DIUMENGE 01-03-08 (20:15 h.)
Això s'ha acabat!!!!

A partir d'ara el blog (res és igual quan canvia) es transforma en B2 i podreu entrar-hi a través del menú.
Gràcies per l'atenció (sense vosaltres tot això no hagués estat posible) i que la força us acompanyi.
Adéu!!!

T-)))))))))))))))

DIUMENGE 01-03-08 (11:59 h.)
Per enrriquir l'argument dels "pinzells masculins" que explicava, molt desordenadament, l'altre dia; he trobat avui aquest fragment de la Camille Paglia, intel·lectual travesti (de veritat que ho és), i una de les veus més autoritzada per parlar de gèneres des d'una posició neutral i no contaminada ideològicament.
"Los niños literalmente manejan sus herramientas desde muy pronto. Tienen que aprender, por ejemplo, a apuntar. A menudo he dicho que éste es uno de los momentos en que los niños aprenden linealidad, concentración, dedicación, proyección. Desde el principio el hombre tiene la idea de erigir, de algo que está erigiéndose y cayendo. La idea de algo que es a la vez duro y blando, que no controla completamente."
Vamps & Tramps. Camille Paglia

DISSABTE 01-03-08 (16:39 h.)
Les hores van passant i el temps s'acaba.
Com aquella sensació que el temps no s'atura ni quan el rellotge no té piles...

Títol per un quadre: "Hi han coses per les que no s'ha de lluitar."

Un llibre al voltant del fluxe d'informació, la multitud de missatges, l'exçés de significats, la fragmentació del sampler, els sentiments del concepte, la societat de l'espectacle, la cultura popular i/o la trangressió de l'obra única a partir del remix...

"La ciencia del ritmo", escrit per Paul D. Miller (també conegut pel públic dance de l'última dècada del segle XX com Dj Spooky), és un assaig disfressat de diari on a manera de sampler presenta algunes idees a partir de la societat global i megatecnològica que vivim.
"Así que mientras fluimos por la página en el aquí y el ahora, y mientras procesáis las palabras a medida que las leéis, recordad esto: ellas también os procesan. Recorred los intersticios de la globalización como un fantasma en la máquina mientras avanzamos, a cámara rápida, más allá de la travesía intermedia hasta los hipervínculos de una cultura de base de datos cuyos archivos salieron huyendo y se disolvieron en casi todos los formatos de memoria que se nos han ocurrido, y pensad en cómo describiríais la experiencia. ¿Es tan sencillo como abrir un portátil e incorporarse a una red inalámbrica? ¿Es tan automático como marcar un número con el móvil en una ciudad desconocida? El hogar está donde está tu teléfono móvil. ¿Una absurda lógica reduccionista? Unos recuerdos plássticos y fluidos corren por circuitos y centran nuestra atención en un mundo donde nos descargamos a nosotros mismos a diario."
A partir de la seva experiència vital i del seu passat com a consumidor i després productor de música; per posteriorment anar eixamplant el ventall fins a convertir-se en observador global de la societat que li ha tocat viure. Convertint-se, interiorment, en un intel·lectual pop i tecno, una espècie de Borges del segle XXI.
"Los primeros impulsos que tuve sobre la cultura Dj nacieron de esa idea básica: el juego y la irreverencia hacia los objetos hallados que utilizamos como consumidores y la sensación de que teníamos algo nuevo ante nuestros hastiadísimos ojos."
Com a doctrina inicial.
Hi ha (hauria d'haver-hi! No podem ser passius davant el món i de la lògica consumista -convertida en tirania i/o dictadura- en la que estem immersos) una selecció natural tant en la recepció visual dels missatges (dels impactes, que dirien els publicitaris) que ens arriben; com la part conceptual o musical del dia a dia.
"Siempre que se mira una imagen o se escucha un sonido, existe una implacable lógica de selección que hay que atravesar para crear una mínima sensación de orden. El producto final de este palimpsesto de la percepción es un compuesto de todos los pensamientos y acciones que uno pasa por el tamiz en los últimos microsegundos, un reflejo en corte de sonido de un proceso que actualiza al monstruo de Frankenstein, pero esta vez la criatura imaginaria está hecha de fragmentos de tiempo, código, memoria y carne en interacción. Los ojos mandan un caudal de datos al cerebro a través de algo así como dos millones de haces de fibras de nervios. Pensad en los aspectos exponenciales de la percepción cuando multiplicáis esta densidad por el hecho de que no sólo el cerebro hace esto a todas horas, sino que además los millones de bits de información que circulan por vuestra mente en cualquier momento dado tienen que ser coordinados, y la más mínima desviación, (...) cualquier variación en el tráfico de información, puede crear no sólo pensamientos nuevos, sino nuevos modos de pensar."
O la lògica existencialista d'aquests temps tant "hiper" que estem vivint:
"Todo depende de la perspectiva. Estoy en el aeropuerto esperando mi próximo vuelo. Eso es todo lo existencial que se puede ser en estos tiempos de hipermodernidad."
I és que en el fons, cada observador és un autor; un creador.
"El observador siempre altera la imagen, el mapa siempre cambia las rutas por las que se viaja. Siempre hay algo que resolver con el pensamiento cuando se crea una mezcla; por eso me fascinaba Duchamp. Corre una vieja anécdota sobre por qué dejó de pintar: dijo sencillamente que tenía <<que seguir llenando espacio>>. Dicho de otra manera, se encontraba <<dentro>> del espacio entre las cosas: las motas de ideas e intencionalidad que generan los objetos y las emociones que suscitan en nosotros campaban a la deriva por su mente como una bandada de pájaros autodirigida."

DIMECRES 27-02-08 (23:40 h.)
De mica en mica tornem a arrancar.
Com els jocs d'ordinador; el cotxe de rally... Quan se surt de la carretera al final d'una recta i s'estimba, després torna a començar de nou, a poc a poc...

Estic començant a treballar amb les fotos del quadre dels estorninos...
A partir d'un llibret que vaig comprar-me a Londres per 6 euros (un llibre de nens per pintar) d'arquitectura moderna...

DIMARTS 26-02-08 (22:47 h.)
Tres persones (femenines) del respectable han escrit per amonestar-me el comentari dels pinzells masculins...
Sorry.
De fet s'havia d'argumentar una mica més...

"¿Qué es importante para un ser humano? ¿Saber quién es o por qué es, o no saberlo, no ser consciente de ello? Yo sé quién soy. Soy el mejor cineasta del mundo, que jamás ha hecho una película completamente buena, completamente satisfactoria. El cine es una mujer que no puedes encender y apagar, pero el cine es una mujer y un día se irá."
Nicholas Ray al llibret que acompanya el dvd de "La leyenda del tiempo" d'Isaki Lacuesta.
"La leyenda del tiempo" (ja en parlarem un altre dia, quan l'hagi vist sencera, perquè ahir quan la mirava, estava tant cansat que vaig quedar adormit) del tros que vaig veure puc dir que és una pel·lícula preciosa. Fa uns primers plans (que a mi m'agrada molt perquè pots veure els ulls dels actors) acullonants als personatges que sembla que els hi puguis veure l'ànima. De veritat. És una sensació que em sembla que no havia vist mai a cap pel·lícula, per lo menys d'una manera tant conscient.

La gent del servidor on està aquesta web i el blog que esteu llegint, no para d'enviar factures per superar el màxim permès de tràfic de megues.
És com si ens posessin multes amb els ràdars. Només que no ens treuen els punts.

L'Andrea avisa que ja funciona la seva web!!
http://www.latipa.com
És molt maca!

DIUMENGE 24-02-08 (12:48 h.)
Si no m'he descontat, ahir, vaig fer sis maquinades de roba amb les seves corresponents secadores i esteses a l'estenedor.
No ho explicaria si nó fos perquè avui mentres plegava mitjons (em sembla que dimitiré del meu present i em faré maruja, perquè és només quan ho sóc que tinc les millors idees i pensades...) m'he adonat que:
Pintar (parets o quadres, tant és...) és una cosa definitiva i eminentment masculina.
Perquè els homes han estat sempre, indiscutiblement, agafats a la seva (perdoneu-me aquí i ara, la paraulota...) polla*.
El què intento explicar és que el gènere masculí ha tingut sempre un lloc on agafar-se. I que l'acció de pintar, des de les cavernes prehistòriques fins el present, és un allargament (mai millor dit) d'aquesta acció.
(Un altre dia parlarem de les pintores femenines. De veritat. Perquè no s'empipin les pintores ni les feministes.) (Un argument una mica vulgar podria ser que les (dones) pintores els hi agraden molt les tites i que per això pinten amb pinzells... Però que consti que jo no ho he dit!)

Més coses d'aquests dies mentres hem sigut fora de casa amb l'ordinador apagat:

- Un llibre:

"Pensar visualmente" de Mark Wigam.
Que explica, en boca d'alguns dels il·llustradors més destacats, les tècniques, idees i maneres de treballar que tenen.
Aquest moviment que hi ha hagut, als últims anys, d'un cert retorn a la il·lustració manual enfront de la fredor de la tecnologia; i que està contaminant - jo crec que per bè- la moda i el disseny gràfic.
Molt explicatiu i amb moltes (mai millor dit) il·lustracions.

- Vaig anar a veure El Guincho!! i a fer un treball de camp, divendres al Nitsa.
(Per més informació del Guincho baixeu fins DILLUNS 7-1-08...)

(He buscat a les revistes fotos del Guincho per il·lustrar aquest comentari i he trobat aquesta que, em sembla que, porta la mateixa camiseta que portava al concert, però amb pantalons vermells. Una camiseta, per cert, molt M.I.A.)
Només entrar a la sala vaig trobar l'Andrea, que no la vaig reconèixer el primer moment, perquè ara porta els cabells llargs però estava guapa i simpàtica com sempre.
Amb una mà feia anar el sampler i amb l'altre tocava la bateria. Va ser un concert molt tribal, amb molt ritme -s'ha d'entendre el context: 3 de la matinada i una discoteca plena de gent que cridava "subidón subidón!!" (així és -sóm- la juventut de classe mitja: treballant i/o estudiant durant la setmana per sortir a tope el finde...)- i va fer que no hi haguessin tants matissos com al cd.
Vaig tenir la sensació (que feia molt temps que no tenia. Crec que per això continuo sortint: per tenir-la de tant en tant) com de nihilisme mental; d'estar envoltat de cossos apretats, suant i ballant sota una pluja de llums de colors... De felicitat!
Per moments semblava que estiguessim als Carnavals de Tenerife (El Guincho és de les Canàries) (i això reafirma allò que va dir aquell savi: "Sóc del lloc de la meva infància...") i vaig poder ballar amb els braços alçats bastantes estones.
Vaig anar-hi amb la Laura, que estava molt guapa i simpàtica com sempre, i que feia molt temps que no ens vèiem. Va dir: "hem d'anar a molts concerts en directe perquè em descarrego molta música que no pago. O sigui que pagar per un concert és com una manera de fer les paus!!" Pues si, estic d'acord.
Amb la Laura venia un noi de Xile, molt simpàtic que es deia Federico.
Em va dir:
-Tengo 32 años y una niña de 4...
I jo li vaig contestar:
-Què cardes? Pués ya te pediré consejo...
Però durant el concert el vem perdre. I quan la Laura va anar si el trobava va ser quan, per casualitat, em vaig trobar la Carol. Molt simpàtica, guapa i dolça com sempre.
Després del Guincho hi havia un dj del segell alemany Bungalow que posava una música molt simpàtica i funky però amb uns baixos molt greus i potents.
Com que el Guincho va començar a les 3 i després amb el dj em vaig despistar i em vaig quedar una estona, vaig acabar super tard.

(Ha quedat una crònica una mica desestructurada però és que tothom estava molt maco i simpàtic -fins i tot el cambrer del bar de Gràcia que em va fer un suc de taronja natural a quarts de set del matí-. Serà que no surto gaire...)
Desig: Seria la bomba que les noies d'Invictro portessin El Guincho a Vic!! I que el fessin tocar a l'escenari de la plaça major! Amb la plaça plena i tota la gent ballant amb els braços alçats com si fosssin els Carnavals de Tenerife! A l'esperit vigatà no li aniria malament uns carnavals!! (De totes maneres ens conformariem si toqués a l'escenari del Casino...)

- Vaig trobar ahir, que la vaig comprar fa uns dies, però es devia quedar tapada amb les mudances i ja no me'n recordava que la tenia...

Marikink.
La "revista de chicas" de Paco y Manolo. Anava a dir que és una revista fashion, però crec que no és la paraula adient perquè les noies de la revista quasi no porten roba.
Paco y Manolo són dos fotògrafs de Barcelona que treballen junts, d'estètica gay i coneguts sobretot a l'underground però que publiquen al País, Rockdelux, etc...
S'editen la revista ells mateixos (Hi ha una versió, que crec que és l'autèntica, que es diu Kink i que també editen ells mateixos però que és de nois...) i sense cap pàgina de publicitat (Per exemple: la contraportada és blanca). Amb fotos a pàgina sencera i sense cap text excepte el nom de la model (que no són professionals) i la data de la fotografia. Les tres o quatre últimes pàgines les fotos són obra de Ramiro E, que també té fotos de noies, però aquestes amb roba.
Tenen una web molt maca on hi ha un blog fotogràfic de més de tres anys...
http://www.pacoymanolo.com

- Confirmat:
El divendres 4 d'abril, amb l'Edu punxarem junts al Gravat (rollo pimpom) una sessió que es titularà ESTEM APRENENT A FER ANAR EL TRAKTOR i al cartell hi haurà el pictograma d'un tractor.
Suposo que serà una cosa una mica estranya perquè posarem música que ens agrada però que no punxem mai.
(Tinc que trucar en Txelo perquè m'expliqui el Traktor, ja!)

-

Dos llibres reveladors a l'entorn de les noves maneres de fer de la publicitat actual.
"Publicidad de Guerrilla" és un recull de treballs d'agències de publicitat d'última generació que són les que treballen amb noves maneres de comunicació després del fracàs demostrat dels mitjans tradicionals (sobretot com a conseqüència de l'exçés de missatges...)
Publicitat de guerrilla és el què fa Ryanair quan es planta a Plaça Catalunya i regala 10.000 bitllets d'avió a 1 cèntim i provoquen disturbis entre la gent que fa cua.
Publicitat de Guerrilla seria que algun fabricant de mocadors de paper regalés mocadors de paper als automobilistes que estan parats als semàfors de Meridiana...
En el fons es tracta de trobar noves maneres, moltes vegades irreverents i transgressores, per destacar entre l'abundància de missatges publicitaris i que el receptor recordi el producte...
Una de les que m'agrada més del llibre (sobretot per la senzillesa de l'idea) és:

(De Nike) Un dia Amsterdam va despertar i tenia les parets dels carrers plenes de porteries de futbol dibuixades perquè els nens juguessin al carrer.
És trist que o faci Nike, perquè això haurien de fer-ho els ajuntaments...

També és molt bona aquesta:

(De Microsoft) Per ensenyar el nou logotip de l'empresa va bombardejar els carrers de Nova York amb enganxines del logotip.
Una manera molt poètica -papallones enmig del caos i el ciment de la ciutat més influent del món- fins que l'ajuntament va denunciar l'empresa i aquesta va haver de pagar brigades de neteja perquè anessin arrencant les papallones...

(D'un canal de televisió per cable que passa tot el dia pel·lícules d'acció) Un cotxe porta lligats tres inflables i quan va per la carretera sembla que caiguin missils del cel.
Molt gamberro!

(D'AXN, un canal per cable per anunciar la nova temporada de CSI) Als serveis de les estacions de tren més utilitzades de Nova York s'escenifiquen diferents assassinats.

"Trucos publicitarios. Instrucciones sobre seducción visual" com el seu títol indica és un seguit de trucs per aconseguir un major impacte visual i, d'aquesta manera poder ser més efectius.
Mitjançant la tipografia, gran i petit, imatge i text, figura i fons, contorns, dues i tres dimensions... etc...

És una esquena o són uns peus???

O la manera o el lloc on s'aplica l'anunci:

* NOTA DE L'AUTOR: També podia haver fet servir la paraula tita o titola, però és com més de boyscouts, no sé... Necessitava una paraula contundent. De totes maneres, la paraula polla ja està molt acceptada col·loquialment; la pots dir en un sopar i no és cap escàndol...
He buscat POLLA al diccionari de sinònims i antònims de'n Marcel Pey:
polla Gallina.
No sé...
Després he buscat TITOLA i no hi surt. El què més s'assembla és:
titot Gall d'indi.
Després he buscat TITA i he trobat:
tita Animal, bèstia, animaló, bestiola.
És només, quan tens entre les mans, un diccionari de sinònims i antònims que t'adones de la riquesa de matisos i textures de la llengua que tenim... I que no l'hem de deixar perdre...

DISSABTE 23-02-08 (22:53 h.)
Ja tornem a ser a casa!
Amb les parets blanques i a punt de començar una nova vida. A vegades les coses encaixen sense haver-ho provocat, vull dir que la vida es mou sense avisar com un cub de Rubik que es transforma sense ningú el mogui. Altres vegades voldries moure-les i no pots i les que menys, hi han cops que encaixen de xiripa o passen quan han de passar...

(Que sembla que si no escrius no existeixis...) Coses d'aquests dies mentres hem sigut fora de casa amb l'ordinador apagat (que sembla que si no tens l'ordinador activat no hagi de sortir el sol...):

- :-)))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))).

-Llegint i a punt d'acabar un recopilatori de la revista Granta que recull alguns contes curts de joves escriptors americans.

La revista proposa una sèrie d'escriptors, que segons el seu criteri, seran importants en un futur pròxim.
Hi ha una història molt trista i melancòlica d'una parella jove: com si fossin un glassó i s'anés desfent...
La d'un sordmut que estableix una relació apasionada amb una multitud de coloms.
Una conversa entre un estudiant futur terrorista suicida d'Al Qaeda i un jove universitari desencantat.
Una molt surreal on els presidents morts dels Estats Units es reencarnen en caballs...
El descubriment de la pròpia condició sexual (gay) d'un jove estudiant negre però sobretot de la reacció del seu pare ("...¡vas a ser gay además de negro!!").
Etc, etc.
En destaquen dues coses:
1- La majoria dels autors del llibre, són concients de la societat en què vivim i del què suposa, del consum i de les noves maneres de comunicació, de les seves contradiccions i del què provoca; i fan que això banyi les seves històries.
2- Molts dels escriptors són immigrants de segona generacióque ja han assumit la seva condició de ciutadans americans i reivinquen les seves arrels i passat mitjançant la barreja de tradició i modernitat.
La millor frase del llibre:
"Quizá fuera mejor amar a alguien hasta su muerte que dejar de amar a alguien que está vivo."
Aquella primera vez. Christopher Coake.

-Va arribar un flyer amb la nova col·lecció de T-shirts de la Carol!

DIMARTS 19-02-08 (19:55 h.)
Tinc pintors a casa.O sigui que estic sense casa uns dies.

DILLUNS 18-02-08 (22:09 h.)
"Me alegro mucho de estar vivo en esta época."
La ciencia del ritmo. Paul D. Miller.

Despertar d'hora un diumenge al matí és el millor del món. Entres a Barcelona amb els carrers buits, sense cotxes i sense gent. Amb tots els semàfors de la diagonal en verd i la música del lloro escupint newrave a tota pastilla. Arribes a la Plaça dels Àngels i t'emportes pel davant un parell d'skaters que incumplien la llei de civisme.

Al Macba hi ha una exposició bastant xula i posmoderna d'Asier Menziabal. Un d'aquests artístes bascos, fills, per igual, d'Oteiza i dels Kortatu. Hereu d'aquesta tradició robusta i mil·lenaria i que es barreja amb qüestions ideològiques (potser ambigües) i estètiques.

Juga amb la representació de lo polític a partir de la tradició radical de l'esperit basc de la terra a partir de la música, l'art i la política.
Treballa amb diferents mitjans depenent de l'abast de l'obra: escultura, fotografia, documental, cartells, etc...
M'agrada aquesta actitud d'acostament multidisciplinar que té Asier Mendizabal per acostar-se i abarcar transversalment a les idees. Aquesta intencionalitat política i aquests resultats premeditadament freds que aconsegueix.

DISSABTE 16-02-08 (13:17 h.) PALLEJÀ.
Vaig a un concert d'aquells que hi ha molt poca gent de públic, amb un escenari molt fosc i amb un paio fent anar un Apple i un altre tocant la guitarra (Ningú cantava). Tocaven un tema trist i lent i jo provava de posar-me trist igual que la cançó. Però no podia de content que estava.

Abans lluitàvem contra nosaltres mateixos. Amb valentia i perseverància.
Ara lluitem contra el temps. Aquest monstre invisible que implacable marca el ritme. Tic tac tic tac tic tac...
Ningú, ni fent trampes ni fotent-li el palu, guanya al temps.

DIMECRES 13-02-08 (21:58 h.)
Martin Amis a una entrevista que li fan a El Cultural del diari El Mundo:
"Todos parecemos duros, pero en el fondo tenemos fe."

"P. -¿El amor está perdiendo valor?
A veces sospecho que sí. La Historia se ha acelerado. Es una aceleración que prácticamente ha matado a la poesía. Lo que hace un poema lírico clásico es congelar un momento y examinarlo y a la gente ya no le gusta parar el reloj.
R. -¿Y eso le parece bien?
-Bueno, ahí está. Tiene cosas buenas y cosas malas. Y ahí está Internet y el teléfono móvil, que están cambiando la sociedad y la política.
P. -También el amor...
R. -También el amor, sí. El otro día oí a una chica en la calle gritando por el móvil: "¡No quiero saber nada de ti! ¡Hemos terminado!". ¿En plena calle? Vamos en esa dirección, hacia un amor cada vez más barato. Pero, por otra parte, la gente es más libre y creo que eso es bueno."

DIMECRES 13-02-08 (01:04 h.)
Com diu la famosa cançó: "S'ha de ser valent, s'ha de ser valent!!..." i com que ho sóm i aquesta web és com la dels Radiohead... on pots veure primer els quadres de veritat a la web i després en real...
La primera web on primer t'expliquen els plans i després miren de fer-los...

Tachín tachín...

"Tengo un grupo de rock que se llama melancolía."
Serigrafia i titanlux sobre cartomat.
100x70 cms.

Aquest era, és, l'últim quadre de la beca. O sigui que, realment, en aquest moment s'acabaria el treball, restant a l'espera de l'exposició, que farem pròximament (Us n'anirem informant).

I aquest blog seguirà fins que amb l'Eulàlia tinguem a punt el blog 2.
Podem dir, doncs, que tot el que hi hagi a partir d'ara és de propina.

(A mi, si algú em donés propina, jo estaria la mar de content...)

DILLUNS 11-02-08 (18:28 h.)

"Estilos radicales."
Susan Sontag.
Debolsillo Editorial. (9'95 euros)

Aquest és un llibre, que en una situació normal, no m'hagués comprat perquè estic en un moment de desintoxicació assajistica i estic tornant a la novel·la.
Però és de la Susan Sontag i porta un assaig sobre l'obra de Jean-Luc Godard (que és com si tanquessim un cercle. La beca tenia com a punt de sortida una aproximació al treball de Sontag, Godard i John Berger per, a partir d'aquí, poder interpretar de manera subjectiva l'influència dels media envers les persones...) (Per exemple: en l'últim llibre de'n Berger, "Mirar", hi ha un petit assaig a partir de "Sobre la fotografía" de la Sontag...).
Hi ha altres assajos dins aquest llibre: Un sobre el silenci en l'estètica, aquell punt on l'artista es planta i queda callat (com un Bartleby que renuncia al seu camí...)
Un per explicar l'actitud dels crítics literaris cap a les literatures "pornogràfiques" parant-se, molt racionalment, a definir i analitzar pornografia com a significat: "Nadie debería emprender un debate sobre la pornografía sin antes de reconocer que hay varias pornografías -por lo menos tres- y sin asumir el compromiso de abordarlas una por una. La verdad sale muy beneficiada cuando se examina, por un lado, la pornografía como elemento de la historia social y, por otro, la pornografía como fenómeno psicológico (síntoma de la deficiencia o deformidad sexual tanto de los productores como en los consumidores, según la opinión generalizada) y cuando, por añadidura, se distingue de estas dos otro tipo de pornografía: una modalidad o convención menor pero interesante dentro de las artes."
I compara la recepció crítica que van tenir obres tradicionalment enteses com "pornografiques" ("Historia de O", "Historia del ojo" de Bataille, "La imagen"...)...
També assajos sobre Cioran (que me'l salto. No estic prepara...), de la relació Teatre-Cinema (té bona pinta però també el deixo), un a partir de la pel·lícula "Persona" de Bergman (Molt bò i decisiu per entendre millor a Bergman a partir d'ara. A tall d'exemple: "Lo cierto es que no hay absolutamente ningún argumento, en el viejo sentido de la palabra: lo que proponen estas nuevas narraciones no es provocar sino interesar al público más directamente en otras cosas, por ejemplo en los mismisimos procesos de conocer y ver." o "Cuando el artista declara que no <<sabe>> más que el público, lo que dice es que todo significado reside en la obra misma, que no hay nada <<detrás>> de esta." o "Porque lo que se desató cuando se demolieron las estructuras formales decimonónicas del argumento y los personajes (con su presunción de que existía una realidad mucho menos compleja que la que abarca la conciencia contemporánea) fué la energía para este tipo de preocupación <<formalista>> por la naturaleza y las paradojas del medio en sí mismo. Lo que se acostumbra a calificar con condescencia como la artificialidad exageradamente exquisita del arte contemporáneo, que conduce a una especie de autofagia, se puede definir, con tono menos peyorativo, como la liberación de nuevas energías del pensamiento y la sensibilidad.".

Però el que ens interessa és el de'n Godard!
Comença amb una cita del mateix Jean-Luc:
"Quizá sea cierto que hay que elegir entre la ética y la estética, pero no es menos cierto que, cualquiera que sea la opción que se elija, siempre encontraremos la otra al final del camino. Porque la definición misma de la condición humana debe estar en la puesta en escena propiamente dicha."
Defensa el treball del director françès de crítiques injustificades a la vegada que ens ensenya a mirar-lo: "La obra de Godard -a diferencia de la obra de la mayoría de los directores de cine, cuya evolución artística es mucho menos personal y experimental- merece, o más bien exige, que se la vea íntegramente. Uno de los aspectos más modernos del arte de Godard consiste en que el valor final de cada una de sus películas procede del lugar que ocupa en una empresa de más envergadura, en la labor de toda una vida. Cada película es, en cierto sentido, un fragmento que, en razón de la continuidad estilística de la obra de Godard, arroja luz sobre los otros."

"Las películas de Godard, como todo conjunto de obras importantes ceñidas a los cánones de la cultura moderna, son sencillamente lo que son y también son acontecimientos que empujan a su público a reconsiderar el sentido y la magnitud del arte que representan: no son solo obras de arte, sino actividades metaartísticas encaminadas a recomponer la sensibilidad total del público."
I declara a Godard número 1 del rànquing.
"El hecho de que sea incuestionablemente el director más influyente de su generación se debe sin duda, en gran parte, a que se mostró incapaz de adulterar su propia sensibilidad, sin dejar de ser por ello evidentemente imprevisible. El espectador va a ver una nueva película de Bresson con la certeza de que se encontrará con una obra maestra. Y va a ver la última de Godard preparado para encontrarse con algo simultáneamente acabado y caótico, <<una obra en desarrollo>> que se resiste a la amiración fácil. Las cualidades que convierten a Godard, a diferencia de Bresson, en un héroe cultural (y en uno de los artistas más eximios de esta época, como Bresson) son precisamente sus energías ingentes, su obvia predisposición a asumir riesgos, el singular individualismo con que domina un arte corporativo y drásticamente comercvializado.
Pero Godard no es solo un iconoclasta inteligente. Es un <<destructor>> deliberado del cine, no el primero que ha conocido este arte, pero sí, por cierto, el más tenaz, prolífico y oportuno.(...)
Los grandes héroes culturales de nuestra época han compartido dos cualidades: todos han sido ascéticos en algún sentido ejemplar, y también han sido grandes destructores (...) Otros -como Joyce, Picasso, Stravinsky y Godard- exhiben una hipertrofia del apetito por la cultura(aunque a menudo su avidez es mayor por los detritos culturales que por los logros consagrados en los museos); hurgan en los basureros de la cultura, al mismo tiempo que nada es ajeno a su arte."
I després el defineix com un revolucionari tant formal com conceptualment.
"El aspecto conscientemente reflexivo de las películas de Godard es la clave de sus energías. Su obra constituye una meditación formidable sobre las posibilidades del cine, lo cual ratifica lo que ya he alegado, o sea, que ingresa en la historia del cine como su primera figura premeditadamente destructora. Dicho en otros términos, se puede observar que Godard es problablemente el primer director de gran envergadura que se dedica al cine en el ámbito de la producción comercial con un propósito explícitamente crítico."

"Se preocupa por las ideas, por la conceptualización, a expensas de la integridad sensual y la fuerza emocional de la obra, o en términos más amplios, que tiene el hábito (una suerte de mal gusto, según se opone) de violar la unidad esencial de una forma determinada de arte mediante la introducción en ella de elementos ajenos. Es innegable que Godard se ha consagrado valerosamente a la empresa de representar o encarnar ideas abstractas como ningún cineasta lo ha hecho antes que él."

"Godard utiliza muchas técnicas específicamente sensoriales que fragmentan la narración cinematográfica. De hecho, así es cómo funciona la mayoría de los elementos familiares de la estilística visual y auditiva de Godard: los cortes rápidos, el empleo de tomas inconexas y tomas relámpago, la alternancia de tomas soleadas y grises, el contrapunto de imágenes prefabricadas (señales, pinturas, carteleras, tarjetas postales, posters), la música discontinua.
Quizá donde Godard aplica de manera más llamativa el principio de disociación es -dejando de lado la estrategia general del <<teatro>>- en el trato que dispensa a las ideas. Desde luego, en sus películas las ideas no se desarrollan sistemáticamente, como en un libro. No es este su destino. Al revés de lo que sucede en el teatro brechtiano, en las películas de Godard las ideas son sobre todo elementos formales, unidades de estímulo sensorial y emocional. Sirven por lo menos tanto para disociar y fragmentar como para indicar o iluminar el <<significado>> de la acción. A menudo las ideas, vertidas en bloques de palabras, son tangenciales a la acción."

Un comunicat que m'ha enviat avui (ho juro) un grup autònom i misteriós a favor del bon gust estètic (juro que jo no hi tinc res a veure):
http://es.youtube.com/watch?v=OdCYnmPTpH0

DILLUNS 11-02-08 (00:18 h.)
"Se sacaron muchas más fotos aquel día pero ninguna que la gente quisiera ver."

"Necesitamos una verdad fácil de entender y muy pocas palabras. Y si consigues una foto con la imagen adecuada... puedes ganar o perder una guerra."
Banderas de nuestros padres. Clint Eastwood.
Una pel·lícula que planteja dilemes entorn del poder de la (una) imatge i com pot servir per influïr en la voluntat popular (...després la cosa degenera en un melodrama bèl·lic sobre els horrors de la guerra i tal...)


De fet, els USA, van començar a perdre l'actual guerra d'Irak el dia que es van fer públiques les fotografies dels maltractaments a la presó d'Abu Girad.
(I de Guantanamo. Que és com un camp de concentració en plè segle XXI... I ens hauriem d'avergonyir de permetre que això estigui passant, ara, més de 5 o 6 anys després; nosaltres que representa que sóm del cantó "civilitzat" del món)

La guerra, és ella mateixa, un producte i amb els antecedents que tenim, podriem dir que per guanyar una guerra necessitem, a més a més d'un bon grapat d'avions, una agència de publicitat i relacions públiques.

DIUMENGE 10-02-08 (13:51 h.)
Foto del DESPUÉS:

Tinc l'ànima una mica més endressada perquè he aconseguit ordenar la taula -i ara ja es veu el blanc de la fusta-, llençar papers i post-its vells de tot aquest any, buidar l'escriptori de l'ordinador, gravar cds amb coses passades i fer quebre tots els llibres a les estanteries...
Sóc un home nou amb un context nou i net.
(Ara l'habitació es veu més gran i diàfana, amb més espai i lluminosa; tot i que encara sembla un gabinet de meravelles del segle passat...)
Així vivim.
(I després pintem.)

DISSABTE 09-02-08 (12:13 h.)

Falta poc per acabar, ja, el "Tengo un grupo de rock..."

(M'agrada perquè està agafant un aire com de desencís, de desconegut. És el quadre de la beca que queda més obert, amb incògnites -suposo que serà un d'aquests quadres que o t'agrada d'entrada o no t'agrada gens-. Fot, quan el veus, una bona castanya visual. Funciona visualment, igual que al billar, amb les boles buscant la banda per rebotar, com quan la bola blanca pica el triangle inicial i és com una explosió de boles per tota la taula....)

En veritat és una manera maca de tancar la beca perquè és com una metàfora del què faré a partir d'ara: N. p. i.
(Bueno, a curt termini, com que en Made m'ha tornat el llibre de la Trapera, començaré el quadre de les ciutats -"Quan els estorninos tornen del país de nunca jamás amb un billet d'anada i tornada."-, però no sé com enfocaré la cosa a més llarg plaç.
(Per exemple, l'Esteve, després de 10 anys de treballar junts, canvia d'orientació professional; i això potser també em farà canviar a mi una mica... Fa dies que hi penso.
El trobaré a faltar, igual que aquesta manera seva, tant especial i renaixentista de treballar.)

DIVENDRES 08-02-08 (23:02 h.)
"No es país para viejos." es una pel·lícula amb un ritme interior pròpi, marcat per les accions del personatge interpretat per Javier Bardem. I Tommy Lee Jones, cansat i desorientat, té una cara on les arrugues parlen. Fins i tot els paisatges tenen veu i vot en la psicologia del film.
(Fa dues hores que he sortit del cine i encara no sé si és una pel·lícula brutal o una pel·lícula genial).
Com que estic, encara, una mica desencaixat i no sé què dir, adjunto un tros de la crítica que surt al País d'avui i que ha escrit Jordi Costa:
"En la novela de McCarthy, el lector sólo accede al universo interior de los personajes a través de los espaciados monólogos del sheriff Bell, personaje interpretado en la pantalla por Tommy Lee Jones. El resto es acción, movimiento, azar, fatalismo y, en todo caso, concisos diálogos cortados a cuchillo, pero la sensación que, poco a poco, se apodera del lector es la de estar asistiendo al desarrollo de un proceso espiritual. McCarthy habla del ocaso de la ética del cowboy y de la emergencia de su sustituto evolutivo: la (a)moralidad del depredador, arbitraria, implacable y ocasionalmente funcional en la jungla corporativa.

Con una depuradísima caligrafía visual que logra hacer hablar hasta a las piedras -y a las rayas que las botas de un policía estrangulado dejan sobre el linóleo-, los Coen se han convertido en los mejores traductores de McCarthy. Su película no es un western crepuscular, sino un poswestern: lo que queda cuando el western -entendido como una moral y una épica- ha dejado de existir. Los cineastas han sido más elípticos que el escritor, han hecho justificados recortes y han logrado que un reparto excepcional logre el milagro de transustanciar una abstracción en materia, en carne palpable."

Al llibre hi ha una lluita èpica entre el bé i el mal. Aquí a la pel·lícula és el dolent contra tots.

DIVENDRES 08-02-08 (12:10 h.)
Foto de l'ANTES:

Al País d'avui hi ha una entrevista genial amb l'autora de la saga de Harry Potter, J.K. Rowling, que aquests dies està de promoció perquè surt a la venda l'últim llibre de la sèrie:
"Ese capítulo 34 ["Tumbado boca abajo, con la cara sobre la polvorienta alfombra del despacho donde una vez creyó estar aprendiendo los secretos de la victoria, Harry comprendió que no iba a sobrevivir"] es para mí la clave de todos los libros. Todo, todo lo que he escrito, fue pensado para el preciso momento en que Harry se adentra en el bosque. Ése capítulo que yo había planificado durante 17 años. Ese momento es el corazón de todos los libros."

"Esas pesadumbres pueden venir de esa época entre la infancia y la adolescencia, cuando llegan los fantasmas y se quedan contigo para siempre."

I avui és el dia en que s'estrena "No es país para viejos."!!!!!!!!!!!!!!!

DIJOUS 07-02-08 (23:23 h.)
He començat avui l'última fase del "Tengo un grupo..." i em sembla que anem pel bon camí.

"Durante el último siglo se ha adjudicado al arte concebido como actividad autónoma una jerarquía sin precedentes -lo más parecido a una actividad humana sacramental que admite la sociedad secular- ello se debe a que una de las tareas que ha asumido consiste en practicar incursiones y tomar posiciones en las fronteras de la conciencia (a menudo con grave riesgo para el artista como persona) y en volver a informar sobre lo que hay allí. El artista, que explora por su cuenta los peligros espirituales, se hace acreedor a cierta licencia para comportarse de modo distinto al resto de los mortales. La singularidad de su vocación puede compaginarse -o no- con un estilo de vida apropiadamente excéntrico. Su misión consiste en inventar trofeos de sus experiencias: objetos y ademanes que fascinan y subyugan, sin limitarse a instruir o entretener (tal y como estipulaban las antiguas teorías referidas al artista). Su principal recurso para fascinar consiste en avanzar un paso más en la dialéctica de la atrocidad. Se esfuerza por lograr que su obra sea repulsiva, oscura, ininteligible; en síntesis, por dar lo que es, o parece ser, indeseado. Pero aunque las atrocidades que el artista perpetra contra su público sean feroces, su prestigio y su autoridad espiritual dependen en última instancia de la perfección (sabida o inferida) que el público tenga de las atrocidades que aquel comete contra sí mismo. El artista moderno ejemplar es un traficante de locura."
Susan Sontag a un assaig titulat "La imaginación pornográfica" on, crec, qüestiona els crítics literaris que neguen el valor d'una obra només perquè és o té indicis pornogràfics.
(Dic, crec, perquè encara estic al principi de l'assaig.)
(Tinc que reconèixer, i demano perdó, perquè m'he saltat 50 pàgines del llibre perquè no em volia entrenir, però que llegiré més endavant, perquè té molt bona pinta i que és un assaig que és titula "La estética del silencio"

Vivim per pintar o pintem per viure?

DIMECRES 06-02-08 (22:51 h.)
"Ninguna otra generación tuvo contacto con tal cantidad de medios con que se formó la nuestra. Todas las referencias de nuestro cerebro son electromagnéticas: TV, radio, internet, dibujos animados, telefonía móvil, descargas de música, videojuegos. Y todo uso que hacemos de un objeto está supeditado a los conceptos de reutilización o reciclaje. De algún modo, todos somos samplers: cogemos cosas que ya existen y las recontextualizamos de nuevo como si fueran materiales de construcción. Cualquier canción estándar , cualquier tema de pop, no es más que una cita de citas de citas. Cada libro, una recopilación hecha en base a escrituras bajo la presencia de un imaginario previo al que todos los fragmentos hacen referencia. Como un déjà vu en el que todos los elementos parece que estén interconectados. Una red de intercambios y relaciones tanto estéticas, como sociales o personales, que hacen de la cultura un palimpsesto infinito."
Al Culturas de La Vanguardia d'avui, Bea Espejo dins una crítica de l'exposició que Dave Muller té aquests dies al MUSAC de León. Aquest artista treballa amb l'idea del remix, amb retreballar les idees i el so.

Penseu que aquest dissabte a dos quarts d'onze, al Casino de Vic, les noies de Baco enceten el segon cicle de SOBRETAULA amb Xavier Baró i Espaldamaceta compartint repertori, ampolla de vi, cançons i escenari.
No us ho perdeu!

La pandilla que gestiona el servidor on tenim aquesta web m'han enviat una factura perquè amb la quantitat de visites que tenim generem un excés de moviment de megues que supera el contracte.
(I que si no pago em desenxufen...)
Són un pesats perquè ja és la tercera o quarta que m'envien.
Estic a favor d'una xarxa marxista i gratuïta!!
Del poble i pel poble!!!

Per cert: un amic em va preguntar perquè no posava publicitat dins aquest blog i jo livaig dir que mentres ho poguem evitar, de publicitat no n'hi haurà. (Hi ha un blog que a mi m'agrada molt que aquest dies hi ha publicitat de natilles...)
En Job, (que és d'aquell tipus de persona que sempre l'has d'escoltar, perquè sempre té raó i sempre aprens alguna cosa) va dir-me que aquests servidors de blogs gratuïts el que aconsegueixen és que els usuaris creein continguts gratuïts on poder insertar publicitat.
Et diuen que pots escriure el què vulguis perquè és gratis però tu no pots controlar la publicitat...
Mentres pugui, prefereixo pagar un puntcom i que no hi hagi publicitat!!

DIMARTS 05-02-08 (20:45 h.)
Vàreu veure, ahir, "Tienes Talento"??
Va ser brutal!!
Primer: Una noia de dotze anys, ve expressament des de Venezuela a Barcelona per participar al programa (on es demostren les habilitats de cadascú i el jurat puntua o elimina). Canta "Cómo una ola" de la Rocío Jurado (Jo crec que ho va fer fatal...) i el jurat la va expulsar. En Miqui Puig (que és del jurat) li va dir: "...aprovecha tu infancia" i després la van eliminar. Demolidor.
Segon: Al cap d'una estona surt una noia catalana de 18 anys i la presentadora filladeputa li pregunta: "¿Por qué cantas?" i ella contesta: "Por qué es lo único que me queda..." Momentazo emotiu!
Després van fer un travelling de quan la noia surt cap al escenari i la noia anava amb cadira de rodes... (Va perdre la mobilitat de les cames en un accident de cotxe...)
Canta una cançó (bastant malament) però amb una lletra que era seva i que era molt maca i trista (d'una parella bevent tequiles sols a un bar...) i tot el públic va acabar plorant (jo també...).
Els tres membres del jurat li dónen l'aprovat (passa l'eliminatòria) i li diuen que cantar no és lo seu però que la lletra és increïble.
S'acaba amb ella sortint de l'escenari i amb tot el públic aixecat i aplaudint.. (Tope emotiu. Ella plorava, jo plorava, tot el públic plorava...)
(Un programa boníssim. Van per feina i no aburreixen...)

Durant més de 10 anys he estat bevent Coca-Cola (de la vermella. D'ara endavant l'standard), més o menys una llauna cada dia.
Ja feia temps que la Natàlia m'atabalava que bevés la light, que no és tant perjudicial per què no porta tant sucre.
[Segons l'informació que porten les llaunes, l'standard té 35 grams de sucre (39%) a cada llauna i la light no en té cap.]
De fet, em vaig anar convencent, de mica en mica, el dia que l'Eulàlia em va dir que jo començava a tenir panxa (en la meva modesta opinió, jo sóc de bon veure, i, també de bon beure. Però, en veritat sóc, el què els americans en diuen un gordoflaco...) i això em va deprimir seriament. Poc a poc, vaig passar-me a la light tot i que el gust no és gaire bò però t'hi acostumes de seguida. Bevia i bevia amb la tranquilitat que dóna saber que no porta sucre.
Fins que un cap de setmana que estàvem a casa la Silvia i en Francesc amb la nevera plena de menjar, vaig provar i descobrir la nova Coca-Cola Zero que no es diferencia en res amb la light però té el gust igual que l'standard. La Coca-Cola Zero té les mateixes Es que la light (E-150d, E-952, E-950, E-951, E-338) i la E-331 que no té la light que té la E-330.
Quan el diumenge a la tarda va arribar la Silvia, el primer que em va dir va ser que em veia més prim; cosa que em va reconciliar amb l'espècie humana. Li vaig deixar la nevera buida de Coca-Coles Zero perquè me les havia begut totes...
O sigui, que ara podem dir que sóc Zero, que per fora és negra però d'esperit és standard.

(L'standard, però, només té dues Es: la E-150d i la E-338...)

Fa dies que no dic res però estic a punt d'acabar el "Tengo un grupo de rock que se llama Melancolía."

DILLUNS 04-02-08 (20:21 h.)
No us perdeu, sobretot, si fa falta aneu a veure-la a Perpinyà, "Juno" de Jason Reitman (que és el fill del mític Ivan Reitman, que va ser el director de la mítica "Los cazafantasmas" amb la no menys mítica banda sonora rollo electro i tal...)
"Juno" és la història d'una noia de 16 anys que queda embarassada (Com que és un tema que ens interessa, la vàrem anar a veure...)
ÉS LA MILLOR PEL·LÍCULA DES DE "PROMESAS DEL ESTE"!!!!

(La jove actriu protagonista -Ellen Page- està, ja, nominada a l'Oscar per aquest paper.)
Té un guió impecable. Sense errors. Els personatges estan molt ben construïts i el càsting (la mare de la protagonista és la CJ a "El ala oeste de la Casa Blanca") és perfecte! La música és rollo teenager (The Moldy Peaches, Belle&Sebastian...) i no desentona....
Està filmada amb una sutilitat i delicadesa encomiable. Aconsegueix definir tota una gama de sentiments sense alçar la veu.

Perdurarà en el temps igual que totes les bones pel·lícules (Jo m'atreviria dir que és de la mateixa familia que "Lost in Translation"...)
No explico més, tot i que està plè de moments brutals -el de la nota és preciós- perquè com que l'heu de veure, doncs ja ho veureu amb els vostres ulls.

(NOTA FIFI: Va haver-hi un moment de la pel·lícula en què tota la fila on estàvem asseguts ploràvem a llàgrima viva, tots intentant que no se'ns notés... Jo vaig comptar 13 persones a la nostra fila...)

(Per cert: A la pel·lícula, Ellen Page té la mateixa mirada que Pilar López de Ayala... No sé perquè explico aquestes coses...)

DISSABTE 02-02-08 (17:32 h.)
La tecnologia va fallar i tot no va ser tant perfecte com hauria d'haver sigut, però mirem de fer les coses bé i amb dignitat i seguim endavant...

Vaig estar ahir amb en Xarli (que és el pianista electrònic, samplers i bateria de la banda de'n Miqui Puig), que feia molts dies que no ens vèiem i vàrem enrraonar molta estona.
Va ser molt divertit i vam riure molt. (En Xarli té el millor riure del món. De veritat ho dic. Et podries passar molta estona escoltant-lo riure. És una delicia...)
-Li vaig explicar la meva tendència cap a la pandereta i el tembleque...
-Em va dir que aquests dies estan gravant un disc nou amb en Miqui Puig i que no fan servir gaires samplers...
-La tecnologia està eliminant intermediaris...
-Vam quedar que fa molt temps que no sortim i que ho farem un dia per Barcelona. També amb l'Arnau que fa tres o quatre anys que diem que ens hem de tirar una marxes dures i llargues i mai ho fem...
-El millor va ser quan ens vem donar compte de que:
1.Si volem música hem d'anar al Nitsa!
2.Si volem noies guapes haurem d'anar al Razzmatazz!!
I aquí va ser quan ens partiem de veritat...

Els divendres és el dia que vols que sigui cada dia perquè és el dia que l'Iñaki envia les coses que fa el divendres.
(Si voleu que us arribin les coses que l'Iñaki fa el divendres, escriviu un meil a no@nozap.net i dieu que voleu rebre les coses que fa el divendres... Passats dos o tres divendres, voldreu, ja, que cada dia sigui divendres!)
Dic això perquè ahir va arribar, entre d'altres, això: (Que és preciós)

Aquest és diu: "Todos queremos ser Jack Nickolson en El Resplandor."
I també:

Aquest és diu: "Tener miedo."
(Ara és quan em faig una mica el xulo i dic que la foto de la faixa del llibre li vaig enviar jo. Que només veure-la em va encantar -LA VIDA ES: TENER MIEDO- i la vaig robar d'un llibre que havia encarregat en Victor a la botiga i com que sabia que a l'Iñaki li agradaria -té certa obsessió pel MIEDO en totes les seves formes- li vaig enviar una foto del delicte...)
(Per cert: Sabeu a qui pertany el flequillo de la foto??)

Fragments d'un artícle d'Agustín Fernandez Mallo (l'autor de "Nocilla Dream" i que està a punt de publicar "Nocilla Experience" i "Carne de Píxel" -títol preciós-) al País d'avui:
"Cuando uno empieza a escribir cree firmemente en la perfección, después se da cuenta de que lo importante es el error. No me refiero al error que deriva en juicios morales, sino al error puro, en bruto."

"Supongo que la creatividad consiste en aprovecchar intuitivamente los errores en tu beneficio, utilizar lo que está en los margenes, el ruido, el residuo, como quien afirmase que ha aprendido a leer valiéndose de la mayor biblioteca del mundo: los contenedores de basura que albergan millones de textos en los envases vacíos. Las obras importantes se han hecho a través de las aomalías, si entendemos por ello las mutaciones aberrantes producidas en una disciplina. Esa anomalía es el error que solemos desechar, la tara, el resto; un extrarradio. Es ahí donde suele hallarse el ADN de lo que damos en llamar artes. Obras maestras derivadas de errores hay muchas, Las Vegas, Nicanor Parra, Sex Pistols, Georges Perec, etcétera."

"Hay un mecanismo generador de errores especialmente interesante, el apropiacionismo: un escritor extrae un fragmento del manual de instrucciones de una lavadora, y lo inserta tal cual entre dos párrafos de su propia obra o, da igual, del Quijote [que ya en sí es el Gran Error de la literatura universal]."

Algunes revelacions inspiradores que he tingut avui mentres feia neteja (D'un temps ençà tinc la sensació que hem d'abandonar les drogues dures, l'alcohol i els estimulants en benefici del "Tenn Baño" que col·loca quantitat i és molt més sà. Però des de que faig servir la marca blanca del BonPreu, la cosa encara inspira -mai millor dit- més):
-El Carnestoltes (o Carnaval) fa sortir a fora el travesti que tots portem a dins...
-(Tenia que haver-ho dit ahir però per culpa dels errors de la tecnologia, em vaig desturotar, i no vaig dir): Els sentiments de les imatges envers les persones i les persones davant les imatges i tot el què això genera emocionalment, per exemple: la pornografia, que només són imatge, generen reaccions fisiques i quimiques en el receptor; etc...

Que em descuidava!!!!!! que al myspace d'Aurora Records
http://www.myspace.com/aurorarecords
hi ha un tema nou de'n Gil i la Mercè!!!!!!!!!! MY WINDOWS. Un tema amb veus trencades i ritmillos guais! Bruuuuutaal!
I tenen bolos a Alemania per l'Abril!!

DIVENDRES 01-02-08 (00:01 h.)
Vàreu veure ahir l'últim capítol de "Perdidos"?? Va ser impecable! Sobretot l'última escena.

Hi ha al Culturas de La Vanguardia d'aquesta setmana un text brutal al voltant de la imatge filmada. Les filmacions que existeixen del recent assassinat de la candidata a la presidència de Pakistan, Benazir Bhutto.
L'autor (Jordi Balló) compara les dues filmacions que existeixen d'aquest acrim. Totes dues, just avans que la pistola de l'assassí dispara, fan un ràpid moviment lateral.
"Unas imágenes precarias, de aficionado, en las cuales vemos en secuencia temporal el cuerpo de Bhutto asomándose a la parte superior del coche y saludando a sus seguidores. De golpe, y sin razón aparente, la cámara inicia un barrido hacia la izquierda que coincide, pocos segundos después, con el sonido de un disparo que acabará con la vida de la dirigente, que se desploma fuera del campo visual.
(...) A la mañana siguiente aparecieron nuevas imágenes sobre los mismos hechos, pero de autor y encuadre distinto. Veíamos de nuevo a Bhutto encima del coche y se repetía la situación: barrido hacia la izquierda momentos antes del disparador, de manera que cuando la cámara volvía a su lugar de inicio, el cuerpo de Bhutto ya había desaparecido en el interior del coche.
(...) ¿Por qué los dos cámaras aficionados eluden la imagen de la víctima momentos antes de recibir los disparos? ¿Qué elementos del entorno les pusieron sobre aviso y propiciaron esta panorámica que a la postre impidió comprobar los efectos de los disparos? El recuerdo del asesinato de Kennedy están en la memoria de todos: allí el cámara, también aficionado, mantuvo el plano tras el primer disparo y pudo documentar así de forma detallada también el segundo disparo mortal y la reacción de sus acompañantes. En un primer análisis podríamos decir que en el tiempo pasado entre los dos magnicidios, el cámara videoaficionado ha aprendido algo, quizás que es más importante obtener la imagen del asesino que no la de la víctima. Esto explicaría esta reacción impulsiva ante el sonido de un disparo o cualquier otro elemento amenazante, el hecho que el cámara busque con su objetivo la fuente del lugar de dónde cree que puede provenir la acción asesina, despreocupándose en primera instancia del cuerpo agredido."
Ja no es, tant, aquesta fascinació per l'acte en si, sinó que és més aquest interés cap a la persona que altera, la que distorsiona...
Potser el cinema ens ha canviat la manera de mirar.
L'article acaba així:
"Podríamos imaginar a los dos cámaras pakistaníes como poseedores de un saber anterior que les hizo pensar que algo iba a ocurrir, y lo buscaron con su cámara."

DIMECRES 30-1-08 (20:38 h.)
Aproximadament 10.000 ordinadors diferents. Cap a 15.000 visites.
(No entenc d'on ha sortit tanta gent. Jo apostava per 200 visites o així, ja em conformava...)
La veritat es que ha sigut un estímol per no rendir-me durant aquest temps.
De totes maneres quan acabi aquest últim (en el context beca) quadre que estic pintant, tancaré aquest blog i n'obriré un altre. Que segurament no serà diari però serà. (A mi m'agradaria que fos una mica politicament incorrecte però ja s'anirà veient...)
I de mica en mica anirem penjant al menú nous continguts, al voltant d'aquesta beca, que ja s'acaba però que encara estan en procés.

"Una mezcla de dub, es en esencia, el esqueleto de un tema con los graves al máximo. El dub separa los componentes puros de una canción, y añade y sustrae cada brizna de sonido hasta que se crea una nueva composición. Al añadir espacio en un tema, lo que queda tiene más sitio para respirar. Al subir una figura de bajo hasta que adquiere una monstruosa y desconcertante presencia, quitar todo de la canción excepto la batería, introducir un eco retumbante en una sección de las voces, estirar un ritmo con un delay interminable, el dub puede convertir una pieza musical plana en un paisaje monstruoso en tres dimensiones."
(de Historia del dj, de Frank Broughton i Bill Brewster.)
I això és, de veritat, el què he intentat fer sempre, treballar amb les idees, les imatges: Desmontar-les i barrejar-ho tot per construïr coses noves.
En esència sempre ha sigut això.
(Com aquella nit inolvidable al Loft de Razzmatazz, que els X-Press van punxar amb 6 plats a la vegada... Tres tius, sis plats i un pilot de música...)

Us deixo perquè avui fan tres episòdis seguits de "Perdidos" i aprofitaré per pintar.

DIMARTS 29-1-08 (23:50 h.)
"Però per damunt de tot, ho faig perquè quan un escr¡u, i encara que ho faci d'una manera més aviat venturera i amateur, en el fons, no renuncia a res."
Pinyols d'aubercoc. Emili Manzano.

Que el dia 27 va fer un any del blog (i volia fer un inventari emocional i tal...) però me'n vaig descuidar (Sóc un desastre pels aniversaris!!).
Demà o demà passat ho farem.
(Per cert: Parlant d'aniversaris, l'Albert ha fet 40 anys i sembla que en tingui 18!...)
Han trucat de l'ajuntament que divendres s'anuncia el guanyador/a de la segona beca ciutat de Vic. O sigui que (burocràticament la beca s'acaba ja) serà igual que quan s'acaben les olimpíades, apaguen l'antorxa i li passen a la ciutat següent.

DIMARTS 29-1-08 (00:40 h.)
Avui m'han entregat la serigrafia del "Tengo un grupo de rock que se llama MELANCOLÍA." i ara estic pintant ja amb fruïció, alegria i frisança per acabar-lo. Igual que un ionqui al mig de la illa de "Perdidos" que li cau del cel un paracaigudes amb un paquet de cocaïna.
Pintant per acabar.

Un blog que he descubert avui:
http://www.guillemmartinez.blogspot.com
(És d'aquests que dispara en mil direccions però que normalment l'encerta amb lucidesa...)
(No us perdeu els seus "Grandes Éxitos" a Mondadori Ed. i sobretot el "Franquismo Pop" que és la bomba!!)

DIUMENGE 27-1-08 (16:22 h.) PALLEJÀ.
Hem anat a veure titelles a la Fundació Miró.



Avui actuaven els CALAMAR TEATRO, que feien una obra on els nens s'havien d'imaginar moltes coses. Ha sigut molt emocionant quan han explicat una història només amb coixins blancs i quan han fet servir làsers vermells per dibuixar estrelles al sostre de la sala.
(Avui l'Ignasi no ha tingut por, com aquella vegada que es va posar a plorar quan van apagar els llums per començar i vàrem haver de sortir...)

" L'artista torturat" és un llibre súblim i revelador. És de la mateixa família que "El club de la lucha", que sense ser cap cosa de l'altre món (almenys a priori), conforme vas llegint es revela com una diagnòsi certera i veridica d'una patologia o tendència maligna de la societat contemporània que vivim.
Aquí tracta d'una corporació empresarial que es dedica a tutel·lar (però sobretot a fer anar malament les coses a "futurs" artístes seguint el principi que <<l'art neix del sofriment>>) les vides d'artistes per aprofitar-se, després de les seves creacions.
És un argument maquiavèlic i original.
Compren i fan desaparèixer la mare del protagonista, aconsegueixen la tutela i quan es fa gran, cada cop que té una nòvia, aquesta és eliminada... Creant-li traumes i crisis d'on després surt la creació i més tard poder exprimir els beneficis.
Curiosament quan parlem d'artista, en aquesta novel·la s'entén artista com algú que escriu cançons pop o sèries de televisió...
Algun tros del llibre:
"M'encanta el regust salat de les llàgrimes."

"Serà trist. Mai no aconseguiràs la noia que vols. No podràs salvar el món. Mai no trobaràs ningú que t'estimi de veritat. Mai no trobaràs un amic en qui confiar. Mai no et sentiràs satisfet. Mai no en tindràs prou. Els teus dies seran llargs i sense cap diversió. Les nits seran solitàries i poca cosa més. Sempre esperaràs dies més bons que no arribaran mai. I mai, definitivament mai, no tindràs pau mental."

"Jo solia creure que cap lloc era més poètic que una habitació d'hotel."
Són molt interessants i reveladors els capítols on surt el president de l'empresa torturadora... Quan explica els principis i objectius de la seva empresa:
"No sé si aquesta indústria d'entreteniment superficial és la causa de la gradual disminució de l'intel·lecte col·lectiu del país o si la ganduleria mental d'aquest es va donar primer i nosaltres ens vam limitar a complaure'l."

"Puc suggerir que l'entreteniment ha assassinat l'art? Hi ha més probabilitats que els responsables de perpetrar l'entreteniment siguin símbols eròtics que no pas veritables artistes. Aquest és el problema fonamental. En comptes d'art, tenim entreteniment, i en comptes d'artistes, tenim cares boniques buscant fama, diners i plaer. El sofriment es manté al mínim i els beneficis, al màxim."

"La idea d'un artista torturat resulta rara en els temps contemporànis, no és cert? Un cop assoleixen l'èxit, els artistes gaudeixen de fama, diners i relacions amoroses que els esmussen la penetració creativa. Molts, en primer lloc, no en tenen, de penetració creativa, i si al capdavall experimenten cap mena de turment, moltes vegades és autoinflingit. El personatge típic de la indústria de l'entreteniment tendeix a l'alcoholisme, l'abús de les drogues, els matrimonis adúlters, una apetència sexual exagerada i les depressions. A part de la depressió, els problemes provenen d'un estil de vida rotundament hedonista. No viuen cap present de sofriment veritable. Un cop més, tot està orientat cap al plaer, per a aquests animals eixelebrats tan ben pagats."

"Això implica tres actuacions:
I) mantenir la solitud de l'artista, 2) mantenir la inspiració de l'artista, i 3) mantenir la creativitat de l'artista."

(No us explico més perquè si algu la llegeix o vol llegir-la, el final és sorprenent i és millor arribar-hi per un mateix...)
Però hi ha un tros (per mi el millor del llibre) en plan existencialista; cap al final d'una de les històries paral·leles que també acaba explotant barrejada amb la principal, que diu així:
"Ja no dic mai <<hola>>. Només dic <<adéu>>, normalment quan no és el moment adequat. No em molesto a conèixer ningú. Ja no corresponc un <<què passa?>> o un <<com va això?>> ni res semblant amb una resposta. No tolero que ningú em pregunti com em va la vida.
Ja no m'excito per res. Ho tinc tot apagat."
Quasi tant bò com "L'estranger" de Camús o el Bartleby de Melville.

"L'artista torturat"
Joey Goebel.
Empúries Editorial

DISSABTE 26-1-08 (22:52 h.) PALLEJÀ.
Ja dorm tothom. Estan molt cansats perquè hem estat caminant per Barcelona tota la tarda. Hem anat al Parc de la Ciutadella i a veure l'exposició de la Meritxell Duran a l'IguaPop. Als nens els ha agradat molt perquè han conectat bé amb les figures d'aquesta il·lustradora barcelonina.

Té aquesta cosa molt naïf, de toys molt estilitzats; amb colors molt treballats i molt ben pintats -de l'escola Labanda- però que un cop mirada, aquesta exposició queda esgotada emocional i conceptualment. Perquè tot és imatge! (Tens la sensació que l'any vinent, tot això ja no hi serà. Que és molt light i que el vent s'ho emportarà d'una bufada.
(De totes maneres no em faria res tenir penjat a casa un que hi havia molt maco, el més gran de la sala, que era com un catàleg de pentinats.)

Títol per un quadre: "Ni amb tot l'amor del món fariem i guanyariem una revolució."

DIVENDRES 25-1-08 (20:29 h.) PALLEJÀ.
Estarem a Pallejà tot el cap de setmana fent de cangurs de la Paula i l'Ignasi. M'he emportat l'ordinador o sigui que quan dormin intentaré treballar una miqueta.
(Ara per exemple, escric això mentres la Paula fa els deures...)

"Los lugares que habitan los críticos, los comisarios, los directores de museos y galeristas, los doctores en Historia del Arte y, en especial, muchos artistas están invadidos por libros de pintura, postales con reproducciones de cuadros, monografías y enciclopedias de arte. A cada reparto de correo, nuevas invitaciones y catálogos de exposición se acumulan en un buzón postal ya casi sólo visitado por ellos y los asuntos del dinero. Cada miembro del comité del planeta arte tiene un río furioso, un volcán, tsunamis o cordilleras de papel impreso que amenazan con derrumbarse sobre las ollas, hundir el piso, salir derramadas por las ventanas o tirar abajo las puertas.
La era que siguió a Gutenberg no ha acabado para los que viven en ese planeta. Su literatura y la reproducción de imágnenes del pasado son agentes activos en cualquier reflexión sobre las cuestiones que organizan, que dan sentido, que vertebran, y hacen discutible las obras, en especial la pintura. Los artístas que pintan hoy se rodean menos de modelos desnudos que de libros sobre pintura: falsos museos en miniatura donde la Historia de las imágenes manuales son una y otra vez miradas, analizadas, procesadas, interpretadas, reapropiadas, desmenuzadas, despedazadas, expropiadas, amadas, negadas..."
És un fragment d'una crítica d' Abel H. Pozuelo del treball d'Anne Berning, una artista alemana que treballa entorn de l'imatge i sobretot amb la forma i continguts dels catàlegs d'exposicions.

"Cuando Andy Warhol pinto aquella enorme serigrafía de Mao, algo se vino abajo en el uso político de la imagen misma. En China todavía te meten en la cárcel durante un montón de años por lanzar un bote de pintura contra el enorme retrato (idéntico al reproducido por Warhol) oficial del que fue gran timonel, pero Warhol convirtió la esfigie de un líder político, del responsable de miles de muertes, en un icono pop; en un objeto de consumo, desprovisto de toda carga ideológica y apto para ser reproducido en camisetas o cualquier otro objeto. La acción artística se convierte en un elemento de crítica, pero al mismo tiempo, en una especie de desactivador de explosivos (ideológicos). Tras el paso por la reproducción serigráfica de Warhol, el maoísmo deviene un objeto kitsch. Y a Warhol le sigue Haring y a Haring Koons, en una espiral de desideologización y banalización del objeto artístico... y de la sociedad misma."
És un fragment de Ramon Esparza dins una crítica al treball de Juan Pérez Agirregoikoa. Un artista basc que treballa amb missatges i codis; tòpics i maneres del media. Per exemple: té una sèrie d'obres que imita les pancartes que posen els grups ultres als camps de futbol amb aquelles tipografies gòtiques però posant-hi frases filosòfiques o autobiogràfiques...

M'agrada (també i/o a part del que diuen) descontextualitzar frases d'altres artícles per construir un discurs nou, a la vegada que moltes afirmacions que contenen les subscric. Com si fos un dj però d'idees.

DIJOUS 24-1-08 (21:00 h.)
Ja tenim un altre quadre acabat!!!
(Amb una il·lustració de l'Irene de Gomagrafics.com !!)

"Benvinguts a la república independent de casa meva, però si no t'agrada riure i/o llegir: Ja pots marxar."
Titanlux i serigrafia sobre cartomat.
70x100 cms.

El penúltim. (Ara només queda l'últim...)
Això ja es va acabant companyes, companys i Compa...

Un link d'un noi valencià que treballa amb unes coordenades semblants a les meves...
http://www.juanjosemartin.info

DIMECRES 23-1-08 (20:26 h.)
"Haurieu vomitat. Es van tornar bojos. Eren exactament els mateixos idiotes que riuen com hienes a les pel·lícules per coses que no tenen gràcia. Juro davant de Déu que si fos un pianista o un actor o alguna cosa així i tots aquests cretins es pensessin que sóc fantàstic, ho odiaria. No voldria ni que m'aplaudissin. La gent sempre aplaudeix pel que no hauria d'aplaudir. Si fos pianista, tocaria a dins d'un cony d'armari."
El vigilant en el camp de sègol. J. D. Salinger.

DIMARTS 22-1-08 (19:55 h.)
Vaig veure "Grizzly Man".

Molt bo.
Un documental al voltant de la vida d'un noi americà que passa els estius vivint sol amb els ossos grizzly al parc natural d'Alaska.
Renuncia a tot d'una manera tant radical que quasi és com si volgués deixar de ser persona per convertir-se en un ós.
Visualment impressionant (el protagonista va deixar més de 100 hores gravades d'ell amb els ossos) barrejat amb entrevistes a gent que el va conèixer; construeixen la seva personalitat i aquesta renúncia.
El director (Werner Herzog: "Fitzcarraldo", "Cobra Verde") sempre ha treballat al voltant d'aquesta èpica. De l'home i la natura. D'homes que busquen la llibertat. D'homes que es busquen a ells mateixos.
Hi ha una escena d'una brutalitat ferotge quan es barallen dos ossos. Lentament, com un combat de judo. Agafats com si ballessin. Dramàtic.

Ahir a altes hores de la nit, assegut a la tassa del vàter (**), vaig tenir la certesa que el pròxim quadre serà una cosa fosca. Negra. (Necessito fer un parèntesis i sortir 5 minuts del blanc.) Titol: "Al fons de tot de la foscor."

Una vista de faroles amb tons negres i grisos. No vol dir res. Només un d'aquells carrers foscos, de nit.

** NOTA: M'he passat la meitat de la beca (***) llegint assegut a la tassa del vàter.
L'altre meitat, llegint (Fernando Savater diu que és la millor manera) estirat al llit.
L'altre meitat, pintant.
La resta del temps escrivint aquest blog.

(***) NOTA: Ja tinc ganes d'acabar-la. Estic cansat. Necessito descansar. Endressar la taula. Buidar l'escriptori de l'ordinador.

DIUMENGE 20-1-08 (20:52 h.)
http://www.youtube.com/watch?v=R8ckG98d-0M&feature=related

Ahir vaig fer neteja i suposo que amb el colocón del lleixiu i del Tenn Baño vaig estar bastant inspirat tot el matí.
Títol per un quadre: "Visca els diners i visca la llibertat! 1+1=2" (Una cosa de logos, que fa molts anys que no faig servir. Serigrafiat amb tinta daurada. Una cosa molt freda )
Aquest tinc ganes de fer-lo i ara que només em queda acabar el "Tengo un grupo de rock..." per la beca, ja començo a estar animat per després.
Tinc la sensació que abans de la beca construïa el quadre a partir d'una imatge i des de la beca surto d'una idea. (No sé si això és dolent o bo...)

DISSABTE 19-1-08 (18:50 h.)
Algunes coses més d'aquests dies:

Els Vancouver Kids es van organitzar un sopar, aquí a casa, i van portar peix i tonyina del Canadà (La cosa està que van facturar-ho dins les maletes i com que van a un lloc de l'aviò que està sota zero, quan van arribar a Barcelona encara estava congelat...).
Tot estava boníssim!! La sopa de miso, la tonyina, el salmó i el sushi. Les ratlles de wasabi que vàrem dibuixar ens van fer unes pessigolles a les orelles que no vegis de picants com estaven!
Que per cert, tinc la sensació que aquest pis no és pas un pis d'estudiants desendreçat, sinó que s'assembla més a una pista poliesportiva o a un centre cívic.
Durant aquest anys hi ha hagut de tot i més:
-Festes d'aniversari infantils.
-Tornejos de pimpom (amb la taula una mica més petita que la reclamentària...)
-Estampació de camisetes.
-Vetllades de sexe, droga i rock'n roll.
-Campionat de bitlles.
-Guateques.
-Reunions clandestines.
-Caps d'any.
-Despedides de solter amb una streapper ballant sobre la taula... (Fins que es va donar un cop de cap amb la làmpara.)
-Sessions de dj.
-Cine club.
-Barbacoes (S'assemblava molt a la dels Ewing. Sempre amb els gots de wisky plens i algú que cau a la piscina...)
-Clubs de gastronomia.
-Saló de lectura.
-Orgies de 48 hores seguides amb màscares venecianes (igual que a la pel·lícula de l'Stanley...)
-Taller de confecció.
-Cine de barrio.
-Tardes de resaca en plan chillout.
-Etc, etc...
(De totes les activitats hi ha fotografies, excepte de l'orgia perquè ningú estava per la labor...)
(Resumint: Masses vegades hem vist sortir el sol.)

Al llibre "Mirar" de'n Berger hi ha moments de genialiat superior (En veritat, tot el llibre és excel·lent però té puntes que sobresurten).
Cada capítol està dedicat a un artísta i la seva obra, les connotacions d'aquesta, la manera de mirar l'obra, etc...
Del dedicat a Francis Bacon, el pintor anglès:
"Lo peor ya había sucedido."

"El hombre es un mono infeliz sin saberlo. No es el cerebro, sino la percepción, lo que separa a las dos especies. Este es el axioma en el que se basa el arte de Bacon."

"El mundo de Bacon no ofrece alternativas ni salidas. No existe en él la conciencia del tiempo ni la del cambio. Muchas veces Bacon empieza a trabajar en un cuadro partiendo de una imágen fotográfica. La fotografía registra un momento. En el proceso de la pintura, Bacon busca el accidente que convierte ese momento en todos los momentos. En la vida, el momento que descubre todos los momentos pasados y venideros suele ser por lo general un momento de dolor físico. Y el dolor al que aspira la obsesión de Bacon. Sin embargo, el contenido de sus cuadros, el contenido que constituye su atractivo tiene muy poco que ver con el dolor. Como suele suceder, la obsesión es una distracción, y el contenido reside en otra parte."

Francis Bacon parlant dels seus quadres: "En realidad quería pintar el grito más que el horror. Y creo que si realmente hubiera pensado en qué es lo que hace gritar a alguien -el horror causante del grito-, los gritos que intentaba pintar habrían sido mucho más logrados. De hecho, eran demasido abstractos."

Reflexions que hi ha al capítol entorn de l'obra i les idees del grup holandes De Stijl:
"Existen extraños momentos históricos de convergencia en los que los desarrollos en muchos campos diferentes entran en un período de parecido cambio cualitativo antes de dividirse en una multiplicidad de nuevos términos. Sólo unos cuantos de quienes viven tales momentos son capaces de percibir toda la significación de lo que está sucediendo. Pero todos són conscientes del cambio: el futuro, en lugar de ofrecer una continuidad, parece que estuviera avanzando hacía ellos."
El grup volia influïr en la societat del moment (1920-1930) pel mateix temps millorar-la... Una utopia fracasada com ha demostrat l'història; també amb tots els estils posteriors que ho han intentat.
"No estoy sugiriendo que el programa del movimiento De Stijl tendría que haber sido más directamente político. En realidad, los programas políticos de la izquierda no tardarían mucho en sufrir exactamente la misma contradicción. Ese alejamiento de la realidad que conducía a un énfasis dogmático en la necesidad de una objetividad pura se podía encontrar también en la esencia del estalinismo. Tampoco quiero sugerir que los artistas De Stijl no eran sinceros. Quiero tratarlos como posiblemente ellos hubieran deseado, como una parte significativa de la historia. No es necesario decir que podríamos hacer nuestros los objetivos del grupo. Y, sin embargo, hoy, desde nuestra perspectiva, diríamos que al movimiento De Stijl le faltaba algo.
Los artístas, sin embargo, dejan ver algo más de sí mismos que los políticos y además suelen conocerse mejor. Por eso sus testimonios son tan valiosos históricamente."

A mi el que m'ha agradat més ha sigut el de'n Giacometti, que no és a partir de la seva obra sinó d'una foto on es veu l'artista travessant un carrer tapat amb una gavardina (S'assembla molt a aquella famosa fotografia de'n James Dean caminant per la setena avinguda de Nova York..). He deixat quasi to el text subratllat.
"Giacometti era un artista extremista. Comparados a él, los neodadístas y otros iconoclastas actuales (aquest text és de l'any 1966) no son más que unos escaparatistas de lo más convencional. La proposición última en la que Giacometti basó toda su obra de madurez consistía en la imposibilidad de llegar a compartir la realidad con alguien -y a él lo único que le interesaba era la contemplación de la realidad. Por eso creía que era imposible ver una obra terminada. Por eso el contenido de cualquiera de sus obras no es la naturaleza de la figura o la cabeza retratada, sino la historia incompleta de su contemplación por parte del artista. El acto de mirar era para él una forma de oración; se fué convirtiendo en un modo de aproximarse a un absoluto que nunca conseguía alcanzar. Era el acto de mirar lo que le hacía darse cuenta de que se encontraba constantemente suspendido entre la existencia y la verdad.

Si hubiera nacido en un período anterior, Giacometti habría sido un artista religioso. Pero, nacido en una época de alienación profunda y general, no quiso utilizar la religión com un escape hacia el pasado. Fue obstinadamente fiel a su tiempo; un tiempo que debió ser para él como su propia piel: el saco en el que había nacido. Y en este saco sencillamente no podía obviar, sin dejar de ser honesto, su convicción de que siempre había estado solo y siempre lo estaría.

Para tener esta visión de la vida hace falta un temperamento especial. No está en mis manos el definir con toda precisión ese tipo de temperamento. Podía leerse en el rostro de Giacometti. Cierta forma de tolerancia iluminada por la astucia. Si el hombre fuera puramente animal, y no un ser social, todos los viejos tendrían esta expresión. Se puede percibir algo parecido en la expresión de Samuel Beckett. Su antitesis podía encontrarse en el rostro de un hombre como Le Corbusier."
Com uns ulls poden definir tota una obra...
Fragments així justifiquen la lectura sencera d'un llibre.

I és que la recerca de la veritat de les coses és una exploració constant del món...

DIVENDRES 18-1-08 (22:56 h.)
Algunes coses d'aquests dies:

M'ha arribat avui el disc de'l Guincho!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Brutal Tribal Brutal Tribal....
(Ja sé que queda molt retro però és que a mi encara m'agrada poder obrir la caixa, posar el dit al forat i ficar el compact al lector...)

A l'últim Cahiers du Cinema hi ha un dossier sobre cine digital i una entrevista amb Jean-Luc Godard (que encara no he tingut temps de llegir.).
El dossier comença amb un article d'Antonio Weinrichter (professor de comunicació audiovisual) que diu això:
" "El futuro de la imagen es digital". Es una frase irrebatible, que se hace realidad día a día, pero que encuentra mayor resistencia entre el cinéfilo que halló su equivalente en el melómano: hay nostálgicos del vinilo, el soporte mismo ha reaparecido como vehículo de lujo para consumir la música, pero hay muchos más fundamentalistas del celuloide. No es el caso, desde luego, del consumo casero de cine: la cultura del DVD y las descargas de la red han creado una especie nueva, el cinéfilo como coleccionista, cuya frase fetiche ya no es "la he visto", sino "ya la tengo", pues muchas veces no se tiene tiempo de verlas."

Ahir estava molt content (en Vergés em va entregar una serigrafia! Impecable!!) però molt cansat (vaig empalmar "Polònia" amb "L'hora del lector", el programa de llibres del 33) i me'n vaig anar a dormir sense escriure res...

La prestigiosa editorial Actar, acaba d'editar un llibre sublim que conté, entre d'altres, quatre pàgines quatre, d'ADICCIONES PORQUÉSÍ!!!
El llibre, titulat ESC (Enter Spanish Creativity), és un recull de treballs gràfics freakies de diferents dissenyadors i col·lectius. Eumogràfic, Bis, Vasava, Base, David Torrents, Enric Jardí, Albert Folch, Ipsum Planet i fins una trentena...
Per amants del paper i la tinta d'impresora.

Per cert. Que tinc el pis tant desordenat que sembla un pis d'estudiants.

DIMARTS 15-1-08 (23:07 h.)
Més coses de Londres:

Seven in bed.
La foto, d'una peça de la Bourgoise, que ens va fer anar a Londres...
(És una història una mica llarga que no us explicaré, però que és maca...)

Femme Maison.
Una escultura brutal de la Louise. Molt petita i de marbre blanc. Una meravella.

The blind leading the blind.
Aquesta també em va agradar molt. De fusta rosa (la postal té un color salmó...) i d'uns 2'50 metres d'alt

Un esbós per un quadre futur... (que no sé si faré...)
(NOTA: En aquesta web, ja haurieu de saber-ho, no es diuen mentides. S'ensenya tot -com un topless emocional- i tot és autèntic.)

Apunts que prenc durant l'exposició de la Bourgoise...
(Que és molt estrany perquè normalment no ho faig mai. No sé...)
(No hi ha res més sensual que veure noies sentades al terra dibuixant les escultures... Ni havien quatre o cinc d'angleses molt maques i, de tant en tant, em despistava i me les quedava mirant...)

Slogans no gaire bons o títols per algun quadre...

Més slogans.

Ha sigut un viatge revelador perquè he renunciat a tota la història passada de l'art.
(És una sensació que ja vaig començar a tenir al Guggenheim...) Passejant tot sol per la col·lecció permanent de la Tate vaig adonar-me que tot era bastant aburrit). Que m'agraden poques coses.

Preguntes existencials que et fas dins un avió volant a 33000 peus (ho va dir el pilot) del terra...

Esbós pel pròxim quadre.
Ja el començo a tenir bastant decidit...
(Que li tinc que demanar al Made el llibre de La Banda Trapera que li vaig deixar perquè hi ha un parell de fotos que vull fer servir...)

De "L'artista torturat" ja us en parlaré un altre dia perquè és un llibre boníssim!
És que no trobava el bloc i vaig guixar el llibre...
(Un slogan i el títol pel pròxim quadre.)

DILLUNS 14-1-08 (20:22 h.)
Hem estat un parell de dies a Londres amb la Natàlia...
(NOTA: Havia de ser com una despedida de la beca amb la Natàlia, que tant m'ha aguantat i animat durant tot el temps, també perquè voliem veure l'exposició de la Louise Bourgoise a la Tate... i per descansar un parell de dies però com que de moment la beca no s'acaba perquè fins que no fem l'exposició que de moment es retrasa (que hagués sigut l'1 de febrer), burocràticament no finalitza, doncs hi haurà blog fins llavors, almenys; i això queda com un parentesis d'aire fresc.)
Coses d'aquest weekend:

Potser hi havia la Madonna i/o la Britney dins? (Mola pensar-ho, no?)

Al obrir el calaix de la tauleta de nit de l'hotel...

Bourgeois brutal!
Exposició captivadora i súper potent a la vegada (Emocionalment és una bomba nuclear!) (Visualment és una cosa màgica.)
Una lliçó de bones maneres i una cura d'humilitat de totes totes.
(No hi han fotos de l'exposició perquè no deixaven tirar-ne. Em van renyar quan en feia a la sala de'n Juan Muñoz. També brutal. Inauguren una exposició antològica seva la setmana que vé a la Tate. Per si algú vol anar-hi...)

(Vista d'un fragment de l'obra de la Doris Salcedo que "ocupa" la sala de les turbines.)
Acullonant!!
Una esquerda brutal travessa tot el terra de la sala.

Una "visió" que vaig tenir dins una estació de metro. Com antipublicitat...

Al Museu del Disseny hi havia exposicions del treball de Jean Prouvé (arquitecte i dissenyador indústrial) (Molt bò -se'l presenta com l'inventor del high-tech- i molt ben muntada...) i dels 10 anys d'obra de Matthew Williamson (jove dissenyador de moda anglès. Realment els seus vestits tenien alguna cosa que els fa especials...)
Foto d'una sala molt estreta i allargada que em va agradar molt per la fila de maniquís, il·luminats per sota i de color blanc satinat.

Sala on els cossos de maniquí s'aguantaven del sostre amb fluorescents, molt bladerunner i molt xulo...

Fotos amb unes pantalles que ensenyen vídeos i desfilades de Williamson.
Ho poso perquè vull fer alguna cosa amb això.
Com a mostra del meu procés de treball.
(Es comença amb una frase, una imatge, un color...)

Un edifici que em va agradar molt. Alt i amb molta gent treballant-hi.
(La foto no queda tant impressionant com realment era...)

Una de les fotos que m'agrada més...

Demà, si tinc temps d'escanejar, posaré alguns apunts que vaig prendre.

DIJOUS 10-1-08 (22:43 h.) PALLEJÀ.
Al llibre de'n Berger hi ha un capítol molt bò al voltant de l'obra i la intenció de Millet (que és conegut sobretot pels seus quadres de figures treballant al camp).
Millet (mitjans i final del segle XVIII) va ser el primer pintor en canviar la realitat exterior que intentaven reproduir pintant per una realitat interior que expresava sentiments personals de l'artista, aportaven un valor afegit a la seva pintura.
Millet opinava en els seus quadres, sobre i paral·lel a l'evolució social del món i del lloc on vivia (qüasi com si fos el primer pintor polític de l'història).
"Su visión de la historia era demasiado pasiva y pesimista para poder tener ninguna convicción política fuerte."

"Se mostraba escéptico en cuanto a ese Progreso que no dejaban de proclamar en torno suyo,viéndolo más bien como una posible amenaza para la dignidad humana."
Quan les pintures de Millet van començar a ser conegudes i populars "cuando la estabilidad económica y social del capitalismo parecía más firme, las pinturas de Millet empezaron a ofrecer otros significados. Reproducidas por la iglesia y el comercio, llegaron al medio rural. El orgullo con el que una clase se ve a sí misma por primera vez representada de modo reconocible en un arte permanente constituye un placer total, aun cuando el arte tenga fallos y la verdad sea dura. La descripción da a sus vidas una resonancia histórica. El orgullo, que hasta entonces había consistido en una negación obstinada de su vergüenza, se convierte en una afirmación."

Conscient Millet del significat alegòric de les figures dels seus quadres i volguent dona'ls-hi, segons Berger, una excesiva importància conceptual avant la lettre, feia fracassar el quadre en conjunt.
"Son un fracaso porque no se establece unidad alguna entre las figuras y el entorno. La pintura rechaza la monumentalidad de las figuras, y a la inversa. Como resultado de ello, las figuras recortadas son rígidas y teatrales. El momento dura demasiado. Por el contrario, en los bocetos y grabados, esas mismas figuras están vivas y pertenecen al momento en que fueron dibujadas, el cual incluye todo lo que las rodea."

"¿Qué le impidió a Millet lograr sus objetivos como pintor? Hay dos respuestas convencionales. Una es que todos los bocetos del siglo XIX eran mejores que las obras acabadas. Una dudosa generalización desde el punto de vista de la historia del arte. La otra, que Millet no era un pintor nato.
Yo creo que Millet no alcanzó los objetivos que se proponía porque el lenguaje de la pintura tradicional al óleo no se adaptaba al tema que él quería representar. Podríamos explicarlo ideológicamente. El interés del campesino en la tierra, expresado mediante su actividad, es desproporcionado en relación con el paisaje escénico. Si no toda, al menos la mayoría de la pintura paisajística europea estaba dirigida al visitante que venía de la ciudad, el que más tarde sería llamado turista; el paisaje es su visión, el esplendor del mismo, su recompensa."

Dediquen un capítol a Ralph Fasanella, un pintor de la segona meitat del segle XX que es caracteritzava per pintar vistes de la ciutat de Nova York, carrers, interiors de cases del temps que viure, etc... També eren quadres amb intenció psicològica i crítica a més de la visual.
"Fueron unos procesos económicos todavía más básicos los que destruyeron, invadieron, el interior de las casas de vecinos. La casa ya no era un almacén; por el contrario, el amacén era el lugar en el que uno tenía que comprar cada día los elementos necesarios para vivir. Estos se pagaban con las horas de trabajoasalariado. El tiempo de la ciudad, el tiempo de los horas de trabajo, dominaba todos los hogares. No había dónde refugiarse de este tiempo. El hogar nunca contenía los frutos del trabajo, un excedente ya sea de bienes o de tiempo. El hogar no es más que una casa de huéspedes. Esta es la tercera lección."

"Así como el capital está obligado a reproducirse sin cesar, así también su cultura es una cultura de perenne anticipación. Lo-que-ha-de-venir, lo-que-se-ha-de-ganar, vacía a lo-que-es."

"El tiempo es oro. Esto también puede querer decir que el dinero es la apariencia del tiempo. Al ser puramente cuantitativo, el dinero no tiene contenido, pero puede ser intercambiado por uno: con el dinero se compra. Esta misma es la realidad del tiempo: también éste se intercambia en la actualidad por el contenido del que carece. El tiempo de trabajo por un salario, el salario por el tiempo no vivido "encapsulado" en la compra: la "velocidad" del automóvil, el eterno presente de la pantalla de televisión, el tiempo "ahorrado" con los cientos de electrodomesticos, la paz futura de la pensión de jubilación."
El temps. Ai això que passa i no podem atrapar. La clau de tot...

DIJOUS 10-1-08 (18:11 h.)
Deixeu-m'ho dir a poc a poc, alt i content: JA HE ACABAT L'"IDEOLOGIES SOLD-OUT."
Va passar com aquells llibres de quan érem petits de "Trïa la teva aventura" que tenies que crear-te l'itinerari i anar prenent decisions i canviar de pàgina segons aquestes, però em vaig equivocar i vaig tirar cap a un lloc sense sortida i vaig haver de recular... (Les ratlles molen però en aquest cas concret liàven una mica...) Anul·lades les ratlles i conforme s'acostava el final tornes a veure el camí i tens ganes d'arribar i una ànsia t'empeny endavant....

Una cançó: "Manhattan" d'Enrique Morente & Lagartija Nick.

Hi ha hagut, avui, un conato de motín perquè he posat moltes coses de llana a la secadora...
Els meus populars jerseis XXL ara són L. (snif, snif...)
(NOTA: Per això alguns homes diuen que aquestes coses les han de fer les dones, perquè elles en saben més, no per res... Algún dia us explicaré la meva teoria del final del feminisme i la invenció del rentaplats.)

Tornen els Crapulesque!!

Crec que no em deixo res.
Plego amb la satisfacció dels deures fets!

DIJOUS 10-1-08 (16:15 h.)

La Raquel, l'Alexis, l'Elisa i l'Albert envien un readymade duchampià.

DIMECRES 9-1-08 (20:57 h.)

Un llibre a partir de diferents artistes i de l'obra d'aquests, el què provoca la seva visió i els seus significats.
El primer que fa aquest llibre és adonar-te que mirar no és només veure sinó que mirar també és pensar.
I a partir d'aquí Berger analitza des de diferents vessants les imatges de diferenta gent.
El primer capítol ¿Por qué miramos a los animales? parla dels animals i sobretot de la imatge que tenen els humans dels animals (i et preguntes perquè parla de zoos, però de mica en mica tot va encaixant...).
De com els animals han anat desapareixent de la vida diària de les persones perquè ja no són útils per ajudar als humans(com excepcions han quedat els animals de companyia -atenció al nom-, i els zoos qüasi com a exposició del passat, amb nostàlgia,; representant falsos hàbitats...).
Iconogràficament els animals han quedat canibalitzats per les creacions de Walt Disney.
"Aquella mirada entre el hombre i el animal, que probablemente desempeñó un papel fundamental en el desarrollo de la sociedad humana y con la que, en cualquier caso, habían vivido todos los hombres hasta hace menos de un siglo, esa mirada se ha extinguido. El visitante que acude al zoo sin compañia está completamente solo cuando mira a todos y cada uno de los animales. En cuanto a las masas, pertenecen a una especie que ha acabado por quedar aislada.
La cultura del capitalismo no puede reparar hoy esa pérdida histórica a la que los zoos constituyen un monumento."

En un capítol parla de les fotografies i el treball d'August Sander, i en un altre de les impactants fotos de guerra que diàriament inunden els diaris:
"Nos cogen por sorpresa. El adjetivo que mejor las califica es sorprendentes. Nos atrapan. (Sé que hay gente que las ignora, pero sobre esa gente no hay nada que decir.) Cuando las miramos, nos sumergimos en el momento del sufrimiento del otro. Nos inunda el pesimismo o la indignación. El pesimismo hace suyo algo del sufrimiento del otro sin un objetivo concreto. La indignación exige una acción. Intentamos salir del momento de la fotografía y emerger de nuevo en nuestras vidas. Y, al hacerlo, el contraste es tal que al reanudarlas sin más nos parece una respuesta desesperadamente inadecuada a lo que acabamos de ver."

De les imatges de Paul Strand:
"...se introducen tan profundamente en lo particular que nos revelan la corriente de la cultura o de la historia que fluye por ese sujeto como la sangre."

"Su método es más peculiar. Se podría decir que es la antítesis del de Henry Cartier-Bresson. El momento fotográfico de este último es un instante, una fracción de segundo, y él está al acecho de ese momento como un animal salvaje. Para Strand, el momento fotográfico es un momento biográfico o histórico, cuya duración no se mide idealmente en segundos, sino en su relación con toda una vida. Strand no está a la caza y captura del instante, sino que hace que surja el momento del mismo modo que uno podría incitar a la narración de un cuento.
En terminos prácticos esto significa que decide lo que quiere antes de tomar la fotografía; nunca juega con lo accidental, trabaja con mucha lentitud, casi nunca corta una fotografía, a menudo sigue utilizando una cámara plana y pide formalmente a sus retratados que posen para él. Sus fotos se distinguen por su intencionalidad. Sus retratos son totalmente formales. El sujeto nos mira; nosotros miramos al sujeto; ha sido dispuesto de este modo. Pero en muchas otras fotos suyas de paisajes, objetos o edificios se da una parecida sensación de frontalidad. Su cámara no va libremente de un lado al otro. El autor escoge en donde quiere situarla."

"Sus fotografías transmiten un sentimiento único de duración. Le ofrecen al yo soy el tiempo que le corresponde para reflejar el pasado y anticipar su futuro; el tiempo de exposición no ejerce violencia sobre el tiempo del yo soy: muy al contrario, uno tiene la extraña impresión de que el tiempo de exposición es toda la vida."

Hi ha un capítol que estableix un diàleg amb "Sobre la fotografía" de Susan Sontag.
Quan s'inventa la fotografia i el procés fotogràfic, a mitjans del segle XIX i i atrapa a la pintura "se creyó en la fotografía como el método más transparente, más directo, de acceso a lo real: el período de los grandes maestros testimonialesdel medio, como Paul Strand y Walker Evans. En los países capitalistas fue éste también el momento más libre de la fotografía: se había liberado de las limitaciones que imponían las bellas artes para convertirse en un medio público que podía ser utilizado democráticamente."

I respon a com el poder ha assumit les imatges com anestesiadores del poble i si el fotògraf com a productor d'imatges reals pot tenir una altre funció diferent: "No debemos ser ingenuos a la hora de responder a esta pregunta. Basta con pensar en lo que significa ser fotógrafo hoy para darse cuenta de que no es posible una práctica profesional alternativa. El sistema puede asimilar cualquier fotografía. Pero sería posible empezar a utilizar la fotografía conforme a una práctica dirigida a un futuro alternativo. Ese futuro es una esperanza necesaria ahora, si lo que queremos es mantener una lucha, una resistencia, contra las sociedades y la cultura del capitalismo."
(Demà més...)

En Ton ens deia: "Sobretot, sobretot l'heu de veure... és topetope bona...".
Total, que li fem cas i l'anem a veure.
(Aquí tinc que dir que a mi se'm va fer una miqueta llarga, li hagués retallat un quart d'hora...)
La pel·lícula és molt horitzontal. Passa dins un tren blau. És un travellig continuu.
Hi ha un curt al principi de la pel·lícula (cine dins de cine... La Natalia Portmann amb els cabells curts està guapissima)
La fotografia és meravellosa. Hi ha uns blaus magnífics.
La millor frase de la pel·lícula: "¿A qué habeis venido a este país?"i el protagonista no sap què contestar...
(Aquesta busqueda d'una certa espiritualitat perduda em recorda aquella novel·la de'n David Eggers de dos nois americans que els hi toca la loteria i se'n van a l'Àfrica a repartir els diners però quan són allà ningú els vol.)
Tren a Djaarleing.

DIMARTS 8-1-08 (19:57 h.)
Seguim amb el gris d'"Ideologies SOLD-OUT." i llegint el "Mirar" de'n John Berger (demà començaré a posar cites del llibre) (El cabron és molt bò, afinat, certer com un bisturí i molt clar amb el llenguatge. Et poses a les seves mans i et pegues un bon viatge visual...)

Va arribar un dibuix molt maco de la Mismi.

En David presenta la seva web mexicana.
http://www.snootfotografia.com/mexico

Demà serigrafiem amb els Vergés!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

De moment, la cançó de principi d'any està sent el "Jimmy" de la M.I.A.
No paro d'escoltar com hipnotitzat, en plan bucle, la cançó que té uns samplers molt bollywood i uns ritmillos brutals (Per ballar tribalment...).
http://www.miauk.com/videos.html

DILLUNS 7-1-08 (22:37 h.)

This is england:
(La història d'un nen de 12 anys que es fa skinhead a l'Inglaterra dels 80).
Entre comèdia i semidrama, dirigida pel director anglès Shane Meadows és un cru retrat de l'època Thatcher mentre el país se n'anava a fer la guerra a les Maldives i la joventut, sense rumb clar, buscava una direcció cap on anar.
Les escenes de melancolia infantil del nen passejant aburrit tot sol per la perifèria de la ciutat són belles i transmeten desesperança i derrota...
Els travellings, quasi de videoclip, de tota la banda passejant amb la música de fons...
Com que no ens podem passar tota la pel·lícula així, el mcguffin arriba quan un skinhead racista, acabat de sortir de la pressó, s'ajunta a la banda i la divideix emocionalment.
Hi ha un tros d'apologia (o antiapologia, depèn com t'ho miris...) racista, que jo me l'hagués saltat, fins arribar al climax final.
M'agrada quan el dolent plora dins el cotxe i la noia skin d'ulls blaus (molt guapa i amb pòmuls molt marcats)...
També la textura de la pel·lícula amb molt gra i la fotografia, que s'acosta molt a les cares (que a mi això m'encanta) i sembla que les tinguis a tocar i, a més, els hi veus els ulls molt grans...

DILLUNS 7-1-08 (00:12 h.)
Ahir em compro el Rockdelux i trobo una entrevista (pag. 23) que li fan a un tal El Guincho (que també és el bateria dels Coconot. Molt bons i freakies... BCore Records).
Poso uns trossos de l'entrevista perquè m'ha fet recordar fa uns 10 anys quan llegia entrevistes als Meat Beat Manifesto, Dj Shadow, els primers Daft Punk i parlaven de samplers, de cut'n paste... i jo pensava que allò és el què jo volia fer amb els quadres... Treballar amb fotos i desmontar-les per tornar-les a montar diferents i pintar-hi i tal... I que tot ho feien a l'habitació de casa els pares amb ordinadors... (La veritat és que sempre m'he sentit més pròxim a la manera de treballar d'aquests "músics" que a la dels art-istes normals...)
M'agrada com explica que desmonta els sons i els ritme. I de fet és com jo treballo amb les idees, desmontant-les, barrejant-les, treballant a varis nivells conceptuals a la vegada però sense deixar que la idea (el concepte) es menji l'imatge...
(També és com està quedant aquest blog: fragmentat, amb cites d'altre gent, amb molts nivells narratius, veus, colors, sons...)
El guincho:
"Elijo las canciones que sampleo básicamente por un impulso. Compré el sampler de Roland SP-404 después de escuchar el "Donuts" de Dj Dilla. Pensé que si ese tío hacía esa música, yo no podía andar aún con una guitarra. Cuando te compras una guitarra, y no sé de qué manera, sabes que ahí hay canciones nuevas. En cambio, con el sampler el reto era hacer una canción, sobre todo porqué en el primer trabajo como El Guincho había tirado bastante de guitarras. Los 'samples' que introduje eran de hace cinco años, cuando yo hacía hip hop solo en casa."

"De una forma muy abstracta, en mi cabeza veía cómo se podían conjuntar todas esas cosas. También ha entrado la tropicalia y la psicodelia."

"Buscaba cómo percibir bien el 'beat', sobre todo en las bases. Monto patrones. Recorto cuatro o cinco 'samples' y monto un patrón. Tuve que aprender mucho de sonido: dónde trabajan los graves, los agudos... En recortes pequeñitos, como con The Orb, The Sabres of Paradise, usaba un efecto, el Isolator, para aislar la frecuencia del 'charles' de house."

"En directo descompongo los patrones. Si en una canción hay cuatro patrones, me interesa tener sólo dos y guardar los otros dos para disparar con 'pads'. Además, llevo una tabla de madera con percusiones encima que cuando la golpeas hace que resuenen. Eso y un timbal base. Con una mano el 'sampler' y con la otra la percusión."

"Puede que la voz sea un ritmo más en el fondo y por eso la mezclé tan baja. He pasado horas escuchando recortes en 'loops' para ver cómo meter voces. Lo que quería era dispersar la idea de estribillo porque la música que me ha gustado siempre no ha tenido estribillos evidentes; nunca he sido muy de indie o de pop. Los estribillos que me molan más son los de Milton Nascimento y Caetano Veloso en "Araçá azul": repiten estructura armónica, pero no repiten letra. Pero tampoco quería hacer eso. Buscaba algo como de orquestra africana de los setenta, que expandían la estrofa sin parar. Estrofas incómodas que cuando parece que van a ir a estribillo mutan a otra parte. Eso lo uso directamente en temas como "Antillas" y "Kalise". Mi voz está hundida en la mezcla; quería que estuviera presente, pero no de manera convencional. En el caso de M.I.A. está superpresente: es muy áspera, pero tiene sentido dentro de lo que hace; construye 'beats' muy duros. Mis 'beats' están más diluidos, más dispersos. Pillas el 'beat' de la canción por la repetición."
(Aquí no es tracta de canviar MÚSICA per IMATGE sinó, de pillar el sentit metafòric en quan la manera que tinc de treballar amb les imatges... No sé si m'explico...)
I el millor de tot, és que, a més, la música d'aquest noi és boníssima!! (Una barreja de tropicalia, amb hiphop, freejazz, ambient, world music i ritme, molt ritme...)
http://www.myspace.com/elguincho
Al seu blog explica el seu procés creatiu i també hi ha les fonts originals i molta, molta música... (Estima la música!)
http://www.discotecaoceano.blogspot.com

Enrique Vila-Matas al País d'ahir:
"El lujo de las citas, de las líneas ajenas que incluimos en nuestros propios textos, el atractivo de una declaración tan enigmática como la de Gérard de Nerval ("¿Yo? Persigo una imagen, solamente.") Algunos de mis paisanos odian las citas: ven mal cierta erudición y dan la consigna estúpida de que "al escribir no hay que deberle nada a nadie"."

"Fernando Savater dice que las personas que no comprenden el encanto de las citas suelen ser las mismas que no entienden lo justo, equitativo y necesario de la originalidad. Porque donde se puede y se debe ser verdaderamente original es al citar."
És que cites alguna frase d'algú de cop i és com si fessis un scratch al mitj d'una frase.

PD: Sense adonar-te es van tancant cercles...

DIUMENGE 6-1-08 (11:47 h.)
-Què has demanat als reis?
-Una nòvia...
-Els reis només passen joguines...

Vaig trobar ahir, que m'havien enviat el poster oficial del concert dels Bowie del divendres... Ho poso avui en record i homenatge (les males llengües diuen que tornaran a tocar el dia...) perquè va estar molt bé i, a més a més, hi havia tot l'underground vigatà; que com que ja estaven recuperats del cap d'any, tothom estava molt esverat...

Disseny: Santi Hausmann.

DISSABTE 5-1-08 (13:59 h.)
Els reis no són els pares!
...¡porqué no te callas!!!

M'he comprat, avui, el Rolling Stone d'aquest mes perquè hi ha un reportatge sobre en Michael Jackson amb unes fotografies molt xules (tinc ganes de fer alguna cosa amb això...) i un reportatge molt retro i nostàlgic dels 80... La portada està impresa amb tinta fluorescent rosa i és una revista amb molta lletra però feia molt temps que no la comprava perquè s'ha anat convertint en un catàleg de videojocs...

En Michael m'agrada perquè ell és el ying i el yang, és pop, és transparent, és una marca, portava tot el pes de la història negre a l'esquena i al final es va estimbar, és retro, és l'autor del "Billie Jean", és juvenil, és plàstic biodegradable, és un icona... Dóna per fer coses des de moltes perspectives...

Foto de l'interior d'una carbassa (la Natàlia en tenia una oberta per fer una sopa).

DIVENDRES 4-1-08 (20:37 h.)
Barcelona té aquest aire tant tant fashion, que tota ella sencera dóna la sensació que d'aquí a dos anys no en quedarà res, de volàtil com són les tendències.
Només les pedres de les escultures i els monuments perdurerant. Impecables i majestuoses aguantant el pas del temps.
Victorioses contra les persones.

DIJOUS 3-1-08 (20:55 h.)
Mentres la Natàlia es mirava a la tele "La plaça del diamant" (un clàssic universal de la literatura catalana) jo pintava gris a l'"Ideologies SOLD-OUT".

Títol per un quadre: "La nit que les estrelles van caure del cel."
(Remix polític: "El dia que les estrelles van caure de la bandera.")

Oda a l'art diürn. Que és quan vivim, quan pensem, i on, hi ha les ideologies i la raó.
Per la nit deixem la diversió i la disbauxa.

Per cert, funciona, ja, la web de Cal Peró, la millor casa de turisme rural del pirineu berguedà. Enclavada al bell mitj d'una vall meravellosa i als peus del Pedraforca, permet gaudir d'unes vistes de gran bellesa amb silenci privilegiat.
http://www.calpero.com
Ideal per un cap de setmana sense stress o sensual amb algú especial...

DIMECRES 2-1-08 (20:57 h.)
"Pero es que en ocasiones la acción precede a la razón, sin que haya un enfrentamiento directo entre ellas, en ocasiones la acción y la razón coinciden como dos huellas idénticas y se distancian sólo en el tiempo. Es lo que se suele llamar intuición."
Virginia se enamora. Ray Loriga.

Aquest divendres al Gravat de Vic toquen els BOWIE (Boníssim el nom!!! Suposem que per en David...). A les 11.
Bowie és l'últim grup de'n Pablito (que havia estat als Matamala i molts altres grups de Barcelona i que també va ser un dels djs de l'últim MADRID ME MATA...). Suposo que pels antecedents, la cosa anirà de rollo british, soul, mod... Bon gust. Camises xules...

Que m'he enrecordat que (la memòria està aterrant lentament...), de la revetlla; quan vàrem posar "Héroes" dels Parálisis Permanente la Raquel m'anava dient que ella va estar a l'últim concert que van fer al Rockola... I jo li deia:
-¡Calla que me muero de envidia!!!
-Sería en el 82 o 83...
-Jolines... y yo con 6 años... ¡Calla que me muero de envidia!!!

DIMARTS 1-1-08 (19:59 h.)
Hi ha qui diu que un any són 365 dies.
Doncs NO.
Són 364 perquè l'1 de gener no compte!

(Del llit al sofà i del sofà al llit...)

DIMARTS 1-1-08 (14:26 h.)
Me'n recordo de poques coses:
Quan sonava el "Good save the queen" en Rafa em va dir que la cançó diu "Good shave the queen" (que déu afaiti la reina) i després la vam empalmar amb els Talking Heads...

Que el sopar va ser molt bò...

Que vaig estar tota la nit agafat a una copa, molt primeta i allargada, plena de cava igual que en aquelles novel·les decadents de'n Freixenet.

DILLUNS 31-12-07 (19:26 h.)
Em costa entendre el concepte festiu obligatori de la nit del 31 de desembre.
Només canviem de calendari, no??
I és una bona excusa perquè els propietaris de discoteques apujin el preu més d'un 50% i sigui una nit com les altres (i és èticament permès que regalin consumicions tot i que és el dia que el poder aprofita per fer més controls d'alcoholèmia...) (Destaca aquí l'hipocresia del poder que permet aquests abusos per després aprofitar-se'n econòmicament mitjançant multes...)
Pels que sortim cada dia a tope, què té de diferent la nit d'avui?

(Un any més. O un any menys. Depen com t'ho miris.)

RESUM EMOCIONAL-FÍSIC-LITERARI-MUSICAL-VISUAL-ECONÒMIC-PERSONAL-ESTÈTIC DE L'ANY:
"-¿Os he aburrido?- preguntó, mirando hacia abajo con cierta preocupación.
-No, pero nos has decepcionado. Es cierto que has lanzado muchas flechas, pero ¿cuántos pájaros han caído?"
Hermosos y malditos. Francis Scott Fitzgerald.

DIUMENGE 30-12-07 (18:03 h.)
"Es lo que pasa cuando se deja de pensar. Un pueblo que piensa es pelígrosísimo. Pero un pueblo que deja de pensar se vuelve insoportable. Como ellos soportan poco al pueblo, lo prefieren así, pero para quien aspira a ser ciudadano de a pie resulta un coñazo insoportable aguantar la idiotez a todas horas."
Rafael Chirbes. (Escriptor. Alguns diuen que la seva novel·la "Crematorio" és la millor d'aquest 2007 que ja s'acaba.)

"De todas formas por mucho que uno huya de sí mismo, crea una pista, una huella y un estilo."
Luís Gordillo. (Pintor. Aquest any ha tingut una antològica de la seva obra al Museu Reina Sofía de Madrid i ell mateix s'ha fet de comissari.)

Reflexió nadalenca: El Tió no pot competir emocionalment pel favor dels nens amb el Papanoel perquè és molt més lletj visualment que el nòrdic obès vestit de vermell.
Com pot comparar-se un tronc (alguns insensats li posen ulls com si fos d'una pel·lícula de Walt Disney o del "Señor de los Anillos") amb la figura fraternal que arriba amb un trineu de rens i ple de regals??
I aquesta cosa escatològica de que els regals són caca del tió? És políticament correcte que ensenyem això als nostres infants?
Aquesta tradició visual és la que volem tenir?
Sortim amb desavantatge, tant conceptual com visualment.

He pintat avui amb pintura blanca per sobre d'unes ratlles negres que molestaven a l'"Ideologies SOLD-OUT".

Començo a tenir ganes de començar a dibuixar "Quan els estorninos tornen del país de nunca jamás". Suposo que durant els primers dies de gener...

DISSABTE 29-12-07 (13:43 h.)
"Cada época debe reinventar para sí misma el proyecto de <<espiritualidad>> (Espiritualidad=planes; terminologías; normas de conducta encaminadas a resolver las dolorosas contradicciones estructurales inherentes a la situación humana, a la consumación de la conciencia humana, a la trascendencia.)"
La estética del silencio. Susan Sontag.
Amb aquest paràgraf comença un assaig de l'empollona més guapa de l'història del pensament; que té un títol maravellós i que, si no he entès malament, situa la intenció artística en un intent de trascendir i traspassar les barreres de l'enteniment racional per portar-ho a un nivell superior on l'artista, de manera privilegiada, pot interactuar i formar part de la intel·lectualitat col·lectiva.
Un altre fragment de l'Estética del silencio:
"...implica ser, en un sentido más trascendente, superior a todos los demás. Esto sugiere que el artista ha tenido el ingenio de formular más preguntas que otros individuos y que tiene nervios más templados y pautas más sublimes de perfección. (Casi no hace falta demostrar que el artista puede preservar en la indagación de su arte hasta que aquel o este se agota. Como ha escrito René Char: <<Ningún pájaro se atreve a gorjear en un matorral de interrogantes>>."
De totes maneres, jo crec que, la gran pregunta és (i morbosament en aquests dies de nadal) si aquest CONSUM tant exagerat i sense complexes és l'espiritualitat, el signe dels tems que vivim?
Comprar ens atempera l'esperit? o si ens hem de posar en un cantó, quedar-no en silenci i tapar-nos amb una closca de tortuga??
PROPOSTA 2: Si no t'agrada el teu context, compra't (sobretot comprar, no robis mai!) una wii amb un joc de karate i no paris de donar hòsties al buit fins que quedis ben cansat i descansat d'aquesta tristesa, aquest desencís que portes dins.
O fes-te artista i planteja preguntes o dóna respostes.

DIVENDRES 28-12-07 (20:21 h.)
(No és una innocentada): Títol per un quadre (que si que faré): "Quan els estorninos tornen del país de nunca jamás."

DIJOUS 27-12-07 (20:21 h.)
Amb l'arribada del desembre s'imposa un inventari emocional de l'any viscut, dels desitjos insatisfets i de les victòries aconseguides; dels gols en pròpia porteria, de les nits que has vist sortir el sol i dels capricis concedits pels déus. T'exigeixes objectius per un nou calendari que ja no dissimula i voldries tenir l'oportunitat de poder tirar enrere una dècada o dues...

Aquests són alguns dels discos que he escoltat més (que m'han agradat més) durant aquest any.
(No sóc capaç de dir quins són els més bons perquè no he escoltat tots els cedés d'aquest any ni tinc orelles de crític musical. Però de fet, qui sap la veritat absoluta de les coses?? ).
Música en català:

També han sonat bastant: Antònia Font, Los Carradine, Carles Carolina, Quimi Portet, Espaldamaceta, Guillamino, les cosetes de'n Gil...
Música castellana:

Love Of lesbian a tope des de l'estiu. Sr. Chinarro (gravat, amb una portada de'n Compa) em va agafar, sobretot, a partir del Primavera; ara ja no tant però no ha deixat mai de sonar: És un disc que no falla. Souvenir són com els New Order però en francès (els he posat a música castellana perquè són de Madrid: És el què té aquest món on tothom sap dues o tres llengües...).
També (però no tant): La buena vida, FactodelaFéylasfloresazules, Andrés Calamaro, Parálisis Permanente, Bambino, Chico y Chica, Hidrogenesse, Los Planetas, Tarántula, Miqui Puig, Tremendamente, Veracruz, Mecano, La banda Trapera del Rio, Delorean, Family...
El què a les revistes en diuen indie, electrònica, tecno:

El de'n Holden (m'ha quedat la foto moguda...) brutal, em posa quantitat. És tecno que comença tranquil i va pujant en plan trance que no acaba d'explotar mai (de la música electrònica, és de les poques coses fresques i noves d'aquest any. Sobretot perquè és un estil que basa la seva evolució en matissos diminuts i s'ha convertit en una cosa aborrida i bastant previsible...). El dels Junior Boys (segurament és el disc que més he escoltant escrivint aquest blog) molt tranquil i polit, tot i que en alguna cançó s'acosten perillosament als Depeche Mode. "Famous when dead" és un recopilatori (de fa 3 o 4 anys) de rollo minimal i house del segell alemany Playhouse i que, des del novembre, he recuperat del fons de l'estanteria i he redescobert coses bastant potents.
La sesió dels Hot Chip és una bomba! Comença amb soul calent i va pujant i pujant fins explotar amb coses de hardtecno i tal. Hi ha una cançó inèdita dels mateixos Hot Chip i un tema bastant tranqui el vaig fer servir de fons per la perfomance del Casino.
També: Luomo (volia que sortís a la foto però no he trobat la caixa...) boníssim i brutal el seu live al Primavera on va acabar amb una versió molt Luomo dels Scissorsisters. Lali Puna, Fumiya&Tanaka (és un disc que no he aconseguit trobar enlloc. Està aquí com record i homenatge. Tinc només una cançó a l'itunes, que és de les millors de l'any), Undo, Underworld, The radio dept., Suede, Pulp, Richard Hawley, Sade (un disc molt vell que em va grabar l'Edu...), TV on the radio, Scissorsisters, Primal Scream, Pilote, Michael Mayer, LCD Soundsystem, Hot Chip, ESG, Cansei de ser Sexy, Justice, Simian Mobile Disco, Digitalism, Arctic Monkeys, Coldplay, Basia Bulat, Neko Case, The Blow, Gnarls Barkley, Adam Green, Antony and the Johnsons, Von Sudenfeld, Massive Attack, Bob Sinclair, Cocoroise, Absentee...
Lo màxim:

En conjunt i tota la discografia dels Arcade Fire no ha parat de sonar durant tot l'any. (També com un record al concert del Summercase...)
Els pots posar a qualsevol hora i cada dia, a casa i al cotxe.
Juguen a una lliga superior que els demés. Inmensos
Banda sonora (dit de quan la música acompanya les imatges):

De principi a fi, tot fa olor de gasolina i sang. Amb unes trompetes calentes que semblen ametralladores.
També la BSO de María Antonieta.
Himnes (dit de quan una cançó la xiules a totes hores):

Suposo que tothom estarà d'acord amb mi que la cançó de l'any és (a tot arreu i també al meu ordinador) el "Young Folks" de Peter Bjorn and John (com aquella tarda a casa l'Albert, que va sonar 7 vegades...).
Jo també xiularia l'"Standing in the way of control" dels Gossip (que és una mica més hard i la pots ballar amb els braços alçats).
(Amb qualsevol d'aquestes cançons el món és una mica millor.)
Tampoc desmereixen algunes coses de Neko Case, Of Montreal, The whitest Boy Alive, Andrés Calamaro, Dorian, Joan Miquel Oliver, Love of lesbian, Fumiya&Tanaka, Windsor for the Derby, Soulwax, etc...

Ens poden faltar diners o un somriure però que no pari mai la música.
Desitjo que hagueu tingut un bon any i que la bona música us hagi acompanyat, en aquest i en l'any que comença!

DIMARTS 25-12-07 (23:03 h.)
"Luego crecí, y dejó de existir para mí la belleza de las ilusiones más llenas de vida. Mi mente se hizo más vulgar y mis ojos, por desgracia, más penetrantes. La vida se alzó como un mar alrededor de mi isla y enseguida me encontré nadando.
La transición fue sutil... la fuerza que operó el cambio llevaba algún tiempo esperándome. Tiene sus trampas insidiosas, aparentemente inocuas, para todos. ¿Qué pasó conmigo? No; no intenté seducir a la mujer del conserje... ni tampoco corrí por las calles desnudo, proclamando mi virilidad. Nunca es realmente la pasión quien hace las cosas... son los adornos con que se cubre la pasión. Me aburría... eso era todo. El aburrimiento, que es otro nombre de la vitalidad y uno de sus frecuentes disfraces, se convirtió en motivo inconsciente de todos mis actos. La belleza había quedado a mis espaldas, ¿comprendéis...? Ya era una persona madura."
Hermosos y malditos. Francis Scott Fitzgerald.

Com un barco que sura entre onades de beguda daurada xispejant i de torrons enrrajolats.

Quan talles quadradets tant petits com puguis de pastanaga és com si pintessis un quadre.

DILLUNS 24-12-07 (12:27 h.)
BONES FESTES!!! a tots i totes (Apreciats lectors i lectores).

DISSABTE 22-12-07 (19:58 h.)
Em vaig trobar l'Eduard Falces. Ens vem felicitar les bones festes i desitjar un bon any i vam concloure que mentres hi hagin dones, llibres (i mirant el cel, que en aquell moment, plovisquejava) i aigua estem salvats.

En Gil (acabat d'arribar de Vancouver i amb energia renovada) em va posar el tema nou que està fent amb la MerchyPop, que sona molt bé.
http://www.myspace.com/aurorarecords

En Sergi ens va confessar a en Rafa i a mi que té un myspace:
http://www.myspace.com/sergid

Ja tenim pessebre!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
(La Natàlia diu que el nenjesús no hi hauria de ser fins el dia 25 i que els reis haurien de ser més junts però per poder fer una foto xula ho he mogut tot...)
(Com dirien els artistes moderns: EL QUÈ IMPORTA ÉS EL CONCEPTE!)

Que em vaig descuidar la setmana passada de posar que la Carol ha obert un taller a Gràcia:

Cada cop estic més decidit a canviar unes coses al quadre "Ideologies SOLD-OUT".
Treuré unes ratlles negres que despisten una mica i no el fan entenedor.
A vegades l'intuïció falla.
Faré servir la pintura blanca com si fos tippex, i taparé les ratlles negres. (Suposo que això ja serà després del 26 perquè amb tants dinars familiars no hi ha qui es concentri).

DIVENDRES 21-12-07 (21:32 h.)
Han arribat unes fotos boníssimes del sopar de dimecres!
Primer plat:

(Del segon plat, estava tant bo, que ningú va pensar a tirar-hi cap foto.)
Postres:

Acabo d'arribar de veure les fotos de la Biennal de Fotografia de Vic.
(A mi m'agraden molt les fotos de boxa de l'Eduard Falces i també les de'n Guillem i en Marçal.)
Però no entenc perquè és obligatori presentar sèries de tres fotos (si a vegades ho pots dir tot amb una) (també perquè hi ha participants que, en la meva modesta opinió, els en hi sobrava alguna de les tres. I en comptes de sumar restaven...)
Algú m'ha preguntat si mi havia presentat i jo he contestat que sóc pintor... (A l'exposició de la beca, quan es faci, hi haurà una foto...)

Que me'n descuidava:
Ja hem muntat amb la Natàlia el pessebre. Demà si hi ha bona llum tiraré alguna foto...
Em presentaré al concurs de pessebres!!

DIJOUS 20-12-07 (20:03 h.)
Avui m'he trobat en David Muñoz de cara i jo pensava que venia a partir-me la meva (perquè ahir vaig escriure xafarderies d'ell) però ell m'ha dit que qui si que es mira "El cor de la ciutat" és l'Iñaki a la tele de la cuina mentres ell es mira els reportatges d'animals amb la tele gran del menjador...

Que ahir en Jordi em va instal·lar una aplicació que em permet gravar coses de myspace o de qualsevol web. Ja tinc ara, sonant a tope i en plan bucle "Ciutat Podrida" de la Trapera!!

Ahir la Laura va fer 29 anys!! Felicitats des d'aquí!
També la Mery (que li vàrem cantar el cumpleañosfeliz en plan serenata entre tots...)

Ha arribat el poster oficial del MADRID ME MATA de demà.

Demà dancings a tope!

DIJOUS 20-12-07 (02:02 h.)
Ahir vaig veure "Deseo, Peligro" de l'Ang Lee.
Molt reposada, sútil com una làmpara japonesa de paper, sense presses; amb uns travellings molt suaus.
(Si li dius a qualsevol que has vist "Deseo, Peligro", et preguntarà què tal les escenes de sexe -famoses perquè als USA les han qualificat X...- pots dir-li que no n'hi ha per tant i que no segueixen la tradició de polvo occidental amb escenografia de vídeoclip. Que aquí són molt tranquiles, qüasi de foto fixe...)
L'Ang Lee, amb tranquilitat i sensibilitat, s'està convertint en un clàssic del cinema d'aquesta època.

He posat a tota pastilla l'últim dels Love of Lesbian i després els Souvenir (que són com l'època bona dels New Order però canten en françès) (que per cert, parlant de gabatxos, en Sarkozy ens ha pres la Carla Bruni) i he acabat "Ideologies SOLD-OUT".

Demà divendres, organitzat per Blanca Producciones, al GurbBar de Vic hi ha un altre MADRID ME MATA (que no té res a veure amb el Barça-Madrid de diumenge!)
(Aquest és el poster NO oficial. Si m'envien l'oficial el penjarem...)

Punxaran en Rafa amb vinils i en Compa, en Pablito i un tal Toni (que diuen que ho fa fatal...).
Música dels 80 en castellà (de la movida).
La Blanca diu que sobretot no ens descuidem de ballar.
No us ho perdeu. Esteu tots convidats!

Si l'Iñaki m'envia les fotos del risotto que ha fet avui aquí a casa, les posarem.
Ha fet un sopar boníssim (Rissotto amb bolets, pollastre amb espàrrecs verds al wok i de postres taronges i mandarines amb una reducció de vinagre de mòdena i sucre... Brutal!! Després ens hem fulminat mitj panettone que em va portar la meva tieta italiana...) i ens hem explicat xafarderies amb ell, en Job i en Jordi (recent tornat de Vancouver).
(S'han presentat a sopar sense dir res. No teniem cap cervesa a la nevera).
Rumor 1: Tinc que explicar menys coses al blog perquè tothom el llegeix i ja no tinc intimitat... Ja ho sabia. Vaig llegir-ho al blog em diu la gent masses vegades.
Rumor 2: En David Muñoz es mira cada dia "El cor de la ciutat" i "Ventdelplà" però ja s'ha acabat "La carretera" de'n McCarthy!

DIMARTS 18-12-07 (21:55 h.)
"Desde que la ironía -el Espíritu Santo de estos últimos tiempos- descendiera, al menos teóricamente, sobre él. La ironía era como el toque final a los zapatos, como la última pasada de cepillo a la ropa, una especie de <<¡Ya está!>> intelectual."
Hermosos y malditos. Francis Scott Fitzgerald.

DIUMENGE 16-12-07 (23:59 h.)
MORALEJA: Per nadal als museus no hi ha ningú però les botigues són plenes.

A l'Hipermercat d'Art del Vinçon vam veure els dibuixos de la Mireia (Macos i valents). Molts dels artístes d'aquesta fira tenen aquest aire de pintura decorativa quasi invisible perquè no es vegi i no molesti.
Al Santa Mònica hi ha una exposició/projecte de Franz West. Molt divertida i caòtica. Hi han moltes peces d'artistes diferents i barrejades sense ordre ni cartel·les. Perden l'identitat però creen una atmòsfera bastant desordenada i divertida que s'adapta bé dins l'arquitectura tant estranya que té aquest centre d'exposicions. També hi ha vídeos.
(A mi m'ha agradat molt un de dos nois que porten uns vestits de tires de velcro i que proven de desenganxar-se. Però sobretot un vídeo que mostra el sistema de treball de'n Jeff Koons. Filmat al seu estudi i taller on hi té treballant un pilot de gent que li pinten i li fan les escultures. Explica la sèrie dels inflables i ensenya l'última sèrie de teles "pintades" (Al Guggenheim, fa un mes, ni havia un parell i eren una canya!).
A la sala (que és una passada de sala: quadrada i amb molta llum natural) del tercer pis hi ha una petita exposició de les últimes perfomances de la Dora García.
Al CCCB dins l'exposició del BAC titulada "Babilònia", el què em va agradar més, crec que és la obra de la Judit Reig (no perquè la conegui sinó perquè escapa dels tòpics de la diversitat cultural, l'immigració, la barreja de cultures, les grans ciutats, etc... No perquè no estigui bé sinó perquè tothom ho representa bastant igual i cansa. Tens la sensació que Toscani amb els anuncis de la Benetton ja va matar el tema) que és un carro de supermercat amb un neó que diu house. També em va agradar la sèrie de fotos de les arquitectures d'utopies desfetes (brutal la foto de les restes de la ciutat de Le Corbusier a l'India...) i la cabina de fotos 3D la vaig trobar molt ingeniosa i sensual però crec que pegaria més en una exposició de "Sodoma i Gomorra" que en una de "Babilònia"...
Al Hall del CCCB hi havia el Drap-Art (que és una fira-mostra al voltant del reciclatge) però com que jo sóc més del Zara i l'H&M no vàrem estar-hi gaire estona.

No vaig poder anar al concert dels Crapulesque o sigui que en Michel i l'Albert em devien maleir.

DIVENDRES 14-12-07 (21:17 h.)
M'he trobat el mateix amic d'ahir...
-Toni, els teus quadres són molt irònics.
-Vols dir?
-Segur!
-Jo crec que hi ha més melanconia que ironia... però no sé...
-La melanconia no la veig.
-La melanconia sempre va per dins...
-Bueno... Vale....
-Ets un pesat però ets un bon amic...
-Melancònic!
-Cabron!

Títol per un quadre: "Diga'm coses maques de tant en tant. Només necessito això."

DIJOUS 13-12-07 (20:17 h.)
Un amic em pregunta per l'"Ideologies SOLD-OUT".
Que com puc jugar amb les idees polítiques si són necessàries en aquest món en que vivim, que ens hem de regir amb ordre i que això només ho aconsegueix la democràcia i blah, blah, blah...
-És només l'esgotament de certes ideologies...
-Dreta o esquerra?
-La dreta des del principi va donar la mà al capital i es va perdre ella mateixa i l'esquerra ha quedat obsoleta en els temps que vivim i sense representants vàlids que portin la bandera...
-Però sempre queda el centre, no?
-Bueno... el centre només és el lloc on es troben els vespres la dreta i l'esquerra per parlar i fer cubates...

Durant tot el cap de setmana trobareu NOTS al mercadillo OHriginals de l'Escola d'Arts de Vic!!!!
(Per nadal, ningú sense regal!)

"El trastorno disociativo pone de manifiesto la obsesión por cambiar de identidad, de querer ser uno mismo mientras se busca convertirse en otro. Quienes viven varios en un mismo cuerpo son los nuevos malditos de la tierra. Llegados al extremo de la lógica de la época, han padecido el "sentimiento de no ser nada ni de ninguna parte, el vértigo ante su propio vacío [convirtiendo] el precio que deben pagar por ejercer una cierta forma de propiedad de sí mismos" como formuló Marcel Gauchet. La era de la autonomía del sujeto plantea al individuo problemas para definirse, pero también para ir hacia el otro."

"Ser confrontado al otro, ser confrontado a uno mismo: dos caras de un mismo problema. Los otros nos son indispensables, pero cohabitar con ellos se vuelve cada vez más difícil. Cada uno de nosotros oscila, pues, entre la tentación de abolir al prójimo y vivir permanentemente ligado a él."

"La noción de crisis antropológica no nos es tan familiar como la de crisis económica, ya que ésta es descrita cada día y se cuantifica fácilmente mediante diferentes indicadores, desde el paro hasta los principales déficits. La crisis antropológica, en cambio, es más difícil de delimitar, ya que designa todas las manifestaciones del malestar provocado por la modernidad, pudiendo adoptar las formas más diversas, desde los divorcios y otras rupturas, hasta el consumo de drogas y psicotrópicos. La depresión, por ejemplo, puede así interpretarse como un síntoma de las dificultades encontradas por nuestros contemporáneos, como ha sostenido Alain Ehrenberg, "el deprimido no está a la altura, está cansado de tener que ser él mismo". La sociedad tradicional podía suscitar frustaciones o dilemas, pero dispensaba al individuo de buscarse una identidad."

"Las historias y los objetos laicos no consuelan tan bien como sus predecesores religiosos, pero son los únicos que nos son accesibles fácilmente. Por eso, las marcas y la moda intentan satisfacer como pueden nuestra necesidad de ficción. Es difícil decir si las víctimas del síndrome de la compra compulsiva tienen una necesidad radical de ficción, expresada de manera desmesurada en relación con los objetos, o por el contrario, si han acabado olvidando que los objetos estaban ahí ante todo para explicar historias."

"En todas las civilizaciones, el hombre ha prestado una particular importancia a los signos trazados sobre su cuerpo, y nuestra época no es una excepción, singularizándose sólo por ser la primera sociedad dominada por las historias individuales y colectivas. La religión ha dejado de organizar el espacio social, que ya no está agitado por luchas y grandes esperanzas. Hoy, el individuo se explica a sí mismo mediante sus historias y esta actitud le instala en una postura irónica frente al mundo."

"La ironía se ha convertido en una referencia estética indispensable."

"La postura irónica viste maravillosamente a la época y la moda apela a todas las funciones de este proceso. La ironía comprende dos funciones: en primer lugar, designa un criterio estético, aparecido con la modernidad y el romanticismo, según el cual todo puede convertirse en arte por decisión personal del creador o del comprador. A partir de entonces la moda se siente menos sola y su indiferencia respecto a lo bello y lo feo ya no la distingue. Pero la ironía es también una actitud que permite a un mismo individuo conjugar la crítica y la adhesión. Gracias a ella, es posible apreciar un objeto kitsch o regresivo, aparentando despreciarlo. Esta especie de mala fe consciente permite cubrirse de logos simultáneamente, a pesar del desprecio que mostramos respecto a ellos. Este comportamiento no se explica por el inconsciente del individuo, le autoriza a tener sin ser."
Victimas de la moda. Cómo se crea, por qué la seguimos. Guillaume Erner.

Et compres un llibre pensant i esperant unes coses, i després d'haver-les trobat i comforme vas llegint, el llibre es converteix en un emocionant i dur anàlisis de la societat actual.
Conclusió: Sóm individuus i com a tals actuem. Busquem la individualitat i la diferència però estem inmersos en la col·lectivitat de la societat actual: que tot ho homogeneïtza mitjançant modes i marques.
La roba que vestim és l'armadura que ens protegeix i ens diferencia. I tant per tant, que sigui maca.

DIMECRES 12-12-07 (20:50 h.)
"El guardarropa no es, ni mucho menos, el único lugar que se rige por fenómenos cíclicos. Sin embargo, de entre todas las modas, la del vestir continúa siendo la más enigmática."

"Los tres ingredientes necesarios para la transformación de un objeto banal en un producto estrella: la arbitrariedad, la distinción y la imitación."

"Las marcas, han tenido que someterse a sus reglas, dicho de otro modo, convertirse en tendencia para más adelante dejar de serlo."

"En materia de vestir el inconsciente tiene un papel muy poco importante. Los jóvenes y los menos jóvenes siguen una estrategia que refleja perfectamente su transformación. Cada mañana, delante del armario, cada uno sabe lo que quiere y no quiere ser. De este modo, la relación de nuestros contemporáneos con la modo puede explicarse sin comparar a los fashion victims con zombies incapaces de entender el sentido de sus actos."
Victimas de la moda. Cómo se crea, por qué la seguimos. Guillaume Erner.

"En los medios publicitarios, generalmente situados a la izquierda, de una manera casi mitológica, pero más facilmente definibles por (...) el culto a la eficiencia, a la modernidad, (...) la tendencia más bien demagógica a la sociología, [una opción prima: aquella según la cual] nueve décimas partes de la gente serían unos idiotas, únicamente capaces de cantar a coro los elogios de cualquier cosa (...)"
Les Choses. Georges Perec.

Aquest divendres actuen els Crapulesque!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

No ens ho podem perdre!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! (prometen striptease!!!!!!)
http://www.youtube.com/watch?v=-2B-VTo0tgo&feature=related
http://www.youtube.com/watch?v=64V4XQ5IwjE&feature=related
http://www.youtube.com/watch?v=cpqpB2GtJPQ&feature=related

DILLUNS 10-12-07 (12:16 h.)
Ahir a la tarda mentres pintava l'"Ideologies SOLD-OUT" vaig mirar (...mirar no, escoltar) "Cuatro bodas y un funeral" que encara no l'havia vist.
Quan els anglesos es posen a fer cine són imbatibles perquè tenen un actors secundaris que són impecables sempre, tenen presència i no fallen mai.
Tant si fan drama com comèdia.
Ells tenen a Shakespeare i els Monthy Pyton com a escola (Nosaltres tenim "Ventdelplà". Que amb tots els respectes ho dic.)

Estic llegint un llibre de Guillaume Erner "Victimas de la moda. Cómo se crea, por qué la seguimos." que intenta explicar la creació i el perquè si o perquè no de diverses tendències estètiques en la moda textil. Quan una peça es posa "de moda" i com els dissenyadors volen o intenten convertir les seves peces i creacions en productes industrials per poder-los vendre com a tal.
"Habitualmente designamos bajo el nombre de tendencia cualquier fenómeno de polarización por el que un mismo objeto -en el sentido más amplio- seduce simultáneamente a un gran número de personas."

"La que realizó Ralph Lauren, también en una subasta, cuando adquirió por 13 miliones de dólares, la bandera americana más antigua que se conoce. En algún sentido, se convirtió en propietario de su más antiguo logo, porque son las mismas estrellas y rayas que se encuentran en sus jerséis."

"No es el lujo el que se ha democratizado: es la democracia lo que ofrece a todos la posibilidad formal de adquirir todos los bienes (...) En la confusión de todas las clases sociales, cada uno espera poder parecerse a lo que no es y dedica grandes esfuerzos a conseguirlos (...) Para satisfacer estas nuevas necesidades de la vanidad humana, no hay ninguna impostura a la que las artes no puedan llegar y la indústria va tan lejos, en este sentido, que llega a perjudicarse a sí misma."

"Se atribuye a este hombre (Pierre Cardin) extrañamente modesto una frase que resume su destino: <<Mi nombre es más importante que yo>>."
I també el prestigi adquirit per les marques durant els anys i que aquest serveix en el present per donar estatus, que vol dir valor, que vol dir preu als productes que porten aquesta marca.
Apassionant.

DIUMENGE 9-12-07 (17:13 h.)
Ahir amb l'Eulàlia vàrem fer alguns canvis a la intro de la web...

Idea 3: (A partir d'una entrevista que li fa el País, avui, a l'escriptor Miguel Delibes, on diu: "Ya no puedo más"). Pagaria tots els diners que tinc (que són pocs) o faria un pacte amb el diable per trobar una imatge que representés aquesta idea d'arribar al final del camí. Amb calma i serenitat.
També pagaria per una imatge del pas del temps (en un quadre ja la vaig trobar però tinc la sensació que és un quadre fallit...)
Seguim buscant.

DIUMENGE 9-12-07 (13:33 h.)
(Això que vé ara s'ha d'entendre com un record i un sincer homenatge, a la vegada que també és una d'aquestes petites escenografies que m'agraden fer a mi...):

Només és un llibre (en venda a les llibreries més selectes) que és la trista crònica d'una derrota anunciada.

"En nuestros días, ya no se fabrica, se firma. O dicho de otro modo, se subcontrata la producción."
Víctimas de la moda. Cómo se crea, por qué la seguimos. Guillaume Erner.

Idees d'aquest dies:
1-Les frases publicitàries i/o els slogans publicitaris són la poesia del món actual. Del moment que estem vivint.
Compra! Compra! Compra! diuen els anuncis.
És el mínim reduït al màxim (o el màxim reduït al mínim, depen com t'ho miris...)
2-En un futur no gaire llunyà, els artistes (i potser jo també) tindrem les idees i subcontractarem pintors xinesos perquè pintin els quadres.

Acabem amb un consell publicitari del nostre patrocinador (la il·lustre ministra d'educació):

DIVENDRES 7-12-07 (20:04 h.)
Hagués sigut maco però no ha pogut ser...

"Todo hombre necesita fantasmas estéticos para vivir. Yo los he perseguido, buscado, acorralado. He pasado por muchos momentos de angustia y de infierno. He conocido el miedo y la terrible soledad. Los falsos amigos que son los tranquilizantes y los estupefacientes. La prisión de la depresión y la de los sanatorios mentales. De todo ello pude salir un día, deslumbrado pero desengañado. Marcel Proust me había enseñado que <<la magnífica y lamentable familia de los nerviosos es la sal de la tierra>>. Yo sin ser consciente de ello, formo parte de esa familia."
Yves Saint Laurent.

Estic llegint (la literatura té això: que et porta a llocs on no has estat, conèixes gent diferent, aprens coses noves i tal...) aquests dies una biografia molt divertida de La Banda Trapera del Rio amb unes fotos en blanc i negre molt autèntiques d'un tal Salvador Costa.
De les fotos hi han unes vistes bastant impressionants de blocs de pisos de Cornellà al 78-79 (Suposo que per documentar el context social de la Trapera...) Rollo perifèria barriada. En algunes hi ha colles de nenes jugant i m'han vingut ganes de fer alguna cosa amb nens jugant...

I barrejar-ho amb una imatge que vaig veure (de fet l'he vista cada vegada que hi passo) a la Rambla del Raval a Barcelona, de nens jugant (i potser seria més exacte dir cabalgant) amb el gat de'n Botero...
Una idea que em guardo per més endavant però que s'apartaria una mica de lo últim... De tota aquesta cosa tant cerebral, tant política...
Que també em vé de gust, de tant en tant, tornar a una cosa més lírica, més poètica i cap a un rollo més emocional.

Hagués sigut maco veure avui en directe als Von Sudenfed.
M'havia decidit a última hora i sort que se m'ha acudit mirar la web del Nitsa...
Que suspenen el concert perquè el cantant té problemes de salut! (L'únic problema de salut que té el cantant és l'alcohol!! Jo ja trobava estrany que els fessin tocar tant tard. Als festivals els The Fall sempre els posen dels primers perquè no tinguin temps de beure fins que hagin fet l'actuació. Són una pandilla de hooligans anglesos amb cert encant.)
La mare que els va parir... putos borratxos!!

Per més informació dels Von Sudenfed feu un flashback fins el 02-08-07

(Res, que em quedo a casa a reseguir i mirar la tele...) (I plegar roba també, que tinc tot l'estenedor plè...)

DIJOUS 6-12-07 (18:26 h.)
He trobat el myspace de la Banda Trapera del Rio!! i lo millor és que hi ha el "Ciutat Podrida" (que feia molts anys que buscava. De fet en qualsevol moment canto la primera estrofa -amb el mateix accent, si voleu- però no recordava més...)
http://www.myspace.com/curriqui
Som-hi tots junts: "Ciutat podrida que ens portes la nit i la por... ara que ets adormida els carrers són plens de foc... ciutat podrida!! ciutat podrida!!... Vull sortir d'aquest infern on els crits dels perduts s'obliden!!..."
També són recomenables "La regla" ("la regla és la historia de una chica...") i "Curriqui de barrio".
Autèntics a tope.

DIJOUS 6-12-07 (13:59 h.)
Ahir mentres mirava "Perdidos" vaig acabar el "Quadre Hippie".

DIMECRES 5-12-07 (20:04 h.)
Visca Noruega!!

El "Quadre hippie" cada cop és més hippie i cada cop menys quadre.
(La Natàlia diu que s'hauria de dir "Quadre soso" perquè hi ha molt blanc... És cert que estic a la línia. Però m'agrada això de serigrafiar i després pintar per sobre amb blanc. De l'escola de'n Ryman. Tot blanc i emboirat com avui al matí al pujar la persiana...)
Estic fart de fer quadres simpàtics!

DIMARTS 4-12-07 (21:01 h.)
Ahir tornava a tenir telèfon però no anava internet!! Uns pesats! (La Natàlia ha tingut que configurar-ho tot de nou...)

Estic acabant el "Quadre Hippie" (que està sent una barreja de la primera època de la beca barrejada amb la postcrisis del blanc... Això és el què passa quan un quadre s'allarga més del compte. Com si hagués viscut més d'una vida i volgués tenir-ne un parell...)

Porto uns dies bastant flipat amb l'últim llibre d'en Coetzee.
Avui a tothom que li enviava meils per qualsevol tema, els hi he adjuntat aquest fragment del capítol "Sobre la vida erótica"...
"Un mujeriego es un hombre que te desmonta y vuelve a montarte convertida en mujer. Es como un atomizador (a-tom-i-zer), que te descompone en átomos. Solo los hombres detestan a los mujeriegos, por celos. Las mujeres aprecian a un mujeriego. Una mujer y un mujeriego se compenetran de un modo natural.
(...)
Consistía en ser capaz de captar, mediante la más profunda atención ese gesto peculiar e inconsciente, demasiado ligero e huidizo para que lo note el ojo normal, con el que una mujer se entregaba, es decir, entregaba su esencia erótica, su alma. La manera en que giraba la muñeca para consultar su reloj por ejemplo, o la manera en que se agachaba para ajustarse la correa de una sandalia. Una vez percibido ese movimiento peculiar, la imaginación erótica podía explorarlo a placer hasta que el secreto más recóndito de la mujer quedaba al descubierto, sin excluir cómo se movía en los brazos de un amante, cómo llegaba al momento culminante. Desde el gesto revelador, todo se seguía <<como si estuviera determinado por el destino>>. "
(I de rebot m'ha vingut ganes de fer alguna cosa amb això de desmuntar i tornar a muntar... Quan acabi tot el què tinc a mitj.)

DISSABTE 2-12-07 (17:50 h.)
Un diumenge miscel·lànic, plè de coses variades i sense sentit. Desordenant l'ordre, alterant la normalitat.
Han arribat les fotos del Thanks Giving Day!!

Això és una recomanació i a la vegada és un dolç carmelet.
Basia Bulat.
Per escoltar anant amb cotxe per un paisatge boscós i en un dia amb molt de sol, amb molta llum.

http://www.basiabulat.com

Això em fa molta enveja. Enveja de com treballa de bé la gent. Enveja de lo fins que són treballant, tant visual com conceptualment. Enveja perquè no ho he fet jo i ho han fet ells. Cada mes, a l'última plana del Rockdelux, Juanjo Sáez dóna fines lliçons de gràfica contemporània (d'aquesta barreja de còmic dibuixat i d'imatge real) i jo m'estibo els cabells per lo impecable que li queda...
I aquest mes, una passada de maco...:

Suposo, que es tracta d'aprendre, i fixar-se, amb el treball dels bons.

Dorian, ahir al Pasternak.
Inofensius.
(Justament, en Rafa em va preguntar què posaria i li vaig dir que són un grup per peluqueria fashion (o d'anunci de telèfons mòbils)...)
Cosa que em sap greu, perquè tinc un disc d'ells i no estan malament, els ritmillos són enganxosos i les lletres estant bé. Però ahir sonàven tous i desencaixats...

Foto de quan els europeus (per una estona) volen ser com els japonesos:

A partir de la frase: "la inteligencia y ficción de las cosas" (d'un artícle d'Enrique Vila-Matas al País d'avui) penso en una possible definició de POESIA:
Ajuntar dues paraules perquè en resulti un raig de vida emocionant i evocador.

DISSABTE 1-12-07 (14:15 h.)
Al matí ha trucat al mòbil un tècnic dient que vindrien però de moment ni han vingut ni trucat ningú... De totes maneres, fa un moment, de cop i volta he vist la llum encesa de l'adsl. Ho he provat i funciona. No tinc línia però em va l'internet... És una mica estrany, no??

DISSABTE 1-12-07 (09:22 h.)
Ja després de voler penjar el dijous a la web no vaig poder. Feia un parell de dies que només funcionava internet i el telèfon no...Hi va haver un reventon d'un tub de calefacció d'un veï al celobert col·lectiu i suposo que es va mullar la caixa dels telèfons... Serem afortunats si la companyia telefònica no tarda gaire a venir!
Mentrestant sóc com un cantant d'òpera a qui li han tallat les cordes vocals i que ara només canta per ell, per dins, interiorment.

(El dia que llegiu això serà que ja m'han arreglat la línia...)
Mentrestant seguim vivint en silenci, per nosaltres mateixos, en solitari. Que de fet és com hem viscut sempre.

DIJOUS 28-11-07 (20:18 h.)
"Nosotros no seremos así, juramos, cada uno de nosotros: tendremos en cuenta la lección del viejo rey Canuto y nos retiraremos con elegancia ante la marea de los tiempos. Pero, de veras, a veces resulta difícil."
Diario de un mal año. J. M. Coetzee.

A partir de "Redacted" de Brian de Palma com a punt de partida, un article genial i certer de Gonzalo de Lucas sobre la realitat barrejada amb la ficció dins el cinema americà, al Culturas de La Vanguardia d'ahir.
"...invita a pensar de nuevo en la relación entre imagen y lo real en el cine americano. Debería plantearse, no obstante, que cuando se quieren ver noticias no habría que limitarse a contemplar el telediario o internet: sobre el estado de un país, hay que interrogar a sus formas de ficción, ver qué sucede en los rostros de los actores y qué documentan. Después de todo, ¿qué noticiarios ofrece el cine? Hoy sabemos que con el tiempo los noticiarios se confunden o entremezclan con las ficciones..."

"Para entender lo que los soldados filman en Iraq, es preciso saber qué filma Hollywood: en qué piensa un cineasta cuando filma a una actriz, después de haber visto en casa la CNN, o si existe una relación entre la producción de una imagen en Hollywood y otra en Iraq. El problema para un cineasta, en Estados Unidos, consiste en saber filmar esa relación, es decir, cómo lo real se espeja en loficticio y proyecta los fantasmas que pueblan el imaginario de su país."

"...sostiene que tras el 11-S los políticos descubrieron que, en vez de ofrecer sueños, era más rentable prometer protegernos de las pesadillas. Había terribles poderes, encarnados en células terroristas dispersas por todo el mundo, que no podíamos ver ni comprender. Los neoconservadores americanos y los islamistas radicales crearon así la amenaza de una fantasía, de una oscura ilusión, el monstruo invisible de Al-Qaeda.
Fue preciso, entonces, que lo real se presentara con la misma forma etérea, vaga e inasible que las fantasías: imágenes huidizas e inconcretas, en las que los cuerpos no tuvieran peso. La CNN muestra, por ello, las mismas figuras hechizadas que el genio de la lámpara, y las grandes superproducciones de Hollywood exploran esas fantasías desde idéntica distancia: mientras en casi todo el cine anterior se percibe, en el proceso creativo, el movimiento y el trabajo físico (Construir decorados, escenografías), en estas películas digitales, por primera vez en la historia, todo parece fabricado por gente sentada: desde los despachos en que se planifican a los ordenadores en los que los filmes se crean y forman verdaderamente."

"Una sucesión de planos desorientados, desencuadrados, dilatados o vaciados. ¿Qué es lo que hacen visible? La presencia, si se quiere, de los tiempos sobrantes de los viejos relatos, la pérdida de cualquier épica y figura heroica, y los residuos de un esplendor que se extenúa. A diferencia, por ejemplo, del cine español, donde las películas se desconectan, por completo de la Historia, y no han sido capaces de responder con ninguna imagen memorable al terrorismo ni a los desastres (más allá de las pegatinas en las galas), algunos cineastas, en Estados Unidos, mantienen la capacidad para filmar los estados emocionales y temores en los cuerpos y rostros de los actores.
Más que las imágenes que nos llegan desde Iraq o la CNN, son esas películas las que nos envían noticias de un país paranoico y aterrado por la proyección de un enemigo fantasioso e invisible."
I sobretot reconèixer aquesta qualitat i don natural que tenen alguns observadors per traduïr grans idees i conceptes a paraules exactes i precises.

Pot ser que (per causes alienes) es retrasi l'exposició... (Anirem informant)

DIMECRES 28-11-07 (20:18 h.)
"¿Que opina de esos teléfonos móviles con tantas funciones que los usuarios no utilizan? Y de las tarifas siempre cambiantes y llenas de letra pequeña?
Hay cosas que no necesitamos y hay planteamientos que quieren confundir o engañar al usuario. Lo que yo llamo polución informativa, que como la contaminación degrada el medio ambiente.
Hace años dijo que los internautas quieren concisión. Y cronometró sus hábitos en la red. ¿Qué actitud tienen hoy?
Crece la actitud defensiva de los usuarios. Es por la publicidad, los programas invasivos o el spam, que ha degradado el correo electrónico de una forma brutal. Un usuario emplea menos de medio minuto para ver una página web y decidir si sigue o no. Por eso yo recomiendo que las webs sean realmente sencillas.
Usted sostiene que es más gratificante leer un diario en papel que en una pantalla. ¿Ventajas?
Tiene que ver con hechos como el tamaño o la calidad de la tipografía. Sin olvidar que el papel facilita una inmersión mental. La pantalla que es más superficial, sirve para buscar información concreta mientras que el papel permite captar mejor las cosas. Hemos hecho estudios y funciona así.
¿Cree que los libros electrónicos nunca serán de uso masivo?
De momento, el papel es más gratificante. Hasta ahora leer en papel era un 20% más eficaz. Una pantalla de ordenador de alta resolución y grande -recomiendo utilizar 30 pulgadas- reduce la diferencia, pero ésta sigue existiendo. Por ahora, el ojo humano prefiere leer sobre papel que en pantalla."
Jakob Nielsen, que estudia els usos qüotidians i la manera d'utilitzar millor les noves tecnologies i defensor de sistemes tecnològics més agradables per l'usuari, en una entrevista que li fan avui a La Vanguardia.

DIMARTS 27-11-07 (20:16 h.)
No sé, encara, a aquestes alçades de la partida; si l'art, o millor dit les obres d'art, són, o han de ser, un cop de puny a la cara o un petó a la boca de l'espectador.
El què si sé és que no se li pot donar mai la mà a l'espectador (metafòricament parlant, es clar...)

M'he passat com un quart d'hora mirant el "Quadre hippie"; igual com em miraria un Rotko: buscant profunditat, emoció, sentiment...
I m'adono que no té res d'això! Pot ser que demà es produeixi el retorno del rodillo asesino... que l'embruti una mica i que:
A- Aconsegueixo fer-lo una mica més emocionant. Amb un punt més happy...
B- Me'l carrego del tot.
Del què si que estic segur és que no serà un quadre còmode per l'espectador.
Esbós de les reformes (sense tenir llicencia d'obres) que li farem al quadre:

"No hay grandes cuestiones. No las hay en ningún gran estado moderno, ya no.
Eso es lo que define la modernidad. Las grandes cuestiones, las que cuentan, han sido resueltas. Incluso los políticos lo saben en el fondo. La política ya no es el lugar de la acción. La política es un espectáculo secundario."

"¿Y qué es la verdad sino la manera en que son las cosas?"

(De Sobre el diseño inteligente): "Su respuesta al interrogatorio planteado era que un aparato intelectual marcado por un conocimiento consciente de su insuficiencia es una aberración evolutiva."
Diario de un mal año. J. M. Coetzee.

DILLUNS 26-11-07 (20:29 h.)
Tachín Tachín...

El "Roda de premsa" acabat.
Ara ja vaig pel "Quadre Hippie".

De l'últim llibre de'n Coetzee (que si canviem escriure una novel·la per pintar un quadre funciona i en el meu cas és bastant real):
"Para escribir una novela tienes que ser como Atlas, cargar con todo un mundo en tus hombros y sostenerlo durante meses y años, mientras todos sus asuntos se resuelven por sí mismos."
I també (si canviem histories per imatges la cosa també és bastant pròpia, en el meu cas):
"Las historias se cuentan a sí mismas, no las cuenta uno."

"No intentes jamás imponerte. Espera que la historia hable por sí misma. Espera y confía en que no haya nacido sorda, muda y ciega."
I et dónes compte de perquè li van donar un Nobel a en Coetzee...

En Compa ha enviat fotos de l'excursió ó d'ahir:

DIUMENGE 25-11-07 (18:16 h.)
He arribat! Aproximadament he fet uns 34 quilòmetres...
Estic trinxat i me'n vaig a dormir...

De totes maneres, tot i ser un cap de setmana estrany i desordenat en el tema horaris (Ja ho diu el mestre Calamaro que els horaris maten la creativitat) jo el consideraria bastant positiu.
He acabat "Roda de premsa".
També el vinil per l'exposició i tinc dibuixat l'"Ideologies Sold-Out".

Se m'estant tancant els ulls o sigui que marxo a dormir.
(Prometo que mai més sortiré de marxes la nit abans d'una excursió de Rutabike.com)

DIUMENGE 25-11-07 (06:39 h.)
Escric per no adormir-me perquè d'aquí a mitja horeta llarga seria l'hora que m'hauria de despertar.
(La cosa va de com a les primeres novel·les de'n Loriga o de'n Mañas... Molt nihilisme i molta conversa de música) (Feia molt temps que no disfrutava tant parlant de coses insignificants amb algú... Molt soul i rollo mod... Saltant d'un lloc a un altre...)
(Suposo que em feia falta/necessitava una nit així. Després de tanta feina i tensió. De totes maneres amb l'Eulàlia haviem d'anar a un concert punky que feien a la Guixa, però de mutuu acord hem decidit que ens feia pal. Però jo, suposo que en el fons necessitava sortir. Aquella sensació que vols i no vols a la vegada.)
(He ballat molta estona tecno que posava l'Alex i he aixecat els braços tant com he pogut...)
Després en Roger m'ha dit coses al·lucinants:
"-El ptijor mal és el de queixal i després vé el mal d'amor... Saps què vull dir?"

"Ets de Vic?
-Del carrer Manlleu...
-Jo a Vic tinc molts enemics!
-I d'amics?
-Vuit!
-I d'enemics?
-Molts!
-Vaya...
-Saps què vull dir?
-Suposo.. Els enemics tant és... Sempre n'hi han... De totes maneres mentres tinguis, encara que només sigui un amic, estàs salvat...
-Vuit en tinc!
-Salvat estàs...
-Saps què vull dir?"

"-Tu surts al 9 Nou, no?
-De tant en tant alguna vegada, si.
-Et tinc vist... Quan surti lo de l'exposició, vindré i et faré una crítica...
-Guais... M'agradarà molt...
-Saps què vull dir?"

Al mitj de la discoteca, una noia guapa ha envaït el meu espai vital; m'ha olorat de manera felina i m'ha dit que faig bona olor (!!?!) i jo li he contestat que ella també...

Que no vaig posar que l'altre dia vaig anar al Gravat amb una gent i només entrar van dir que els quadres (no sé de qui són) que hi han a la planta baixa del bar eren molt lletjos i dolents. Jo anava a dir que eren macos i que m'agradaven i no vaig dir res.
Ho dic ara.
Una espècie de realisme molt polit, bastant pop i de colors plans.
(Paisatges una mica Ed Ruscha... Vistes de carretera des d'una finestra frontal de cotxe. Carreteres en infinit. Melancòliques.)
A mi m'ha agradat. (Ja m'agradaria pintar així de bé...)

A una noia li he demanat el meil (Ara ja no demanes si estudia o treballa. Ara demanes si té myspace... Canvi d'hàbits.)

Bueno, senyores i senyors... Ara (07:40 h.) és l'hora que se suposa que m'hauria de llevar o sigui que: Adéu i bon dia!
(A mi m'esperen 36 quilòmetres de Rutabike.com...)

DISSABTE 24-11-07 (18:34 h.)

"Ideologies SOLD-OUT"
(Igual només en blanc i negre.)
(O potser ni tant sols el faig... No sé...)

DISSABTE 24-11-07 (17:44 h.)
Estem en un moment extraordinari i com a tal, necessitem coses extraordinaries; diu Coetzee.
Del qui en Rafa escriu: "sempre suggerent, sempre inquietant, sempre buscant més enllà..."
I això és el que hauriem de ser tots: Suggerents, inquiets, sempre exploradors!
I no deixar que la pendent ens escombri cap avall ni que el fred ens mossegui.

M'he entretingut una estona a dibuixar la paret d'entrada a la exposició...

I tinc a punt d'acabar de dibuixar amb l'ordinador l'"Ideologies SOLD-OUT".

Ahir vàrem celebrar el dia d'Acció de Gràcies amb en Jason, la Xixu i els nens. (Existeixen unes fotos que estem amb barrets de cowboys i una bandera d'estrelles de fons, que si ens arriben, les publicarem...)
El gall d'indi estava boníssim, igual que les sweet potatoes i que les cookies!!
(Un té la sensació que si existissin més americans iguals que en Jason, el món aniria millor...)

Vam sobreviure amb certa dignitat a la perfomance, tot i ser davant un públic de lletres.

DIJOUS 22-11-07 (12:11 h.)
Ahir vaig fer l'assaig final pel Pas a Dos. Mirarem que no passi de 15 minuts, que potser, sinó, serà una mica pesat... No sé.
Com que és la primera vegada que faig una performance, no tinc elements objectius per jutjar-me... Aquesta cosa teatral i live...
Pels valents que s'atreveixin... Avui a les 8 al Casino de Vic.
Martí i Pol forever!!

La Mireia inaugura avui al Vinçon.
Toca avui en Marilyn Manson a Barcelona (l'Irene em sembla que hi va...)
A les 23:05 fan el programa de llibres al 33...

Seguim lluitant i seguim pintant (que, a vegades, tinc la sensació que és el mateix...)

Peter Sloterdijk, filòsof, a la Contra de La Vanguardia d'avui:
"Como animales, hemos fracasado"

DIMARTS 20-11-07 (23:32 h.)
Estic llegint (50% perquè me'l va recomanar en Rafa i 50% perquè m'agradava molt el títol) un llibre molt curiós:
"Diario de un mal año" de J. M. Coetzee.
Cada pàgina està estructurada en tres nivells narratius.

Al nivell superior són reflexions polítiques i filosòfiques d'un escriptor (que podrien ser del pròpi Coetzee o del personatge protagonista...)
Per exemple: "La forma de la alternativa no se puede discutir. La papeleta de votación no dice: ¿Quieres a A, a B, o a ninguno de los dos? Ciertamente nunca dice: ¿Quieres a A, a B, o a nadie en absoluto? El ciudadano que expresa su insatisfacción con la forma de la alternativa ofrecida por los únicos medios de que dispone, absteniéndose o bien invalidando su papeleta de votación sencillamente no cuenta, es decir, no se le tiene en cuenta, se le ignora.
(...)
El estado se ocupa de las alternativas. A la persona corriente le gustaría decir: Unos días me inclino por A, otros por B, la mayor parte de los días tengo la sensación de que ambos deberían marcharse; o bien, En ocasiones, un poco de A y un poco de B, y otras veces ni A ni B, sino algo totalmente distinto. El estado sacude la cabeza. Tienes que elegir, dice el estado: A o B."
Parla de Maquiavel, de l'estat, d'anarquia, de terrorisme...
Al segon nivell un escriptor explica la seva fascinació per una noia de la seva escala.
Tot comença quan: "Yo estaba sentado, mirando cómo la colada daba vueltas, cuando entró aquella asombrosa joven. Asombrosa porque lo último que esperaba era semejante aparición; también porque el vestido rojo tomate que llevaba era asombroso en su brevedad." ...
I la part inferior és on la noia dóna la seva versió de la relació d'ells dos.
"Cuando paso por delante de él, con el cesto de la colada, no dejo de mover el trasero, mi delicioso trasero, enfundado en ceñido dril. Si yo fuese hombre, no podría dejar de mirarme."
Estic a les primeres pàgines o sigui que no sé com, ni cap a on, evolucionarà.

Tenia ganes de fer el quadre "Sold Out" però sabia que li faltava alguna cosa. I encara no l'havia començat, segurament per això.
I avui, mentre plegava roba, he decidit que el titularé: "Ideologies Sold Out". El títol aguanta tot el quadre (i aquest és un exemple de que, a vegades, un quadre no es pot titular "Sense títol").

Ahir vaig fer les proves pel "Pas a dos" del dijous. Té bona pinta.
Jo crec que o sortirà molt bé o fatal. Sense terme mitj.
Com que és és el primer cop que faig una performance i no em conec, no sé el què passarà.
Demà faig l'assaig final amb música i a temps real.

DILLUNS 19-11-07 (22:26 h.)
"¿Es azul?
¿El mar? No lo sé. Antes lo era."
La carretera. Cormac McCarthy.

M'han renyat. Perquè he dit que no em va agradar "Persépolis". Però sobretot perquè vaig escriure <<es recrean>>.
Cito: "...NOMÉS AQUEST COMENTARI DAVANT LA REALITAT D'UNA GUERRRA, LA OPRESSIÓ DE TOT UN POBLE, ELS ASSASSINATS DE PERSONES QUE NOMÉS LLUITAVEN PER LA LLIBERTAT... I A L'ESPECTADOR LI SEMBLA QUE SI RECREAN MASSA.... ON TENIM L'HUMANISME, LA CONSCIÈNCIA SOCIAL, ELS SENTIMENTS, EL POSAR-SE EN EL LLOC DE L'ALTRE... ET PENSES QUE LA MARJANE HA ESCRIT AQUEST LLIBRE I HA FET LA PELI PERQUÈ A OCCIDENT PASSEM UNA BONA ESTONA DISFRUTANT DELS SEUS DIBUIXETS I ANALITZANT SI LA TRAMA ESTÀ PROU BEN ESTRUCTURADA?????????"
Toma ya!
De totes maneres jo mai he pretès dir opinions absolutes i concluents.
Només és el meu punt de vista. I com a tal és subjectiu.
Sorry.

Ahir, va ser posar que em feia pal pintar i va ser com si li fes un vudú a la mandra.
A partir d'aquell moment no vaig parar de fer coses.
-Tinc bastant endavant, qüasi a punt, el "Roda de premsa".
-Vaig fer inventari (1 de 50x50 cms, 3 de 65x50 cms, 8 de 75x100 cms) i preparar coses per portar a emmarcar.
-Estava fent una postal (que fa molts dies que no en feia cap) per l'Albert i vaig estar a punt de firmar com "Ideologies Toni"... Ganes de fer alguna cosa amb això. Ideologies Toni. Haviam si trobo imatges que encaixin bé amb això.

Pensava a fer un logo i tirar unes camisetes però no sé...
També m'agrada "Idea-logies Toni".
També "I+T".
Però també el significat de la paraula Ideologia. Per tot el què representa...
Sense presses.

DIUMENGE 18-11-07 (19:57 h.)
"...Pregúntate una cosa. ¿Qué viene después de Estados Unidos de América?"
Glups... No sé.
La Xina?
Que són molts i treballen barat.
O els que decideixen el preu de la gasolina?
Que són pocs i tenen molt petroli i decideixen el preu.

DIUMENGE 18-11-07 (17:12 h.)

Ahir els Vergés em van serigrafiar el "Quadre Hippie" (ara falta pintar-li els ulls i ja estarà) i "D'aquest sentiment d'absència que tinc" que ja està acabat. Van quedar impecables!
Tot va anar molt bé.
2 de 2. Com al bàsquet.
A mitjans de desembre serigrafiem 2 més que ja són els últims per l'exposició...

El què em passa aquests dies és que estic molt mandrós. I em fa molt pal fer coses i pintar (I tinc un munt de coses per fer...)

Vaig veure "Persépolis". Que no em va agradar gaire (se'm va fer una mica llarga perquè era una mica drama i es recrean molt en la falta de llibertats i l'opressió de les dones a l'Iran; això i/o potser que jo no tenia el dia...) però que és maquíssima. Els blancs i negres són súblims i les cares són precioses amb aquells ulls atmetllats que dibuixa. Vaig flipar amb el tros del concert punk perquè aconsegueix uns moviments super reals i quan fa les siluetes a contrallum m'agrada molt.
Aquí a la pel·lícula hi ha uns difuminats grisos que als còmics no hi surten però que li dónen profunditat i no la fan tant dura.
El millor de la pel·lícula és quan posen "Eye of the tiger" (de la BSO de "Rocky") cantada per la Chiara Mastroiani (que posa veu a la protagonista durant tota la peli.)
(SECRET: Hi ha un institut d'aquesta comarca que té el "Persépolis" de lectura obligatòria. Haviam si tots els altres prenen exemple...)

Avui ha estat aquí l'Eulàlia tirant fotos als quadres acabats i a uns llibres per posar a la intro de la web (que ultimament la tinc una mica descuidada.)

Aquesta setmana portaré 4 o 5 coses acabades a l'Esteve perquè pugui anar emmarcant i jo ja començo a pensar en l'exposició.

Una foto molt dolça que m'envia en Jordi des de Vancouver.

Al Babelia del País d'ahir hi ha una foto molt maca de l'Alicia Lamarca (que forma part d'una exposició comisariada per en Joan Fontcuberta a Màlaga...) de la sèrie de llits l'endemà de Sant Valentí.

Aquest dijous, al Vinçon de Barcelona inauguren l'Hipermercat d'Art. Dic això perquè hi han dibuixos de la Mireia!! (No us ho perdeu perquè s'acabaran de seguida!)

(SECRET 2: En Guillem em va dir que (ell) s'ha presentat a la Biennal de Fotografia de Vic... Molaria molt que guanyés!)

DISSABTE 17-11-07 (21:12 h.)
El millor de tot és que la Natàlia està tornant a fer Nots.

"Eso lo comprendo. Pero luego está lo otro y es la familia. Es ahí donde voy, que tenemos que permanecer juntos, mantener la familia en funcionamiento. Sólo nosotros, los tres, a largo plazo, bajo el mismo techo, no todos los días del año ni todos los meses pero en la idea de que somos permanentes. En los tiempos que corren, la familia es necesaria. ¿No te parece? ¿Ser una unidad, permanecer juntos? Así es como logramos sobrevivir a las cosas que casi nos matan de miedo."
El hombre del salto. Don DeLillo.

Ahir vaig fer-me d'una tirada cap a 80 pàgines de "La carretera". (És que "Les amigues de la Marta" van envaïr-me la casa i me'n vaig anar a l'habitació a llegir...)
I ja no sóc el mateix.
De veritat. És d'aquelles novel·les que et canvien.
La història d'un pare i un fill en un món postnuclear desert i buit i on tot éstà cremat i gelat... Amb bandes caníbals que els volen caçar per menjar... Tenen una pistola amb només dues bales... Amb un carro de supermercat segueixen una carretera que els ha de portar al mar on creuen que tot serà millor...
(Fa venir un fred interior que glaça...)
Novel·la de l'any!!
"Se toparon consigo mismos reflejados en un espejo y él casi levantó la pistola. Somos nosotros susurró el chico. Somos nosotros."

"Querías saber qué pinta tenian los malos. Pues ya lo sabes. Podría ocurrir otra vez. Mi deber es cuidar de tí. Dios me asignó esa tarea. Mataré a cualquiera que te ponga la mano encima. ¿Lo entiendes?
Sí."

"Ojalá mi corazón fuese de piedra."
Brutal.
Sóc un altre.
(PD: "En el camino" de'n Kerouac ha quedat superat per "La carretera" de'n McCarthy.)

"Ése es vuestro verdadero dilema -dijo-. A pesar de todo, nosotros seguimos siendo América, vosotros Europa. Vais a ver a nuestras películas, leéis nuestros libros, escuchais nuestra música, habláis nuestro idioma. ¿Cómo vais a dejar de pensar en nosotros? Nos estáis viendo y nos estáis oyendo todo el tiempo. Pregúntate una cosa. ¿Qué viene después de Estados Unidos de América?"
El hombre del salto. Don DeLillo.

DIMECRES 14-11-07 (21:12 h.)
"Si lo que pretendes es hacer encajar lo que lees con lo que ves, no necessariamente encajan."
El hombre del salto. Don DeLillo.

Ahir van caure 31 anys del calendari de la vida (Ja he passat la mítica barrera dels 30... No sé...)
La Mireia va enviar un vídeo preciós
http://es.youtube.com/watch?v=ha3Pyt4wsGA per felicitar-me i la Natàlia em va regalar una pandereta (És una història molt llarga, i que no us explicaré; però quan m'agafa el tembleque volia tenir una pandereta per poder moure-la. Sobretot amb la mà dreta.) Que em va fer molta il·lusió!!! (Ara em paso el dia escoltant l'"Screamadelica" sencer dels Primal Scream i tocant-la!)
Van trucar en Gil i en Jordi des de Vancouver. Petons des d'aquí i ànims amb el sushi!

Amb en Carles i en Lluís Vergés al final tirem les serigrafies el dissabte... De mica en mica m'hi vaig acostant... (Començo a tenir bones sensacions per l'exposició...)

Per cert, al Culturas de La Vanguardia d'avui, hi ha un gràfic molt maco de La Mosca.

DIMARTS 13-11-07 (23:17 h.)
"-He pasado por muchos momentos de angustia y de infierno. He conocido el miedo y la terrible soledad. Los falsos amigos que son los tranquilizantes y los estupefacientes. La prisión de la depresión y la de los sanatorios mentales. De todo ello pude salir un día, deslumbrado pero desengañado. Marcel Proust me había enseñado que la <<magnífica y lamentable familia de los nervios es la sal de la tierra>>. Yo sin ser consciente de ello, formo parte de esa familia."
Yves Saint Laurent.

Avui he comprat pintura que em faltava per acabar "Rodes de premsa". Hi ha una noia nova, molt molt guapa, venent pintura. Li he comprat "Amarillo limón", "Naranja", "Bermellón" i "Azul Danubio".

DIMARTS 13-11-07 (12:24 h.)
"-El primero aún parece un accidente. Incluso a esta distancia, muy lejos, tantos días después, aquí estoy, pensando que es un accidente.
-El segundo avión, para cuando aparece el segundo avión -dijo él-, ya somos todos un poco más viejos y sabemos más."

"Le iba a hacer falta una disciplina de compensación, una forma de comportamiento controlado, voluntario, que le impidiera volver a casa arrastrando lo pies y odiando a todo el mundo."
El hombre del salto. Don DeLillo.

DILLUNS 12-11-07 (23:01 h.)
(NOTA DE L'AUTOR: Sento haver-vos fallat ahir.
Fa ràbia. Ho sé.
Quan llegeixo diaris d'altre gent, i de cop, hi ha un dia que no hi ha res; és com una infidelitat de qui escriu cap a mi.
Tens com un contracte emocional que et lliga amb l'autor, i quan un dia no hi ha res és com una traïció.
Potser aquell dia l'autor va anar al dentista. Potser si, i no volia dir-ho.
Jo és que no tenia res a dir...
Perdoneu-me l'infidelitat, de totes maneres. Please.
Que el dia que no escric, tinc remordiments. )

"-Vuelve con algo puesto -dijo él-, que quiero ver cómo te lo quitas."
Lo de'n DeLillo és impressionant (tot i que els diaris i tothom diuen que es fluixet) però vaig molt a poc a poc. Només estic encara a la 154... L'estic llegint molt lent, assaborint cada frase, cada coma, cada moviment...
És com si estigués a casa de la parella protagonista.
En el fons, no és una novel·la sobre l'11-S , sinó d'una parella que està caient interiorment, que s'està desmoronant...
"...hombres de los que cuadran los hombros, se colocan los huevos en su sitio, dispuestos a sentarse y jugar, con cara de jugar, a poner a prueba las fuerzas que gobiernan los acontecimientos."

(Preparant el "Pas a dos") Havieu d'haver vist com llegíem en veu alta trossos de "La fàbrica" de Martí Pol amb la Natàlia... Poesia social a tope. Una passada de maca! (Llegim pàgines i pàgines de basura que no serveix de res i de cop trobem la bellesa en els llocs més inesperats... La poesia serà això? Sóm una pandilla d'analfabets!)

"Va venir en Josep Ma. Espinàs i em diu <<Què la teva obra?>> I dic: <<No ho entenc, és molt dolenta!>> I ell em va dir: <<Això no ho diguis mai; pensa-ho, però no ho diguis mai, del que has escrit>>. I vaig rumiar per dintre: <<Em sembla que ho diré sempre>>."
Josep M. Benet i Jornet.

Demà dimarts algú fa anys però no recordo qui és...

DISSABTE 10-11-07 (23:55 h.)
S'ha mort en Norman Mailer. Amb pau descansi.
Tots els grans, d'hora o tard, ens deixen una mica més sols.

"-He visto muchas veces a hombres como ése. Padecen el peor de los males.
-¿Qué la produce?
-¡La soledad! Hay muchos cazadores solitarios vagando por las llanuras. Todos ellos están locos. Buscan bisontes donde ya no quedan bisontes."
Los que no perdonan. John Huston.

He vist "Leones como corderos" (Títol molt bò).
Tres històries a la vegada barrejades i fragmentades narrativament:
A- Un professor universitari (Robert Redford) mira de convèncer i motivar un alumne de molt potencial per tal que no deixi les classes.
B- Una veterana periodista (Meryl Streep) entrevista a un senador republicà (Tom Cruise) influent i amb ambicions presidencials.
C- Un soldat negre i un hispà són ferits en una arriscada i perillosa missió i la seva vida està en perill.
Una pel·lícula política on s'explica el cínisme dels polítics, la funció de la premsa al servei del poder i el carreró sense sortida en què s'ha convertit la guerra d'Irak i Afganistan, i sobretot, el gran nombre de vides innocents perdudes que n'estan resultant.
Hi ha un travelling molt maco on Meryl Streep s'adona de veritat de com és el polític interpretat per Tom Cruise quan es mira els retrats que té penjats al despatx.
La Meryl Streep està impecable i en Robert Redford (que té unes dents blanquíssimes) actua sense estridències i molt reposadament; també és el director (No us perdeu la seva "El jinete Eléctrico").
Pel·lícula necessària en els temps que corren (Segurament més necessària pel públic nord-americà que per l'europeu).
(NOTA: Que algú li dóni ja un Oscar a Tom Cruise! Que aquest noi està nerviós perquè tothom el té i ell encara no. Si us plau, que es relaxi una miqueta...)

DISSABTE 10-11-07 (14:40 h.)
Content perquè ja he fet neteja. Aquesta tarda em dedico a reseguir "Rodes de premsa". (La culpa es meva. Tinc aquestes idees que són un rotllo i els quadres s'allarguen un pilot i no acabo mai. Em duren més que a l'Antonio López... Pintar és un pal!)

Molt brillant l'artícle de Jordi Costa (també expert en pornogarfia. No us perdeu "El sexo que habla"...) al País d'avui on parla de la crisi narrativa del cine d'avui i dels nous camins que està començant a seguir...
Com la ficció (contaminada per la realitat) s'esten pels nous canals comunicatius que ofereixen les noves tecnologies.
"Una crisis que , de hecho es su propia crisis. O muchas crisis a la vez: entre otras cosas, el proceso cuestiona los canales tradicionales de la difusión y exhibición de la narrativa en imágenes, la centralidad de la imagen cinematográfica como articuladora de una mitología colectiva, una consensuada estética del realismo y la vigencia del relato clásico..."
Pel·lícules com "Redacted" de Brian de Palma, "Diary of the Dead" de George A. Romero o "Rec" de Jaume Balagueró i Paco Plaza estant plantejant aquestes qüestions i estant començant a proposar noves formes i direccions (tant formals com narratives)...
"Rec", per exemple, té com a punt d'inspiració aquest vídeo:
http://youtube.com/watch?v=nao8T5bKveE
(Uns excursionistes segueixen el rastre d'un àngel caigut per un bosc de Campdevànol...)
"...confirma, no obstante, que en esta era de saturación de imágenes y pretendido hiperrealismo digital somos más vulnerables que nunca al engaño. La era YouTube no resuelve la vieja dialéctica entre creyentes y escépticos, sino que la fortalece: la grabación fue obra del realizador David Resplandí para una campaña de publicidad. Quizás la pregunta a formular en este caso es cuántos consumidores del vídeo acabaron relacionando mensaje y producto. Es posible que los ideólogos de este fake sostengan que eso es, en el fondo, irrelevante."
(Al moment d'escriure això més d'un mil·lió de persones ha vist la gravació...)
"¡Grábalo todo! y ¡no dejes de grabar!"
És la frase que tenen en comú aquestes pel·lícules.
"Brian de Palma destruye en su película las convenciones de la ficción cinematografica para atomizar su relato en un mosaico de soportes diversos: diarios de guerra registrados en vídeo por soldados norteamericanos, ejecuciones yihadistas colgadas en webs islámicas, fragmentos de informativos, videochats con las esposas de los soldados, registros de cámaras de videovigilancia y un presunto documental elaborado por un equipo francés se van altrenando..."
(A http://www.youtube.com/user/MNFIRAQ es poden veure imatges REALS de la guerra d'Irak filmades per soldats, etc...)
(Explosions reals
http://www.ifilm.com/video/2682139?cmpnid=800&lkdes=VID_2682139
http://www.ifilm.com/video/2675643?cmpnid=800&lkdes=VID_2675643
http://www.ifilm.com/video/2669647?cmpnid=825&pt=if&lkdes=VID_2669647
http://www.ifilm.com/video/2910043
Etc, etc, etc...
Tot real... I brutal. Mai millor dit.)

"Romero no peca de ingenuidad y describe la polifonía de imágenes como enrarecida telaraña donde coexisten la verdad y la mentira, la objetividad y la subjetividad de quien se erige casi en protagonista de la catástrofe que registra su cámara.
Cíclope que algunos creían herido de muerte por la proliferación de cámaras liliputienses capaces de cuestionar su reinado, el cine ha decidido mirar hacia abajo (y hacia delante) para formularse unas cuantas preguntas pertinentes. Entretanto, en las pantallas de ordenador (y, cada vez más, en las de móvil) se aceleran los capítulos de una macrohistoria de la nueva imagen poscinematográfica..."

La ficció cinematogràfica està canviant, barrejant-se amb la realitat i fent servir recursos narratius dels nous mitjans de comunicació.
Nosaltres com a espectadors seguim mirant i cada cop hi ha menys diferències formals entre la ficció i els mitjans que emeten realitat.

DIVENDRES 9-11-07 (20:48 h.)
"Es, en cierta medida, como una escalada. Si eres ambicioso, intentas retos que están más allá de tus fuerzas. (...) Sentí que había llegado el momento de intentar una cumbre más dura, de intentar algo más allá de mis costumbres y técnicas. Pensé: <<Te estás haciendo viejo, así que debes intentar algo muy grande>>. Y pensé que tenía que hacer el intento, porque era realmente interesante (...). Eso es lo que te espera si eres un profesional. Tienes que aprender más y más qué es lo que estás haciendo."

"Solíamos pensar que las novelas podrían cambiar el mundo, pero no, es la televisión la que lo cambia."
Norman Mailer a una entrevista que li fan per promocionar la seva última novel·la.
Segurament que les seves millors novel·les són les dels 60 i 70, on aconseguia reflectir, sobretot, l'esperit de l'època. Però Mailer ha sigut sempre un escriptor que ha volgut partir-li la cara a hòsties al lector. Quan la majoria d'escriptors el què volen és que el lector s'enamori d'ells...
(També és d'antologia el documental "Nunca fuimos reyes" (Brutal el títol!!) on surt un Norman Mailer excitadíssim explicant el llegendari combat de Mohamed Alí (no recordo contra qui...) i on reprodueix els moviments... i té uns ulls plens de ràbia. Igual que els toros abans d'envestir...

En Jordi des de Vancouver avisa que ja hi ha el disc nou dels Humbert Humbert a
http://www.myspace.com/humberthumbertfromspain

I la Mireia que és tota un coolhunter de noves músiques i de grups per descobrir, recomana:
http://youtube.com/watch?v=Y78FztTd414

Tinc amics, que amb bona intenció, em proposen coses que seran beneficioses per mi i jo els hi dic que no perquè ho trobo una mica excessiu i exagerat. Però suposo que serà que si perquè ells es cuidaran de tot...

DIMECRES 7-11-07 (22:20 h.)

Quan pintem sóm com déus absolutistes que posen totxos per construir el seu palau.
Que el gris ha quedat impecable.

Que em vaig descuidar de dir que al Guggenheim hi havia un vídeo de'n Mathew Barney que no em va agradar gens però hi havia una gàbia de la Louise Bourgoise brutal.
Hi ha una exposició, aquests dies, a la Tate d'ella i si ho puc encaixar pel gener m'agradaria anar-hi...
Aquest any volia anar a Arco (que fa 2 o 3 anys que no hi vaig) però igual ho canvio i vaig a Londres. (Canviaria un Londres per cent Madrids; de la mateixa manera que canviaria un Madrid per cent Barcelones... No sé si m'explico...)

DIMARTS 6-11-07 (20:28 h.)
"Toda escritura es una marranada.
Las personas que salen de la nada intentando precisar cualquier cosa que pasa por su cabeza, son unos cerdos.
Todos los escritores son unos cerdos.
Especialmente los de ahora."
Antonin Artaud.

Molt content i amb la sensació que anem pel camí previst, tot i que a mi m'agradaria poder fer les coses més ràpid.
Ahir a Barcelona per ensenyar-li coses de la beca a la Mery (que em va dir (en el bon sentit de la paraula) que sóc un freakie!! Jo no ho hagués dit mai...). Ens trobem per sopar amb l'Iñaki, la Paula, en Lluís i l'Albert al Violeta on fan un pop (el peix) boníssim. I després (com que estava bastant content) també els hi ensenyo a ells.
I va semblar que els hi agradava.
(Era la primera vegada que ensenyava els quadres acabats. Va bé veure, una mica, les reaccions alienes. Per què quan convius amb el teu pròpi treball tant de temps, es fa díficil distingir, i és molt fàcil de perdre la prespectiva de les coses...)
Per acabar d'arrodonir el cercle, avui ha trucat en Vergés i pot ser que estampem dues serigrafies aquets cap de setmana!!
Molt content !!
També perquè he trobat un Titanlux estàndard de fàbrica que és igual que el gris dels llibres d'Anagrama.

"El hombre del salto" de Don Delillo és brutal. Les primeres 15 planes són lo més fort en molt de temps!! (Les pàgines on descriu els moments inmediatament després de l'impacte dels avions de l'11-S i quan el protagonista està a pocs metres de les torres.
Així comença el llibre:
"Ya no era una calle sino un mundo, un tiempo y un espacio de ceniza cayendo y casi noche."
D'antologia.
Delillo segueix essent precís com un cirugià i sintètic amb les paraules. Va directe al centre de les coses. Com un bisturí però que despren electricitat. No és el com sinó el què.
"El estrepito permanecía en el aire, el fragor del derrumbe. Esto era el mundo ahora."
O també quan diu, més endavant:
"El mundo era esto, también, figuras en las ventanas, en lo alto, a trescientos metros, cayendo al espacio libre, y la pestilencia del carburante en llamas, y el desgarrón sostenido de las sirenas en el aire."
O quan descriu al protagonista que està en estat de shock just després de la caiguda de la primera torre...
"Había una ausencia fundamental en las cosas que lo rodeaban. Estaban sin terminar, sea ello lo que sea. Estaban sin ver, sea ello lo que sea, los escaparates, las plataformas de carga, las paredes rociadas de pintura. Quizá sea éste el aspecto que tienen las cosas cuando nadie las ve.
Oyó el sonido de la segunda caída, o lo percibió en el aire tembloroso, la torre norte cayendo, un blando espanto de voces en la distancia. Era él cayendo, la torre norte."
Esfereïdor en la brutalitat de les paraules.
Que m'agradaria saber treballar les imatges igual que ell treballa les idees.
Encara un últim fragment:
"-Nada es lo próximo. No hay próximo. Esto era lo próximo. Hace ocho años pusieron una bomba en una de las torres. Nadie se preguntó que sería lo próximo. Esto era lo próximo. Cuando hay que tener miedo es cuando no hay motivo para tenerlo. Demasiado tarde, ahora."
Don Delillo.

DIUMENGE 4-11-07 (12:14 h.)
Olot.
Gran èxit a l'inauguració de l'exposició de l'Iñaki!!

Hi havia l'Albert, l'Elisa, l'Encarni (que era el seu cumple i no vaig pensar a felicitar-la!!), en Pep, la Montsita, en Jordi (que inaugura a València d'aquí a uns dies...), l'Ignasi...
L'exposició (que és com una petita retrospectiva del treball de l'Iñaki) ensenya alguns dels seus millors vídeos, tots amb molta força, i al mateix temps, delicadesa i sentiment.
A mi em va agradar molt un tros que surt en Xefo (molt emotiu) i tota una sèrie de vídeos (molt curts) (que no havia vist mai); sobretot un d'unes herbes de matinada.
(Jo sempre he tingut la sensació que amb l'Iñaki formem part de la Generación Perdida; perquè hem perdut molta energia de nit i sortint de marxes tot i que d'això n'hem tret molta inspiració...)

Títol per un quadre: "Réquiem por la felicidad ajena" (Que m'agrada molt i pot ser que provi de fer, més endavant, quan estigui més tranquil)

DISSABTE 3-11-07 (14:30 h.)
Olot.
Ahir dinar impecable (inacabable magret d'ànec a la brassa impressionant!) organitzat per l'Iñaki i en Job per celebrar l'inauguració de l'Iñaki!
La gent de la Garrotxa molt simpàtica: en Job i la Tina, en David del museu, en Marcel, la Mònica i l'Adam, en Robert, en Grabu, l'Ignasi, en Grau preciós i ja camina...
Després va posar música en Dj Mac i tots vem fer el què vam poder...
(L'Iñaki estava molt content i sobretot feliç...
I amb Job vàrem enrraonar molta estona i em va dir (em vaig morir de vergonya) que fa llegir als seus alumnes de l'Universitat aquest blog i que no em rendeixi...)
Avui inauguració!
(NOTA: No va haver-hi partit de futbol La Garrotxa-Osona però els vigatans (en Guillem, en David, l'Arnau, en Ferran, la Mireia, l'Eulàlia, la Natàlia, en Moi, en Jordi) van deixar el pavelló alt, com sempre!)

Al vespre estirats al llit i la Mireia i l'Eulàlia ens uns minifutons marroquís vàrem mirar "Obaba". Com que estava molt cansat vaig quedar adormit de seguida, però abans vaig veure el tros de la Pilar López de Ayala (molt maca) fent de professora...

D'aquests dies aquí a Olot, que m'he emportat l'ordinador (però sense wifi. L'internet hauria de ser gratis a tot arreu!!!!!!) he acabat de dibuixar un parell de quadres... (que haurien de ser els últims si em dóna temps d'acabar-los).

Un titular de diari que podria ser un títol d'un quadre:

Un tros d'un anunci que podria ser el lema d'aquest blog:

DIVENDRES 2-11-07 (09:08 h.)
Olot.

Tinc la sensació que l'art és ficció, que no és real.
Igual que els mitjans de comunicació.
(No seria millor anomenar-los "Mitjans de ficció"?)
I que tot és ficció!
Només és real el què veiem amb els nostres ulls a temps present.
Fins i tot la memòria converteix en ficció (Transforma, distorsiona...) visions passades.
(Podem dir, doncs, que sóm la memòria que tenim + el present que veiem... Tot i que la memòria és ficció i el present és real)...

"Y vuelvo a recordar a Kapuscinski cuando decía que la fotografía es algo sentimental, un recuerdo, porque nada comunica mejor la fragilidad del tiempo y su naturaleza inestable y efímera que una fotografía."
Mujeres esplendidas en blanco y negro. Carmen Alborch.
(Com que he sigut el primer de llevar-me i m'aburria, m'he mirat llibres de fotografia de l'Eulàlia... I he trobat aquesta frase en un de fotos gauche divine de sueques i alemanes molt guapes; molt sixtie de l'Oriol Maspons...)

DIMARTS 30-10-07 (18:32 h.)
Guggenheim Bilbao.

A partir d'una obra d'en Bruce Nauman, que em van venir ganes de fer alguna cosa amb neons de veritat...
(Únic dibuix que vaig fer en tot el viatge...)

De l'exposició "Made in USA" (fluixa) (un cànon (sense sorpreses) de l'història de l'art segons la Corporació Guggenheim...) els Jeff Koons brutals!! (Del 2006) Ara pinta teles molt grans però segueix tenint aquesta cosa que sempre el fa elèctric, aconsegueix que el miris (Koons, jo crec, que és la síntesis de l'art dels 90/principis 2000: Visualment molt potents però conceptualment buits, ni tant sols pretenciosos...) Hi ha un Rauschenberg blanc i negre acullonant, un Basquiat molt maco i uns Rushkas molt finets. La sala dels minimalistes la millor però molt apretada i l'obra que em va agradar més del museu no vaig mirar de qui era (L'estructura d'un passadís molt estret que quedava sense sortida...)
De l'exposició dels artístes bascos (fluixeta, potser pel muntatge... Sense la ràbia basca... Tot molt light...no sé...) Sensació de dejavú... La millor, per mi, l'obra/escultura blanca que ocupa tota la sala (Tinc que buscar el nom de l'artista)... El catàleg mola molt perquè la portada és una foto de'n Robbie Williams (??!?!?) sense camiseta; que no té res a veure amb l'exposició, només que la comissària ha fet servir de títol per la mostra (Chacun à son goût) un tatuatge que porta el cantant al coll. També com una manera de desnacionalitzar el catàleg. (Hem de suposar que aquesta exposició és un favor que devien els americans (Bienvenido Mister Marshall!!) en compensació pels 10 anys d'art americà en terres basques...)

A Loreak Mendian una parka molt maca (Que val 200 euros) (Que no tinc) i que no em compro.

DISSABTE 27-10-07 (17:50 h.)
Avui per les llibreries d'arte y ensayo de Barcelona buscant un llibre.
-Està esgotat i sense possibilitats que el reeditin -m'han dit i jo em pregunto: Per què és tant difícil trobar un llibre quan el busques??

La petita exposició de'n Barceló a la Fundació Godia és impecable! (Jo segueixo pensant que passarà a la història per les aquarel·les...)
Hi ha un parell de quadres amb un marc sublim!
Això ens porta a reflexionar amb veu alta amb la Natàlia sobre la funció dels marcs en la meva obra.

Un moment donat he dit:
-Si la gent vol veure una exposició de Toni Ferrons aquesta exposició no els agradarà perquè això serà un experiment (soso i aburrit) i ara en Toni Ferron s'ha posat seriós i res de rollo happy...
(I després se m'ha escapat el riure...)

L'Irene (que és una amiga que tinc via meil) m'ha dit que sí a poder fer servir una il·lustració seva que sortia al seu blog pel quadre "Benvingut a..."

Tinc la sensació que aquesta beca no me la van donar per fer una revolució sinó que, més aviat, es tractarà d'una petita evolució... d'una cosa sutil i húmil.
Tinc la sensació2 que aquests últims dies estant sent el millor perquè és el moment on s'han de prendre les decisions... Fer les coses és aburrit. Pensar i decidir sí que és emocionant!

Títol per l'exposició: "Brainstorming/Laboratori"

DIVENDRES 26-10-07 (00:51 h.)
Fixeu-se bé amb la hora que és!
Mentres escric això els estudiants cabrons que viuen al pis de sota estant celebrant una festa amb la música super alta!
(Que per cert: d'un temps ençà aquesta escala cada cop s'assembla més a la Rue del Percebe perquè al primer pis hi viuen trenta xinesos i al segon hi ha una casa de barrets de noies sudamericanes (I a l'ascensor em trobo, a vegades, senyors calbs i obesos que les van a visitar o en surten i no diuen ni <<Hola>> ni <<Adéu>>); qualsevol dia baixaré a picar el timbre (de les noies) per si em poden deixar un ou o una mica de sucre...)

Fa una estoneta que he acabat el "Vanitas" i abans (qüasi que només per això ja val la pena tenir la Beca) 2 idees noves més per fer (i lo millor és que són a la manera antiga) (no tant racionals com els d'ara però amb conceptes d'aquesta etapa...). Haviam si em dóna temps de fer-los per l'exposició.
Títol: "Benvingut a la república independent de casa meva però si no t'agrada riure ni llegir potser que te'n vagis."
I l'altre encara no té títol, però de fet tant és perquè el títol és lo de menys!
Potser el què necessitava era això... un xispasso que a la vegada és un chute d'energia.
I l'atre potser "Polis invisibles", com un homenatge al llibre de'n Calvino "Les ciutats invisibles". (Però no és segur... Ja veurem...)

DIJOUS 25-10-07 (21:01 h.)

DIMECRES 24-10-07 (20:55 h.)
Ha arribat la postal de l'Iñaki!
Inaugura l'exposició "Una bofetada a tiempo es una victoria" el dissabte 3 de novembre a l'Espai Zero d'Olot.



És una plantilla amb un troquel impecable per pintar amb sprai (Haviam si podem deixar-ho tot plè de NOs i molts més que els chupetes negros, que n'hi han per tot arreu), que a la vegada és per una futura acció.
Si voleu rebre la postal per participar a l'acció podeu enviar-li un meil a:
no@nozap.net

"Los underground, los porreros, los psicodélicos, los comunistas y los ácratas de la zona de Vic debatían sobre las diferentes corrientes de la izquierda en un garito de la plaza que camuflava su interior mediante un inmenso telón rojo colgado al otro lado de la puerta. Al menos la Guardia Civil tenía que hacer el esfuerzo de vestirse de paisano para entrar en el local si pretendía saber quién hablaba con quién y de qué."

"...Nos llevaron a Can Grapas. Hacía rato que ya era de noche y el pinchadiscos, Pep Llusa, ponía una música underground que traía de Londres. Nunca había escuchado en Barcelona una música tan rota y unas voces con tanto lamento.
Can Grapas era el antro donde la peña se reunía clandestinamente para hablar de cine, música, arte y teatro. Las noches más eléctricas tenían lugar cuando actuaban las bandas de música progresiva bajo la estrecha vigilancia de la Guardia Civil."
Alguns fragments del capítol on surt Vic (!!?!) i la seva gent, del llibre "Los 70 a destajo" de José Ribas.
I alguns noms: Manel Esclusa que va fer la foto de la portada del número O d'Ajoblanco, Quim Capdevila, Pep Llusà...
Suficient per donar-nos compte els joves com jo, que no només tenim un present i una mica de futur sinó que a més, tenim un passat (encara que, a vegades, no ho sembli).
(Suposo que també és interessant i recomenable, en aquest sentit, la lectura del llibre del Cafè Vic, de Toni Coromina...)

Que en Rafa m'ha dit avui que no em perdi l'últim llibre de'n Coetzee, que és fragmentat en tres nivells... i que fa reflexions dels media, dels polítics... (Ja l'he encarregat!! El mes vinent serà emocionant! Delillo, McCarthy i a més de propina: Coetzee! Un novembre brillant)

Seguint amb la meva (petita) crisi estètica:
Del Culturas de La Vanguardia d'avui, dins una crítica que Rocío de la Villa fa d'una exposició del pintor abstracte Juan Uslé:
"...para Uslé la pintura es acontecimiento: no ventana de representación estática, ni objeto de esencia ontológico (...) ha rechazado sin embargo la solemnidad trágica del lenguaje único y excluyente; la afirmación programática, la patética presencia de la imagen definitiva. Su gramática está compuesta de indecisiones, dudas, alusiones olvidadizas, restos y ocurrencias perdidas. Cabe la ironía, el humor y solubles contradicciones. No hay nada tan permanente como para que no pueda ser modificado. Las bandas de comunicación se mezclan y se confunden. Y sus telas se proponen como lugar de encuentro de varios emisores y receptores simultáneos. También denota ese ruido de fondo de los dispositivos audiovisuales, de los media y de la ciudad."
(Glups... No sabia que un quadre abstracte fos tantes coses. És broma!) Crec que algunes de les coses que ell no fa, jo si que les faig o les vull o les busco...
Suposo que està bé emmirallar-se amb el treball d'altres artístes, en els fons i les formes...
Tot i que l'art és un constant afirmar i/o negar altres artístes, o partir de, com un punt de trobada, etc...

DIMARTS 23-10-07 (20:02 h.)
Aconseguir que l'estil no sigui un valor. (Que s'anul·li ell mateix).
Que no hi hagi estil.
Que el quadre no sigui un rectangle de colors.
Per què parlin les imatges soles, sense interferències. Neutrals.
Que les idees siguin imatges i no conceptes amagats.

Estic una mica dispers: Dintre meu estem lliurant un cop d'estat estètic contra mi mateix... No sé què passarà.
Al mateix temps estic circulant per una petita carretera burocràtica, a punt d'arribar, ja.

CONFESSIÓ: (Total, per la poca bona reputació que em queda...) No he deixat mai de posar, de tant en tant, "Sirena Varada" i "Maldito Duende" (seguides) (molt bones, rollo èpic... entre els Cure i els U2) dels Héroes del Silencio... (Un d'aquests pecats de juventut que tots tenim... Era joven y no sabía lo que hacía dirien a les pel·lícules...

El què miro de dir és que estic intentant no anar a parar al mateix lloc, de recursos fàcils.

DILLUNS 22-10-07 (23:05 h.)
"En contra de lo que pueda parecer, ser una estrella no es nada fácil, ni sale gratis. Detrás de cada pose, y el rock está en gran medida construido de ellas, se esconde la intención de ofrecer a la gente lo que necesita. Al menos lo que necesita cuando busca una banda de rock."

"Para nada se pueden despreciar los signos que forman una leyenda, porque son parte esencial de ella. En el rock y en el pop, la importancia de la vestimenta, de las elecciones estéticas, no es en absoluto banal, sino parte esencial de su carga simbólica. Cada tribu tiene sus códigos."
Ray Loriga al País d'ahir dins un reportatge sobre els Héroes del Silencio.

DISSABTE 20-10-07 (13:16 h.)
"Vivimos deprisa, nos cansamos pronto de las cosas y cada día precisamos un nuevo estímulo. Consumimos los días sobre una cinta sin fin que desfila bajo nuestros pies como si nunca fuera a repetirse. Es el mundo que toca."
Luís Hidalgo al País d'avui.

"Ahora que soy un poco más mayor pienso que hace falta más valor para pedir un aumento de sueldo que para comprar crack, que hay que ser más fuerte para levantarse todos los días a las ocho de la mañana para ir a trabajar que acostarse todos los días a las ocho de la mañana por venir de fiesta. Que hay más fuerza y valor en los padres de cualquiera que en Kurt Cobain, Ian Curtis, Jim Morrison, etcétera. Podemos admirarlos por sus canciones, pero no por su personalidad. Y el culto a la personalidad construido por la industria musical (alimentado por esteriotipos importados del romanticismo a lo Lord Byron) se basa en una premisa errónea: que es más difícil morir que vivir, cuando en realidad es todo lo contrario. No hay belleza en la muerte ni premio en la derrota."
Un fragment brutal que hi ha dins d'una entrevista/crònica de l'últim disc dels Factodelafé (que surt aquests dies a la venda) que fa Fran Fernández al Mondosonoro d'aquest mes.
(Pagaria molts diners per poder fer un quadre que expliqués tant... I per la frase: "No hay belleza en la muerte ni premio en la derrota" (Brutal!) donaria la mà dreta!)

Pocs dies passa, però a vegades, comprar el diari és inspirador.
Una frase, una paraula, una imatge...
Fan que entris dins una galàxia nova...

DISSABTE 20-10-07 (03:16 h.)
Una tros que estic preparant pel "Tinc un grup de rock..." amb el "Batiskafo Katiuskas" de BSO.

Que m'he descuidat de posar que avui dissabte a les 11 del matí, Mery Cuesta retransmeteix, en directe i per ràdio, les deliberacions del jurat del VAD Festival de Girona.
Es pot escoltar a:
http://www.hempreslaradio.net
(Si m'ho paro a pensar és, sense tenir gaire pretensions, una de les coses més punks que jo he vist (sentit) en bastant temps. Sentir en directe com delibera i què decideix el jurat d'un concurs d'art, en aquest cas del VAD, un festíval de vídeo i arts digitals...)
(Us imagineu la retransmissió de les deliberacions del jurat del Premi Planeta... O poder sentir el jurat del Nobel mentre decideix... Superfort!!)
Que això m'ha fet pensar amb una obra que vaig veure, una vegada fa uns anys, a la Biennal d'Amposta del 2002, del mateix estil i tal...
(...)
I l'he buscada i l'he trobada...

No sé si es veu gaire bé... Una web on podies votar quin membre del jurat t'agradava més! (I el jurat, jo crec que molt valent i sense complexes, el va escollir com a finalista; tot i que no va guanyar premi).

DISSABTE 20-10-07 (01:44 h.)

DISSABTE 20-10-07 (00:24 h.)
Títol per un quadre: "Per tu només em queden dues llàgrimes."

M'he adonat que (m'ha passat, ja, dues o tres vegades) que faig servir aquest blog com si fos un arxiu de coses passades.
(Abans de fer aquest treball amb la beca tenia (encara tinc però fa molt temps que no utilitzo) una llibreta (jo ni dic "La llibreta de les idees") on hi anotava coses, apunts i dibuixos... bàsicament per fer memòria passat un cert temps.
Doncs que estic fent servir aquest blog com si fos la "La llibreta de les idees".
Que ahir vaig tirar enrera fins que vaig trobar el què buscava.
No recordava un títol...

"La curiosidad se colaba por cualquier rendija con tal de superar una laguna o llenar el vacío. No fuimos perezosos mientras la carencia estuvo en alerta roja. Mi biblioteca y muchas otras crecieron por intuición."
Los 70 a destajo. Pepe Ribas.

A l'inauguració de'n Marià, molta estona enrraonant amb en Carles, en Marçal, en Victor, en Ferran, en Marià, en Toni, en Juli, la Carmen, en Made, l'Elena...
Amb l'Encarni al Salao després trobem en Rafa, en David, la Bàrbara, en Toni...
Aconsegueix-ho oblidar-me de les ganes que tenia de quedar-me i vinc a casa a treballar una mica...

PD: El Dilema (The Insider).

DIJOUS 18-10-07 (20:03 h.)
Els dies passen volant igual que els núvols per sobre nostre...

"Aquella fragilidad me despertó ternura y me ayudó a superar el temor a las mujeres inteligentes, las que más me atraían."
Pepe Ribas, que va ser durant molts anys el director de la revista Ajoblanco, dins les seves memòries "Los 70 a destajo".

Tots els ulls són macos. El què passa és que cada un expressa coses diferents.

Una web divertida:
http://www.pinchalaruedadehamilton.com

DIMECRES 17-10-07 (21:17 h.)
Cocktail de frases:
"Todos renunciamos tarde o temprano, es cierto. Y sepultamos su memoria, la memoria de un qué que no sabemos qué fue ni que fue, hasta que sólo resta un resquicio de intuición de un pasado glorioso que no pudo existir."
El fantasma. Hernán Migoya.

"Uno puede creerse en una isla, pero siempre está enclavada en un archipiélago."
El pintor Ángel Mateo Charris, dins un artícle de Mery Cuesta a La Vanguardia d'avui.

"La biografía es siempre un género de ficción. Cuando quieres contar tu vida, lo mejor es contar lo real a través de lo irreal."
Juan José Millás, flamant guanyador del Premi Planeta d'aquest any.

Que em descuidava ... que aquest divendres, Marià Dinarès (el rei del color. El treballa com ningú.) inaugura una exposició al Casino de Vic. A les 8 del vespre.

I Carles Carolina toca aquest cap de setmana al FUM d'Arenys de Mar.
http://www.transportsciberians.net/article_textample.php?idioma=cat&id_article=156
I ara ja ets pots descarregar les seves primeres cançons!!!
http://www.myspace.com/carlescarolina

DIMARTS 16-10-07 (20:37 h.)
Títol per un quadre: "Pots apostar-ho tot a favor meu perquè alguna cosa bona de profit en treuràs..."

Estic pintant amb pintura daurada (??!?!) un troç del quadre "Vanitas" però encara no sé si m'agrada... Aquesta intenció que tinc d'anar per camins on no he passat mai i amb por de perdre'm però amb ganes d'arribar a algun lloc nou...
"Braços de princesa" superOK!!!!!!!!!!
I "Sense títol o potser la metàfora d'una persona enmig del món.tif" també. Al final, però hi afegiré una petita aura groga.
I estic bastant embalat amb "Tengo un grupo de rock que se llama Melancolía", crec que he trobat la manera de representar la idea amb força...

Ahir vaig trobar l'space de la mítica primera muller del nostre mític gurú...
http://www.myspace.com/annakarina05
i d'allà podeu saltar al de la Sharon Tate (!!) (amb excel·lents fotos cool)... i demés actrius sixties i seventies...

Si algú us preguntés quina és la pel·lícula de la vostra vida... Quina dirieu?

DIUMENGE 14-10-07 (19:50 h.)



(Li diu un moment donat Daryl Hanna a Rutger Hauer...)
La millor frase de "Blade Runner".
Que ve a compte de que ahir al "Cinema 3" van dir que al festival de Sitges van presentar una versió restaurada d'aquesta pel·lícula.
Després:
T: Uahh... és una pel·lícula superbona!!
N: No l'he vista...
T: (Sorprenent-se per moments) ¡Que mestás contando!!... S'hi fa sis anys que vivim junts...
N: Tampoc n'hi ha per tant... He vist "Matrix"...
T: No és el mateix...
N: Aquests trossos que han ensenyat tenen pinta de ser molt retro...
T: Home, és del 82!
N: Vols dir que ha aguantat el pas del temps??
T: Home no hi ha els fons blancs ni els plans ralentitzats, però hi ha els cotxes que volen i la música de Vangelis... I els robots que l'únic que volen és viure com tothom!! I la Tyrell Corporation que és com unes piràmides maies, i els decorats...
N: Bueno... "Matrix" té el moment de la pastilla blava o la vermella...
T: I els vestits, els neons, l'escena del cotxe volant davant la pantalla on surt la noia??...
N: Ets un pesat!!
T: La tinc amb vídeo... Podem posar-la! Ara mateix!!! (Surt de l'habitació i se'n va a buscar-la. Al cap d'un parell de minuts torna entrar a l'habitació amb una caixa de VHS i posa la cinta al vídeo)...
T: (Mentre la cinta es rebobina...) No puc viure amb algú que no ha vist "Blade Runner" i que a més diu que és millor "Matrix"!!!
N: Pesat!
T: Traïdora!
L'escena segueix 45 minuts amb T hipnotitzat mirant la pel·lícula i N dormint al sofà. De cop T se n'adona i la tapa amb una manta... Segueix veient (de tant en tant apunta alguna cosa a un post-it) fins que surten els títols de crèdit.
Quan s'acaba la pel·lícula fa anar a N a dormir al llit.
N: (Mitj dormida) No tardis...
T: Vinc de seguida...
Canvia de canal i al 33 fan "Mil·lenium", un programa de debat, que a vegades T es mira (Molts dissabtes N i T no surten i a la tele fan poques coses que es puguin mirar...)
T s'asseu a la taula i es posa a resseguir (T és artista, o li agradaria ser-ho, tant és. Té una beca per un projecte a l'entorn dels mitjans de comunicació i els sentiments que provoquen a les persones. D'aquí a un parell de mesos té la presentació. No ho porta malament però tampoc es pot despistar, o sigui que es queda molts dies a treballar mentre N dorm...) mentrestant escolta la tele alhora que ressegueix.
El tema del debat és el canvi que està patint aquests dies la premsa escrita de Barcelona.
Mentres calca i ressegueix per un quadre d'uns micros d'una roda de premsa (molt adient), T escolta el què diuen els convidats (tots directors de diaris barcelonins).
-L'important no és que ara els diaris siguin a color i hagin descobert el CMYK.
Diu un director i després un altre contesta que l'important és com dónen les notícies, que la gent ara ja sap moltes coses quan compren el diari (per Internet, per la televisió, per la ràdio...) i que ara han d'explicar de diferent manera les coses, han de posar notícies a la portada que fa uns anys no haurien posat mai...
Un altre director diu que comprar un diari és comprar una ideologia, que cada diari és una manera de pensar...
El d'un diari gratuït demana que es tracti amb respecte als gratuïts perquè treuen un mil·lió de diaris cada dia i no n'hi retornen cap... Una cosa sense precedents... Diu.
T pensa que haurien d'haver-hi més programes com aquest, o que l'haurien de fer a una altre hora més normal, o que hauria de durar més estona perquè es fa curt. A T li agrada el presentador perquè és molt tranquil i serè (L'endemà N li dirà que el presentador podria ser un capellà perquè parla sense pressa, no aixeca mai la veu i té les galtes vermelles i T li dirà que potser si de cas sembla un oso amoroso però que ho fa bé i que li han posat unes ulleres fashion de pasta blanca...
(S'acaba l'escena) i es corren les cortines quan T apaga els llums i se'n va a dormir...

ÚLTIMA HORA: N li diu a T que han trïat a Catalunya com a païs invitat per la Biennal de Venecia del 2009. T (escèptic com sempre) li diu que dos anys més de follón però després T pensa que a l'art no hi ha llengua.
I que serà molt emocionant de veure com els polítics volen controlar el procés, apropiar-se'l. Però l'art no és com la literatura (ni els artístes són com els escriptors)... Je, Je, je... I com els polítics no entendran als artistes i les seves obres... Passaran situacions curioses. Serà divertit de veure, pensa T.

DIVENDRES 12-10-07 (19:05 h.)
Una web que ens demostra que itunes encara no ens ha guanyat del tot!! Que mentres algú resisteixi, la guerra no està perduda!!
http://www.ozonokids.com
O de com la serigrafia és entesa o feta servir per produïr cds de manera artesanal...
Esperit do it yourself a tope!

La web d'una de les observadores i crítica d'art més espavilades del panorama actual. Amb un peu a l'underground i l'altre al mainstream. Atenta tant A la música, el cine i el cómic com de l'art...
http://www.merycuesta.com
Et pots descarregar pdfs dels seus artícles i escrits...

Tot el matí dedicat a la neteja. (Amb el sol que ha fet jo hagués preferit anar a collir bolets, com tota la Catalunya de classe mitja que el dia de l'hispanitat se'n van al camp i es dediquen a la micologia...)
M'he fet quatre ratlles de Tenn Baño i ara tot està brillant i net com nou.
Fer la neteja és inspirador (algunes de les millors idees per quadres i altres històries han sortit mentres fregava el quarto de bany o passava la fregona pel menjador).
Idees d'avui:
1-Títol per un quadre: Cuchillos de amor.
2-Reflexions al voltant de l'idea que l'ordinador és el millor amic de l'ésser humà (que al mateix temps és un bon tema per un quadre).
Mentres netejava LA banda sonora ha sigut: Dorian, Les Rita Mitsuoko i Tremendamente.

Lo de'n Tremendamente és molt fort i molt bò!
(Em guardava això pel dia que no sapigués què dir... Però com que la meva inmersió/reflexió en l'entorn mediàtic que em rodeja és tant profitosa i sempre van sortint coses noves i destacables... Però ja no puc més ni estar-me de dir-ho):
En Tremendamente és l'àngel de la guarda que salvarà a la música mestissa d'anar a l'infern.
I dir això no és molt.

Un bodegó d'aquests que m'agrada fer a mi.

El disc (amb una portada collage de l'Albert!! Només per això ja valdria la pena!) ha sortit rodó del tot.
Comença amb "Creo que me estoy curando" que és una supercançó.
La 2 enganxa.
La 4 és una balada trista i melancòlica sobre el pas del temps i de la -mente.
"Llora de Vic" és la millor cançó amb Vic com a punt de sortida i l'estribillo enganxa.
La 7 és brutal. Quan canten en mallorquí és preciós.
La 8 és divertida i de ritmillo té un sampler d'algun programa de tele (podria ser el de'n Sanchez Dragó, però no sé...)
Després arriba la 9. La cançó dels valents. Amb una intro dels Xerramecu Tiquis Miquis. És tot un himne. Hauria de ser un himne!
"Dijisteis" és trista (Sensacions després d'haver llegit un diari o haver vist el Telenotícies, segurament) però perfecte.
"Rasgado"és un reggae plè d'esperança.
I tanca el cercle "Sonrie, es contagioso". Un ritmillo construït sobre un sampler de somriures. La cançó perfecte per posar-te els matins o ideal el dia que estàs trist i necessites arrencar.
http://www.myspace.com/tremendamente

DIJOUS 11-10-07 (23:24 h.)
1-(AVÍS:) Companys i companyes... lectores i lectors. Si no escric gaire aquests dies, és perquè estic pintant. Perdoneu-me per aquesta infidelitat. Sóc així...
2-La meva teoria és que cada any hi ha dos pel·lícules que destaquen (de dos tipus: hi ha les pel·lícules bones i les pel·lícules d'hòsties!)
Si l'any passat va haver-hi (de la secció hòsties a mogollón) "Infiltrados", aquest any és "Promesas del Este".
No us la perdeu!
És dura, dura, dura, però és bona, bona bona...
En Viggo Mortensen fa el paper de la seva vida (nominació a l'Oscar assegurada; de premi no podem prometre res. La màfia russa no té tant poder...)
Tothom està increïble. Des de la Naomi Watts fins a Vincent Cassel són creïbles i no desentonen.
(El guió és de manual però de totes maneres no té errors i això s'agraeix...)
Hi ha un plà de contrazoom després que en Mortensen hagi estat amb la prostituta jove rusa (postextàsis) que és meravellós, mentres ella canta una cançó...
Quan es fan el petó amb el nen al mitj és molt dolç i tendre... (Pagaria per poder fer un quadre així!)
Hi ha l'escena de la sauna que és brutal. Violenta i sensual. (Pagaria per poder fer un quadre així!)
No explico més amb la condició que no us la perdeu.

Després de la pel·lícula podeu anar a fer unes tapes boníssimes al Bar La Cantonada. (Allà m'ha semblat que els camarers parlaven rus...)

(PD:Un altre dia parlarem de les pel·lícules "Secció Bones"...)

(PD2: Amb aquesta pel·lícula tanquem un cercle. L'albert, fa temps, em va regalar un llibre brutal que era un recull de tatuatges russos.... Rebotant una mica, aquest va ser part del punt de partida pel "Braços de Princesa". Això no sé perquè ho explico però en aquesta pel·lícula es dóna molta importància als tatuatges...)

PD3: Dimarts o dimecres m'entreguen "Braços de Princesa"...

DIMECRES 10-10-07 (23:02 h.)
No us explicaré gaire perquè encara estic en shock postraumàtic...
Estava fent unes proves amb uns llibres sobre un prestatge Lack d'Ikea...
Perquè l'Eulàlia faci unes fotos per posar a l'intro de la web...
(Durant 10 segons ha sigut preciós...)
Després ha caigut l'estanteria...
S'ha sentit un crock i després kabum...
Han quedat dos boquetes grandiosos a la paret.

(A la web d'Ikea diu que l'estanteria Lack aguanta de 8 a 20 quilos depenent de la paret i dels cargols... suposo que amb cargols del 8 no n'hi ha prou...)

He trobat un culet de masilla d'un pot i he pogut tapar una miqueta els forats...

Estic traumatitzat...
:-(

DIMARTS 09-10-07 (12:32 h.)
"De más está decir que, en mi opinión, debería haber más sexo y violencia en la televisión, y no menos. Ambos son poderosos catalizadores del cambio social, en momentos en que se necesita desesperadamente un cambio."
El dulce aroma del exceso. J. G. Ballard.
(Citat al pròleg de l'antologia de relats "Golpes. Ficciones de la crueldad social".)

Al Rockdelux d'aquest mes, a l'apartat de revistes, fanzines i publicacions vàries hi ha de manera destacada l'Adicciones Porquesí!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Interessats ja sabeu... Envieu sobre amb segells a Santa Eulàlia 21...

DIUMENGE 07-10-07 (23:06 h.)
"No somos sencillamente espectadores."
Daniel Cassany (Vic (!!!), 1961), autèntic bestseller i autor de vàris llibres dedicats a l'escriptura i a l'acte d'escriure.

Naomi Klein autor del hit i seminal "No Logo", en una entrevista d'avui al dominical del País:
"-¿Cuándo comenzó a interesarse por la política? Ha contado en alguna ocasión que era muy consumista de joven.
-Sí, cuando era adolescente.
-¿Por qué cambió?
-Porque dejé de ser adolescente."

"A no ser que tengas un verdadero plan para cambiar el sistema, es mejor y más efectivo quedarse fuera."
Poc a poc, i segurament sense voler (tot i que segur que se n'ha adonat), ella mateixa, Naomi Klein s'està convertint en una marca.
Si és contradictori o no, de fet és lo de menys... El curiós del cas (igual que Manu Chao i tants d'altres) és que tot i estar en contra o fora del sistema; aquest acaba convertint aquesta actitud en un producte. Perquè els alternatius, els del NO, els d'esquerres, els anti, els cabrejats... també són consumidors (encara que no vulguin) i també compren.

Mentres el Barça feia tres gols, jo dibuixava micros.

S'ha d'acabar de polir i ajustar, però no crec que canvii molt...
(Fa dies que tinc remordiments perquè no sé si tindré (perdoneu-me l'expressió) cullons per fer una exposició de quadres blanc i negres... Que parlin els objectes i les idees però no els colors. Però que no quedin els quadres sosos. El blanc i negre és per l'Avedon i les fotos fashion... M'he d'acabar de decidir...)
"S'ha de ser valent, s'ha de ser valent...
S'ha de ser com els jedais, tot a dintre i peu avall!!
S'ha de ser valent, per què em mires malament?"
Com diu el hit underground de'n Tremendamente.
http://www.myspace.com/tremendamente

DIVENDRES 05-10-07 (22:57 h.)
De'n Palazuelo em queda el sentiment de les seves exposicions i sobretot les sensacions de les seves pintures. Els catàlegs ens permetran dedicar-hi una mirada cada dia.
Deixa en la memòria les seves exposicions periòdiques a la Galeria Joan Prats, aquella exposició brutal al Reina Sofia de Madrid o tota la segona planta del Macba on cada pintura era un trosset de la seva genialitat...
En el meu cànon particular en Palazuelo és l'1.
Quedin aquestes (cursis) frases com un homenatge i un record.

Dia de burocràcia.
Pintant unes cantoneres, retallant i preparant un quadre nou... un quadre de supermercats... Encara no tinc el títol.

D'aquí ha sortit això:
(Que no és res però podria ser un bon quadre)

Dubte en la cançó de la setmana:
OPCIÓ A:
"Creo que me estoy curando" de Tremendamente.
Una cançó que comença brillant i acaba brutal.
"ella no sabe volver, yo no sé ir, que le vamos hacer..."
Enganxosa. Es mereixeria ser un hit al Icat o a Radio3, com a mínim!!
OPCIÓ B:
"Los chicos" d'Andrés Calamaro.
Comença com una ametralladora desde el principi amb aquestes guitarres AOR que té i aquests coros de borratxin: "lo, lo, lo, lo..."
"tambien llevá algunas canciones de nosotros que van a causar gran posteridá..." La manera que té de cantar posteridá em posa tope.
Ideal per fer la neteja...
OPCIÓ C: (d'última hora...)
"El futuro no es de nadie" de Dorian.
Té un ritmillo acollonant que fa pensar en els millors moments de Fangoria.
Em fa ballar amb els braços alçats la lletra:
"Dice la derecha
Que en este país
Algo está cambiando
Y vamos todos hacia el caos

Dicen las encuestas
Que el futuro va a ser duro
Para quien no esté dispuesto
A pasar por el aro...

Llenan los diarios
Venden su pasado
Y el futuro no es de nadie
Porque todo está tan caro

El futuro no es de nadie...
Mi futuro es mi presente."
Com si fossin uns Billy Bragg de discoteca, ideals per ballar tecno amb el puny esquerre alçat!

CONCLUSIÓ: Les 3 cançons una darrera l'altre, en plan bucle, podria ser la banda sonora d'un món perfecte.

Haviam si el diumenge puc deixar dibuixat "Roda de premsa" i provar el plata i l'or sobre cartomat.
Títol per un quadre: "Quisimos ser grandes pero fuimos impuros".

"Todos tienen blog o fotolog, o las dos cosas a la vez. El blog es la versión moderna del diario de toda la vida. Lo novedoso no es que sea un diario en Internet, sino que haya dejado de ser algo privado para convertirse en un documento de dominio público. El fotolog, es algo parecido pero las fotos tiene más protagonismo que el texto."
La moda mata (pero no engorda). Ramón Fano.

DIJOUS 04-10-07 (12:56 h.)

Pablo Palazuelo
Nascut el 6 d'octubre de 1916.
Mor el 3 d'octubre de 2007.
E.P.D.

Ahir ens va deixar un dels bons.
Cada cop estem una mica més sols en la immensitat del món.
(Ens queda el record de les seves pintures...)

DIJOUS 04-10-07 (07:32 h.)
"MILLER: ...Lo que yo creo que es un enfoque mucho más racional reconocer que somos parte de la cultura popular y también reconocer que nunca podremos competir con los grandes medios de comunicación. Básicamente necesitamos a un lector más inteligente y atrevido que alguien que simplemente va al cine y ve la televisión."
Glups...

DIMECRES 03-10-07 (22:56 h.)

De la censura políticament correcte que cada cert temps imposa la moralitat del poder americà a l'indústria editorial del còmic:
"MILLER: ...forma parte de mi traviesa lucha sin descanso contra el Comics Code a principios de los ochenta. Visité sus oficinas (ya que conocía a un tipo que trabaja allí) y eché un vistazo por allí, entonces me di cuenta de que lo que la plantilla del Comics Code supervisaba era las fotocopias en blanco y negro de los cómics. A esto se le daba el visto bueno o no; se requerían los cambios basándose en esas fotocopias. Nunca veían el color, así que empecé a poner sangre por todos mis cómics con rojo, ¡y todos pasaron el control del Comics Code! [Risas]"

"MILLER: Bueno, cada vez que alguien quiere acabar con algo, dice que amenaza a nuestros hijos. Ése es el botón que la gente aprieta y que siempre funciona.
EISNER: Claro que funciona. Desgraciadamente.
MILLER: Hubo un número de Hard Boiled con el que hubo problemas, la queja vino de una señora que encontró un ejemplar de Hard Boiled, una obra que tiene unos dibujos muy explícitos de Geof Barrow, en la habitación de su hijo de catorce años y que estaba convencida de que era por eso por lo que su hijo de catorce años estaba tan raro. Yo también tuve catorce años. ¡Y no necesitaba cómics para estar raro! Ocurrían unos extraños cambios químicos en mi cuerpo que me hacían sentir más raro que cualquier otra cosa. [Risas]"

Hi ha un capítol molt divertit títulat "Contando Chascarrillos", on derrapen bastant a mitja recta...
"MILLER: Mira, la verdad es que creo que la razón por la que Superman y compañia llevan sus emblemas en el pecho es porque la impresión era tan chunga que tenían que poner esos emblemas sobre los personajes para que se pudiera distinguir quiénes eran."

Des d'aquí vull dir, bàsicament per desfer el malentès que ha envoltat sempre la meva obra, i és que no estic influït (almenys en la meva modesta opinió) pel còmic i les seves tècniques.
De veritat ho dic!
Si, i això no ho negaré mai, que els còmics sempre els he fet servir com un arxiu on anar a buscar imatges que necessito... (Recordo que fa temps buscava un pom de porta i ho vaig trobar...)
Tinc dues caixes plenes de còmics (manga, fanzines, comic-books, Tintins...) que he anat comprant des dels 16 anys a preus de saldo. Però el què si que em passa és que no puc seguir el ritme narratiu dels còmics. No sé llegir-los... Em canso.
Ho he provat moltíssimes vegades (amb coses boníssimes) i ho he deixat a mitj... (potser és massa poc comparat amb el cine. Jo que des de petit he estat educat amb la tele i el vídeoclub i he quedat contaminat...)

De totes maneres dir que aquest és un llibre apasionant. Un carmelet!

DIMARTS 02-10-07 (22:56 h.)
La foto que m'agrada però que no tinc idea...

Com que tinc tant espai en primer pla (qüasi com si fos un escenari de teatre) que li dóna moltes possibilitats a la foto i que em permet fer-hi moltes porqueries...
Però no sé... ha de ser una cosa que no sigui gaire evident, que no sigui forçada, que no sigui sosa... no ha de ser tantes coses que fa difícil que sigui res... que tingui força...
(Qualsevol dia els déus em beneïran amb un petit raig d'inspiració i, la cosa, de cop i volta, funcionarà. O no.)
A vegades he tingut imatges o idees aparcades durant un o dos anys...

Estic llegint aquests dies "Eisner /Miller", un llibre de converses entre els dos coneguts dibuixants de còmic Will Eisner i Frank Miller.
Will Eisner representa la primera generació de dibuixants. Els pioners, que començaren amb les tires diàries a la premsa matinal durant i després de la primera guerra mundial. Les obres són més emocionals i melancòliques, reposades, amb escenes llargues... potser com a resultat d'haver viscut la gran depressió...
Frank Miller és la figura (qüasi com una estrella del rock) del còmic actual. Influenciat pel cine i la televisió, les seves pàgines són molt visuals, fragmentades. Tot molt ràpid. Molt violent. Miller ha vist adaptades al cine algunes de les seves obres i fins i tot ell ha dirigit alguns films (crec que, si la memòria no m'enganya, "Robocop 2" o 3 i "Sin City" (junt amb Robert Rodríguez) a partir d'un còmic escrit i dibuixat per ell mateix.
Parlen de temes vàris, cada un des de la seva experiència i prespectiva.
Eisner sempre molt calmat i racional representa la veterania i Miller enèrgic i visceral és el present i part del futur. Dues vides, dues carrerres i dues generacions diferents cara a cara. Segurament els dos més grans dibuixants del còmic mainstream.
Algunes coses que m'han interessat:
"EISNER: Pero respecto al tiempo... la cuestión del tiempo en este medio es uno de sus principales problemas. Hay varias cosas con las que este medio es, básicamente, incapaz de tratar. Una es el sonido, así que utilizamos bocadillos. La otra es el tiempo. No podemos manejar el tiempo.
MILLER: Bueno, ahí es donde entran todos esos trucos tan divertidos.
EISNER: Ahí es donde sucede todo. Ahí es donde puedes permitirte emplear cuatro páginas para una escena de lluvia que te lleve hasta el personaje que tú querías ver surgir de la lluvia. El movimiento es otra de las cosas que tenemos problemas. Hay que sugerir el movimiento."

Miller que normalment és maximalista d'estil, de cop es demarca amb un menys és més:
"Creo que debería haber más comics en blanco y negro, no sólo porque pueden funcionar muy bien, sino porque si no utilizas el color con un propósito, ¿para qué malgastar tinta?"
Segurament amb els còmics i amb els no còmics...

O Eisner diferenciant els còmics de la literatura (i queixant-se del còmic que es dibuixa actualment):
"De todos modos, los cómics ahora se diseñan para que llamen la atención en cuanto los abres. Prácticamente te gritan y te chillan. El contenido no es importante de ningún modo. La gran diferencia estriba en que John Updike se sienta a escribir un libro, y no piensa: "¿Lo pongo en Bodoni o en Cheltenham [dos tipos diferentes de letra]? ¡Quizás lo ponga en Times-Roman" No se preocupa del tipo de letra que está utilizando; ni siquiera lo piensa."

Miller partidari de l'exageració:
"Quiero que el sudor de la gente salga disparado de sus cabezas cuando está enfadada. Eso es algo que los cómics pueden hacer."

Eisner aconsellant a Miller (com un pare diria al seu fill):
"La parte maravillosa de los problemas. No los esquives, porque al tener que enfrentarte a ellos, creas. Te enfrentas a los problemas; eso hace que tu trabajo sea el que es. Lo que tú consideras un problema es el hastío de las normas establecidas."

La cosa té cert morbo quan Miller explica algun secret:
"Evité tener que dibujar coches en mis cómics durante una década. Sólo dibujaba un montón de cajas que subían y bajaban por la calle. Pero en Sin City debía dibujar coches, porqué son muy importantes. No dibujé un coche bien hasta que los puse saltando a 3 metros por encima del suelo, porque entonces se habían convertido en un personaje. Ahora prácticamente les pongo caras. Y en eso consiste dibujar. Una representación exacta de un coche bajando por la calle da la sensación, la verdad, de que está aparcado."

"El de los trozos de papel flotando. Es algo que no existe en el mundo real, pero que te señala que ahí hay aire. Te dicen que hay viento. Mi editor me ordenó que dejara de poner trocitos de papel en los cómics. Así que en el siguiente número mostré un desfile en el que había confeti [risas]."

Eisner:
"Siempre deberías tener historias que contar. Toda tu vida se basa en historias que contar."

O quan Miller parla del ritme dins la pàgina:
"Porque estoy enganchado al ritmo. Creo que una manera sofisticada de controlarlo sin caer en lo torpe (como utilizar mucho texto, o imágenes repetidas como en una película) consiste en hechizar la vista. O si quieres ir más lejos, confundirla sólo un poquito para hacer que el lector se tome su tiempo..."

DILLUNS 01-10-07 (22:56 h.)
Que ahir vaig posar que tinc vàries idees i necessito trobar les imatges...
Però també em passa que tinc una fotografia que m'agrada molt i moltes ganes de fer servir però necessito una idea que la faci funcionar.
Un dia les intencions encaixaran i llavors és com un petit big bang d'energia i després només es tracta de no desviar-se gaire...
(Demà si m'enrecordo la poso...)

En Roger m'ha enllaçat al seu blog!!!!!!!!!!!
http://www.oisro.blogspot.com
Mil gràcies!!

Un vídeo molt naïf i delicat fotograma a a fotograma:
http://www.youtube.com/watch?v=EfetdPWDtko
Delicatessen!

DIUMENGE 30-9-07 (22:14 h.)
Que m'he descuidat que els Veracruz també tenen el disc negre...
Tota la discografia l'edita Yoyo: http://www.myspace.com/yoyoindustrias

Són molt bons, però em sembla que això ja ho he dit.

Ahir molt content, perquè vaig deixar a punt 2 quadres més.
"Sense títol o potser la metàfora d'una persona enmig del món.tif"

Fa una mica de por si serigrafio i del donut s'unifica tot el negre i quedi una pastarada fosca...
Ens arriscarem...

Vaig acabar de dibuixar "Vanitas".

I tinc a mitj "Buscant anells de compromís" i un parell d'idees que encara tinc que acabar d'arrodonir i trobar fotografies...

No paro de riure perquè m'he enrecordat que ahir amb l'Albert vàrem veure l'Ortiga (cantant dels Anticonceptivas) que anava amb gent dels Tarántula... i quan va anar a donar-li una targeta d'Adicciones (l'Albert) es va liar i li va dir si era el cantant de Comadronas... Total que ell (l'Albert) i jo ens vàrem estar partint tota la nit... a mi encara em dura.

DIUMENGE 30-9-07 (12:55 h.)
L'Albert ahir ens va convocar al concert dels Veracruz.
Va ser a una hora una mica tard però entre que l'Henry va fer un hat-trick, l'Iñaki estava content i en Lluís celebrava que estrena Mac (ATENCIÓ: un poeta amb ordinador!!!) i que se'n va a Frankfurt a treballar per la fira del llibre... i que feia molt temps que no ens trobàvem tots... tot va ser abraçades d'alegria, banyats en el retrobament...
De totes maneres: ens creiem joves i invencibles però cada cop ho sóm menys. Cada cop més fràgils.

Veracruz.
Gran grup.
Rock, durs, secs i sense concessions.
http://www.myspace.com/losveracruz
Després ens quedem a ballar (jo segueixo amb l'obsessió de posar de moda ballar amb els braços alçats...) (en Guillem i l'Albert quan ballàven semblàven robots escatxarrats i així els hi vaig dir) una estona el rock dels 60 i 70 que posàven (rollo motown i tal) i ara en Guillem diu que hem de ser mods.
Jo li dic que ens agrada tot però que si no podem ser punks almenys hem de ser pinks.

PD: (A qui correspongui) FEU EL PUTO FAVOR D'ACABAR LA WEB D'ACCIONES D'UNA PUTA VEGADA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

PD2: Mentres escric això està sonant una de molt xunga de'n Bob Sinclair i estic ballant amb els braços alçats mentres escric!!! Oh yeah!!

DISSABTE 29-9-07 (12:51 h.)
Pintura Vs. Fotografia.
La pintura és ficció perquè és una representació.
Fotografia és realitat.

DISSABTE 29-9-07 (09:04 h.)
Fa molt fred. Fa tant fred que no vull sortir del llit.
Per retrasar el moment llegeixo.
L'història on Vila-Matas explica la seva història per Sophie Calle, i el cop de force on descobreix que tot és inventat. I quan vol que la narració escrita imaginada sigui real.
Fa fred i faig servir les vides dels altres per no haver de sortir del llit ni fer la neteja.
Qualsevol excusa és bona. Sempre em fa mandra la neteja.
Retrasar el moment que deixem de ser nosaltres mateixos per convertir-nos en un altre. Un ser diferent que vesteix guants de goma. Algú altre que després ha de sortir a comprar pintura blanca per pintar i després anar a Calldetenes a comprar uns guants de cotó que necessita...
(En un moment de deliri momentani imagino que Sophie Calle em fa la neteja... O que qualsevol altre persona viu el meu dia d'avui, aquest dia encara no viscut.)
Fa molt fred. I per no haver d'aixecar-me escric des del llit amb el portàtil, mirant el sostre blanc. Buscant calor i esperant que els llibres m'escalfin. Literatura que és altres vides i altres coses.

"Ayer me acordé de un amigo que decía que todos hemos pensado alguna vez qué habría pasado si nos hubiéramos acercado a esa mujer de otra manera, si hubiésemos hecho un gesto que no hicimos..."
III. El Embrollo Mismo.
Porqué ella no lo pidió. Enrique Vila-Matas.

DIVENDRES 28-9-07 (22:44 h.)
Com és que les lletres del divendres pesen més que les del dilluns??

Títol per un quadre: "Me borraste de tu vida porqué nunca pude darte más de lo que querías."

"Exploradores del abismo", l'últim llibre de l'Enrique Vila-Matas, és la bomba. Pots sentir fred mentres el llegeixes perquè a mesura que vas llegint, se't van glaçant les neurones.
Són històries de personatges solitàris que estan a punt de caure dins el seu precipici interior. Són petites bombes de rellotgeria emocional.
Mentres llegeixo anoto unes paraules que surten i que són com un nexe unitari en totes les històries: MIEDO PRECIPICIO GRIS ESCRIBIR VACIO PRESENTE SOLO RECUERDOS OSCURIDAD...
No ho puc demostrar físicament perquè no he fet l'exercici. Però estic segur que aquestes paraules surten a totes les històries.

La primera cançó ("Los chicos") de l'últim disc ("La lengua popular") de'n Calamaro és super adictiva.

Ahir vaig veure "Retrato de una obsesión". Biopic de la fotògrafa Diane Arbus, protagonitzat per Nicole Kidman.
Dóna més importància a l'obsessió per lo grotesc, a la recerca de la persona deformada fisicament. Aquesta necessitat emocional d'acostar-se a la diferència.
A tota la pel·lícula no hi ha cap moment on es vegi com tira una foto...

Un blog:
http://www.fetamexic.blogspot.com/
i que hauria de ser (és) un exemple de totes les coses bones que ha de ser un blog (:aventura, valentia, curiositat, intel·ligència, rigor, força...) i no aquesta cosa pretenciosa (i plena de defectes) que fem els que anem d'espavilats.

DIJOUS 27-9-07 (12:32 h.)
"Hay una cosa que creo que hay que tener clara, y que podría resumirse en la frase: <<Antes se creaba desde el conocimiento, ahora desde la información>>"

"Antes el autor escribía desde la intimidad y la hacía visible al mundo (mito romántico). Hoy toma los materiales directamente del mundo (información en bruto) y los maneja en una intimidad que luego emite. Ya no se edita, sino que se emite."
Agustín Fernández Mallo, conegut per ser l'autor del bestseller underground "Nocilla Dream", en un article on defensa el sentit i les maneres de fer de la nova literatura emergent que fan alguns joves escriptors.
(Volia fer un remix i canviar escribía per pintava... Tant és, perquè crec que la intenció ja s'entén...)

He passat avui prop de la Monalisa i m'ha semblat que em dedicava un somriure... com si ella em piqués l'ullet...

DIMECRES 26-9-07 (00:53 h.)
"Disfruto cuando veo personas que todavía son humanas, que son pobres cobayas que repiten los errores de siempre de todas las personas que han pasado por el mundo. Se equivocan siempre en las mismas cosas, tropiezan con las mismas piedras, son ingenuos y estúpidos a morir. Pero a mí me sigue apasionando ese tipo de gente merluza que todavía se equivoca, que vive la vida siempre en plena estabilidad. Me gusta ver o escuchar a gente así. La otra, la inhumana, la que últimamente es tan nihilista o tan inteligente, me parece gélida y aburrida y, encima, con pretensiones grotescas. Espío todavía hoy a diario a la especie humana más tradicional, la más cálida y al mismo tiempo la más burra. La espío a través de mis potentes ordenadores."
Materia oscura. Enrique Vila-Matas.

Fa dies que estic pensant en fer un acte dadaísta...
(És un secret. No ho digueu a ningú!!)
La cosa aniria/anirà així (més o menys):

(De moment això és l'esbós digital)
Hi ha un aparador d'una sabateria que està forrat amb una foto de la Monalisa...
Va de pintar-li uns bigotis.
(De nit. Amb passamuntanyes, en plan kale borroka. I podríem posar el vídeo al youtube)
I l'endemà reinvindicar, de manera anònima, a la premsa, l'acció com una obra dadaísta.

(Últimament els actes creatius com cremar fotografies, etc... es valoren molt. Necessitem una mica de poesia. Fan falta accions noves i originals. Metàfores de guerrilla...)

DIUMENGE 23-9-07 (22:10 h.)
"Quienes buscan la verdad acaban mereciendo siempre el castigo de encontrarla."
Niño. Enrique Vila-Matas.

Autoretrat amb una certa càrrega de melancolia:

Demà dilluns al segon canal passen "Las tortugas también vuelan". Molt dura i molt bona.
El dilluns comença a ser el dia que hi ha cine bò per la tele, el dimarts cineclub o "5 Hermanos", el dimecres Champions, el dijous Polònia, el divendres sortir, el dissabte ressaca, el diumenge dinar familiar... Setmanes amb un estrès del quinze...

Ahir vaig veure "Yo soy la Juani" de'n Bigas Luna.
No és gaire bona, però tampoc és dolenta.
Els títols de crèdit (que surten al principi i no al final) són maquíssims i moderns.
La noia protagonista ho fa bé i els ambients julais del tunning semblen reals.
Em va agradar l'escena cap al final que ella es conecta els auriculars per no sentir el noi, mentre sona la cançó de la Hanna...
El noi (que és el cantant del Canto del Loco) en aquesta escena té una cara amb una mirada impressionant... (crec que si jo fos noia, aquest noi m'agradaria...)
http://www.yosoylajuani.com

Això és una curiositat (via Mireia) del què fa la gent durant la Música Viva:
http://www.fotolog.com/dj_coco_jay/26519609

Rutabike fa una sortida diumenge vinent per les Gavarres.
http://www.rutabike.com

Quasi tinc a punt els "Braços de princesa"

Els cantautors galàctics tornen!!
http://www.myspace.com/espaldamaceta

"Todo puede ficcionalizarse. Basta con aplicar la mirada ficticia. Hay una mirada de la imaginación. La gente carece de imaginación, y no me refiero a la invención de mundos raros, a monstruos. Lo que quiero decir es que la gente, aparte de vivr cosas, tiene capacidad para vivir más con la imaginación y hacer historias con ello."
Javier Marías a una entrevista que li fa la revista del País d'avui.
Amb unes fotos estupendes d'ell davant les seves estanteries de llibres.
Després m'estic una estona pensant que si algú m'ha de tirar fotos algun dia ¿m'he de posar davant quadres meus o amb les estanteries de llibres darrera meu?...

DIVENDRES 21-9-07 (21:46 h.)
Porto uns quants dies exiliat interiorment.
Estic perdut dins la meva burocracia emocional.
No escric gaire perquè no sé què posar ...
El cervell va enviant senyals però el cos no em contesta.
Per fora estic cansat.
(Però per dins sóc com una ametralladora que no para de disparar idees..)

PD: Avui la Natàlia m'ha enxampat parlant sol mentres feia el suc de taronja.

DIJOUS 20-9-07 (13:31 h.)
"Mi objetivo en la pintura ha sido siempre hacer la transcripción más exacta posible de mis más íntimas impresiones sobre la naturaleza."
Edward Hooper.

"Mi objetivo en la pintura ha sido siempre hacer la transcripción más exacta posible de mis más íntimas impresiones sobre las personas y el mundo que vivimos."
Toni Ferron.

DIMECRES 19-9-07 (23:58 h.)
1 del 2, 1 del 2, 1 del 2, 1 del 2, 1 del 2, 1 del 2....
Ja us aniré explicant...

"Me sentí como un punk que hubiera salido a comprar una navaja autómatica y volviera a casa con una pequeña bomba de neutrones.
Otra vez me estafaron, pensé, ¿De qué sirve una bomba de neutrones en una pelea callejera?"
Quemando cromo. William Gibson.

DIMARTS 18-9-07 (08:50 h.)
Dues frases de la pel·lícula d'ahir:
"-¿Es real?
-Es una imagen."

"-Sólo son cuadros... Cuadros por dinero..."

DILLUNS 17-9-07 (18:17 h.)
Una frase de la contra de La Vanguardia d'avui:
"...Quizá por estar acostumbrado a abrir cráneos, es un hombre de mente abierta..."
Brutal.

"-¿Sabes cuál es tu problema? Tú eres de los que siempre leen el manual. Cualquier cosa que la gente construye, cualquier clase de tecnología, va a tener una finalidad específica. Es para hacer algo que alguien ya entiende. Pero si es nueva tecnología, abrirá áreas en las que nadie ha pensado antes. Tu lees el manual, hermano, y entonces no juegas, no de la misma manera. Y te asombras cuando alguien usa el chisme para hacer algo que a ti nunca se te había ocurrido."
El mercado de invierno. William Gibson.

Avui a les 21:30 h., al Tv2, passen "La joven de la perla".
Aquesta pel·lícula, juntament amb "Lost in Translation", (filmades el mateix any) va iniciar el "Mite Scarlett".
Recomanem la pel·lícula per la seva exquisida fotografia, la delicada il·luminació dels interiors i les fines interpretacions dels protagonistes.
(I pels ulls i la mirada de l'Scarlett...)

DIUMENGE 16-9-07 (18:17 h.)
Tinc que escriure l'Irene, que li vaig prometre...
(Internet té aquestes coses: t'escriu gent que no coneixes de res)
És que la setmana passada em van escriure dues noies interessant-se pel meu treball (I com que no hi estic acostumat perquè no passa mai, això m'il·lusiona i em fa una mica de corte. Les dues coses a la vegada).
L'Irene escriu un blog molt interessant a partir del seu treball i la seva experiència personal.
http://annades.blogspot.com
La paloma fa unes il·lustracions molt delicades.
www.uxua.blogspot.com

Ha sigut un cap de setmana molt dur, tant musicalment com físicament, per culpa de l'Invictro i de la Música Viva.
Però, sens dubte, LA CANÇÓ DEL CAP DE SETMANA HA SIGUT "HANSEL I GRETEL" DE JOAN MIQUEL OLIVER.
(Quan diu: "Pirulins i piruletes..." em fa pujar molt amunt!)
(Compreu-lo, que us el gravi algú, baixeu-se'l d'internet o el que us sembli però no us el perdeu!! És impecable, adictiva i super bona.)

També és molt bona l'exposició que ha muntat l'Amanda Cuesta a la Sala H.

Que és un recull de fanzines i publicacions "d'autor".
Les obsessions personals dels artistes aplicades a la fotocòpia i les impressions a dues tintes.
L'únic però que jo li poso a l'exposició és que no hi ha cap Adicciones porquésí.
(Que per cert: les targetes blanques d'Adicciones estan tenint un èxit brutal!) (Albert: Guarda-me'n alguna que m'he tornat a quedar sense...)

En Jordi ha fet uns flyers molt xulos del seu myspace.
http://www.myspace.com/loshombresculo

Algú em va dir, també, que és molt bò i que no m'ho perdi
http://www.estanislauverdet.com

En Made em va recomanar
http://myspace.com/laiakahi

Vaig conèixer en Lluís. Molt simpàtic. Que és el noi que ha fet la web d'Invictro.
Em va dir que no li agraden les ratlles fluorescents. Jo li vaig dir que mola molt, perquè és el primer que ho diu.
El seu treball es pot veure a
http://www.arkhamstudio.com

Concerts:
-Manzoni impecable (En veritat es diu Mazoni, però jo sempre li dic Manzoni). Va tocar "Se'm moren les plantes i no puc fer-hi res..." que a mi m'agrada molt...
http://www.myspace.com/mazoni
-Guillamino és el resultat de quan el rock català descobreix les caixes de ritmes. Al concert cantava el poeta Pedrals a ritme hip-hop amb unes bases molt dures de fons. Interessants.
http://www.guillamino.com
-El desfase total va ser al concert dels Micsxters (Em sembla que la poca bona reputació que em quedava la vaig perdre allà... És que estic intentant posar de moda el ballar amb els braços alçats). Són com els Underworld dels millors moments.
http://www.invictro.com/htm/invictro/invictro6/artistes/micsxters.htm

Estic fart de música.

Dimecres haig de reunir-me amb el tribunal de la beca. Glups.
(De fet com que ja tinc coses que ensenyar...)

Aquesta setmana vull deixar a punt la serigrafia de "Braços de Princesa". I em fico, ara si, sense excuses amb tres o quatre quadres més...

DIUMENGE 16-9-07 (04:11 h.)
Són les 4. Em dutxo i me'n vaig a dormir.
Demà si me'n recordo us explico el rock (o alguna cosa semblant) català de'n Guillamino.

PD: Visca en Guillem!!!

(I la Natàlia, en Jordi i l'Eulàlia!!!)

DISSABTE 15-9-07 (03:37 h.)
Escric això des del llit. Quasi les 4 de la nit... Una mica pet...

(Vaig a veure concerts a l'Invictro i em quedo pillat mirant les pancartes.)
Hem vist el Sing'Lot que han debutat amb un èxit de públic i crítica clamorós.
Los Carradine molt àcids i molt potents. Divertits i molt bons.
Em queda el record de'n Rafa cridant : "Mééééééssss!!!""
Hem ballat, com si estiguessim al Summercase, amb els Pinker Tones, que fan un lounge+electrònic+samplers funky...
(Aquí es barreja la sensació rave de l'ambient amb l'olor de butifarra a la brasa dels bars...)
Els Mendetz una mica tous...

Ja tinc el llibre de'n Vila-Matas!

DIJOUS 13-9-07 (20:21 h.)

Un bodegó.

Només ens pot salvar la bellesa
http://cortar-pegar.blogspot.com/
(i la música melancòlica i tranqui).

DIMECRES 12-9-07 (20:51 h.)
Avui no he parat de fer ratlles.

(De les fluorescents. És clar. No de les altres.)

La ratlla és divertida.

DIMARTS 11-9-07 (21:52 h.)

Ja tinc a punt per serigrafiar el "Quadre Hippie"!! (És que feia molts dies que ho tenia parat... Això que passa vegades que una cosa petita queda encallada i van passant coses al davant...)
Ja està. Ara anem pels "Braços de princesa"

DIMARTS 11-9-07 (18:43 h.)

Vaig veure "Death Proof", l'última de'n Tarantino.
Una road movie amb trossos durs molt acullunants i molt diàleg "Tarantino" i fent tota aquesta assimilació i ús del cine anterior que fa sempre a les seves pel·lícules.
Hi ha un tros molt llarg al principi on sembla que estiguis assegut al bar amb les noies, escoltant-les parlar de nois i de marxes.
(La Mariposa crec que surt a "CSI: New York") aquí tenyida negra i li fa una ball molt sensual a en Kurt Russell.
Totes les noies de la pel·lícula (en compto 8 o 10) són estil llavis inflats, pits grossos, camisetes molt estretes i pantalons molt curts i cames molt llargues...
Hi ha una escena molt elegant (a fora la terrassa del bar quan està plovent) d'un travelling horitzontal a les cames d'una noia mentre aquesta fuma i li rellisca pluja entre els dits dels peus.
Tot té un aire molt 80-latino-rock i la textura és molt gastada.
La frase que li diu l'Especialista al bombonet ros: "Eres tan dulce que a tu lado el azúcar parece sal..."
L'escena de l'accident: salvatge i brutal. Repetida 4 vegades. Per cada una de les noies del cotxe.
La música impecable; calenta i sexy tota l'estona.
L'escena final sembla treta de l'"Street Fighter".
MOLT IMPORTANT: No us descuideu de comprar crispetes al entrar. Segur que al Tarantino li agradaria que ho fessiu.

"Toda situación ha de ser convertida en espectáculo a fin de que sea real -es decir, interesante- para nosotros. Las personas mismas anhelan convertirse en imágenes: celebridades. La realidad ha abdicado. Sólo hay representaciones: los medios de comunicación."
Ante el dolor de los demás. Susan Sontag.
"Ante el dolor de los demás" és l'últim llibre que va escriure Susan Sontag, quan ja estava afectada per un cáncer i després de l'11-S. Això no seria important si aquest no fos un llibre que parlés del dolor. El dolor que veiem (sobretot a les fotos de premsa) a través dels mitjans de comunicació.
S'analitza el dolor i tots els seus significats i conseqüències.
El què sentim com espectadors i el que veiem com a ciutadans. Els límits de la visió i la realitat dels actes vistos que ens arriben servits per la premsa i la televisió
"Tales imágenes no pueden ser más que una invitación a prestar atención, a reflexionar, a aprender, a examinar las racionalizaciones que sobre el sufrimiento de las masas nos ofrecen los poderes establecidos. ¿Quién causó lo que muestra la foto? ¿Quién es responsable? ¿Se puede excusar? ¿Fué inevitable? ¿Hay un estado de cosas que hemos aceptado hasta ahora y que debemos poner en entredicho?"
Preguntes així ens hauriem de fer, potser, cada vegada que veiem una foto incòmode per la nostra consciència? Segurament.
"La frustación de no poder hacer algo relativo a lo que muestran las imágenes quizá puede traducirse en la acusación de que es indecente contemplarlas o de que es indecente el modo en que se difunden: acompañadas, como bien podría ser el caso de anuncios de emolientes, analgésicos y todoterrenos."

"No hay nada malo en apartarse y reflexionar. Nadie puede pensar y golpear a alguien al mismo tiempo."

"Se sabe que no es la mera curiosidad lo que causa las retenciones de tráfico en una autopista cuando se pasa junto a un horrendo accidente de automóvil. También, para la mayoría, es el deseo de ver algo espeluznante."
Un no enten com a Susan Sontag no li van donar mai un premi Nobel (sí el premi Principe de Asturias...) si demostra sobrats mèrits... Una d'aquestes injustícies del món modern!! (Tampoc li van donar mai a en Borges...i Noruega no ha guanyat mai un campionat del món de futbol o sigui que...)
(Hi ha un llibre molt gran de fotos dels últims deu anys de l'Annie Leiwobitz on hi surten moltes fotos de la Sontag...)

PD:L'altre dia en Ton em va renyar perquè li vaig dir que no m'agradava gaire en Manu Chao...
Des d'aquí, en públic i en veu alta, em retracto perquè l'últim disc (que ell em va deixar) no està malament.

DILLUNS 10-9-07 (20:46 h.)
"Las fotografías que todos reconocemos son en la actualidad parte constitutiva de lo que la sociedad ha elegido para reflexionar, o declara que ha elegido para reflexionar. Denomina a estas ideas <<recuerdos>>, y esto es, a la larga, mera ficción. En sentido estricto no existe lo que se llama memoria colectiva: es parte de la misma familia de nociones espurias, como la culpa colectiva. Pero sí hay instrucción colectiva.
Toda memoria es individual, no puede reproducirse, y muere con cada persona. Lo que se denomina memoria colectiva no es un recuerdo sino una declaración: que esto es importante y que ésta es la historia de lo ocurrido, con las imágenes que encierran la historia en nuestra mente. Las ideologías crean archivos probatorios de imágenes, imágenes representativas, las cuales compendian ideas comunes de significación y desencadenan reflexiones y sentimientos predecibles."

"La primera idea es que la atención pública está guiada por las atenciones de los medios: lo que denota, de modo concluyente, imágenes. Cuando hay fotografías la guerra se vuelve <<real>>"

"Lo significativo de la televisión es que se puede cambiar de canal, que es normal cambiar de canal, sentirse inquieto, aburrido. Los consumidores se desaniman. Necesitan ser estimulados, echados a andar, una y otra vez. El contenido no es más que uno de esos estimulantes. Una vinculación más reflexiva con el contenido precisaría de una determinada intensidad de la atención: justo la que se ve disminuida por las expectativas inducidas en las imágenes que diseminan los medios, cuya lixiviación de contenido es lo que más contribuye a que se agoste el sentimiento."
Ante el dolor de los demás. Susan Sontag.

DIUMENGE 9-9-07 (20:37 h.)
Dijous vaig descuidar-me de dir que divendres s'inaugurava una exposició col·lectiva al Museu de la Pell de Vic , amb el nom d'"Index" i que agrupa diferents treballs al voltant de l'idea de l'index...
Plan pel cap de setmana que vé si no sabeu que fer: Anar a veure l'exposició dissabte a la tarda d'hora i després saborejar les actuacions de l'Invictro...

(Sensació d'incomprès. D'un temps ençà la gent no m'entén gaire bé...) L'Eulàlia em diu que com puc dir que l'11-S és lo més impactant que m'ha passat mai...
Jo al final reconec que potser si, que potser el Tsunami....
Aquí comença un rotllo blah, blah, blah d'arguments que ella em donava... que us estalvio (en plan: USA es mereix tot el mal que puguin tenir...) Potser si, potser no (Jo crec que ningú es mereix la mort ni que el matin, però aquest és un altre tema...)
Personalment, a mi l'11-S em va afectar més que el Tsunami. Potser perquè ho vaig veure per la tele. En directe, mentres passava. Amb la sensació de formar-ne part (amb la sensació que en aquell moment la "seguretat" del "món occidental" acabava...) i de ser un acte provocat per humans contra altres humans (Res ens hauria de sorprendre dels humans després de la segona guerra mundial i dels camps d'extermini... Bueno, d'aquí uns anys els nostres fills ens preguntaran com la humanitat va permetre durant tant de temps els camps de Guantanamo, i nosaltres haurem de girar el cap i mirar cap un altre lloc i dir que no és culpa nostra i no sé no sé i dissimular i xiular...)
Potser el Tsunami no em va impactar tant perquè no ho vàrem veure, perquè del Tsunami vàrem veure el després, les conseqüències... que van ser terribles. Tot sigui dit. Un desastre natural incontrolat.
No sé...

Asseguts al lateral (a dos metres d'escenari) rient i contents igual que està la banqueta del Barça durant els partits, durant el concert de Sr. Chinarro.
IMPECABLE.

En Ferran em va ensenyar la seva llibreta de dibuixos d'aquest estiu amb retolador...
I ja té web!!! http://www.ferranblancafort.cat(entreu a l'apartat dibuixos!!!...)
En Ferran em va dir que els joves són els millors.

En Made que sóm uns gamberros.

La Lola i l'Elena que volen comprar un quadre.

La frase que vam dir amb en Guillem: "Tot s'ha de tocar".

Les tarjetes d'Adicciones que donava l'Albert.

La peça de la Natàlia i l'Eulàlia va guanyar. (jo ja els hi deia...)

La frase de Don Delillo: "Quería estar en los aviones y en las torres, por eso escribí el libro".

Començo a estar decidit que a partir d'ara dins els meus quadres parlin els objectes, les ideas. Prou colors.

"Le vi algo en la cara, una expresión que no parecía encajar en ese sitio. No era miedo ni era rabia. Creo que era incredulidad, átonita incomprensión mezclada con pura repulsión estética por lo que estaba viendo, oyendo: por lo que estaba pasando."
Johnny Mnemónico. William Gibson.

DIJOUS 6-9-07 (21:01 h.)
No paro de pensar, des de fa dies, amb aquesta foto:

(No la coneixia). És una de les fotos de les moltes persones que es van tirar daltabaix del World Trade Center l'11-S després que s'estaballés l'avió i minuts abans que caigués la torre.
A part de la formalitat del què es veu (amb aquest fons ratllat), el que m'impresiona més és el què sabem... Sabem que uns segons després s'esclafarà contra el terra.
Ho trobo aterrador. I valent per decidir tirar-se per escapar de les flames, que igualment és una derrota triï i el que triï...
(I què debia pensar durant els segons de la caiguda?). Molt béstia. És el moment decisiu abans del moment final.
El dia que va canviar el món (La generació dels meus pares van tenir el dia que l'home va arribar a la lluna... nosaltres hem tingut l'11-S)

Ahir a La Vanguardia hi havia això:

Anguniosa la seqüència. La impotència (un immigrant que reclamava ajuda però ningú li feia cas...) per arribar a decidir un acte així, i la valentia per fer-ho...

Aquests dies estic llegint "Ante el dolor de los demás" de Susan Sontag.
On s'analitza l'impacte i el significat de les imatges violentes en els media; en les notícies, i l'abast d'aquestes.
La violència com un lloc comú on posar la mirada.
"Y las fotografías de las víctimas de la guerra son en sí mismas una suerte de retórica. Reiteran. Simplifican. Agitan. Crean la ilusión de consenso."

"La búsqueda de imágenes más dramáticas (como a menudo se las califica) impulsa la empresa fotográfica, y es parte de la normalidad de una cultura en la que la conmoción se ha convertido en la principal fuente de valor y estímulo del consumo."

"¿De que otro modo se hace mella cuando hay una incesante exposición a las imágenes, y una sobreexposición a un puñado de imágenes vistas una y otra vez? La imagen como conmoción y la imagen como clisé soon dos aspectos de la misma presencia."

"En la fotografía de atrocidades la gente quiere el peso del testimonio sin la mácula del arte, lo cual iguala a insinceridad o mera estratagema. Las fotos de acontecimientos infernales parecen más auténticas cuando no tienen el aspecto que resulta de una iluminación y composición <<adecuadas>>"
Ante el dolor de los demás. Susan Sontag. (Alfaguara Editorial).

DIJOUS 6-9-07 (09:01 h.)
La Mireia em va dir que sóc un bluff.
Jo li vaig contestar que sóc un bluff sense pretensions.

"Em desperto amb unes ganes intenses de plorar, però, com que avui tinc molta feina, decideixo que ja ploraré més tard."
Escabetx. Sergi Pàmies.

DIMARTS 4-9-07 (21:25 h.)
Bueno... Vaig anar a veure "Caotica Ana".

(Jo no sóc fan, tot i que és un tio que no em cau malament i que les entrevistes que li fan sempre diu coses interessants, del Julio Medem. I reconec que hi vaig anar perquè la Natàlia em va prometre que anirem a veure la nova de'n Tarantino...)
Com opinió personal diré que a mi em costa una mica tota aquesta espiritualitat new age, tota aquesta cosa dels subconscient... tots aquests paisatges/escenaris repartits per tot el món... Que de totes maneres comença a ser una característica del cine del director basc.
Si que sap triar les actrius. Té bon gust. Igual que a "Lucía y el sexo" (que a mi em va aburrir una mica, tot i la Paz Vega i els paisatges de Formentera...) la protagonista, la debutant Manuela Vellés, molt guapa i que se'n surt bé amb el guió que li han donat, es passa mitja pel·lícula nua.
(Aquí tinc que dir que com l'argument era una mica pal i se'm feia llarg, provava d'adormir-me però cada cop que estava a punt de fer-ho la noia sortia sense roba i em desvetllava...).
De totes maneres hi han coses maques que em van agradar: la cantant Bebe molt real "todas las mujeres son unas putas y todos los hombres unos violadores", una escena d'una posta de sol a Eibissa al principi preciosa, l'escena de ball de la protagonista amb el seu pare: brutal!, els últims deu minuts quan la protagonista és a Nova York (i que és un canvi de ritme a la pel·lícula) també és molt bó: l'escena del restaurant és d'antologia i la de l'habitació blanca de l'hotel és acullonant tot i que suposa un final una mica forçat... Quan arriba amb barca a Nova York també està molt bé...
De totes maneres no us la perdeu!! (I a mi no em feu gaire cas...)

DILLUNS 3-9-07 (21:30 h.)
Al dominical del País d'ahir hi ha un reportatge sobre l'"Sporno" que és el nom que es dóna a la tendència que ha sorgit ultimament a les revistes de tendències. De l'unió d'esportistes (masculins i/o femenins) posant d'una manera més que menys eròtica i/o sensual (normalment al servei d'alguna marca).

Els (i les) esportistes sempre han tingut els cos fibrat i estilitzat.
Però no ha sigut fins ara, quan la publicitat ha descobert els cossos d'aquests atletes per les seves campanyes, que s'ha anat imposant aquesta moda.
David Beckham, com si d'una estrella de rock es tractés, va ser dels primers en treure's la camiseta quan el fotografiaven. El davanter Freddie Ljunberg va formar part d'una campanya de Calvin Klein... i de mica en mica la taca es va anar escampant, enmig d'una publicitat que necessita constantment coses noves que ensenyar.
Com que el glamour de les estrelles de cine ja no és el que era, vulgars i normals com qualsevol; i les figures del rock només són un clixé d'ells mateixos, aborrits i decadents. Els esportistes han sorgit amb els seus cossos esbelts encetant un nou cicle.

"Oyó el eco de sus propias pisadas; y supo que, ahora que estaba solo, las iba a seguir oyendo durante toda su vida."
Vinieron como golondrinas. William Maxwell.

DISSABTE 1-9-07 (12:03 h.)
Molt mal de cap. El vi fa mal. Encara que sigui blanc i fred.

Me'n vaig a comprar el diari amb la consciència tranquila d'un ciutadà occidental honrat i honest que ha treballat durament durant tota la setmana i es disposa a començar un tranquil cap de setmana.
No puc estar de comprar, també, una revista de llibres perquè hi ha en Vila-Matas a la portada (Després resulta que dins també hi ha Don DeLillo, en John Banville, en Mark Haddon i l'Spanbauer!!)
De l'entrevista a l'Enrique Vila-Matas hi ha una foto maquissíma d'ell davant les seves estanteries de llibres. (Algú hauria de fer un estudi sobre la tendència que tenen els escriptors a fotografiar-se davant les seves estanteries... Potser és l'únic que tenen... Literatura, literatura, literatura... Potser és que un és els llibres que ha llegit o un és els llibres que té a l'estanteria. No sé.)
(Immediatament afegeixo aquesta foto a la meva col·lecció de fotos d'escriptors davant les seves estanteries de llibres.)
He vist que té llibres de l'Antonin Artaud, hi ha també "Los detectives salvajes" de'n Bolaño, "Los emigrados" i "Austerlitz" de'n Sebald, al prestatge de sobre hi ha tot l'Auster...

És una putada! Jo ja tenia els llibres decidits que volia llegir aquest mes.
I ara tinc que canviar-ho tot!
Dilluns compro:
-"La carretera" Cormac McCarthy.
-"El hombre del salto" Don DeLillo.
-"Exploradores del abismo" Enrique Vila-Matas.
Un mira de viure amb tranquilitat però les novetats alteren la qüotidianitat diària.

DIVENDRES 31-8-07 (22:21 h.)
(M'acabo de fulminar una ampolla de "Blanc de Blancs: 2006". De totes maneres la Natàlia diu que ella només ha begut un 30% de la botella. Suposo que això vol dir que jo he begut el 70% restant. Tot i que la opinió general diu que les dones s'ho traguen tot, això demostra que els homes són de másesmás; que mentres n'hi hagi li van fotent...)
(A aquestes alçades de la nit ja haurieu de saber que jo, normalment, no sóc així... lo què passa és que avui he begut una mica i tinc la consciència una mica canviada de lloc...)

Bueno. A lo què anava...

Avui he anat a fer-me un carnet d'identitat nou (també conegut per D.N.I.).
Arribo allà i li dic a la noia:
-Vinc a fer-me una identitat nova...
I em contesta:
-Quina vols?
Desconcert i dubte:
- ..., ehhhhghmh...
-Ultimament es porta molt ser Woody Allen... també una mica Fernando Alonso... Montilla també ho demana algú, però no tant... És pervui, nano!...
Desconcert i dubte (Segona part):
-Bueno... Va. Potser una mica de Miguel Indurain i una mica de Keith Richards...
La funcionària se'm queda mirant amb cara de "perdona'ls perquè no saben el què fan".
De cop se'n va endarrera, obre un armari (al fons d'aquesta oficina kafkiana on viu. No em parlat de l'entorn d'atrezzo i tal, però tant és.) qué és com un aleph majestuós de multitud de revistes. En treu un grapat. Les obra i busca fins que troba fotos dels mencionats... Retalla i amb un tub de Pritt fa un collage al formulari, al lloc on diu FOTO.
M'empastifa el dit amb tinta negra (un atràs!!). Em cobra cinc euros amb seixanta i em dóna un mocador perquè em fregui.
Em diu:
-D'aquí un mes i mitj passa a buscar la teva nova identitat...
I jo li dic:
-Vale... Adéu, bon dia tingui. Molt amable.
(I sensació de ser algú diferent...)

Tot és veritat.
Tot és mentida.

DIVENDRES 31-8-07 (02:55 h.)
Ja hi ha el programa i els grups de l'Invictro d'aquest any!!!
http://www.invictro.com
(A destacar l'actuació dels Sing'lot... Mazoni, El Niño Prodigio, Luis le Nuit, Guillamino... Molts cantautors...)
(No us perdeu l'anunci del festival:
http://www.youtube.com/watch?v=SFmKkhCISco

DIMECRES 28-8-07 (20:36 h.)
"Los niños, ocupan la posición priviliegada de la sociedad de consumo, porque a falta de los escepticismos y mecanismos de defensa con que los adultos simulamos que no nos dejamos engañar por los cantos de sirena del mercado, ellos no necesitan fingir que mantienen una distancia crítica respecto del consumismo, y lo viven de manera más pasional y más intensa. Si el goce por excelencia de la sociedad de consumo es el principio de la novedad y de lo que Thomas Eriksen ha llamado <<la tíranía del momento>>, nadie está más capacitado para disfrutarlo que el niño del nuevo milenio.

En el nuevo capitalismo tardío la voracidad consumista infantil hace posible la puesta al día tecnológica y estética de los hogares. Si en la época de la implantación de la televisión fue la demanda infantil la que determinó, en buena parte de los casos, la entrada del primer televisor en cada casa, hoy día las actualizaciones y revisiones de las nuevas tecnologías se convierten asimismo en un must para los adultos, porque los imponen las necesidades creadas para sus vástagos. Los padres, como productores de novísima chatarra, no solo adquieren un beneficio fáctico por la compra de los nuevos productos -playstation, DVD, cámaras digitales y otros gadgets electrónicos-; este ciclo del consumo les sirve también para mantener su conciencia tranquila en relación con uno de los mayores temores de nuestra época: perder comba, no estar al día, verse superado por el aluvión de nuevos inventos inexcusables. Tener un niño le aseguraa un profesional de treinta o cuarenta años una conexión permanente -y obligatoria- con diversos ciclos de innovación y desarrollo que son consustanciales a la cultura pop, y que difílmente podría seguir o comprender si no hubiera generado a su pequeño radar de lo nuevo, que localiza y exige la última palabra en animación, efectos especiales, espacios virtuales y geográficos del ocio, nuevos nombres de la música, el cine y el deporte, algunas formas de diseño y un sector de la cultura de tendencias misma. (...) De la misma manera que el niño da por sentado que sus padres ya sabrán lo que hay que hacer ante un banquero o ante el representante de una agencia de viajes, tambien los padres han ido cediendo inconscientemente a niño, la potestad de decidir cuál será, en cada momento, el principio radical de lo nuevo, y en qué momento hay que adquirirlo."
Eloy Fernández Porta. Visionari, erudit i observador de la cultura i l'entorn que ens envolta (Televisió, lliteratura, art, consum, ideas, cultura de clubs...)
(Del llibre Afterpop. La literatura de la implosión mediática. Berenice Editorial. 2007.)

Casualment, del mateix autor, avui hi ha un article al Culturas de La Vanguardia.
Curiosament, un escrit sobre el bàsquet, i especialment al voltant de la NBA americana.
Brutal és la divisió que fa entre els jugadors negres: "al afroamericano de tradición creyente, con sentido cívico, modesto, cantarín: el negro no amenazante que está suscrito al New York Times y no piensa tirarse a tu hija" o una altre que és "una posición que representa una reacción contra tales valores, aderezada -las más de las veces- con una exhibición ostentosa de riquezas y devaneos de nuevo rico sin escrúpulos."
I després remata. "A estos dos factores habría que añadir un tercero: la mirada del blanco -presidente de club, locutor, espectador-, que oscila entre la aceptación distanciada del espectáculo y la implicación subjetiva: entre el aplauso cortés y la traición de raza."
I això només és el principi (O com fer literatura a partir d'un esport (la NBA: un esport en si mateix) amb ànimaa). No us el perdeu!!

Avui l'Eulàlia m'ha escrit un meil (que tampoc li contesto perquè aquests dies no tinc gaire temps... Des d'aquí, gràcies!) on avisa d'uns vídeos bastant divertits...
http://www.youtube.com/watch?v=93SgXeu-SeY
No us ha passat mai que heu hagut d'avisar un tècnic??

DIMARTS 28-8-07 (13:20 h.)
"Es como asomarse al retrete y esperar ver a Esther Williams rodeada de nenúfares."
Días extraños. Ray Loriga.

Vaig molt liat de feina... per això no escric gaire aquests dies... (perdoneu-me lectors/es fidels, si sóc impuntual a la nostra cita secreta...)
Per desestressar-me no paro de posar en plan bucle el "Crazy" dels Gnarls Barkley.

La Mireia (amb raó) em renya perquè no li contesto els meils (de veritat que ho faré! Necessito 3 o 4 dies més...)
Com a mostra de bona voluntat per part meva (perquè veieu que sí, que llegeixo els meils que m'arriben), la Mireia avisa d'un vídeo molt maco i dolç:
http://youtube.com/watch?v=ula7ccTDPR0

DILLUNS 27-8-07 (23:20 h.)
Idea per un quadre:
"Mi primera vez
fué tu quinta vez.
Cuándo todo me ensenyaste
Para hacerlo superbien."

DIUMENGE 26-8-07 (18:06 h.)
"Una buena historia debería hacerte reír, y un rato más tarde romperte el corazón."
Tom Spanbauer.

"Has de ser honesto con tu edad."
The Hold Steady.

"¿Te has fijado en que ya apenas se reciben e-mails personales? Abres el buzón y todo es spam. Lo que da más miedo es que las personas estamos copiando la compulsión espameadora de las empresas. Los artistas no paran de agobiar a la gente cercana con e-mails sobre sus actividades. (...) Nos comportamos como mafiosos del Este obsesionados con hacer dinero y obtener atención. Tenemos el ordenador conectado veinticuatro horas al día, llenando de basura la fiesta que podría ser internet."
Colin Newman (Wire, Githead)

DIUMENGE 26-8-07 (12:03 h.)
"Porque el arte no es inocente ni culpable. No tiene leyes que cumplir ni ética a la que atenerse. Existe en sí mismo. Al margen."
Nando Cruz, dins un article del Rockdelux d'aquest mes, sobre Lou Reed.

DIVENDRES 24-8-07 (20:40 h.)
A casa meva passen coses estranyes.
He arribat i m'he trobat això.

A la cuina també ha arribat la invasió...

I algú ha assassinat el meu multiendoll!

Avui a la ràdio entrevistàven un pintor famós.
Hi ha hagut un moment que l'entrevistador li pregunta al pintor famós si és un pintor de viatges.
Això m'ha fet pensar si sóc un pintor d'alguna cosa.
Si de cas del viatge interior.
De dins cap a fora.
I de fora cap a dins.
Com un bucle inacabable.

Voltant per internet, com qui va a donar una volta pel barri, m'he trobat de cara amb aquesta frase:
"Una persona es la suma de sus vicios."

(Un té certeses en els moments més inesperats.)
Quan estava a punt d'entrar al supermercat m'he adonat, que en el meu treball, m'interessen els dibuixos de línia clara tant sintetitzats i sense personalitat com pugui, perquè comuniquen menys una personalitat estètica, que no sigui el traç ni les pinzellades el que parli al quadre.
(Els supermercats són el lloc ideal per reflexionar sobre un mateix...)(Però no pensis gaire, no sigui que t'oblidis de comprar les taronjes i el sabó...)

DIVENDRES 24-8-07 (00:28 h.)
"No trabajo. Estoy casado, como todos los inútiles."
Michel Trusevitch (Poeta i piròman surrealista que va cremar la casa d'André Breton...)

"El cine tradicional se caracteriza por eliminar todo lo que viene después del beso, mientras que la pornografía se ocupaba, hasta ahora de llenar esa elipsis. El sexo que se muestra en la pornografía esta determinado por el cine tradicional. Si el cine tradicional deja de censurar la representación del sexo entonces la pornografía, tal y como la conocemos hasta ahora, dejaría de de existir (...) Creo que deberíamos preguntarnos qué pasaría si las películas tradicionales pudieran mostrar representaciones del sexo, de todo tipo de sexo, real o imaginario. ¿Qué sería un cine que pudiera representar el placer sexual fuera del imperativo masturbatorio? ¿Podría seguir llamándose pornografía?"
Linda Williams, pionera dels estudis sobre la pornografia com a llenguatge visual, polític i cultural, al Culturas de la Vanguardia d'ahir.

"-Cariño,¿Te he dicho alguna vez que esta chaqueta simboliza mi individualidad y mi independencia?
-Sí, cariño, me lo has dicho cien veces."
La historia de Sailor y Lula. Barry Gifford.

DIJOUS 23-8-07 (09:01 h.)
Un projecte contra l'especulació inmmobiliaria, il·lustrat amb una divertida reinterpretació (en plan "Club de la Lucha") del catàleg d'Ikea QUE GRAN IDEA.
http://contralaespeculacioninmobiliaria.blogspot.com
Idea per un projecte antisistema: Uns okupes digitals que ocupin pàgines web alienes, contra l'especulació i tal...

"Me encantaba la forma elegantemente estilizada en que nos presentábamos los unos a los otros -por fortuna, habíamos pasado de la aquiescencia de Bergman y los más claros manierismos de Fellini y de Hitchcock a la clásica serenidad de René Clair i Max Ophuls, aunque los niños, con su afición a la cámara en mano, aún parecían balbucientes godards."
Mitos de un futuro pròximo. J. G. Ballard.

DIMARTS 21-8-07 (23:47 h.)

Seguint, a la manera postmoderna, reflexionant a l'entorn de les camisetes i sense adonar-me que avui vestia amb una que realment no sé què diu. Ja que porta serigrafiada uns caràcters japonesos.
És una actitud irònica, a la manera posmoderna, portar una camiseta sense saber el missatge o el significat i/o les connotacions d'aquest?
És inconsciència?
O és una certa new wave at the new wave?
O potser és una abstracció posmoderna made in H&M convertida en camiseta fashion??

Per cert: Avui he aconseguit veure "María Antonieta"de Sofia Coppola.
(Per cert 2: No és tant dolenta, ni de bon tros, com deien les males llengües!)
Coses que m'han agradat:
-La paleta de colors: rosa xiclet, blau cel, sèpies, llum nolt blanca...
-Em comença a agradar la Kinsten Dust. Està com molt mantega, de pell molt clara, molt languida. Però te la creus fent de María Antonieta aburrida i perduda enmig d'uns palaus tant grans.
-Els vestits. Impecables. Imperials (Mai millor dit). Inolvidables (Maquíssims igual que a "In the mood for love" o "Lejos del cielo" aquella pel·lícula on la Julianne Moore està arrebatadora vestida dels anys 50...)
-Els palaus.
-És una pel·lícula molt horitzontal (al contrari que "Lost on Translation" que és molt vertical) amb molts travellings que es mouen de costat; suaument, com si ballessim un bals.
-La frase següent, com a moment sublim de la pel·lícula: "Es necesario consumar el acto físico para sellar la alianza franco-austríaca".
-Hi surt la Marianne Faithfull. Irreconeixible com a reina d'Àustria.
-Els pastels i els pastissos.
-La música no molesta (ni quan sonen els Strokes o la Siouxsie...)
-Els jardins.
-El making Off.
-L'actor que fa de ministre bò. És el mateix actor que fa de protagonista a "24 hours party people" i d'Oscar Wilde a una altre pel·lícula (És d'aquesta mena d'actors anglesos que no fallen mai fent de secundaris...)

DILLUNS 20-8-07 (21:24 h.)
D'un temps ença, sobretot des que treballo amb aquesta beca, i escric aquest blog; que tinc la sensació que em moc en un camp més teòric i racional que fa, posem, un parell d'anys.
No sé perquè explico això... Potser perquè escric un blog i tinc que escriure alguna cosa cada dia.

DIUMENGE 19-8-07 (21:36 h.)
(O de com es pot donar a llum alguna cosa, i al mateix temps, envoltar-ho d'un cos teòric que ho aguanti)
A partir d'una camiseta (que, a més, dóna la casualitat que jo tinc):

(Ara el què intentaré fer és un experiment: deconstruir un text real* aliè, per convertir-lo, mitjançant l'apropiació i assimilació d'aquest i barrejant-lo amb amb fragments pròpis a la manera d'un scratch, en un discurs personal amb intenció autobiogràfica alhora que serveixi com a definició de certs interessos estètics pròpis.)

O de quan vesteixes una camiseta i tots els significats que portes al damunt (o d'una teoria a partir del pop i de l'afterpop):
Es podria titular: "Mantenga una relación de ironía inestable y local con las camisetas que lleva."

Qualsevol (com jo) que hagi pintat o creat, dins d'uns un context artístic, una obra "con temas pop se ha enfrentado alguna vez con el suplicio de responder a una entrevista en que se le piden explicaciones y aun discursos estéticos para justificar algo que para él es de sentido común -la mención sea accidental o municiosa, de marcas comerciales, grupos de música, programas de televisión, videojuegos, etc.-"
Entra la meva obra i el punt de vista de la multitud hi ha un punt en un lloc o altre on la comprensió de l'obra hauria de ser possible.

Mentrestant pot passar que vosaltres aneu vestits amb alguna camiseta

però que la porteu d'una manera irònica i sense compartir tots els seus significats.
(També jo tinc i/o he portat alguna camiseta d'aquestes... En el moment de tirar aquestes fotos buscava les camisetes que tinc, però que no he trobat de: La plataforma Antitransvassament, la del toro de l'Osborne, la de'n Maradona de quan jugava amb el Nàpols a mitjans dels 90... El què passa és que després em fa vergonya i no les faig servir gaire)
i podria ser que l'entrevistador/a, de la vostra camiseta pugui pensar que:
"A- En mi vida cotidiana yo no soy poppy, sino un gourmet que disfruta de algunos productos exquisitos que los que no entendéis de este asunto confundís con cultura pop;
B- Yo, que soy un gourmet, cuando entro en el mundo del arte soy convertido en popista; de esta manera puedo volver a vivir la ingenuidad del pop o divertirme usándolo como si fuera un ismo;
C- Esta camiseta me situa después del final histórico del pop."
Però el "subtexto de la camiseta es: <<Perdónalos, porque no saben lo que dicen>> y su subtítulo es: <<El mundo artístico me convirtió en popista>>."

El periodista et mira (ha mirat, o no; també la teva obra), pensa i després et preguntarà.
"El periodista en cuestión no ha leído a Booth ni a Leyner, pero tampoco es subnormal: él sabe que la camiseta no puede interpretarse literalmente. Su problema -el problema que impide la justa evaluación de las artes relacionadas con el pop- es que no entiende la modalidad de ironía que está en juego."
No tot és literal i la confusió en l'entrevista és la malinterpretació de l'ironia...
"El periodista -y, con él, la parte principal del establishment cultural- presupone que la mención o la referencia son un índice de adhesión a una cierta visión del mundo que, aunque no sea propiamente una doctrina, se parece más a un ismo que a ninguna otra cosa."
Quina és doncs, la correcta interpretació, de l'obra, i potser també, de la camiseta?
Com es relaciona l'autor amb el pop i com ho manifesta?
"La ironía de la obra no permite una explicación unívoca; por tanto, entra en la categoría que Booth denomina <<ironía inestable>>. Esta afirmación ¿es insostenible? y ¿Hasta dónde llega el entusiasmo de este autor por la ironía? son las dos preguntas que caracterizan este modo -que es una actitud, y una concepción del mundo, pero no una doctrina, ni siquiera en son de chanza-."
I lo millor del cas és que, ni tu com autor ni el periodista sabeu que l'obra (i potser també la camiseta) s'expressen fent servir una "ironía inestable, manifiesta y local".
"Es <<inestable>> porque el autor i el periodista hablan desde espacios diferentes" perquè enten en el missatge de l'obra (i potser de la camiseta) de diferent manera.
I "es <<manifiesta>> en la medida en que ccombina satíricamente discursos políticos y comerciales y de esta manera pone de manifiesto la relevancia de un ámbito cultural distinto del arte propiamente dicho."
I que lo millor del cas és que sense saber-ho la teva obra, i la teva actitud portant una camiseta "se sitúa en un espacio histórica y simbólicamente posterior: asume que la cultura del consumo tal y como se conoció a lo largo de la segunda mitad del siglo XX no sólo <<está en ruinas>> sino que, en cierto modo, es el pasado inmediato."

Un cop que el periodista et pregunti què pintes (típica pregunta), podries contestar:
"Decir <<yo pinto realismo capitalista>> equivale a decir <<yo vivo en la cultura pop y a primera vista parezco un pop artist>>, pero he aquí que:
A- Critico conscientemente y de manera responsable el realismo capitalista;
B- La visión del mundo de Lichtenstein no me interesa, pero sus recursos me son útiles;
C- Warhol decía que quería ser una cámara; la mía está estropeada y las imágenes salen borrosas.

De la opción A surge el posmodernismo; de la B, el punk; de la C, la cultura trash."
Toma yá li remates després a la periodista guapa i plasta...
(I pots preguntar-li si deixa que la convidis a sopar) sense ironia.

*

"Afterpop. La literatura de la implosión mediática".
Eloy Fernández Porta.
Berenice Editorial.
(Una petita editorial que fa llibres necessaris amb portades maques.)
http://www.editorialberenice.com i anar a la col·lecció NOVA.

(Aquí és quan tinc que dir que tots els trossos grisos i en cúrsiva són trets d'aquest llibre. (He provat de fer un petit experiment pop) A manera d'admiració i reconeixement)
Que m'he pres la llibertat de desmuntar un capítol i agafar fragments per construïr un discurs teòric (una mica) diferent.

Perquè feia temps que un llibre no em fotia tal castanya; potser perquè mi he sentit proper i representat, encara que el llibre s'encari més cap a la literatura.
Com si una bala m'enganxés, quan fa servir una camiseta, que jo tinc, per articular el principi d'un capítol. Ara, que escric això, només passo a la pàgina 81 però és un llibre que parla del pop tot entrant-hi i surtint-ne quan fa falta mirar-lo des de fora.
Perquè és capaç de barrejar camisetes, còmics, cultura indie, les vanguardies històriques, en Foster Wallace, en Burroughs, el trash-metal, el videoart, en Haneke, una camiseta de'n Michael Jackson, en Vila-Matas, la publicitat, en Robert Crumb, en Javier Marías, en Gerard Richter, en Todd Solonz...
Perquè l'autor té 32 anys... només 2 anys més que jo.

DIVENDRES 17-8-07 (13:18 h.)
M'agrada estar amb els amics i la familia però també m'agrada estar sol (encara que sigui politicament incorrecte dir-ho).
Que no s'emprenyin amb mi els meus amics (per al·lusió), perquè són les millors persones i també són bona gent.
El conflicte està quan vols fer les dues coses a la vegada.
Potser primer s'ha de viure la vida (amb intensitat o no) (amb alevosia o no) (amb elegància o no) i després tancar-te a l'habitació tot sol.

La cara i la creu dels creadors és la solitud, perquè de quan estàs cara a cara amb tu mateix és quan surt l'art.
Hem triat el camí més dur, sol i sense ningú. I no sé si s'assembla a una muntanya o un desert.
Enteneu-me: No és que cultivi l'autoexclusió social expressament però a vegades la busco, la necessito per disfrutar amb ella.
De la mateixa manera, com a persona, a vegades voldries, que la societat en conjunt, de tant en tant, et fes una fel·lació.
(Perdoneu-me la vulgaritat de l'expressió... només és un a metàfora i també un sentiment.)

Tinc la sensació que no sé explicar-me bé.

DIVENDRES 17-8-07 (12:41 h.)
Lo millor d'aquest dies és que la ciutat està qüasi buida. Només queden les sombres i els esperits i les ànimes.
Ens movem per la ciutat esquivant la buidor d'un passat que tornarà a començar en pocs dies.

DIMECRES 15-8-07 (16:23 h.)
A vegades s'ha de caure a baix de tot per poder anar pujant de mica en mica.
Títol per un quadre: "Els estats alterats de la ment només els faig servir de manera ocasional."
Títol per un quadre: "Soy de los que se saben ganadores aunque no gane ni un partido."
Idea per un quadre: Un diploma pintat. Un diploma a la manera antigua, amb uns adornos pel lateral. LLavors tens a casa teva un quadre d'un diploma pintat.

"Sa nostra lluita és contra l'avorriment. A cada actuació hem de batallar per creuen'ns sa moto que estem venent, per ficar-nos dins es repertori. No assajar ens permet improvisar un poquet, equivocar-nos..."

"Crec que totes les persones sóm diferents, i l'unic que cal fer és copiar-se a un mateix."
Joan Miquel Oliver (dels Antònia Font) a l'últim número de la revista Benzina.

DIMECRES 15-8-07 (12:56 h.)
Idea per "La tercera mitad de nuestras vidas". Unes mans agafades. Que seran com uns motlles de guix, com les que es fan servir de model a les acadèmies de dibuix...
Tinc que dir-li a l'Eulàlia que el dia que vingui aquí a casa porti la màquina per tirar unes fotos en plan batalla, per tenir-les jo i poder-les dibuixar.

"Sus familiares, su entorno, sus recuerdos, su historia fueron una fuente constante de inspiración."

"Su obra mantiene con los episodios de su vida una relación más compleja que la de una simple duplicación. A veces, funciona como depósito de experiencias, memoria, reconocimiento, a veces como rebelión, a menudo como expulsión, catarsis, conjuración del destino, exorcismo, e incluso como expresión de una carencia. En algunos casos, proporciona temas enteros, historias completas, escenarios prácticamente listos para ser filmados, y en otros engendra un marco, un contexto, una ambientación, personajes, una tipología, anécdotas, motivos, incluso únicamente un plano. Pero si bien es cierto que la obra se desarrolla a partir de la vida, a veces la precede, mejor dicho, la anticipación como autentica figura del destino, de tal modo que, al final, no sabemos con certeza qué elementos de la vida nutren a la obra de arte y viceversa."
Rainer Werner Fassbinder. Yann Lardeau.

DIMARTS 14-8-07 (15:31 h.)
Una mica desanimat.
Ahir em trobo a la bústia el catàleg de seleccionats del Premi Casablancas del Centre Cívic Sant Andreu de Barcelona. M'hi havia presentat i no em van triar. Això, sumat a que uns dies abans de marxar, em va arribar resposta negativa d'una altre Biennal que també m'hi havia presentat; M'ha fet venir una sensació de que el meu treball no és bò, que no serveix de res i que vaig per un camí equivocat.
(Suposo que és aquesta inseguretat que tenim els artistes un moment o altre... A més hi ha aquesta sensació que fa dies que no tinc ideas bones... I aquesta tendència que tinc a fer les coses d'una manera desaconsellada per tothom. Que reconec que és culpa meva... Voler equivocar-me sol, tossut, pel camí que he triat... Amb bellessa, com els perdedors de les novel·les d'Scott Fitzgerald... Tonteries! Que algú em dóni un parell d'hòsties i em buidi el cap de serradures!)

Al catàleg hi ha l'obra guanyadora del concurs, d'Efrén Alvarez. Molt original, és una representació visual de les transaccions emocionals i comercials que es dónen al centre comercial La Maquinista de Barcelona. Hi ha una foto molt maca a pàgina sencera de Lucía Lara, molt sensual i una barreja entre Cindy Sherman, Anna Laura Alaez i una pin-up dels 50 (un dia saltant de myspace en myspace vaig anar a parar al seu). Un projecte molt conceptual el d'Enrique Lista: presenta una factura enmarcada del què val enmarcar aquesta factura, jugant amb ironia amb els costos de producció d'un projecte artístic. El treball de Francisca López em fa pensar en el de Sophie Calle (Perdoneu-me per ser tant criticón... S'ha de perdre amb estil que diria Oscar Wilde...). Simpàtic és el treball de Mireia C. Saladrigues que posa uns missatges (Petits consells per a ser un bon artista) dins d'uns caramels de la sort, que fa ella mateixa. El treball és la documentació del proçés de realització d'aquests... La proposta d'Ignacio Uriarte és el descobriment de les possibilitats estètiques i artístiques del material d'oficina... Són molt sútils i maques les seves obres a partir de blocs de llibreta.
En conjunt, crec de veritat, que és una bona selecció d'obres i d'artistes. (No em sap greu no haver estat seleccionat) (És que a vegades als concursos guanya cada cosa...)

I "Rumpite Libros" que és un projecte amb la participació d'alguns dels seleccionats. Si no ho he entès malament és un inventari dels 900 llibres de Jeleton juntament amb una llista d'aquest de propostes de llibres de l'inventari per a cada artista. Però al final cada artista ha triat els que ha volgut. Segons Jeletón " "Trenqueu els llibres no sigui que us trenquin el cor" és el fet de dividir la nostra biblioteca i donar bona part dels nostres llibres, pretenem sobretot abandonar la majoria dels títols de referència amb els que hem treballat fins ara (alleugerir-nos d'aquest pes) però buscant la manera que puguin seguir sent referencials (per a una altra persona, i d'una altra manera)".
http://www.jeleton.com i anar a la secció BIBLIOGRAFIA.

"Un pintor pot dir-ho tot amb una flor, una fruita o un núvol, simplement."
Isaki Lacuesta citant a Edouard Manet a l'últim número de la revista Transversal.
http://www.revistatransversal.com

DIMARTS 14-8-07 (04:00 h.)
DILLUNS 13-8-07 (08:24 h.)

Idea per un quadre nou. "Electro Vanitas".
Un video-game i un fusell.
Un quadre molt net, molt senzill.
(M'havia promès no fer més quadres així... Perquè són molt fàcils de fer i sempre funcionen! Però a falta d'idees millors...)

DIMARTS 14-8-07 (03:53 h.)
DIUMENGE 12-8-07 (22:24 h.)
Una setmana sense diaris i tele.
Suposo que el món segueix girant encara que jo no m'interessi per ell.
Demostra que la gent pot viure la seva vida sense novetats negatives.
De fet, a l'agost les notícies fan vacances.
Els diaris són més prims i només passen desatres naturals, incendis forestals i algun imprevist, fora d'hora, de magnituds diminutes.

DIMARTS 14-8-07 (03:47 h.)
DISSABTE 11-8-07 (22:24 h.) MARSELLA.
És reconfortant i alliberador, quan estàs lluny de casa per una carretera inhòspita i desconeguda, plena de perills amagats; de cop i volta trobar un Ikea grandiós o a la cantonada d'alguna rotonda un McDonald's salvador amb la seva M daurada imperial i fàl·lica.
Et recorda que encara ets part d'aquest món. Que ets humà i que estàs salvat.

DIMARTS 14-8-07 (03:40 h.)
DIVENDRES 10-8-07 (23:33 h.)
Una idea pels gelaters artesans (tinc que explicar-li a la Xixu)... Que possin una mica de Nutela a la punta, per dins, dels cucurutxus de galeta abans d'insertar-hi la bola. És que al final, et queda la galeta sola i és una mica empalagosa: normalment perquè són industrials i no són gaire bones i perquè la galeta sola és una mica sosa.

"Una frase que significaba su vida entera. Durante largos años había sufrido su pesada carga. Había luchado con desesperación contra ella, intentando deshacerse de ella."
El edificio Yacobián. Alaa Al Aswany.

DIMARTS 14-8-07 (03:31 h.)
DIJOUS 9-8-07 (14:13 h.)
De poble en poble per la Provença francesa igual que en aquella novel·la de James Salter... anar fent l'amor i deixant els llençols capgirats d'hotelet en hotelet amb un descapotable mentre durin els diners i no s'acabi la gasolina.

Souvenir de la France:

DIMARTS 14-8-07 (03:28 h.)
DIJOUS 9-8-07 (14:13 h.)
"Se m'emporta el vent
i no t'he dit adéu...
És el què em sap més greu."
El riu. Mazoni.

DIMARTS 14-8-07 (02:39 h.)
DIMECRES 8-8-07 (21:16 h.) AIX EN PROVENCE.
Ahir en una exposició d'Arlés que estava en una església patrimoni de la humanitat, o de l'UNESCO (o alguna cosa així) de fotos de paisatges contemporànis amb obres d'Stephen Gill, Stefan Ruiz, Taiyo Onorato, Kyochi Tsuzuki...
http://www.terrainsdentente-fnac.blogspot.com/
Totes les fotos són amb metacril·lat i amb bastidor d'alumini.
Em quedo mirant el darrera de les parets de fusta de l'exposició, que eren unes estructures de fusta fertical en forma de L. Com l'escena aquella del "Show de Truman" que surt de l'escenari on el filmen i es queda mirant el darrera de la "realitat".
Una vigilanta em mira malament perquè miro el què no s'ha de mirar.
És que a mi m'agrada el darrera de les coses.

Avui hem estat a l'Atelier de'n Cezanne. (Superastillada ens han fotut!!) 5'5 euros per veure l'exposició on pintava. Hi havia el cavallet, el barret i el farcell que feia servir quan sortia a pintar els paisatges i jerrus que tenia de model quan pintava natures mortes... però semblava més un caramel per japonesos fans de l'impressionisme que una oportunitat per copsar una punta de l'aura de l'artista.
(Foto que hem tirat d'amagat, perquè estava prohibidíssim, amb unes vigilantes molt rabiudes i antipàtiques...)

A la tarda hem agafat la màquina del temps que ens ha deixat a la parada dels anys 70, just davant la Fundació Vasarely.

Un edifici amb planta de forma octogonal, que es va repetint com un niu d'abella.
Un edifici molt cinètic, igual que les obres de quadrats, ratlles i rodones de Vasarely.
Op-Art a tutiplén, amb un aire molt 70 i molt de tripi... Però sembla "caducat" (com si, de veritat, fos una corrent de l'història de l'art que hagi quedat superada pels esdeveniments. Als anys 70 podia servir com a vanguardia i fins i tot ser un art nou i comunicar amb el públic (que és el què volia en Vasarely: que fos un art popular i que la gent ho entengués...) però ara que els ordinadors pixelitzen facilment les imatges; fa que tot plegat Vasarely sigui una anècdota simpàtica en els marges de la història) (I em sap greu dir-ho perquè a mi Vasarely m'agrada, però igual que als expressionistes abstractes, que també m'agraden, els trobo nuls estèticament i superats).
Tot sigui dit que dins el museu hi ha alguna obra bastant impressionant.
L'edifici, però , deu patir greus problemes de pressupost pel manteniment perquè presenta un estat bastant lamentable: goteres sobre els quadres, vidres trencats...
30 anys enrrera havia de ser un edifici supermodern, amb estructures i tancaments d'alumini, sostres alts, vidres foscos i tal però ara sembli que estigui en pause...
Fins i tot els fulletons de sala son fotocòpies de fotocòpia.
(L'estat de conservació de l'edifici de la fundació coma metàfora de Vasarely en l'art actual.)

(Estaria bé poder veure d'aquí 30 anys l'estat de conservació de les plaques de titani del Guggenhein de Bilbao... per comparar, només.)

DIMARTS 14-8-07 (02:15 h.)
DIMARTS 7-8-07 (14:30 h.) ARLÉS.
D'una exposició de l'agència de fotografia Magnum.
Com l'arxiu visual de la nostra època.
Han estat a tots els conflictes i a totes les guerres des de fa 60 anys. S'han convertit en els nostres ulls i en la nostra memòria. Han catalogat les "noves societats" i tots els països (sense excepció) han estat afusellats per les seves càmeres.
Sempre hi són.
L'instant decisiu. Màgic.
Si algun extraterrestre vé a la terra i es vol i informar sobre història contemporània haurà de mirar-se un catàleg de Magnum, on hi és tot. Desastres naturals, guerres, polítics, artistes...
Tot passa davant les seves càmeres.
(Els trobo molt tramposos quan, dels reportatges de conflictes i guerres, treuen fotos de nens amb els ulls tristos: en Sebastian Salgado ho fa molt això. Ells diran: "Hi era. No ens l'hem inventat pas nosaltres"...)

JODER!: És com si els mosquits haguessin descobert el puntillisme de Van Gogh i l'hagin posat en pràctica amb mi.

DIMARTS 14-8-07 (01:05 h.)
DILLUNS 6-8-07 (20:41 h.) ARLÉS.
Lliscant per les autopistes franceses i deixant que Carla Bruni ens xiuxiueji coses maques en françès.
Del mix-tape de la Mireia ens quedem (i repetim vàries vegades en bucle) amb "Groenlandic (Edit)" de Of Montreal, molt catxonda i molt simpàtica amb un ritme irresistible molt funky.
Tot i que de moment els Love of Lesbian guanyen amb dos temes "Villancico para mi cuñado Fernando" i "Me amo (Canción dedicada al espermatozoide que quedó segundo)", totes dues amb uns estribillos enganxosos i deliciosos:
"Porqué tú... te acabas de buscar la ¡ruiiiiiii-ina!!"

"Soy un ser divino... pa-pa-pa...
ven a adorarme ¡Que buena suerte adorarme tanto!"

Als Rencontres de fotografia d'Arlés hi ha una exposició al·lucinant de'n García Alix. Tot plè de mirades narcotitzades per un cavall desquiciat. Molts tupés que ja no existeixen i uns blancs i negres preciosos. Tot plegat una bellesa trista. Una exposició dura, d'ulls tristos i transparents...
Unes mirades perdudes en elles mateixes que sembla que et taladrin. Hi ha una foto molt bona de de dos ionquis de mono esperant el dealer que no arriba, amb una mirada perduda i esfereïdora.

Tiro fotos a la cúpula de l'església on hi ha l'exposició per si em serveixen per "La tercera mitad de nuestras vidas" (que és un quadre que em falta alguna cosa que encara no sé per poder-lo començar... No acabo de tenir la idea a punt tot i que tinc moltes ganes de fer-lo... No sé. De moment està en stand-by...)

Entre avui i el parc d'atraccions d'ahir ja tinc la Memory-Stick plena...

DIMARTS 14-8-07 (01:00 h.)
DILLUNS 6-8-07 (11:31 h.)
El dia que en Toni va perdre les ulleres la Natàlia li va dir: "No perds mai els llibre tu! Òstia!!"
I des d'aquell dia en Toni va amb ulleres de sol tot el dia.

DIMARTS 14-8-07 (00:13 h.)
DIUMENGE 5-8-07 (20:38 h.)
Una frase podria ser: "Passem per França amb fermesa i determinació, igual que Cristòfol Colom pels oceans". Però deixem-ho en que estem pujant platja a platja.
Però el que sorprèn més d'entrada, en plan pueblerino és que a les senyals de trànsit fan servir l'Helvètica Cúrsiva

i a les rotondes (és el país de les rotondes!!) les fletxes del senyal són més fines, més delicades.

Estem llegint/descobrint aquests dies "novel·les" de'n Sergi Pàmies. Per exemple "La gran novel·la sobre Barcelona" que "sigui un llibre de contes confirma que no podem refiar-nos de les aparences." Són històries que començen en linea recta i, de cop, es lien com una volta de montanya russa i et torna a deixar plà. Són molt elíptics. Són contes qüotidians, insertats en la vida diària; tens la sensació que la vida segueix passant... (És que hi ha històries de novel·listes que sembla que passin al cantó d'un precipici o que després s'hagi d'acabar el món).
El del noi que es fa gai per avorriment està molt bé; també el de la mosca que vol ser actriu i els fragments de "La gran novel·la..." que s'entrecreuen les històries... igual que la realitat de les vides de cadascú. Molt béstia la del rumor que pot arribar a convertir-se en un perill.

Anàvem amb el cotxe i han sonat els Arcade Fire i de rebot m'han fet pensar en el Summercase i d'aquella nit que m'hagués agradat que no acabés mai i de rebot m'han vingut ganes (unes ganes que sempre he tingut) de fer algun quadre que provoqui sensacions o alliberi records; com una manera de que la memòria del passat (dolent o bo) es dónin la mà amb el present o que aquest provoqui ganes de coses futures. Sense adonar-me que aquests són els ingredients amb què la publicitat mira d'ensarronar-nos: provocar uns desitjos (pel producte), (promet) un plaer (sempre); i sensacions que ara (en teoria) no tenim però que després d'haver comprat/consumit si que tindrem. I també ens fan mantenir la nostàlgia envers sensacions passades per consumir més i millor.

Estàvem prenent el sol a la platja i hem vist vàries vegades com un gavina volava cap amunt, de cop parava i quedava flotant en la inèrcia i després d'un parell de segons es llançava com un míssil cap a l'aigua... Flas!! 3 o 4 segons després sortia amb la seva pressa a la boca. (D'una precissió impecable!)

DIMARTS 14-8-07 (00:57 h.)
DIUMENGE 5-8-07 (20:38 h.)
El día que Toni perdió las gafas fué el dia que alguien encontró unas gafas.

DILLUNS 13-8-07 (23:32 h.)
Coses que m'he trobat avui quan he arribat:
-La Mireia m'ha enviat aquest retall:

-Tinc el meil embafat de fotos maques de l'Iñaki (que ahir va ser el seu cumple)...
-En Jordi avisa que a València hi ha gent que fa pop.
-Records de'n Jordi i en Gil del Canadà...

DIVENDRES 3-8-07 (00:55 h.)

Fins el 15 o el 16.
Gràcies per la confiança i l'interés.
Bon estiu a tots/totes.

No us rendiu!

DIJOUS 2-8-07 (23:46 h.)
Tachín tachín...

He acabat les autopistes de la sang. Ha quedat bé. Molt fred i senzill però contundent.

"Se me había olvidado que la magía que le gusta al público es la de los milagros. Una tragedia con final feliz."
Carter engaña al diablo. Glen David Gould.

Després de 10 minuts de buscar per internet, he trobat el logotip vectoritzat de Unicef. Per començar a treballar ja amb les siluetes.

"Hay que escribir lo que uno puede."
Peter Viertel. Guionista de pel·lícules com "La reina de África", "El hombre que pudo reinar" o Cazador blanco, corazón negro".

Una suggerència per aquest estiu:

De la unió del cantant desencaixat dels The Fall i les habilitats amb les màquines i ritmes escatxarrats dels Mouse on Mars ha sortit aquest disc impressionant.
Avui al matí no he parat d'escoltar, en plan bucle, la 10: "That sound wiped".
Narcòtica i epilèptica. Amb electricitat i amb una veu que arrastra. (Fins i tot es pot ballar amb els braços alçats...)
En un món bonic i perfecte seria la cançó de l'estiu.

En un món com el que vivim la cançó de l'estiu hauria de ser la 2 ("Tierras de Egipto") de l'últim single dels Chicoychica "Bomba latina".
Fa pensar en els millors temps de Carlos Berlanga...
Una cançó senzilla i serena...
"Tierras de egipto, tierra de piedras que dan coloretes marrones. Os meten en botes, os mandan a Londres. Bájate el Nilo. En una barca hay unos bichos que te saludan con sus ruiditos. Son cocodrilos.

(...) Cada vez que mi memoria me lleva por aquel recorrido turístico, me parece encontrarte en cada recodo multiplicando el efecto multiplicador de la piedra plana sobre la superficie del agua. En mis visiones apareces buceando entre algas y lodo, afanosa por recuperar la joya-escarabajo que nos distanció."

DIMECRES 1-8-07 (12:06 h.)
El titular de la contraportada d'avui de La Vanguardia:
"Intentamos mejorar un poco el mundo".

He anat a comprar pintura blanca i vermella per fer un rosa.
M'he quedat un moment encantat mirant.
"Què mires?" m'ha dit la dependenta.
La màquina que formula els colors m'agradaria tenir-la a casa.
60.000 colors pot fer. T'imaginas?
La demanaré aquest any pels reis. M'he portat bé.

Una frase de Xavier Antich citant una novel·la de Fred Vargas, també, de La Vanguardia d'avui:
"Nacemos y morimos, y en medio nos deslomamos perdiendo el tiempo haciendo como que lo ganamos."

Escric això mentres escolto la cançó 1 (Lump), la 2 (Quiet drumming Interlude) i la 3 (10101) del disc "The idiots are winning" de James Holden i són com campanes d'església electròniques que semblen que plorin, enrrampen al mateix temps, espirals en bucle... Bits desencaixats...

Estic llegint una novel·la que l'argument és un mag que s'enamora d'una noia cega. Com que és cega no li pot fer trucs de màgia per impresionar-la.
(Tots sóm una mica il·lusionistes...) o vivim d'il·lusions.

Ahir sopar impecable amb l'Edu però sense pop que no en quedava.
Fins que ens posem a parlar de política i juquem a qui és més cínic i desencantat, si ell o jo.

DIMARTS 31-7-07 (20:00 h.)
"-Nuestro público, chicos, se compone en parte de ingenuos y en parte de enterados. Es nuestra manera de ganarnos la vida.
-Yo creía que era lo explicable y lo inexplicable.
-Es la misma diferencia, idéntica. Ahora callaos cinco minutitos."
Carter engaña al diablo. Glen David Gould.

DIMARTS 31-7-07 (12:19 h.)

Ahir en Txelo va inaugurar la seva exposició al FAD de Barcelona. Dins el cicle Incubadora i amb el títol de "Txelofan's Actions" es pot veure fins el dilluns 6 d'agost. Només una setmana, o sigui que no us despisteu, perquè val la pena!
Vídeos, il·lustracions i camisetes...
Algunes de les camisetes de la sèrie de la corrupció urbanistica:

Per més informació sobre l'autor i l'exposició:
http://www.txelografia.com

Em va arribar fa dies (però va quedar tapat per papers i fins aquests dies que estic fent neteja no l'he trobat...)
Un tríptic que envien des de
http://www.typerepublic.com
per presentar la seva última creació...

La lletra Taüll (ja sabeu tot, o qüasi tot ha patit un disseny per arribar a ser com és... o dit d'una altre manera: algú ha pensat les coses abans de fer-les. Fins i tot amb les tipografies i les formes de les lletres...)
Que veu de formes gòtiques i té un aire molt robust, de montanya.
(La S i la R majúscula tenen una forma molt maca)

Al tríptic també s'explica la definició d'un pangrama: és una frase (no necessàriament estrafolària) que conté totes les lletres de l'alfabet com a mínim una vegada.
Per exemple: "El pelós comte Guifré xucla feliç whisky i bon vi, quan escolta jazz sota d'un til·ler."

A Servei Estació de Barcelona tenen a la venta una sèrie de productes excel·lents , que en diuen Voilà!, i que dissenyats per joves creadors i dissenyadors industrials busquen sol·lucions senzilles per alguns problemes qüotidians. A remarcar l'idea de fons del projecte: que és la unió de la creativitat dels joves dissenyadors+la confiança i els fons per la producció i venda dels productes per part de l'empresa Servei Estació.
(A més a més a un preu assequible per tots els públics).
Trobo molt ingeniós l'estri per portar bosses de plàstic... sempre se't queda la mà marcada quan vas molt carregat...
Les torratxes de ràfia reciclada em van agradar molt i la paperera per les bosses de plàstic també és super.

http://servei-8690-1.hostings.nexica.net/voila/inicicat.html

DILLUNS 30-7-07 (08:29 h.)
"Sabemos cómo funciona el noventa y nueve por ciento del universo. Todo parte de un mecanismo de relojería, como el que usamos para construir objetos. Pero el uno por ciento restant hace que ese mecanismo se detenga. Es la inercia. Nadie sabe cómo pero funciona. Ese uno por ciento de misterio revela la mano de nuestro creador."
Carter engaña al diablo. Glen David Gould.

"Cuando se trata de satisfacer al público, vale más un poco de emoción que todos los conocimientos, toda la instrucción y todos los accesorios del mundo."
Ottawa Keyes (Mag).

DIUMENGE 29-7-07 (12:23 h.)
Que em vaig descuidar... (Reconeixem-ho: Estic perdent, a poc a poc, la memòria d'una manera escandalosa.) (Jo crec que és per culpa de la Coca-Cola. La Natàlia ja m'ho diu. Que si no la vull deixar que per lo menys em passi a la light, que hi ha un estudi científic que diu que si es deixa de cop de beure Coca-Cola t'aprimes 4 quilos. I jo dic que igual que hi ha gent que es morirà per les hamburgueses, o gent per l'exçés d'alcohol, alguns ho faran per culpa de les begudes dolçes... Com va dir una vegada un pessimista sabi: "La mort ens espera, amagada, a qualsevol racó, preparada per dir-nos "Hola, què tal? Vine amb mi que t'ensenyaré coses noves...". "
...vaig quedar impressionat amb la pel·lícula "Los santos inocentes", a partir de la novel·la del mateix títol de Miguel Delibes.
Impressionant les interpretacions de Francisco Rabal i Alfredo Landa.
Memorable la frase: "Milana, bonita" que no para de repetir-li Rabal al seu corb.
Una pel·lícula senzilla i húmil (igual que la vida de la familia protagonista) però de valors universals, anclada en l'Espanya més profunda i seca.

DISSABTE 28-7-07 (20:44 h.)
Que m'he deixat que de l'exposició del Santa Mònica també hi ha un offset preciós de Félix González-Torres. I que només per poder tenir aquest poster a casa ja val la pena anar-hi.
(N'hem agafat 4 o 5. En plan abuson. És que és molt maco.)

DISSABTE 28-7-07 (18:43 h.)
Algunes fotos que s'han d'entendre com un petit homenatge per aquestes arquitectures velles en perill d'extinció.

Ahir vam veure "Malas Noches", la primera pel·lícula que va filmar Gus Van Sant, allà per l'any 1985.
Preciosa en blanc i negre molt contrastat (fa pensar en el "New York" de William Klein), és una bella declaració d'amor del protagonista cap el noi jove mexicà; a qui Van Sant es deleita filmant.
És el primer pas de la carrera posterior del director i on ja comença a mostrar algunes de les seves constants: preferència visual cap els teenagers masculins, la búsqueda del desig...

Molt millor els barris baixos en blanc i negre de la pel·lícula que la Barcelona en tecnicolor que ens trobem al sortir... Ja no és la ciutat que ens agrada. Potser li hauriem de treure el satinat d'anunci oficial que té i transformar-la en una cosa més grisa, més anònima , però més emocionant.
FUCK WOODY ALLEN BUT I LIKE SCARLETT!!

Dues exposicions:
1-La col·lecció permanent de'n Tàpes a la Fundació Tàpies.
Això que diré farà caure la poca bona reputació que em queda: En Tàpies juga a una divisió superior, per la qualitat i quantitat de la seva obra.

És una exposició acullunantment bona. Hi han molts quadres excel·lents que no em faria res tenir a casa si tingués un menjador molt gran.
(Amb la Natàlia fèiem broma intentant endevinar davant quin quadre en Woody Allen haurà filmat l'Scarlett passejant per l'exposició: primer hem dit davant l'escultura de l'armari obert, després la Natàlia ha dit que s'haurà assentat al bronze en forma de sofà; però finalment ens hem decidit pel quadre de les dues tifes gegants a la segona planta...)
De totes maneres (posem-ho en majúscules): TÀPIES A TOPE!!

2- "PENSA/ PIENSA/ THINK" al Centre d'Art Santa Mònica.
(Deixeu-me dir una cosa: Mai havia suat tant dins un museu. Suposo que per la calor i també, potser, perquè és una exposició que fa pensar)
Partim de l'idea que l'art sempre fa pensar, que obliga a cert esforç intel·lectual, però aquesta és una exposició que presenta com a nexe en totes les seves obres un tema no evident en cadascuna, que busca la reflexió, el compromís de l'espectador amb les ideas o la intenció de l'autor.
M'ha agradat:
-Guy Ben Ner que té un vídeo molt divertit a partir del "Moby Dick" de Herman Melville. Una barreja de Charlot o Buster Keaton a la cuina de casa seva. Hi ha la seva filla de co-protagonista.

-Lluís Bisbe té la obra visualment més impactant de tota l'exposició: Una rodona de carros de supermercat encaixats uns amb els altres.
Aquesta idea del consum sense sortida, tancat en un carreró...
-Fischli&Weiss amb el famós vídeo (que és el punt de sortida conceptual que fan servir els comissaris per explicar el concepte de l'exposició) on es van veient una cadena de reaccions a la vegada provocada per ella mateixa...
-Michael Elmgreen & Ingar Dragsdet. Una porta insertada en una cantonada.
Ganes d'obrir-la.
(No ho he provat).

-Aneta Grzeszykowska. Potser, per mi, la sorpresa de l'exposició. Presenta el seu àlbum de fotos (des de petita fins l'actualitat) però s'ha borrat de totes les fotografies. Com si negués la seva vida. Hi han fotos precioses on notes que hi falta alguna cosa, i és la figura a qui retraten... Perturbadora i brutal!
-Leopold Kessler té dues màquines de Coca-Cola (una a l'entrada i una altre al segon pis). Si tires una moneda a una màquina, la llauna surt per l'altre màquina...
-Tere Recarens. Una obra que és un calendari de Vinçon convertit en agenda/blog, les sensacions i sentiments que queden d'un passat.
Una obra que és l'inventari (i com es van conèixer) de nòvios i amants que ha tingut l'artista.
Una obra que són fotos de l'artista i Montserrat Soto durant anys. El pas del temps i com es manifesta en les seves cares.
Una exposició en definitiva que és la confirmació del treball del Santa Mònica com un centre d'importància i amb interés. És el signe d'exclamació a la programació dels últims tres, quatre anys.
No us la perdeu! (Fins el 21 d'octubre)

Una mica de miscel·lània:

DIVENDRES 27-7-07 (08:23 h.)
Títol per un quadre: "Fins que no m'ho digui en majúscules el Telenotícies segona edició, no deixaré d'estimar-te."

DIJOUS 26-7-07 (20:49 h.)
Una frase de "Factotum", pel·lícula sobre la vida de l'escriptor Charles Bukowski interpretada per en Matt Dillon:
"-Hace seis meses que no me haces el amor!!
-...Mi amor hacia tí se ha vuelto mas sútil..."
Com que estava sol i bastant cansat al final em vaig quedar adormit al sofà.
En Bukowski/Dillon abarca tots els matissos de borratxo en aquest biopic (suposo que és la conjunció de BIOgrafia+éPICa).
Sinònim de borratxo: EMBRIAC.

Demà marxen els Rutabikes...
http://www.rutabike.com
Són uns embriacs de la bicicleta!

DIMECRES 25-7-07 (20:50 h.)
Fa cinc minuts, després de saltar de blog en blog (he començat pel de la Mireia i he anat rebotant d'un enllaç a un altre), he anat a parar a aquest:
http://www.fotolog.com/noyatan
I diu això:
" Ayer estuve como extra en la peli de Woody Allen y pasó algo que aún ahora me parece increible.
En un momento de descanso del rodaje en La fundació Tapies, Woody Allen está mediopensando medio descansando y me mira por casualidad entre toda la gente y yo, no sé porqué, le miro con una sonrisa y le digo que sí con la cabeza, como si en el fondo él recibiera mis instrucciones y yo le estuviera diciendo que todo va según los planes, fue buenisimo, el tio no supo como reaccionar y yo tampoco.
Como me dijo Mikel: "Probablemente sea lo mejor que hayas hecho jamás" ".
M'agrada aquesta cosa de l'encreuament de mirades...
És com màgic mirar els ulls d'algú altre... És com si premessis un timbre i la porta s'obrís i et deixessin entrar. No sé.
Els blogs tenen això (suposo que aquest (el meu) també): són aburridots però de tant en tant hi ha coses maques i sorprenents...
Els blogs són com finestretes on mirar, per donar un cop d'ull a les cosetes d'altre gent, la majoria anònimes (i que amb els blogs i myspaces ho sóm una mica menys), com si cridessim en veu baixa....
També com si deixessis una nota a l'atzar sobre un banc de qualsevol parc perquè algú la trobi i la llegeixi.

Suposo que una mica, encara encisat sota els poders dels directors de la Nouvelle Vague francesa, he comprat avui Cahiers du Cinema (edició espanyola). Una revista nova de recent creació que seguint els postulats de l'original francesa, aposten pel cine d'autor...
Aprens a mirar i, sobretot, a veure cine. Bon cine.

Si l'ensumes, fa olor de tinta. Però si l'esnifes en profunditat pot ser que notis, encara l'aura de'n Godard i en Truffaut (sou godards o truffauts??) que recorren les pàgines de la revista.
No he tingut gaire temps per llegir-la, però he trobat una frase que m'ha agradat molt a l'entrevista que li fan a en Tarantino:
"Cuando en el cine se alcanzan tales extremos de violencia, tiene que doler. Un dolor que sólo inflingimos a quien amamos. (...) Adoramos las escenas de este estilo. Es simpático, es gracioso. Porque no conocemos al tipo. Pero si queremos que duela, hay que hacérselo a alguien a quien queremos."
Primer deixa que coneguis el protagonista, després fa que t'enamoris del personatge en qüestió i després li fot una bona tunda. El molt cabron!

Anava pel carrer i m'he trobat amb en Marià Dinarès i diu que té una mostra del seu treball a
http://mariadinares.artportic.com
També hi han coses de'n Jordi Lafon.
http://jordilafon.artportic.com

Per cert, estic tornant a pintar... És que em tantes coses em despisto...
En tenia ganes, ja!!
Us l'ensenyo quan el tingui més avançat...

DIMARTS 24-7-07 (21:01 h.)
Que ahir em vaig descuidar de posar que l'altre dia una amiga em va dir que mentres llegeixes no vius... Va ser quan li vaig preguntar si volia un llibre per aquest estiu (li hagués deixat el "Complicada Bondad") i em va contestar això i jo em vaig quedar mirant a Pamplona...
(Jo sóc del parer que la literatura enrriqueix la ment i et permet viure i veure coses que no hauries sabut mai... I és la última oportunitat que tenim els ignorants per aprendre coses noves...)
Potser si que té raó i mentres estàs llegint la vida passa.
No sé.

Parlant de llibres, M'ha arribat avui el diccionari de sinònims!

Un llibre que és una caixa de sorpreses sense fons. Amb una portada molt 70.
(maco Bell, bonic // Agradable, simpàtic.)
(amor Afecció, afeccionament, afecte, capritx, emoció, simpatia, estima, tendresa,amistat, zel, consideració, inclinació, idolatria, predilecció, passió, voluntat, sentiment. <> Odi, desamor. //Amat, amada, estimat, estimada. //Cupido, querubí. //Idil·li, bucòlica, pastorel·la, ègloga.)
Un s'imagina al Sr. Pey (l'autor del diccionari) com un super-heroi disfressat de filòleg, buscant i lluitant enmig de la selva de la llengua i que després de molt lluitar es troba la paraula QUERUBÍ i deu ser un sensació brutal (brutal Bestial, irracional, brut, animal <> Racional. // Salvatge, violent, ferotge <> Plàcid, tranquil.) i va i li diu: "Livingstone... supongo"
Los 4 Fantásticos de la lengua podrien ser: en Santiago Pey, en Joan Coromines, en Pompeu Fabra... me'n falta un... el quart podria ser en Màrius Serra... Membres d'una societat invencible. Gegants, savis i valents.
Un se'ls imagina enfollits tirant ratlles d'una paraula a una altre, creant teranyines inacabables; alienats, dements, amb frenesí... Buscant associacions...
-Santiago!! El sopar és a taula!!!
-10 minuts!... Acabo SIBIL·LÍ i ja vinc... 10 minuts!!

Des del país youtube la Mai informa que:
http://www.youtube.com/watch?v=xfmJ6m97HqQ&eurl=http%3A%2F%2Falittlebitofjoy%2Eblogspot%2Ecom%2F

Eric Rohmer:
"No hay nadie más iconoclasta y peor profeta que un creador."

"El hecho de unir la palabra a la imagen crea un estilo puramente cinematográfico. Por el contrario, hacer que los actores expresen oralmente ciertas cosas, cuando podrían decirse a través del comentario, se convierte en teatral. Me parece mucho menos cinematográfico hacer que un personaje diga algo que informe al espectador sobre un punto determinado de la historia o de la situación, que decirlo a través del comentario. Es menos artificial. Un problema análogo a éste fue el que se planteó para el empleode los rótulos en el cine mudo. Ellos también liberaban a la imagen de una función, la de significar. La imagen no está hecha para significar, sino para mostrar. Su papel no consiste en decir que alguien es algo, sino en mostrar cómo lo es, lo cual es infinitamente más difícil. Para significar existe un instrumento excelente: el lenguaje hablado."

DILLUNS 23-7-07 (21:06 h.)

Uns experiments gràfics que estic fent... Sense comentaris...

Ja tinc la foto de "Braços de princesa"... Impecable!! Impecable!! Impecable!!... 100x70 cms. muntada sobre alumini i metacrilat... molt professional...
Però no l'ensenyaré perquè tinc la sensació que explico tots els trucs abans d'hora... Quan fas una exposició hi ha com una part de sorpresa, que de fet no té si la veus una segona vegada, però que és important...
Em reservo el dret de poder-ho ensenyar més endavant.
Deixeu-me dir, però, que anem pel bon camí...

Jean-Luc Godard (sou godards o truffauts??) al llibret d'entrevistes a directors de la Nouvelle Vague francesa:
"Es necesario pensar primero en el decorado. Y a menudo, cuando un tipo escribe "...Entra en una habitación", y está pensando en una habitación que él conoce, la película está realizada por otro que piensa en otra habitación. Eso crea un desfase. No vivimos de la misma manera en decorados diferentes."

"Lo terrible es que resulta muy difícil que podamos hacer en el cine lo que hace naturalmente el pintor. Se para, se aleja, se desanima, vuelve a ello, modifica. Todo vale."

I referint-se als directors de la Nouvelle Vague en conjunt:
"...nosotros tenemos en común el hecho de que buscamos: los que no buscan no mantienen durante mucho tiempo la ilusión, y las cosas terminan siempre por diluirse."

De l'entrevista amb Eric Rohmer (una mica espès, com el seu cine...):
"Moderno es, por lo demás, una palabra un poco trillada. No hay que intentar ser moderno, lo es quien se lo merece. Y no es necesario tampoco tener miedo a no ser moderno. No hay por qué convertir eso en una obsesión."

A la contra de La Vanguardia d'avui hi ha una curiosa entrevista amb Francisco Klauser, que és un especialista i un estudiós (??!?) dels sistemes de vigilància amb càmeres de seguretat.
I ATENCIÓ: Si sou noies (i per extensió porteu una faldilla curta) les càmeres us filmaran sempre, no oblideu que el granhermano us està observant...
(Hi ha una pel·lícula anglesa, no recordo el nom, que tracta d'una noia que treballa a la central de vigilància de cameres de seguretat d'una gran ciutat...)
També els vianants de pell fosca són observats i considerats sospitosos.
L'especialista avisa que no hi ha lleis que defensin al ciutadà d'aquesta amenaça que ens observa des de qualsevol punt...

DIUMENGE 22-7-07 (21:33 h.)
No us perdeu "Tumbsucker" de Mike Mills (que havia fet clips pels REM...)
Una pel·lícula d'iniciació d'un adolescent americà una mica inadaptat... com la versió simpàtica d'"Elephant" de Gus Van Sant.
Molt cuidada visualment i molt divertida. El germà petit del protagonista ho fa molt bé, igual que en Keanu Reeves que fa de dentista, la mare...

Si. Ja sé que ha sigut un cap de setmana molt cinematogràfic, però és que hem canviat de vídeo-club. Ara som sòcis d'un que es diu "Metropolis" (el nom ja ho diu tot: els hi agrada el cine i tenen moltes pel·lícules indies i d'arte y ensayo) (un homenatge a l'obra mestra de'n Fritz Lang) i a més, està molt a prop de casa...
Objectius d'aquesta setmana: "María Antonieta" (la filla de puta sempre està llogada... jo crec que al final per pesat la podré veure...) i "Factotum" la biografia de'n Bukowski amb Matt Dillon de protagonista.
És que abans erem d'un que es diu "Family" i que té moltes còpies de cada però ni ha molt poques per triar, poca varietat...

DIUMENGE 22-7-07 (13:12 h.)
Ahir abans de quedant-se adormits al sofà, vàrem mirar "A scanner darkly".
Basada en una història del lisèrgic Phillip K. Dick (hi ha una entrevista amb ell als extres del dvd).
La pel·lícula també és una mica lisèrgica en el sentit que després d'haver-la filmat; 50 dibuixants la resegueixen fotograma a fotograma, deixant-la vectoritzada i amb colors plans... d'una manera molt gràfica.
L'espectador veu dibuixos animats calcats d'imatges reals!
Dibuixats a línia hi ha la Winona Ryder, en Keanu Reeves...
Molt lisèrgica ès la idea dels disfrassos multipersonals que porten els policies... i el final de la pel·lícula també és molt sorprenent.

Ja hi han novetats als NOTS de la Natàlia...
No us ho perdeu!!
http://www.toniferron.com/nots.html

DISSABTE 21-7-07 (19:51 h.)
Fa una estona que hem vist "El Perfume" la pel·lícula basada en la novel·la homònima de Patrick Süskind.
(CURIOSITAT: A l'escena final de l'orgia, que la van filmar a la plaça del Poble Espanyol de Barcelona, hi hem reconegut en Mikel, que feia d'extra... Hem parat la cinta i hem fet un pause...).
M'han agradat molt les primeres escenes quan neix el protagonista i com representen la sensació de fàstic i de olor horrible de l'ambient i dels carrers.
El protagonista ho fa molt bé i té una cara, i sobretot una mirada que representa molt bé la follia que l'envaeix quan sent les olors.
També el desconcert que sent a les escenes del descobriment de noves olors als carrers de París.
I crec, que és sobretot, una pel·lícula on primen les passions sobre la racionalitat.
Aquesta búsqueda mítica del perfum perfecte i de la màgica manera de reproduïr una olor.
(I del record del protagonista de reproduïr/tornar a sentir l'olor de la primera noia: i la pel·lícula és aquesta recerca.)

DISSABTE 21-7-07 (13:36 h.)
Fem vacances per descansar de nosaltres mateixos.

Vivim en una societat que és 50000 logotips lluitant entre ells.

Ens estem desintegrant a poc a poc.

Idea nova per "Buscant anells de compromís".

François Truffaut (Sou godards o truffauts??):
"Es necesario que lo que hacemos sea bello, que sea inteligente, que sea claro, que sea emocionante, que sea interesante; en resumen, debemos, según la frase de Ingmar Bergman, rodar cada uno de nuestros filmes "como si fuera el último", y debemos esforzarnos por hacer progresos."
I, la veritat és que, sempre hem mirat hem intentat que sigui així: maco, clar, emocionant, intel·ligent, interessant, sexy, potent, melancòlic, polític, entremeliat...

DIMECRES 18-7-07 (22:06 h.)
¿No us passa que per culpa de l'educació catòlica que us van donar de petits feu primer les coses de l'altre gent i deixeu les vostres pel final?
¿I no us passa que quan heu acabat les coses pels/dels altres i podeu començar les vostres ja esteu cansats?

Estic llegint aquests dies un llibret (amb un disseny gràfic en blanc i negre, molt maco de Mario Eskenazi) que són entrevistes de Cahiers du Cinema a diferents directors de la Nouvelle Vague... Chabrol, Godard, Rivette, Rohmer, Truffaut... fetes a principis del 60.
Claude Chabrol:
"En cuanto que hemos rehecho ya una docena de veces uno de estos planos complicados, cuando el director de fotografia está ya harto y cuando hemos conseguido un retraso de tres días en el plan de rodaje, entonces nos damos cuenta de que deberíamos habernos planteado hacerlo de otra manera. Cuando empezamos, siempre pasa lo mismo: la solución más complicada nos parece siempre la mejor."

"No existe relación directa entre la realidad y el rodaje de la realidad. El rodaje de una ficción puede ser más verdadero que el rodaje de una realidad. Es una cuestión que depende del lugar en el que nos situemos. Pero es necesario encontrar el lugar adecuado. Una vez que lo tenemos, sólo entonces nos podemos permitir todo un montón de cosas, podemos desplazarnos con relación a la realidad puramente objetiva, y puede convertirse en algo más bello. Será siempre la realidad, aunque poetizada, si se quiere, sin que para ello se haya cambiado la realidad misma."

I el gran Trufaut (Sou godards o truffauts??)
"Y yo soy de los que piensan que no se puede confiar continuamente en el golpe de suerte. En las películas que han sido fracasos, vemos siempre que existía un gran desfase entre las ambiciones y el resultado: en eso reside todo el problema."

DIMARTS 17-7-07 (23:28 h.)
Avui estic content perquè he decidit que em compraré un diccionari de sinònims i antònims. M'he adonat que necessito sinònims de maco... que és una paraula que faig servir molt.
I per ser més variat gramaticalment.

La Mai, que és la nostra corresponsal al país youtube (i que és més ràpida que una bala) ens envia un spaghettiwestern dels Arcade Fire:
http://www.youtube.com/watch?v=Pyp34v6Lmcc

"Siempre son buenas las primeras páginas de una novela. ¿O seremos los lectores los que las hacemos así? Luego decae el interés, la novedad, la originalidad, nosotros. Y tantas veces abandonamos libros sin terminar..."
22-12-1990. Diarios. Ignacio Carrión.

Avui m'ha escrit la primera persona que no conec de res, mitjançant el meil de la web.
L'Amparo, una noia que li vaig donar postals (o potser va ser la Mònica, que en va repartir moltíssimes) i que ha entrat a la web i a més també mirava Factor X.
Per cert: Algú sap qui va guanyar? És que s'acabava ahir però CSI estava molt emocionant i no m'ho vaig mirar...

Una foto aterradora que surt a la portada de La Vanguardia d'avui.
Com una pista d'Scalextric deconstruïda...

Els estranys, els diferents, els rars, els freakis, els inusuals, els anòmals, els singulars, els estrambòtics, els sorprenents... són els que amb la seva presència, els seus actes i la seva actitud; fan que el món sigui emocionant (de veure... i de viure).

DIUMENGE 15-7-07 (23:22 h.)
Un Summercase de primera. (D'organització fatal: no es poden posar carpes tancades de 1000 persones quan has vengut 20000 entrades a 100 euros... vergonyós!).
A partir dels Delorean tot va passar molt ràpid. Suposo que perquè estàvem il·luminats per les bombetes que mai s'apaguen.
Arcade Fire al·lucinants... Recordo la sensació entre la gent de serpentejar tots junts agafats de la mà fins arribar quasi al davant amb la Natàlia, la Mònica, en Guillem i l'Eulàlia.
Mentre vèiem Sr. Chinarro (impecable com sempre) un noi ens va dir que sortia a l'Hola d'aquesta setmana. La Natàlia va dir que era veritat.
La Mònica es va passar tota la nit repartint postals.
(CURA D'HUMILITAT: Quan en Guillem va trobar un parell de postals meves pel terra. Les vaig recollir per tornar-les a donar més tard. MORALEJA: No sóm res.).
De subidón (ara la Natàlia diu que ja ho entén) amb els LCD Soundsystem.
No sé si va ser allà o amb els Two Many djs (tot se'm barreja) que vaig conèixer una noia molt simpàtica i guapa:
ELLA: Oye... ¿Tienes myspace?
JO: ¡No! ¡Tengo puntocom!
ELLA: ¡Pónte un myspace!!
JO: ¡Mola más el puntocom!!... ¿Cómo te llamas?
ELLA: Rubiadebote... ¡Ahora soy morena pero antes era rubia!
http://www.myspace.com/rubiadebote
(Té un fondo de pantalla molt xulo). Molt simpàtica.
Dels Bloc Party l'única cançó que vam veure va ser la bona.
Les barres servien més ràpid que el Primaverasound, tot sigui dit.

Lo més maco del festival va ser la sensació que vaig tenir quan anàvem a buscar el cotxe, tots agafats de la mà (digueu-me fifi si voleu) entremitj d'aquells blocs de pisos tant alts i amb el cel que tenia aquell to que deixa de ser gris per començar a ser blau clar i ens vàrem tirar fotos amb la Mònica perquè se les pugui endur a Pekin.

(Com sempre) L'Albert ens va cuidar molt bé. Ens va fer una barbacoa impressionant!
Per recuperar-nos mica en mica.

Avui a la platja de Castelldefels tot el dia enmig de cent mil persones.
A la pissarra Veleda de la caseta del socorrista posavava Mar Rizada. I la veritat és que el mar estava com si a l'Ulises li haguessin fet la permanent perquè el mar estava molt ondulat.
Cada dos minuts un avió travessava el cel transversalment i una sombra en forma d'avió planejant sobre la platja el precedia. Impressionat visualment m'hagués agradat tirar-li una foto o fer un vídeo.
Allà a la sombra del para-sol he acabat "Complicada Bondad".
"pensé que las cosas que no sabemos de una persona son las cosas que la hacen humana, y pensar eso me hizo sentir muy triste, pero triste de esa manera tranquilizadora que acompaña a cierta tristeza, una tristeza que dice bienvenido a casa en doce lenguas diferentes."
Un llibre amb una portada molt maca (per això me'l vaig comprar, perquè m'agradava la foto...), molt ben escrit i una mica trista... una novel·la d'iniciació... Miriam Toews. Anagrama Editorial.

DIVENDRES 13-7-07 (17:50 h.)
Avui també han marxat l'Anna, en Made, la Maica i en Ton.

Esperant en Guillem i l'Eulàlia per anar al Summercase... Sr. Chinarro, Arcade Fire, PJ Harvey, LCD Soundsystem, Scissorsisters, Two Many djs...

DIJOUS 12-7-07 (23:18 h.)
Avui han marxat en David i l'Iñaki a Mèxic DF. En Gil i en Jordi se'n van el dimarts a Vancouver.
Ens estem quedant sòls com en Casper al castell.

Una sugerència:
Entreu a
http://www.myspace.com/gossipband
i després busqueu el tema "Standing in the way"... Té un estribillo infecciós que no podreu parar de ballaaaaaaaaaaaaaar!!!!!!!!

Un argument per una novel·la:
Una parella de joves, noia i noi (posem uns 30 anys). Van a un festival de concerts. Una mica de tensió perquè ella no volia anar-hi però al final si perquè creu que no surten gaires vegades junts, ella sempre es queda a casa llegint i ell s'envà amb els amics... Ell ha fumat molts porros durant la nit... És un festival que hi ha molta gent. Durant un concert, de cop es separen enpenguts per la inercia de les onades del públic i no es tornen a trobar... Ella tampoc és que busqui gaire... Amb dificultat aconsegueix sortir d'enmig i perduda en l'extensió del festival i els escenaris acaba davant de la barra convidats i vips (ella no ho sap) però que està separada i vallada i amb un guarda jurat que impedeix l'entrada... Però el guarda li diu que passi i ella aburrida i desencantada entra.
Un festival està plè de llops i guineus i no és díficil que se li acostin perquè està sola i és guapa (encara que ella no se'n recordi perquè fa molt temps que no li diuen...)
Després de treure's de sobre a uns quants pesats, de cop i sense saber com està enrraonant amb un noi encantador.
Com que és guapo i no és plasta com els altres, de seguida s'oblida que volia buscar la seva parella perquè la porti a casa. Està cansada i el festival no li agrada.
Però aquest noi la fa riure i té els ulls blaus.
Passa l'estona i es van apilotonant els vasos buits que ells van consumint sense adonar-se...
Quan el negre del cel comença a travestir-se en gris, ell li diu si el vol acompanyar a l'hotel...
Ella recorda que té parella.
(EN AQUEST MOMENT EL RELAT ES CONVERTEIX EN PÀGINES A DUES COLUMNES: UNA AMB TINTA DAURADA I L'ALTRE GRISA.)
Amb tinta grisa:
No sap què fer però li agradaria. Trencar aquella monotonia i aquell aborriment que l'envolta en la seva vida diaria. Fer una bogeria, tenir alguna cosa que recordar...
Però llavors recorda que el seu nòvio deu ser en algun lloc no gaire lluny buscant-la.
Li diu que li hagués agradat però que no pot, però que recordarà aquestes hores que ha rigut i que ha sigut feliça.
Ell li diu que no ha sigut res i que només ha sigut una estona divertida.
Ella li contesta que una estona divertida pots recordar-la tota una vida.
Després hi ha un salt en la història i es veu la vida que porta ella vint anys després. Secretària d'un dentista, amb quatre fills i casada amb el noi que la va portar al festival (que ara té un camió i és transportista i no és gaire a casa...).
No pensa en ella mateixa perquè la seva vida són els fills... però de tant en tant, quan té els nens dormint i els plats nens, i surt al balcó a fumar un cigarret, recorda i pensa el que hagués pogut passar si hagués anat a l'hotel i es pregunta quina vista hagués vist des de la finestra de l'habitació d'aquell hoteli si la seva vida hauria sigut diferent des d'aquell moment...

Amb tinta daurada:
Decideix que l'endemà ja inventarà una excusa que dir-li al seu nòvio.
Li diu que si més per curiositat i cansament, no com a premi.
Ell demana un cotxe a algú. Que acaba sent un cotxe llarg amb conductor (perquè ella no ho sap però ell és una estrella mundial del rock, un dels caps de cartell d'aquell festival...).
Ja de matinada, quan arriben a l'habitació de l'hotel, aquesta té una terrassa molt gran i es veu el mar, i ella se sent, per moments, feliç com una princesa.
Després d'haver mirat el cel mentres bevien xampany françès i de fer l'amor tres vegades i que ella li pregunti com se diu i a què es dedica i que ell li digui la veritat però també li demani si vol anar amb ell a una altre ciutat perquè té una actuació el dia següent.
I ella es diu interiorment que no estaria malament...
Després hi ha un salt en la història i es veu la vida que porta ella vint anys després.
Ella s'ha convertit en la esposa d'una estrella mundial del rock, mil·lionari i famós. Alcohòlic i cocaïnomen.
Ella es queda sola durant mesos quan ell està de gira. Perquè ja no vol anar-hi. Perquè sap la llei no escrita, que una estrella del rock a cada hotel hi ha una noia que l'espera, que vol veure la terrassa de la suite i poder explicar a les seves amigues que ha estat una nit amb la gran estrella del rock...
Sola i aburrida a la mansió de 20 habitacions i piscina i es pregunta quina vida deu tenir aquell nòvio (no recorda el nom) que va tenir vint anys abans i que la va portar a aquell festival...

La moraleja de la novel·la hauria de ser que triis el què triis sempre estàs perdent.

DIMECRES 11-7-07 (21:00 h.)
Confirmat 2.
L'Spiderman cada cop està pitjor.
S'està desintegrant a poc a poc. Lentament.

Supercontent!
Ja hem fet amb en Carles Vergés les proves del "Quadre Hippie".
S'han de corregir algunes coses de l'original abans de fer la pantalla gran, però animat perquè amb en Carles hem vist que anem bé!
http://www.vergesedicions.com

Ja tenim les entrades pel Summercase!!!!!

DIMARTS 10-7-07 (21:27 h.)
Confirmat.
En Jofre i l'Emma (sobretot en Jofre) van assassinar el divendres el meu Spiderman inflable que tenia des de fa 3 o 4 anys.
Només entrar ja em va dir que l'Spiderman porta els pantalons blaus (jo hi hagués afegit que el logo també és diferent...)
Durant el sopar vaig veure que no paràven de donar-li d'hòsties, i que l'Spiderman no parava de volar d'una banda a l'altre del menjador...

http://www.myspace.com/carlescarolina
No us perdeu això. Que és molt bò! De veritat!
Futura estrella!!
Necessitem un disc ja!!

"Llevaba tiempo buscando esa pose, reír para fuera y llorar por dentro. Todo tenía que ver con los ojos, la boca y determinadas pausas en la conversación. Es trágico y romántico. No se me daba muy bien, pero me gustaba lo que tenía de estúpida bravuconada, ya me entendéis, el esfuerzo que supone tratar de ocultar algo y enseñarlo al mismo tiempo."
"Complicada Bondad" de Miriam Toews. Anagrama Editorial.

Potser les coses tenen la seva pròpia velocitat (per més que volguem que vagin més ràpid).
Avui he pintat uns cartomats de prova per serigrafiar en Vergés perquè anem tirant endavant el "Quadre Hippie" i ja ho empalmarem amb "D'aquell sentiment d'absència que tinc".
Demà entra, finalment, a Sabaté, la foto de "Braços de Princesa" per fer l'ampliació.

DILLUNS 9-7-07 (20:42 h.)
Acabo el llibre de l'història de les ratlles i el seu significat a la vestimenta de les persones durant les diferents èpoques.
Com a l'edat mitjana les ratlles eren per marcar la gent (prostitutes, bruixes, indigents...); entra a formar part de l'heraldica dels esc