DIUMENGE 01-03-08 (20:15 h.)
Això s'ha acabat!!!!

A partir d'ara el blog (res és igual quan canvia) es transforma en B2 i podreu entrar-hi a través del menú.
Gràcies per l'atenció (sense vosaltres tot això no hagués estat posible) i que la força us acompanyi.
Adéu!!!

T-)))))))))))))))

DIUMENGE 01-03-08 (11:59 h.)
Per enrriquir l'argument dels "pinzells masculins" que explicava, molt desordenadament, l'altre dia; he trobat avui aquest fragment de la Camille Paglia, intel·lectual travesti (de veritat que ho és), i una de les veus més autoritzada per parlar de gèneres des d'una posició neutral i no contaminada ideològicament.
"Los niños literalmente manejan sus herramientas desde muy pronto. Tienen que aprender, por ejemplo, a apuntar. A menudo he dicho que éste es uno de los momentos en que los niños aprenden linealidad, concentración, dedicación, proyección. Desde el principio el hombre tiene la idea de erigir, de algo que está erigiéndose y cayendo. La idea de algo que es a la vez duro y blando, que no controla completamente."
Vamps & Tramps. Camille Paglia

DISSABTE 01-03-08 (16:39 h.)
Les hores van passant i el temps s'acaba.
Com aquella sensació que el temps no s'atura ni quan el rellotge no té piles...

Títol per un quadre: "Hi han coses per les que no s'ha de lluitar."

Un llibre al voltant del fluxe d'informació, la multitud de missatges, l'exçés de significats, la fragmentació del sampler, els sentiments del concepte, la societat de l'espectacle, la cultura popular i/o la trangressió de l'obra única a partir del remix...

"La ciencia del ritmo", escrit per Paul D. Miller (també conegut pel públic dance de l'última dècada del segle XX com Dj Spooky), és un assaig disfressat de diari on a manera de sampler presenta algunes idees a partir de la societat global i megatecnològica que vivim.
"Así que mientras fluimos por la página en el aquí y el ahora, y mientras procesáis las palabras a medida que las leéis, recordad esto: ellas también os procesan. Recorred los intersticios de la globalización como un fantasma en la máquina mientras avanzamos, a cámara rápida, más allá de la travesía intermedia hasta los hipervínculos de una cultura de base de datos cuyos archivos salieron huyendo y se disolvieron en casi todos los formatos de memoria que se nos han ocurrido, y pensad en cómo describiríais la experiencia. ¿Es tan sencillo como abrir un portátil e incorporarse a una red inalámbrica? ¿Es tan automático como marcar un número con el móvil en una ciudad desconocida? El hogar está donde está tu teléfono móvil. ¿Una absurda lógica reduccionista? Unos recuerdos plássticos y fluidos corren por circuitos y centran nuestra atención en un mundo donde nos descargamos a nosotros mismos a diario."
A partir de la seva experiència vital i del seu passat com a consumidor i després productor de música; per posteriorment anar eixamplant el ventall fins a convertir-se en observador global de la societat que li ha tocat viure. Convertint-se, interiorment, en un intel·lectual pop i tecno, una espècie de Borges del segle XXI.
"Los primeros impulsos que tuve sobre la cultura Dj nacieron de esa idea básica: el juego y la irreverencia hacia los objetos hallados que utilizamos como consumidores y la sensación de que teníamos algo nuevo ante nuestros hastiadísimos ojos."
Com a doctrina inicial.
Hi ha (hauria d'haver-hi! No podem ser passius davant el món i de la lògica consumista -convertida en tirania i/o dictadura- en la que estem immersos) una selecció natural tant en la recepció visual dels missatges (dels impactes, que dirien els publicitaris) que ens arriben; com la part conceptual o musical del dia a dia.
"Siempre que se mira una imagen o se escucha un sonido, existe una implacable lógica de selección que hay que atravesar para crear una mínima sensación de orden. El producto final de este palimpsesto de la percepción es un compuesto de todos los pensamientos y acciones que uno pasa por el tamiz en los últimos microsegundos, un reflejo en corte de sonido de un proceso que actualiza al monstruo de Frankenstein, pero esta vez la criatura imaginaria está hecha de fragmentos de tiempo, código, memoria y carne en interacción. Los ojos mandan un caudal de datos al cerebro a través de algo así como dos millones de haces de fibras de nervios. Pensad en los aspectos exponenciales de la percepción cuando multiplicáis esta densidad por el hecho de que no sólo el cerebro hace esto a todas horas, sino que además los millones de bits de información que circulan por vuestra mente en cualquier momento dado tienen que ser coordinados, y la más mínima desviación, (...) cualquier variación en el tráfico de información, puede crear no sólo pensamientos nuevos, sino nuevos modos de pensar."
O la lògica existencialista d'aquests temps tant "hiper" que estem vivint:
"Todo depende de la perspectiva. Estoy en el aeropuerto esperando mi próximo vuelo. Eso es todo lo existencial que se puede ser en estos tiempos de hipermodernidad."
I és que en el fons, cada observador és un autor; un creador.
"El observador siempre altera la imagen, el mapa siempre cambia las rutas por las que se viaja. Siempre hay algo que resolver con el pensamiento cuando se crea una mezcla; por eso me fascinaba Duchamp. Corre una vieja anécdota sobre por qué dejó de pintar: dijo sencillamente que tenía <<que seguir llenando espacio>>. Dicho de otra manera, se encontraba <<dentro>> del espacio entre las cosas: las motas de ideas e intencionalidad que generan los objetos y las emociones que suscitan en nosotros campaban a la deriva por su mente como una bandada de pájaros autodirigida."

DIMECRES 27-02-08 (23:40 h.)
De mica en mica tornem a arrancar.
Com els jocs d'ordinador; el cotxe de rally... Quan se surt de la carretera al final d'una recta i s'estimba, després torna a començar de nou, a poc a poc...

Estic començant a treballar amb les fotos del quadre dels estorninos...
A partir d'un llibret que vaig comprar-me a Londres per 6 euros (un llibre de nens per pintar) d'arquitectura moderna...

DIMARTS 26-02-08 (22:47 h.)
Tres persones (femenines) del respectable han escrit per amonestar-me el comentari dels pinzells masculins...
Sorry.
De fet s'havia d'argumentar una mica més...

"¿Qué es importante para un ser humano? ¿Saber quién es o por qué es, o no saberlo, no ser consciente de ello? Yo sé quién soy. Soy el mejor cineasta del mundo, que jamás ha hecho una película completamente buena, completamente satisfactoria. El cine es una mujer que no puedes encender y apagar, pero el cine es una mujer y un día se irá."
Nicholas Ray al llibret que acompanya el dvd de "La leyenda del tiempo" d'Isaki Lacuesta.
"La leyenda del tiempo" (ja en parlarem un altre dia, quan l'hagi vist sencera, perquè ahir quan la mirava, estava tant cansat que vaig quedar adormit) del tros que vaig veure puc dir que és una pel·lícula preciosa. Fa uns primers plans (que a mi m'agrada molt perquè pots veure els ulls dels actors) acullonants als personatges que sembla que els hi puguis veure l'ànima. De veritat. És una sensació que em sembla que no havia vist mai a cap pel·lícula, per lo menys d'una manera tant conscient.

La gent del servidor on està aquesta web i el blog que esteu llegint, no para d'enviar factures per superar el màxim permès de tràfic de megues.
És com si ens posessin multes amb els ràdars. Només que no ens treuen els punts.

L'Andrea avisa que ja funciona la seva web!!
http://www.latipa.com
És molt maca!

DIUMENGE 24-02-08 (12:48 h.)
Si no m'he descontat, ahir, vaig fer sis maquinades de roba amb les seves corresponents secadores i esteses a l'estenedor.
No ho explicaria si nó fos perquè avui mentres plegava mitjons (em sembla que dimitiré del meu present i em faré maruja, perquè és només quan ho sóc que tinc les millors idees i pensades...) m'he adonat que:
Pintar (parets o quadres, tant és...) és una cosa definitiva i eminentment masculina.
Perquè els homes han estat sempre, indiscutiblement, agafats a la seva (perdoneu-me aquí i ara, la paraulota...) polla*.
El què intento explicar és que el gènere masculí ha tingut sempre un lloc on agafar-se. I que l'acció de pintar, des de les cavernes prehistòriques fins el present, és un allargament (mai millor dit) d'aquesta acció.
(Un altre dia parlarem de les pintores femenines. De veritat. Perquè no s'empipin les pintores ni les feministes.) (Un argument una mica vulgar podria ser que les (dones) pintores els hi agraden molt les tites i que per això pinten amb pinzells... Però que consti que jo no ho he dit!)

Més coses d'aquests dies mentres hem sigut fora de casa amb l'ordinador apagat:

- Un llibre:

"Pensar visualmente" de Mark Wigam.
Que explica, en boca d'alguns dels il·llustradors més destacats, les tècniques, idees i maneres de treballar que tenen.
Aquest moviment que hi ha hagut, als últims anys, d'un cert retorn a la il·lustració manual enfront de la fredor de la tecnologia; i que està contaminant - jo crec que per bè- la moda i el disseny gràfic.
Molt explicatiu i amb moltes (mai millor dit) il·lustracions.

- Vaig anar a veure El Guincho!! i a fer un treball de camp, divendres al Nitsa.
(Per més informació del Guincho baixeu fins DILLUNS 7-1-08...)

(He buscat a les revistes fotos del Guincho per il·lustrar aquest comentari i he trobat aquesta que, em sembla que, porta la mateixa camiseta que portava al concert, però amb pantalons vermells. Una camiseta, per cert, molt M.I.A.)
Només entrar a la sala vaig trobar l'Andrea, que no la vaig reconèixer el primer moment, perquè ara porta els cabells llargs però estava guapa i simpàtica com sempre.
Amb una mà feia anar el sampler i amb l'altre tocava la bateria. Va ser un concert molt tribal, amb molt ritme -s'ha d'entendre el context: 3 de la matinada i una discoteca plena de gent que cridava "subidón subidón!!" (així és -sóm- la juventut de classe mitja: treballant i/o estudiant durant la setmana per sortir a tope el finde...)- i va fer que no hi haguessin tants matissos com al cd.
Vaig tenir la sensació (que feia molt temps que no tenia. Crec que per això continuo sortint: per tenir-la de tant en tant) com de nihilisme mental; d'estar envoltat de cossos apretats, suant i ballant sota una pluja de llums de colors... De felicitat!
Per moments semblava que estiguessim als Carnavals de Tenerife (El Guincho és de les Canàries) (i això reafirma allò que va dir aquell savi: "Sóc del lloc de la meva infància...") i vaig poder ballar amb els braços alçats bastantes estones.
Vaig anar-hi amb la Laura, que estava molt guapa i simpàtica com sempre, i que feia molt temps que no ens vèiem. Va dir: "hem d'anar a molts concerts en directe perquè em descarrego molta música que no pago. O sigui que pagar per un concert és com una manera de fer les paus!!" Pues si, estic d'acord.
Amb la Laura venia un noi de Xile, molt simpàtic que es deia Federico.
Em va dir:
-Tengo 32 años y una niña de 4...
I jo li vaig contestar:
-Què cardes? Pués ya te pediré consejo...
Però durant el concert el vem perdre. I quan la Laura va anar si el trobava va ser quan, per casualitat, em vaig trobar la Carol. Molt simpàtica, guapa i dolça com sempre.
Després del Guincho hi havia un dj del segell alemany Bungalow que posava una música molt simpàtica i funky però amb uns baixos molt greus i potents.
Com que el Guincho va començar a les 3 i després amb el dj em vaig despistar i em vaig quedar una estona, vaig acabar super tard.

(Ha quedat una crònica una mica desestructurada però és que tothom estava molt maco i simpàtic -fins i tot el cambrer del bar de Gràcia que em va fer un suc de taronja natural a quarts de set del matí-. Serà que no surto gaire...)
Desig: Seria la bomba que les noies d'Invictro portessin El Guincho a Vic!! I que el fessin tocar a l'escenari de la plaça major! Amb la plaça plena i tota la gent ballant amb els braços alçats com si fosssin els Carnavals de Tenerife! A l'esperit vigatà no li aniria malament uns carnavals!! (De totes maneres ens conformariem si toqués a l'escenari del Casino...)

- Vaig trobar ahir, que la vaig comprar fa uns dies, però es devia quedar tapada amb les mudances i ja no me'n recordava que la tenia...

Marikink.
La "revista de chicas" de Paco y Manolo. Anava a dir que és una revista fashion, però crec que no és la paraula adient perquè les noies de la revista quasi no porten roba.
Paco y Manolo són dos fotògrafs de Barcelona que treballen junts, d'estètica gay i coneguts sobretot a l'underground però que publiquen al País, Rockdelux, etc...
S'editen la revista ells mateixos (Hi ha una versió, que crec que és l'autèntica, que es diu Kink i que també editen ells mateixos però que és de nois...) i sense cap pàgina de publicitat (Per exemple: la contraportada és blanca). Amb fotos a pàgina sencera i sense cap text excepte el nom de la model (que no són professionals) i la data de la fotografia. Les tres o quatre últimes pàgines les fotos són obra de Ramiro E, que també té fotos de noies, però aquestes amb roba.
Tenen una web molt maca on hi ha un blog fotogràfic de més de tres anys...
http://www.pacoymanolo.com

- Confirmat:
El divendres 4 d'abril, amb l'Edu punxarem junts al Gravat (rollo pimpom) una sessió que es titularà ESTEM APRENENT A FER ANAR EL TRAKTOR i al cartell hi haurà el pictograma d'un tractor.
Suposo que serà una cosa una mica estranya perquè posarem música que ens agrada però que no punxem mai.
(Tinc que trucar en Txelo perquè m'expliqui el Traktor, ja!)

-

Dos llibres reveladors a l'entorn de les noves maneres de fer de la publicitat actual.
"Publicidad de Guerrilla" és un recull de treballs d'agències de publicitat d'última generació que són les que treballen amb noves maneres de comunicació després del fracàs demostrat dels mitjans tradicionals (sobretot com a conseqüència de l'exçés de missatges...)
Publicitat de guerrilla és el què fa Ryanair quan es planta a Plaça Catalunya i regala 10.000 bitllets d'avió a 1 cèntim i provoquen disturbis entre la gent que fa cua.
Publicitat de Guerrilla seria que algun fabricant de mocadors de paper regalés mocadors de paper als automobilistes que estan parats als semàfors de Meridiana...
En el fons es tracta de trobar noves maneres, moltes vegades irreverents i transgressores, per destacar entre l'abundància de missatges publicitaris i que el receptor recordi el producte...
Una de les que m'agrada més del llibre (sobretot per la senzillesa de l'idea) és:

(De Nike) Un dia Amsterdam va despertar i tenia les parets dels carrers plenes de porteries de futbol dibuixades perquè els nens juguessin al carrer.
És trist que o faci Nike, perquè això haurien de fer-ho els ajuntaments...

També és molt bona aquesta:

(De Microsoft) Per ensenyar el nou logotip de l'empresa va bombardejar els carrers de Nova York amb enganxines del logotip.
Una manera molt poètica -papallones enmig del caos i el ciment de la ciutat més influent del món- fins que l'ajuntament va denunciar l'empresa i aquesta va haver de pagar brigades de neteja perquè anessin arrencant les papallones...

(D'un canal de televisió per cable que passa tot el dia pel·lícules d'acció) Un cotxe porta lligats tres inflables i quan va per la carretera sembla que caiguin missils del cel.
Molt gamberro!

(D'AXN, un canal per cable per anunciar la nova temporada de CSI) Als serveis de les estacions de tren més utilitzades de Nova York s'escenifiquen diferents assassinats.

"Trucos publicitarios. Instrucciones sobre seducción visual" com el seu títol indica és un seguit de trucs per aconseguir un major impacte visual i, d'aquesta manera poder ser més efectius.
Mitjançant la tipografia, gran i petit, imatge i text, figura i fons, contorns, dues i tres dimensions... etc...

És una esquena o són uns peus???

O la manera o el lloc on s'aplica l'anunci:

* NOTA DE L'AUTOR: També podia haver fet servir la paraula tita o titola, però és com més de boyscouts, no sé... Necessitava una paraula contundent. De totes maneres, la paraula polla ja està molt acceptada col·loquialment; la pots dir en un sopar i no és cap escàndol...
He buscat POLLA al diccionari de sinònims i antònims de'n Marcel Pey:
polla Gallina.
No sé...
Després he buscat TITOLA i no hi surt. El què més s'assembla és:
titot Gall d'indi.
Després he buscat TITA i he trobat:
tita Animal, bèstia, animaló, bestiola.
És només, quan tens entre les mans, un diccionari de sinònims i antònims que t'adones de la riquesa de matisos i textures de la llengua que tenim... I que no l'hem de deixar perdre...

DISSABTE 23-02-08 (22:53 h.)
Ja tornem a ser a casa!
Amb les parets blanques i a punt de començar una nova vida. A vegades les coses encaixen sense haver-ho provocat, vull dir que la vida es mou sense avisar com un cub de Rubik que es transforma sense ningú el mogui. Altres vegades voldries moure-les i no pots i les que menys, hi han cops que encaixen de xiripa o passen quan han de passar...

(Que sembla que si no escrius no existeixis...) Coses d'aquests dies mentres hem sigut fora de casa amb l'ordinador apagat (que sembla que si no tens l'ordinador activat no hagi de sortir el sol...):

- :-)))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))).

-Llegint i a punt d'acabar un recopilatori de la revista Granta que recull alguns contes curts de joves escriptors americans.

La revista proposa una sèrie d'escriptors, que segons el seu criteri, seran importants en un futur pròxim.
Hi ha una història molt trista i melancòlica d'una parella jove: com si fossin un glassó i s'anés desfent...
La d'un sordmut que estableix una relació apasionada amb una multitud de coloms.
Una conversa entre un estudiant futur terrorista suicida d'Al Qaeda i un jove universitari desencantat.
Una molt surreal on els presidents morts dels Estats Units es reencarnen en caballs...
El descubriment de la pròpia condició sexual (gay) d'un jove estudiant negre però sobretot de la reacció del seu pare ("...¡vas a ser gay además de negro!!").
Etc, etc.
En destaquen dues coses:
1- La majoria dels autors del llibre, són concients de la societat en què vivim i del què suposa, del consum i de les noves maneres de comunicació, de les seves contradiccions i del què provoca; i fan que això banyi les seves històries.
2- Molts dels escriptors són immigrants de segona generacióque ja han assumit la seva condició de ciutadans americans i reivinquen les seves arrels i passat mitjançant la barreja de tradició i modernitat.
La millor frase del llibre:
"Quizá fuera mejor amar a alguien hasta su muerte que dejar de amar a alguien que está vivo."
Aquella primera vez. Christopher Coake.

-Va arribar un flyer amb la nova col·lecció de T-shirts de la Carol!

DIMARTS 19-02-08 (19:55 h.)
Tinc pintors a casa.O sigui que estic sense casa uns dies.

DILLUNS 18-02-08 (22:09 h.)
"Me alegro mucho de estar vivo en esta época."
La ciencia del ritmo. Paul D. Miller.

Despertar d'hora un diumenge al matí és el millor del món. Entres a Barcelona amb els carrers buits, sense cotxes i sense gent. Amb tots els semàfors de la diagonal en verd i la música del lloro escupint newrave a tota pastilla. Arribes a la Plaça dels Àngels i t'emportes pel davant un parell d'skaters que incumplien la llei de civisme.

Al Macba hi ha una exposició bastant xula i posmoderna d'Asier Menziabal. Un d'aquests artístes bascos, fills, per igual, d'Oteiza i dels Kortatu. Hereu d'aquesta tradició robusta i mil·lenaria i que es barreja amb qüestions ideològiques (potser ambigües) i estètiques.

Juga amb la representació de lo polític a partir de la tradició radical de l'esperit basc de la terra a partir de la música, l'art i la política.
Treballa amb diferents mitjans depenent de l'abast de l'obra: escultura, fotografia, documental, cartells, etc...
M'agrada aquesta actitud d'acostament multidisciplinar que té Asier Mendizabal per acostar-se i abarcar transversalment a les idees. Aquesta intencionalitat política i aquests resultats premeditadament freds que aconsegueix.

DISSABTE 16-02-08 (13:17 h.) PALLEJÀ.
Vaig a un concert d'aquells que hi ha molt poca gent de públic, amb un escenari molt fosc i amb un paio fent anar un Apple i un altre tocant la guitarra (Ningú cantava). Tocaven un tema trist i lent i jo provava de posar-me trist igual que la cançó. Però no podia de content que estava.

Abans lluitàvem contra nosaltres mateixos. Amb valentia i perseverància.
Ara lluitem contra el temps. Aquest monstre invisible que implacable marca el ritme. Tic tac tic tac tic tac...
Ningú, ni fent trampes ni fotent-li el palu, guanya al temps.

DIMECRES 13-02-08 (21:58 h.)
Martin Amis a una entrevista que li fan a El Cultural del diari El Mundo:
"Todos parecemos duros, pero en el fondo tenemos fe."

"P. -¿El amor está perdiendo valor?
A veces sospecho que sí. La Historia se ha acelerado. Es una aceleración que prácticamente ha matado a la poesía. Lo que hace un poema lírico clásico es congelar un momento y examinarlo y a la gente ya no le gusta parar el reloj.
R. -¿Y eso le parece bien?
-Bueno, ahí está. Tiene cosas buenas y cosas malas. Y ahí está Internet y el teléfono móvil, que están cambiando la sociedad y la política.
P. -También el amor...
R. -También el amor, sí. El otro día oí a una chica en la calle gritando por el móvil: "¡No quiero saber nada de ti! ¡Hemos terminado!". ¿En plena calle? Vamos en esa dirección, hacia un amor cada vez más barato. Pero, por otra parte, la gente es más libre y creo que eso es bueno."

DIMECRES 13-02-08 (01:04 h.)
Com diu la famosa cançó: "S'ha de ser valent, s'ha de ser valent!!..." i com que ho sóm i aquesta web és com la dels Radiohead... on pots veure primer els quadres de veritat a la web i després en real...
La primera web on primer t'expliquen els plans i després miren de fer-los...

Tachín tachín...

"Tengo un grupo de rock que se llama melancolía."
Serigrafia i titanlux sobre cartomat.
100x70 cms.

Aquest era, és, l'últim quadre de la beca. O sigui que, realment, en aquest moment s'acabaria el treball, restant a l'espera de l'exposició, que farem pròximament (Us n'anirem informant).

I aquest blog seguirà fins que amb l'Eulàlia tinguem a punt el blog 2.
Podem dir, doncs, que tot el que hi hagi a partir d'ara és de propina.

(A mi, si algú em donés propina, jo estaria la mar de content...)

DILLUNS 11-02-08 (18:28 h.)

"Estilos radicales."
Susan Sontag.
Debolsillo Editorial. (9'95 euros)

Aquest és un llibre, que en una situació normal, no m'hagués comprat perquè estic en un moment de desintoxicació assajistica i estic tornant a la novel·la.
Però és de la Susan Sontag i porta un assaig sobre l'obra de Jean-Luc Godard (que és com si tanquessim un cercle. La beca tenia com a punt de sortida una aproximació al treball de Sontag, Godard i John Berger per, a partir d'aquí, poder interpretar de manera subjectiva l'influència dels media envers les persones...) (Per exemple: en l'últim llibre de'n Berger, "Mirar", hi ha un petit assaig a partir de "Sobre la fotografía" de la Sontag...).
Hi ha altres assajos dins aquest llibre: Un sobre el silenci en l'estètica, aquell punt on l'artista es planta i queda callat (com un Bartleby que renuncia al seu camí...)
Un per explicar l'actitud dels crítics literaris cap a les literatures "pornogràfiques" parant-se, molt racionalment, a definir i analitzar pornografia com a significat: "Nadie debería emprender un debate sobre la pornografía sin antes de reconocer que hay varias pornografías -por lo menos tres- y sin asumir el compromiso de abordarlas una por una. La verdad sale muy beneficiada cuando se examina, por un lado, la pornografía como elemento de la historia social y, por otro, la pornografía como fenómeno psicológico (síntoma de la deficiencia o deformidad sexual tanto de los productores como en los consumidores, según la opinión generalizada) y cuando, por añadidura, se distingue de estas dos otro tipo de pornografía: una modalidad o convención menor pero interesante dentro de las artes."
I compara la recepció crítica que van tenir obres tradicionalment enteses com "pornografiques" ("Historia de O", "Historia del ojo" de Bataille, "La imagen"...)...
També assajos sobre Cioran (que me'l salto. No estic prepara...), de la relació Teatre-Cinema (té bona pinta però també el deixo), un a partir de la pel·lícula "Persona" de Bergman (Molt bò i decisiu per entendre millor a Bergman a partir d'ara. A tall d'exemple: "Lo cierto es que no hay absolutamente ningún argumento, en el viejo sentido de la palabra: lo que proponen estas nuevas narraciones no es provocar sino interesar al público más directamente en otras cosas, por ejemplo en los mismisimos procesos de conocer y ver." o "Cuando el artista declara que no <<sabe>> más que el público, lo que dice es que todo significado reside en la obra misma, que no hay nada <<detrás>> de esta." o "Porque lo que se desató cuando se demolieron las estructuras formales decimonónicas del argumento y los personajes (con su presunción de que existía una realidad mucho menos compleja que la que abarca la conciencia contemporánea) fué la energía para este tipo de preocupación <<formalista>> por la naturaleza y las paradojas del medio en sí mismo. Lo que se acostumbra a calificar con condescencia como la artificialidad exageradamente exquisita del arte contemporáneo, que conduce a una especie de autofagia, se puede definir, con tono menos peyorativo, como la liberación de nuevas energías del pensamiento y la sensibilidad.".

Però el que ens interessa és el de'n Godard!
Comença amb una cita del mateix Jean-Luc:
"Quizá sea cierto que hay que elegir entre la ética y la estética, pero no es menos cierto que, cualquiera que sea la opción que se elija, siempre encontraremos la otra al final del camino. Porque la definición misma de la condición humana debe estar en la puesta en escena propiamente dicha."
Defensa el treball del director françès de crítiques injustificades a la vegada que ens ensenya a mirar-lo: "La obra de Godard -a diferencia de la obra de la mayoría de los directores de cine, cuya evolución artística es mucho menos personal y experimental- merece, o más bien exige, que se la vea íntegramente. Uno de los aspectos más modernos del arte de Godard consiste en que el valor final de cada una de sus películas procede del lugar que ocupa en una empresa de más envergadura, en la labor de toda una vida. Cada película es, en cierto sentido, un fragmento que, en razón de la continuidad estilística de la obra de Godard, arroja luz sobre los otros."

"Las películas de Godard, como todo conjunto de obras importantes ceñidas a los cánones de la cultura moderna, son sencillamente lo que son y también son acontecimientos que empujan a su público a reconsiderar el sentido y la magnitud del arte que representan: no son solo obras de arte, sino actividades metaartísticas encaminadas a recomponer la sensibilidad total del público."
I declara a Godard número 1 del rànquing.
"El hecho de que sea incuestionablemente el director más influyente de su generación se debe sin duda, en gran parte, a que se mostró incapaz de adulterar su propia sensibilidad, sin dejar de ser por ello evidentemente imprevisible. El espectador va a ver una nueva película de Bresson con la certeza de que se encontrará con una obra maestra. Y va a ver la última de Godard preparado para encontrarse con algo simultáneamente acabado y caótico, <<una obra en desarrollo>> que se resiste a la amiración fácil. Las cualidades que convierten a Godard, a diferencia de Bresson, en un héroe cultural (y en uno de los artistas más eximios de esta época, como Bresson) son precisamente sus energías ingentes, su obvia predisposición a asumir riesgos, el singular individualismo con que domina un arte corporativo y drásticamente comercvializado.
Pero Godard no es solo un iconoclasta inteligente. Es un <<destructor>> deliberado del cine, no el primero que ha conocido este arte, pero sí, por cierto, el más tenaz, prolífico y oportuno.(...)
Los grandes héroes culturales de nuestra época han compartido dos cualidades: todos han sido ascéticos en algún sentido ejemplar, y también han sido grandes destructores (...) Otros -como Joyce, Picasso, Stravinsky y Godard- exhiben una hipertrofia del apetito por la cultura(aunque a menudo su avidez es mayor por los detritos culturales que por los logros consagrados en los museos); hurgan en los basureros de la cultura, al mismo tiempo que nada es ajeno a su arte."
I després el defineix com un revolucionari tant formal com conceptualment.
"El aspecto conscientemente reflexivo de las películas de Godard es la clave de sus energías. Su obra constituye una meditación formidable sobre las posibilidades del cine, lo cual ratifica lo que ya he alegado, o sea, que ingresa en la historia del cine como su primera figura premeditadamente destructora. Dicho en otros términos, se puede observar que Godard es problablemente el primer director de gran envergadura que se dedica al cine en el ámbito de la producción comercial con un propósito explícitamente crítico."

"Se preocupa por las ideas, por la conceptualización, a expensas de la integridad sensual y la fuerza emocional de la obra, o en términos más amplios, que tiene el hábito (una suerte de mal gusto, según se opone) de violar la unidad esencial de una forma determinada de arte mediante la introducción en ella de elementos ajenos. Es innegable que Godard se ha consagrado valerosamente a la empresa de representar o encarnar ideas abstractas como ningún cineasta lo ha hecho antes que él."

"Godard utiliza muchas técnicas específicamente sensoriales que fragmentan la narración cinematográfica. De hecho, así es cómo funciona la mayoría de los elementos familiares de la estilística visual y auditiva de Godard: los cortes rápidos, el empleo de tomas inconexas y tomas relámpago, la alternancia de tomas soleadas y grises, el contrapunto de imágenes prefabricadas (señales, pinturas, carteleras, tarjetas postales, posters), la música discontinua.
Quizá donde Godard aplica de manera más llamativa el principio de disociación es -dejando de lado la estrategia general del <<teatro>>- en el trato que dispensa a las ideas. Desde luego, en sus películas las ideas no se desarrollan sistemáticamente, como en un libro. No es este su destino. Al revés de lo que sucede en el teatro brechtiano, en las películas de Godard las ideas son sobre todo elementos formales, unidades de estímulo sensorial y emocional. Sirven por lo menos tanto para disociar y fragmentar como para indicar o iluminar el <<significado>> de la acción. A menudo las ideas, vertidas en bloques de palabras, son tangenciales a la acción."

Un comunicat que m'ha enviat avui (ho juro) un grup autònom i misteriós a favor del bon gust estètic (juro que jo no hi tinc res a veure):
http://es.youtube.com/watch?v=OdCYnmPTpH0

DILLUNS 11-02-08 (00:18 h.)
"Se sacaron muchas más fotos aquel día pero ninguna que la gente quisiera ver."

"Necesitamos una verdad fácil de entender y muy pocas palabras. Y si consigues una foto con la imagen adecuada... puedes ganar o perder una guerra."
Banderas de nuestros padres. Clint Eastwood.
Una pel·lícula que planteja dilemes entorn del poder de la (una) imatge i com pot servir per influïr en la voluntat popular (...després la cosa degenera en un melodrama bèl·lic sobre els horrors de la guerra i tal...)


De fet, els USA, van començar a perdre l'actual guerra d'Irak el dia que es van fer públiques les fotografies dels maltractaments a la presó d'Abu Girad.
(I de Guantanamo. Que és com un camp de concentració en plè segle XXI... I ens hauriem d'avergonyir de permetre que això estigui passant, ara, més de 5 o 6 anys després; nosaltres que representa que sóm del cantó "civilitzat" del món)

La guerra, és ella mateixa, un producte i amb els antecedents que tenim, podriem dir que per guanyar una guerra necessitem, a més a més d'un bon grapat d'avions, una agència de publicitat i relacions públiques.

DIUMENGE 10-02-08 (13:51 h.)
Foto del DESPUÉS:

Tinc l'ànima una mica més endressada perquè he aconseguit ordenar la taula -i ara ja es veu el blanc de la fusta-, llençar papers i post-its vells de tot aquest any, buidar l'escriptori de l'ordinador, gravar cds amb coses passades i fer quebre tots els llibres a les estanteries...
Sóc un home nou amb un context nou i net.
(Ara l'habitació es veu més gran i diàfana, amb més espai i lluminosa; tot i que encara sembla un gabinet de meravelles del segle passat...)
Així vivim.
(I després pintem.)

DISSABTE 09-02-08 (12:13 h.)

Falta poc per acabar, ja, el "Tengo un grupo de rock..."

(M'agrada perquè està agafant un aire com de desencís, de desconegut. És el quadre de la beca que queda més obert, amb incògnites -suposo que serà un d'aquests quadres que o t'agrada d'entrada o no t'agrada gens-. Fot, quan el veus, una bona castanya visual. Funciona visualment, igual que al billar, amb les boles buscant la banda per rebotar, com quan la bola blanca pica el triangle inicial i és com una explosió de boles per tota la taula....)

En veritat és una manera maca de tancar la beca perquè és com una metàfora del què faré a partir d'ara: N. p. i.
(Bueno, a curt termini, com que en Made m'ha tornat el llibre de la Trapera, començaré el quadre de les ciutats -"Quan els estorninos tornen del país de nunca jamás amb un billet d'anada i tornada."-, però no sé com enfocaré la cosa a més llarg plaç.
(Per exemple, l'Esteve, després de 10 anys de treballar junts, canvia d'orientació professional; i això potser també em farà canviar a mi una mica... Fa dies que hi penso.
El trobaré a faltar, igual que aquesta manera seva, tant especial i renaixentista de treballar.)

DIVENDRES 08-02-08 (23:02 h.)
"No es país para viejos." es una pel·lícula amb un ritme interior pròpi, marcat per les accions del personatge interpretat per Javier Bardem. I Tommy Lee Jones, cansat i desorientat, té una cara on les arrugues parlen. Fins i tot els paisatges tenen veu i vot en la psicologia del film.
(Fa dues hores que he sortit del cine i encara no sé si és una pel·lícula brutal o una pel·lícula genial).
Com que estic, encara, una mica desencaixat i no sé què dir, adjunto un tros de la crítica que surt al País d'avui i que ha escrit Jordi Costa:
"En la novela de McCarthy, el lector sólo accede al universo interior de los personajes a través de los espaciados monólogos del sheriff Bell, personaje interpretado en la pantalla por Tommy Lee Jones. El resto es acción, movimiento, azar, fatalismo y, en todo caso, concisos diálogos cortados a cuchillo, pero la sensación que, poco a poco, se apodera del lector es la de estar asistiendo al desarrollo de un proceso espiritual. McCarthy habla del ocaso de la ética del cowboy y de la emergencia de su sustituto evolutivo: la (a)moralidad del depredador, arbitraria, implacable y ocasionalmente funcional en la jungla corporativa.

Con una depuradísima caligrafía visual que logra hacer hablar hasta a las piedras -y a las rayas que las botas de un policía estrangulado dejan sobre el linóleo-, los Coen se han convertido en los mejores traductores de McCarthy. Su película no es un western crepuscular, sino un poswestern: lo que queda cuando el western -entendido como una moral y una épica- ha dejado de existir. Los cineastas han sido más elípticos que el escritor, han hecho justificados recortes y han logrado que un reparto excepcional logre el milagro de transustanciar una abstracción en materia, en carne palpable."

Al llibre hi ha una lluita èpica entre el bé i el mal. Aquí a la pel·lícula és el dolent contra tots.

DIVENDRES 08-02-08 (12:10 h.)
Foto de l'ANTES:

Al País d'avui hi ha una entrevista genial amb l'autora de la saga de Harry Potter, J.K. Rowling, que aquests dies està de promoció perquè surt a la venda l'últim llibre de la sèrie:
"Ese capítulo 34 ["Tumbado boca abajo, con la cara sobre la polvorienta alfombra del despacho donde una vez creyó estar aprendiendo los secretos de la victoria, Harry comprendió que no iba a sobrevivir"] es para mí la clave de todos los libros. Todo, todo lo que he escrito, fue pensado para el preciso momento en que Harry se adentra en el bosque. Ése capítulo que yo había planificado durante 17 años. Ese momento es el corazón de todos los libros."

"Esas pesadumbres pueden venir de esa época entre la infancia y la adolescencia, cuando llegan los fantasmas y se quedan contigo para siempre."

I avui és el dia en que s'estrena "No es país para viejos."!!!!!!!!!!!!!!!

DIJOUS 07-02-08 (23:23 h.)
He començat avui l'última fase del "Tengo un grupo..." i em sembla que anem pel bon camí.

"Durante el último siglo se ha adjudicado al arte concebido como actividad autónoma una jerarquía sin precedentes -lo más parecido a una actividad humana sacramental que admite la sociedad secular- ello se debe a que una de las tareas que ha asumido consiste en practicar incursiones y tomar posiciones en las fronteras de la conciencia (a menudo con grave riesgo para el artista como persona) y en volver a informar sobre lo que hay allí. El artista, que explora por su cuenta los peligros espirituales, se hace acreedor a cierta licencia para comportarse de modo distinto al resto de los mortales. La singularidad de su vocación puede compaginarse -o no- con un estilo de vida apropiadamente excéntrico. Su misión consiste en inventar trofeos de sus experiencias: objetos y ademanes que fascinan y subyugan, sin limitarse a instruir o entretener (tal y como estipulaban las antiguas teorías referidas al artista). Su principal recurso para fascinar consiste en avanzar un paso más en la dialéctica de la atrocidad. Se esfuerza por lograr que su obra sea repulsiva, oscura, ininteligible; en síntesis, por dar lo que es, o parece ser, indeseado. Pero aunque las atrocidades que el artista perpetra contra su público sean feroces, su prestigio y su autoridad espiritual dependen en última instancia de la perfección (sabida o inferida) que el público tenga de las atrocidades que aquel comete contra sí mismo. El artista moderno ejemplar es un traficante de locura."
Susan Sontag a un assaig titulat "La imaginación pornográfica" on, crec, qüestiona els crítics literaris que neguen el valor d'una obra només perquè és o té indicis pornogràfics.
(Dic, crec, perquè encara estic al principi de l'assaig.)
(Tinc que reconèixer, i demano perdó, perquè m'he saltat 50 pàgines del llibre perquè no em volia entrenir, però que llegiré més endavant, perquè té molt bona pinta i que és un assaig que és titula "La estética del silencio"

Vivim per pintar o pintem per viure?

DIMECRES 06-02-08 (22:51 h.)
"Ninguna otra generación tuvo contacto con tal cantidad de medios con que se formó la nuestra. Todas las referencias de nuestro cerebro son electromagnéticas: TV, radio, internet, dibujos animados, telefonía móvil, descargas de música, videojuegos. Y todo uso que hacemos de un objeto está supeditado a los conceptos de reutilización o reciclaje. De algún modo, todos somos samplers: cogemos cosas que ya existen y las recontextualizamos de nuevo como si fueran materiales de construcción. Cualquier canción estándar , cualquier tema de pop, no es más que una cita de citas de citas. Cada libro, una recopilación hecha en base a escrituras bajo la presencia de un imaginario previo al que todos los fragmentos hacen referencia. Como un déjà vu en el que todos los elementos parece que estén interconectados. Una red de intercambios y relaciones tanto estéticas, como sociales o personales, que hacen de la cultura un palimpsesto infinito."
Al Culturas de La Vanguardia d'avui, Bea Espejo dins una crítica de l'exposició que Dave Muller té aquests dies al MUSAC de León. Aquest artista treballa amb l'idea del remix, amb retreballar les idees i el so.

Penseu que aquest dissabte a dos quarts d'onze, al Casino de Vic, les noies de Baco enceten el segon cicle de SOBRETAULA amb Xavier Baró i Espaldamaceta compartint repertori, ampolla de vi, cançons i escenari.
No us ho perdeu!

La pandilla que gestiona el servidor on tenim aquesta web m'han enviat una factura perquè amb la quantitat de visites que tenim generem un excés de moviment de megues que supera el contracte.
(I que si no pago em desenxufen...)
Són un pesats perquè ja és la tercera o quarta que m'envien.
Estic a favor d'una xarxa marxista i gratuïta!!
Del poble i pel poble!!!

Per cert: un amic em va preguntar perquè no posava publicitat dins aquest blog i jo livaig dir que mentres ho poguem evitar, de publicitat no n'hi haurà. (Hi ha un blog que a mi m'agrada molt que aquest dies hi ha publicitat de natilles...)
En Job, (que és d'aquell tipus de persona que sempre l'has d'escoltar, perquè sempre té raó i sempre aprens alguna cosa) va dir-me que aquests servidors de blogs gratuïts el que aconsegueixen és que els usuaris creein continguts gratuïts on poder insertar publicitat.
Et diuen que pots escriure el què vulguis perquè és gratis però tu no pots controlar la publicitat...
Mentres pugui, prefereixo pagar un puntcom i que no hi hagi publicitat!!

DIMARTS 05-02-08 (20:45 h.)
Vàreu veure, ahir, "Tienes Talento"??
Va ser brutal!!
Primer: Una noia de dotze anys, ve expressament des de Venezuela a Barcelona per participar al programa (on es demostren les habilitats de cadascú i el jurat puntua o elimina). Canta "Cómo una ola" de la Rocío Jurado (Jo crec que ho va fer fatal...) i el jurat la va expulsar. En Miqui Puig (que és del jurat) li va dir: "...aprovecha tu infancia" i després la van eliminar. Demolidor.
Segon: Al cap d'una estona surt una noia catalana de 18 anys i la presentadora filladeputa li pregunta: "¿Por qué cantas?" i ella contesta: "Por qué es lo único que me queda..." Momentazo emotiu!
Després van fer un travelling de quan la noia surt cap al escenari i la noia anava amb cadira de rodes... (Va perdre la mobilitat de les cames en un accident de cotxe...)
Canta una cançó (bastant malament) però amb una lletra que era seva i que era molt maca i trista (d'una parella bevent tequiles sols a un bar...) i tot el públic va acabar plorant (jo també...).
Els tres membres del jurat li dónen l'aprovat (passa l'eliminatòria) i li diuen que cantar no és lo seu però que la lletra és increïble.
S'acaba amb ella sortint de l'escenari i amb tot el públic aixecat i aplaudint.. (Tope emotiu. Ella plorava, jo plorava, tot el públic plorava...)
(Un programa boníssim. Van per feina i no aburreixen...)

Durant més de 10 anys he estat bevent Coca-Cola (de la vermella. D'ara endavant l'standard), més o menys una llauna cada dia.
Ja feia temps que la Natàlia m'atabalava que bevés la light, que no és tant perjudicial per què no porta tant sucre.
[Segons l'informació que porten les llaunes, l'standard té 35 grams de sucre (39%) a cada llauna i la light no en té cap.]
De fet, em vaig anar convencent, de mica en mica, el dia que l'Eulàlia em va dir que jo començava a tenir panxa (en la meva modesta opinió, jo sóc de bon veure, i, també de bon beure. Però, en veritat sóc, el què els americans en diuen un gordoflaco...) i això em va deprimir seriament. Poc a poc, vaig passar-me a la light tot i que el gust no és gaire bò però t'hi acostumes de seguida. Bevia i bevia amb la tranquilitat que dóna saber que no porta sucre.
Fins que un cap de setmana que estàvem a casa la Silvia i en Francesc amb la nevera plena de menjar, vaig provar i descobrir la nova Coca-Cola Zero que no es diferencia en res amb la light però té el gust igual que l'standard. La Coca-Cola Zero té les mateixes Es que la light (E-150d, E-952, E-950, E-951, E-338) i la E-331 que no té la light que té la E-330.
Quan el diumenge a la tarda va arribar la Silvia, el primer que em va dir va ser que em veia més prim; cosa que em va reconciliar amb l'espècie humana. Li vaig deixar la nevera buida de Coca-Coles Zero perquè me les havia begut totes...
O sigui, que ara podem dir que sóc Zero, que per fora és negra però d'esperit és standard.

(L'standard, però, només té dues Es: la E-150d i la E-338...)

Fa dies que no dic res però estic a punt d'acabar el "Tengo un grupo de rock que se llama Melancolía."

DILLUNS 04-02-08 (20:21 h.)
No us perdeu, sobretot, si fa falta aneu a veure-la a Perpinyà, "Juno" de Jason Reitman (que és el fill del mític Ivan Reitman, que va ser el director de la mítica "Los cazafantasmas" amb la no menys mítica banda sonora rollo electro i tal...)
"Juno" és la història d'una noia de 16 anys que queda embarassada (Com que és un tema que ens interessa, la vàrem anar a veure...)
ÉS LA MILLOR PEL·LÍCULA DES DE "PROMESAS DEL ESTE"!!!!

(La jove actriu protagonista -Ellen Page- està, ja, nominada a l'Oscar per aquest paper.)
Té un guió impecable. Sense errors. Els personatges estan molt ben construïts i el càsting (la mare de la protagonista és la CJ a "El ala oeste de la Casa Blanca") és perfecte! La música és rollo teenager (The Moldy Peaches, Belle&Sebastian...) i no desentona....
Està filmada amb una sutilitat i delicadesa encomiable. Aconsegueix definir tota una gama de sentiments sense alçar la veu.

Perdurarà en el temps igual que totes les bones pel·lícules (Jo m'atreviria dir que és de la mateixa familia que "Lost in Translation"...)
No explico més, tot i que està plè de moments brutals -el de la nota és preciós- perquè com que l'heu de veure, doncs ja ho veureu amb els vostres ulls.

(NOTA FIFI: Va haver-hi un moment de la pel·lícula en què tota la fila on estàvem asseguts ploràvem a llàgrima viva, tots intentant que no se'ns notés... Jo vaig comptar 13 persones a la nostra fila...)

(Per cert: A la pel·lícula, Ellen Page té la mateixa mirada que Pilar López de Ayala... No sé perquè explico aquestes coses...)

DISSABTE 02-02-08 (17:32 h.)
La tecnologia va fallar i tot no va ser tant perfecte com hauria d'haver sigut, però mirem de fer les coses bé i amb dignitat i seguim endavant...

Vaig estar ahir amb en Xarli (que és el pianista electrònic, samplers i bateria de la banda de'n Miqui Puig), que feia molts dies que no ens vèiem i vàrem enrraonar molta estona.
Va ser molt divertit i vam riure molt. (En Xarli té el millor riure del món. De veritat ho dic. Et podries passar molta estona escoltant-lo riure. És una delicia...)
-Li vaig explicar la meva tendència cap a la pandereta i el tembleque...
-Em va dir que aquests dies estan gravant un disc nou amb en Miqui Puig i que no fan servir gaires samplers...
-La tecnologia està eliminant intermediaris...
-Vam quedar que fa molt temps que no sortim i que ho farem un dia per Barcelona. També amb l'Arnau que fa tres o quatre anys que diem que ens hem de tirar una marxes dures i llargues i mai ho fem...
-El millor va ser quan ens vem donar compte de que:
1.Si volem música hem d'anar al Nitsa!
2.Si volem noies guapes haurem d'anar al Razzmatazz!!
I aquí va ser quan ens partiem de veritat...

Els divendres és el dia que vols que sigui cada dia perquè és el dia que l'Iñaki envia les coses que fa el divendres.
(Si voleu que us arribin les coses que l'Iñaki fa el divendres, escriviu un meil a no@nozap.net i dieu que voleu rebre les coses que fa el divendres... Passats dos o tres divendres, voldreu, ja, que cada dia sigui divendres!)
Dic això perquè ahir va arribar, entre d'altres, això: (Que és preciós)

Aquest és diu: "Todos queremos ser Jack Nickolson en El Resplandor."
I també:

Aquest és diu: "Tener miedo."
(Ara és quan em faig una mica el xulo i dic que la foto de la faixa del llibre li vaig enviar jo. Que només veure-la em va encantar -LA VIDA ES: TENER MIEDO- i la vaig robar d'un llibre que havia encarregat en Victor a la botiga i com que sabia que a l'Iñaki li agradaria -té certa obsessió pel MIEDO en totes les seves formes- li vaig enviar una foto del delicte...)
(Per cert: Sabeu a qui pertany el flequillo de la foto??)

Fragments d'un artícle d'Agustín Fernandez Mallo (l'autor de "Nocilla Dream" i que està a punt de publicar "Nocilla Experience" i "Carne de Píxel" -títol preciós-) al País d'avui:
"Cuando uno empieza a escribir cree firmemente en la perfección, después se da cuenta de que lo importante es el error. No me refiero al error que deriva en juicios morales, sino al error puro, en bruto."

"Supongo que la creatividad consiste en aprovecchar intuitivamente los errores en tu beneficio, utilizar lo que está en los margenes, el ruido, el residuo, como quien afirmase que ha aprendido a leer valiéndose de la mayor biblioteca del mundo: los contenedores de basura que albergan millones de textos en los envases vacíos. Las obras importantes se han hecho a través de las aomalías, si entendemos por ello las mutaciones aberrantes producidas en una disciplina. Esa anomalía es el error que solemos desechar, la tara, el resto; un extrarradio. Es ahí donde suele hallarse el ADN de lo que damos en llamar artes. Obras maestras derivadas de errores hay muchas, Las Vegas, Nicanor Parra, Sex Pistols, Georges Perec, etcétera."

"Hay un mecanismo generador de errores especialmente interesante, el apropiacionismo: un escritor extrae un fragmento del manual de instrucciones de una lavadora, y lo inserta tal cual entre dos párrafos de su propia obra o, da igual, del Quijote [que ya en sí es el Gran Error de la literatura universal]."

Algunes revelacions inspiradores que he tingut avui mentres feia neteja (D'un temps ençà tinc la sensació que hem d'abandonar les drogues dures, l'alcohol i els estimulants en benefici del "Tenn Baño" que col·loca quantitat i és molt més sà. Però des de que faig servir la marca blanca del BonPreu, la cosa encara inspira -mai millor dit- més):
-El Carnestoltes (o Carnaval) fa sortir a fora el travesti que tots portem a dins...
-(Tenia que haver-ho dit ahir però per culpa dels errors de la tecnologia, em vaig desturotar, i no vaig dir): Els sentiments de les imatges envers les persones i les persones davant les imatges i tot el què això genera emocionalment, per exemple: la pornografia, que només són imatge, generen reaccions fisiques i quimiques en el receptor; etc...

Que em descuidava!!!!!! que al myspace d'Aurora Records
http://www.myspace.com/aurorarecords
hi ha un tema nou de'n Gil i la Mercè!!!!!!!!!! MY WINDOWS. Un tema amb veus trencades i ritmillos guais! Bruuuuutaal!
I tenen bolos a Alemania per l'Abril!!

DIVENDRES 01-02-08 (00:01 h.)
Vàreu veure ahir l'últim capítol de "Perdidos"?? Va ser impecable! Sobretot l'última escena.

Hi ha al Culturas de La Vanguardia d'aquesta setmana un text brutal al voltant de la imatge filmada. Les filmacions que existeixen del recent assassinat de la candidata a la presidència de Pakistan, Benazir Bhutto.
L'autor (Jordi Balló) compara les dues filmacions que existeixen d'aquest acrim. Totes dues, just avans que la pistola de l'assassí dispara, fan un ràpid moviment lateral.
"Unas imágenes precarias, de aficionado, en las cuales vemos en secuencia temporal el cuerpo de Bhutto asomándose a la parte superior del coche y saludando a sus seguidores. De golpe, y sin razón aparente, la cámara inicia un barrido hacia la izquierda que coincide, pocos segundos después, con el sonido de un disparo que acabará con la vida de la dirigente, que se desploma fuera del campo visual.
(...) A la mañana siguiente aparecieron nuevas imágenes sobre los mismos hechos, pero de autor y encuadre distinto. Veíamos de nuevo a Bhutto encima del coche y se repetía la situación: barrido hacia la izquierda momentos antes del disparador, de manera que cuando la cámara volvía a su lugar de inicio, el cuerpo de Bhutto ya había desaparecido en el interior del coche.
(...) ¿Por qué los dos cámaras aficionados eluden la imagen de la víctima momentos antes de recibir los disparos? ¿Qué elementos del entorno les pusieron sobre aviso y propiciaron esta panorámica que a la postre impidió comprobar los efectos de los disparos? El recuerdo del asesinato de Kennedy están en la memoria de todos: allí el cámara, también aficionado, mantuvo el plano tras el primer disparo y pudo documentar así de forma detallada también el segundo disparo mortal y la reacción de sus acompañantes. En un primer análisis podríamos decir que en el tiempo pasado entre los dos magnicidios, el cámara videoaficionado ha aprendido algo, quizás que es más importante obtener la imagen del asesino que no la de la víctima. Esto explicaría esta reacción impulsiva ante el sonido de un disparo o cualquier otro elemento amenazante, el hecho que el cámara busque con su objetivo la fuente del lugar de dónde cree que puede provenir la acción asesina, despreocupándose en primera instancia del cuerpo agredido."
Ja no es, tant, aquesta fascinació per l'acte en si, sinó que és més aquest interés cap a la persona que altera, la que distorsiona...
Potser el cinema ens ha canviat la manera de mirar.
L'article acaba així:
"Podríamos imaginar a los dos cámaras pakistaníes como poseedores de un saber anterior que les hizo pensar que algo iba a ocurrir, y lo buscaron con su cámara."

DIMECRES 30-1-08 (20:38 h.)
Aproximadament 10.000 ordinadors diferents. Cap a 15.000 visites.
(No entenc d'on ha sortit tanta gent. Jo apostava per 200 visites o així, ja em conformava...)
La veritat es que ha sigut un estímol per no rendir-me durant aquest temps.
De totes maneres quan acabi aquest últim (en el context beca) quadre que estic pintant, tancaré aquest blog i n'obriré un altre. Que segurament no serà diari però serà. (A mi m'agradaria que fos una mica politicament incorrecte però ja s'anirà veient...)
I de mica en mica anirem penjant al menú nous continguts, al voltant d'aquesta beca, que ja s'acaba però que encara estan en procés.

"Una mezcla de dub, es en esencia, el esqueleto de un tema con los graves al máximo. El dub separa los componentes puros de una canción, y añade y sustrae cada brizna de sonido hasta que se crea una nueva composición. Al añadir espacio en un tema, lo que queda tiene más sitio para respirar. Al subir una figura de bajo hasta que adquiere una monstruosa y desconcertante presencia, quitar todo de la canción excepto la batería, introducir un eco retumbante en una sección de las voces, estirar un ritmo con un delay interminable, el dub puede convertir una pieza musical plana en un paisaje monstruoso en tres dimensiones."
(de Historia del dj, de Frank Broughton i Bill Brewster.)
I això és, de veritat, el què he intentat fer sempre, treballar amb les idees, les imatges: Desmontar-les i barrejar-ho tot per construïr coses noves.
En esència sempre ha sigut això.
(Com aquella nit inolvidable al Loft de Razzmatazz, que els X-Press van punxar amb 6 plats a la vegada... Tres tius, sis plats i un pilot de música...)

Us deixo perquè avui fan tres episòdis seguits de "Perdidos" i aprofitaré per pintar.

DIMARTS 29-1-08 (23:50 h.)
"Però per damunt de tot, ho faig perquè quan un escr¡u, i encara que ho faci d'una manera més aviat venturera i amateur, en el fons, no renuncia a res."
Pinyols d'aubercoc. Emili Manzano.

Que el dia 27 va fer un any del blog (i volia fer un inventari emocional i tal...) però me'n vaig descuidar (Sóc un desastre pels aniversaris!!).
Demà o demà passat ho farem.
(Per cert: Parlant d'aniversaris, l'Albert ha fet 40 anys i sembla que en tingui 18!...)
Han trucat de l'ajuntament que divendres s'anuncia el guanyador/a de la segona beca ciutat de Vic. O sigui que (burocràticament la beca s'acaba ja) serà igual que quan s'acaben les olimpíades, apaguen l'antorxa i li passen a la ciutat següent.

DIMARTS 29-1-08 (00:40 h.)
Avui m'han entregat la serigrafia del "Tengo un grupo de rock que se llama MELANCOLÍA." i ara estic pintant ja amb fruïció, alegria i frisança per acabar-lo. Igual que un ionqui al mig de la illa de "Perdidos" que li cau del cel un paracaigudes amb un paquet de cocaïna.
Pintant per acabar.

Un blog que he descubert avui:
http://www.guillemmartinez.blogspot.com
(És d'aquests que dispara en mil direccions però que normalment l'encerta amb lucidesa...)
(No us perdeu els seus "Grandes Éxitos" a Mondadori Ed. i sobretot el "Franquismo Pop" que és la bomba!!)

DIUMENGE 27-1-08 (16:22 h.) PALLEJÀ.
Hem anat a veure titelles a la Fundació Miró.



Avui actuaven els CALAMAR TEATRO, que feien una obra on els nens s'havien d'imaginar moltes coses. Ha sigut molt emocionant quan han explicat una història només amb coixins blancs i quan han fet servir làsers vermells per dibuixar estrelles al sostre de la sala.
(Avui l'Ignasi no ha tingut por, com aquella vegada que es va posar a plorar quan van apagar els llums per començar i vàrem haver de sortir...)

" L'artista torturat" és un llibre súblim i revelador. És de la mateixa família que "El club de la lucha", que sense ser cap cosa de l'altre món (almenys a priori), conforme vas llegint es revela com una diagnòsi certera i veridica d'una patologia o tendència maligna de la societat contemporània que vivim.
Aquí tracta d'una corporació empresarial que es dedica a tutel·lar (però sobretot a fer anar malament les coses a "futurs" artístes seguint el principi que <<l'art neix del sofriment>>) les vides d'artistes per aprofitar-se, després de les seves creacions.
És un argument maquiavèlic i original.
Compren i fan desaparèixer la mare del protagonista, aconsegueixen la tutela i quan es fa gran, cada cop que té una nòvia, aquesta és eliminada... Creant-li traumes i crisis d'on després surt la creació i més tard poder exprimir els beneficis.
Curiosament quan parlem d'artista, en aquesta novel·la s'entén artista com algú que escriu cançons pop o sèries de televisió...
Algun tros del llibre:
"M'encanta el regust salat de les llàgrimes."

"Serà trist. Mai no aconseguiràs la noia que vols. No podràs salvar el món. Mai no trobaràs ningú que t'estimi de veritat. Mai no trobaràs un amic en qui confiar. Mai no et sentiràs satisfet. Mai no en tindràs prou. Els teus dies seran llargs i sense cap diversió. Les nits seran solitàries i poca cosa més. Sempre esperaràs dies més bons que no arribaran mai. I mai, definitivament mai, no tindràs pau mental."

"Jo solia creure que cap lloc era més poètic que una habitació d'hotel."
Són molt interessants i reveladors els capítols on surt el president de l'empresa torturadora... Quan explica els principis i objectius de la seva empresa:
"No sé si aquesta indústria d'entreteniment superficial és la causa de la gradual disminució de l'intel·lecte col·lectiu del país o si la ganduleria mental d'aquest es va donar primer i nosaltres ens vam limitar a complaure'l."

"Puc suggerir que l'entreteniment ha assassinat l'art? Hi ha més probabilitats que els responsables de perpetrar l'entreteniment siguin símbols eròtics que no pas veritables artistes. Aquest és el problema fonamental. En comptes d'art, tenim entreteniment, i en comptes d'artistes, tenim cares boniques buscant fama, diners i plaer. El sofriment es manté al mínim i els beneficis, al màxim."

"La idea d'un artista torturat resulta rara en els temps contemporànis, no és cert? Un cop assoleixen l'èxit, els artistes gaudeixen de fama, diners i relacions amoroses que els esmussen la penetració creativa. Molts, en primer lloc, no en tenen, de penetració creativa, i si al capdavall experimenten cap mena de turment, moltes vegades és autoinflingit. El personatge típic de la indústria de l'entreteniment tendeix a l'alcoholisme, l'abús de les drogues, els matrimonis adúlters, una apetència sexual exagerada i les depressions. A part de la depressió, els problemes provenen d'un estil de vida rotundament hedonista. No viuen cap present de sofriment veritable. Un cop més, tot està orientat cap al plaer, per a aquests animals eixelebrats tan ben pagats."

"Això implica tres actuacions:
I) mantenir la solitud de l'artista, 2) mantenir la inspiració de l'artista, i 3) mantenir la creativitat de l'artista."

(No us explico més perquè si algu la llegeix o vol llegir-la, el final és sorprenent i és millor arribar-hi per un mateix...)
Però hi ha un tros (per mi el millor del llibre) en plan existencialista; cap al final d'una de les històries paral·leles que també acaba explotant barrejada amb la principal, que diu així:
"Ja no dic mai <<hola>>. Només dic <<adéu>>, normalment quan no és el moment adequat. No em molesto a conèixer ningú. Ja no corresponc un <<què passa?>> o un <<com va això?>> ni res semblant amb una resposta. No tolero que ningú em pregunti com em va la vida.
Ja no m'excito per res. Ho tinc tot apagat."
Quasi tant bò com "L'estranger" de Camús o el Bartleby de Melville.

"L'artista torturat"
Joey Goebel.
Empúries Editorial

DISSABTE 26-1-08 (22:52 h.) PALLEJÀ.
Ja dorm tothom. Estan molt cansats perquè hem estat caminant per Barcelona tota la tarda. Hem anat al Parc de la Ciutadella i a veure l'exposició de la Meritxell Duran a l'IguaPop. Als nens els ha agradat molt perquè han conectat bé amb les figures d'aquesta il·lustradora barcelonina.

Té aquesta cosa molt naïf, de toys molt estilitzats; amb colors molt treballats i molt ben pintats -de l'escola Labanda- però que un cop mirada, aquesta exposició queda esgotada emocional i conceptualment. Perquè tot és imatge! (Tens la sensació que l'any vinent, tot això ja no hi serà. Que és molt light i que el vent s'ho emportarà d'una bufada.
(De totes maneres no em faria res tenir penjat a casa un que hi havia molt maco, el més gran de la sala, que era com un catàleg de pentinats.)

Títol per un quadre: "Ni amb tot l'amor del món fariem i guanyariem una revolució."

DIVENDRES 25-1-08 (20:29 h.) PALLEJÀ.
Estarem a Pallejà tot el cap de setmana fent de cangurs de la Paula i l'Ignasi. M'he emportat l'ordinador o sigui que quan dormin intentaré treballar una miqueta.
(Ara per exemple, escric això mentres la Paula fa els deures...)

"Los lugares que habitan los críticos, los comisarios, los directores de museos y galeristas, los doctores en Historia del Arte y, en especial, muchos artistas están invadidos por libros de pintura, postales con reproducciones de cuadros, monografías y enciclopedias de arte. A cada reparto de correo, nuevas invitaciones y catálogos de exposición se acumulan en un buzón postal ya casi sólo visitado por ellos y los asuntos del dinero. Cada miembro del comité del planeta arte tiene un río furioso, un volcán, tsunamis o cordilleras de papel impreso que amenazan con derrumbarse sobre las ollas, hundir el piso, salir derramadas por las ventanas o tirar abajo las puertas.
La era que siguió a Gutenberg no ha acabado para los que viven en ese planeta. Su literatura y la reproducción de imágnenes del pasado son agentes activos en cualquier reflexión sobre las cuestiones que organizan, que dan sentido, que vertebran, y hacen discutible las obras, en especial la pintura. Los artístas que pintan hoy se rodean menos de modelos desnudos que de libros sobre pintura: falsos museos en miniatura donde la Historia de las imágenes manuales son una y otra vez miradas, analizadas, procesadas, interpretadas, reapropiadas, desmenuzadas, despedazadas, expropiadas, amadas, negadas..."
És un fragment d'una crítica d' Abel H. Pozuelo del treball d'Anne Berning, una artista alemana que treballa entorn de l'imatge i sobretot amb la forma i continguts dels catàlegs d'exposicions.

"Cuando Andy Warhol pinto aquella enorme serigrafía de Mao, algo se vino abajo en el uso político de la imagen misma. En China todavía te meten en la cárcel durante un montón de años por lanzar un bote de pintura contra el enorme retrato (idéntico al reproducido por Warhol) oficial del que fue gran timonel, pero Warhol convirtió la esfigie de un líder político, del responsable de miles de muertes, en un icono pop; en un objeto de consumo, desprovisto de toda carga ideológica y apto para ser reproducido en camisetas o cualquier otro objeto. La acción artística se convierte en un elemento de crítica, pero al mismo tiempo, en una especie de desactivador de explosivos (ideológicos). Tras el paso por la reproducción serigráfica de Warhol, el maoísmo deviene un objeto kitsch. Y a Warhol le sigue Haring y a Haring Koons, en una espiral de desideologización y banalización del objeto artístico... y de la sociedad misma."
És un fragment de Ramon Esparza dins una crítica al treball de Juan Pérez Agirregoikoa. Un artista basc que treballa amb missatges i codis; tòpics i maneres del media. Per exemple: té una sèrie d'obres que imita les pancartes que posen els grups ultres als camps de futbol amb aquelles tipografies gòtiques però posant-hi frases filosòfiques o autobiogràfiques...

M'agrada (també i/o a part del que diuen) descontextualitzar frases d'altres artícles per construir un discurs nou, a la vegada que moltes afirmacions que contenen les subscric. Com si fos un dj però d'idees.

DIJOUS 24-1-08 (21:00 h.)
Ja tenim un altre quadre acabat!!!
(Amb una il·lustració de l'Irene de Gomagrafics.com !!)

"Benvinguts a la república independent de casa meva, però si no t'agrada riure i/o llegir: Ja pots marxar."
Titanlux i serigrafia sobre cartomat.
70x100 cms.

El penúltim. (Ara només queda l'últim...)
Això ja es va acabant companyes, companys i Compa...

Un link d'un noi valencià que treballa amb unes coordenades semblants a les meves...
http://www.juanjosemartin.info

DIMECRES 23-1-08 (20:26 h.)
"Haurieu vomitat. Es van tornar bojos. Eren exactament els mateixos idiotes que riuen com hienes a les pel·lícules per coses que no tenen gràcia. Juro davant de Déu que si fos un pianista o un actor o alguna cosa així i tots aquests cretins es pensessin que sóc fantàstic, ho odiaria. No voldria ni que m'aplaudissin. La gent sempre aplaudeix pel que no hauria d'aplaudir. Si fos pianista, tocaria a dins d'un cony d'armari."
El vigilant en el camp de sègol. J. D. Salinger.

DIMARTS 22-1-08 (19:55 h.)
Vaig veure "Grizzly Man".

Molt bo.
Un documental al voltant de la vida d'un noi americà que passa els estius vivint sol amb els ossos grizzly al parc natural d'Alaska.
Renuncia a tot d'una manera tant radical que quasi és com si volgués deixar de ser persona per convertir-se en un ós.
Visualment impressionant (el protagonista va deixar més de 100 hores gravades d'ell amb els ossos) barrejat amb entrevistes a gent que el va conèixer; construeixen la seva personalitat i aquesta renúncia.
El director (Werner Herzog: "Fitzcarraldo", "Cobra Verde") sempre ha treballat al voltant d'aquesta èpica. De l'home i la natura. D'homes que busquen la llibertat. D'homes que es busquen a ells mateixos.
Hi ha una escena d'una brutalitat ferotge quan es barallen dos ossos. Lentament, com un combat de judo. Agafats com si ballessin. Dramàtic.

Ahir a altes hores de la nit, assegut a la tassa del vàter (**), vaig tenir la certesa que el pròxim quadre serà una cosa fosca. Negra. (Necessito fer un parèntesis i sortir 5 minuts del blanc.) Titol: "Al fons de tot de la foscor."

Una vista de faroles amb tons negres i grisos. No vol dir res. Només un d'aquells carrers foscos, de nit.

** NOTA: M'he passat la meitat de la beca (***) llegint assegut a la tassa del vàter.
L'altre meitat, llegint (Fernando Savater diu que és la millor manera) estirat al llit.
L'altre meitat, pintant.
La resta del temps escrivint aquest blog.

(***) NOTA: Ja tinc ganes d'acabar-la. Estic cansat. Necessito descansar. Endressar la taula. Buidar l'escriptori de l'ordinador.

DIUMENGE 20-1-08 (20:52 h.)
http://www.youtube.com/watch?v=R8ckG98d-0M&feature=related

Ahir vaig fer neteja i suposo que amb el colocón del lleixiu i del Tenn Baño vaig estar bastant inspirat tot el matí.
Títol per un quadre: "Visca els diners i visca la llibertat! 1+1=2" (Una cosa de logos, que fa molts anys que no faig servir. Serigrafiat amb tinta daurada. Una cosa molt freda )
Aquest tinc ganes de fer-lo i ara que només em queda acabar el "Tengo un grupo de rock..." per la beca, ja començo a estar animat per després.
Tinc la sensació que abans de la beca construïa el quadre a partir d'una imatge i des de la beca surto d'una idea. (No sé si això és dolent o bo...)

DISSABTE 19-1-08 (18:50 h.)
Algunes coses més d'aquests dies:

Els Vancouver Kids es van organitzar un sopar, aquí a casa, i van portar peix i tonyina del Canadà (La cosa està que van facturar-ho dins les maletes i com que van a un lloc de l'aviò que està sota zero, quan van arribar a Barcelona encara estava congelat...).
Tot estava boníssim!! La sopa de miso, la tonyina, el salmó i el sushi. Les ratlles de wasabi que vàrem dibuixar ens van fer unes pessigolles a les orelles que no vegis de picants com estaven!
Que per cert, tinc la sensació que aquest pis no és pas un pis d'estudiants desendreçat, sinó que s'assembla més a una pista poliesportiva o a un centre cívic.
Durant aquest anys hi ha hagut de tot i més:
-Festes d'aniversari infantils.
-Tornejos de pimpom (amb la taula una mica més petita que la reclamentària...)
-Estampació de camisetes.
-Vetllades de sexe, droga i rock'n roll.
-Campionat de bitlles.
-Guateques.
-Reunions clandestines.
-Caps d'any.
-Despedides de solter amb una streapper ballant sobre la taula... (Fins que es va donar un cop de cap amb la làmpara.)
-Sessions de dj.
-Cine club.
-Barbacoes (S'assemblava molt a la dels Ewing. Sempre amb els gots de wisky plens i algú que cau a la piscina...)
-Clubs de gastronomia.
-Saló de lectura.
-Orgies de 48 hores seguides amb màscares venecianes (igual que a la pel·lícula de l'Stanley...)
-Taller de confecció.
-Cine de barrio.
-Tardes de resaca en plan chillout.
-Etc, etc...
(De totes les activitats hi ha fotografies, excepte de l'orgia perquè ningú estava per la labor...)
(Resumint: Masses vegades hem vist sortir el sol.)

Al llibre "Mirar" de'n Berger hi ha moments de genialiat superior (En veritat, tot el llibre és excel·lent però té puntes que sobresurten).
Cada capítol està dedicat a un artísta i la seva obra, les connotacions d'aquesta, la manera de mirar l'obra, etc...
Del dedicat a Francis Bacon, el pintor anglès:
"Lo peor ya había sucedido."

"El hombre es un mono infeliz sin saberlo. No es el cerebro, sino la percepción, lo que separa a las dos especies. Este es el axioma en el que se basa el arte de Bacon."

"El mundo de Bacon no ofrece alternativas ni salidas. No existe en él la conciencia del tiempo ni la del cambio. Muchas veces Bacon empieza a trabajar en un cuadro partiendo de una imágen fotográfica. La fotografía registra un momento. En el proceso de la pintura, Bacon busca el accidente que convierte ese momento en todos los momentos. En la vida, el momento que descubre todos los momentos pasados y venideros suele ser por lo general un momento de dolor físico. Y el dolor al que aspira la obsesión de Bacon. Sin embargo, el contenido de sus cuadros, el contenido que constituye su atractivo tiene muy poco que ver con el dolor. Como suele suceder, la obsesión es una distracción, y el contenido reside en otra parte."

Francis Bacon parlant dels seus quadres: "En realidad quería pintar el grito más que el horror. Y creo que si realmente hubiera pensado en qué es lo que hace gritar a alguien -el horror causante del grito-, los gritos que intentaba pintar habrían sido mucho más logrados. De hecho, eran demasido abstractos."

Reflexions que hi ha al capítol entorn de l'obra i les idees del grup holandes De Stijl:
"Existen extraños momentos históricos de convergencia en los que los desarrollos en muchos campos diferentes entran en un período de parecido cambio cualitativo antes de dividirse en una multiplicidad de nuevos términos. Sólo unos cuantos de quienes viven tales momentos son capaces de percibir toda la significación de lo que está sucediendo. Pero todos són conscientes del cambio: el futuro, en lugar de ofrecer una continuidad, parece que estuviera avanzando hacía ellos."
El grup volia influïr en la societat del moment (1920-1930) pel mateix temps millorar-la... Una utopia fracasada com ha demostrat l'història; també amb tots els estils posteriors que ho han intentat.
"No estoy sugiriendo que el programa del movimiento De Stijl tendría que haber sido más directamente político. En realidad, los programas políticos de la izquierda no tardarían mucho en sufrir exactamente la misma contradicción. Ese alejamiento de la realidad que conducía a un énfasis dogmático en la necesidad de una objetividad pura se podía encontrar también en la esencia del estalinismo. Tampoco quiero sugerir que los artistas De Stijl no eran sinceros. Quiero tratarlos como posiblemente ellos hubieran deseado, como una parte significativa de la historia. No es necesario decir que podríamos hacer nuestros los objetivos del grupo. Y, sin embargo, hoy, desde nuestra perspectiva, diríamos que al movimiento De Stijl le faltaba algo.
Los artístas, sin embargo, dejan ver algo más de sí mismos que los políticos y además suelen conocerse mejor. Por eso sus testimonios son tan valiosos históricamente."

A mi el que m'ha agradat més ha sigut el de'n Giacometti, que no és a partir de la seva obra sinó d'una foto on es veu l'artista travessant un carrer tapat amb una gavardina (S'assembla molt a aquella famosa fotografia de'n James Dean caminant per la setena avinguda de Nova York..). He deixat quasi to el text subratllat.
"Giacometti era un artista extremista. Comparados a él, los neodadístas y otros iconoclastas actuales (aquest text és de l'any 1966) no son más que unos escaparatistas de lo más convencional. La proposición última en la que Giacometti basó toda su obra de madurez consistía en la imposibilidad de llegar a compartir la realidad con alguien -y a él lo único que le interesaba era la contemplación de la realidad. Por eso creía que era imposible ver una obra terminada. Por eso el contenido de cualquiera de sus obras no es la naturaleza de la figura o la cabeza retratada, sino la historia incompleta de su contemplación por parte del artista. El acto de mirar era para él una forma de oración; se fué convirtiendo en un modo de aproximarse a un absoluto que nunca conseguía alcanzar. Era el acto de mirar lo que le hacía darse cuenta de que se encontraba constantemente suspendido entre la existencia y la verdad.

Si hubiera nacido en un período anterior, Giacometti habría sido un artista religioso. Pero, nacido en una época de alienación profunda y general, no quiso utilizar la religión com un escape hacia el pasado. Fue obstinadamente fiel a su tiempo; un tiempo que debió ser para él como su propia piel: el saco en el que había nacido. Y en este saco sencillamente no podía obviar, sin dejar de ser honesto, su convicción de que siempre había estado solo y siempre lo estaría.

Para tener esta visión de la vida hace falta un temperamento especial. No está en mis manos el definir con toda precisión ese tipo de temperamento. Podía leerse en el rostro de Giacometti. Cierta forma de tolerancia iluminada por la astucia. Si el hombre fuera puramente animal, y no un ser social, todos los viejos tendrían esta expresión. Se puede percibir algo parecido en la expresión de Samuel Beckett. Su antitesis podía encontrarse en el rostro de un hombre como Le Corbusier."
Com uns ulls poden definir tota una obra...
Fragments així justifiquen la lectura sencera d'un llibre.

I és que la recerca de la veritat de les coses és una exploració constant del món...

DIVENDRES 18-1-08 (22:56 h.)
Algunes coses d'aquests dies:

M'ha arribat avui el disc de'l Guincho!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Brutal Tribal Brutal Tribal....
(Ja sé que queda molt retro però és que a mi encara m'agrada poder obrir la caixa, posar el dit al forat i ficar el compact al lector...)

A l'últim Cahiers du Cinema hi ha un dossier sobre cine digital i una entrevista amb Jean-Luc Godard (que encara no he tingut temps de llegir.).
El dossier comença amb un article d'Antonio Weinrichter (professor de comunicació audiovisual) que diu això:
" "El futuro de la imagen es digital". Es una frase irrebatible, que se hace realidad día a día, pero que encuentra mayor resistencia entre el cinéfilo que halló su equivalente en el melómano: hay nostálgicos del vinilo, el soporte mismo ha reaparecido como vehículo de lujo para consumir la música, pero hay muchos más fundamentalistas del celuloide. No es el caso, desde luego, del consumo casero de cine: la cultura del DVD y las descargas de la red han creado una especie nueva, el cinéfilo como coleccionista, cuya frase fetiche ya no es "la he visto", sino "ya la tengo", pues muchas veces no se tiene tiempo de verlas."

Ahir estava molt content (en Vergés em va entregar una serigrafia! Impecable!!) però molt cansat (vaig empalmar "Polònia" amb "L'hora del lector", el programa de llibres del 33) i me'n vaig anar a dormir sense escriure res...

La prestigiosa editorial Actar, acaba d'editar un llibre sublim que conté, entre d'altres, quatre pàgines quatre, d'ADICCIONES PORQUÉSÍ!!!
El llibre, titulat ESC (Enter Spanish Creativity), és un recull de treballs gràfics freakies de diferents dissenyadors i col·lectius. Eumogràfic, Bis, Vasava, Base, David Torrents, Enric Jardí, Albert Folch, Ipsum Planet i fins una trentena...
Per amants del paper i la tinta d'impresora.

Per cert. Que tinc el pis tant desordenat que sembla un pis d'estudiants.

DIMARTS 15-1-08 (23:07 h.)
Més coses de Londres:

Seven in bed.
La foto, d'una peça de la Bourgoise, que ens va fer anar a Londres...
(És una història una mica llarga que no us explicaré, però que és maca...)

Femme Maison.
Una escultura brutal de la Louise. Molt petita i de marbre blanc. Una meravella.

The blind leading the blind.
Aquesta també em va agradar molt. De fusta rosa (la postal té un color salmó...) i d'uns 2'50 metres d'alt

Un esbós per un quadre futur... (que no sé si faré...)
(NOTA: En aquesta web, ja haurieu de saber-ho, no es diuen mentides. S'ensenya tot -com un topless emocional- i tot és autèntic.)

Apunts que prenc durant l'exposició de la Bourgoise...
(Que és molt estrany perquè normalment no ho faig mai. No sé...)
(No hi ha res més sensual que veure noies sentades al terra dibuixant les escultures... Ni havien quatre o cinc d'angleses molt maques i, de tant en tant, em despistava i me les quedava mirant...)

Slogans no gaire bons o títols per algun quadre...

Més slogans.

Ha sigut un viatge revelador perquè he renunciat a tota la història passada de l'art.
(És una sensació que ja vaig començar a tenir al Guggenheim...) Passejant tot sol per la col·lecció permanent de la Tate vaig adonar-me que tot era bastant aburrit). Que m'agraden poques coses.

Preguntes existencials que et fas dins un avió volant a 33000 peus (ho va dir el pilot) del terra...

Esbós pel pròxim quadre.
Ja el començo a tenir bastant decidit...
(Que li tinc que demanar al Made el llibre de La Banda Trapera que li vaig deixar perquè hi ha un parell de fotos que vull fer servir...)

De "L'artista torturat" ja us en parlaré un altre dia perquè és un llibre boníssim!
És que no trobava el bloc i vaig guixar el llibre...
(Un slogan i el títol pel pròxim quadre.)

DILLUNS 14-1-08 (20:22 h.)
Hem estat un parell de dies a Londres amb la Natàlia...
(NOTA: Havia de ser com una despedida de la beca amb la Natàlia, que tant m'ha aguantat i animat durant tot el temps, també perquè voliem veure l'exposició de la Louise Bourgoise a la Tate... i per descansar un parell de dies però com que de moment la beca no s'acaba perquè fins que no fem l'exposició que de moment es retrasa (que hagués sigut l'1 de febrer), burocràticament no finalitza, doncs hi haurà blog fins llavors, almenys; i això queda com un parentesis d'aire fresc.)
Coses d'aquest weekend:

Potser hi havia la Madonna i/o la Britney dins? (Mola pensar-ho, no?)

Al obrir el calaix de la tauleta de nit de l'hotel...

Bourgeois brutal!
Exposició captivadora i súper potent a la vegada (Emocionalment és una bomba nuclear!) (Visualment és una cosa màgica.)
Una lliçó de bones maneres i una cura d'humilitat de totes totes.
(No hi han fotos de l'exposició perquè no deixaven tirar-ne. Em van renyar quan en feia a la sala de'n Juan Muñoz. També brutal. Inauguren una exposició antològica seva la setmana que vé a la Tate. Per si algú vol anar-hi...)

(Vista d'un fragment de l'obra de la Doris Salcedo que "ocupa" la sala de les turbines.)
Acullonant!!
Una esquerda brutal travessa tot el terra de la sala.

Una "visió" que vaig tenir dins una estació de metro. Com antipublicitat...

Al Museu del Disseny hi havia exposicions del treball de Jean Prouvé (arquitecte i dissenyador indústrial) (Molt bò -se'l presenta com l'inventor del high-tech- i molt ben muntada...) i dels 10 anys d'obra de Matthew Williamson (jove dissenyador de moda anglès. Realment els seus vestits tenien alguna cosa que els fa especials...)
Foto d'una sala molt estreta i allargada que em va agradar molt per la fila de maniquís, il·luminats per sota i de color blanc satinat.

Sala on els cossos de maniquí s'aguantaven del sostre amb fluorescents, molt bladerunner i molt xulo...

Fotos amb unes pantalles que ensenyen vídeos i desfilades de Williamson.
Ho poso perquè vull fer alguna cosa amb això.
Com a mostra del meu procés de treball.
(Es comença amb una frase, una imatge, un color...)

Un edifici que em va agradar molt. Alt i amb molta gent treballant-hi.
(La foto no queda tant impressionant com realment era...)

Una de les fotos que m'agrada més...

Demà, si tinc temps d'escanejar, posaré alguns apunts que vaig prendre.

DIJOUS 10-1-08 (22:43 h.) PALLEJÀ.
Al llibre de'n Berger hi ha un capítol molt bò al voltant de l'obra i la intenció de Millet (que és conegut sobretot pels seus quadres de figures treballant al camp).
Millet (mitjans i final del segle XVIII) va ser el primer pintor en canviar la realitat exterior que intentaven reproduir pintant per una realitat interior que expresava sentiments personals de l'artista, aportaven un valor afegit a la seva pintura.
Millet opinava en els seus quadres, sobre i paral·lel a l'evolució social del món i del lloc on vivia (qüasi com si fos el primer pintor polític de l'història).
"Su visión de la historia era demasiado pasiva y pesimista para poder tener ninguna convicción política fuerte."

"Se mostraba escéptico en cuanto a ese Progreso que no dejaban de proclamar en torno suyo,viéndolo más bien como una posible amenaza para la dignidad humana."
Quan les pintures de Millet van començar a ser conegudes i populars "cuando la estabilidad económica y social del capitalismo parecía más firme, las pinturas de Millet empezaron a ofrecer otros significados. Reproducidas por la iglesia y el comercio, llegaron al medio rural. El orgullo con el que una clase se ve a sí misma por primera vez representada de modo reconocible en un arte permanente constituye un placer total, aun cuando el arte tenga fallos y la verdad sea dura. La descripción da a sus vidas una resonancia histórica. El orgullo, que hasta entonces había consistido en una negación obstinada de su vergüenza, se convierte en una afirmación."

Conscient Millet del significat alegòric de les figures dels seus quadres i volguent dona'ls-hi, segons Berger, una excesiva importància conceptual avant la lettre, feia fracassar el quadre en conjunt.
"Son un fracaso porque no se establece unidad alguna entre las figuras y el entorno. La pintura rechaza la monumentalidad de las figuras, y a la inversa. Como resultado de ello, las figuras recortadas son rígidas y teatrales. El momento dura demasiado. Por el contrario, en los bocetos y grabados, esas mismas figuras están vivas y pertenecen al momento en que fueron dibujadas, el cual incluye todo lo que las rodea."

"¿Qué le impidió a Millet lograr sus objetivos como pintor? Hay dos respuestas convencionales. Una es que todos los bocetos del siglo XIX eran mejores que las obras acabadas. Una dudosa generalización desde el punto de vista de la historia del arte. La otra, que Millet no era un pintor nato.
Yo creo que Millet no alcanzó los objetivos que se proponía porque el lenguaje de la pintura tradicional al óleo no se adaptaba al tema que él quería representar. Podríamos explicarlo ideológicamente. El interés del campesino en la tierra, expresado mediante su actividad, es desproporcionado en relación con el paisaje escénico. Si no toda, al menos la mayoría de la pintura paisajística europea estaba dirigida al visitante que venía de la ciudad, el que más tarde sería llamado turista; el paisaje es su visión, el esplendor del mismo, su recompensa."

Dediquen un capítol a Ralph Fasanella, un pintor de la segona meitat del segle XX que es caracteritzava per pintar vistes de la ciutat de Nova York, carrers, interiors de cases del temps que viure, etc... També eren quadres amb intenció psicològica i crítica a més de la visual.
"Fueron unos procesos económicos todavía más básicos los que destruyeron, invadieron, el interior de las casas de vecinos. La casa ya no era un almacén; por el contrario, el amacén era el lugar en el que uno tenía que comprar cada día los elementos necesarios para vivir. Estos se pagaban con las horas de trabajoasalariado. El tiempo de la ciudad, el tiempo de los horas de trabajo, dominaba todos los hogares. No había dónde refugiarse de este tiempo. El hogar nunca contenía los frutos del trabajo, un excedente ya sea de bienes o de tiempo. El hogar no es más que una casa de huéspedes. Esta es la tercera lección."

"Así como el capital está obligado a reproducirse sin cesar, así también su cultura es una cultura de perenne anticipación. Lo-que-ha-de-venir, lo-que-se-ha-de-ganar, vací