DIUMENGE 01-03-08 (20:15 h.)
Això s'ha acabat!!!!

A partir d'ara el blog (res és igual quan canvia) es transforma en B2 i podreu entrar-hi a través del menú.
Gràcies per l'atenció (sense vosaltres tot això no hagués estat posible) i que la força us acompanyi.
Adéu!!!

T-)))))))))))))))

 

 

 

DIUMENGE 01-03-08 (11:59 h.)
Per enrriquir l'argument dels "pinzells masculins" que explicava, molt desordenadament, l'altre dia; he trobat avui aquest fragment de la Camille Paglia, intel·lectual travesti (de veritat que ho és), i una de les veus més autoritzada per parlar de gèneres des d'una posició neutral i no contaminada ideològicament.
"Los niños literalmente manejan sus herramientas desde muy pronto. Tienen que aprender, por ejemplo, a apuntar. A menudo he dicho que éste es uno de los momentos en que los niños aprenden linealidad, concentración, dedicación, proyección. Desde el principio el hombre tiene la idea de erigir, de algo que está erigiéndose y cayendo. La idea de algo que es a la vez duro y blando, que no controla completamente."
Vamps & Tramps.
Camille Paglia

 

 

DISSABTE 01-03-08 (16:39 h.)
Les hores van passant i el temps s'acaba.
Com aquella sensació que el temps no s'atura ni quan el rellotge no té piles...

Títol per un quadre: "Hi han coses per les que no s'ha de lluitar."

Un llibre al voltant del fluxe d'informació, la multitud de missatges, l'exçés de significats, la fragmentació del sampler, els sentiments del concepte, la societat de l'espectacle, la cultura popular i/o la trangressió de l'obra única a partir del remix...

"La ciencia del ritmo", escrit per Paul D. Miller (també conegut pel públic dance de l'última dècada del segle XX com Dj Spooky), és un assaig disfressat de diari on a manera de sampler presenta algunes idees a partir de la societat global i megatecnològica que vivim.
"Así que mientras fluimos por la página en el aquí y el ahora, y mientras procesáis las palabras a medida que las leéis, recordad esto: ellas también os procesan. Recorred los intersticios de la globalización como un fantasma en la máquina mientras avanzamos, a cámara rápida, más allá de la travesía intermedia hasta los hipervínculos de una cultura de base de datos cuyos archivos salieron huyendo y se disolvieron en casi todos los formatos de memoria que se nos han ocurrido, y pensad en cómo describiríais la experiencia. ¿Es tan sencillo como abrir un portátil e incorporarse a una red inalámbrica? ¿Es tan automático como marcar un número con el móvil en una ciudad desconocida? El hogar está donde está tu teléfono móvil. ¿Una absurda lógica reduccionista? Unos recuerdos plássticos y fluidos corren por circuitos y centran nuestra atención en un mundo donde nos descargamos a nosotros mismos a diario."
A partir de la seva experiència vital i del seu passat com a consumidor i després productor de música; per posteriorment anar eixamplant el ventall fins a convertir-se en observador global de la societat que li ha tocat viure. Convertint-se, interiorment, en un intel·lectual pop i tecno, una espècie de Borges del segle XXI.
"Los primeros impulsos que tuve sobre la cultura Dj nacieron de esa idea básica: el juego y la irreverencia hacia los objetos hallados que utilizamos como consumidores y la sensación de que teníamos algo nuevo ante nuestros hastiadísimos ojos."
Com a doctrina inicial.
Hi ha (hauria d'haver-hi! No podem ser passius davant el món i de la lògica consumista -convertida en tirania i/o dictadura- en la que estem immersos) una selecció natural tant en la recepció visual dels missatges (dels impactes, que dirien els publicitaris) que ens arriben; com la part conceptual o musical del dia a dia.
"Siempre que se mira una imagen o se escucha un sonido, existe una implacable lógica de selección que hay que atravesar para crear una mínima sensación de orden. El producto final de este palimpsesto de la percepción es un compuesto de todos los pensamientos y acciones que uno pasa por el tamiz en los últimos microsegundos, un reflejo en corte de sonido de un proceso que actualiza al monstruo de Frankenstein, pero esta vez la criatura imaginaria está hecha de fragmentos de tiempo, código, memoria y carne en interacción. Los ojos mandan un caudal de datos al cerebro a través de algo así como dos millones de haces de fibras de nervios. Pensad en los aspectos exponenciales de la percepción cuando multiplicáis esta densidad por el hecho de que no sólo el cerebro hace esto a todas horas, sino que además los millones de bits de información que circulan por vuestra mente en cualquier momento dado tienen que ser coordinados, y la más mínima desviación, (...) cualquier variación en el tráfico de información, puede crear no sólo pensamientos nuevos, sino nuevos modos de pensar."
O la lògica existencialista d'aquests temps tant "hiper" que estem vivint:
"Todo depende de la perspectiva. Estoy en el aeropuerto esperando mi próximo vuelo. Eso es todo lo existencial que se puede ser en estos tiempos de hipermodernidad."
I és que en el fons, cada observador és un autor; un creador.
"El observador siempre altera la imagen, el mapa siempre cambia las rutas por las que se viaja. Siempre hay algo que resolver con el pensamiento cuando se crea una mezcla; por eso me fascinaba Duchamp. Corre una vieja anécdota sobre por qué dejó de pintar: dijo sencillamente que tenía <<que seguir llenando espacio>>. Dicho de otra manera, se encontraba <<dentro>> del espacio entre las cosas: las motas de ideas e intencionalidad que generan los objetos y las emociones que suscitan en nosotros campaban a la deriva por su mente como una bandada de pájaros autodirigida."

 

 

 

DIMECRES 27-02-08 (23:40 h.)
De mica en mica tornem a arrancar.
Com els jocs d'ordinador; el cotxe de rally... Quan se surt de la carretera al final d'una recta i s'estimba, després torna a començar de nou, a poc a poc...

Estic començant a treballar amb les fotos del quadre dels estorninos...
A partir d'un llibret que vaig comprar-me a Londres per 6 euros (un llibre de nens per pintar) d'arquitectura moderna...


 

 

 

DIMARTS 26-02-08 (22:47 h.)
Tres persones (femenines) del respectable han escrit per amonestar-me el comentari dels pinzells masculins...
Sorry.
De fet s'havia d'argumentar una mica més...

"¿Qué es importante para un ser humano? ¿Saber quién es o por qué es, o no saberlo, no ser consciente de ello? Yo sé quién soy. Soy el mejor cineasta del mundo, que jamás ha hecho una película completamente buena, completamente satisfactoria. El cine es una mujer que no puedes encender y apagar, pero el cine es una mujer y un día se irá."
Nicholas Ray al llibret que acompanya el dvd de "La leyenda del tiempo" d'Isaki Lacuesta.
"La leyenda del tiempo" (ja en parlarem un altre dia, quan l'hagi vist sencera, perquè ahir quan la mirava, estava tant cansat que vaig quedar adormit) del tros que vaig veure puc dir que és una pel·lícula preciosa. Fa uns primers plans (que a mi m'agrada molt perquè pots veure els ulls dels actors) acullonants als personatges que sembla que els hi puguis veure l'ànima. De veritat. És una sensació que em sembla que no havia vist mai a cap pel·lícula, per lo menys d'una manera tant conscient.

La gent del servidor on està aquesta web i el blog que esteu llegint, no para d'enviar factures per superar el màxim permès de tràfic de megues.
És com si ens posessin multes amb els ràdars. Només que no ens treuen els punts.

L'Andrea avisa que ja funciona la seva web!!
http://www.latipa.com
És molt maca!

 

 

 

DIUMENGE 24-02-08 (12:48 h.)
Si no m'he descontat, ahir, vaig fer sis maquinades de roba amb les seves corresponents secadores i esteses a l'estenedor.
No ho explicaria si nó fos perquè avui mentres plegava mitjons (em sembla que dimitiré del meu present i em faré maruja, perquè és només quan ho sóc que tinc les millors idees i pensades...) m'he adonat que:
Pintar (parets o quadres, tant és...) és una cosa definitiva i eminentment masculina.
Perquè els homes han estat sempre, indiscutiblement, agafats a la seva (perdoneu-me aquí i ara, la paraulota...) polla*.
El què intento explicar és que el gènere masculí ha tingut sempre un lloc on agafar-se. I que l'acció de pintar, des de les cavernes prehistòriques fins el present, és un allargament (mai millor dit) d'aquesta acció.
(Un altre dia parlarem de les pintores femenines. De veritat. Perquè no s'empipin les pintores ni les feministes.) (Un argument una mica vulgar podria ser que les (dones) pintores els hi agraden molt les tites i que per això pinten amb pinzells... Però que consti que jo no ho he dit!)

Més coses d'aquests dies mentres hem sigut fora de casa amb l'ordinador apagat:

- Un llibre:

"Pensar visualmente" de Mark Wigam.
Que explica, en boca d'alguns dels il·llustradors més destacats, les tècniques, idees i maneres de treballar que tenen.
Aquest moviment que hi ha hagut, als últims anys, d'un cert retorn a la il·lustració manual enfront de la fredor de la tecnologia; i que està contaminant - jo crec que per bè- la moda i el disseny gràfic.
Molt explicatiu i amb moltes (mai millor dit) il·lustracions.






- Vaig anar a veure El Guincho!! i a fer un treball de camp, divendres al Nitsa.
(Per més informació del Guincho baixeu fins
DILLUNS 7-1-08...)

(He buscat a les revistes fotos del Guincho per il·lustrar aquest comentari i he trobat aquesta que, em sembla que, porta la mateixa camiseta que portava al concert, però amb pantalons vermells. Una camiseta, per cert, molt M.I.A.)
Només entrar a la sala vaig trobar l'Andrea, que no la vaig reconèixer el primer moment, perquè ara porta els cabells llargs però estava guapa i simpàtica com sempre.
Amb una mà feia anar el sampler i amb l'altre tocava la bateria. Va ser un concert molt tribal, amb molt ritme -s'ha d'entendre el context: 3 de la matinada i una discoteca plena de gent que cridava "subidón subidón!!" (així és -sóm- la juventut de classe mitja: treballant i/o estudiant durant la setmana per sortir a tope el finde...)- i va fer que no hi haguessin tants matissos com al cd.
Vaig tenir la sensació (que feia molt temps que no tenia. Crec que per això continuo sortint: per tenir-la de tant en tant) com de nihilisme mental; d'estar envoltat de cossos apretats, suant i ballant sota una pluja de llums de colors... De felicitat!
Per moments semblava que estiguessim als Carnavals de Tenerife (El Guincho és de les Canàries) (i això reafirma allò que va dir aquell savi: "Sóc del lloc de la meva infància...") i vaig poder ballar amb els braços alçats bastantes estones.
Vaig anar-hi amb la Laura, que estava molt guapa i simpàtica com sempre, i que feia molt temps que no ens vèiem. Va dir: "hem d'anar a molts concerts en directe perquè em descarrego molta música que no pago. O sigui que pagar per un concert és com una manera de fer les paus!!" Pues si, estic d'acord.
Amb la Laura venia un noi de Xile, molt simpàtic que es deia Federico.
Em va dir:
-Tengo 32 años y una niña de 4...
I jo li vaig contestar:
-Què cardes? Pués ya te pediré consejo...
Però durant el concert el vem perdre. I quan la Laura va anar si el trobava va ser quan, per casualitat, em vaig trobar la Carol. Molt simpàtica, guapa i dolça com sempre.
Després del Guincho hi havia un dj del segell alemany Bungalow que posava una música molt simpàtica i funky però amb uns baixos molt greus i potents.
Com que el Guincho va començar a les 3 i després amb el dj em vaig despistar i em vaig quedar una estona, vaig acabar super tard.

(Ha quedat una crònica una mica desestructurada però és que tothom estava molt maco i simpàtic -fins i tot el cambrer del bar de Gràcia que em va fer un suc de taronja natural a quarts de set del matí-. Serà que no surto gaire...)
Desig: Seria la bomba que les noies d'Invictro portessin El Guincho a Vic!! I que el fessin tocar a l'escenari de la plaça major! Amb la plaça plena i tota la gent ballant amb els braços alçats com si fosssin els Carnavals de Tenerife! A l'esperit vigatà no li aniria malament uns carnavals!! (De totes maneres ens conformariem si toqués a l'escenari del Casino...)

- Vaig trobar ahir, que la vaig comprar fa uns dies, però es devia quedar tapada amb les mudances i ja no me'n recordava que la tenia...

Marikink.
La "revista de chicas" de Paco y Manolo. Anava a dir que és una revista fashion, però crec que no és la paraula adient perquè les noies de la revista quasi no porten roba.
Paco y Manolo són dos fotògrafs de Barcelona que treballen junts, d'estètica gay i coneguts sobretot a l'underground però que publiquen al País, Rockdelux, etc...
S'editen la revista ells mateixos (Hi ha una versió, que crec que és l'autèntica, que es diu Kink i que també editen ells mateixos però que és de nois...) i sense cap pàgina de publicitat (Per exemple: la contraportada és blanca). Amb fotos a pàgina sencera i sense cap text excepte el nom de la model (que no són professionals) i la data de la fotografia. Les tres o quatre últimes pàgines les fotos són obra de Ramiro E, que també té fotos de noies, però aquestes amb roba.
Tenen una web molt maca on hi ha un blog fotogràfic de més de tres anys...
http://www.pacoymanolo.com

- Confirmat:
El divendres 4 d'abril, amb l'Edu punxarem junts al Gravat (rollo pimpom) una sessió que es titularà ESTEM APRENENT A FER ANAR EL TRAKTOR i al cartell hi haurà el pictograma d'un tractor.
Suposo que serà una cosa una mica estranya perquè posarem música que ens agrada però que no punxem mai.
(Tinc que trucar en Txelo perquè m'expliqui el Traktor, ja!)

-

Dos llibres reveladors a l'entorn de les noves maneres de fer de la publicitat actual.
"Publicidad de Guerrilla" és un recull de treballs d'agències de publicitat d'última generació que són les que treballen amb noves maneres de comunicació després del fracàs demostrat dels mitjans tradicionals (sobretot com a conseqüència de l'exçés de missatges...)
Publicitat de guerrilla és el què fa Ryanair quan es planta a Plaça Catalunya i regala 10.000 bitllets d'avió a 1 cèntim i provoquen disturbis entre la gent que fa cua.
Publicitat de Guerrilla seria que algun fabricant de mocadors de paper regalés mocadors de paper als automobilistes que estan parats als semàfors de Meridiana...
En el fons es tracta de trobar noves maneres, moltes vegades irreverents i transgressores, per destacar entre l'abundància de missatges publicitaris i que el receptor recordi el producte...
Una de les que m'agrada més del llibre (sobretot per la senzillesa de l'idea) és:

(De Nike) Un dia Amsterdam va despertar i tenia les parets dels carrers plenes de porteries de futbol dibuixades perquè els nens juguessin al carrer.
És trist que o faci Nike, perquè això haurien de fer-ho els ajuntaments...

També és molt bona aquesta:

(De Microsoft) Per ensenyar el nou logotip de l'empresa va bombardejar els carrers de Nova York amb enganxines del logotip.
Una manera molt poètica -papallones enmig del caos i el ciment de la ciutat més influent del món- fins que l'ajuntament va denunciar l'empresa i aquesta va haver de pagar brigades de neteja perquè anessin arrencant les papallones...

(D'un canal de televisió per cable que passa tot el dia pel·lícules d'acció) Un cotxe porta lligats tres inflables i quan va per la carretera sembla que caiguin missils del cel.
Molt gamberro!

(D'AXN, un canal per cable per anunciar la nova temporada de CSI) Als serveis de les estacions de tren més utilitzades de Nova York s'escenifiquen diferents assassinats.

"Trucos publicitarios. Instrucciones sobre seducción visual" com el seu títol indica és un seguit de trucs per aconseguir un major impacte visual i, d'aquesta manera poder ser més efectius.
Mitjançant la tipografia, gran i petit, imatge i text, figura i fons, contorns, dues i tres dimensions... etc...

És una esquena o són uns peus???

O la manera o el lloc on s'aplica l'anunci:

 

* NOTA DE L'AUTOR: També podia haver fet servir la paraula tita o titola, però és com més de boyscouts, no sé... Necessitava una paraula contundent. De totes maneres, la paraula polla ja està molt acceptada col·loquialment; la pots dir en un sopar i no és cap escàndol...
He buscat POLLA al diccionari de sinònims i antònims de'n Marcel Pey:
polla Gallina.
No sé...
Després he buscat TITOLA i no hi surt. El què més s'assembla és:
titot Gall d'indi.
Després he buscat TITA i he trobat:
tita Animal, bèstia, animaló, bestiola.
És només, quan tens entre les mans, un diccionari de sinònims i antònims que t'adones de la riquesa de matisos i textures de la llengua que tenim... I que no l'hem de deixar perdre...

 

 


DISSABTE 23-02-08 (22:53 h.)

Ja tornem a ser a casa!
Amb les parets blanques i a punt de començar una nova vida. A vegades les coses encaixen sense haver-ho provocat, vull dir que la vida es mou sense avisar com un cub de Rubik que es transforma sense ningú el mogui. Altres vegades voldries moure-les i no pots i les que menys, hi han cops que encaixen de xiripa o passen quan han de passar...

(Que sembla que si no escrius no existeixis...) Coses d'aquests dies mentres hem sigut fora de casa amb l'ordinador apagat (que sembla que si no tens l'ordinador activat no hagi de sortir el sol...):

- :-)))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))).

-Llegint i a punt d'acabar un recopilatori de la revista Granta que recull alguns contes curts de joves escriptors americans.

La revista proposa una sèrie d'escriptors, que segons el seu criteri, seran importants en un futur pròxim.
Hi ha una història molt trista i melancòlica d'una parella jove: com si fossin un glassó i s'anés desfent...
La d'un sordmut que estableix una relació apasionada amb una multitud de coloms.
Una conversa entre un estudiant futur terrorista suicida d'Al Qaeda i un jove universitari desencantat.
Una molt surreal on els presidents morts dels Estats Units es reencarnen en caballs...
El descubriment de la pròpia condició sexual (gay) d'un jove estudiant negre però sobretot de la reacció del seu pare ("...¡vas a ser gay además de negro!!").
Etc, etc.
En destaquen dues coses:
1- La majoria dels autors del llibre, són concients de la societat en què vivim i del què suposa, del consum i de les noves maneres de comunicació, de les seves contradiccions i del què provoca; i fan que això banyi les seves històries.
2- Molts dels escriptors són immigrants de segona generacióque ja han assumit la seva condició de ciutadans americans i reivinquen les seves arrels i passat mitjançant la barreja de tradició i modernitat.
La millor f
rase del llibre:
"Quizá fuera mejor amar a alguien hasta su muerte que dejar de amar a alguien que está vivo."
Aquella primera vez.
Christopher Coake.

-Va arribar un flyer amb la nova col·lecció de T-shirts de la Carol!


 

 

 

DIMARTS 19-02-08 (19:55 h.)
Tinc pintors a casa.O sigui que estic sense casa uns dies.

 

 

 

DILLUNS 18-02-08 (22:09 h.)
"Me alegro mucho de estar vivo en esta época."
La ciencia del ritmo.
Paul D. Miller.

Despertar d'hora un diumenge al matí és el millor del món. Entres a Barcelona amb els carrers buits, sense cotxes i sense gent. Amb tots els semàfors de la diagonal en verd i la música del lloro escupint newrave a tota pastilla. Arribes a la Plaça dels Àngels i t'emportes pel davant un parell d'skaters que incumplien la llei de civisme.

Al Macba hi ha una exposició bastant xula i posmoderna d'Asier Menziabal. Un d'aquests artístes bascos, fills, per igual, d'Oteiza i dels Kortatu. Hereu d'aquesta tradició robusta i mil·lenaria i que es barreja amb qüestions ideològiques (potser ambigües) i estètiques.



Juga amb la representació de lo polític a partir de la tradició radical de l'esperit basc de la terra a partir de la música, l'art i la política.
Treballa amb diferents mitjans depenent de l'abast de l'obra: escultura, fotografia, documental, cartells, etc...
M'agrada aquesta actitud d'acostament multidisciplinar que té Asier Mendizabal per acostar-se i abarcar transversalment a les idees. Aquesta intencionalitat política i aquests resultats premeditadament freds que aconsegueix.


 

 

DISSABTE 16-02-08 (13:17 h.) PALLEJÀ.
Vaig a un concert d'aquells que hi ha molt poca gent de públic, amb un escenari molt fosc i amb un paio fent anar un Apple i un altre tocant la guitarra (Ningú cantava). Tocaven un tema trist i lent i jo provava de posar-me trist igual que la cançó. Però no podia de content que estava.

Abans lluitàvem contra nosaltres mateixos. Amb valentia i perseverància.
Ara lluitem contra el temps. Aquest monstre invisible que implacable marca el ritme. Tic tac tic tac tic tac...
Ningú, ni fent trampes ni fotent-li el palu, guanya al temps.

 

 

 

DIMECRES 13-02-08 (21:58 h.)
Martin Amis a una entrevista que li fan a El Cultural del diari El Mundo:
"Todos parecemos duros, pero en el fondo tenemos fe."

"P. -¿El amor está perdiendo valor?
A veces sospecho que sí. La Historia se ha acelerado. Es una aceleración que prácticamente ha matado a la poesía. Lo que hace un poema lírico clásico es congelar un momento y examinarlo y a la gente ya no le gusta parar el reloj.
R. -¿Y eso le parece bien?
-Bueno, ahí está. Tiene cosas buenas y cosas malas. Y ahí está Internet y el teléfono móvil, que están cambiando la sociedad y la política.
P. -También el amor...
R. -También el amor, sí. El otro día oí a una chica en la calle gritando por el móvil: "¡No quiero saber nada de ti! ¡Hemos terminado!". ¿En plena calle? Vamos en esa dirección, hacia un amor cada vez más barato. Pero, por otra parte, la gente es más libre y creo que eso es bueno."

 

 

 

DIMECRES 13-02-08 (01:04 h.)
Com diu la famosa cançó: "S'ha de ser valent, s'ha de ser valent!!..." i com que ho sóm i aquesta web és com la dels Radiohead... on pots veure primer els quadres de veritat a la web i després en real...
La primera web on primer t'expliquen els plans i després miren de fer-los...

Tachín tachín...

"Tengo un grupo de rock que se llama melancolía."
Serigrafia i titanlux sobre cartomat.
100x70 cms.

Aquest era, és, l'últim quadre de la beca. O sigui que, realment, en aquest moment s'acabaria el treball, restant a l'espera de l'exposició, que farem pròximament (Us n'anirem informant).

I aquest blog seguirà fins que amb l'Eulàlia tinguem a punt el blog 2.
Podem dir, doncs, que tot el que hi hagi a partir d'ara és de propina.

(A mi, si algú em donés propina, jo estaria la mar de content...)

 

 

 

DILLUNS 11-02-08 (18:28 h.)

"Estilos radicales."
Susan Sontag.
Debolsillo Editorial.
(9'95 euros)

Aquest és un llibre, que en una situació normal, no m'hagués comprat perquè estic en un moment de desintoxicació assajistica i estic tornant a la novel·la.
Però és de la Susan Sontag i porta un assaig sobre l'obra de Jean-Luc Godard (que és com si tanquessim un cercle. La beca tenia com a punt de sortida una aproximació al treball de Sontag, Godard i John Berger per, a partir d'aquí, poder interpretar de manera subjectiva l'influència dels media envers les persones...) (Per exemple: en l'últim llibre de'n Berger, "Mirar", hi ha un petit assaig a partir de "Sobre la fotografía" de la Sontag...).
Hi ha altres assajos dins aquest llibre: Un sobre el silenci en l'estètica, aquell punt on l'artista es planta i queda callat (com un Bartleby que renuncia al seu camí...)
Un per explicar l'actitud dels crítics literaris cap a les literatures "pornogràfiques" parant-se, molt racionalment, a definir i analitzar pornografia com a significat: "Nadie debería emprender un debate sobre la pornografía sin antes de reconocer que hay varias pornografías -por lo menos tres- y sin asumir el compromiso de abordarlas una por una. La verdad sale muy beneficiada cuando se examina, por un lado, la pornografía como elemento de la historia social y, por otro, la pornografía como fenómeno psicológico (síntoma de la deficiencia o deformidad sexual tanto de los productores como en los consumidores, según la opinión generalizada) y cuando, por añadidura, se distingue de estas dos otro tipo de pornografía: una modalidad o convención menor pero interesante dentro de las artes."
I compara la recepció crítica que van tenir obres tradicionalment enteses com "pornografiques" ("Historia de O", "Historia del ojo" de Bataille, "La imagen"...)...
També assajos sobre Cioran (que me'l salto. No estic prepara...), de la relació Teatre-Cinema (té bona pinta però també el deixo), un a partir de la pel·lícula "Persona" de Bergman (Molt bò i decisiu per entendre millor a Bergman a partir d'ara. A tall d'exemple: "Lo cierto es que no hay absolutamente ningún argumento, en el viejo sentido de la palabra: lo que proponen estas nuevas narraciones no es provocar sino interesar al público más directamente en otras cosas, por ejemplo en los mismisimos procesos de conocer y ver." o "Cuando el artista declara que no <<sabe>> más que el público, lo que dice es que todo significado reside en la obra misma, que no hay nada <<detrás>> de esta." o "Porque lo que se desató cuando se demolieron las estructuras formales decimonónicas del argumento y los personajes (con su presunción de que existía una realidad mucho menos compleja que la que abarca la conciencia contemporánea) fué la energía para este tipo de preocupación <<formalista>> por la naturaleza y las paradojas del medio en sí mismo. Lo que se acostumbra a calificar con condescencia como la artificialidad exageradamente exquisita del arte contemporáneo, que conduce a una especie de autofagia, se puede definir, con tono menos peyorativo, como la liberación de nuevas energías del pensamiento y la sensibilidad.".

Però el que ens interessa és el de'n Godard!
Comença amb una cita del mateix Jean-Luc:
"Quizá sea cierto que hay que elegir entre la ética y la estética, pero no es menos cierto que, cualquiera que sea la opción que se elija, siempre encontraremos la otra al final del camino. Porque la definición misma de la condición humana debe estar en la puesta en escena propiamente dicha."
Defensa el treball del director françès de crítiques injustificades a la vegada que ens ensenya a mirar-lo: "La obra de Godard -a diferencia de la obra de la mayoría de los directores de cine, cuya evolución artística es mucho menos personal y experimental- merece, o más bien exige, que se la vea íntegramente. Uno de los aspectos más modernos del arte de Godard consiste en que el valor final de cada una de sus películas procede del lugar que ocupa en una empresa de más envergadura, en la labor de toda una vida. Cada película es, en cierto sentido, un fragmento que, en razón de la continuidad estilística de la obra de Godard, arroja luz sobre los otros."

"Las películas de Godard, como todo conjunto de obras importantes ceñidas a los cánones de la cultura moderna, son sencillamente lo que son y también son acontecimientos que empujan a su público a reconsiderar el sentido y la magnitud del arte que representan: no son solo obras de arte, sino actividades metaartísticas encaminadas a recomponer la sensibilidad total del público."
I declara a Godard número 1 del rànquing.
"El hecho de que sea incuestionablemente el director más influyente de su generación se debe sin duda, en gran parte, a que se mostró incapaz de adulterar su propia sensibilidad, sin dejar de ser por ello evidentemente imprevisible. El espectador va a ver una nueva película de Bresson con la certeza de que se encontrará con una obra maestra. Y va a ver la última de Godard preparado para encontrarse con algo simultáneamente acabado y caótico, <<una obra en desarrollo>> que se resiste a la amiración fácil. Las cualidades que convierten a Godard, a diferencia de Bresson, en un héroe cultural (y en uno de los artistas más eximios de esta época, como Bresson) son precisamente sus energías ingentes, su obvia predisposición a asumir riesgos, el singular individualismo con que domina un arte corporativo y drásticamente comercvializado.
Pero Godard no es solo un iconoclasta inteligente. Es un <<destructor>> deliberado del cine, no el primero que ha conocido este arte, pero sí, por cierto, el más tenaz, prolífico y oportuno.(...)
Los grandes héroes culturales de nuestra época han compartido dos cualidades: todos han sido ascéticos en algún sentido ejemplar, y también han sido grandes destructores (...) Otros -como Joyce, Picasso, Stravinsky y Godard- exhiben una hipertrofia del apetito por la cultura(aunque a menudo su avidez es mayor por los detritos culturales que por los logros consagrados en los museos); hurgan en los basureros de la cultura, al mismo tiempo que nada es ajeno a su arte."

I després el defineix com un revolucionari tant formal com conceptualment.
"El aspecto conscientemente reflexivo de las películas de Godard es la clave de sus energías. Su obra constituye una meditación formidable sobre las posibilidades del cine, lo cual ratifica lo que ya he alegado, o sea, que ingresa en la historia del cine como su primera figura premeditadamente destructora. Dicho en otros términos, se puede observar que Godard es problablemente el primer director de gran envergadura que se dedica al cine en el ámbito de la producción comercial con un propósito explícitamente crítico."

"Se preocupa por las ideas, por la conceptualización, a expensas de la integridad sensual y la fuerza emocional de la obra, o en términos más amplios, que tiene el hábito (una suerte de mal gusto, según se opone) de violar la unidad esencial de una forma determinada de arte mediante la introducción en ella de elementos ajenos. Es innegable que Godard se ha consagrado valerosamente a la empresa de representar o encarnar ideas abstractas como ningún cineasta lo ha hecho antes que él."

"Godard utiliza muchas técnicas específicamente sensoriales que fragmentan la narración cinematográfica. De hecho, así es cómo funciona la mayoría de los elementos familiares de la estilística visual y auditiva de Godard: los cortes rápidos, el empleo de tomas inconexas y tomas relámpago, la alternancia de tomas soleadas y grises, el contrapunto de imágenes prefabricadas (señales, pinturas, carteleras, tarjetas postales, posters), la música discontinua.
Quizá donde Godard aplica de manera más llamativa el principio de disociación es -dejando de lado la estrategia general del <<teatro>>- en el trato que dispensa a las ideas. Desde luego, en sus películas las ideas no se desarrollan sistemáticamente, como en un libro. No es este su destino. Al revés de lo que sucede en el teatro brechtiano, en las películas de Godard las ideas son sobre todo elementos formales, unidades de estímulo sensorial y emocional. Sirven por lo menos tanto para disociar y fragmentar como para indicar o iluminar el <<significado>> de la acción. A menudo las ideas, vertidas en bloques de palabras, son tangenciales a la acción."

Un comunicat que m'ha enviat avui (ho juro) un grup autònom i misteriós a favor del bon gust estètic (juro que jo no hi tinc res a veure):
http://es.youtube.com/watch?v=OdCYnmPTpH0

 

 

 

DILLUNS 11-02-08 (00:18 h.)
"Se sacaron muchas más fotos aquel día pero ninguna que la gente quisiera ver."

"Necesitamos una verdad fácil de entender y muy pocas palabras. Y si consigues una foto con la imagen adecuada... puedes ganar o perder una guerra."
Banderas de nuestros padres.
Clint Eastwood.
Una pel·lícula que planteja dilemes entorn del poder de la (una) imatge i com pot servir per influïr en la voluntat popular (...després la cosa degenera en un melodrama bèl·lic sobre els horrors de la guerra i tal...)


De fet, els USA, van començar a perdre l'actual guerra d'Irak el dia que es van fer públiques les fotografies dels maltractaments a la presó d'Abu Girad.
(I de Guantanamo. Que és com un camp de concentració en plè segle XXI... I ens hauriem d'avergonyir de permetre que això estigui passant, ara, més de 5 o 6 anys després; nosaltres que representa que sóm del cantó "civilitzat" del món)

La guerra, és ella mateixa, un producte i amb els antecedents que tenim, podriem dir que per guanyar una guerra necessitem, a més a més d'un bon grapat d'avions, una agència de publicitat i relacions públiques.

 

 

DIUMENGE 10-02-08 (13:51 h.)
Foto del DESPUÉS:



Tinc l'ànima una mica més endressada perquè he aconseguit ordenar la taula -i ara ja es veu el blanc de la fusta-, llençar papers i post-its vells de tot aquest any, buidar l'escriptori de l'ordinador, gravar cds amb coses passades i fer quebre tots els llibres a les estanteries...
Sóc un home nou amb un context nou i net.
(Ara l'habitació es veu més gran i diàfana, amb més espai i lluminosa; tot i que encara sembla un gabinet de meravelles del segle passat...)
Així vivim.
(I després pintem.)

 

 

DISSABTE 09-02-08 (12:13 h.)

 

 

 

Falta poc per acabar, ja, el "Tengo un grupo de rock..."



(M'agrada perquè està agafant un aire com de desencís, de desconegut. És el quadre de la beca que queda més obert, amb incògnites -suposo que serà un d'aquests quadres que o t'agrada d'entrada o no t'agrada gens-. Fot, quan el veus, una bona castanya visual. Funciona visualment, igual que al billar, amb les boles buscant la banda per rebotar, com quan la bola blanca pica el triangle inicial i és com una explosió de boles per tota la taula....)

En veritat és una manera maca de tancar la beca perquè és com una metàfora del què faré a partir d'ara: N. p. i.
(Bueno, a curt termini, com que en Made m'ha tornat el llibre de la Trapera, començaré el quadre de les ciutats -"Quan els estorninos tornen del país de nunca jamás amb un billet d'anada i tornada."-, però no sé com enfocaré la cosa a més llarg plaç.
(Per exemple, l'Esteve, després de 10 anys de treballar junts, canvia d'orientació professional; i això potser també em farà canviar a mi una mica... Fa dies que hi penso.
El trobaré a faltar, igual que aquesta manera seva, tant especial i renaixentista de treballar.)

 

 

 

DIVENDRES 08-02-08 (23:02 h.)
"No es país para viejos." es una pel·lícula amb un ritme interior pròpi, marcat per les accions del personatge interpretat per Javier Bardem. I Tommy Lee Jones, cansat i desorientat, té una cara on les arrugues parlen. Fins i tot els paisatges tenen veu i vot en la psicologia del film.
(Fa dues hores que he sortit del cine i encara no sé si és una pel·lícula brutal o una pel·lícula genial).
Com que estic, encara, una mica desencaixat i no sé què dir, adjunto un tros de la crítica que surt al País d'avui i que ha escrit Jordi Costa:

"En la novela de McCarthy, el lector sólo accede al universo interior de los personajes a través de los espaciados monólogos del sheriff Bell, personaje interpretado en la pantalla por Tommy Lee Jones. El resto es acción, movimiento, azar, fatalismo y, en todo caso, concisos diálogos cortados a cuchillo, pero la sensación que, poco a poco, se apodera del lector es la de estar asistiendo al desarrollo de un proceso espiritual. McCarthy habla del ocaso de la ética del cowboy y de la emergencia de su sustituto evolutivo: la (a)moralidad del depredador, arbitraria, implacable y ocasionalmente funcional en la jungla corporativa.

Con una depuradísima caligrafía visual que logra hacer hablar hasta a las piedras -y a las rayas que las botas de un policía estrangulado dejan sobre el linóleo-, los Coen se han convertido en los mejores traductores de McCarthy. Su película no es un western crepuscular, sino un poswestern: lo que queda cuando el western -entendido como una moral y una épica- ha dejado de existir. Los cineastas han sido más elípticos que el escritor, han hecho justificados recortes y han logrado que un reparto excepcional logre el milagro de transustanciar una abstracción en materia, en carne palpable."

Al llibre hi ha una lluita èpica entre el bé i el mal. Aquí a la pel·lícula és el dolent contra tots.

 

 

 

DIVENDRES 08-02-08 (12:10 h.)
Foto de l'ANTES:

Al País d'avui hi ha una entrevista genial amb l'autora de la saga de Harry Potter, J.K. Rowling, que aquests dies està de promoció perquè surt a la venda l'últim llibre de la sèrie:
"Ese capítulo 34 ["Tumbado boca abajo, con la cara sobre la polvorienta alfombra del despacho donde una vez creyó estar aprendiendo los secretos de la victoria, Harry comprendió que no iba a sobrevivir"] es para mí la clave de todos los libros. Todo, todo lo que he escrito, fue pensado para el preciso momento en que Harry se adentra en el bosque. Ése capítulo que yo había planificado durante 17 años. Ese momento es el corazón de todos los libros."

"Esas pesadumbres pueden venir de esa época entre la infancia y la adolescencia, cuando llegan los fantasmas y se quedan contigo para siempre."

I avui és el dia en que s'estrena "No es país para viejos."!!!!!!!!!!!!!!!

 

 

 

DIJOUS 07-02-08 (23:23 h.)
He començat avui l'última fase del "Tengo un grupo..." i em sembla que anem pel bon camí.

"Durante el último siglo se ha adjudicado al arte concebido como actividad autónoma una jerarquía sin precedentes -lo más parecido a una actividad humana sacramental que admite la sociedad secular- ello se debe a que una de las tareas que ha asumido consiste en practicar incursiones y tomar posiciones en las fronteras de la conciencia (a menudo con grave riesgo para el artista como persona) y en volver a informar sobre lo que hay allí. El artista, que explora por su cuenta los peligros espirituales, se hace acreedor a cierta licencia para comportarse de modo distinto al resto de los mortales. La singularidad de su vocación puede compaginarse -o no- con un estilo de vida apropiadamente excéntrico. Su misión consiste en inventar trofeos de sus experiencias: objetos y ademanes que fascinan y subyugan, sin limitarse a instruir o entretener (tal y como estipulaban las antiguas teorías referidas al artista). Su principal recurso para fascinar consiste en avanzar un paso más en la dialéctica de la atrocidad. Se esfuerza por lograr que su obra sea repulsiva, oscura, ininteligible; en síntesis, por dar lo que es, o parece ser, indeseado. Pero aunque las atrocidades que el artista perpetra contra su público sean feroces, su prestigio y su autoridad espiritual dependen en última instancia de la perfección (sabida o inferida) que el público tenga de las atrocidades que aquel comete contra sí mismo. El artista moderno ejemplar es un traficante de locura."
Susan Sontag a un assaig titulat "La imaginación pornográfica" on, crec, qüestiona els crítics literaris que neguen el valor d'una obra només perquè és o té indicis pornogràfics.
(Dic, crec, perquè encara estic al principi de l'assaig.)
(Tinc que reconèixer, i demano perdó, perquè m'he saltat 50 pàgines del llibre perquè no em volia entrenir, però que llegiré més endavant, perquè té molt bona pinta i que és un assaig que és titula "La estética del silencio"

Vivim per pintar o pintem per viure?

 

 

 

DIMECRES 06-02-08 (22:51 h.)
"Ninguna otra generación tuvo contacto con tal cantidad de medios con que se formó la nuestra. Todas las referencias de nuestro cerebro son electromagnéticas: TV, radio, internet, dibujos animados, telefonía móvil, descargas de música, videojuegos. Y todo uso que hacemos de un objeto está supeditado a los conceptos de reutilización o reciclaje. De algún modo, todos somos samplers: cogemos cosas que ya existen y las recontextualizamos de nuevo como si fueran materiales de construcción. Cualquier canción estándar , cualquier tema de pop, no es más que una cita de citas de citas. Cada libro, una recopilación hecha en base a escrituras bajo la presencia de un imaginario previo al que todos los fragmentos hacen referencia. Como un déjà vu en el que todos los elementos parece que estén interconectados. Una red de intercambios y relaciones tanto estéticas, como sociales o personales, que hacen de la cultura un palimpsesto infinito."
Al Culturas de La Vanguardia d'avui, Bea Espejo dins una crítica de l'exposició que Dave Muller té aquests dies al MUSAC de León. Aquest artista treballa amb l'idea del remix, amb retreballar les idees i el so.

Penseu que aquest dissabte a dos quarts d'onze, al Casino de Vic, les noies de Baco enceten el segon cicle de SOBRETAULA amb Xavier Baró i Espaldamaceta compartint repertori, ampolla de vi, cançons i escenari.
No us ho perdeu!

La pandilla que gestiona el servidor on tenim aquesta web m'han enviat una factura perquè amb la quantitat de visites que tenim generem un excés de moviment de megues que supera el contracte.
(I que si no pago em desenxufen...)
Són un pesats perquè ja és la tercera o quarta que m'envien.
Estic a favor d'una xarxa marxista i gratuïta!!
Del poble i pel poble!!!

Per cert: un amic em va preguntar perquè no posava publicitat dins aquest blog i jo livaig dir que mentres ho poguem evitar, de publicitat no n'hi haurà. (Hi ha un blog que a mi m'agrada molt que aquest dies hi ha publicitat de natilles...)
En Job, (que és d'aquell tipus de persona que sempre l'has d'escoltar, perquè sempre té raó i sempre aprens alguna cosa) va dir-me que aquests servidors de blogs gratuïts el que aconsegueixen és que els usuaris creein continguts gratuïts on poder insertar publicitat.
Et diuen que pots escriure el què vulguis perquè és gratis però tu no pots controlar la publicitat...
Mentres pugui, prefereixo pagar un puntcom i que no hi hagi publicitat!!

 

 

 

DIMARTS 05-02-08 (20:45 h.)
Vàreu veure, ahir, "Tienes Talento"??
Va ser brutal!!
Primer: Una noia de dotze anys, ve expressament des de Venezuela a Barcelona per participar al programa (on es demostren les habilitats de cadascú i el jurat puntua o elimina). Canta "Cómo una ola" de la Rocío Jurado (Jo crec que ho va fer fatal...) i el jurat la va expulsar. En Miqui Puig (que és del jurat) li va dir: "...aprovecha tu infancia" i després la van eliminar. Demolidor.
Segon: Al cap d'una estona surt una noia catalana de 18 anys i la presentadora filladeputa li pregunta: "¿Por qué cantas?" i ella contesta: "Por qué es lo único que me queda..." Momentazo emotiu!
Després van fer un travelling de quan la noia surt cap al escenari i la noia anava amb cadira de rodes... (Va perdre la mobilitat de les cames en un accident de cotxe...)
Canta una cançó (bastant malament) però amb una lletra que era seva i que era molt maca i trista (d'una parella bevent tequiles sols a un bar...) i tot el públic va acabar plorant (jo també...).
Els tres membres del jurat li dónen l'aprovat (passa l'eliminatòria) i li diuen que cantar no és lo seu però que la lletra és increïble.
S'acaba amb ella sortint de l'escenari i amb tot el públic aixecat i aplaudint.. (Tope emotiu. Ella plorava, jo plorava, tot el públic plorava...)
(Un programa boníssim. Van per feina i no aburreixen...)



Durant més de 10 anys he estat bevent Coca-Cola (de la vermella. D'ara endavant l'standard), més o menys una llauna cada dia.
Ja feia temps que la Natàlia m'atabalava que bevés la light, que no és tant perjudicial per què no porta tant sucre.
[Segons l'informació que porten les llaunes, l'standard té 35 grams de sucre (39%) a cada llauna i la light no en té cap.]
De fet, em vaig anar convencent, de mica en mica, el dia que l'Eulàlia em va dir que jo començava a tenir panxa (en la meva modesta opinió, jo sóc de bon veure, i, també de bon beure. Però, en veritat sóc, el què els americans en diuen un gordoflaco...) i això em va deprimir seriament. Poc a poc, vaig passar-me a la light tot i que el gust no és gaire bò però t'hi acostumes de seguida. Bevia i bevia amb la tranquilitat que dóna saber que no porta sucre.
Fins que un cap de setmana que estàvem a casa la Silvia i en Francesc amb la nevera plena de menjar, vaig provar i descobrir la nova Coca-Cola Zero que no es diferencia en res amb la light però té el gust igual que l'standard. La Coca-Cola Zero té les mateixes Es que la light (E-150d, E-952, E-950, E-951, E-338) i la E-331 que no té la light que té la E-330.
Quan el diumenge a la tarda va arribar la Silvia, el primer que em va dir va ser que em veia més prim; cosa que em va reconciliar amb l'espècie humana. Li vaig deixar la nevera buida de Coca-Coles Zero perquè me les havia begut totes...
O sigui, que ara podem dir que sóc Zero, que per fora és negra però d'esperit és standard.

(L'standard, però, només té dues Es: la E-150d i la E-338...)

 

Fa dies que no dic res però estic a punt d'acabar el "Tengo un grupo de rock que se llama Melancolía."


 

 

DILLUNS 04-02-08 (20:21 h.)
No us perdeu, sobretot, si fa falta aneu a veure-la a Perpinyà, "Juno" de Jason Reitman (que és el fill del mític Ivan Reitman, que va ser el director de la mítica "Los cazafantasmas" amb la no menys mítica banda sonora rollo electro i tal...)
"Juno" és la història d'una noia de 16 anys que queda embarassada (Com que és un tema que ens interessa, la vàrem anar a veure...)
ÉS LA MILLOR PEL·LÍCULA DES DE "PROMESAS DEL ESTE"!!!!

(La jove actriu protagonista -Ellen Page- està, ja, nominada a l'Oscar per aquest paper.)
Té un guió impecable. Sense errors. Els personatges estan molt ben construïts i el càsting (la mare de la protagonista és la CJ a "El ala oeste de la Casa Blanca") és perfecte! La música és rollo teenager (The Moldy Peaches, Belle&Sebastian...) i no desentona....
Està filmada amb una sutilitat i delicadesa encomiable. Aconsegueix definir tota una gama de sentiments sense alçar la veu.



Perdurarà en el temps igual que totes les bones pel·lícules (Jo m'atreviria dir que és de la mateixa familia que "Lost in Translation"...)
No explico més, tot i que està plè de moments brutals -el de la nota és preciós- perquè com que l'heu de veure, doncs ja ho veureu amb els vostres ulls.

(NOTA FIFI: Va haver-hi un moment de la pel·lícula en què tota la fila on estàvem asseguts ploràvem a llàgrima viva, tots intentant que no se'ns notés... Jo vaig comptar 13 persones a la nostra fila...)

(Per cert: A la pel·lícula, Ellen Page té la mateixa mirada que Pilar López de Ayala... No sé perquè explico aquestes coses...)

 

 

 

DISSABTE 02-02-08 (17:32 h.)
La tecnologia va fallar i tot no va ser tant perfecte com hauria d'haver sigut, però mirem de fer les coses bé i amb dignitat i seguim endavant...

Vaig estar ahir amb en Xarli (que és el pianista electrònic, samplers i bateria de la banda de'n Miqui Puig), que feia molts dies que no ens vèiem i vàrem enrraonar molta estona.
Va ser molt divertit i vam riure molt. (En Xarli té el millor riure del món. De veritat ho dic. Et podries passar molta estona escoltant-lo riure. És una delicia...)
-Li vaig explicar la meva tendència cap a la pandereta i el tembleque...
-Em va dir que aquests dies estan gravant un disc nou amb en Miqui Puig i que no fan servir gaires samplers...
-La tecnologia està eliminant intermediaris...
-Vam quedar que fa molt temps que no sortim i que ho farem un dia per Barcelona. També amb l'Arnau que fa tres o quatre anys que diem que ens hem de tirar una marxes dures i llargues i mai ho fem...
-El millor va ser quan ens vem donar compte de que:
1.Si volem música hem d'anar al Nitsa!
2.Si volem noies guapes haurem d'anar al Razzmatazz!!
I aquí va ser quan ens partiem de veritat...

Els divendres és el dia que vols que sigui cada dia perquè és el dia que l'Iñaki envia les coses que fa el divendres.
(Si voleu que us arribin les coses que l'Iñaki fa el divendres, escriviu un meil a no@nozap.net i dieu que voleu rebre les coses que fa el divendres... Passats dos o tres divendres, voldreu, ja, que cada dia sigui divendres!)
Dic això perquè ahir va arribar, entre d'altres, això: (Que és preciós)

Aquest és diu: "Todos queremos ser Jack Nickolson en El Resplandor."
I també:



Aquest és diu: "Tener miedo."
(Ara és quan em faig una mica el xulo i dic que la foto de la faixa del llibre li vaig enviar jo. Que només veure-la em va encantar -LA VIDA ES: TENER MIEDO- i la vaig robar d'un llibre que havia encarregat en Victor a la botiga i com que sabia que a l'Iñaki li agradaria -té certa obsessió pel MIEDO en totes les seves formes- li vaig enviar una foto del delicte...)
(Per cert: Sabeu a qui pertany el flequillo de la foto??)

Fragments d'un artícle d'Agustín Fernandez Mallo (l'autor de "Nocilla Dream" i que està a punt de publicar "Nocilla Experience" i "Carne de Píxel" -títol preciós-) al País d'avui:
"Cuando uno empieza a escribir cree firmemente en la perfección, después se da cuenta de que lo importante es el error. No me refiero al error que deriva en juicios morales, sino al error puro, en bruto."

"Supongo que la creatividad consiste en aprovecchar intuitivamente los errores en tu beneficio, utilizar lo que está en los margenes, el ruido, el residuo, como quien afirmase que ha aprendido a leer valiéndose de la mayor biblioteca del mundo: los contenedores de basura que albergan millones de textos en los envases vacíos. Las obras importantes se han hecho a través de las aomalías, si entendemos por ello las mutaciones aberrantes producidas en una disciplina. Esa anomalía es el error que solemos desechar, la tara, el resto; un extrarradio. Es ahí donde suele hallarse el ADN de lo que damos en llamar artes. Obras maestras derivadas de errores hay muchas, Las Vegas, Nicanor Parra, Sex Pistols, Georges Perec, etcétera."

"Hay un mecanismo generador de errores especialmente interesante, el apropiacionismo: un escritor extrae un fragmento del manual de instrucciones de una lavadora, y lo inserta tal cual entre dos párrafos de su propia obra o, da igual, del Quijote [que ya en sí es el Gran Error de la literatura universal]."

Algunes revelacions inspiradores que he tingut avui mentres feia neteja (D'un temps ençà tinc la sensació que hem d'abandonar les drogues dures, l'alcohol i els estimulants en benefici del "Tenn Baño" que col·loca quantitat i és molt més sà. Però des de que faig servir la marca blanca del BonPreu, la cosa encara inspira -mai millor dit- més):
-El Carnestoltes (o Carnaval) fa sortir a fora el travesti que tots portem a dins...
-(Tenia que haver-ho dit ahir però per culpa dels errors de la tecnologia, em vaig desturotar, i no vaig dir): Els sentiments de les imatges envers les persones i les persones davant les imatges i tot el què això genera emocionalment, per exemple: la pornografia, que només són imatge, generen reaccions fisiques i quimiques en el receptor; etc...

Que em descuidava!!!!!! que al myspace d'Aurora Records
http://www.myspace.com/aurorarecords
hi ha un tema nou de'n Gil i la Mercè!!!!!!!!!! MY WINDOWS. Un tema amb veus trencades i ritmillos guais! Bruuuuutaal!
I tenen bolos a Alemania per l'Abril!!

 

 

 

DIVENDRES 01-02-08 (00:01 h.)
Vàreu veure ahir l'últim capítol de "Perdidos"?? Va ser impecable! Sobretot l'última escena.

Hi ha al Culturas de La Vanguardia d'aquesta setmana un text brutal al voltant de la imatge filmada. Les filmacions que existeixen del recent assassinat de la candidata a la presidència de Pakistan, Benazir Bhutto.
L'autor (Jordi Balló) compara les dues filmacions que existeixen d'aquest acrim. Totes dues, just avans que la pistola de l'assassí dispara, fan un ràpid moviment lateral.
"Unas imágenes precarias, de aficionado, en las cuales vemos en secuencia temporal el cuerpo de Bhutto asomándose a la parte superior del coche y saludando a sus seguidores. De golpe, y sin razón aparente, la cámara inicia un barrido hacia la izquierda que coincide, pocos segundos después, con el sonido de un disparo que acabará con la vida de la dirigente, que se desploma fuera del campo visual.
(...) A la mañana siguiente aparecieron nuevas imágenes sobre los mismos hechos, pero de autor y encuadre distinto. Veíamos de nuevo a Bhutto encima del coche y se repetía la situación: barrido hacia la izquierda momentos antes del disparador, de manera que cuando la cámara volvía a su lugar de inicio, el cuerpo de Bhutto ya había desaparecido en el interior del coche.
(...) ¿Por qué los dos cámaras aficionados eluden la imagen de la víctima momentos antes de recibir los disparos? ¿Qué elementos del entorno les pusieron sobre aviso y propiciaron esta panorámica que a la postre impidió comprobar los efectos de los disparos? El recuerdo del asesinato de Kennedy están en la memoria de todos: allí el cámara, también aficionado, mantuvo el plano tras el primer disparo y pudo documentar así de forma detallada también el segundo disparo mortal y la reacción de sus acompañantes. En un primer análisis podríamos decir que en el tiempo pasado entre los dos magnicidios, el cámara videoaficionado ha aprendido algo, quizás que es más importante obtener la imagen del asesino que no la de la víctima. Esto explicaría esta reacción impulsiva ante el sonido de un disparo o cualquier otro elemento amenazante, el hecho que el cámara busque con su objetivo la fuente del lugar de dónde cree que puede provenir la acción asesina, despreocupándose en primera instancia del cuerpo agredido."

Ja no es, tant, aquesta fascinació per l'acte en si, sinó que és més aquest interés cap a la persona que altera, la que distorsiona...
Potser el cinema ens ha canviat la manera de mirar.
L'article acaba així:
"Podríamos imaginar a los dos cámaras pakistaníes como poseedores de un saber anterior que les hizo pensar que algo iba a ocurrir, y lo buscaron con su cámara."

 

 

 

 

DIMECRES 30-1-08 (20:38 h.)
Aproximadament 10.000 ordinadors diferents. Cap a 15.000 visites.
(No entenc d'on ha sortit tanta gent. Jo apostava per 200 visites o així, ja em conformava...)
La veritat es que ha sigut un estímol per no rendir-me durant aquest temps.
De totes maneres quan acabi aquest últim (en el context beca) quadre que estic pintant, tancaré aquest blog i n'obriré un altre. Que segurament no serà diari però serà. (A mi m'agradaria que fos una mica politicament incorrecte però ja s'anirà veient...)
I de mica en mica anirem penjant al menú nous continguts, al voltant d'aquesta beca, que ja s'acaba però que encara estan en procés.

"Una mezcla de dub, es en esencia, el esqueleto de un tema con los graves al máximo. El dub separa los componentes puros de una canción, y añade y sustrae cada brizna de sonido hasta que se crea una nueva composición. Al añadir espacio en un tema, lo que queda tiene más sitio para respirar. Al subir una figura de bajo hasta que adquiere una monstruosa y desconcertante presencia, quitar todo de la canción excepto la batería, introducir un eco retumbante en una sección de las voces, estirar un ritmo con un delay interminable, el dub puede convertir una pieza musical plana en un paisaje monstruoso en tres dimensiones."
(de Historia del dj, de Frank Broughton i Bill Brewster.)
I això és, de veritat, el què he intentat fer sempre, treballar amb les idees, les imatges: Desmontar-les i barrejar-ho tot per construïr coses noves.
En esència sempre ha sigut això.
(Com aquella nit inolvidable al Loft de Razzmatazz, que els X-Press van punxar amb 6 plats a la vegada... Tres tius, sis plats i un pilot de música...)

Us deixo perquè avui fan tres episòdis seguits de "Perdidos" i aprofitaré per pintar.

 

 

DIMARTS 29-1-08 (23:50 h.)
"Però per damunt de tot, ho faig perquè quan un escr¡u, i encara que ho faci d'una manera més aviat venturera i amateur, en el fons, no renuncia a res."
Pinyols d'aubercoc.
Emili Manzano.


Que el dia 27 va fer un any del blog (i volia fer un inventari emocional i tal...) però me'n vaig descuidar (Sóc un desastre pels aniversaris!!).
Demà o demà passat ho farem.
(Per cert: Parlant d'aniversaris, l'Albert ha fet 40 anys i sembla que en tingui 18!...)
Han trucat de l'ajuntament que divendres s'anuncia el guanyador/a de la segona beca ciutat de Vic. O sigui que (burocràticament la beca s'acaba ja) serà igual que quan s'acaben les olimpíades, apaguen l'antorxa i li passen a la ciutat següent.

 

 

 

DIMARTS 29-1-08 (00:40 h.)
Avui m'han entregat la serigrafia del "Tengo un grupo de rock que se llama MELANCOLÍA." i ara estic pintant ja amb fruïció, alegria i frisança per acabar-lo. Igual que un ionqui al mig de la illa de "Perdidos" que li cau del cel un paracaigudes amb un paquet de cocaïna.
Pintant per acabar.

Un blog que he descubert avui:
http://www.guillemmartinez.blogspot.com
(És d'aquests que dispara en mil direccions però que normalment l'encerta amb lucidesa...)
(No us perdeu els seus "Grandes Éxitos" a Mondadori Ed. i sobretot el "Franquismo Pop" que és la bomba!!)

 

 

DIUMENGE 27-1-08 (16:22 h.) PALLEJÀ.
Hem anat a veure titelles a la Fundació Miró.



Avui actuaven els CALAMAR TEATRO, que feien una obra on els nens s'havien d'imaginar moltes coses. Ha sigut molt emocionant quan han explicat una història només amb coixins blancs i quan han fet servir làsers vermells per dibuixar estrelles al sostre de la sala.
(Avui l'Ignasi no ha tingut por, com aquella vegada que es va posar a plorar quan van apagar els llums per començar i vàrem haver de sortir...)



" L'artista torturat" és un llibre súblim i revelador. És de la mateixa família que "El club de la lucha", que sense ser cap cosa de l'altre món (almenys a priori), conforme vas llegint es revela com una diagnòsi certera i veridica d'una patologia o tendència maligna de la societat contemporània que vivim.
Aquí tracta d'una corporació empresarial que es dedica a tutel·lar (però sobretot a fer anar malament les coses a "futurs" artístes seguint el principi que <<l'art neix del sofriment>>) les vides d'artistes per aprofitar-se, després de les seves creacions.
És un argument maquiavèlic i original.
Compren i fan desaparèixer la mare del protagonista, aconsegueixen la tutela i quan es fa gran, cada cop que té una nòvia, aquesta és eliminada... Creant-li traumes i crisis d'on després surt la creació i més tard poder exprimir els beneficis.
Curiosament quan parlem d'artista, en aquesta novel·la s'entén artista com algú que escriu cançons pop o sèries de televisió...
Algun tros del llibre:
"M'encanta el regust salat de les llàgrimes."

"Serà trist. Mai no aconseguiràs la noia que vols. No podràs salvar el món. Mai no trobaràs ningú que t'estimi de veritat. Mai no trobaràs un amic en qui confiar. Mai no et sentiràs satisfet. Mai no en tindràs prou. Els teus dies seran llargs i sense cap diversió. Les nits seran solitàries i poca cosa més. Sempre esperaràs dies més bons que no arribaran mai. I mai, definitivament mai, no tindràs pau mental."

"Jo solia creure que cap lloc era més poètic que una habitació d'hotel."
Són molt interessants i reveladors els capítols on surt el president de l'empresa torturadora... Quan explica els principis i objectius de la seva empresa:
"No sé si aquesta indústria d'entreteniment superficial és la causa de la gradual disminució de l'intel·lecte col·lectiu del país o si la ganduleria mental d'aquest es va donar primer i nosaltres ens vam limitar a complaure'l."

"Puc suggerir que l'entreteniment ha assassinat l'art? Hi ha més probabilitats que els responsables de perpetrar l'entreteniment siguin símbols eròtics que no pas veritables artistes. Aquest és el problema fonamental. En comptes d'art, tenim entreteniment, i en comptes d'artistes, tenim cares boniques buscant fama, diners i plaer. El sofriment es manté al mínim i els beneficis, al màxim."

"La idea d'un artista torturat resulta rara en els temps contemporànis, no és cert? Un cop assoleixen l'èxit, els artistes gaudeixen de fama, diners i relacions amoroses que els esmussen la penetració creativa. Molts, en primer lloc, no en tenen, de penetració creativa, i si al capdavall experimenten cap mena de turment, moltes vegades és autoinflingit. El personatge típic de la indústria de l'entreteniment tendeix a l'alcoholisme, l'abús de les drogues, els matrimonis adúlters, una apetència sexual exagerada i les depressions. A part de la depressió, els problemes provenen d'un estil de vida rotundament hedonista. No viuen cap present de sofriment veritable. Un cop més, tot està orientat cap al plaer, per a aquests animals eixelebrats tan ben pagats."

"Això implica tres actuacions:
I) mantenir la solitud de l'artista, 2) mantenir la inspiració de l'artista, i 3) mantenir la creativitat de l'artista."

(No us explico més perquè si algu la llegeix o vol llegir-la, el final és sorprenent i és millor arribar-hi per un mateix...)
Però hi ha un tros (per mi el millor del llibre) en plan existencialista; cap al final d'una de les històries paral·leles que també acaba explotant barrejada amb la principal, que diu així:
"Ja no dic mai <<hola>>. Només dic <<adéu>>, normalment quan no és el moment adequat. No em molesto a conèixer ningú. Ja no corresponc un <<què passa?>> o un <<com va això?>> ni res semblant amb una resposta. No tolero que ningú em pregunti com em va la vida.
Ja no m'excito per res. Ho tinc tot apagat."

Quasi tant bò com "L'estranger" de Camús o el Bartleby de Melville.

"L'artista torturat"
Joey Goebel.
Empúries Editorial

 

 

DISSABTE 26-1-08 (22:52 h.) PALLEJÀ.
Ja dorm tothom. Estan molt cansats perquè hem estat caminant per Barcelona tota la tarda. Hem anat al Parc de la Ciutadella i a veure l'exposició de la Meritxell Duran a l'IguaPop. Als nens els ha agradat molt perquè han conectat bé amb les figures d'aquesta il·lustradora barcelonina.


Té aquesta cosa molt naïf, de toys molt estilitzats; amb colors molt treballats i molt ben pintats -de l'escola Labanda- però que un cop mirada, aquesta exposició queda esgotada emocional i conceptualment. Perquè tot és imatge! (Tens la sensació que l'any vinent, tot això ja no hi serà. Que és molt light i que el vent s'ho emportarà d'una bufada.
(De totes maneres no em faria res tenir penjat a casa un que hi havia molt maco, el més gran de la sala, que era com un catàleg de pentinats.)

Títol per un quadre: "Ni amb tot l'amor del món fariem i guanyariem una revolució."

 

 


DIVENDRES 25-1-08 (20:29 h.) PALLEJÀ.
Estarem a Pallejà tot el cap de setmana fent de cangurs de la Paula i l'Ignasi. M'he emportat l'ordinador o sigui que quan dormin intentaré treballar una miqueta.
(Ara per exemple, escric això mentres la Paula fa els deures...)

"Los lugares que habitan los críticos, los comisarios, los directores de museos y galeristas, los doctores en Historia del Arte y, en especial, muchos artistas están invadidos por libros de pintura, postales con reproducciones de cuadros, monografías y enciclopedias de arte. A cada reparto de correo, nuevas invitaciones y catálogos de exposición se acumulan en un buzón postal ya casi sólo visitado por ellos y los asuntos del dinero. Cada miembro del comité del planeta arte tiene un río furioso, un volcán, tsunamis o cordilleras de papel impreso que amenazan con derrumbarse sobre las ollas, hundir el piso, salir derramadas por las ventanas o tirar abajo las puertas.
La era que siguió a Gutenberg no ha acabado para los que viven en ese planeta. Su literatura y la reproducción de imágnenes del pasado son agentes activos en cualquier reflexión sobre las cuestiones que organizan, que dan sentido, que vertebran, y hacen discutible las obras, en especial la pintura. Los artístas que pintan hoy se rodean menos de modelos desnudos que de libros sobre pintura: falsos museos en miniatura donde la Historia de las imágenes manuales son una y otra vez miradas, analizadas, procesadas, interpretadas, reapropiadas, desmenuzadas, despedazadas, expropiadas, amadas, negadas..."

És un fragment d'una crítica d' Abel H. Pozuelo del treball d'Anne Berning, una artista alemana que treballa entorn de l'imatge i sobretot amb la forma i continguts dels catàlegs d'exposicions.

"Cuando Andy Warhol pinto aquella enorme serigrafía de Mao, algo se vino abajo en el uso político de la imagen misma. En China todavía te meten en la cárcel durante un montón de años por lanzar un bote de pintura contra el enorme retrato (idéntico al reproducido por Warhol) oficial del que fue gran timonel, pero Warhol convirtió la esfigie de un líder político, del responsable de miles de muertes, en un icono pop; en un objeto de consumo, desprovisto de toda carga ideológica y apto para ser reproducido en camisetas o cualquier otro objeto. La acción artística se convierte en un elemento de crítica, pero al mismo tiempo, en una especie de desactivador de explosivos (ideológicos). Tras el paso por la reproducción serigráfica de Warhol, el maoísmo deviene un objeto kitsch. Y a Warhol le sigue Haring y a Haring Koons, en una espiral de desideologización y banalización del objeto artístico... y de la sociedad misma."
És un fragment de Ramon Esparza dins una crítica al treball de Juan Pérez Agirregoikoa. Un artista basc que treballa amb missatges i codis; tòpics i maneres del media. Per exemple: té una sèrie d'obres que imita les pancartes que posen els grups ultres als camps de futbol amb aquelles tipografies gòtiques però posant-hi frases filosòfiques o autobiogràfiques...

M'agrada (també i/o a part del que diuen) descontextualitzar frases d'altres artícles per construir un discurs nou, a la vegada que moltes afirmacions que contenen les subscric. Com si fos un dj però d'idees.

 

 

 

DIJOUS 24-1-08 (21:00 h.)
Ja tenim un altre quadre acabat!!!
(Amb una il·lustració de l'Irene de Gomagrafics.com !!)

"Benvinguts a la república independent de casa meva, però si no t'agrada riure i/o llegir: Ja pots marxar."
Titanlux i serigrafia sobre cartomat.
70x100 cms.

El penúltim. (Ara només queda l'últim...)
Això ja es va acabant companyes, companys i Compa...

Un link d'un noi valencià que treballa amb unes coordenades semblants a les meves...
http://www.juanjosemartin.info

 

 

 

DIMECRES 23-1-08 (20:26 h.)
"Haurieu vomitat. Es van tornar bojos. Eren exactament els mateixos idiotes que riuen com hienes a les pel·lícules per coses que no tenen gràcia. Juro davant de Déu que si fos un pianista o un actor o alguna cosa així i tots aquests cretins es pensessin que sóc fantàstic, ho odiaria. No voldria ni que m'aplaudissin. La gent sempre aplaudeix pel que no hauria d'aplaudir. Si fos pianista, tocaria a dins d'un cony d'armari."
El vigilant en el camp de sègol.
J. D. Salinger.

 

 

 

DIMARTS 22-1-08 (19:55 h.)
Vaig veure "Grizzly Man".

Molt bo.
Un documental al voltant de la vida d'un noi americà que passa els estius vivint sol amb els ossos grizzly al parc natural d'Alaska.
Renuncia a tot d'una manera tant radical que quasi és com si volgués deixar de ser persona per convertir-se en un ós.
Visualment impressionant (el protagonista va deixar més de 100 hores gravades d'ell amb els ossos) barrejat amb entrevistes a gent que el va conèixer; construeixen la seva personalitat i aquest
a renúncia.
El director (Werner Herzog: "Fitzcarraldo", "Cobra Verde") sempre ha treballat al voltant d'aquesta èpica. De l'home i la natura. D'homes que busquen la llibertat. D'homes que es busquen a ells mateixos.
Hi ha una escena d'una brutalitat ferotge quan es barallen dos ossos. Lentament, com un combat de judo. Agafats com si ballessin. Dramàtic.

Ahir a altes hores de la nit, assegut a la tassa del vàter (**), vaig tenir la certesa que el pròxim quadre serà una cosa fosca. Negra. (Necessito fer un parèntesis i sortir 5 minuts del blanc.) Titol: "Al fons de tot de la foscor."

Una vista de faroles amb tons negres i grisos. No vol dir res. Només un d'aquells carrers foscos, de nit.

 

 

** NOTA: M'he passat la meitat de la beca (***) llegint assegut a la tassa del vàter.
L'altre meitat, llegint (Fernando Savater diu que és la millor manera) estirat al llit.
L'altre meitat, pintant.
La resta del temps escrivint aquest blog.

 

 

(***) NOTA: Ja tinc ganes d'acabar-la. Estic cansat. Necessito descansar. Endressar la taula. Buidar l'escriptori de l'ordinador.

 

 

 

DIUMENGE 20-1-08 (20:52 h.)
http://www.youtube.com/watch?v=R8ckG98d-0M&feature=related

Ahir vaig fer neteja i suposo que amb el colocón del lleixiu i del Tenn Baño vaig estar bastant inspirat tot el matí.
Títol per un quadre: "Visca els diners i visca la llibertat! 1+1=2" (Una cosa de logos, que fa molts anys que no faig servir. Serigrafiat amb tinta daurada. Una cosa molt freda )
Aquest tinc ganes de fer-lo i ara que només em queda acabar el "Tengo un grupo de rock..." per la beca, ja començo a estar animat per després.
Tinc la sensació que abans de la beca construïa el quadre a partir d'una imatge i des de la beca surto d'una idea. (No sé si això és dolent o bo...)

 

 

 

DISSABTE 19-1-08 (18:50 h.)
Algunes coses més d'aquests dies:






Els Vancouver Kids es van organitzar un sopar, aquí a casa, i van portar peix i tonyina del Canadà (La cosa està que van facturar-ho dins les maletes i com que van a un lloc de l'aviò que està sota zero, quan van arribar a Barcelona encara estava congelat...).
Tot estava boníssim!! La sopa de miso, la tonyina, el salmó i el sushi. Les ratlles de wasabi que vàrem dibuixar ens van fer unes pessigolles a les orelles que no vegis de picants com estaven!
Que per cert, tinc la sensació que aquest pis no és pas un pis d'estudiants desendreçat, sinó que s'assembla més a una pista poliesportiva o a un centre cívic.
Durant aquest anys hi ha hagut de tot i més:
-Festes d'aniversari infantils.
-Tornejos de pimpom (amb la taula una mica més petita que la reclamentària...)
-Estampació de camisetes.
-Vetllades de sexe, droga i rock'n roll.
-Campionat de bitlles.
-Guateques.
-Reunions clandestines.
-Caps d'any.
-Despedides de solter amb una streapper ballant sobre la taula... (Fins que es va donar un cop de cap amb la làmpara.)
-Sessions de dj.
-Cine club.
-Barbacoes (S'assemblava molt a la dels Ewing. Sempre amb els gots de wisky plens i algú que cau a la piscina...)
-Clubs de gastronomia.
-Saló de lectura.
-Orgies de 48 hores seguides amb màscares venecianes (igual que a la pel·lícula de l'Stanley...)
-Taller de confecció.
-Cine de barrio.
-Tardes de resaca en plan chillout.
-Etc, etc...
(De totes les activitats hi ha fotografies, excepte de l'orgia perquè ningú estava per la labor...)
(Resumint: Masses vegades hem vist sortir el sol.)


Al llibre "Mirar" de'n Berger hi ha moments de genialiat superior (En veritat, tot el llibre és excel·lent però té puntes que sobresurten).
Cada capítol està dedicat a un artísta i la seva obra, les connotacions d'aquesta, la manera de mirar l'obra, etc...
Del dedicat a Francis Bacon, el pintor anglès:
"Lo peor ya había sucedido."

"El hombre es un mono infeliz sin saberlo. No es el cerebro, sino la percepción, lo que separa a las dos especies. Este es el axioma en el que se basa el arte de Bacon."

"El mundo de Bacon no ofrece alternativas ni salidas. No existe en él la conciencia del tiempo ni la del cambio. Muchas veces Bacon empieza a trabajar en un cuadro partiendo de una imágen fotográfica. La fotografía registra un momento. En el proceso de la pintura, Bacon busca el accidente que convierte ese momento en todos los momentos. En la vida, el momento que descubre todos los momentos pasados y venideros suele ser por lo general un momento de dolor físico. Y el dolor al que aspira la obsesión de Bacon. Sin embargo, el contenido de sus cuadros, el contenido que constituye su atractivo tiene muy poco que ver con el dolor. Como suele suceder, la obsesión es una distracción, y el contenido reside en otra parte."

Francis Bacon parlant dels seus quadres: "En realidad quería pintar el grito más que el horror. Y creo que si realmente hubiera pensado en qué es lo que hace gritar a alguien -el horror causante del grito-, los gritos que intentaba pintar habrían sido mucho más logrados. De hecho, eran demasido abstractos."

Reflexions que hi ha al capítol entorn de l'obra i les idees del grup holandes De Stijl:
"Existen extraños momentos históricos de convergencia en los que los desarrollos en muchos campos diferentes entran en un período de parecido cambio cualitativo antes de dividirse en una multiplicidad de nuevos términos. Sólo unos cuantos de quienes viven tales momentos son capaces de percibir toda la significación de lo que está sucediendo. Pero todos són conscientes del cambio: el futuro, en lugar de ofrecer una continuidad, parece que estuviera avanzando hacía ellos."
El grup volia influïr en la societat del moment (1920-1930) pel mateix temps millorar-la... Una utopia fracasada com ha demostrat l'història; també amb tots els estils posteriors que ho han intentat.
"No estoy sugiriendo que el programa del movimiento De Stijl tendría que haber sido más directamente político. En realidad, los programas políticos de la izquierda no tardarían mucho en sufrir exactamente la misma contradicción. Ese alejamiento de la realidad que conducía a un énfasis dogmático en la necesidad de una objetividad pura se podía encontrar también en la esencia del estalinismo. Tampoco quiero sugerir que los artistas De Stijl no eran sinceros. Quiero tratarlos como posiblemente ellos hubieran deseado, como una parte significativa de la historia. No es necesario decir que podríamos hacer nuestros los objetivos del grupo. Y, sin embargo, hoy, desde nuestra perspectiva, diríamos que al movimiento De Stijl le faltaba algo.
Los artístas, sin embargo, dejan ver algo más de sí mismos que los políticos y además suelen conocerse mejor. Por eso sus testimonios son tan valiosos históricamente."

A mi el que m'ha agradat més ha sigut el de'n Giacometti, que no és a partir de la seva obra sinó d'una foto on es veu l'artista travessant un carrer tapat amb una gavardina (S'assembla molt a aquella famosa fotografia de'n James Dean caminant per la setena avinguda de Nova York..). He deixat quasi to el text subratllat.
"Giacometti era un artista extremista. Comparados a él, los neodadístas y otros iconoclastas actuales (aquest text és de l'any 1966) no son más que unos escaparatistas de lo más convencional. La proposición última en la que Giacometti basó toda su obra de madurez consistía en la imposibilidad de llegar a compartir la realidad con alguien -y a él lo único que le interesaba era la contemplación de la realidad. Por eso creía que era imposible ver una obra terminada. Por eso el contenido de cualquiera de sus obras no es la naturaleza de la figura o la cabeza retratada, sino la historia incompleta de su contemplación por parte del artista. El acto de mirar era para él una forma de oración; se fué convirtiendo en un modo de aproximarse a un absoluto que nunca conseguía alcanzar. Era el acto de mirar lo que le hacía darse cuenta de que se encontraba constantemente suspendido entre la existencia y la verdad.

Si hubiera nacido en un período anterior, Giacometti habría sido un artista religioso. Pero, nacido en una época de alienación profunda y general, no quiso utilizar la religión com un escape hacia el pasado. Fue obstinadamente fiel a su tiempo; un tiempo que debió ser para él como su propia piel: el saco en el que había nacido. Y en este saco sencillamente no podía obviar, sin dejar de ser honesto, su convicción de que siempre había estado solo y siempre lo estaría.

Para tener esta visión de la vida hace falta un temperamento especial. No está en mis manos el definir con toda precisión ese tipo de temperamento. Podía leerse en el rostro de Giacometti. Cierta forma de tolerancia iluminada por la astucia. Si el hombre fuera puramente animal, y no un ser social, todos los viejos tendrían esta expresión. Se puede percibir algo parecido en la expresión de Samuel Beckett. Su antitesis podía encontrarse en el rostro de un hombre como Le Corbusier."
Com uns ulls poden definir tota una obra...
Fragments així justifiquen la lectura sencera d'un llibre.

I és que la recerca de la veritat de les coses és una exploració constant del món...



 

DIVENDRES 18-1-08 (22:56 h.)
Algunes coses d'aquests dies:

M'ha arribat avui el disc de'l Guincho!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Brutal Tribal Brutal Tribal....
(Ja sé que queda molt retro però és que a mi encara m'agrada poder obrir la caixa, posar el dit al forat i ficar el compact al lector...)

A l'últim Cahiers du Cinema hi ha un dossier sobre cine digital i una entrevista amb Jean-Luc Godard (que encara no he tingut temps de llegir.).
El dossier comença amb un article d'Antonio Weinrichter (professor de comunicació audiovisual) que diu això:
" "El futuro de la imagen es digital". Es una frase irrebatible, que se hace realidad día a día, pero que encuentra mayor resistencia entre el cinéfilo que halló su equivalente en el melómano: hay nostálgicos del vinilo, el soporte mismo ha reaparecido como vehículo de lujo para consumir la música, pero hay muchos más fundamentalistas del celuloide. No es el caso, desde luego, del consumo casero de cine: la cultura del DVD y las descargas de la red han creado una especie nueva, el cinéfilo como coleccionista, cuya frase fetiche ya no es "la he visto", sino "ya la tengo", pues muchas veces no se tiene tiempo de verlas."

Ahir estava molt content (en Vergés em va entregar una serigrafia! Impecable!!) però molt cansat (vaig empalmar "Polònia" amb "L'hora del lector", el programa de llibres del 33) i me'n vaig anar a dormir sense escriure res...


La prestigiosa editorial Actar, acaba d'editar un llibre sublim que conté, entre d'altres, quatre pàgines quatre, d'ADICCIONES PORQUÉSÍ!!!
El llibre, titulat ESC (Enter Spanish Creativity), és un recull de treballs gràfics freakies de diferents dissenyadors i col·lectius. Eumogràfic, Bis, Vasava, Base, David Torrents, Enric Jardí, Albert Folch, Ipsum Planet i fins una trentena...
Per amants del paper i la tinta d'impresora.

Per cert. Que tinc el pis tant desordenat que sembla un pis d'estudiants.

 

 

 

DIMARTS 15-1-08 (23:07 h.)
Més coses de Londres:

Seven in bed.
La foto, d'una peça de la Bourgoise, que ens va fer anar a Londres...
(És una història una mica llarga que no us explicaré, però que és maca...)

Femme Maison.
Una escultura brutal de la Louise. Molt petita i de marbre blanc. Una meravella.

The blind leading the blind.
Aquesta també em va agradar molt. De fusta rosa (la postal té un color salmó...) i d'uns 2'50 metres d'alt

Un esbós per un quadre futur... (que no sé si faré...)
(NOTA: En aquesta web, ja haurieu de saber-ho, no es diuen mentides. S'ensenya tot -com un topless emocional- i tot és autèntic.)

Apunts que prenc durant l'exposició de la Bourgoise...
(Que és molt estrany perquè normalment no ho faig mai. No sé...)
(No hi ha res més sensual que veure noies sentades al terra dibuixant les escultures... Ni havien quatre o cinc d'angleses molt maques i, de tant en tant, em despistava i me les quedava mirant...)

Slogans no gaire bons o títols per algun quadre...

Més slogans.

Ha sigut un viatge revelador perquè he renunciat a tota la història passada de l'art.
(És una sensació que ja vaig començar a tenir al Guggenheim...) Passejant tot sol per la col·lecció permanent de la Tate vaig adonar-me que tot era bastant aburrit). Que m'agraden poques coses.

Preguntes existencials que et fas dins un avió volant a 33000 peus (ho va dir el pilot) del terra...

Esbós pel pròxim quadre.
Ja el començo a tenir bastant decidit...
(Que li tinc que demanar al Made el llibre de La Banda Trapera que li vaig deixar perquè hi ha un parell de fotos que vull fer servir...)

De "L'artista torturat" ja us en parlaré un altre dia perquè és un llibre boníssim!
És que no trobava el bloc i vaig guixar el llibre...
(Un slogan i el títol pel pròxim quadre.)

 

 

 

DILLUNS 14-1-08 (20:22 h.)
Hem estat un parell de dies a Londres amb la Natàlia...
(NOTA: Havia de ser com una despedida de la beca amb la Natàlia, que tant m'ha aguantat i animat durant tot el temps, també perquè voliem veure l'exposició de la Louise Bourgoise a la Tate... i per descansar un parell de dies però com que de moment la beca no s'acaba perquè fins que no fem l'exposició que de moment es retrasa (que hagués sigut l'1 de febrer), burocràticament no finalitza, doncs hi haurà blog fins llavors, almenys; i això queda com un parentesis d'aire fresc.)

Coses d'aquest weekend:

Potser hi havia la Madonna i/o la Britney dins? (Mola pensar-ho, no?)

Al obrir el calaix de la tauleta de nit de l'hotel...

Bourgeois brutal!
Exposició captivadora i súper potent a la vegada (Emocionalment és una bomba nuclear!) (Visualment és una cosa màgica.)
Una lliçó de bones maneres i una cura d'humilitat de totes totes.
(No hi han fotos de l'exposició perquè no deixaven tirar-ne. Em van renyar quan en feia a la sala de'n Juan Muñoz. També brutal. Inauguren una exposició antològica seva la setmana que vé a la Tate. Per si algú vol anar-hi...)

(Vista d'un fragment de l'obra de la Doris Salcedo que "ocupa" la sala de les turbines.)
Acullonant!!
Una esquerda brutal travessa tot el terra de la sala.

Una "visió" que vaig tenir dins una estació de metro. Com antipublicitat...

Al Museu del Disseny hi havia exposicions del treball de Jean Prouvé (arquitecte i dissenyador indústrial) (Molt bò -se'l presenta com l'inventor del high-tech- i molt ben muntada...) i dels 10 anys d'obra de Matthew Williamson (jove dissenyador de moda anglès. Realment els seus vestits tenien alguna cosa que els fa especials...)
Foto d'una sala molt estreta i allargada que em va agradar molt per la fila de maniquís, il·luminats per sota i de color blanc satinat.

Sala on els cossos de maniquí s'aguantaven del sostre amb fluorescents, molt bladerunner i molt xulo...


Fotos amb unes pantalles que ensenyen vídeos i desfilades de Williamson.
Ho poso perquè vull fer alguna cosa amb això.
Com a mostra del meu procés de treball.
(Es comença amb una frase, una imatge, un color...)

Un edifici que em va agradar molt. Alt i amb molta gent treballant-hi.
(La foto no queda tant impressionant com realment era...)

Una de les fotos que m'agrada més...

Demà, si tinc temps d'escanejar, posaré alguns apunts que vaig prendre.

 

 

 

DIJOUS 10-1-08 (22:43 h.) PALLEJÀ.
Al llibre de'n Berger hi ha un capítol molt bò al voltant de l'obra i la intenció de Millet (que és conegut sobretot pels seus quadres de figures treballant al camp).
Millet (mitjans i final del segle XVIII) va ser el primer pintor en canviar la realitat exterior que intentaven reproduir pintant per una realitat interior que expresava sentiments personals de l'artista, aportaven un valor afegit a la seva pintura.
Millet opinava en els seus quadres, sobre i paral·lel a l'evolució social del món i del lloc on vivia (qüasi com si fos el primer pintor polític de l'història).
"Su visión de la historia era demasiado pasiva y pesimista para poder tener ninguna convicción política fuerte."

"Se mostraba escéptico en cuanto a ese Progreso que no dejaban de proclamar en torno suyo,viéndolo más bien como una posible amenaza para la dignidad humana."
Quan les pintures de Millet van començar a ser conegudes i populars "cuando la estabilidad económica y social del capitalismo parecía más firme, las pinturas de Millet empezaron a ofrecer otros significados. Reproducidas por la iglesia y el comercio, llegaron al medio rural. El orgullo con el que una clase se ve a sí misma por primera vez representada de modo reconocible en un arte permanente constituye un placer total, aun cuando el arte tenga fallos y la verdad sea dura. La descripción da a sus vidas una resonancia histórica. El orgullo, que hasta entonces había consistido en una negación obstinada de su vergüenza, se convierte en una afirmación."

Conscient Millet del significat alegòric de les figures dels seus quadres i volguent dona'ls-hi, segons Berger, una excesiva importància conceptual avant la lettre, feia fracassar el quadre en conjunt.
"Son un fracaso porque no se establece unidad alguna entre las figuras y el entorno. La pintura rechaza la monumentalidad de las figuras, y a la inversa. Como resultado de ello, las figuras recortadas son rígidas y teatrales. El momento dura demasiado. Por el contrario, en los bocetos y grabados, esas mismas figuras están vivas y pertenecen al momento en que fueron dibujadas, el cual incluye todo lo que las rodea."

"¿Qué le impidió a Millet lograr sus objetivos como pintor? Hay dos respuestas convencionales. Una es que todos los bocetos del siglo XIX eran mejores que las obras acabadas. Una dudosa generalización desde el punto de vista de la historia del arte. La otra, que Millet no era un pintor nato.
Yo creo que Millet no alcanzó los objetivos que se proponía porque el lenguaje de la pintura tradicional al óleo no se adaptaba al tema que él quería representar. Podríamos explicarlo ideológicamente. El interés del campesino en la
tierra, expresado mediante su actividad, es desproporcionado en relación con el paisaje escénico. Si no toda, al menos la mayoría de la pintura paisajística europea estaba dirigida al visitante que venía de la ciudad, el que más tarde sería llamado turista; el paisaje es su visión, el esplendor del mismo, su recompensa."

Dediquen un capítol a Ralph Fasanella, un pintor de la segona meitat del segle XX que es caracteritzava per pintar vistes de la ciutat de Nova York, carrers, interiors de cases del temps que viure, etc... També eren quadres amb intenció psicològica i crítica a més de la visual.
"Fueron unos procesos económicos todavía más básicos los que destruyeron, invadieron, el interior de las casas de vecinos. La casa ya no era un almacén; por el contrario, el amacén era el lugar en el que uno tenía que comprar cada día los elementos necesarios para vivir. Estos se pagaban con las horas de trabajoasalariado. El tiempo de la ciudad, el tiempo de los horas de trabajo, dominaba todos los hogares. No había dónde refugiarse de este tiempo. El hogar nunca contenía los frutos del trabajo, un excedente ya sea de bienes o de tiempo. El hogar no es más que una casa de huéspedes. Esta es la tercera lección."

"Así como el capital está obligado a reproducirse sin cesar, así también su cultura es una cultura de perenne anticipación. Lo-que-ha-de-venir, lo-que-se-ha-de-ganar, vacía a lo-que-es."

"El tiempo es oro. Esto también puede querer decir que el dinero es la apariencia del tiempo. Al ser puramente cuantitativo, el dinero no tiene contenido, pero puede ser intercambiado por uno: con el dinero se compra. Esta misma es la realidad del tiempo: también éste se intercambia en la actualidad por el contenido del que carece. El tiempo de trabajo por un salario, el salario por el tiempo no vivido "encapsulado" en la compra: la "velocidad" del automóvil, el eterno presente de la pantalla de televisión, el tiempo "ahorrado" con los cientos de electrodomesticos, la paz futura de la pensión de jubilación."
El temps. Ai això que passa i no podem atrapar. La clau de tot...

 

 

 

DIJOUS 10-1-08 (18:11 h.)
Deixeu-m'ho dir a poc a poc, alt i content: JA HE ACABAT L'"IDEOLOGIES SOLD-OUT."
Va passar com aquells llibres de quan érem petits de "Trïa la teva aventura" que tenies que crear-te l'itinerari i anar prenent decisions i canviar de pàgina segons aquestes, però em vaig equivocar i vaig tirar cap a un lloc sense sortida i vaig haver de recular... (Les ratlles molen però en aquest cas concret liàven una mica...) Anul·lades les ratlles i conforme s'acostava el final tornes a veure el camí i tens ganes d'arribar i una ànsia t'empeny endavant....

Una cançó: "Manhattan" d'Enrique Morente & Lagartija Nick.

Hi ha hagut, avui, un conato de motín perquè he posat moltes coses de llana a la secadora...
Els meus populars jerseis XXL ara són L. (snif, snif...)
(NOTA: Per això alguns homes diuen que aquestes coses les han de fer les dones, perquè elles en saben més, no per res... Algún dia us explicaré la meva teoria del final del feminisme i la invenció del rentaplats.)

Tornen els Crapulesque!!

Crec que no em deixo res.
Plego amb la satisfacció dels deures fets!

 

 


DIJOUS 10-1-08 (16:15 h.)

La Raquel, l'Alexis, l'Elisa i l'Albert envien un readymade duchampià.

 

 

 

DIMECRES 9-1-08 (20:57 h.)

Un llibre a partir de diferents artistes i de l'obra d'aquests, el què provoca la seva visió i els seus significats.
El primer que fa aquest llibre és adonar-te que mirar no és només veure sinó que mirar també és pensar.
I a partir d'aquí Berger analitza des de diferents vessants les imatges de diferenta gent.
El primer capítol ¿Por qué miramos a los animales? parla dels animals i sobretot de la imatge que tenen els humans dels animals (i et preguntes perquè parla de zoos, però de mica en mica tot va encaixant...).
De com els animals han anat desapareixent de la vida diària de les persones perquè ja no són útils per ajudar als humans(com excepcions han quedat els animals de companyia -atenció al nom-, i els zoos qüasi com a exposició del passat, amb nostàlgia,; representant falsos hàbitats...).
Iconogràficament els animals han quedat canibalitzats per les creacions de Walt Disney.
"Aquella mirada entre el hombre i el animal, que probablemente desempeñó un papel fundamental en el desarrollo de la sociedad humana y con la que, en cualquier caso, habían vivido todos los hombres hasta hace menos de un siglo, esa mirada se ha extinguido. El visitante que acude al zoo sin compañia está completamente solo cuando mira a todos y cada uno de los animales. En cuanto a las masas, pertenecen a una especie que ha acabado por quedar aislada.
La cultura del capitalismo no puede reparar hoy esa pérdida histórica a la que los zoos constituyen un monumento."

En un capítol parla de les fotografies i el treball d'August Sander, i en un altre de les impactants fotos de guerra que diàriament inunden els diaris:
"Nos cogen por sorpresa. El adjetivo que mejor las califica es sorprendentes. Nos atrapan. (Sé que hay gente que las ignora, pero sobre esa gente no hay nada que decir.) Cuando las miramos, nos sumergimos en el momento del sufrimiento del otro. Nos inunda el pesimismo o la indignación. El pesimismo hace suyo algo del sufrimiento del otro sin un objetivo concreto. La indignación exige una acción. Intentamos salir del momento de la fotografía y emerger de nuevo en nuestras vidas. Y, al hacerlo, el contraste es tal que al reanudarlas sin más nos parece una respuesta desesperadamente inadecuada a lo que acabamos de ver."

De les imatges de Paul Strand:
"...se introducen tan profundamente en lo particular que nos revelan la corriente de la cultura o de la historia que fluye por ese sujeto como la sangre."

"Su método es más peculiar. Se podría decir que es la antítesis del de Henry Cartier-Bresson. El momento fotográfico de este último es un instante, una fracción de segundo, y él está al acecho de ese momento como un animal salvaje. Para Strand, el momento fotográfico es un momento biográfico o histórico, cuya duración no se mide idealmente en segundos, sino en su relación con toda una vida. Strand no está a la caza y captura del instante, sino que hace que surja el momento del mismo modo que uno podría incitar a la narración de un cuento.
En terminos prácticos esto significa que decide lo que quiere antes de tomar la fotografía; nunca juega con lo accidental, trabaja con mucha lentitud, casi nunca corta una fotografía, a menudo sigue utilizando una cámara plana y pide formalmente a sus retratados que posen para él. Sus fotos se distinguen por su intencionalidad. Sus retratos son totalmente formales. El sujeto nos mira; nosotros miramos al sujeto; ha sido dispuesto de este modo. Pero en muchas otras fotos suyas de paisajes, objetos o edificios se da una parecida sensación de frontalidad. Su cámara no va libremente de un lado al otro. El autor escoge en donde quiere situarla."

"Sus fotografías transmiten un sentimiento único de duración. Le ofrecen al yo soy el tiempo que le corresponde para reflejar el pasado y anticipar su futuro; el tiempo de exposición no ejerce violencia sobre el tiempo del yo soy: muy al contrario, uno tiene la extraña impresión de que el tiempo de exposición es toda la vida."

Hi ha un capítol que estableix un diàleg amb "Sobre la fotografía" de Susan Sontag.
Quan s'inventa la fotografia i el procés fotogràfic, a mitjans del segle XIX i i atrapa a la pintura
"se creyó en la fotografía como el método más transparente, más directo, de acceso a lo real: el período de los grandes maestros testimonialesdel medio, como Paul Strand y Walker Evans. En los países capitalistas fue éste también el momento más libre de la fotografía: se había liberado de las limitaciones que imponían las bellas artes para convertirse en un medio público que podía ser utilizado democráticamente."

I respon a com el poder ha assumit les imatges com anestesiadores del poble i si el fotògraf com a productor d'imatges reals pot tenir una altre funció diferent: "No debemos ser ingenuos a la hora de responder a esta pregunta. Basta con pensar en lo que significa ser fotógrafo hoy para darse cuenta de que no es posible una práctica profesional alternativa. El sistema puede asimilar cualquier fotografía. Pero sería posible empezar a utilizar la fotografía conforme a una práctica dirigida a un futuro alternativo. Ese futuro es una esperanza necesaria ahora, si lo que queremos es mantener una lucha, una resistencia, contra las sociedades y la cultura del capitalismo."
(Demà més...)

En Ton ens deia: "Sobretot, sobretot l'heu de veure... és topetope bona...".
Total, que li fem cas i l'anem a veure.
(Aquí tinc que dir que a mi se'm va fer una miqueta llarga, li hagués retallat un quart d'hora...)
La pel·lícula és molt horitzontal. Passa dins un tren blau. És un travellig continuu.
Hi ha un curt al principi de la pel·lícula (cine dins de cine... La Natalia Portmann amb els cabells curts està guapissima)
La fotografia és meravellosa. Hi ha uns blaus magnífics.
La millor frase de la pel·lícula: "¿A qué habeis venido a este país?"i el protagonista no sap què contestar...
(Aquesta busqueda d'una certa espiritualitat perduda em recorda aquella novel·la de'n David Eggers de dos nois americans que els hi toca la loteria i se'n van a l'Àfrica a repartir els diners però quan són allà ningú els vol.)
Tren a Djaarleing.

 

 

DIMARTS 8-1-08 (19:57 h.)
Seguim amb el gris d'"Ideologies SOLD-OUT." i llegint el "Mirar" de'n John Berger (demà començaré a posar cites del llibre) (El cabron és molt bò, afinat, certer com un bisturí i molt clar amb el llenguatge. Et poses a les seves mans i et pegues un bon viatge visual...)

Va arribar un dibuix molt maco de la Mismi.

En David presenta la seva web mexicana.
http://www.snootfotografia.com/mexico

Demà serigrafiem amb els Vergés!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

De moment, la cançó de principi d'any està sent el "Jimmy" de la M.I.A.
No paro d'escoltar com hipnotitzat, en plan bucle, la cançó que té uns samplers molt bollywood i uns ritmillos brutals (Per ballar tribalment...).
http://www.miauk.com/videos.html

 

 

 

DILLUNS 7-1-08 (22:37 h.)

This is england:
(La història d'un nen de 12 anys que es fa skinhead a l'Inglaterra dels 80).
Entre comèdia i semidrama, dirigida pel director anglès Shane Meadows és un cru retrat de l'època Thatcher mentre el país se n'anava a fer la guerra a les Maldives i la joventut, sense rumb clar, buscava una direcció cap on anar.
Les escenes de melancolia infantil del nen passejant aburrit tot sol per la perifèria de la ciutat són belles i transmeten desesperança i derrota...
Els travellings, quasi de videoclip, de tota la banda passejant amb la música de fons...
Com que no ens podem passar tota la pel·lícula així, el mcguffin arriba quan un skinhead racista, acabat de sortir de la pressó, s'ajunta a la banda i la divideix emocionalment.
Hi ha un tros d'apologia (o antiapologia, depèn com t'ho miris...) racista, que jo me l'hagués saltat, fins arribar al climax final.
M'agrada quan el dolent plora dins el cotxe i la noia skin d'ulls blaus (molt guapa i amb pòmuls molt marcats)...
També la textura de la pel·lícula amb molt gra i la fotografia, que s'acosta molt a les cares (que a mi això m'encanta) i sembla que les tinguis a tocar i, a més, els hi veus els ulls molt grans...

 

 

DILLUNS 7-1-08 (00:12 h.)
Ahir em compro el Rockdelux i trobo una entrevista (pag. 23) que li fan a un tal El Guincho (que també és el bateria dels Coconot. Molt bons i freakies... BCore Records).
Poso uns trossos de l'entrevista perquè m'ha fet recordar fa uns 10 anys quan llegia entrevistes als Meat Beat Manifesto, Dj Shadow, els primers Daft Punk i parlaven de samplers, de cut'n paste... i jo pensava que allò és el què jo volia fer amb els quadres... Treballar amb fotos i desmontar-les per tornar-les a montar diferents i pintar-hi i tal... I que tot ho feien a l'habitació de casa els pares amb ordinadors... (La veritat és que sempre m'he sentit més pròxim a la manera de treballar d'aquests "músics" que a la dels art-istes normals...)
M'agrada com explica que desmonta els sons i els ritme. I de fet és com jo treballo amb les idees, desmontant-les, barrejant-les, treballant a varis nivells conceptuals a la vegada però sense deixar que la idea (el concepte) es menji l'imatge...
(També és com està quedant aquest blog: fragmentat, amb cites d'altre gent, amb molts nivells narratius, veus, colors, sons...)
El guincho:

"Elijo las canciones que sampleo básicamente por un impulso. Compré el sampler de Roland SP-404 después de escuchar el "Donuts" de Dj Dilla. Pensé que si ese tío hacía esa música, yo no podía andar aún con una guitarra. Cuando te compras una guitarra, y no sé de qué manera, sabes que ahí hay canciones nuevas. En cambio, con el sampler el reto era hacer una canción, sobre todo porqué en el primer trabajo como El Guincho había tirado bastante de guitarras. Los 'samples' que introduje eran de hace cinco años, cuando yo hacía hip hop solo en casa."

"De una forma muy abstracta, en mi cabeza veía cómo se podían conjuntar todas esas cosas. También ha entrado la tropicalia y la psicodelia."

"Buscaba cómo percibir bien el 'beat', sobre todo en las bases. Monto patrones. Recorto cuatro o cinco 'samples' y monto un patrón. Tuve que aprender mucho de sonido: dónde trabajan los graves, los agudos... En recortes pequeñitos, como con The Orb, The Sabres of Paradise, usaba un efecto, el Isolator, para aislar la frecuencia del 'charles' de house."

"En directo descompongo los patrones. Si en una canción hay cuatro patrones, me interesa tener sólo dos y guardar los otros dos para disparar con 'pads'. Además, llevo una tabla de madera con percusiones encima que cuando la golpeas hace que resuenen. Eso y un timbal base. Con una mano el 'sampler' y con la otra la percusión."

"Puede que la voz sea un ritmo más en el fondo y por eso la mezclé tan baja. He pasado horas escuchando recortes en 'loops' para ver cómo meter voces. Lo que quería era dispersar la idea de estribillo porque la música que me ha gustado siempre no ha tenido estribillos evidentes; nunca he sido muy de indie o de pop. Los estribillos que me molan más son los de Milton Nascimento y Caetano Veloso en "Araçá azul": repiten estructura armónica, pero no repiten letra. Pero tampoco quería hacer eso. Buscaba algo como de orquestra africana de los setenta, que expandían la estrofa sin parar. Estrofas incómodas que cuando parece que van a ir a estribillo mutan a otra parte. Eso lo uso directamente en temas como "Antillas" y "Kalise". Mi voz está hundida en la mezcla; quería que estuviera presente, pero no de manera convencional. En el caso de M.I.A. está superpresente: es muy áspera, pero tiene sentido dentro de lo que hace; construye 'beats' muy duros. Mis 'beats' están más diluidos, más dispersos. Pillas el 'beat' de la canción por la repetición."
(Aquí no es tracta de canviar MÚSICA per IMATGE sinó, de pillar el sentit metafòric en quan la manera que tinc de treballar amb les imatges... No sé si m'explico...)
I el millor de tot, és que, a més, la música d'aquest noi és boníssima!! (Una barreja de tropicalia, amb hiphop, freejazz, ambient, world music i ritme, molt ritme...)
http://www.myspace.com/elguincho
Al seu blog explica el seu procés creatiu i també hi ha les fonts originals i molta, molta música... (Estima la música!)
http://www.discotecaoceano.blogspot.com

Enrique Vila-Matas al País d'ahir:
"El lujo de las citas, de las líneas ajenas que incluimos en nuestros propios textos, el atractivo de una declaración tan enigmática como la de Gérard de Nerval ("¿Yo? Persigo una imagen, solamente.") Algunos de mis paisanos odian las citas: ven mal cierta erudición y dan la consigna estúpida de que "al escribir no hay que deberle nada a nadie"."

"Fernando Savater dice que las personas que no comprenden el encanto de las citas suelen ser las mismas que no entienden lo justo, equitativo y necesario de la originalidad. Porque donde se puede y se debe ser verdaderamente original es al citar."
És que cites alguna frase d'algú de cop i és com si fessis un scratch al mitj d'una frase.

PD: Sense adonar-te es van tancant cercles...

 

 

 

DIUMENGE 6-1-08 (11:47 h.)
-Què has demanat als reis?
-Una nòvia...
-Els reis només passen joguines...

Vaig trobar ahir, que m'havien enviat el poster oficial del concert dels Bowie del divendres... Ho poso avui en record i homenatge (les males llengües diuen que tornaran a tocar el dia...) perquè va estar molt bé i, a més a més, hi havia tot l'underground vigatà; que com que ja estaven recuperats del cap d'any, tothom estava molt esverat...

Disseny: Santi Hausmann.

 

 

 

DISSABTE 5-1-08 (13:59 h.)
Els reis no són els pares!
...¡porqué no te callas!!!

M'he comprat, avui, el Rolling Stone d'aquest mes perquè hi ha un reportatge sobre en Michael Jackson amb unes fotografies molt xules (tinc ganes de fer alguna cosa amb això...) i un reportatge molt retro i nostàlgic dels 80... La portada està impresa amb tinta fluorescent rosa i és una revista amb molta lletra però feia molt temps que no la comprava perquè s'ha anat convertint en un catàleg de videojocs...

En Michael m'agrada perquè ell és el ying i el yang, és pop, és transparent, és una marca, portava tot el pes de la història negre a l'esquena i al final es va estimbar, és retro, és l'autor del "Billie Jean", és juvenil, és plàstic biodegradable, és un icona... Dóna per fer coses des de moltes perspectives...

Foto de l'interior d'una carbassa (la Natàlia en tenia una oberta per fer una sopa).

 

 

 

DIVENDRES 4-1-08 (20:37 h.)
Barcelona té aquest aire tant tant fashion, que tota ella sencera dóna la sensació que d'aquí a dos anys no en quedarà res, de volàtil com són les tendències.
Només les pedres de les escultures i els monuments perdurerant. Impecables i majestuoses aguantant el pas del temps.
Victorioses contra les persones.

 

 


DIJOUS 3-1-08 (20:55 h.)
Mentres la Natàlia es mirava a la tele "La plaça del diamant" (un clàssic universal de la literatura catalana) jo pintava gris a l'"Ideologies SOLD-OUT".

Títol per un quadre: "La nit que les estrelles van caure del cel."
(Remix polític: "El dia que les estrelles van caure de la bandera.")

Oda a l'art diürn. Que és quan vivim, quan pensem, i on, hi ha les ideologies i la raó.
Per la nit deixem la diversió i la disbauxa.

Per cert, funciona, ja, la web de Cal Peró, la millor casa de turisme rural del pirineu berguedà. Enclavada al bell mitj d'una vall meravellosa i als peus del Pedraforca, permet gaudir d'unes vistes de gran bellesa amb silenci privilegiat.
http://www.calpero.com
Ideal per un cap de setmana sense stress o sensual amb algú especial...

 

 


DIMECRES 2-1-08 (20:57 h.)
"Pero es que en ocasiones la acción precede a la razón, sin que haya un enfrentamiento directo entre ellas, en ocasiones la acción y la razón coinciden como dos huellas idénticas y se distancian sólo en el tiempo. Es lo que se suele llamar intuición."
Virginia se enamora.
Ray Loriga.

Aquest divendres al Gravat de Vic toquen els BOWIE (Boníssim el nom!!! Suposem que per en David...). A les 11.
Bowie és l'últim grup de'n Pablito (que havia estat als Matamala i molts altres grups de Barcelona i que també va ser un dels djs de l'últim MADRID ME MATA...). Suposo que pels antecedents, la cosa anirà de rollo british, soul, mod... Bon gust. Camises xules...

Que m'he enrecordat que (la memòria està aterrant lentament...), de la revetlla; quan vàrem posar "Héroes" dels Parálisis Permanente la Raquel m'anava dient que ella va estar a l'últim concert que van fer al Rockola... I jo li deia:
-¡Calla que me muero de envidia!!!
-Sería en el 82 o 83...
-Jolines... y yo con 6 años... ¡Calla que me muero de envidia!!!

 

 

 

DIMARTS 1-1-08 (19:59 h.)
Hi ha qui diu que un any són 365 dies.
Doncs NO.
Són 364 perquè l'1 de gener no compte!

(Del llit al sofà i del sofà al llit...)

 

 

 

DIMARTS 1-1-08 (14:26 h.)
Me'n recordo de poques coses:
Quan sonava el "Good save the queen" en Rafa em va dir que la cançó diu "Good shave the queen" (que déu afaiti la reina) i després la vam empalmar amb els Talking Heads...

Que el sopar va ser molt bò...

Que vaig estar tota la nit agafat a una copa, molt primeta i allargada, plena de cava igual que en aquelles novel·les decadents de'n Freixenet.

 

 


DILLUNS 31-12-07 (19:26 h.)
Em costa entendre el concepte festiu obligatori de la nit del 31 de desembre.
Només canviem de calendari, no??
I és una bona excusa perquè els propietaris de discoteques apujin el preu més d'un 50%
i sigui una nit com les altres (i és èticament permès que regalin consumicions tot i que és el dia que el poder aprofita per fer més controls d'alcoholèmia...) (Destaca aquí l'hipocresia del poder que permet aquests abusos per després aprofitar-se'n econòmicament mitjançant multes...)
Pels que sortim cada dia a tope, què té de diferent la nit d'avui?

(Un any més. O un any menys. Depen com t'ho miris.)

RESUM EMOCIONAL-FÍSIC-LITERARI-MUSICAL-VISUAL-ECONÒMIC-PERSONAL-ESTÈTIC DE L'ANY:
"-¿Os he aburrido?- preguntó, mirando hacia abajo con cierta preocupación.
-No, pero nos has decepcionado. Es cierto que has lanzado muchas flechas, pero ¿cuántos pájaros han caído?"

Hermosos y malditos. Francis Scott Fitzgerald.


 

DIUMENGE 30-12-07 (18:03 h.)
"Es lo que pasa cuando se deja de pensar. Un pueblo que piensa es pelígrosísimo. Pero un pueblo que deja de pensar se vuelve insoportable. Como ellos soportan poco al pueblo, lo prefieren así, pero para quien aspira a ser ciudadano de a pie resulta un coñazo insoportable aguantar la idiotez a todas horas."
Rafael Chirbes. (Escriptor. Alguns diuen que la seva novel·la "Crematorio" és la millor d'aquest 2007 que ja s'acaba.)

"De todas formas por mucho que uno huya de sí mismo, crea una pista, una huella y un estilo."
Luís Gordillo. (Pintor. Aquest any ha tingut una antològica de la seva obra al Museu Reina Sofía de Madrid i ell mateix s'ha fet de comissari.)

Reflexió nadalenca: El Tió no pot competir emocionalment pel favor dels nens amb el Papanoel perquè és molt més lletj visualment que el nòrdic obès vestit de vermell.
Com pot comparar-se un tronc (alguns insensats li posen ulls com si fos d'una pel·lícula de Walt Disney o del "Señor de los Anillos") amb la figura fraternal que arriba amb un trineu de rens i ple de regals??
I aquesta cosa escatològica de que els regals són caca del tió? És políticament correcte que ensenyem això als nostres infants?
Aquesta tradició visual és la que volem tenir?
Sortim amb desavantatge, tant conceptual com visualment.

He pintat avui amb pintura blanca per sobre d'unes ratlles negres que molestaven a l'"Ideologies SOLD-OUT".

Començo a tenir ganes de començar a dibuixar "Quan els estorninos tornen del país de nunca jamás". Suposo que durant els primers dies de gener...

 

 

 

DISSABTE 29-12-07 (13:43 h.)
"Cada época debe reinventar para sí misma el proyecto de <<espiritualidad>> (Espiritualidad=planes; terminologías; normas de conducta encaminadas a resolver las dolorosas contradicciones estructurales inherentes a la situación humana, a la consumación de la conciencia humana, a la trascendencia.)"
La estética del silencio.
Susan Sontag.
Amb aquest paràgraf comença un assaig de l'empollona més guapa de l'història del pensament; que té un títol maravellós i que, si no he entès malament, situa la intenció artística en un intent de trascendir i traspassar les barreres de l'enteniment racional per portar-ho a un nivell superior on l'artista, de manera privilegiada, pot interactuar i formar part de la intel·lectualitat col·lectiva.
Un altre fragment de l'Estética del silencio:
"...implica ser, en un sentido más trascendente, superior a todos los demás. Esto sugiere que el artista ha tenido el ingenio de formular más preguntas que otros individuos y que tiene nervios más templados y pautas más sublimes de perfección. (Casi no hace falta demostrar que el artista puede preservar en la indagación de su arte hasta que aquel o este se agota. Como ha escrito René Char: <<Ningún pájaro se atreve a gorjear en un matorral de interrogantes>>."
De totes maneres, jo crec que, la gran pregunta és (i morbosament en aquests dies de nadal) si aquest CONSUM tant exagerat i sense complexes és l'espiritualitat, el signe dels tems que vivim?
Comprar ens atempera l'esperit? o si ens hem de posar en un cantó, quedar-no en silenci i tapar-nos amb una closca de tortuga??
PROPOSTA 2: Si no t'agrada el teu context, compra't (sobretot comprar, no robis mai!) una wii amb un joc de karate i no paris de donar hòsties al buit fins que quedis ben cansat i descansat d'aquesta tristesa, aquest desencís que portes dins.
O fes-te artista i planteja preguntes o dóna respostes.

 

 

 

DIVENDRES 28-12-07 (20:21 h.)
(No és una innocentada): Títol per un quadre (que si que faré): "Quan els estorninos tornen del país de nunca jamás."

 

 

 

DIJOUS 27-12-07 (20:21 h.)
Amb l'arribada del desembre s'imposa un inventari emocional de l'any viscut, dels desitjos insatisfets i de les victòries aconseguides; dels gols en pròpia porteria, de les nits que has vist sortir el sol i dels capricis concedits pels déus. T'exigeixes objectius per un nou calendari que ja no dissimula i voldries tenir l'oportunitat de poder tirar enrere una dècada o dues...

Aquests són alguns dels discos que he escoltat més (que m'han agradat més) durant aquest any.
(No sóc capaç de dir quins són els més bons perquè no he escoltat tots els cedés d'aquest any ni tinc orelles de crític musical. Però de fet, qui sap la veritat absoluta de les coses?? ).
Música en català:

També han sonat bastant: Antònia Font, Los Carradine, Carles Carolina, Quimi Portet, Espaldamaceta, Guillamino, les cosetes de'n Gil...
Música castellana:

Love Of lesbian a tope des de l'estiu. Sr. Chinarro (gravat, amb una portada de'n Compa) em va agafar, sobretot, a partir del Primavera; ara ja no tant però no ha deixat mai de sonar: És un disc que no falla. Souvenir són com els New Order però en francès (els he posat a música castellana perquè són de Madrid: És el què té aquest món on tothom sap dues o tres llengües...).
També (però no tant): La buena vida, FactodelaFéylasfloresazules, Andrés Calamaro, Parálisis Permanente, Bambino, Chico y Chica, Hidrogenesse, Los Planetas, Tarántula, Miqui Puig, Tremendamente, Veracruz, Mecano, La banda Trapera del Rio, Delorean, Family...
El què a les revistes en diuen indie, electrònica, tecno:

El de'n Holden (m'ha quedat la foto moguda...) brutal, em posa quantitat. És tecno que comença tranquil i va pujant en plan trance que no acaba d'explotar mai (de la música electrònica, és de les poques coses fresques i noves d'aquest any. Sobretot perquè és un estil que basa la seva evolució en matissos diminuts i s'ha convertit en una cosa aborrida i bastant previsible...). El dels Junior Boys (segurament és el disc que més he escoltant escrivint aquest blog) molt tranquil i polit, tot i que en alguna cançó s'acosten perillosament als Depeche Mode. "Famous when dead" és un recopilatori (de fa 3 o 4 anys) de rollo minimal i house del segell alemany Playhouse i que, des del novembre, he recuperat del fons de l'estanteria i he redescobert coses bastant potents.
La sesió dels Hot Chip és una bomba! Comença amb soul calent i va pujant i pujant fins explotar amb coses de hardtecno i tal. Hi ha una cançó inèdita dels mateixos Hot Chip i un tema bastant tranqui el vaig fer servir de fons per la perfomance del Casino.
També: Luomo (volia que sortís a la foto però no he trobat la caixa...) boníssim i brutal el seu live al Primavera on va acabar amb una versió molt Luomo dels Scissorsisters. Lali Puna, Fumiya&Tanaka (és un disc que no he aconseguit trobar enlloc. Està aquí com record i homenatge. Tinc només una cançó a l'itunes, que és de les millors de l'any), Undo, Underworld, The radio dept., Suede, Pulp, Richard Hawley, Sade (un disc molt vell que em va grabar l'Edu...), TV on the radio, Scissorsisters, Primal Scream, Pilote, Michael Mayer, LCD Soundsystem, Hot Chip, ESG, Cansei de ser Sexy, Justice, Simian Mobile Disco, Digitalism, Arctic Monkeys, Coldplay, Basia Bulat, Neko Case, The Blow, Gnarls Barkley, Adam Green, Antony and the Johnsons, Von Sudenfeld, Massive Attack, Bob Sinclair, Cocoroise, Absentee...
Lo màxim:

En conjunt i tota la discografia dels Arcade Fire no ha parat de sonar durant tot l'any. (També com un record al concert del Summercase...)
Els pots posar a qualsevol hora i cada dia, a casa i al cotxe.
Juguen a una lliga superior que els demés. Inmensos
Banda sonora (dit de quan la música acompanya les imatges):

De principi a fi, tot fa olor de gasolina i sang. Amb unes trompetes calentes que semblen ametralladores.
També la BSO de María Antonieta.
Himnes (dit de quan una cançó la xiules a totes hores):

Suposo que tothom estarà d'acord amb mi que la cançó de l'any és (a tot arreu i també al meu ordinador) el "Young Folks" de Peter Bjorn and John (com aquella tarda a casa l'Albert, que va sonar 7 vegades...).
Jo també xiularia l'"Standing in the way of control" dels Gossip (que és una mica més hard i la pots ballar amb els braços alçats).
(Amb qualsevol d'aquestes cançons el món és una mica millor.)
Tampoc desmereixen algunes coses de Neko Case, Of Montreal, The whitest Boy Alive, Andrés Calamaro, Dorian, Joan Miquel Oliver, Love of lesbian, Fumiya&Tanaka, Windsor for the Derby, Soulwax, etc...

Ens poden faltar diners o un somriure però que no pari mai la música.
Desitjo que hagueu tingut un bon any i que la bona música us hagi acompanyat, en aquest i en l'any que comença!

 

 

 

DIMARTS 25-12-07 (23:03 h.)
"Luego crecí, y dejó de existir para mí la belleza de las ilusiones más llenas de vida. Mi mente se hizo más vulgar y mis ojos, por desgracia, más penetrantes. La vida se alzó como un mar alrededor de mi isla y enseguida me encontré nadando.
La transición fue sutil... la fuerza que operó el cambio llevaba algún tiempo esperándome. Tiene sus trampas insidiosas, aparentemente inocuas, para todos. ¿Qué pasó conmigo? No; no intenté seducir a la mujer del conserje... ni tampoco corrí por las calles desnudo, proclamando mi virilidad. Nunca es realmente la pasión quien hace las cosas... son los adornos con que se cubre la pasión. Me aburría... eso era todo. El aburrimiento, que es otro nombre de la vitalidad y uno de sus frecuentes disfraces, se convirtió en motivo inconsciente de todos mis actos. La belleza había quedado a mis espaldas, ¿comprendéis...? Ya era una persona madura."

Hermosos y malditos. Francis Scott Fitzgerald.

Com un barco que sura entre onades de beguda daurada xispejant i de torrons enrrajolats.

Quan talles quadradets tant petits com puguis de pastanaga és com si pintessis un quadre.

 

 

 

DILLUNS 24-12-07 (12:27 h.)
BONES FESTES!!! a tots i totes (Apreciats lectors i lectores).

 

 

 

DISSABTE 22-12-07 (19:58 h.)
Em vaig trobar l'Eduard Falces. Ens vem felicitar les bones festes i desitjar un bon any i vam concloure que mentres hi hagin dones, llibres (i mirant el cel, que en aquell moment, plovisquejava) i aigua estem salvats.

En Gil (acabat d'arribar de Vancouver i amb energia renovada) em va posar el tema nou que està fent amb la MerchyPop, que sona molt bé.
http://www.myspace.com/aurorarecords

En Sergi ens va confessar a en Rafa i a mi que té un myspace:
http://www.myspace.com/sergid

Ja tenim pessebre!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
(La Natàlia diu que el nenjesús no hi hauria de ser fins el dia 25 i que els reis haurien de ser més junts però per poder fer una foto xula ho he mogut tot...)
(Com dirien els artistes moderns: EL QUÈ IMPORTA ÉS EL CONCEPTE!)

Que em vaig descuidar la setmana passada de posar que la Carol ha obert un taller a Gràcia:

Cada cop estic més decidit a canviar unes coses al quadre "Ideologies SOLD-OUT".
Treuré unes ratlles negres que despisten una mica i no el fan entenedor.
A vegades l'intuïció falla.
Faré servir la pintura blanca com si fos tippex, i taparé les ratlles negres. (Suposo que això ja serà després del 26 perquè amb tants dinars familiars no hi ha qui es concentri).

 

 

DIVENDRES 21-12-07 (21:32 h.)
Han arribat unes fotos boníssimes del sopar de dimecres!
Primer plat:

(Del segon plat, estava tant bo, que ningú va pensar a tirar-hi cap foto.)
Postres:

Acabo d'arribar de veure les fotos de la Biennal de Fotografia de Vic.
(A mi m'agraden molt les fotos de boxa de l'Eduard Falces i també les de'n Guillem i en Marçal.)
Però no entenc perquè és obligatori presentar sèries de tres fotos (si a vegades ho pots dir tot amb una) (també perquè hi ha participants que, en la meva modesta opinió, els en hi sobrava alguna de les tres. I en comptes de sumar restaven...)
Algú m'ha preguntat si mi havia presentat i jo he contestat que sóc pintor... (A l'exposició de la beca, quan es faci, hi haurà una foto...)

Que me'n descuidava:
Ja hem muntat amb la Natàlia el pessebre. Demà si hi ha bona llum tiraré alguna foto...
Em presentaré al concurs de pessebres!!

 

 


DIJOUS 20-12-07 (20:03 h.)
Avui m'he trobat en David Muñoz de cara i jo pensava que venia a partir-me la meva (perquè ahir vaig escriure xafarderies d'ell) però ell m'ha dit que qui si que es mira "El cor de la ciutat" és l'Iñaki a la tele de la cuina mentres ell es mira els reportatges d'animals amb la tele gran del menjador...

Que ahir en Jordi em va instal·lar una aplicació que em permet gravar coses de myspace o de qualsevol web. Ja tinc ara, sonant a tope i en plan bucle "Ciutat Podrida" de la Trapera!!

Ahir la Laura va fer 29 anys!! Felicitats des d'aquí!
També la Mery (que li vàrem cantar el cumpleañosfeliz en plan serenata entre tots...)

Ha arribat el poster oficial del MADRID ME MATA de demà.

Demà dancings a tope!

 

 

 

DIJOUS 20-12-07 (02:02 h.)
Ahir vaig veure "Deseo, Peligro" de l'Ang Lee.
Molt reposada, sútil com una làmpara japonesa de paper, sense presses; amb uns travellings molt suaus.
(Si li dius a qualsevol que has vist "Deseo, Peligro", et preguntarà què tal les escenes de sexe -famoses perquè als USA les han qualificat X...- pots dir-li que no n'hi ha per tant i que no segueixen la tradició de polvo occidental amb escenografia de vídeoclip. Que aquí són molt tranquiles, qüasi de foto fixe...)
L'Ang Lee, amb tranquilitat i sensibilitat, s'està convertint en un clàssic del cinema d'aquesta època.

He posat a tota pastilla l'últim dels Love of Lesbian i després els Souvenir (que són com l'època bona dels New Order però canten en françès) (que per cert, parlant de gabatxos, en Sarkozy ens ha pres la Carla Bruni) i he acabat "Ideologies SOLD-OUT".

Demà divendres, organitzat per Blanca Producciones, al GurbBar de Vic hi ha un altre MADRID ME MATA (que no té res a veure amb el Barça-Madrid de diumenge!)
(Aquest és el poster NO oficial. Si m'envien l'oficial el penjarem...)

Punxaran en Rafa amb vinils i en Compa, en Pablito i un tal Toni (que diuen que ho fa fatal...).
Música dels 80 en castellà (de la movida).
La Blanca diu que sobretot no ens descuidem de ballar.
No us ho perdeu. Esteu tots convidats!

Si l'Iñaki m'envia les fotos del risotto que ha fet avui aquí a casa, les posarem.
Ha fet un sopar boníssim (Rissotto amb bolets, pollastre amb espàrrecs verds al wok i de postres taronges i mandarines amb una reducció de vinagre de mòdena i sucre... Brutal!! Després ens hem fulminat mitj panettone que em va portar la meva tieta italiana...) i ens hem explicat xafarderies amb ell, en Job i en Jordi (recent tornat de Vancouver).
(S'han presentat a sopar sense dir res. No teniem cap cervesa a la nevera).
Rumor 1: Tinc que explicar menys coses al blog perquè tothom el llegeix i ja no tinc intimitat... Ja ho sabia. Vaig llegir-ho al blog em diu la gent masses vegades.
Rumor 2: En David Muñoz es mira cada dia "El cor de la ciutat" i "Ventdelplà" però ja s'ha acabat "La carretera" de'n McCarthy!

 

 


DIMARTS 18-12-07 (21:55 h.)
"Desde que la ironía -el Espíritu Santo de estos últimos tiempos- descendiera, al menos teóricamente, sobre él. La ironía era como el toque final a los zapatos, como la última pasada de cepillo a la ropa, una especie de <<¡Ya está!>> intelectual."
Hermosos y malditos.
Francis Scott Fitzgerald.

 

 

 

DIUMENGE 16-12-07 (23:59 h.)
MORALEJA: Per nadal als museus no hi ha ningú però les botigues són plenes.

A l'Hipermercat d'Art del Vinçon vam veure els dibuixos de la Mireia (Macos i valents). Molts dels artístes d'aquesta fira tenen aquest aire de pintura decorativa quasi invisible perquè no es vegi i no molesti.
Al Santa Mònica hi ha una exposició/projecte de Franz West. Molt divertida i caòtica. Hi han moltes peces d'artistes diferents i barrejades sense ordre ni cartel·les. Perden l'identitat però creen una atmòsfera bastant desordenada i divertida que s'adapta bé dins l'arquitectura tant estranya que té aquest centre d'exposicions. També hi ha vídeos.
(A mi m'ha agradat molt un de dos nois que porten uns vestits de tires de velcro i que proven de desenganxar-se. Però sobretot un vídeo que mostra el sistema de treball de'n Jeff Koons. Filmat al seu estudi i taller on hi té treballant un pilot de gent que li pinten i li fan les escultures. Explica la sèrie dels inflables i ensenya l'última sèrie de teles "pintades" (Al Guggenheim, fa un mes, ni havia un parell i eren una canya!).
A la sala (que és una passada de sala: quadrada i amb molta llum natural) del tercer pis hi ha una petita exposició de les últimes perfomances de la Dora García.
Al CCCB dins l'exposició del BAC titulada "Babilònia", el què em va agradar més, crec que és la obra de la Judit Reig (no perquè la conegui sinó perquè escapa dels tòpics de la diversitat cultural, l'immigració, la barreja de cultures, les grans ciutats, etc... No perquè no estigui bé sinó perquè tothom ho representa bastant igual i cansa. Tens la sensació que Toscani amb els anuncis de la Benetton ja va matar el tema) que és un carro de supermercat amb un neó que diu house. També em va agradar la sèrie de fotos de les arquitectures d'utopies desfetes (brutal la foto de les restes de la ciutat de Le Corbusier a l'India...) i la cabina de fotos 3D la vaig trobar molt ingeniosa i sensual però crec que pegaria més en una exposició de "Sodoma i Gomorra" que en una de "Babilònia"...
Al Hall del CCCB hi havia el Drap-Art (que és una fira-mostra al voltant del reciclatge) però com que jo sóc més del Zara i l'H&M no vàrem estar-hi gaire estona.

No vaig poder anar al concert dels Crapulesque o sigui que en Michel i l'Albert em devien maleir.

 

 


DIVENDRES 14-12-07 (21:17 h.)
M'he trobat el mateix amic d'ahir...
-Toni, els teus quadres són molt irònics.
-Vols dir?
-Segur!
-Jo crec que hi ha més melanconia que ironia... però no sé...
-La melanconia no la veig.
-La melanconia sempre va per dins...
-Bueno... Vale....
-Ets un pesat però ets un bon amic...
-Melancònic!
-Cabron!

Títol per un quadre: "Diga'm coses maques de tant en tant. Només necessito això."

 

 

 

DIJOUS 13-12-07 (20:17 h.)
Un amic em pregunta per l'"Ideologies SOLD-OUT".
Que com puc jugar amb les idees polítiques si són necessàries en aquest món en que vivim, que ens hem de regir amb ordre i que això només ho aconsegueix la democràcia i blah, blah, blah...
-És només l'esgotament de certes ideologies...
-Dreta o esquerra?
-La dreta des del principi va donar la mà al capital i es va perdre ella mateixa i l'esquerra ha quedat obsoleta en els temps que vivim i sense representants vàlids que portin la bandera...
-Però sempre queda el centre, no?
-Bueno... el centre només és el lloc on es troben els vespres la dreta i l'esquerra per parlar i fer cubates...

Durant tot el cap de setmana trobareu NOTS al mercadillo OHriginals de l'Escola d'Arts de Vic!!!!
(Per nadal, ningú sense regal!)

"El trastorno disociativo pone de manifiesto la obsesión por cambiar de identidad, de querer ser uno mismo mientras se busca convertirse en otro. Quienes viven varios en un mismo cuerpo son los nuevos malditos de la tierra. Llegados al extremo de la lógica de la época, han padecido el "sentimiento de no ser nada ni de ninguna parte, el vértigo ante su propio vacío [convirtiendo] el precio que deben pagar por ejercer una cierta forma de propiedad de sí mismos" como formuló Marcel Gauchet. La era de la autonomía del sujeto plantea al individuo problemas para definirse, pero también para ir hacia el otro."

"Ser confrontado al otro, ser confrontado a uno mismo: dos caras de un mismo problema. Los otros nos son indispensables, pero cohabitar con ellos se vuelve cada vez más difícil. Cada uno de nosotros oscila, pues, entre la tentación de abolir al prójimo y vivir permanentemente ligado a él."

"La noción de crisis antropológica no nos es tan familiar como la de crisis económica, ya que ésta es descrita cada día y se cuantifica fácilmente mediante diferentes indicadores, desde el paro hasta los principales déficits. La crisis antropológica, en cambio, es más difícil de delimitar, ya que designa todas las manifestaciones del malestar provocado por la modernidad, pudiendo adoptar las formas más diversas, desde los divorcios y otras rupturas, hasta el consumo de drogas y psicotrópicos. La depresión, por ejemplo, puede así interpretarse como un síntoma de las dificultades encontradas por nuestros contemporáneos, como ha sostenido Alain Ehrenberg, "el deprimido no está a la altura, está cansado de tener que ser él mismo". La sociedad tradicional podía suscitar frustaciones o dilemas, pero dispensaba al individuo de buscarse una identidad."

"Las historias y los objetos laicos no consuelan tan bien como sus predecesores religiosos, pero son los únicos que nos son accesibles fácilmente. Por eso, las marcas y la moda intentan satisfacer como pueden nuestra necesidad de ficción. Es difícil decir si las víctimas del síndrome de la compra compulsiva tienen una necesidad radical de ficción, expresada de manera desmesurada en relación con los objetos, o por el contrario, si han acabado olvidando que los objetos estaban ahí ante todo para explicar historias."

"En todas las civilizaciones, el hombre ha prestado una particular importancia a los signos trazados sobre su cuerpo, y nuestra época no es una excepción, singularizándose sólo por ser la primera sociedad dominada por las historias individuales y colectivas. La religión ha dejado de organizar el espacio social, que ya no está agitado por luchas y grandes esperanzas. Hoy, el individuo se explica a sí mismo mediante sus historias y esta actitud le instala en una postura irónica frente al mundo."

"La ironía se ha convertido en una referencia estética indispensable."

"La postura irónica viste maravillosamente a la época y la moda apela a todas las funciones de este proceso. La ironía comprende dos funciones: en primer lugar, designa un criterio estético, aparecido con la modernidad y el romanticismo, según el cual todo puede convertirse en arte por decisión personal del creador o del comprador. A partir de entonces la moda se siente menos sola y su indiferencia respecto a lo bello y lo feo ya no la distingue. Pero la ironía es también una actitud que permite a un mismo individuo conjugar la crítica y la adhesión. Gracias a ella, es posible apreciar un objeto kitsch o regresivo, aparentando despreciarlo. Esta especie de mala fe consciente permite cubrirse de logos simultáneamente, a pesar del desprecio que mostramos respecto a ellos. Este comportamiento no se explica por el inconsciente del individuo, le autoriza a tener sin ser."
Victimas de la moda. Cómo se crea, por qué la seguimos. Guillaume Erner.

Et compres un llibre pensant i esperant unes coses, i després d'haver-les trobat i comforme vas llegint, el llibre es converteix en un emocionant i dur anàlisis de la societat actual.
Conclusió: Sóm individuus i com a tals actuem. Busquem la individualitat i la diferència però estem inmersos en la col·lectivitat de la societat actual: que tot ho homogeneïtza mitjançant modes i marques.
La roba que vestim és l'armadura que ens protegeix i ens diferencia. I tant per tant, que sigui maca.


 

DIMECRES 12-12-07 (20:50 h.)
"El guardarropa no es, ni mucho menos, el único lugar que se rige por fenómenos cíclicos. Sin embargo, de entre todas las modas, la del vestir continúa siendo la más enigmática."

"Los tres ingredientes necesarios para la transformación de un objeto banal en un producto estrella: la arbitrariedad, la distinción y la imitación."

"Las marcas, han tenido que someterse a sus reglas, dicho de otro modo, convertirse en tendencia para más adelante dejar de serlo."

"En materia de vestir el inconsciente tiene un papel muy poco importante. Los jóvenes y los menos jóvenes siguen una estrategia que refleja perfectamente su transformación. Cada mañana, delante del armario, cada uno sabe lo que quiere y no quiere ser. De este modo, la relación de nuestros contemporáneos con la modo puede explicarse sin comparar a los fashion victims con zombies incapaces de entender el sentido de sus actos."
Victimas de la moda. Cómo se crea, por qué la seguimos.
Guillaume Erner.

"En los medios publicitarios, generalmente situados a la izquierda, de una manera casi mitológica, pero más facilmente definibles por (...) el culto a la eficiencia, a la modernidad, (...) la tendencia más bien demagógica a la sociología, [una opción prima: aquella según la cual] nueve décimas partes de la gente serían unos idiotas, únicamente capaces de cantar a coro los elogios de cualquier cosa (...)"
Les Choses.
Georges Perec.

Aquest divendres actuen els Crapulesque!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

No ens ho podem perdre!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! (prometen striptease!!!!!!)
http://www.youtube.com/watch?v=-2B-VTo0tgo&feature=related
http://www.youtube.com/watch?v=64V4XQ5IwjE&feature=related
http://www.youtube.com/watch?v=cpqpB2GtJPQ&feature=related

 

 

 

DILLUNS 10-12-07 (12:16 h.)
Ahir a la tarda mentres pintava l'"Ideologies SOLD-OUT" vaig mirar (...mirar no, escoltar) "Cuatro bodas y un funeral" que encara no l'havia vist.
Quan els anglesos es posen a fer cine són imbatibles perquè tenen un actors secundaris que són impecables sempre, tenen presència i no fallen mai.
Tant si fan drama com comèdia.
Ells tenen a Shakespeare i els Monthy Pyton com a escola (Nosaltres tenim "Ventdelplà". Que amb tots els respectes ho dic.)

Estic llegint un llibre de Guillaume Erner "Victimas de la moda. Cómo se crea, por qué la seguimos." que intenta explicar la creació i el perquè si o perquè no de diverses tendències estètiques en la moda textil. Quan una peça es posa "de moda" i com els dissenyadors volen o intenten convertir les seves peces i creacions en productes industrials per poder-los vendre com a tal.
"Habitualmente designamos bajo el nombre de tendencia cualquier fenómeno de polarización por el que un mismo objeto -en el sentido más amplio- seduce simultáneamente a un gran número de personas."

"La que realizó Ralph Lauren, también en una subasta, cuando adquirió por 13 miliones de dólares, la bandera americana más antigua que se conoce. En algún sentido, se convirtió en propietario de su más antiguo logo, porque son las mismas estrellas y rayas que se encuentran en sus jerséis."

"No es el lujo el que se ha democratizado: es la democracia lo que ofrece a todos la posibilidad formal de adquirir todos los bienes (...) En la confusión de todas las clases sociales, cada uno espera poder parecerse a lo que no es y dedica grandes esfuerzos a conseguirlos (...) Para satisfacer estas nuevas necesidades de la vanidad humana, no hay ninguna impostura a la que las artes no puedan llegar y la indústria va tan lejos, en este sentido, que llega a perjudicarse a sí misma."

"Se atribuye a este hombre (Pierre Cardin) extrañamente modesto una frase que resume su destino: <<Mi nombre es más importante que yo>>."
I també el prestigi adquirit per les marques durant els anys i que aquest serveix en el present per donar estatus, que vol dir valor, que vol dir preu als productes que porten aquesta marca.
Apassionant.

 

 

 

DIUMENGE 9-12-07 (17:13 h.)
Ahir amb l'Eulàlia vàrem fer alguns canvis a la intro de la web...

Idea 3: (A partir d'una entrevista que li fa el País, avui, a l'escriptor Miguel Delibes, on diu: "Ya no puedo más"). Pagaria tots els diners que tinc (que són pocs) o faria un pacte amb el diable per trobar una imatge que representés aquesta idea d'arribar al final del camí. Amb calma i serenitat.
També pagaria per una imatge del pas del temps (en un quadre ja la vaig trobar però tinc la sensació que és un quadre fallit...)
Seguim buscant.

 

 

 

DIUMENGE 9-12-07 (13:33 h.)
(Això que vé ara s'ha d'entendre com un record i un sincer homenatge, a la vegada que també és una d'aquestes petites escenografies que m'agraden fer a mi...):

Només és un llibre (en venda a les llibreries més selectes) que és la trista crònica d'una derrota anunciada.

"En nuestros días, ya no se fabrica, se firma. O dicho de otro modo, se subcontrata la producción."
Víctimas de la moda. Cómo se crea, por qué la seguimos.
Guillaume Erner.

Idees d'aquest dies:
1-Les frases publicitàries i/o els slogans publicitaris són la poesia del món actual. Del moment que estem vivint.
Compra! Compra! Compra! diuen els anuncis.
És el mínim reduït al màxim (o el màxim reduït al mínim, depen com t'ho miris...)
2-En un futur no gaire llunyà, els artistes (i potser jo també) tindrem les idees i subcontractarem pintors xinesos perquè pintin els quadres.

Acabem amb un consell publicitari del nostre patrocinador (la il·lustre ministra d'educació):

 

 

 

DIVENDRES 7-12-07 (20:04 h.)
Hagués sigut maco però no ha pogut ser...

"Todo hombre necesita fantasmas estéticos para vivir. Yo los he perseguido, buscado, acorralado. He pasado por muchos momentos de angustia y de infierno. He conocido el miedo y la terrible soledad. Los falsos amigos que son los tranquilizantes y los estupefacientes. La prisión de la depresión y la de los sanatorios mentales. De todo ello pude salir un día, deslumbrado pero desengañado. Marcel Proust me había enseñado que <<la magnífica y lamentable familia de los nerviosos es la sal de la tierra>>. Yo sin ser consciente de ello, formo parte de esa familia."
Yves Saint Laurent.

Estic llegint (la literatura té això: que et porta a llocs on no has estat, conèixes gent diferent, aprens coses noves i tal...) aquests dies una biografia molt divertida de La Banda Trapera del Rio amb unes fotos en blanc i negre molt autèntiques d'un tal Salvador Costa.
De les fotos hi han unes vistes bastant impressionants de blocs de pisos de Cornellà al 78-79 (Suposo que per documentar el context social de la Trapera...) Rollo perifèria barriada. En algunes hi ha colles de nenes jugant i m'han vingut ganes de fer alguna cosa amb nens jugant...

I barrejar-ho amb una imatge que vaig veure (de fet l'he vista cada vegada que hi passo) a la Rambla del Raval a Barcelona, de nens jugant (i potser seria més exacte dir cabalgant) amb el gat de'n Botero...
Una idea que em guardo per més endavant però que s'apartaria una mica de lo últim... De tota aquesta cosa tant cerebral, tant política...
Que també em vé de gust, de tant en tant, tornar a una cosa més lírica, més poètica i cap a un rollo més emocional.

Hagués sigut maco veure avui en directe als Von Sudenfed.
M'havia decidit a última hora i sort que se m'ha acudit mirar la web del Nitsa...
Que suspenen el concert perquè el cantant té problemes de salut! (L'únic problema de salut que té el cantant és l'alcohol!! Jo ja trobava estrany que els fessin tocar tant tard. Als festivals els The Fall sempre els posen dels primers perquè no tinguin temps de beure fins que hagin fet l'actuació. Són una pandilla de hooligans anglesos amb cert encant.)
La mare que els va parir... putos borratxos!!

Per més informació dels Von Sudenfed feu un flashback fins el 02-08-07

(Res, que em quedo a casa a reseguir i mirar la tele...) (I plegar roba també, que tinc tot l'estenedor plè...)


 

DIJOUS 6-12-07 (18:26 h.)
He trobat el myspace de la Banda Trapera del Rio!! i lo millor és que hi ha el "Ciutat Podrida" (que feia molts anys que buscava. De fet en qualsevol moment canto la primera estrofa -amb el mateix accent, si voleu- però no recordava més...)
http://www.myspace.com/curriqui
Som-hi tots junts: "Ciutat podrida que ens portes la nit i la por... ara que ets adormida els carrers són plens de foc... ciutat podrida!! ciutat podrida!!... Vull sortir d'aquest infern on els crits dels perduts s'obliden!!..."
També són recomenables "La regla" ("la regla és la historia de una chica...") i "Curriqui de barrio".
Autèntics a tope.

 

 

 

DIJOUS 6-12-07 (13:59 h.)
Ahir mentres mirava "Perdidos" vaig acabar el "Quadre Hippie".

 

 

 

 

DIMECRES 5-12-07 (20:04 h.)
Visca Noruega!!

El "Quadre hippie" cada cop és més hippie i cada cop menys quadre.
(La Natàlia diu que s'hauria de dir "Quadre soso" perquè hi ha molt blanc... És cert que estic a la línia. Però m'agrada això de serigrafiar i després pintar per sobre amb blanc. De l'escola de'n Ryman. Tot blanc i emboirat com avui al matí al pujar la persiana...)
Estic fart de fer quadres simpàtics!

 

 



DIMARTS 4-12-07 (21:01 h.)
Ahir tornava a tenir telèfon però no anava internet!! Uns pesats! (La Natàlia ha tingut que configurar-ho tot de nou...)

Estic acabant el "Quadre Hippie" (que està sent una barreja de la primera època de la beca barrejada amb la postcrisis del blanc... Això és el què passa quan un quadre s'allarga més del compte. Com si hagués viscut més d'una vida i volgués tenir-ne un parell...)

Porto uns dies bastant flipat amb l'últim llibre d'en Coetzee.
Avui a tothom que li enviava meils per qualsevol tema, els hi he adjuntat aquest fragment del capítol "Sobre la vida erótica"...
"Un mujeriego es un hombre que te desmonta y vuelve a montarte convertida en mujer. Es como un atomizador (a-tom-i-zer), que te descompone en átomos. Solo los hombres detestan a los mujeriegos, por celos. Las mujeres aprecian a un mujeriego. Una mujer y un mujeriego se compenetran de un modo natural.
(...)
Consistía en ser capaz de captar, mediante la más profunda atención ese gesto peculiar e inconsciente, demasiado ligero e huidizo para que lo note el ojo normal, con el que una mujer se entregaba, es decir, entregaba su esencia erótica, su alma. La manera en que giraba la muñeca para consultar su reloj por ejemplo, o la manera en que se agachaba para ajustarse la correa de una sandalia. Una vez percibido ese movimiento peculiar, la imaginación erótica podía explorarlo a placer hasta que el secreto más recóndito de la mujer quedaba al descubierto, sin excluir cómo se movía en los brazos de un amante, cómo llegaba al momento culminante. Desde el gesto revelador, todo se seguía <<como si estuviera determinado por el destino>>. "

(I de rebot m'ha vingut ganes de fer alguna cosa amb això de desmuntar i tornar a muntar... Quan acabi tot el què tinc a mitj.)

 

 

 

DISSABTE 2-12-07 (17:50 h.)
Un diumenge miscel·lànic, plè de coses variades i sense sentit. Desordenant l'ordre, alterant la normalitat.
Han arribat les fotos del Thanks Giving Day!!

Això és una recomanació i a la vegada és un dolç carmelet.
Basia Bulat.
Per escoltar anant amb cotxe per un paisatge boscós i en un dia amb molt de sol, amb molta llum.

http://www.basiabulat.com

Això em fa molta enveja. Enveja de com treballa de bé la gent. Enveja de lo fins que són treballant, tant visual com conceptualment. Enveja perquè no ho he fet jo i ho han fet ells. Cada mes, a l'última plana del Rockdelux, Juanjo Sáez dóna fines lliçons de gràfica contemporània (d'aquesta barreja de còmic dibuixat i d'imatge real) i jo m'estibo els cabells per lo impecable que li queda...
I aquest mes, una passada de maco...:

Suposo, que es tracta d'aprendre, i fixar-se, amb el treball dels bons.

Dorian, ahir al Pasternak.
Inofensius.
(Justament, en Rafa em va preguntar què posaria i li vaig dir que són un grup per peluqueria fashion (o d'anunci de telèfons mòbils)...)
Cosa que em sap greu, perquè tinc un disc d'ells i no estan malament, els ritmillos són enganxosos i les lletres estant bé. Però ahir sonàven tous i desencaixats...

Foto de quan els europeus (per una estona) volen ser com els japonesos:

A partir de la frase: "la inteligencia y ficción de las cosas" (d'un artícle d'Enrique Vila-Matas al País d'avui) penso en una possible definició de POESIA:
Ajuntar dues paraules perquè en resulti un raig de vida emocionant i evocador.

 



DISSABTE 1-12-07 (14:15 h.)
Al matí ha trucat al mòbil un tècnic dient que vindrien però de moment ni han vingut ni trucat ningú... De totes maneres, fa un moment, de cop i volta he vist la llum encesa de l'adsl. Ho he provat i funciona. No tinc línia però em va l'internet... És una mica estrany, no??

 

 

 

DISSABTE 1-12-07 (09:22 h.)
Ja després de voler penjar el dijous a la web no vaig poder. Feia un parell de dies que només funcionava internet i el telèfon no...Hi va haver un reventon d'un tub de calefacció d'un veï al celobert col·lectiu i suposo que es va mullar la caixa dels telèfons... Serem afortunats si la companyia telefònica no tarda gaire a venir!
Mentrestant sóc com un cantant d'òpera a qui li han tallat les cordes vocals i que ara només canta per ell, per dins, interiorment.

(El dia que llegiu això serà que ja m'han arreglat la línia...)
Mentrestant seguim vivint en silenci, per nosaltres mateixos, en solitari. Que de fet és com hem viscut sempre.

 

 

 

DIJOUS 28-11-07 (20:18 h.)
"Nosotros no seremos así, juramos, cada uno de nosotros: tendremos en cuenta la lección del viejo rey Canuto y nos retiraremos con elegancia ante la marea de los tiempos. Pero, de veras, a veces resulta difícil."
Diario de un mal año.
J. M. Coetzee.

A partir de "Redacted" de Brian de Palma com a punt de partida, un article genial i certer de Gonzalo de Lucas sobre la realitat barrejada amb la ficció dins el cinema americà, al Culturas de La Vanguardia d'ahir.
"...invita a pensar de nuevo en la relación entre imagen y lo real en el cine americano. Debería plantearse, no obstante, que cuando se quieren ver noticias no habría que limitarse a contemplar el telediario o internet: sobre el estado de un país, hay que interrogar a sus formas de ficción, ver qué sucede en los rostros de los actores y qué documentan. Después de todo, ¿qué noticiarios ofrece el cine? Hoy sabemos que con el tiempo los noticiarios se confunden o entremezclan con las ficciones..."

"Para entender lo que los soldados filman en Iraq, es preciso saber qué filma Hollywood: en qué piensa un cineasta cuando filma a una actriz, después de haber visto en casa la CNN, o si existe una relación entre la producción de una imagen en Hollywood y otra en Iraq. El problema para un cineasta, en Estados Unidos, consiste en saber filmar esa relación, es decir, cómo lo real se espeja en loficticio y proyecta los fantasmas que pueblan el imaginario de su país."

"...sostiene que tras el 11-S los políticos descubrieron que, en vez de ofrecer sueños, era más rentable prometer protegernos de las pesadillas. Había terribles poderes, encarnados en células terroristas dispersas por todo el mundo, que no podíamos ver ni comprender. Los neoconservadores americanos y los islamistas radicales crearon así la amenaza de una fantasía, de una oscura ilusión, el monstruo invisible de Al-Qaeda.
Fue preciso, entonces, que lo real se presentara con la misma forma etérea, vaga e inasible que las fantasías: imágenes huidizas e inconcretas, en las que los cuerpos no tuvieran peso. La CNN muestra, por ello, las mismas figuras hechizadas que el genio de la lámpara, y las grandes superproducciones de Hollywood exploran esas fantasías desde idéntica distancia: mientras en casi todo el cine anterior se percibe, en el proceso creativo, el movimiento y el trabajo físico (Construir decorados, escenografías), en estas películas digitales, por primera vez en la historia, todo parece fabricado por gente sentada: desde los despachos en que se planifican a los ordenadores en los que los filmes se crean y forman verdaderamente."

"Una sucesión de planos desorientados, desencuadrados, dilatados o vaciados. ¿Qué es lo que hacen visible? La presencia, si se quiere, de los tiempos sobrantes de los viejos relatos, la pérdida de cualquier épica y figura heroica, y los residuos de un esplendor que se extenúa. A diferencia, por ejemplo, del cine español, donde las películas se desconectan, por completo de la Historia, y no han sido capaces de responder con ninguna imagen memorable al terrorismo ni a los desastres (más allá de las pegatinas en las galas), algunos cineastas, en Estados Unidos, mantienen la capacidad para filmar los estados emocionales y temores en los cuerpos y rostros de los actores.
Más que las imágenes que nos llegan desde Iraq o la CNN, son esas películas las que nos envían noticias de un país paranoico y aterrado por la proyección de un enemigo fantasioso e invisible."

I sobretot reconèixer aquesta qualitat i don natural que tenen alguns observadors per traduïr grans idees i conceptes a paraules exactes i precises.

Pot ser que (per causes alienes) es retrasi l'exposició... (Anirem informant)

 

 

DIMECRES 28-11-07 (20:18 h.)
"¿Que opina de esos teléfonos móviles con tantas funciones que los usuarios no utilizan? Y de las tarifas siempre cambiantes y llenas de letra pequeña?
Hay cosas que no necesitamos y hay planteamientos que quieren confundir o engañar al usuario. Lo que yo llamo polución informativa, que como la contaminación degrada el medio ambiente.
Hace años dijo que los internautas quieren concisión. Y cronometró sus hábitos en la red. ¿Qué actitud tienen hoy?
Crece la actitud defensiva de los usuarios. Es por la publicidad, los programas invasivos o el spam, que ha degradado el correo electrónico de una forma brutal. Un usuario emplea menos de medio minuto para ver una página web y decidir si sigue o no. Por eso yo recomiendo que las webs sean realmente sencillas.
Usted sostiene que es más gratificante leer un diario en papel que en una pantalla. ¿Ventajas?
Tiene que ver con hechos como el tamaño o la calidad de la tipografía. Sin olvidar que el papel facilita una inmersión mental. La pantalla que es más superficial, sirve para buscar información concreta mientras que el papel permite captar mejor las cosas. Hemos hecho estudios y funciona así.

¿Cree que los libros electrónicos nunca serán de uso masivo?
De momento, el papel es más gratificante. Hasta ahora leer en papel era un 20% más eficaz. Una pantalla de ordenador de alta resolución y grande -recomiendo utilizar 30 pulgadas- reduce la diferencia, pero ésta sigue existiendo. Por ahora, el ojo humano prefiere leer sobre papel que en pantalla."
Jakob Nielsen, que estudia els usos qüotidians i la manera d'utilitzar millor les noves tecnologies i defensor de sistemes tecnològics més agradables per l'usuari, en una entrevista que li fan avui a La Vanguardia.

 

 

 

DIMARTS 27-11-07 (20:16 h.)
No sé, encara, a aquestes alçades de la partida; si l'art, o millor dit les obres d'art, són, o han de ser, un cop de puny a la cara o un petó a la boca de l'espectador.
El què si sé és que no se li pot donar mai la mà a l'espectador (metafòricament parlant, es clar...)

M'he passat com un quart d'hora mirant el "Quadre hippie"; igual com em miraria un Rotko: buscant profunditat, emoció, sentiment...
I m'adono que no té res d'això! Pot ser que demà es produeixi el retorno del rodillo asesino... que l'embruti una mica i que:
A- Aconsegueixo fer-lo una mica més emocionant. Amb un punt més happy...
B- Me'l carrego del tot.
Del què si que estic segur és que no serà un quadre còmode per l'espectador.
Esbós de les reformes (sense tenir llicencia d'obres) que li farem al quadre:

"No hay grandes cuestiones. No las hay en ningún gran estado moderno, ya no.
Eso es lo que define la modernidad. Las grandes cuestiones, las que cuentan, han sido resueltas. Incluso los políticos lo saben en el fondo. La política ya no es el lugar de la acción. La política es un espectáculo secundario."

"¿Y qué es la verdad sino la manera en que son las cosas?"

(De Sobre el diseño inteligente): "Su respuesta al interrogatorio planteado era que un aparato intelectual marcado por un conocimiento consciente de su insuficiencia es una aberración evolutiva."
Diario de un mal año.
J. M. Coetzee.

 

 

 

DILLUNS 26-11-07 (20:29 h.)
Tachín Tachín...

El "Roda de premsa" acabat.
Ara ja vaig pel "Quadre Hippie".

De l'últim llibre de'n Coetzee (que si canviem escriure una novel·la per pintar un quadre funciona i en el meu cas és bastant real):
"Para escribir una novela tienes que ser como Atlas, cargar con todo un mundo en tus hombros y sostenerlo durante meses y años, mientras todos sus asuntos se resuelven por sí mismos."
I també (si canviem histories per imatges la cosa també és bastant pròpia, en el meu cas):
"Las historias se cuentan a sí mismas, no las cuenta uno."

"No intentes jamás imponerte. Espera que la historia hable por sí misma. Espera y confía en que no haya nacido sorda, muda y ciega."
I et dónes compte de perquè li van donar un Nobel a en Coetzee...

En Compa ha enviat fotos de l'excursió ó d'ahir:

 

 

 

DIUMENGE 25-11-07 (18:16 h.)
He arribat! Aproximadament he fet uns 34 quilòmetres...
Estic trinxat i me'n vaig a dormir...

De totes maneres, tot i ser un cap de setmana estrany i desordenat en el tema horaris (Ja ho diu el mestre Calamaro que els horaris maten la creativitat) jo el consideraria bastant positiu.
He acabat "Roda de premsa".
També el vinil per l'exposició i tinc dibuixat l'"Ideologies Sold-Out".

Se m'estant tancant els ulls o sigui que marxo a dormir.
(Prometo que mai més sortiré de marxes la nit abans d'una excursió de Rutabike.com)

 

 

DIUMENGE 25-11-07 (06:39 h.)
Escric per no adormir-me perquè d'aquí a mitja horeta llarga seria l'hora que m'hauria de despertar.
(La cosa va de com a les primeres novel·les de'n Loriga o de'n Mañas... Molt nihilisme i molta conversa de música) (Feia molt temps que no disfrutava tant parlant de coses insignificants amb algú... Molt soul i rollo mod... Saltant d'un lloc a un altre...)
(Suposo que em feia falta/necessitava una nit així. Després de tanta feina i tensió. De totes maneres amb l'Eulàlia haviem d'anar a un concert punky que feien a la Guixa, però de mutuu acord hem decidit que ens feia pal. Però jo, suposo que en el fons necessitava sortir. Aquella sensació que vols i no vols a la vegada.)
(He ballat molta estona tecno que posava l'Alex i he aixecat els braços tant com he pogut...)
Després en Roger m'ha dit coses al·lucinants:
"-El ptijor mal és el de queixal i després vé el mal d'amor... Saps què vull dir?"

"Ets de Vic?
-Del carrer Manlleu...
-Jo a Vic tinc molts enemics!
-I d'amics?
-Vuit!
-I d'enemics?
-Molts!
-Vaya...
-Saps què vull dir?
-Suposo.. Els enemics tant és... Sempre n'hi han... De totes maneres mentres tinguis, encara que només sigui
un amic, estàs salvat...
-Vuit en tinc!
-Salvat estàs...
-
Saps què vull dir?"

"-Tu surts al 9 Nou, no?
-De tant en tant alguna vegada, si.
-Et tinc vist... Quan surti lo de l'exposició, vindré i et faré una crítica...
-Guais... M'agradarà molt...
-
Saps què vull dir?"

Al mitj de la discoteca, una noia guapa ha envaït el meu espai vital; m'ha olorat de manera felina i m'ha dit que faig bona olor (!!?!) i jo li he contestat que ella també...

Que no vaig posar que l'altre dia vaig anar al Gravat amb una gent i només entrar van dir que els quadres (no sé de qui són) que hi han a la planta baixa del bar eren molt lletjos i dolents. Jo anava a dir que eren macos i que m'agradaven i no vaig dir res.
Ho dic ara.
Una espècie de realisme molt polit, bastant pop i de colors plans.
(Paisatges una mica Ed Ruscha... Vistes de carretera des d'una finestra frontal de cotxe. Carreteres en infinit. Melancòliques.)
A mi m'ha agradat. (Ja m'agradaria pintar així de bé...)

A una noia li he demanat el meil (Ara ja no demanes si estudia o treballa. Ara demanes si té myspace... Canvi d'hàbits.)

Bueno, senyores i senyors... Ara (07:40 h.) és l'hora que se suposa que m'hauria de llevar o sigui que: Adéu i bon dia!
(A mi m'esperen 36 quilòmetres de Rutabike.com...)

 

 

 

DISSABTE 24-11-07 (18:34 h.)

"Ideologies SOLD-OUT"
(Igual només en blanc i negre.)
(O potser ni tant sols el faig... No sé...)

 

 

 

DISSABTE 24-11-07 (17:44 h.)
Estem en un moment extraordinari i com a tal, necessitem coses extraordinaries; diu Coetzee.
Del qui en Rafa escriu: "sempre suggerent, sempre inquietant, sempre buscant més enllà..."
I això és el que hauriem de ser tots: Suggerents, inquiets, sempre exploradors!
I no deixar que la pendent ens escombri cap avall ni que el fred ens mossegui.

M'he entretingut una estona a dibuixar la paret d'entrada a la exposició...

I tinc a punt d'acabar de dibuixar amb l'ordinador l'"Ideologies SOLD-OUT".

Ahir vàrem celebrar el dia d'Acció de Gràcies amb en Jason, la Xixu i els nens. (Existeixen unes fotos que estem amb barrets de cowboys i una bandera d'estrelles de fons, que si ens arriben, les publicarem...)
El gall d'indi estava boníssim, igual que les sweet potatoes i que les cookies!!

(Un té la sensació que si existissin més americans iguals que en Jason, el món aniria millor...)

Vam sobreviure amb certa dignitat a la perfomance, tot i ser davant un públic de lletres.

 

 

 

DIJOUS 22-11-07 (12:11 h.)
Ahir vaig fer l'assaig final pel Pas a Dos. Mirarem que no passi de 15 minuts, que potser, sinó, serà una mica pesat... No sé.
Com que és la primera vegada que faig una performance, no tinc elements objectius per jutjar-me... Aquesta cosa teatral i live...
Pels valents que s'atreveixin... Avui a les 8 al Casino de Vic.
Martí i Pol forever!!

La Mireia inaugura avui al Vinçon.
Toca avui en Marilyn Manson a Barcelona (l'Irene em sembla que hi va...)
A les 23:05 fan el programa de llibres al 33...

Seguim lluitant i seguim pintant (que, a vegades, tinc la sensació que és el mateix...)


Peter Sloterdijk, filòsof, a la Contra de La Vanguardia d'avui:
"Como animales, hemos fracasado"

 

 

DIMARTS 20-11-07 (23:32 h.)
Estic llegint (50% perquè me'l va recomanar en Rafa i 50% perquè m'agradava molt el títol) un llibre molt curiós:
"Diario de un mal año" de J. M. Coetzee.
Cada pàgina està estructurada en tres nivells narratius.

Al nivell superior són reflexions polítiques i filosòfiques d'un escriptor (que podrien ser del pròpi Coetzee o del personatge protagonista...)
Per exemple: "La forma de la alternativa no se puede discutir. La papeleta de votación no dice: ¿Quieres a A, a B, o a ninguno de los dos? Ciertamente nunca dice: ¿Quieres a A, a B, o a nadie en absoluto? El ciudadano que expresa su insatisfacción con la forma de la alternativa ofrecida por los únicos medios de que dispone, absteniéndose o bien invalidando su papeleta de votación sencillamente no cuenta, es decir, no se le tiene en cuenta, se le ignora.
(...)
El estado se ocupa de las alternativas. A la persona corriente le gustaría decir:
Unos días me inclino por A, otros por B, la mayor parte de los días tengo la sensación de que ambos deberían marcharse; o bien, En ocasiones, un poco de A y un poco de B, y otras veces ni A ni B, sino algo totalmente distinto. El estado sacude la cabeza. Tienes que elegir, dice el estado: A o B."

Parla de Maquiavel, de l'estat, d'anarquia, de terrorisme...
Al segon nivell un escriptor explica la seva fascinació per una noia de la seva escala.
Tot comença quan: "Yo estaba sentado, mirando cómo la colada daba vueltas, cuando entró aquella asombrosa joven. Asombrosa porque lo último que esperaba era semejante aparición; también porque el vestido rojo tomate que llevaba era asombroso en su brevedad." ...
I la part inferior és on la noia dóna la seva versió de la relació d'ells dos.
"Cuando paso por delante de él, con el cesto de la colada, no dejo de mover el trasero, mi delicioso trasero, enfundado en ceñido dril. Si yo fuese hombre, no podría dejar de mirarme."
Estic a les primeres pàgines o sigui que no sé com, ni cap a on, evolucionarà.

Tenia ganes de fer el quadre "Sold Out" però sabia que li faltava alguna cosa. I encara no l'havia començat, segurament per això.
I avui, mentre plegava roba, he decidit que el titularé: "Ideologies Sold Out". El títol aguanta tot el quadre (i aquest és un exemple de que, a vegades, un quadre no es pot titular "Sense títol").

Ahir vaig fer les proves pel "Pas a dos" del dijous. Té bona pinta.
Jo crec que o sortirà molt bé o fatal. Sense terme mitj.
Com que és és el primer cop que faig una performance i no em conec, no sé el què passarà.
Demà faig l'assaig final amb música i a temps real.

 

 

 

DILLUNS 19-11-07 (22:26 h.)
"¿Es azul?
¿El mar? No lo sé. Antes lo era."
La carretera.
Cormac McCarthy.

M'han renyat. Perquè he dit que no em va agradar "Persépolis". Però sobretot perquè vaig escriure <<es recrean>>.
Cito: "...NOMÉS AQUEST COMENTARI DAVANT LA REALITAT D'UNA GUERRRA, LA OPRESSIÓ DE TOT UN POBLE, ELS ASSASSINATS DE PERSONES QUE NOMÉS LLUITAVEN PER LA LLIBERTAT... I A L'ESPECTADOR LI SEMBLA QUE SI RECREAN MASSA.... ON TENIM L'HUMANISME, LA CONSCIÈNCIA SOCIAL, ELS SENTIMENTS, EL POSAR-SE EN EL LLOC DE L'ALTRE... ET PENSES QUE LA MARJANE HA ESCRIT AQUEST LLIBRE I HA FET LA PELI PERQUÈ A OCCIDENT PASSEM UNA BONA ESTONA DISFRUTANT DELS SEUS DIBUIXETS I ANALITZANT SI LA TRAMA ESTÀ PROU BEN ESTRUCTURADA?????????"
Toma ya!
De totes maneres jo mai he pretès dir opinions absolutes i concluents.
Només és el meu punt de vista. I com a tal és subjectiu.
Sorry.

Ahir, va ser posar que em feia pal pintar i va ser com si li fes un vudú a la mandra.
A partir d'aquell moment no vaig parar de fer coses.
-Tinc bastant endavant, qüasi a punt, el "Roda de premsa".
-Vaig fer inventari (1 de 50x50 cms, 3 de 65x50 cms, 8 de 75x100 cms) i preparar coses per portar a emmarcar.
-Estava fent una postal (que fa molts dies que no en feia cap) per l'Albert i vaig estar a punt de firmar com "Ideologies Toni"... Ganes de fer alguna cosa amb això. Ideologies Toni. Haviam si trobo imatges que encaixin bé amb això.



Pensava a fer un logo i tirar unes camisetes però no sé...
També m'agrada "Idea-logies Toni".
També "I+T".
Però també el significat de la paraula Ideologia. Per tot el què representa...
Sense presses.


 

 

DIUMENGE 18-11-07 (19:57 h.)
"...Pregúntate una cosa. ¿Qué viene después de Estados Unidos de América?"
Glups... No sé.
La Xina?
Que són molts i treballen barat.
O els que decideixen el preu de la gasolina?
Que són pocs i tenen molt petroli i decideixen el preu.

 

 

 

DIUMENGE 18-11-07 (17:12 h.)

Ahir els Vergés em van serigrafiar el "Quadre Hippie" (ara falta pintar-li els ulls i ja estarà) i "D'aquest sentiment d'absència que tinc" que ja està acabat. Van quedar impecables!
Tot va anar molt bé.
2 de 2. Com al bàsquet.
A mitjans de desembre serigrafiem 2 més que ja són els últims per l'exposició...

El què em passa aquests dies és que estic molt mandrós. I em fa molt pal fer coses i pintar (I tinc un munt de coses per fer...)

Vaig veure "Persépolis". Que no em va agradar gaire (se'm va fer una mica llarga perquè era una mica drama i es recrean molt en la falta de llibertats i l'opressió de les dones a l'Iran; això i/o potser que jo no tenia el dia...) però que és maquíssima. Els blancs i negres són súblims i les cares són precioses amb aquells ulls atmetllats que dibuixa. Vaig flipar amb el tros del concert punk perquè aconsegueix uns moviments super reals i quan fa les siluetes a contrallum m'agrada molt.
Aquí a la pel·lícula hi ha uns difuminats grisos que als còmics no hi surten però que li dónen profunditat i no la fan tant dura.
El millor de la pel·lícula és quan posen "Eye of the tiger" (de la BSO de "Rocky") cantada per la Chiara Mastroiani (que posa veu a la protagonista durant tota la peli.)
(SECRET: Hi ha un institut d'aquesta comarca que té el "Persépolis" de lectura obligatòria. Haviam si tots els altres prenen exemple...)

Avui ha estat aquí l'Eulàlia tirant fotos als quadres acabats i a uns llibres per posar a la intro de la web (que ultimament la tinc una mica descuidada.)

Aquesta setmana portaré 4 o 5 coses acabades a l'Esteve perquè pugui anar emmarcant i jo ja començo a pensar en l'exposició.

Una foto molt dolça que m'envia en Jordi des de Vancouver.

Al Babelia del País d'ahir hi ha una foto molt maca de l'Alicia Lamarca (que forma part d'una exposició comisariada per en Joan Fontcuberta a Màlaga...) de la sèrie de llits l'endemà de Sant Valentí.

Aquest dijous, al Vinçon de Barcelona inauguren l'Hipermercat d'Art. Dic això perquè hi han dibuixos de la Mireia!! (No us ho perdeu perquè s'acabaran de seguida!)

(SECRET 2: En Guillem em va dir que (ell) s'ha presentat a la Biennal de Fotografia de Vic... Molaria molt que guanyés!)

 

 


DISSABTE 17-11-07 (21:12 h.)
El millor de tot és que la Natàlia està tornant a fer Nots.

"Eso lo comprendo. Pero luego está lo otro y es la familia. Es ahí donde voy, que tenemos que permanecer juntos, mantener la familia en funcionamiento. Sólo nosotros, los tres, a largo plazo, bajo el mismo techo, no todos los días del año ni todos los meses pero en la idea de que somos permanentes. En los tiempos que corren, la familia es necesaria. ¿No te parece? ¿Ser una unidad, permanecer juntos? Así es como logramos sobrevivir a las cosas que casi nos matan de miedo."
El hombre del salto.
Don DeLillo.

Ahir vaig fer-me d'una tirada cap a 80 pàgines de "La carretera". (És que "Les amigues de la Marta" van envaïr-me la casa i me'n vaig anar a l'habitació a llegir...)
I ja no sóc el mateix.
De veritat. És d'aquelles novel·les que et canvien.
La història d'un pare i un fill en un món postnuclear desert i buit i on tot éstà cremat i gelat... Amb bandes caníbals que els volen caçar per menjar... Tenen una pistola amb només dues bales... Amb un carro de supermercat segueixen una carretera que els ha de portar al mar on creuen que tot serà millor...
(Fa venir un fred interior que glaça...)
Novel·la de l'any!!
"Se toparon consigo mismos reflejados en un espejo y él casi levantó la pistola. Somos nosotros susurró el chico. Somos nosotros."

"Querías saber qué pinta tenian los malos. Pues ya lo sabes. Podría ocurrir otra vez. Mi deber es cuidar de tí. Dios me asignó esa tarea. Mataré a cualquiera que te ponga la mano encima. ¿Lo entiendes?
Sí."

"Ojalá mi corazón fuese de piedra."
Brutal.
Sóc un altre.
(PD: "En el camino" de'n Kerouac ha quedat superat per "La carretera" de'n McCarthy.)

"Ése es vuestro verdadero dilema -dijo-. A pesar de todo, nosotros seguimos siendo América, vosotros Europa. Vais a ver a nuestras películas, leéis nuestros libros, escuchais nuestra música, habláis nuestro idioma. ¿Cómo vais a dejar de pensar en nosotros? Nos estáis viendo y nos estáis oyendo todo el tiempo. Pregúntate una cosa. ¿Qué viene después de Estados Unidos de América?"
El hombre del salto. Don DeLillo.

 

 

DIMECRES 14-11-07 (21:12 h.)
"Si lo que pretendes es hacer encajar lo que lees con lo que ves, no necessariamente encajan."
El hombre del salto.
Don DeLillo.

Ahir van caure 31 anys del calendari de la vida (Ja he passat la mítica barrera dels 30... No sé...)
La Mireia va enviar un vídeo preciós
http://es.youtube.com/watch?v=ha3Pyt4wsGA per felicitar-me i la Natàlia em va regalar una pandereta (És una història molt llarga, i que no us explicaré; però quan m'agafa el tembleque volia tenir una pandereta per poder moure-la. Sobretot amb la mà dreta.) Que em va fer molta il·lusió!!! (Ara em paso el dia escoltant l'"Screamadelica" sencer dels Primal Scream i tocant-la!)
Van trucar en Gil i en Jordi des de Vancouver. Petons des d'aquí i ànims amb el sushi!

Amb en Carles i en Lluís Vergés al final tirem les serigrafies el dissabte... De mica en mica m'hi vaig acostant... (Començo a tenir bones sensacions per l'exposició...)



Per cert, al Culturas de La Vanguardia d'avui, hi ha un gràfic molt maco de La Mosca.

 

 

 

DIMARTS 13-11-07 (23:17 h.)
"-He pasado por muchos momentos de angustia y de infierno. He conocido el miedo y la terrible soledad. Los falsos amigos que son los tranquilizantes y los estupefacientes. La prisión de la depresión y la de los sanatorios mentales. De todo ello pude salir un día, deslumbrado pero desengañado. Marcel Proust me había enseñado que la <<magnífica y lamentable familia de los nervios es la sal de la tierra>>. Yo sin ser consciente de ello, formo parte de esa familia."
Yves Saint Laurent.

Avui he comprat pintura que em faltava per acabar "Rodes de premsa". Hi ha una noia nova, molt molt guapa, venent pintura. Li he comprat "Amarillo limón", "Naranja", "Bermellón" i "Azul Danubio".

 

 

 

DIMARTS 13-11-07 (12:24 h.)
"-El primero aún parece un accidente. Incluso a esta distancia, muy lejos, tantos días después, aquí estoy, pensando que es un accidente.
-El segundo avión, para cuando aparece el segundo avión -dijo él-, ya somos todos un poco más viejos y sabemos más."

"Le iba a hacer falta una disciplina de compensación, una forma de comportamiento controlado, voluntario, que le impidiera volver a casa arrastrando lo pies y odiando a todo el mundo."
El hombre del salto.
Don DeLillo.

 

 

 

DILLUNS 12-11-07 (23:01 h.)
(NOTA DE L'AUTOR: Sento haver-vos fallat ahir.
Fa ràbia. Ho sé.
Quan llegeixo diaris d'altre gent, i de cop, hi ha un dia que no hi ha res; és com una infidelitat de qui escriu cap a mi.
Tens com un contracte emocional que et lliga amb l'autor, i quan un dia no hi ha res és com una traïció.
Potser aquell dia l'autor va anar al dentista. Potser si, i no volia dir-ho.
Jo és que no tenia res a dir...
Perdoneu-me l'infidelitat, de totes maneres. Please.
Que el dia que no escric, tinc remordiments. )

"-Vuelve con algo puesto -dijo él-, que quiero ver cómo te lo quitas."

Lo de'n DeLillo és impressionant (tot i que els diaris i tothom diuen que es fluixet) però vaig molt a poc a poc. Només estic encara a la 154... L'estic llegint molt lent, assaborint cada frase, cada coma, cada moviment...
És com si estigués a casa de la parella protagonista.
En el fons, no és una novel·la sobre l'11-S , sinó d'una parella que està caient interiorment, que s'està desmoronant...
"...hombres de los que cuadran los hombros, se colocan los huevos en su sitio, dispuestos a sentarse y jugar, con cara de jugar, a poner a prueba las fuerzas que gobiernan los acontecimientos."

(Preparant el "Pas a dos") Havieu d'haver vist com llegíem en veu alta trossos de "La fàbrica" de Martí Pol amb la Natàlia... Poesia social a tope. Una passada de maca! (Llegim pàgines i pàgines de basura que no serveix de res i de cop trobem la bellesa en els llocs més inesperats... La poesia serà això? Sóm una pandilla d'analfabets!)

"Va venir en Josep Ma. Espinàs i em diu <<Què la teva obra?>> I dic: <<No ho entenc, és molt dolenta!>> I ell em va dir: <<Això no ho diguis mai; pensa-ho, però no ho diguis mai, del que has escrit>>. I vaig rumiar per dintre: <<Em sembla que ho diré sempre>>."
Josep M. Benet i Jornet.

Demà dimarts algú fa anys però no recordo qui és...

 

 

 

DISSABTE 10-11-07 (23:55 h.)
S'ha mort en Norman Mailer. Amb pau descansi.
Tots els grans, d'hora o tard, ens deixen una mica més sols.

"-He visto muchas veces a hombres como ése. Padecen el peor de los males.
-¿Qué la produce?
-¡La soledad! Hay muchos cazadores solitarios vagando por las llanuras. Todos ellos están locos. Buscan bisontes donde ya no quedan bisontes."

Los que no perdonan.
John Huston.

He vist "Leones como corderos" (Títol molt bò).
Tres històries a la vegada barrejades i fragmentades narrativament:
A- Un professor universitari (Robert Redford) mira de convèncer i motivar un alumne de molt potencial per tal que no deixi les classes.
B- Una veterana periodista (Meryl Streep) entrevista a un senador republicà (Tom Cruise) influent i amb ambicions presidencials.
C- Un soldat negre i un hispà són ferits en una arriscada i perillosa missió i la seva vida està en perill.
Una pel·lícula política on s'explica el cínisme dels polítics, la funció de la premsa al servei del poder i el carreró sense sortida en què s'ha convertit la guerra d'Irak i Afganistan, i sobretot, el gran nombre de vides innocents perdudes que n'estan resultant.
Hi ha un travelling molt maco on Meryl Streep s'adona de veritat de com és el polític interpretat per Tom Cruise quan es mira els retrats que té penjats al despatx.
La Meryl Streep està impecable i en Robert Redford (que té unes dents blanquíssimes) actua sense estridències i molt reposadament; també és el director (No us perdeu la seva "El jinete Eléctrico").
Pel·lícula necessària en els temps que corren (Segurament més necessària pel públic nord-americà que per l'europeu).
(NOTA: Que algú li dóni ja un Oscar a Tom Cruise! Que aquest noi està nerviós perquè tothom el té i ell encara no. Si us plau, que es relaxi una miqueta...)

 

 

 

DISSABTE 10-11-07 (14:40 h.)
Content perquè ja he fet neteja. Aquesta tarda em dedico a reseguir "Rodes de premsa". (La culpa es meva. Tinc aquestes idees que són un rotllo i els quadres s'allarguen un pilot i no acabo mai. Em duren més que a l'Antonio López... Pintar és un pal!)

Molt brillant l'artícle de Jordi Costa (també expert en pornogarfia. No us perdeu "El sexo que habla"...) al País d'avui on parla de la crisi narrativa del cine d'avui i dels nous camins que està començant a seguir...
Com la ficció (contaminada per la realitat) s'esten pels nous canals comunicatius que ofereixen les noves tecnologies.
"Una crisis que , de hecho es su propia crisis. O muchas crisis a la vez: entre otras cosas, el proceso cuestiona los canales tradicionales de la difusión y exhibición de la narrativa en imágenes, la centralidad de la imagen cinematográfica como articuladora de una mitología colectiva, una consensuada estética del realismo y la vigencia del relato clásico..."
Pel·lícules com "Redacted" de Brian de Palma, "Diary of the Dead" de George A. Romero o "Rec" de Jaume Balagueró i Paco Plaza estant plantejant aquestes qüestions i estant començant a proposar noves formes i direccions (tant formals com narratives)...
"Rec", per exemple, té com a punt d'inspiració aquest vídeo:
http://youtube.com/watch?v=nao8T5bKveE
(Uns excursionistes segueixen el rastre d'un àngel caigut per un bosc de Campdevànol...)
"...confirma, no obstante, que en esta era de saturación de imágenes y pretendido hiperrealismo digital somos más vulnerables que nunca al engaño. La era YouTube no resuelve la vieja dialéctica entre creyentes y escépticos, sino que la fortalece: la grabación fue obra del realizador David Resplandí para una campaña de publicidad. Quizás la pregunta a formular en este caso es cuántos consumidores del vídeo acabaron relacionando mensaje y producto. Es posible que los ideólogos de este fake sostengan que eso es, en el fondo, irrelevante."
(Al moment d'escriure això més d'un mil·lió de persones ha vist la gravació...)
"¡Grábalo todo! y ¡no dejes de grabar!"
És la frase que tenen en comú aquestes pel·lícules.
"Brian de Palma destruye en su película las convenciones de la ficción cinematografica para atomizar su relato en un mosaico de soportes diversos: diarios de guerra registrados en vídeo por soldados norteamericanos, ejecuciones yihadistas colgadas en webs islámicas, fragmentos de informativos, videochats con las esposas de los soldados, registros de cámaras de videovigilancia y un presunto documental elaborado por un equipo francés se van altrenando..."
(A http://www.youtube.com/user/MNFIRAQ es poden veure imatges REALS de la guerra d'Irak filmades per soldats, etc...)
(Explosions reals
http://www.ifilm.com/video/2682139?cmpnid=800&lkdes=VID_2682139
http://www.ifilm.com/video/2675643?cmpnid=800&lkdes=VID_2675643
http://www.ifilm.com/video/2669647?cmpnid=825&pt=if&lkdes=VID_2669647
http://www.ifilm.com/video/2910043
Etc, etc, etc...
Tot real... I brutal. Mai millor dit.)

"Romero no peca de ingenuidad y describe la polifonía de imágenes como enrarecida telaraña donde coexisten la verdad y la mentira, la objetividad y la subjetividad de quien se erige casi en protagonista de la catástrofe que registra su cámara.
Cíclope que algunos creían herido de muerte por la proliferación de cámaras liliputienses capaces de cuestionar su reinado, el cine ha decidido mirar hacia abajo (y hacia delante) para formularse unas cuantas preguntas pertinentes. Entretanto, en las pantallas de ordenador (y, cada vez más, en las de móvil) se aceleran los capítulos de una macrohistoria de la nueva imagen
poscinematográfica..."


La ficció cinematogràfica està canviant, barrejant-se amb la realitat i fent servir recursos narratius dels nous mitjans de comunicació.
Nosaltres com a espectadors seguim mirant i cada cop hi ha menys diferències formals entre la ficció i els mitjans que emeten realitat.

 

 

 

DIVENDRES 9-11-07 (20:48 h.)
"Es, en cierta medida, como una escalada. Si eres ambicioso, intentas retos que están más allá de tus fuerzas. (...) Sentí que había llegado el momento de intentar una cumbre más dura, de intentar algo más allá de mis costumbres y técnicas. Pensé: <<Te estás haciendo viejo, así que debes intentar algo muy grande>>. Y pensé que tenía que hacer el intento, porque era realmente interesante (...). Eso es lo que te espera si eres un profesional. Tienes que aprender más y más qué es lo que estás haciendo."

"Solíamos pensar que las novelas podrían cambiar el mundo, pero no, es la televisión la que lo cambia."
Norman Mailer a una entrevista que li fan per promocionar la seva última novel·la.
Segurament que les seves millors novel·les són les dels 60 i 70, on aconseguia reflectir, sobretot, l'esperit de l'època. Però Mailer ha sigut sempre un escriptor que ha volgut partir-li la cara a hòsties al lector. Quan la majoria d'escriptors el què volen és que el lector s'enamori d'ells...
(També és d'antologia el documental "Nunca fuimos reyes" (Brutal el títol!!) on surt un Norman Mailer excitadíssim explicant el llegendari combat de Mohamed Alí (no recordo contra qui...) i on reprodueix els moviments... i té uns ulls plens de ràbia. Igual que els toros abans d'envestir...

En Jordi des de Vancouver avisa que ja hi ha el disc nou dels Humbert Humbert a
http://www.myspace.com/humberthumbertfromspain

I la Mireia que és tota un coolhunter de noves músiques i de grups per descobrir, recomana:
http://youtube.com/watch?v=Y78FztTd414

Tinc amics, que amb bona intenció, em proposen coses que seran beneficioses per mi i jo els hi dic que no perquè ho trobo una mica excessiu i exagerat. Però suposo que serà que si perquè ells es cuidaran de tot...

 

 

 

DIMECRES 7-11-07 (22:20 h.)

Quan pintem sóm com déus absolutistes que posen totxos per construir el seu palau.
Que el gris ha quedat impecable.

Que em vaig descuidar de dir que al Guggenheim hi havia un vídeo de'n Mathew Barney que no em va agradar gens però hi havia una gàbia de la Louise Bourgoise brutal.
Hi ha una exposició, aquests dies, a la Tate d'ella i si ho puc encaixar pel gener m'agradaria anar-hi...
Aquest any volia anar a Arco (que fa 2 o 3 anys que no hi vaig) però igual ho canvio i vaig a Londres. (Canviaria un Londres per cent Madrids; de la mateixa manera que canviaria un Madrid per cent Barcelones... No sé si m'explico...)


 

DIMARTS 6-11-07 (20:28 h.)
"Toda escritura es una marranada.
Las personas que salen de la nada intentando precisar cualquier cosa que pasa por su cabeza, son unos cerdos.
Todos los escritores son unos cerdos.
Especialmente los de ahora."

Antonin Artaud.

Molt content i amb la sensació que anem pel camí previst, tot i que a mi m'agradaria poder fer les coses més ràpid.
Ahir a Barcelona per ensenyar-li coses de la beca a la Mery (que em va dir (en el bon sentit de la paraula) que sóc un freakie!! Jo no ho hagués dit mai...). Ens trobem per sopar amb l'Iñaki, la Paula, en Lluís i l'Albert al Violeta on fan un pop (el peix) boníssim. I després (com que estava bastant content) també els hi ensenyo a ells.
I va semblar que els hi agradava.
(Era la primera vegada que ensenyava els quadres acabats. Va bé veure, una mica, les reaccions alienes. Per què quan convius amb el teu pròpi treball tant de temps, es fa díficil distingir, i és molt fàcil de perdre la prespectiva de les coses...)

Per acabar d'arrodonir el cercle, avui ha trucat en Vergés i pot ser que estampem dues serigrafies aquets cap de setmana!!
Molt content !!
També perquè he trobat un Titanlux estàndard de fàbrica que és igual que el gris dels llibres d'Anagrama.

"El hombre del salto" de Don Delillo és brutal. Les primeres 15 planes són lo més fort en molt de temps!! (Les pàgines on descriu els moments inmediatament després de l'impacte dels avions de l'11-S i quan el protagonista està a pocs metres de les torres.
Així comença el llibre:

"
Ya no era una calle sino un mundo, un tiempo y un espacio de ceniza cayendo y casi noche."
D'antologia.
Delillo segueix essent precís com un cirugià i sintètic amb les paraules. Va directe al centre de les coses. Com un bisturí però que despren electricitat. No és el com sinó el què.

"El estrepito permanecía en el aire, el fragor del derrumbe. Esto era el mundo ahora."
O també quan diu, més endavant:
"El mundo era esto, también, figuras en las ventanas, en lo alto, a trescientos metros, cayendo al espacio libre, y la pestilencia del carburante en llamas, y el desgarrón sostenido de las sirenas en el aire."
O quan descriu al protagonista que està en estat de shock just després de la caiguda de la primera torre...
"Había una ausencia fundamental en las cosas que lo rodeaban. Estaban sin terminar, sea ello lo que sea. Estaban sin ver, sea ello lo que sea, los escaparates, las plataformas de carga, las paredes rociadas de pintura. Quizá sea éste el aspecto que tienen las cosas cuando nadie las ve.
Oyó el sonido de la segunda caída, o lo percibió en el aire tembloroso, la torre norte cayendo, un blando espanto de voces en la distancia. Era él cayendo, la torre norte."

Esfereïdor en la brutalitat de les paraules.
Que m'agradaria saber treballar les imatges igual que ell treballa les idees.
Encara un últim fragment:
"-Nada es lo próximo. No hay próximo. Esto era lo próximo. Hace ocho años pusieron una bomba en una de las torres. Nadie se preguntó que sería lo próximo. Esto era lo próximo. Cuando hay que tener miedo es cuando no hay motivo para tenerlo. Demasiado tarde, ahora."
Don Delillo.

 

 


DIUMENGE 4-11-07 (12:14 h.)
Olot.
Gran èxit a l'inauguració de l'exposició de l'Iñaki!!





Hi havia l'Albert, l'Elisa, l'Encarni (que era el seu cumple i no vaig pensar a felicitar-la!!), en Pep, la Montsita, en Jordi (que inaugura a València d'aquí a uns dies...), l'Ignasi...
L'exposició (que és com una petita retrospectiva del treball de l'Iñaki) ensenya alguns dels seus millors vídeos, tots amb molta força, i al mateix temps, delicadesa i sentiment.
A mi em va agradar molt un tros que surt en Xefo (molt emotiu) i tota una sèrie de vídeos (molt curts) (que no havia vist mai); sobretot un d'unes herbes de matinada.
(Jo sempre he tingut la sensació que amb l'Iñaki formem part de la Generación Perdida; perquè hem perdut molta energia de nit i sortint de marxes tot i que d'això n'hem tret molta inspiració...)

Títol per un quadre: "Réquiem por la felicidad ajena" (Que m'agrada molt i pot ser que provi de fer, més endavant, quan estigui més tranquil)

 

 


DISSABTE 3-11-07 (14:30 h.)
Olot.
Ahir dinar impecable (inacabable magret d'ànec a la brassa impressionant!) organitzat per l'Iñaki i en Job per celebrar l'inauguració de l'Iñaki!
La gent de la Garrotxa molt simpàtica: en Job i la Tina, en David del museu, en Marcel, la Mònica i l'Adam, en Robert, en Grabu, l'Ignasi, en Grau preciós i ja camina...
Després va posar música en Dj Mac i tots vem fer el què vam poder...
(L'Iñaki estava molt content i sobretot feliç...
I amb Job vàrem enrraonar molta estona i em va dir (em vaig morir de vergonya) que fa llegir als seus alumnes de l'Universitat aquest blog i que no em rendeixi...)
Avui inauguració!
(NOTA: No va haver-hi partit de futbol La Garrotxa-Osona però els vigatans (en Guillem, en David, l'Arnau, en Ferran, la Mireia, l'Eulàlia, la Natàlia, en Moi, en Jordi) van deixar el pavelló alt, com sempre!)

Al vespre estirats al llit i la Mireia i l'Eulàlia ens uns minifutons marroquís vàrem mirar "Obaba". Com que estava molt cansat vaig quedar adormit de seguida, però abans vaig veure el tros de la Pilar López de Ayala (molt maca) fent de professora...

D'aquests dies aquí a Olot, que m'he emportat l'ordinador (però sense wifi. L'internet hauria de ser gratis a tot arreu!!!!!!) he acabat de dibuixar un parell de quadres... (que haurien de ser els últims si em dóna temps d'acabar-los).

Un titular de diari que podria ser un títol d'un quadre:

Un tros d'un anunci que podria ser el lema d'aquest blog:


 

 

DIVENDRES 2-11-07 (09:08 h.)
Olot.

Tinc la sensació que l'art és ficció, que no és real.
Igual que els mitjans de comunicació.
(No seria millor anomenar-los "Mitjans de ficció"?)
I que tot és ficció!
Només és real el què veiem amb els nostres ulls a temps present.
Fins i tot la memòria converteix en ficció (Transforma, distorsiona...) visions passades.
(Podem dir, doncs, que sóm la memòria que tenim + el present que veiem... Tot i que la memòria és ficció i el present és real)...

"Y vuelvo a recordar a Kapuscinski cuando decía que la fotografía es algo sentimental, un recuerdo, porque nada comunica mejor la fragilidad del tiempo y su naturaleza inestable y efímera que una fotografía."
Mujeres esplendidas en blanco y negro.
Carmen Alborch.
(Com que he sigut el primer de llevar-me i m'aburria, m'he mirat llibres de fotografia de l'Eulàlia... I he trobat aquesta frase en un de fotos gauche divine de sueques i alemanes molt guapes; molt sixtie de l'Oriol Maspons...)

 

 

 

DIMARTS 30-10-07 (18:32 h.)
Guggenheim Bilbao.

A partir d'una obra d'en Bruce Nauman, que em van venir ganes de fer alguna cosa amb neons de veritat...
(Únic dibuix que vaig fer en tot el viatge...)


De l'exposició "Made in USA" (fluixa) (un cànon (sense sorpreses) de l'història de l'art segons la Corporació Guggenheim...) els Jeff Koons brutals!! (Del 2006) Ara pinta teles molt grans però segueix tenint aquesta cosa que sempre el fa elèctric, aconsegueix que el miris (Koons, jo crec, que és la síntesis de l'art dels 90/principis 2000: Visualment molt potents però conceptualment buits, ni tant sols pretenciosos...) Hi ha un Rauschenberg blanc i negre acullonant, un Basquiat molt maco i uns Rushkas molt finets. La sala dels minimalistes la millor però molt apretada i l'obra que em va agradar més del museu no vaig mirar de qui era (L'estructura d'un passadís molt estret que quedava sense sortida...)
De l'exposició dels artístes bascos (fluixeta, potser pel muntatge... Sense la ràbia basca... Tot molt light...no sé...) Sensació de dejavú... La millor, per mi, l'obra/escultura blanca que ocupa tota la sala (Tinc que buscar el nom de l'artista)... El catàleg mola molt perquè la portada és una foto de'n Robbie Williams (??!?!?) sense camiseta; que no té res a veure amb l'exposició, només que la comissària ha fet servir de títol per la mostra (Chacun à son goût) un tatuatge que porta el cantant al coll. També com una manera de desnacionalitzar el catàleg. (Hem de suposar que aquesta exposició és un favor que devien els americans (Bienvenido Mister Marshall!!) en compensació pels 10 anys d'art americà en terres basques...)

A Loreak Mendian una parka molt maca (Que val 200 euros) (Que no tinc) i que no em compro.

 

 


DISSABTE 27-10-07 (17:50 h.)
Avui per les llibreries d'arte y ensayo de Barcelona buscant un llibre.
-Està esgotat i sense possibilitats que el reeditin -m'han dit i jo em pregunto: Per què és tant difícil trobar un llibre quan el busques??

La petita exposició de'n Barceló a la Fundació Godia és impecable! (Jo segueixo pensant que passarà a la història per les aquarel·les...)
Hi ha un parell de quadres amb un marc sublim!
Això ens porta a reflexionar amb veu alta amb la Natàlia sobre la funció dels marcs en la meva obra.

Un moment donat he dit:
-Si la gent vol veure una exposició de Toni Ferrons aquesta exposició no els agradarà perquè això serà un experiment (soso i aburrit) i ara en Toni Ferron s'ha posat seriós i res de rollo happy...
(I després se m'ha escapat el riure...)

L'Irene (que és una amiga que tinc via meil) m'ha dit que sí a poder fer servir una il·lustració seva que sortia al seu blog pel quadre "Benvingut a..."

Tinc la sensació que aquesta beca no me la van donar per fer una revolució sinó que, més aviat, es tractarà d'una petita evolució... d'una cosa sutil i húmil.
Tinc la sensació2 que aquests últims dies estant sent el millor perquè és el moment on s'han de prendre les decisions... Fer les coses és aburrit. Pensar i decidir sí que és emocionant!

Títol per l'exposició: "Brainstorming/Laboratori"

 

 

 

DIVENDRES 26-10-07 (00:51 h.)
Fixeu-se bé amb la hora que és!
Mentres escric això els estudiants cabrons que viuen al pis de sota estant celebrant una festa amb la música super alta!
(Que per cert: d'un temps ençà aquesta escala cada cop s'assembla més a la Rue del Percebe perquè al primer pis hi viuen trenta xinesos i al segon hi ha una casa de barrets de noies sudamericanes (I a l'ascensor em trobo, a vegades, senyors calbs i obesos que les van a visitar o en surten i no diuen ni <<Hola>> ni <<Adéu>>); qualsevol dia baixaré a picar el timbre (de les noies) per si em poden deixar un ou o una mica de sucre...)

Fa una estoneta que he acabat el "Vanitas" i abans (qüasi que només per això ja val la pena tenir la Beca) 2 idees noves més per fer (i lo millor és que són a la manera antiga) (no tant racionals com els d'ara però amb conceptes d'aquesta etapa...). Haviam si em dóna temps de fer-los per l'exposició.
Títol: "Benvingut a la república independent de casa meva però si no t'agrada riure ni llegir potser que te'n vagis."
I l'altre encara no té títol, però de fet tant és perquè el títol és lo de menys!
Potser el què necessitava era això... un xispasso que a la vegada és un chute d'energia.
I l'atre potser "Polis invisibles", com un homenatge al llibre de'n Calvino "Les ciutats invisibles". (Però no és segur... Ja veurem...)

 

 

 

 

DIJOUS 25-10-07 (21:01 h.)

 

 

 

DIMECRES 24-10-07 (20:55 h.)
Ha arribat la postal de l'Iñaki!
Inaugura l'exposició "Una bofetada a tiempo es una victoria" el dissabte 3 de novembre a l'Espai Zero d'Olot.



És una plantilla amb un troquel impecable per pintar amb sprai (Haviam si podem deixar-ho tot plè de NOs i molts més que els chupetes negros, que n'hi han per tot arreu), que a la vegada és per una futura acció.
Si voleu rebre la postal per participar a l'acció podeu enviar-li un meil a:

no@nozap.net

"Los underground, los porreros, los psicodélicos, los comunistas y los ácratas de la zona de Vic debatían sobre las diferentes corrientes de la izquierda en un garito de la plaza que camuflava su interior mediante un inmenso telón rojo colgado al otro lado de la puerta. Al menos la Guardia Civil tenía que hacer el esfuerzo de vestirse de paisano para entrar en el local si pretendía saber quién hablaba con quién y de qué."

"...Nos llevaron a Can Grapas. Hacía rato que ya era de noche y el pinchadiscos, Pep Llusa, ponía una música underground que traía de Londres. Nunca había escuchado en Barcelona una música tan rota y unas voces con tanto lamento.
Can Grapas era el antro donde la peña se reunía clandestinamente para hablar de cine, música, arte y teatro. Las noches más eléctricas tenían lugar cuando actuaban las bandas de música progresiva bajo la estrecha vigilancia de la Guardia Civil."

Alguns fragments del capítol on surt Vic (!!?!) i la seva gent, del llibre "Los 70 a destajo" de José Ribas.
I alguns noms: Manel Esclusa que va fer la foto de la portada del número O d'Ajoblanco, Quim Capdevila, Pep Llusà...
Suficient per donar-nos compte els joves com jo, que no només tenim un present i una mica de futur sinó que a més, tenim un passat (encara que, a vegades, no ho sembli).
(Suposo que també és interessant i recomenable, en aquest sentit, la lectura del llibre del Cafè Vic, de Toni Coromina...)

Que en Rafa m'ha dit avui que no em perdi l'últim llibre de'n Coetzee, que és fragmentat en tres nivells... i que fa reflexions dels media, dels polítics... (Ja l'he encarregat!! El mes vinent serà emocionant! Delillo, McCarthy i a més de propina: Coetzee! Un novembre brillant)

Seguint amb la meva (petita) crisi estètica:
Del Culturas de La Vanguardia d'avui, dins una crítica que Rocío de la Villa fa d'una exposició del pintor abstracte Juan Uslé:
"...para Uslé la pintura es acontecimiento: no ventana de representación estática, ni objeto de esencia ontológico (...) ha rechazado sin embargo la solemnidad trágica del lenguaje único y excluyente; la afirmación programática, la patética presencia de la imagen definitiva. Su gramática está compuesta de indecisiones, dudas, alusiones olvidadizas, restos y ocurrencias perdidas. Cabe la ironía, el humor y solubles contradicciones. No hay nada tan permanente como para que no pueda ser modificado. Las bandas de comunicación se mezclan y se confunden. Y sus telas se proponen como lugar de encuentro de varios emisores y receptores simultáneos. También denota ese ruido de fondo de los dispositivos audiovisuales, de los media y de la ciudad."
(Glups... No sabia que un quadre abstracte fos tantes coses. És broma!) Crec que algunes de les coses que ell no fa, jo si que les faig o les vull o les busco...
Suposo que està bé emmirallar-se amb el treball d'altres artístes, en els fons i les formes...
Tot i que l'art és un constant afirmar i/o negar altres artístes, o partir de, com un punt de trobada, etc...

 

 

DIMARTS 23-10-07 (20:02 h.)
Aconseguir que l'estil no sigui un valor. (Que s'anul·li ell mateix).
Que no hi hagi estil.
Que el quadre no sigui un rectangle de colors.
Per què parlin les imatges soles, sense interferències. Neutrals.
Que les idees siguin imatges i no conceptes amagats.

Estic una mica dispers: Dintre meu estem lliurant un cop d'estat estètic contra mi mateix... No sé què passarà.
Al mateix temps estic circulant per una petita carretera burocràtica, a punt d'arribar, ja.

CONFESSIÓ: (Total, per la poca bona reputació que em queda...) No he deixat mai de posar, de tant en tant, "Sirena Varada" i "Maldito Duende" (seguides) (molt bones, rollo èpic... entre els Cure i els U2) dels Héroes del Silencio... (Un d'aquests pecats de juventut que tots tenim... Era joven y no sabía lo que hacía dirien a les pel·lícules...

El què miro de dir és que estic intentant no anar a parar al mateix lloc, de recursos fàcils.

 

 

 

DILLUNS 22-10-07 (23:05 h.)
"En contra de lo que pueda parecer, ser una estrella no es nada fácil, ni sale gratis. Detrás de cada pose, y el rock está en gran medida construido de ellas, se esconde la intención de ofrecer a la gente lo que necesita. Al menos lo que necesita cuando busca una banda de rock."

"Para nada se pueden despreciar los signos que forman una leyenda, porque son parte esencial de ella. En el rock y en el pop, la importancia de la vestimenta, de las elecciones estéticas, no es en absoluto banal, sino parte esencial de su carga simbólica. Cada tribu tiene sus códigos."
Ray Loriga al País d'ahir dins un reportatge sobre els Héroes del Silencio.

 

 

 

DISSABTE 20-10-07 (13:16 h.)
"Vivimos deprisa, nos cansamos pronto de las cosas y cada día precisamos un nuevo estímulo. Consumimos los días sobre una cinta sin fin que desfila bajo nuestros pies como si nunca fuera a repetirse. Es el mundo que toca."
Luís Hidalgo al País d'avui.

"Ahora que soy un poco más mayor pienso que hace falta más valor para pedir un aumento de sueldo que para comprar crack, que hay que ser más fuerte para levantarse todos los días a las ocho de la mañana para ir a trabajar que acostarse todos los días a las ocho de la mañana por venir de fiesta. Que hay más fuerza y valor en los padres de cualquiera que en Kurt Cobain, Ian Curtis, Jim Morrison, etcétera. Podemos admirarlos por sus canciones, pero no por su personalidad. Y el culto a la personalidad construido por la industria musical (alimentado por esteriotipos importados del romanticismo a lo Lord Byron) se basa en una premisa errónea: que es más difícil morir que vivir, cuando en realidad es todo lo contrario. No hay belleza en la muerte ni premio en la derrota."
Un fragment brutal que hi ha dins d'una entrevista/crònica de l'últim disc dels Factodelafé (que surt aquests dies a la venda) que fa Fran Fernández al Mondosonoro d'aquest mes.
(Pagaria molts diners per poder fer un quadre que expliqués tant... I per la frase: "No hay belleza en la muerte ni premio en la derrota" (Brutal!) donaria la mà dreta!)

Pocs dies passa, però a vegades, comprar el diari és inspirador.
Una frase, una paraula, una imatge...
Fan que entris dins una galàxia nova...

 

 

 

DISSABTE 20-10-07 (03:16 h.)
Una tros que estic preparant pel "Tinc un grup de rock..." amb el "Batiskafo Katiuskas" de BSO.

 

Que m'he descuidat de posar que avui dissabte a les 11 del matí, Mery Cuesta retransmeteix, en directe i per ràdio, les deliberacions del jurat del VAD Festival de Girona.
Es pot escoltar a:
http://www.hempreslaradio.net
(Si m'ho paro a pensar és, sense tenir gaire pretensions, una de les coses més punks que jo he vist (sentit) en bastant temps. Sentir en directe com delibera i què decideix el jurat d'un concurs d'art, en aquest cas del VAD, un festíval de vídeo i arts digitals...)
(Us imagineu la retransmissió de les deliberacions del jurat del Premi Planeta... O poder sentir el jurat del Nobel mentre decideix... Superfort!!)
Que això m'ha fet pensar amb una obra que vaig veure, una vegada fa uns anys, a la Biennal d'Amposta del 2002, del mateix estil i tal...
(...)
I l'he buscada i l'he trobada...

No sé si es veu gaire bé... Una web on podies votar quin membre del jurat t'agradava més! (I el jurat, jo crec que molt valent i sense complexes, el va escollir com a finalista; tot i que no va guanyar premi).

 

 

 


DISSABTE 20-10-07 (01:44 h.)

 

 

 


DISSABTE 20-10-07 (00:24 h.)
Títol per un quadre: "Per tu només em queden dues llàgrimes."

M'he adonat que (m'ha passat, ja, dues o tres vegades) que faig servir aquest blog com si fos un arxiu de coses passades.
(Abans de fer aquest treball amb la beca tenia (encara tinc però fa molt temps que no utilitzo) una llibreta (jo ni dic "La llibreta de les idees") on hi anotava coses, apunts i dibuixos... bàsicament per fer memòria passat un cert temps.
Doncs que estic fent servir aquest blog com si fos la "La llibreta de les idees".
Que ahir vaig tirar enrera fins que vaig trobar el què buscava.
No recordava un títol.
..

"La curiosidad se colaba por cualquier rendija con tal de superar una laguna o llenar el vacío. No fuimos perezosos mientras la carencia estuvo en alerta roja. Mi biblioteca y muchas otras crecieron por intuición."
Los 70 a destajo.
Pepe Ribas.

A l'inauguració de'n Marià, molta estona enrraonant amb en Carles, en Marçal, en Victor, en Ferran, en Marià, en Toni, en Juli, la Carmen, en Made, l'Elena...
Amb l'Encarni al Salao després trobem en Rafa, en David, la Bàrbara, en Toni...
Aconsegueix-ho oblidar-me de les ganes que tenia de quedar-me i vinc a casa a treballar una mica...

PD: El Dilema (The Insider).

 

 

 

DIJOUS 18-10-07 (20:03 h.)
Els dies passen volant igual que els núvols per sobre nostre...

"Aquella fragilidad me despertó ternura y me ayudó a superar el temor a las mujeres inteligentes, las que más me atraían."
Pepe Ribas, que va ser durant molts anys el director de la revista Ajoblanco, dins les seves memòries "Los 70 a destajo".

Tots els ulls són macos. El què passa és que cada un expressa coses diferents.

Una web divertida:
http://www.pinchalaruedadehamilton.com

 


 

DIMECRES 17-10-07 (21:17 h.)
Cocktail de frases:
"Todos renunciamos tarde o temprano, es cierto. Y sepultamos su memoria, la memoria de un qué que no sabemos qué fue ni que fue, hasta que sólo resta un resquicio de intuición de un pasado glorioso que no pudo existir."
El fantasma.
Hernán Migoya.

"Uno puede creerse en una isla, pero siempre está enclavada en un archipiélago."
El pintor Ángel Mateo Charris, dins un artícle de Mery Cuesta a La Vanguardia d'avui.

"La biografía es siempre un género de ficción. Cuando quieres contar tu vida, lo mejor es contar lo real a través de lo irreal."
Juan José Millás, flamant guanyador del Premi Planeta d'aquest any.

 

Que em descuidava ... que aquest divendres, Marià Dinarès (el rei del color. El treballa com ningú.) inaugura una exposició al Casino de Vic. A les 8 del vespre.

I Carles Carolina toca aquest cap de setmana al FUM d'Arenys de Mar.
http://www.transportsciberians.net/article_textample.php?idioma=cat&id_article=156
I ara ja ets pots descarregar les seves primeres cançons!!!
http://www.myspace.com/carlescarolina

 

 

 

DIMARTS 16-10-07 (20:37 h.)
Títol per un quadre: "Pots apostar-ho tot a favor meu perquè alguna cosa bona de profit en treuràs..."

Estic pintant amb pintura daurada (??!?!) un troç del quadre "Vanitas" però encara no sé si m'agrada... Aquesta intenció que tinc d'anar per camins on no he passat mai i amb por de perdre'm però amb ganes d'arribar a algun lloc nou...
"Braços de princesa" superOK!!!!!!!!!!
I "Sense títol o potser la metàfora d'una persona enmig del món.tif" també. Al final, però hi afegiré una petita aura groga.
I estic bastant embalat amb "Tengo un grupo de rock que se llama Melancolía", crec que he trobat la manera de representar la idea amb força...

Ahir vaig trobar l'space de la mítica primera muller del nostre mític gurú...
http://www.myspace.com/annakarina05
i d'allà podeu saltar al de la Sharon Tate (!!) (amb excel·lents fotos cool)... i demés actrius sixties i seventies...

Si algú us preguntés quina és la pel·lícula de la vostra vida... Quina dirieu?

 

 

 

DIUMENGE 14-10-07 (19:50 h.)



(Li diu un moment donat Daryl Hanna a Rutger Hauer...)
La millor frase de "Blade Runner".
Que ve a compte de que ahir al "Cinema 3" van dir que al festival de Sitges van presentar una versió restaurada d'aquesta pel·lícula.
Després:
T: Uahh... és una pel·lícula superbona!!
N: No l'he vista...
T: (Sorprenent-se per moments) ¡Que mestás contando!!... S'hi fa sis anys que vivim junts...
N: Tampoc n'hi ha per tant... He vist "Matrix"...
T: No és el mateix...
N: Aquests trossos que han ensenyat tenen pinta de ser molt retro...
T: Home, és del 82!
N: Vols dir que ha aguantat el pas del temps??
T: Home no hi ha els fons blancs ni els plans ralentitzats, però hi ha els cotxes que volen i la música de Vangelis... I els robots que l'únic que volen és viure com tothom!! I la Tyrell Corporation que és com unes piràmides maies, i els decorats...
N: Bueno... "Matrix" té el moment de la pastilla blava o la vermella...
T: I els vestits, els neons, l'escena del cotxe volant davant la pantalla on surt la noia??...

N: Ets un pesat!!
T: La tinc amb vídeo... Podem posar-la! Ara mateix!!! (Surt de l'habitació i se'n va a buscar-la. Al cap d'un parell de minuts torna entrar a l'habitació amb una caixa de VHS i posa la cinta al vídeo)...
T: (Mentre la cinta es rebobina...) No puc viure amb algú que no ha vist "Blade Runner" i que a més diu que és millor "Matrix"!!!
N: Pesat!
T: Traïdora!
L'escena segueix 45 minuts amb T hipnotitzat mirant la pel·lícula i N dormint al sofà. De cop T se n'adona i la tapa amb una manta... Segueix veient (de tant en tant apunta alguna cosa a un post-it) fins que surten els títols de crèdit.

Quan s'acaba la pel·lícula fa anar a N a dormir al llit.
N: (Mitj dormida) No tardis...
T: Vinc de seguida...
Canvia de canal i al 33 fan "Mil·lenium", un programa de debat, que a vegades T es mira (Molts dissabtes N i T no surten i a la tele fan poques coses que es puguin mirar...)
T s'asseu a la taula i es posa a resseguir (T és artista, o li agradaria ser-ho, tant és. Té una beca per un projecte a l'entorn dels mitjans de comunicació i els sentiments que provoquen a les persones. D'aquí a un parell de mesos té la presentació. No ho porta malament però tampoc es pot despistar, o sigui que es queda molts dies a treballar mentre N dorm...) mentrestant escolta la tele alhora que ressegueix.
El tema del debat és el canvi que està patint aquests dies la premsa escrita de Barcelona.
Mentres calca i ressegueix per un quadre d'uns micros d'una roda de premsa (molt adient), T escolta el què diuen els convidats (tots directors de diaris barcelonins).
-L'important no és que ara els diaris siguin a color i hagin descobert el CMYK.
Diu un director i després un altre contesta que l'important és com dónen les notícies, que la gent ara ja sap moltes coses quan compren el diari (per Internet, per la televisió, per la ràdio...) i que ara han d'explicar de diferent manera les coses, han de posar notícies a la portada que fa uns anys no haurien posat mai...
Un altre director diu que comprar un diari és comprar una ideologia, que cada diari és una manera de pensar...
El d'un diari gratuït demana que es tracti amb respecte als gratuïts perquè treuen un mil·lió de diaris cada dia i no n'hi retornen cap... Una cosa sense precedents... Diu.
T pensa que haurien d'haver-hi més programes com aquest, o que l'haurien de fer a una altre hora més normal, o que hauria de durar més estona perquè es fa curt. A T li agrada el presentador perquè és molt tranquil i serè (L'endemà N li dirà que el presentador podria ser un capellà perquè parla sense pressa, no aixeca mai la veu i té les galtes vermelles i T li dirà que potser si de cas sembla un oso amoroso però que ho fa bé i que li han posat unes ulleres fashion de pasta blanca...

(S'acaba l'escena) i es corren les cortines quan T apaga els llums i se'n va a dormir...

 

ÚLTIMA HORA: N li diu a T que han trïat a Catalunya com a païs invitat per la Biennal de Venecia del 2009. T (escèptic com sempre) li diu que dos anys més de follón però després T pensa que a l'art no hi ha llengua.
I que serà molt emocionant de veure com els polítics volen controlar el procés, apropiar-se'l. Però l'art no és com la literatura (ni els artístes són com els escriptors)... Je, Je, je... I com els polítics no entendran als artistes i les seves obres... Passaran situacions curioses. Serà divertit de veure, pensa T.

 

 

DIVENDRES 12-10-07 (19:05 h.)
Una web que ens demostra que itunes encara no ens ha guanyat del tot!! Que mentres algú resisteixi, la guerra no està perduda!!
http://www.ozonokids.com
O de com la serigrafia és entesa o feta servir per produïr cds de manera artesanal...
Esperit do it yourself a tope!

La web d'una de les observadores i crítica d'art més espavilades del panorama actual. Amb un peu a l'underground i l'altre al mainstream. Atenta tant A la música, el cine i el cómic com de l'art...
http://www.merycuesta.com
Et pots descarregar pdfs dels seus artícles i escrits...

Tot el matí dedicat a la neteja. (Amb el sol que ha fet jo hagués preferit anar a collir bolets, com tota la Catalunya de classe mitja que el dia de l'hispanitat se'n van al camp i es dediquen a la micologia...)
M'he fet quatre ratlles de Tenn Baño i ara tot està brillant i net com nou.
Fer la neteja és inspirador (algunes de les millors idees per quadres i altres històries han sortit mentres fregava el quarto de bany o passava la fregona pel menjador).
Idees d'avui:
1-Títol per un quadre: Cuchillos de amor.
2-Reflexions al voltant de l'idea que l'ordinador és el millor amic de l'ésser humà (que al mateix temps és un bon tema per un quadre).
Mentres netejava LA banda sonora ha sigut: Dorian, Les Rita Mitsuoko i Tremendamente.

Lo de'n Tremendamente és molt fort i molt bò!
(Em guardava això pel dia que no sapigués què dir... Però com que la meva inmersió/reflexió en l'entorn mediàtic que em rodeja és tant profitosa i sempre van sortint coses noves i destacables... Però ja no puc més ni estar-me de dir-ho):
En Tremendamente és l'àngel de la guarda que salvarà a la música mestissa d'anar a l'infern.
I dir això no és molt.

Un bodegó d'aquests que m'agrada fer a mi.

El disc (amb una portada collage de l'Albert!! Només per això ja valdria la pena!) ha sortit rodó del tot.
Comença amb "Creo que me estoy curando" que és una supercançó.
La 2 enganxa.
La 4 és una balada trista i melancòlica sobre el pas del temps i de la -mente.
"Llora de Vic" és la millor cançó amb Vic com a punt de sortida i l'estribillo enganxa.
La 7 és brutal. Quan canten en mallorquí és preciós.
La 8 és divertida i de ritmillo té un sampler d'algun programa de tele (podria ser el de'n Sanchez Dragó, però no sé...)
Després arriba la 9. La cançó dels valents. Amb una intro dels Xerramecu Tiquis Miquis. És tot un himne. Hauria de ser un himne!
"Dijisteis" és trista (Sensacions després d'haver llegit un diari o haver vist el Telenotícies, segurament) però perfecte.
"Rasgado"és un reggae plè d'esperança.
I tanca el cercle "Sonrie, es contagioso". Un ritmillo construït sobre un sampler de somriures. La cançó perfecte per posar-te els matins o ideal el dia que estàs trist i necessites arrencar.
http://www.myspace.com/tremendamente

 

 

 

DIJOUS 11-10-07 (23:24 h.)
1-(AVÍS:) Companys i companyes... lectores i lectors. Si no escric gaire aquests dies, és perquè estic pintant. Perdoneu-me per aquesta infidelitat. Sóc així...

2-La meva teoria és que cada any hi ha dos pel·lícules que destaquen (de dos tipus: hi ha les pel·lícules bones i les pel·lícules d'hòsties!)
Si l'any passat va haver-hi (de la secció hòsties a mogollón) "Infiltrados", aquest any és "Promesas del Este".
No us la perdeu!
És dura, dura, dura, però és bona, bona bona...
En Viggo Mortensen fa el paper de la seva vida (nominació a l'Oscar assegurada; de premi no podem prometre res. La màfia russa no té tant poder...)
Tothom està increïble. Des de la Naomi Watts fins a Vincent Cassel són creïbles i no desentonen.
(El guió és de manual però de totes maneres no té errors i això s'agraeix...)
Hi ha un plà de contrazoom després que en Mortensen hagi estat amb la prostituta jove rusa (postextàsis) que és meravellós, mentres ella canta una cançó...
Quan es fan el petó amb el nen al mitj és molt dolç i tendre... (Pagaria per poder fer un quadre així!)
Hi ha l'escena de la sauna que és brutal. Violenta i sensual. (Pagaria per poder fer un quadre així!)
No explico més amb la condició que no us la perdeu.

Després de la pel·lícula podeu anar a fer unes tapes boníssimes al Bar La Cantonada. (Allà m'ha semblat que els camarers parlaven rus...)

(PD:Un altre dia parlarem de les pel·lícules "Secció Bones"...)

(PD2: Amb aquesta pel·lícula tanquem un cercle. L'albert, fa temps, em va regalar un llibre brutal que era un recull de tatuatges russos.... Rebotant una mica, aquest va ser part del punt de partida pel "Braços de Princesa". Això no sé perquè ho explico però en aquesta pel·lícula es dóna molta importància als tatuatges...)

PD3: Dimarts o dimecres m'entreguen "Braços de Princesa"...

 

 

DIMECRES 10-10-07 (23:02 h.)
No us explicaré gaire perquè encara estic en shock postraumàtic...
Estava fent unes proves amb uns llibres sobre un prestatge Lack d'Ikea...
Perquè l'Eulàlia faci unes fotos per posar a l'intro de la web...
(Durant 10 segons ha sigut preciós...)
Després ha caigut l'estanteria...
S'ha sentit un crock i després kabum...
Han quedat dos boquetes grandiosos a la paret.

(A la web d'Ikea diu que l'estanteria Lack aguanta de 8 a 20 quilos depenent de la paret i dels cargols... suposo que amb cargols del 8 no n'hi ha prou...)

He trobat un culet de masilla d'un pot i he pogut tapar una miqueta els forats...

Estic traumatitzat...
:-(

 

 

 

DIMARTS 09-10-07 (12:32 h.)
"De más está decir que, en mi opinión, debería haber más sexo y violencia en la televisión, y no menos. Ambos son poderosos catalizadores del cambio social, en momentos en que se necesita desesperadamente un cambio."
El dulce aroma del exceso.
J. G. Ballard.
(Citat al pròleg de l'antologia de relats "Golpes. Ficciones de la crueldad social".)

Al Rockdelux d'aquest mes, a l'apartat de revistes, fanzines i publicacions vàries hi ha de manera destacada l'Adicciones Porquesí!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Interessats ja sabeu... Envieu sobre amb segells a Santa Eulàlia 21...

 

 

 

DIUMENGE 07-10-07 (23:06 h.)
"No somos sencillamente espectadores."
Daniel Cassany (Vic (!!!), 1961), autèntic bestseller i autor de vàris llibres dedicats a l'escriptura i a l'acte d'escriure.

Naomi Klein autor del hit i seminal "No Logo", en una entrevista d'avui al dominical del País:
"-¿Cuándo comenzó a interesarse por la política? Ha contado en alguna ocasión que era muy consumista de joven.
-Sí, cuando era adolescente.
-¿Por qué cambió?
-Porque dejé de ser adolescente."

"A no ser que tengas un verdadero plan para cambiar el sistema, es mejor y más efectivo quedarse fuera."
Poc a poc, i segurament sense voler (tot i que segur que se n'ha adonat), ella mateixa, Naomi Klein s'està convertint en una marca.
Si és contradictori o no, de fet és lo de menys... El curiós del cas (igual que Manu Chao i tants d'altres) és que tot i estar en contra o fora del sistema; aquest acaba convertint aquesta actitud en un producte. Perquè els alternatius, els del NO, els d'esquerres, els anti, els cabrejats... també són consumidors (encara que no vulguin) i també compren.

Mentres el Barça feia tres gols, jo dibuixava micros.

S'ha d'acabar de polir i ajustar, però no crec que canvii molt...
(Fa dies que tinc remordiments perquè no sé si tindré (perdoneu-me l'expressió) cullons per fer una exposició de quadres blanc i negres... Que parlin els objectes i les idees però no els colors. Però que no quedin els quadres sosos. El blanc i negre és per l'Avedon i les fotos fashion... M'he d'acabar de decidir...)
"S'ha de ser valent, s'ha de ser valent...
S'ha de ser com els jedais, tot a dintre i peu avall!!
S'ha de ser valent, per què em mires malament?"

Com diu el hit underground de'n Tremendamente.
http://www.myspace.com/tremendamente

 

 

 

DIVENDRES 05-10-07 (22:57 h.)
De'n Palazuelo em queda el sentiment de les seves exposicions i sobretot les sensacions de les seves pintures. Els catàlegs ens permetran dedicar-hi una mirada cada dia.
Deixa en la memòria les seves exposicions periòdiques a la Galeria Joan Prats, aquella exposició brutal al Reina Sofia de Madrid o tota la segona planta del Macba on cada pintura era un trosset de la seva genialitat...
En el meu cànon particular en Palazuelo és l'1.
Quedin aquestes (cursis) frases com un homenatge i un record.

Dia de burocràcia.
Pintant unes cantoneres, retallant i preparant un quadre nou... un quadre de supermercats... Encara no tinc el títol.

D'aquí ha sortit això:
(Que no és res però podria ser un bon quadre)

Dubte en la cançó de la setmana:
OPCIÓ A:
"Creo que me estoy curando" de Tremendamente.
Una cançó que comença brillant i acaba brutal.
"ella no sabe volver, yo no sé ir, que le vamos hacer..."
Enganxosa. Es mereixeria ser un hit al Icat o a Radio3, com a mínim!!

OPCIÓ B:
"Los chicos" d'Andrés Calamaro.
Comença com una ametralladora desde el principi amb aquestes guitarres AOR que té i aquests coros de borratxin: "lo, lo, lo, lo..."
"tambien llevá algunas canciones de nosotros que van a causar gran posteridá..." La manera que té de cantar posteridá em posa tope.
Ideal per fer la neteja...
OPCIÓ C: (d'última hora...)

"El futuro no es de nadie" de Dorian.
Té un ritmillo acollonant que fa pensar en els millors moments de Fangoria.
Em fa ballar amb els braços alçats la lletra:
"Dice la derecha
Que en este país
Algo está cambiando
Y vamos todos hacia el caos

Dicen las encuestas
Que el futuro va a ser duro
Para quien no esté dispuesto
A pasar por el aro...

Llenan los diarios
Venden su pasado
Y el futuro no es de nadie
Porque todo está tan caro

El futuro no es de nadie...
Mi futuro es mi presente."

Com si fossin uns Billy Bragg de discoteca, ideals per ballar tecno amb el puny esquerre alçat!


CONCLUSIÓ: Les 3 cançons una darrera l'altre, en plan bucle, podria ser la banda sonora d'un món perfecte.

Haviam si el diumenge puc deixar dibuixat "Roda de premsa" i provar el plata i l'or sobre cartomat.
Títol per un quadre: "Quisimos ser grandes pero fuimos impuros".

"Todos tienen blog o fotolog, o las dos cosas a la vez. El blog es la versión moderna del diario de toda la vida. Lo novedoso no es que sea un diario en Internet, sino que haya dejado de ser algo privado para convertirse en un documento de dominio público. El fotolog, es algo parecido pero las fotos tiene más protagonismo que el texto."
La moda mata (pero no engorda).
Ramón Fano.



 

DIJOUS 04-10-07 (12:56 h.)

Pablo Palazuelo
Nascut el 6 d'octubre de 1916.
Mor el 3 d'octubre de 2007.

E.P.D.

Ahir ens va deixar un dels bons.
Cada cop estem una mica més sols en la immensitat del món.
(Ens queda el record de les seves pintures...)

 

 

DIJOUS 04-10-07 (07:32 h.)
"MILLER: ...Lo que yo creo que es un enfoque mucho más racional reconocer que somos parte de la cultura popular y también reconocer que nunca podremos competir con los grandes medios de comunicación. Básicamente necesitamos a un lector más inteligente y atrevido que alguien que simplemente va al cine y ve la televisión."

Glups...

 

 


DIMECRES 03-10-07 (22:56 h.)

De la censura políticament correcte que cada cert temps imposa la moralitat del poder americà a l'indústria editorial del còmic:
"MILLER: ...forma parte de mi traviesa lucha sin descanso contra el Comics Code a principios de los ochenta. Visité sus oficinas (ya que conocía a un tipo que trabaja allí) y eché un vistazo por allí, entonces me di cuenta de que lo que la plantilla del Comics Code supervisaba era las fotocopias en blanco y negro de los cómics. A esto se le daba el visto bueno o no; se requerían los cambios basándose en esas fotocopias. Nunca veían el color, así que empecé a poner sangre por todos mis cómics con rojo, ¡y todos pasaron el control del Comics Code! [Risas]"

"MILLER: Bueno, cada vez que alguien quiere acabar con algo, dice que amenaza a nuestros hijos. Ése es el botón que la gente aprieta y que siempre funciona.
EISNER: Claro que funciona. Desgraciadamente.
MILLER: Hubo un número de
Hard Boiled con el que hubo problemas, la queja vino de una señora que encontró un ejemplar de Hard Boiled, una obra que tiene unos dibujos muy explícitos de Geof Barrow, en la habitación de su hijo de catorce años y que estaba convencida de que era por eso por lo que su hijo de catorce años estaba tan raro. Yo también tuve catorce años. ¡Y no necesitaba cómics para estar raro! Ocurrían unos extraños cambios químicos en mi cuerpo que me hacían se
ntir más raro que cualquier otra cosa. [Risas]"

Hi ha un capítol molt divertit títulat "Contando Chascarrillos", on derrapen bastant a mitja recta...
"MILLER: Mira, la verdad es que creo que la razón por la que Superman y compañia llevan sus emblemas en el pecho es porque la impresión era tan chunga que tenían que poner esos emblemas sobre los personajes para que se pudiera distinguir quiénes eran."

Des d'aquí vull dir, bàsicament per desfer el malentès que ha envoltat sempre la meva obra, i és que no estic influït (almenys en la meva modesta opinió) pel còmic i les seves tècniques.
De veritat ho dic!
Si, i això no ho negaré mai, que els còmics sempre els he fet servir com un arxiu on anar a buscar imatges que necessito... (Recordo que fa temps buscava un pom de porta i ho vaig trobar...)
Tinc dues caixes plenes de còmics (manga, fanzines, comic-books, Tintins...) que he anat comprant des dels 16 anys a preus de saldo. Però el què si que em passa és que no puc seguir el ritme narratiu dels còmics. No sé llegir-los... Em canso.
Ho he provat moltíssimes vegades (amb coses boníssimes) i ho he deixat a mitj... (potser és massa poc comparat amb el cine. Jo que des de petit he estat educat amb la tele i el vídeoclub i he quedat contaminat...)

De totes maneres dir que aquest és un llibre apasionant. Un carmelet!

 

 

 

DIMARTS 02-10-07 (22:56 h.)
La foto que m'agrada però que no tinc idea...

Com que tinc tant espai en primer pla (qüasi com si fos un escenari de teatre) que li dóna moltes possibilitats a la foto i que em permet fer-hi moltes porqueries...
Però no sé... ha de ser una cosa que no sigui gaire evident, que no sigui forçada, que no sigui sosa... no ha de ser tantes coses que fa difícil que sigui res... que tingui força...
(Qualsevol dia els déus em beneïran amb un petit raig d'inspiració i, la cosa, de cop i volta, funcionarà. O no.)
A vegades he tingut imatges o idees aparcades durant un o dos anys...

Estic llegint aquests dies "Eisner /Miller", un llibre de converses entre els dos coneguts dibuixants de còmic Will Eisner i Frank Miller.
Will Eisner representa la primera generació de dibuixants. Els pioners, que començaren amb les tires diàries a la premsa matinal durant i després de la primera guerra mundial. Les obres són més emocionals i melancòliques, reposades, amb escenes llargues... potser com a resultat d'haver viscut la gran depressió...
Frank Miller és la figura (qüasi com una estrella del rock) del còmic actual. Influenciat pel cine i la televisió, les seves pàgines són molt visuals, fragmentades. Tot molt ràpid. Molt violent. Miller ha vist adaptades al cine algunes de les seves obres i fins i tot ell ha dirigit alguns films (crec que, si la memòria no m'enganya, "Robocop 2" o 3 i "Sin City" (junt amb Robert Rodríguez) a partir d'un còmic escrit i dibuixat per ell mateix.
Parlen de temes vàris, cada un des de la seva experiència i prespectiva.
Eisner sempre molt calmat i racional representa la veterania i Miller enèrgic i visceral és el present i part del futur. Dues vides, dues carrerres i dues generacions diferents cara a cara. Segurament els dos més grans dibuixants del còmic mainstream.
Algunes coses que m'han interessat:
"EISNER: Pero respecto al tiempo... la cuestión del tiempo en este medio es uno de sus principales problemas. Hay varias cosas con las que este medio es, básicamente, incapaz de tratar. Una es el sonido, así que utilizamos bocadillos. La otra es el tiempo. No podemos manejar el tiempo.
MILLER: Bueno, ahí es donde entran todos esos trucos tan divertidos.
EISNER: Ahí es donde sucede todo. Ahí es donde puedes permitirte emplear cuatro páginas para una escena de lluvia que te lleve hasta el personaje que tú querías ver surgir de la lluvia. El movimiento es otra de las cosas que tenemos problemas. Hay que sugerir el movimiento."

Miller que normalment és maximalista d'estil, de cop es demarca amb un menys és més:
"Creo que debería haber más comics en blanco y negro, no sólo porque pueden funcionar muy bien, sino porque si no utilizas el color con un propósito, ¿para qué malgastar tinta?"
Segurament amb els còmics i amb els no còmics...

O Eisner diferenciant els còmics de la literatura (i queixant-se del còmic que es dibuixa actualment):
"De todos modos, los cómics ahora se diseñan para que llamen la atención en cuanto los abres. Prácticamente te gritan y te chillan. El contenido no es importante de ningún modo. La gran diferencia estriba en que John Updike se sienta a escribir un libro, y no piensa: "¿Lo pongo en Bodoni o en Cheltenham [dos tipos diferentes de letra]? ¡Quizás lo ponga en Times-Roman" No se preocupa del tipo de letra que está utilizando; ni siquiera lo piensa."

Miller partidari de l'exageració:
"Quiero que el sudor de la gente salga disparado de sus cabezas cuando está enfadada. Eso es algo que los cómics pueden hacer."

Eisner aconsellant a Miller (com un pare diria al seu fill):
"La parte maravillosa de los problemas. No los esquives, porque al tener que enfrentarte a ellos, creas. Te enfrentas a los problemas; eso hace que tu trabajo sea el que es. Lo que tú consideras un problema es el hastío de las normas establecidas."

La cosa té cert morbo quan Miller explica algun secret:
"Evité tener que dibujar coches en mis cómics durante una década. Sólo dibujaba un montón de cajas que subían y bajaban por la calle. Pero en Sin City debía dibujar coches, porqué son muy importantes. No dibujé un coche bien hasta que los puse saltando a 3 metros por encima del suelo, porque entonces se habían convertido en un personaje. Ahora prácticamente les pongo caras. Y en eso consiste dibujar. Una representación exacta de un coche bajando por la calle da la sensación, la verdad, de que está aparcado."

"El de los trozos de papel flotando. Es algo que no existe en el mundo real, pero que te señala que ahí hay aire. Te dicen que hay viento. Mi editor me ordenó que dejara de poner trocitos de papel en los cómics. Así que en el siguiente número mostré un desfile en el que había confeti [risas]."

Eisner:
"Siempre deberías tener historias que contar. Toda tu vida se basa en historias que contar."

O quan Miller parla del ritme dins la pàgina:
"Porque estoy enganchado al ritmo. Creo que una manera sofisticada de controlarlo sin caer en lo torpe (como utilizar mucho texto, o imágenes repetidas como en una película) consiste en hechizar la vista. O si quieres ir más lejos, confundirla sólo un poquito para hacer que el lector se tome su tiempo..."

 

 

 

DILLUNS 01-10-07 (22:56 h.)
Que ahir vaig posar que tinc vàries idees i necessito trobar les imatges...
Però també em passa que tinc una fotografia que m'agrada molt i moltes ganes de fer servir però necessito una idea que la faci funcionar.
Un dia les intencions encaixaran i llavors és com un petit big bang d'energia i després només es tracta de no desviar-se gaire...
(Demà si m'enrecordo la poso...)

En Roger m'ha enllaçat al seu blog!!!!!!!!!!!
http://www.oisro.blogspot.com
Mil gràcies!!

Un vídeo molt naïf i delicat fotograma a a fotograma:
http://www.youtube.com/watch?v=EfetdPWDtko
Delicatessen!

 

 

DIUMENGE 30-9-07 (22:14 h.)
Que m'he descuidat que els Veracruz també tenen el disc negre...
Tota la discografia l'edita Yoyo: http://www.myspace.com/yoyoindustrias

Són molt bons, però em sembla que això ja ho he dit.

Ahir molt content, perquè vaig deixar a punt 2 quadres més.
"Sense títol o potser la metàfora d'una persona enmig del món.tif"

Fa una mica de por si serigrafio i del donut s'unifica tot el negre i quedi una pastarada fosca...
Ens arriscarem...

Vaig acabar de dibuixar "Vanitas".

I tinc a mitj "Buscant anells de compromís" i un parell d'idees que encara tinc que acabar d'arrodonir i trobar fotografies...

No paro de riure perquè m'he enrecordat que ahir amb l'Albert vàrem veure l'Ortiga (cantant dels Anticonceptivas) que anava amb gent dels Tarántula... i quan va anar a donar-li una targeta d'Adicciones (l'Albert) es va liar i li va dir si era el cantant de Comadronas... Total que ell (l'Albert) i jo ens vàrem estar partint tota la nit... a mi encara em dura.

 

 

 

DIUMENGE 30-9-07 (12:55 h.)
L'Albert ahir ens va convocar al concert dels Veracruz.
Va ser a una hora una mica tard però entre que l'Henry va fer un hat-trick, l'Iñaki estava content i en Lluís celebrava que estrena Mac (ATENCIÓ: un poeta amb ordinador!!!) i que se'n va a Frankfurt a treballar per la fira del llibre... i que feia molt temps que no ens trobàvem tots... tot va ser abraçades d'alegria, banyats en el retrobament...
De totes maneres: ens creiem joves i invencibles però cada cop ho sóm menys. Cada cop més fràgils.

Veracruz.
Gran grup.
Rock, durs, secs i sense concessions.
http://www.myspace.com/losveracruz
Després ens quedem a ballar (jo segueixo amb l'obsessió de posar de moda ballar amb els braços alçats...) (en Guillem i l'Albert quan ballàven semblàven robots escatxarrats i així els hi vaig dir) una estona el rock dels 60 i 70 que posàven (rollo motown i tal) i ara en Guillem diu que hem de ser mods.
Jo li dic que ens agrada tot però que si no podem ser punks almenys hem de ser pinks.

PD: (A qui correspongui) FEU EL PUTO FAVOR D'ACABAR LA WEB D'ACCIONES D'UNA PUTA VEGADA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

PD2: Mentres escric això està sonant una de molt xunga de'n Bob Sinclair i estic ballant amb els braços alçats mentres escric!!! Oh yeah!!

 

 

 

DISSABTE 29-9-07 (12:51 h.)
Pintura Vs. Fotografia.
La pintura és ficció perquè és una representació.
Fotografia és realitat.

 

 

 

DISSABTE 29-9-07 (09:04 h.)
Fa molt fred. Fa tant fred que no vull sortir del llit.
Per retrasar el moment llegeixo.
L'història on Vila-Matas explica la seva història per Sophie Calle, i el cop de force on descobreix que tot és inventat. I quan vol que la narració escrita imaginada sigui real.
Fa fred i faig servir les vides dels altres per no haver de sortir del llit ni fer la neteja.
Qualsevol excusa és bona. Sempre em fa mandra la neteja.
Retrasar el moment que deixem de ser nosaltres mateixos per convertir-nos en un altre. Un ser diferent que vesteix guants de goma. Algú altre que després ha de sortir a comprar pintura blanca per pintar i després anar a Calldetenes a comprar uns guants de cotó que necessita...
(En un moment de deliri momentani imagino que Sophie Calle em fa la neteja... O que qualsevol altre persona viu el meu dia d'avui, aquest dia encara no viscut.)
Fa molt fred. I per no haver d'aixecar-me escric des del llit amb el portàtil, mirant el sostre blanc. Buscant calor i esperant que els llibres m'escalfin. Literatura que és altres vides i altres coses.

"Ayer me acordé de un amigo que decía que todos hemos pensado alguna vez qué habría pasado si nos hubiéramos acercado a esa mujer de otra manera, si hubiésemos hecho un gesto que no hicimos..."
III. El Embrollo Mismo.
Porqué ella no lo pidió.
Enrique Vila-Matas.

 

 

DIVENDRES 28-9-07 (22:44 h.)
Com és que les lletres del divendres pesen més que les del dilluns??

Títol per un quadre: "Me borraste de tu vida porqué nunca pude darte más de lo que querías."

"Exploradores del abismo", l'últim llibre de l'Enrique Vila-Matas, és la bomba. Pots sentir fred mentres el llegeixes perquè a mesura que vas llegint, se't van glaçant les neurones.
Són històries de personatges solitàris que estan a punt de caure dins el seu precipici interior. Són petites bombes de rellotgeria emocional.
Mentres llegeixo anoto unes paraules que surten i que són com un nexe unitari en totes les històries: MIEDO PRECIPICIO GRIS ESCRIBIR VACIO PRESENTE SOLO RECUERDOS OSCURIDAD...
No ho puc demostrar físicament perquè no he fet l'exercici. Però estic segur que aquestes paraules surten a totes les històries.

La primera cançó ("Los chicos") de l'últim disc ("La lengua popular") de'n Calamaro és super adictiva.

Ahir vaig veure "Retrato de una obsesión". Biopic de la fotògrafa Diane Arbus, protagonitzat per Nicole Kidman.
Dóna més importància a l'obsessió per lo grotesc, a la recerca de la persona deformada fisicament. Aquesta necessitat emocional d'acostar-se a la diferència.
A tota la pel·lícula no hi ha cap moment on es vegi com tira una foto...

Un blog:
http://www.fetamexic.blogspot.com/
i que hauria de ser (és) un exemple de totes les coses bones que ha de ser un blog (:aventura, valentia, curiositat, intel·ligència, rigor, força...) i no aquesta cosa pretenciosa (i plena de defectes) que fem els que anem d'espavilats.


 

DIJOUS 27-9-07 (12:32 h.)
"Hay una cosa que creo que hay que tener clara, y que podría resumirse en la frase: <<Antes se creaba desde el conocimiento, ahora desde la información>>"

"Antes el autor escribía desde la intimidad y la hacía visible al mundo (mito romántico). Hoy toma los materiales directamente del mundo (información en bruto) y los maneja en una intimidad que luego emite. Ya no se edita, sino que se emite."
Agustín Fernández Mallo, conegut per ser l'autor del bestseller underground "Nocilla Dream", en un article on defensa el sentit i les maneres de fer de la nova literatura emergent que fan alguns joves escriptors.
(Volia fer un remix i canviar escribía per pintava... Tant és, perquè crec que la intenció ja s'entén...)

He passat avui prop de la Monalisa i m'ha semblat que em dedicava un somriure... com si ella em piqués l'ullet...

 

 

 

DIMECRES 26-9-07 (00:53 h.)
"Disfruto cuando veo personas que todavía son humanas, que son pobres cobayas que repiten los errores de siempre de todas las personas que han pasado por el mundo. Se equivocan siempre en las mismas cosas, tropiezan con las mismas piedras, son ingenuos y estúpidos a morir. Pero a mí me sigue apasionando ese tipo de gente merluza que todavía se equivoca, que vive la vida siempre en plena estabilidad. Me gusta ver o escuchar a gente así. La otra, la inhumana, la que últimamente es tan nihilista o tan inteligente, me parece gélida y aburrida y, encima, con pretensiones grotescas. Espío todavía hoy a diario a la especie humana más tradicional, la más cálida y al mismo tiempo la más burra. La espío a través de mis potentes ordenadores."
Materia oscura.
Enrique Vila-Matas.

Fa dies que estic pensant en fer un acte dadaísta...
(És un secret. No ho digueu a ningú!!)
La cosa aniria/anirà així (més o menys):

(De moment això és l'esbós digital)
Hi ha un aparador d'una sabateria que està forrat amb una foto de la Monalisa...
Va de pintar-li uns bigotis.
(De nit. Amb passamuntanyes, en plan kale borroka. I podríem posar el vídeo al youtube)
I l'endemà reinvindicar, de manera anònima, a la premsa, l'acció com una obra dadaísta.

(Últimament els actes creatius com cremar fotografies, etc... es valoren molt. Necessitem una mica de poesia. Fan falta accions noves i originals. Metàfores de guerrilla...)

 

 

DIUMENGE 23-9-07 (22:10 h.)
"Quienes buscan la verdad acaban mereciendo siempre el castigo de encontrarla."
Niño.
Enrique Vila-Matas.

Autoretrat amb una certa càrrega de melancolia:

Demà dilluns al segon canal passen "Las tortugas también vuelan". Molt dura i molt bona.
El dilluns comença a ser el dia que hi ha cine bò per la tele, el dimarts cineclub o "5 Hermanos", el dimecres Champions, el dijous Polònia, el divendres sortir, el dissabte ressaca, el diumenge dinar familiar... Setmanes amb un estrès del quinze...

Ahir vaig veure "Yo soy la Juani" de'n Bigas Luna.
No és gaire bona, però tampoc és dolenta.
Els títols de crèdit (que surten al principi i no al final) són maquíssims i moderns.
La noia protagonista ho fa bé i els ambients julais del tunning semblen reals.
Em va agradar l'escena cap al final que ella es conecta els auriculars per no sentir el noi, mentre sona la cançó de la Hanna...
El noi (que és el cantant del Canto del Loco) en aquesta escena té una cara amb una mirada impressionant... (crec que si jo fos noia, aquest noi m'agradaria...)
http://www.yosoylajuani.com

Això és una curiositat (via Mireia) del què fa la gent durant la Música Viva:
http://www.fotolog.com/dj_coco_jay/26519609

Rutabike fa una sortida diumenge vinent per les Gavarres.
http://www.rutabike.com

Quasi tinc a punt els "Braços de princesa"

Els cantautors galàctics tornen!!
http://www.myspace.com/espaldamaceta

"Todo puede ficcionalizarse. Basta con aplicar la mirada ficticia. Hay una mirada de la imaginación. La gente carece de imaginación, y no me refiero a la invención de mundos raros, a monstruos. Lo que quiero decir es que la gente, aparte de vivr cosas, tiene capacidad para vivir más con la imaginación y hacer historias con ello."
Javier Marías a una entrevista que li fa la revista del País d'avui.
Amb unes fotos estupendes d'ell davant les seves estanteries de llibres.

Després m'estic una estona pensant que si algú m'ha de tirar fotos algun dia ¿m'he de posar davant quadres meus o amb les estanteries de llibres darrera meu?...

 

 

DIVENDRES 21-9-07 (21:46 h.)
Porto uns quants dies exiliat interiorment.
Estic perdut dins la meva burocracia emocional.
No escric gaire perquè no sé què posar ...
El cervell va enviant senyals però el cos no em contesta.
Per fora estic cansat.
(Però per dins sóc com una ametralladora que no para de disparar idees..)

PD: Avui la Natàlia m'ha enxampat parlant sol mentres feia el suc de taronja.

 

 

DIJOUS 20-9-07 (13:31 h.)
"Mi objetivo en la pintura ha sido siempre hacer la transcripción más exacta posible de mis más íntimas impresiones sobre la naturaleza."
Edward Hooper.

"Mi objetivo en la pintura ha sido siempre hacer la transcripción más exacta posible de mis más íntimas impresiones sobre las personas y el mundo que vivimos."
Toni Ferron.

 

 

DIMECRES 19-9-07 (23:58 h.)
1 del 2, 1 del 2, 1 del 2, 1 del 2, 1 del 2, 1 del 2....
Ja us aniré explicant...

"Me sentí como un punk que hubiera salido a comprar una navaja autómatica y volviera a casa con una pequeña bomba de neutrones.
Otra vez me estafaron, pensé, ¿De qué sirve una bomba de neutrones en una pelea callejera?"
Quemando cromo.
William Gibson.

 

 

DIMARTS 18-9-07 (08:50 h.)
Dues frases de la pel·lícula d'ahir:
"-¿Es real?
-Es una imagen."

"-Sólo son cuadros... Cuadros por dinero..."

 

 

DILLUNS 17-9-07 (18:17 h.)
Una frase de la contra de La Vanguardia d'avui:
"...Quizá por estar acostumbrado a abrir cráneos, es un hombre de mente abierta..."
Brutal.

"-¿Sabes cuál es tu problema? Tú eres de los que siempre leen el manual. Cualquier cosa que la gente construye, cualquier clase de tecnología, va a tener una finalidad específica. Es para hacer algo que alguien ya entiende. Pero si es nueva tecnología, abrirá áreas en las que nadie ha pensado antes. Tu lees el manual, hermano, y entonces no juegas, no de la misma manera. Y te asombras cuando alguien usa el chisme para hacer algo que a ti nunca se te había ocurrido."
El mercado de invierno.
William Gibson.

Avui a les 21:30 h., al Tv2, passen "La joven de la perla".
Aquesta pel·lícula, juntament amb "Lost in Translation", (filmades el mateix any) va iniciar el "Mite Scarlett".
Recomanem la pel·lícula per la seva exquisida fotografia, la delicada il·luminació dels interiors i les fines interpretacions dels protagonistes.
(I pels ulls i la mirada de l'Scarlett...)

 

 

DIUMENGE 16-9-07 (18:17 h.)
Tinc que escriure l'Irene, que li vaig prometre...
(Internet té aquestes coses: t'escriu gent que no coneixes de res)
És que la setmana passada em van escriure dues noies interessant-se pel meu treball (I com que no hi estic acostumat perquè no passa mai, això m'il·lusiona i em fa una mica de corte. Les dues coses a la vegada).
L'Irene escriu un blog molt interessant a partir del seu treball i la seva experiència personal.
http://annades.blogspot.com
La paloma fa unes il·lustracions molt delicades.
www.uxua.blogspot.com

Ha sigut un cap de setmana molt dur, tant musicalment com físicament, per culpa de l'Invictro i de la Música Viva.
Però, sens dubte, LA CANÇÓ DEL CAP DE SETMANA HA SIGUT "HANSEL I GRETEL" DE JOAN MIQUEL OLIVER.
(Quan diu: "Pirulins i piruletes..." em fa pujar molt amunt!)
(Compreu-lo, que us el gravi algú, baixeu-se'l d'internet o el que us sembli però no us el perdeu!! És impecable, adictiva i super bona.)

També és molt bona l'exposició que ha muntat l'Amanda Cuesta a la Sala H.

Que és un recull de fanzines i publicacions "d'autor".
Les obsessions personals dels artistes aplicades a la fotocòpia i les impressions a dues tintes.
L'únic però que jo li poso a l'exposició és que no hi ha cap Adicciones porquésí.
(Que per cert: les targetes blanques d'Adicciones estan tenint un èxit brutal!) (Albert: Guarda-me'n alguna que m'he tornat a quedar sense...)

En Jordi ha fet uns flyers molt xulos del seu myspace.
http://www.myspace.com/loshombresculo

Algú em va dir, també, que és molt bò i que no m'ho perdi
http://www.estanislauverdet.com

En Made em va recomanar
http://myspace.com/laiakahi

Vaig conèixer en Lluís. Molt simpàtic. Que és el noi que ha fet la web d'Invictro.
Em va dir que no li agraden les ratlles fluorescents. Jo li vaig dir que mola molt, perquè és el primer que ho diu.
El seu treball es pot veure a
http://www.arkhamstudio.com

Concerts:
-Manzoni impecable (En veritat es diu Mazoni, però jo sempre li dic Manzoni). Va tocar "Se'm moren les plantes i no puc fer-hi res..." que a mi m'agrada molt...
http://www.myspace.com/mazoni
-Guillamino és el resultat de quan el rock català descobreix les caixes de ritmes. Al concert cantava el poeta Pedrals a ritme hip-hop amb unes bases molt dures de fons. Interessants.
http://www.guillamino.com
-El desfase total va ser al concert dels Micsxters (Em sembla que la poca bona reputació que em quedava la vaig perdre allà... És que estic intentant posar de moda el ballar amb els braços alçats). Són com els Underworld dels millors moments.
http://www.invictro.com/htm/invictro/invictro6/artistes/micsxters.htm

Estic fart de música.

Dimecres haig de reunir-me amb el tribunal de la beca. Glups.
(De fet com que ja tinc coses que ensenyar...)

Aquesta setmana vull deixar a punt la serigrafia de "Braços de Princesa". I em fico, ara si, sense excuses amb tres o quatre quadres més...

 

 

 

DIUMENGE 16-9-07 (04:11 h.)
Són les 4. Em dutxo i me'n vaig a dormir.
Demà si me'n recordo us explico el rock (o alguna cosa semblant) català de'n Guillamino.

PD: Visca en Guillem!!!

(I la Natàlia, en Jordi i l'Eulàlia!!!)

 

 

 

DISSABTE 15-9-07 (03:37 h.)
Escric això des del llit. Quasi les 4 de la nit... Una mica pet...

(Vaig a veure concerts a l'Invictro i em quedo pillat mirant les pancartes.)
Hem vist el Sing'Lot que han debutat amb un èxit de públic i crítica clamorós.
Los Carradine molt àcids i molt potents. Divertits i molt bons.
Em queda el record de'n Rafa cridant : "Mééééééssss!!!""
Hem ballat, com si estiguessim al Summercase, amb els Pinker Tones, que fan un lounge+electrònic+samplers funky...
(Aquí es barreja la sensació rave de l'ambient amb l'olor de butifarra a la brasa dels bars...)
Els Mendetz una mica tous...

Ja tinc el llibre de'n Vila-Matas!

 

 

DIJOUS 13-9-07 (20:21 h.)

Un bodegó.

 

 

 

Només ens pot salvar la bellesa
http://cortar-pegar.blogspot.com/
(i la música melancòlica i tranqui).

 

 

 

DIMECRES 12-9-07 (20:51 h.)
Avui no he parat de fer ratlles.

(De les fluorescents. És clar. No de les altres.)

 

La ratlla és divertida.

 

 


DIMARTS 11-9-07 (21:52 h.)

Ja tinc a punt per serigrafiar el "Quadre Hippie"!! (És que feia molts dies que ho tenia parat... Això que passa vegades que una cosa petita queda encallada i van passant coses al davant...)
Ja està. Ara anem pels "Braços de princesa"

 

 

DIMARTS 11-9-07 (18:43 h.)

Vaig veure "Death Proof", l'última de'n Tarantino.
Una road movie amb trossos durs molt acullunants i molt diàleg "Tarantino" i fent tota aquesta assimilació i ús del cine anterior que fa sempre a les seves pel·lícules.
Hi ha un tros molt llarg al principi on sembla que estiguis assegut al bar amb les noies, escoltant-les parlar de nois i de marxes.
(La Mariposa crec que surt a "CSI: New York") aquí tenyida negra i li fa una ball molt sensual a en Kurt Russell.
Totes les noies de la pel·lícula (en compto 8 o 10) són estil llavis inflats, pits grossos, camisetes molt estretes i pantalons molt curts i cames molt llargues...
Hi ha una escena molt elegant (a fora la terrassa del bar quan està plovent) d'un travelling horitzontal a les cames d'una noia mentre aquesta fuma i li rellisca pluja entre els dits dels peus.
Tot té un aire molt 80-latino-rock i la textura és molt gastada.
La frase que li diu l'Especialista al bombonet ros: "Eres tan dulce que a tu lado el azúcar parece sal..."
L'escena de l'accident: salvatge i brutal. Repetida 4 vegades. Per cada una de les noies del cotxe.
La música impecable; calenta i sexy tota l'estona.
L'escena final sembla treta de l'"Street Fighter".
MOLT IMPORTANT: No us descuideu de comprar crispetes al entrar. Segur que al Tarantino li agradaria que ho fessiu.

"Toda situación ha de ser convertida en espectáculo a fin de que sea real -es decir, interesante- para nosotros. Las personas mismas anhelan convertirse en imágenes: celebridades. La realidad ha abdicado. Sólo hay representaciones: los medios de comunicación."
Ante el dolor de los demás. Susan Sontag.
"Ante el dolor de los demás" és l'últim llibre que va escriure Susan Sontag, quan ja estava afectada per un cáncer i després de l'11-S. Això no seria important si aquest no fos un llibre que parlés del dolor. El dolor que veiem (sobretot a les fotos de premsa) a través dels mitjans de comunicació.
S'analitza el dolor i tots els seus significats i conseqüències.
El què sentim com espectadors i el que veiem com a ciutadans. Els límits de la visió i la realitat dels actes vistos que ens arriben servits per la premsa i la televisió
"Tales imágenes no pueden ser más que una invitación a prestar atención, a reflexionar, a aprender, a examinar las racionalizaciones que sobre el sufrimiento de las masas nos ofrecen los poderes establecidos. ¿Quién causó lo que muestra la foto? ¿Quién es responsable? ¿Se puede excusar? ¿Fué inevitable? ¿Hay un estado de cosas que hemos aceptado hasta ahora y que debemos poner en entredicho?"
Preguntes així ens hauriem de fer, potser, cada vegada que veiem una foto incòmode per la nostra consciència? Segurament.
"La frustación de no poder hacer algo relativo a lo que muestran las imágenes quizá puede traducirse en la acusación de que es indecente contemplarlas o de que es indecente el modo en que se difunden: acompañadas, como bien podría ser el caso de anuncios de emolientes, analgésicos y todoterrenos."

"No hay nada malo en apartarse y reflexionar. Nadie puede pensar y golpear a alguien al mismo tiempo."

"Se sabe que no es la mera curiosidad lo que causa las retenciones de tráfico en una autopista cuando se pasa junto a un horrendo accidente de automóvil. También, para la mayoría, es el deseo de ver algo espeluznante."
Un no enten com a Susan Sontag no li van donar mai un premi Nobel (sí el premi Principe de Asturias...) si demostra sobrats mèrits... Una d'aquestes injustícies del món modern!! (Tampoc li van donar mai a en Borges...i Noruega no ha guanyat mai un campionat del món de futbol o sigui que...)
(Hi ha un llibre molt gran de fotos dels últims deu anys de l'Annie Leiwobitz on hi surten moltes fotos de la Sontag...)

 

PD:L'altre dia en Ton em va renyar perquè li vaig dir que no m'agradava gaire en Manu Chao...
Des d'aquí, en públic i en veu alta, em retracto perquè l'últim disc (que ell em va deixar) no està malament.

 

 

 

DILLUNS 10-9-07 (20:46 h.)
"Las fotografías que todos reconocemos son en la actualidad parte constitutiva de lo que la sociedad ha elegido para reflexionar, o declara que ha elegido para reflexionar. Denomina a estas ideas <<recuerdos>>, y esto es, a la larga, mera ficción. En sentido estricto no existe lo que se llama memoria colectiva: es parte de la misma familia de nociones espurias, como la culpa colectiva. Pero sí hay instrucción colectiva.
Toda memoria es individual, no puede reproducirse, y muere con cada persona. Lo que se denomina memoria colectiva no es un recuerdo sino una declaración: que
esto es importante y que ésta es la historia de lo ocurrido, con las imágenes que encierran la historia en nuestra mente. Las ideologías crean archivos probatorios de imágenes, imágenes representativas, las cuales compendian ideas comunes de significación y desencadenan reflexiones y sentimientos predecibles."

"La primera idea es que la atención pública está guiada por las atenciones de los medios: lo que denota, de modo concluyente, imágenes. Cuando hay fotografías la guerra se vuelve <<real>>"

"Lo significativo de la televisión es que se puede cambiar de canal, que es normal cambiar de canal, sentirse inquieto, aburrido. Los consumidores se desaniman. Necesitan ser estimulados, echados a andar, una y otra vez. El contenido no es más que uno de esos estimulantes. Una vinculación más reflexiva con el contenido precisaría de una determinada intensidad de la atención: justo la que se ve disminuida por las expectativas inducidas en las imágenes que diseminan los medios, cuya lixiviación de contenido es lo que más contribuye a que se agoste el sentimiento."
Ante el dolor de los demás.
Susan Sontag.

 

 

 

DIUMENGE 9-9-07 (20:37 h.)
Dijous vaig descuidar-me de dir que divendres s'inaugurava una exposició col·lectiva al Museu de la Pell de Vic , amb el nom d'"Index" i que agrupa diferents treballs al voltant de l'idea de l'index...
Plan pel cap de setmana que vé si no sabeu que fer: Anar a veure l'exposició dissabte a la tarda d'hora i després saborejar les actuacions de l'Invictro...

(Sensació d'incomprès. D'un temps ençà la gent no m'entén gaire bé...) L'Eulàlia em diu que com puc dir que l'11-S és lo més impactant que m'ha passat mai...
Jo al final reconec que potser si, que potser el Tsunami....
Aquí comença un rotllo blah, blah, blah d'arguments que ella em donava... que us estalvio (en plan: USA es mereix tot el mal que puguin tenir...) Potser si, potser no (Jo crec que ningú es mereix la mort ni que el matin, però aquest és un altre tema...)
Personalment, a mi l'11-S em va afectar més que el Tsunami. Potser perquè ho vaig veure per la tele. En directe, mentres passava. Amb la sensació de formar-ne part (amb la sensació que en aquell moment la "seguretat" del "món occidental" acabava...) i de ser un acte provocat per humans contra altres humans (Res ens hauria de sorprendre dels humans després de la segona guerra mundial i dels camps d'extermini... Bueno, d'aquí uns anys els nostres fills ens preguntaran com la humanitat va permetre durant tant de temps els camps de Guantanamo, i nosaltres haurem de girar el cap i mirar cap un altre lloc i dir que no és culpa nostra i no sé no sé i dissimular i xiular...)
Potser el Tsunami no em va impactar tant perquè no ho vàrem veure, perquè del Tsunami vàrem veure el després, les conseqüències... que van ser terribles. Tot sigui dit. Un desastre natural incontrolat.
No sé...

Asseguts al lateral (a dos metres d'escenari) rient i contents igual que està la banqueta del Barça durant els partits, durant el concert de Sr. Chinarro.
IMPECABLE.

En Ferran em va ensenyar la seva llibreta de dibuixos d'aquest estiu amb retolador...
I ja té web!!! http://www.ferranblancafort.cat(entreu a l'apartat dibuixos!!!...)
En Ferran em va dir que els joves són els millors.

En Made que sóm uns gamberros.

La Lola i l'Elena que volen comprar un quadre.

La frase que vam dir amb en Guillem: "Tot s'ha de tocar".

Les tarjetes d'Adicciones que donava l'Albert.

La peça de la Natàlia i l'Eulàlia va guanyar. (jo ja els hi deia...)

La frase de Don Delillo: "Quería estar en los aviones y en las torres, por eso escribí el libro".

Començo a estar decidit que a partir d'ara dins els meus quadres parlin els objectes, les ideas. Prou colors.

"Le vi algo en la cara, una expresión que no parecía encajar en ese sitio. No era miedo ni era rabia. Creo que era incredulidad, átonita incomprensión mezclada con pura repulsión estética por lo que estaba viendo, oyendo: por lo que estaba pasando."
Johnny Mnemónico.
William Gibson.

 

 

DIJOUS 6-9-07 (21:01 h.)
No paro de pensar, des de fa dies, amb aquesta foto:

(No la coneixia). És una de les fotos de les moltes persones que es van tirar daltabaix del World Trade Center l'11-S després que s'estaballés l'avió i minuts abans que caigués la torre.
A part de la formalitat del què es veu (amb aquest fons ratllat), el que m'impresiona més és el què sabem... Sabem que uns segons després s'esclafarà contra el terra.
Ho trobo aterrador. I valent per decidir tirar-se per escapar de les flames, que igualment és una derrota triï i el que triï...
(I què debia pensar durant els segons de la caiguda?). Molt béstia. És el moment decisiu abans del moment final.
El dia que va canviar el món (La generació dels meus pares van tenir el dia que l'home va arribar a la lluna... nosaltres hem tingut l'11-S)

Ahir a La Vanguardia hi havia això:

Anguniosa la seqüència. La impotència (un immigrant que reclamava ajuda però ningú li feia cas...) per arribar a decidir un acte així, i la valentia per fer-ho...

Aquests dies estic llegint "Ante el dolor de los demás" de Susan Sontag.
On s'analitza l'impacte i el significat de les imatges violentes en els media; en les notícies, i l'abast d'aquestes.
La violència com un lloc comú on posar la mirada.
"Y las fotografías de las víctimas de la guerra son en sí mismas una suerte de retórica. Reiteran. Simplifican. Agitan. Crean la ilusión de consenso."

"La búsqueda de imágenes más dramáticas (como a menudo se las califica) impulsa la empresa fotográfica, y es parte de la normalidad de una cultura en la que la conmoción se ha convertido en la principal fuente de valor y estímulo del consumo."

"¿De que otro modo se hace mella cuando hay una incesante exposición a las imágenes, y una sobreexposición a un puñado de imágenes vistas una y otra vez? La imagen como conmoción y la imagen como clisé soon dos aspectos de la misma presencia."

"En la fotografía de atrocidades la gente quiere el peso del testimonio sin la mácula del arte, lo cual iguala a insinceridad o mera estratagema. Las fotos de acontecimientos infernales parecen más auténticas cuando no tienen el aspecto que resulta de una iluminación y composición <<adecuadas>>"
Ante el dolor de los demás.
Susan Sontag. (Alfaguara Editorial).

 

 

DIJOUS 6-9-07 (09:01 h.)
La Mireia em va dir que sóc un bluff.
Jo li vaig contestar que sóc un bluff sense pretensions.


"Em desperto amb unes ganes intenses de plorar, però, com que avui tinc molta feina, decideixo que ja ploraré més tard."

Escabetx.
Sergi Pàmies.

 

 

DIMARTS 4-9-07 (21:25 h.)
Bueno... Vaig anar a veure "Caotica Ana".

(Jo no sóc fan, tot i que és un tio que no em cau malament i que les entrevistes que li fan sempre diu coses interessants, del Julio Medem. I reconec que hi vaig anar perquè la Natàlia em va prometre que anirem a veure la nova de'n Tarantino...)
Com opinió personal diré que a mi em costa una mica tota aquesta espiritualitat new age, tota aquesta cosa dels subconscient... tots aquests paisatges/escenaris repartits per tot el món... Que de totes maneres comença a ser una característica del cine del director basc.
Si que sap triar les actrius. Té bon gust. Igual que a "Lucía y el sexo" (que a mi em va aburrir una mica, tot i la Paz Vega i els paisatges de Formentera...) la protagonista, la debutant Manuela Vellés, molt guapa i que se'n surt bé amb el guió que li han donat, es passa mitja pel·lícula nua.
(Aquí tinc que dir que com l'argument era una mica pal i se'm feia llarg, provava d'adormir-me però cada cop que estava a punt de fer-ho la noia sortia sense roba i em desvetllava...).
De totes maneres hi han coses maques que em van agradar: la cantant Bebe molt real "todas las mujeres son unas putas y todos los hombres unos violadores", una escena d'una posta de sol a Eibissa al principi preciosa, l'escena de ball de la protagonista amb el seu pare: brutal!, els últims deu minuts quan la protagonista és a Nova York (i que és un canvi de ritme a la pel·lícula) també és molt bó: l'escena del restaurant és d'antologia i la de l'habitació blanca de l'hotel és acullonant tot i que suposa un final una mica forçat... Quan arriba amb barca a Nova York també està molt bé...
De totes maneres no us la perdeu!! (I a mi no em feu gaire cas...)

 

 

 

DILLUNS 3-9-07 (21:30 h.)
Al dominical del País d'ahir hi ha un reportatge sobre l'"Sporno" que és el nom que es dóna a la tendència que ha sorgit ultimament a les revistes de tendències. De l'unió d'esportistes (masculins i/o femenins) posant d'una manera més que menys eròtica i/o sensual (normalment al servei d'alguna marca).

Els (i les) esportistes sempre han tingut els cos fibrat i estilitzat.
Però no ha sigut fins ara, quan la publicitat ha descobert els cossos d'aquests atletes per les seves campanyes, que s'ha anat imposant aquesta moda.
David Beckham, com si d'una estrella de rock es tractés, va ser dels primers en treure's la camiseta quan el fotografiaven. El davanter Freddie Ljunberg va formar part d'una campanya de Calvin Klein... i de mica en mica la taca es va anar escampant, enmig d'una publicitat que necessita constantment coses noves que ensenyar.
Com que el glamour de les estrelles de cine ja no és el que era, vulgars i normals com qualsevol; i les figures del rock només són un clixé d'ells mateixos, aborrits i decadents. Els esportistes han sorgit amb els seus cossos esbelts encetant un nou cicle.

"Oyó el eco de sus propias pisadas; y supo que, ahora que estaba solo, las iba a seguir oyendo durante toda su vida."
Vinieron como golondrinas.
William Maxwell.

 

 


DISSABTE 1-9-07 (12:03 h.)
Molt mal de cap. El vi fa mal. Encara que sigui blanc i fred.

Me'n vaig a comprar el diari amb la consciència tranquila d'un ciutadà occidental honrat i honest que ha treballat durament durant tota la setmana i es disposa a començar un tranquil cap de setmana.
No puc estar de comprar, també, una revista de llibres perquè hi ha en Vila-Matas a la portada (Després resulta que dins també hi ha Don DeLillo, en John Banville, en Mark Haddon i l'Spanbauer!!)
De l'entrevista a l'Enrique Vila-Matas hi ha una foto maquissíma d'ell davant les seves estanteries de llibres. (Algú hauria de fer un estudi sobre la tendència que tenen els escriptors a fotografiar-se davant les seves estanteries... Potser és l'únic que tenen... Literatura, literatura, literatura... Potser és que un és els llibres que ha llegit o un és els llibres que té a l'estanteria. No sé.)
(Immediatament afegeixo aquesta foto a la meva col·lecció de fotos d'escriptors davant les seves estanteries de llibres.)
He vist que té llibres de l'Antonin Artaud, hi ha també "Los detectives salvajes" de'n Bolaño, "Los emigrados" i "Austerlitz" de'n Sebald, al prestatge de sobre hi ha tot l'Auster...

És una putada! Jo ja tenia els llibres decidits que volia llegir aquest mes.
I ara tinc que canviar-ho tot!
Dilluns compro:
-"La carretera" Cormac McCarthy.
-"El hombre del salto" Don DeLillo.
-"Exploradores del abismo" Enrique Vila-Matas.
Un mira de viure amb tranquilitat però les novetats alteren la qüotidianitat diària.

 

 

 

DIVENDRES 31-8-07 (22:21 h.)
(M'acabo de fulminar una ampolla de "Blanc de Blancs: 2006". De totes maneres la Natàlia diu que ella només ha begut un 30% de la botella. Suposo que això vol dir que jo he begut el 70% restant. Tot i que la opinió general diu que les dones s'ho traguen tot, això demostra que els homes són de másesmás; que mentres n'hi hagi li van fotent...)
(A aquestes alçades de la nit ja haurieu de saber que jo, normalment, no sóc així... lo què passa és que avui he begut una mica i tinc la consciència una mica canviada de lloc...)

Bueno. A lo què anava...

Avui he anat a fer-me un carnet d'identitat nou (també conegut per D.N.I.).
Arribo allà i li dic a la noia:
-Vinc a fer-me una identitat nova...
I em contesta:
-Quina vols?
Desconcert i dubte:

- ..., ehhhhghmh...
-Ultimament es porta molt ser Woody Allen... també una mica Fernando Alonso... Montilla també ho demana algú, però no tant... És pervui, nano!...
Desconcert i dubte (Segona part):
-Bueno... Va. Potser una mica de Miguel Indurain i una mica de Keith Richards...
La funcionària se'm queda mirant amb cara de "perdona'ls perquè no saben el què fan".
De cop se'n va endarrera, obre un armari (al fons d'aquesta oficina kafkiana on viu. No em parlat de l'entorn d'atrezzo i tal, però tant és.) qué és com un aleph majestuós de multitud de revistes. En treu un grapat. Les obra i busca fins que troba fotos dels mencionats... Retalla i amb un tub de Pritt fa un collage al formulari, al lloc on diu FOTO.
M'empastifa el dit amb tinta negra (un atràs!!). Em cobra cinc euros amb seixanta i em dóna un mocador perquè em fregui.
Em diu:
-D'aquí un mes i mitj passa a buscar la teva nova identitat...
I jo li dic:
-Vale... Adéu, bon dia tingui. Molt amable.
(I sensació de ser algú diferent...)

Tot és veritat.
Tot és mentida.

 

 

DIVENDRES 31-8-07 (02:55 h.)
Ja hi ha el programa i els grups de l'Invictro d'aquest any!!!
http://www.invictro.com
(A destacar l'actuació dels Sing'lot... Mazoni, El Niño Prodigio, Luis le Nuit, Guillamino... Molts cantautors...)
(No us perdeu l'anunci del festival:

http://www.youtube.com/watch?v=SFmKkhCISco


 

DIMECRES 28-8-07 (20:36 h.)
"Los niños, ocupan la posición priviliegada de la sociedad de consumo, porque a falta de los escepticismos y mecanismos de defensa con que los adultos simulamos que no nos dejamos engañar por los cantos de sirena del mercado, ellos no necesitan fingir que mantienen una distancia crítica respecto del consumismo, y lo viven de manera más pasional y más intensa. Si el goce por excelencia de la sociedad de consumo es el principio de la novedad y de lo que Thomas Eriksen ha llamado <<la tíranía del momento>>, nadie está más capacitado para disfrutarlo que el niño del nuevo milenio.


En el nuevo capitalismo tardío la voracidad consumista infantil hace posible la puesta al día tecnológica y estética de los hogares. Si en la época de la implantación de la televisión fue la demanda infantil la que determinó, en buena parte de los casos, la entrada del primer televisor en cada casa, hoy día las actualizaciones y revisiones de las nuevas tecnologías se convierten asimismo en un must para los adultos, porque los imponen las necesidades creadas para sus vástagos. Los padres, como productores de novísima chatarra, no solo adquieren un beneficio fáctico por la compra de los nuevos productos -playstation, DVD, cámaras digitales y otros gadgets electrónicos-; este ciclo del consumo les sirve también para mantener su conciencia tranquila en relación con uno de los mayores temores de nuestra época: perder comba, no estar al día, verse superado por el aluvión de nuevos inventos inexcusables. Tener un niño le aseguraa un profesional de treinta o cuarenta años una conexión permanente -y obligatoria- con diversos ciclos de innovación y desarrollo que son consustanciales a la cultura pop, y que difílmente podría seguir o comprender si no hubiera generado a su pequeño radar de lo nuevo, que localiza y exige la última palabra en animación, efectos especiales, espacios virtuales y geográficos del ocio, nuevos nombres de la música, el cine y el deporte, algunas formas de diseño y un sector de la cultura de tendencias misma. (...) De la misma manera que el niño da por sentado que sus padres ya sabrán lo que hay que hacer ante un banquero o ante el representante de una agencia de viajes, tambien los padres han ido cediendo inconscientemente a niño, la potestad de decidir cuál será, en cada momento, el principio radical de lo nuevo, y en qué momento hay que adquirirlo."
Eloy Fernández Porta. Visionari, erudit i observador de la cultura i l'entorn que ens envolta (Televisió, lliteratura, art, consum, ideas, cultura de clubs...)
(Del llibre Afterpop. La literatura de la implosión mediática. Berenice Editorial. 2007.)

Casualment, del mateix autor, avui hi ha un article al Culturas de La Vanguardia.
Curiosament, un escrit sobre el bàsquet, i especialment al voltant de la NBA americana.
Brutal és la divisió que fa entre els jugadors negres: "al afroamericano de tradición creyente, con sentido cívico, modesto, cantarín: el negro no amenazante que está suscrito al New York Times y no piensa tirarse a tu hija" o una altre que és "una posición que representa una reacción contra tales valores, aderezada -las más de las veces- con una exhibición ostentosa de riquezas y devaneos de nuevo rico sin escrúpulos."
I després remata. "A estos dos factores habría que añadir un tercero: la mirada del blanco -presidente de club, locutor, espectador-, que oscila entre la aceptación distanciada del espectáculo y la implicación subjetiva: entre el aplauso cortés y la traición de raza."
I això només és el principi (O com fer literatura a partir d'un esport (la NBA: un esport en si mateix) amb ànimaa)
. No us el perdeu!!

Avui l'Eulàlia m'ha escrit un meil (que tampoc li contesto perquè aquests dies no tinc gaire temps... Des d'aquí, gràcies!) on avisa d'uns vídeos bastant divertits...
http://www.youtube.com/watch?v=93SgXeu-SeY
No us ha passat mai que heu hagut d'avisar un tècnic??

 

 

DIMARTS 28-8-07 (13:20 h.)
"Es como asomarse al retrete y esperar ver a Esther Williams rodeada de nenúfares."
Días extraños.
Ray Loriga.

Vaig molt liat de feina... per això no escric gaire aquests dies... (perdoneu-me lectors/es fidels, si sóc impuntual a la nostra cita secreta...)
Per desestressar-me no paro de posar en plan bucle el "Crazy" dels Gnarls Barkley.

La Mireia (amb raó) em renya perquè no li contesto els meils (de veritat que ho faré! Necessito 3 o 4 dies més...)
Com a mostra de bona voluntat per part meva (perquè veieu que sí, que llegeixo els meils que m'arriben), la Mireia avisa d'un vídeo molt maco i dolç:
http://youtube.com/watch?v=ula7ccTDPR0

 

 


DILLUNS 27-8-07 (23:20 h.)
Idea per un quadre:
"Mi primera vez

fué tu quinta vez.
Cuándo todo me ensenyaste
Para hacerlo superbien."

 

 

DIUMENGE 26-8-07 (18:06 h.)
"Una buena historia debería hacerte reír, y un rato más tarde romperte el corazón."
Tom Spanbauer.

"Has de ser honesto con tu edad."
The Hold Steady.

"¿Te has fijado en que ya apenas se reciben e-mails personales? Abres el buzón y todo es spam. Lo que da más miedo es que las personas estamos copiando la compulsión espameadora de las empresas. Los artistas no paran de agobiar a la gente cercana con e-mails sobre sus actividades. (...) Nos comportamos como mafiosos del Este obsesionados con hacer dinero y obtener atención. Tenemos el ordenador conectado veinticuatro horas al día, llenando de basura la fiesta que podría ser internet."
Colin Newman (Wire, Githead)

 

 

DIUMENGE 26-8-07 (12:03 h.)
"Porque el arte no es inocente ni culpable. No tiene leyes que cumplir ni ética a la que atenerse. Existe en sí mismo. Al margen."
Nando Cruz, dins un article del Rockdelux d'aquest mes, sobre Lou Reed.

 

 


DIVENDRES 24-8-07 (20:40 h.)
A casa meva passen coses estranyes.
He arribat i m'he trobat això.


A la cuina també ha arribat la invasió...

I algú ha assassinat el meu multiendoll!

Avui a la ràdio entrevistàven un pintor famós.
Hi ha hagut un moment que l'entrevistador li pregunta al pintor famós si és un pintor de viatges.
Això m'ha fet pensar si sóc un pintor d'alguna cosa.
Si de cas del viatge interior.
De dins cap a fora.
I de fora cap a dins.
Com un bucle inacabable.

Voltant per internet, com qui va a donar una volta pel barri, m'he trobat de cara amb aquesta frase:
"Una persona es la suma de sus vicios."

(Un té certeses en els moments més inesperats.)
Quan estava a punt d'entrar al supermercat m'he adonat, que en el meu treball, m'interessen els dibuixos de línia clara tant sintetitzats i sense personalitat com pugui, perquè comuniquen menys una personalitat estètica, que no sigui el traç ni les pinzellades el que parli al quadre.
(Els supermercats són el lloc ideal per reflexionar sobre un mateix...)(Però no pensis gaire, no sigui que t'oblidis de comprar les taronjes i el sabó...)

 

 

DIVENDRES 24-8-07 (00:28 h.)
"No trabajo. Estoy casado, como todos los inútiles."
Michel Trusevitch (Poeta i piròman surrealista que va cremar la casa d'André Breton...)

"El cine tradicional se caracteriza por eliminar todo lo que viene después del beso, mientras que la pornografía se ocupaba, hasta ahora de llenar esa elipsis. El sexo que se muestra en la pornografía esta determinado por el cine tradicional. Si el cine tradicional deja de censurar la representación del sexo entonces la pornografía, tal y como la conocemos hasta ahora, dejaría de de existir (...) Creo que deberíamos preguntarnos qué pasaría si las películas tradicionales pudieran mostrar representaciones del sexo, de todo tipo de sexo, real o imaginario. ¿Qué sería un cine que pudiera representar el placer sexual fuera del imperativo masturbatorio? ¿Podría seguir llamándose pornografía?"
Linda Williams, pionera dels estudis sobre la pornografia com a llenguatge visual, polític i cultural, al Culturas de la Vanguardia d'ahir.

"-Cariño,¿Te he dicho alguna vez que esta chaqueta simboliza mi individualidad y mi independencia?
-Sí, cariño, me lo has dicho cien veces."

La historia de Sailor y Lula.
Barry Gifford.

 

 


DIJOUS 23-8-07 (09:01 h.)
Un projecte contra l'especulació inmmobiliaria, il·lustrat amb una divertida reinterpretació (en plan "Club de la Lucha") del catàleg d'Ikea QUE GRAN IDEA
.
http://contralaespeculacioninmobiliaria.blogspot.com
Idea per un projecte antisistema: Uns okupes digitals que ocupin pàgines web alienes, contra l'especulació i tal...

"Me encantaba la forma elegantemente estilizada en que nos presentábamos los unos a los otros -por fortuna, habíamos pasado de la aquiescencia de Bergman y los más claros manierismos de Fellini y de Hitchcock a la clásica serenidad de René Clair i Max Ophuls, aunque los niños, con su afición a la cámara en mano, aún parecían balbucientes godards."
Mitos de un futuro pròximo
. J. G. Ballard.

 

 

DIMARTS 21-8-07 (23:47 h.)

Seguint, a la manera postmoderna, reflexionant a l'entorn de les camisetes i sense adonar-me que avui vestia amb una que realment no sé què diu. Ja que porta serigrafiada uns caràcters japonesos.
És una actitud irònica, a la manera posmoderna, portar una camiseta sense saber el missatge o el significat i/o les connotacions d'aquest?
És inconsciència?
O és una certa new wave at the new wave?
O potser és una abstracció posmoderna made in H&M convertida en camiseta fashion??

Per cert: Avui he aconseguit veure "María Antonieta"de Sofia Coppola.
(Per cert 2: No és tant dolenta, ni de bon tros, com deien les males llengües!)
Coses que m'han agradat:
-La paleta de colors: rosa xiclet, blau cel, sèpies, llum nolt blanca...
-Em comença a agradar la Kinsten Dust. Està com molt mantega, de pell molt clara, molt languida. Però te la creus fent de María Antonieta aburrida i perduda enmig d'uns palaus tant grans.
-Els vestits. Impecables. Imperials (Mai millor dit). Inolvidables (Maquíssims igual que a "In the mood for love" o "Lejos del cielo" aquella pel·lícula on la Julianne Moore està arrebatadora vestida dels anys 50...)
-Els palaus.
-És una pel·lícula molt horitzontal (al contrari que "Lost on Translation" que és molt vertical) amb molts travellings que es mouen de costat; suaument, com si ballessim un bals.
-La frase següent, com a moment sublim de la pel·lícula: "Es necesario consumar el acto físico para sellar la alianza franco-austríaca".
-Hi surt la Marianne Faithfull. Irreconeixible com a reina d'Àustria.
-Els pastels i els pastissos.
-La música no molesta (ni quan sonen els Strokes o la Siouxsie...)
-Els jardins.
-El making Off.
-L'actor que fa de ministre bò. És el mateix actor que fa de protagonista a "24 hours party people" i d'Oscar Wilde a una altre pel·lícula (És d'aquesta mena d'actors anglesos que no fallen mai fent de secundaris...)

 

 

 

DILLUNS 20-8-07 (21:24 h.)
D'un temps ença, sobretot des que treballo amb aquesta beca, i escric aquest blog; que tinc la sensació que em moc en un camp més teòric i racional que fa, posem, un parell d'anys.
No sé perquè explico això... Potser perquè escric un blog i tinc que escriure alguna cosa cada dia.



 

DIUMENGE 19-8-07 (21:36 h.)
(O de com es pot donar a llum alguna cosa, i al mateix temps, envoltar-ho d'un cos teòric que ho aguanti)
A partir d'una camiseta (que, a més, dóna la casualitat que jo tinc):



(Ara el què intentaré fer és un experiment: deconstruir un text real* aliè, per convertir-lo, mitjançant l'apropiació i assimilació d'aquest i barrejant-lo amb amb fragments pròpis a la manera d'un scratch, en un discurs personal amb intenció autobiogràfica alhora que serveixi com a definició de certs interessos estètics pròpis.)

O de quan vesteixes una camiseta i tots els significats que portes al damunt (o d'una teoria a partir del pop i de l'afterpop):
Es podria titular: "Mantenga una relación de ironía inestable y local con las camisetas que lleva."

Qualsevol (com jo) que hagi pintat o creat, dins d'uns un context artístic, una obra
"con temas pop se ha enfrentado alguna vez con el suplicio de responder a una entrevista en que se le piden explicaciones y aun discursos estéticos para justificar algo que para él es de sentido común -la mención sea accidental o municiosa, de marcas comerciales, grupos de música, programas de televisión, videojuegos, etc.-"
Entra la meva obra i el punt de vista de la multitud hi ha un punt en un lloc o altre on la comprensió de l'obra hauria de ser possible.

Mentrestant pot passar que vosaltres aneu vestits amb alguna camiseta

però que la porteu d'una manera irònica i sense compartir tots els seus significats.
(També jo tinc i/o he portat alguna camiseta d'aquestes... En el moment de tirar aquestes fotos buscava les camisetes que tinc, però que no he trobat de: La plataforma Antitransvassament, la del toro de l'Osborne, la de'n Maradona de quan jugava amb el Nàpols a mitjans dels 90... El què passa és que després em fa vergonya i no les faig servir gaire)
i podria ser que l'entrevistador/a, de la vostra camiseta pugui pensar que:

"A- En mi vida cotidiana yo no soy poppy, sino un gourmet que disfruta de algunos productos exquisitos que los que no entendéis de este asunto confundís con cultura pop;
B- Yo, que soy un
gourmet, cuando entro en el mundo del arte soy convertido en popista; de esta manera puedo volver a vivir la ingenuidad del pop o divertirme usándolo como si fuera un ismo;
C- Esta camiseta me situa después del final histórico del pop."

Però el "subtexto de la camiseta es: <<Perdónalos, porque no saben lo que dicen>> y su subtítulo es: <<El mundo artístico me convirtió en popista>>."

El periodista et mira (ha mirat, o no; també la teva obra), pensa i després et preguntarà.
"El periodista en cuestión no ha leído a Booth ni a Leyner, pero tampoco es subnormal: él sabe que la camiseta no puede interpretarse literalmente. Su problema -el problema que impide la justa evaluación de las artes relacionadas con el pop- es que no entiende la modalidad de ironía que está en juego."
No tot és literal i la confusió en l'entrevista és la malinterpretació de l'ironia...
"El periodista -y, con él, la parte principal del establishment cultural- presupone que la mención o la referencia son un índice de adhesión a una cierta visión del mundo que, aunque no sea propiamente una doctrina, se parece más a un ismo que a ninguna otra cosa."
Quina és doncs, la correcta interpretació, de l'obra, i potser també, de la camiseta?
Com es relaciona l'autor amb el pop i com ho manifesta?

"La ironía de la obra no permite una explicación unívoca; por tanto, entra en la categoría que Booth denomina <<ironía inestable>>. Esta afirmación ¿es insostenible? y ¿Hasta dónde llega el entusiasmo de este autor por la ironía? son las dos preguntas que caracterizan este modo -que es una actitud, y una concepción del mundo, pero no una doctrina, ni siquiera en son de chanza-."
I lo millor del cas és que, ni tu com autor ni el periodista sabeu que l'obra (i potser també la camiseta) s'expressen fent servir una "ironía inestable, manifiesta y local".
"Es <<inestable>> porque el autor i el periodista hablan desde espacios diferentes" perquè enten en el missatge de l'obra (i potser de la camiseta) de diferent manera.
I "es <<manifiesta>> en la medida en que ccombina satíricamente discursos políticos y comerciales y de esta manera pone de manifiesto la relevancia de un ámbito cultural distinto del arte propiamente dicho."
I que lo millor del cas és que sense saber-ho la teva obra, i la teva actitud portant una camiseta "se sitúa en un espacio histórica y simbólicamente posterior: asume que la cultura del consumo tal y como se conoció a lo largo de la segunda mitad del siglo XX no sólo <<está en ruinas>> sino que, en cierto modo, es el pasado inmediato."

Un cop que el periodista et pregunti què pintes (típica pregunta), podries contestar:
"Decir <<yo pinto realismo capitalista>> equivale a decir <<yo vivo en la cultura pop y a primera vista parezco un pop artist>>, pero he aquí que:
A- Critico
conscientemente y de manera responsable el realismo capitalista;
B- La visión del mundo de Lichtenstein no me interesa, pero sus recursos me son útiles;
C- Warhol decía que quería ser una cámara; la mía está estropeada y las imágenes salen borrosas.

De la opción A surge el posmodernismo; de la B, el
punk; de la C, la cultura trash."

Toma yá li remates després a la periodista guapa i plasta...
(I pots preguntar-li si deixa que la convidis a sopar) sense ironia.


 

 

*

"Afterpop. La literatura de la implosión mediática".
Eloy Fernández Porta.
Berenice Editorial.
(Una petita editorial que fa llibres necessaris amb portades maques.)
http://www.editorialberenice.com i anar a la col·lecció NOVA.

(Aquí és quan tinc que dir que tots els trossos grisos i en cúrsiva són trets d'aquest llibre. (He provat de fer un petit experiment pop) A manera d'admiració i reconeixement)
Que m'he pres la llibertat de desmuntar un capítol i agafar fragments per construïr un discurs teòric (una mica) diferent.

Perquè feia temps que un llibre no em fotia tal castanya; potser perquè mi he sentit proper i representat, encara que el llibre s'encari més cap a la literatura.
Com si una bala m'enganxés, quan fa servir una camiseta, que jo tinc, per articular el principi d'un capítol. Ara, que escric això, només passo a la pàgina 81 però és un llibre que parla del pop tot entrant-hi i surtint-ne quan fa falta mirar-lo des de fora.
Perquè és capaç de barrejar camisetes, còmics, cultura indie, les vanguardies històriques, en Foster Wallace, en Burroughs, el trash-metal, el videoart, en Haneke, una camiseta de'n Michael Jackson, en Vila-Matas, la publicitat, en Robert Crumb, en Javier Marías, en Gerard Richter, en Todd Solonz...
Perquè l'autor té 32 anys... només 2 anys més que jo.

 


DIVENDRES 17-8-07 (13:18 h.)
M'agrada estar amb els amics i la familia però també m'agrada estar sol (encara que sigui politicament incorrecte dir-ho).
Que no s'emprenyin amb mi els meus amics (per al·lusió), perquè són les millors persones i també són bona gent.
El conflicte està quan vols fer les dues coses a la vegada.
Potser primer s'ha de viure la vida (amb intensitat o no) (amb alevosia o no) (amb elegància o no) i després tancar-te a l'habitació tot sol.

La cara i la creu dels creadors és la solitud, perquè de quan estàs cara a cara amb tu mateix és quan surt l'art.
Hem triat el camí més dur, sol i sense ningú. I no sé si s'assembla a una muntanya o un desert.
Enteneu-me: No és que cultivi l'autoexclusió social expressament però a vegades la busco, la necessito per disfrutar amb ella.
De la mateixa manera, com a persona, a vegades voldries, que la societat en conjunt, de tant en tant, et fes una fel·lació.
(Perdoneu-me la vulgaritat de l'expressió... només és un a metàfora i també un sentiment.)

Tinc la sensació que no sé explicar-me bé.

 


DIVENDRES 17-8-07 (12:41 h.)
Lo millor d'aquest dies és que la ciutat està qüasi buida. Només queden les sombres i els esperits i les ànimes.
Ens movem per la ciutat esquivant la buidor d'un passat que tornarà a començar en pocs dies.

 


DIMECRES 15-8-07 (16:23 h.)
A vegades s'ha de caure a baix de tot per poder anar pujant de mica en mica.
Títol per un quadre: "Els estats alterats de la ment només els faig servir de manera ocasional."
Títol per un quadre: "Soy de los que se saben ganadores aunque no gane ni un partido."
Idea per un quadre: Un diploma pintat. Un diploma a la manera antigua, amb uns adornos pel lateral. LLavors tens a casa teva un quadre d'un diploma pintat.

"Sa nostra lluita és contra l'avorriment. A cada actuació hem de batallar per creuen'ns sa moto que estem venent, per ficar-nos dins es repertori. No assajar ens permet improvisar un poquet, equivocar-nos..."

"Crec que totes les persones sóm diferents, i l'unic que cal fer és copiar-se a un mateix."
Joan Miquel Oliver (dels Antònia Font) a l'últim número de la revista Benzina.

 

 


DIMECRES 15-8-07 (12:56 h.)
Idea per "La tercera mitad de nuestras vidas". Unes mans agafades. Que seran com uns motlles de guix, com les que es fan servir de model a les acadèmies de dibuix...
Tinc que dir-li a l'Eulàlia que el dia que vingui aquí a casa porti la màquina per tirar unes fotos en plan batalla, per tenir-les jo i poder-les dibuixar.

"Sus familiares, su entorno, sus recuerdos, su historia fueron una fuente constante de inspiración."

"Su obra mantiene con los episodios de su vida una relación más compleja que la de una simple duplicación. A veces, funciona como depósito de experiencias, memoria, reconocimiento, a veces como rebelión, a menudo como expulsión, catarsis, conjuración del destino, exorcismo, e incluso como expresión de una carencia. En algunos casos, proporciona temas enteros, historias completas, escenarios prácticamente listos para ser filmados, y en otros engendra un marco, un contexto, una ambientación, personajes, una tipología, anécdotas, motivos, incluso únicamente un plano. Pero si bien es cierto que la obra se desarrolla a partir de la vida, a veces la precede, mejor dicho, la anticipación como autentica figura del destino, de tal modo que, al final, no sabemos con certeza qué elementos de la vida nutren a la obra de arte y viceversa."
Rainer Werner Fassbinder.
Yann Lardeau.

 

 


DIMARTS 14-8-07 (15:31 h.)
Una mica desanimat.
Ahir em trobo a la bústia el catàleg de seleccionats del Premi Casablancas del Centre Cívic Sant Andreu de Barcelona. M'hi havia presentat i no em van triar. Això, sumat a que uns dies abans de marxar, em va arribar resposta negativa d'una altre Biennal que també m'hi havia presentat; M'ha fet venir una sensació de que el meu treball no és bò, que no serveix de res i que vaig per un camí equivocat.
(Suposo que és aquesta inseguretat que tenim els artistes un moment o altre... A més hi ha aquesta sensació que fa dies que no tinc ideas bones... I aquesta tendència que tinc a fer les coses d'una manera desaconsellada per tothom. Que reconec que és culpa meva... Voler equivocar-me sol, tossut, pel camí que he triat... Amb bellessa, com els perdedors de les novel·les d'Scott Fitzgerald... Tonteries! Que algú em dóni un parell d'hòsties i em buidi el cap de serradures!)

Al catàleg hi ha l'obra guanyadora del concurs, d'Efrén Alvarez. Molt original, és una representació visual de les transaccions emocionals i comercials que es dónen al centre comercial La Maquinista de Barcelona. Hi ha una foto molt maca a pàgina sencera de Lucía Lara, molt sensual i una barreja entre Cindy Sherman, Anna Laura Alaez i una pin-up dels 50 (un dia saltant de myspace en myspace vaig anar a parar al seu). Un projecte molt conceptual el d'Enrique Lista: presenta una factura enmarcada del què val enmarcar aquesta factura, jugant amb ironia amb els costos de producció d'un projecte artístic. El treball de Francisca López em fa pensar en el de Sophie Calle (Perdoneu-me per ser tant criticón... S'ha de perdre amb estil que diria Oscar Wilde...). Simpàtic és el treball de Mireia C. Saladrigues que posa uns missatges (Petits consells per a ser un bon artista) dins d'uns caramels de la sort, que fa ella mateixa. El treball és la documentació del proçés de realització d'aquests... La proposta d'Ignacio Uriarte és el descobriment de les possibilitats estètiques i artístiques del material d'oficina... Són molt sútils i maques les seves obres a partir de blocs de llibreta.
En conjunt, crec de veritat, que és una bona selecció d'obres i d'artistes. (No em sap greu no haver estat seleccionat) (És que a vegades als concursos guanya cada cosa...)

I "Rumpite Libros" que és un projecte amb la participació d'alguns dels seleccionats. Si no ho he entès malament és un inventari dels 900 llibres de Jeleton juntament amb una llista d'aquest de propostes de llibres de l'inventari per a cada artista. Però al final cada artista ha triat els que ha volgut. Segons Jeletón " "Trenqueu els llibres no sigui que us trenquin el cor" és el fet de dividir la nostra biblioteca i donar bona part dels nostres llibres, pretenem sobretot abandonar la majoria dels títols de referència amb els que hem treballat fins ara (alleugerir-nos d'aquest pes) però buscant la manera que puguin seguir sent referencials (per a una altra persona, i d'una altra manera)".
http://www.jeleton.com i anar a la secció BIBLIOGRAFIA.

"Un pintor pot dir-ho tot amb una flor, una fruita o un núvol, simplement."
Isaki Lacuesta citant a Edouard Manet a l'últim número de la revista Transversal.
http://www.revistatransversal.com

 

 

 

DIMARTS 14-8-07 (04:00 h.)
DILLUNS 13-8-07 (08:24 h.)

Idea per un quadre nou. "Electro Vanitas".
Un video-game i un fusell.
Un quadre molt net, molt senzill.
(M'havia promès no fer més quadres així... Perquè són molt fàcils de fer i sempre funcionen! Però a falta d'idees millors...)

 

 

DIMARTS 14-8-07 (03:53 h.)
DIUMENGE 12-8-07 (22:24 h.)
Una setmana sense diaris i tele.
Suposo que el món segueix girant encara que jo no m'interessi per ell.
Demostra que la gent pot viure la seva vida sense novetats negatives.
De fet, a l'agost les notícies fan vacances.
Els diaris són més prims i només passen desatres naturals, incendis forestals i algun imprevist, fora d'hora, de magnituds diminutes.

 

 

DIMARTS 14-8-07 (03:47 h.)
DISSABTE 11-8-07 (22:24 h.) MARSELLA.
És reconfortant i alliberador, quan estàs lluny de casa per una carretera inhòspita i desconeguda, plena de perills amagats; de cop i volta trobar un Ikea grandiós o a la cantonada d'alguna rotonda un McDonald's salvador amb la seva M daurada imperial i fàl·lica.
Et recorda que encara ets part d'aquest món. Que ets humà i que estàs salvat.

 

 

DIMARTS 14-8-07 (03:40 h.)
DIVENDRES 10-8-07 (23:33 h.)
Una idea pels gelaters artesans (tinc que explicar-li a la Xixu)... Que possin una mica de Nutela a la punta, per dins, dels cucurutxus de galeta abans d'insertar-hi la bola. És que al final, et queda la galeta sola i és una mica empalagosa: normalment perquè són industrials i no són gaire bones i perquè la galeta sola és una mica sosa.

"Una frase que significaba su vida entera. Durante largos años había sufrido su pesada carga. Había luchado con desesperación contra ella, intentando deshacerse de ella."
El edificio Yacobián.
Alaa Al Aswany.

 

 

DIMARTS 14-8-07 (03:31 h.)
DIJOUS 9-8-07 (14:13 h.)
De poble en poble per la Provença francesa igual que en aquella novel·la de James Salter... anar fent l'amor i deixant els llençols capgirats d'hotelet en hotelet amb un descapotable mentre durin els diners i no s'acabi la gasolina.

Souvenir de la France:

 

 

DIMARTS 14-8-07 (03:28 h.)
DIJOUS 9-8-07 (14:13 h.)
"Se m'emporta el vent
i no t'he dit adéu...
És el què em sap més greu."

El riu.
Mazoni.

 

DIMARTS 14-8-07 (02:39 h.)
DIMECRES 8-8-07 (21:16 h.) AIX EN PROVENCE.
Ahir en una exposició d'Arlés que estava en una església patrimoni de la humanitat, o de l'UNESCO (o alguna cosa així) de fotos de paisatges contemporànis amb obres d'Stephen Gill, Stefan Ruiz, Taiyo Onorato, Kyochi Tsuzuki...
http://www.terrainsdentente-fnac.blogspot.com/
Totes les fotos són amb metacril·lat i amb bastidor d'alumini.
Em quedo mirant el darrera de les parets de fusta de l'exposició, que eren unes estructures de fusta fertical en forma de L. Com l'escena aquella del "Show de Truman" que surt de l'escenari on el filmen i es queda mirant el darrera de la "realitat".
Una vigilanta em mira malament perquè miro el què no s'ha de mirar.
És que a mi m'agrada el darrera de les coses.

Avui hem estat a l'Atelier de'n Cezanne. (Superastillada ens han fotut!!) 5'5 euros per veure l'exposició on pintava. Hi havia el cavallet, el barret i el farcell que feia servir quan sortia a pintar els paisatges i jerrus que tenia de model quan pintava natures mortes... però semblava més un caramel per japonesos fans de l'impressionisme que una oportunitat per copsar una punta de l'aura de l'artista.
(Foto que hem tirat d'amagat, perquè estava prohibidíssim, amb unes vigilantes molt rabiudes i antipàtiques...)

A la tarda hem agafat la màquina del temps que ens ha deixat a la parada dels anys 70, just davant la Fundació Vasarely.

Un edifici amb planta de forma octogonal, que es va repetint com un niu d'abella.
Un edifici molt cinètic, igual que les obres de quadrats, ratlles i rodones de Vasarely.
Op-Art a tutiplén, amb un aire molt 70 i molt de tripi... Però sembla "caducat" (com si, de veritat, fos una corrent de l'història de l'art que hagi quedat superada pels esdeveniments. Als anys 70 podia servir com a vanguardia i fins i tot ser un art nou i comunicar amb el públic (que és el què volia en Vasarely: que fos un art popular i que la gent ho entengués...) però ara que els ordinadors pixelitzen facilment les imatges; fa que tot plegat Vasarely sigui una anècdota simpàtica en els marges de la història) (I em sap greu dir-ho perquè a mi Vasarely m'agrada, però igual que als expressionistes abstractes, que també m'agraden, els trobo nuls estèticament i superats).
Tot sigui dit que dins el museu hi ha alguna obra bastant impressionant.
L'edifici, però , deu patir greus problemes de pressupost pel manteniment perquè presenta un estat bastant lamentable: goteres sobre els quadres, vidres trencats...
30 anys enrrera havia de ser un edifici supermodern, amb estructures i tancaments d'alumini, sostres alts, vidres foscos i tal però ara sembli que estigui en pause...
Fins i tot els fulletons de sala son fotocòpies de fotocòpia.
(L'estat de conservació de l'edifici de la fundació coma metàfora de Vasarely en l'art actual.)

(Estaria bé poder veure d'aquí 30 anys l'estat de conservació de les plaques de titani del Guggenhein de Bilbao... per comparar, només.)

 

 

DIMARTS 14-8-07 (02:15 h.)
DIMARTS 7-8-07 (14:30 h.) ARLÉS.
D'una exposició de l'agència de fotografia Magnum.
Com l'arxiu visual de la nostra època.
Han estat a tots els conflictes i a totes les guerres des de fa 60 anys. S'han convertit en els nostres ulls i en la nostra memòria. Han catalogat les "noves societats" i tots els països (sense excepció) han estat afusellats per les seves càmeres.
Sempre hi són.
L'instant decisiu. Màgic.
Si algun extraterrestre vé a la terra i es vol i informar sobre història contemporània haurà de mirar-se un catàleg de Magnum, on hi és tot. Desastres naturals, guerres, polítics, artistes...
Tot passa davant les seves càmeres.
(Els trobo molt tramposos quan, dels reportatges de conflictes i guerres, treuen fotos de nens amb els ulls tristos: en Sebastian Salgado ho fa molt això. Ells diran: "Hi era. No ens l'hem inventat pas nosaltres"...)

JODER!: És com si els mosquits haguessin descobert el puntillisme de Van Gogh i l'hagin posat en pràctica amb mi.

 

 


DIMARTS 14-8-07 (01:05 h.)
DILLUNS 6-8-07 (20:41 h.) ARLÉS.
Lliscant per les autopistes franceses i deixant que Carla Bruni ens xiuxiueji coses maques en françès.
Del mix-tape de la Mireia ens quedem (i repetim vàries vegades en bucle) amb "Groenlandic (Edit)" de Of Montreal, molt catxonda i molt simpàtica amb un ritme irresistible molt funky.
Tot i que de moment els Love of Lesbian guanyen amb dos temes "Villancico para mi cuñado Fernando" i "Me amo (Canción dedicada al espermatozoide que quedó segundo)", totes dues amb uns estribillos enganxosos i deliciosos:
"Porqué tú... te acabas de buscar la ¡ruiiiiiii-ina!!"

"Soy un ser divino... pa-pa-pa...
ven a adorarme ¡Que buena suerte adorarme tanto!"

Als Rencontres de fotografia d'Arlés hi ha una exposició al·lucinant de'n García Alix. Tot plè de mirades narcotitzades per un cavall desquiciat. Molts tupés que ja no existeixen i uns blancs i negres preciosos. Tot plegat una bellesa trista. Una exposició dura, d'ulls tristos i transparents...
Unes mirades perdudes en elles mateixes que sembla que et taladrin. Hi ha una foto molt bona de de dos ionquis de mono esperant el dealer que no arriba, amb una mirada perduda i esfereïdora.

Tiro fotos a la cúpula de l'església on hi ha l'exposició per si em serveixen per "La tercera mitad de nuestras vidas" (que és un quadre que em falta alguna cosa que encara no sé per poder-lo començar... No acabo de tenir la idea a punt tot i que tinc moltes ganes de fer-lo... No sé. De moment està en stand-by...)


Entre avui i el parc d'atraccions d'ahir ja tinc la Memory-Stick plena...









 

 

DIMARTS 14-8-07 (01:00 h.)
DILLUNS 6-8-07 (11:31 h.)
El dia que en Toni va perdre les ulleres la Natàlia li va dir: "No perds mai els llibre tu! Òstia!!"
I des d'aquell dia en Toni va amb ulleres de sol tot el dia.

 

 

DIMARTS 14-8-07 (00:13 h.)
DIUMENGE 5-8-07 (20:38 h.)
Una frase podria ser: "Passem per França amb fermesa i determinació, igual que Cristòfol Colom pels oceans". Però deixem-ho en que estem pujant platja a platja.
Però el que sorprèn més d'entrada, en plan pueblerino és que a les senyals de trànsit fan servir l'Helvètica Cúrsiva

i a les rotondes (és el país de les rotondes!!) les fletxes del senyal són més fines, més delicades.

Estem llegint/descobrint aquests dies "novel·les" de'n Sergi Pàmies. Per exemple "La gran novel·la sobre Barcelona" que "sigui un llibre de contes confirma que no podem refiar-nos de les aparences." Són històries que començen en linea recta i, de cop, es lien com una volta de montanya russa i et torna a deixar plà. Són molt elíptics. Són contes qüotidians, insertats en la vida diària; tens la sensació que la vida segueix passant... (És que hi ha històries de novel·listes que sembla que passin al cantó d'un precipici o que després s'hagi d'acabar el món).
El del noi que es fa gai per avorriment està molt bé; també el de la mosca que vol ser actriu i els fragments de "La gran novel·la..." que s'entrecreuen les històries... igual que la realitat de les vides de cadascú. Molt béstia la del rumor que pot arribar a convertir-se en un perill.

Anàvem amb el cotxe i han sonat els Arcade Fire i de rebot m'han fet pensar en el Summercase i d'aquella nit que m'hagués agradat que no acabés mai i de rebot m'han vingut ganes (unes ganes que sempre he tingut) de fer algun quadre que provoqui sensacions o alliberi records; com una manera de que la memòria del passat (dolent o bo) es dónin la mà amb el present o que aquest provoqui ganes de coses futures. Sense adonar-me que aquests són els ingredients amb què la publicitat mira d'ensarronar-nos: provocar uns desitjos (pel producte), (promet) un plaer (sempre); i sensacions que ara (en teoria) no tenim però que després d'haver comprat/consumit si que tindrem. I també ens fan mantenir la nostàlgia envers sensacions passades per consumir més i millor.

Estàvem prenent el sol a la platja i hem vist vàries vegades com un gavina volava cap amunt, de cop parava i quedava flotant en la inèrcia i després d'un parell de segons es llançava com un míssil cap a l'aigua... Flas!! 3 o 4 segons després sortia amb la seva pressa a la boca. (D'una precissió impecable!)

 

 


DIMARTS 14-8-07 (00:57 h.)
DIUMENGE 5-8-07 (20:38 h.)
El día que Toni perdió las gafas fué el dia que alguien encontró unas gafas.

 

 

DILLUNS 13-8-07 (23:32 h.)
Coses que m'he trobat avui quan he arribat:
-La Mireia m'ha enviat aquest retall:


-Tinc el meil embafat de fotos maques de l'Iñaki (que ahir va ser el seu cumple)...
-En Jordi avisa que a València hi ha gent que fa pop.
-Records de'n Jordi i en Gil del Canadà...

 

 

DIVENDRES 3-8-07 (00:55 h.)

Fins el 15 o el 16.
Gràcies per la confiança i l'interés.
Bon estiu a tots/totes.

No us rendiu!

 

 

DIJOUS 2-8-07 (23:46 h.)
Tachín tachín...

He acabat les autopistes de la sang. Ha quedat bé. Molt fred i senzill però contundent.

"Se me había olvidado que la magía que le gusta al público es la de los milagros. Una tragedia con final feliz."
Carter engaña al diablo. Glen David Gould.

Després de 10 minuts de buscar per internet, he trobat el logotip vectoritzat de Unicef. Per començar a treballar ja amb les siluetes.

"Hay que escribir lo que uno puede."
Peter Viertel. Guionista de pel·lícules com "La reina de África", "El hombre que pudo reinar" o Cazador blanco, corazón negro".

Una suggerència per aquest estiu:

De la unió del cantant desencaixat dels The Fall i les habilitats amb les màquines i ritmes escatxarrats dels Mouse on Mars ha sortit aquest disc impressionant.
Avui al matí no he parat d'escoltar, en plan bucle, la 10: "That sound wiped".
Narcòtica i epilèptica. Amb electricitat i amb una veu que arrastra. (Fins i tot es pot ballar amb els braços alçats...)
En un món bonic i perfecte seria la cançó de l'estiu.

En un món com el que vivim la cançó de l'estiu hauria de ser la 2 ("Tierras de Egipto") de l'últim single dels Chicoychica "Bomba latina".
Fa pensar en els millors temps de Carlos Berlanga...
Una cançó senzilla i serena...
"Tierras de egipto, tierra de piedras que dan coloretes marrones. Os meten en botes, os mandan a Londres. Bájate el Nilo. En una barca hay unos bichos que te saludan con sus ruiditos. Son cocodrilos.

(...) Cada vez que mi memoria me lleva por aquel recorrido turístico, me parece encontrarte en cada recodo multiplicando el efecto multiplicador de la piedra plana sobre la superficie del agua. En mis visiones apareces buceando entre algas y lodo, afanosa por recuperar la joya-escarabajo que nos distanció."

 

DIMECRES 1-8-07 (12:06 h.)
El titular de la contraportada d'avui de La Vanguardia:
"Intentamos mejorar un poco el mundo".

He anat a comprar pintura blanca i vermella per fer un rosa.
M'he quedat un moment encantat mirant.
"Què mires?" m'ha dit la dependenta.
La màquina que formula els colors m'agradaria tenir-la a casa.
60.000 colors pot fer. T'imaginas?
La demanaré aquest any pels reis. M'he portat bé.

Una frase de Xavier Antich citant una novel·la de Fred Vargas, també, de La Vanguardia d'avui:
"Nacemos y morimos, y en medio nos deslomamos perdiendo el tiempo haciendo como que lo ganamos."

Escric això mentres escolto la cançó 1 (Lump), la 2 (Quiet drumming Interlude) i la 3 (10101) del disc "The idiots are winning" de James Holden i són com campanes d'església electròniques que semblen que plorin, enrrampen al mateix temps, espirals en bucle... Bits desencaixats...

Estic llegint una novel·la que l'argument és un mag que s'enamora d'una noia cega. Com que és cega no li pot fer trucs de màgia per impresionar-la.
(Tots sóm una mica il·lusionistes...) o vivim d'il·lusions.

Ahir sopar impecable amb l'Edu però sense pop que no en quedava.
Fins que ens posem a parlar de política i juquem a qui és més cínic i desencantat, si ell o jo.

 

 

DIMARTS 31-7-07 (20:00 h.)
"-Nuestro público, chicos, se compone en parte de ingenuos y en parte de enterados. Es nuestra manera de ganarnos la vida.
-Yo creía que era lo explicable y lo inexplicable.
-Es la misma diferencia, idéntica. Ahora callaos cinco minutitos."

Carter engaña al diablo. Glen David Gould.

 

 

DIMARTS 31-7-07 (12:19 h.)

Ahir en Txelo va inaugurar la seva exposició al FAD de Barcelona. Dins el cicle Incubadora i amb el títol de "Txelofan's Actions" es pot veure fins el dilluns 6 d'agost. Només una setmana, o sigui que no us despisteu, perquè val la pena!
Vídeos, il·lustracions i camisetes...
Algunes de les camisetes de la sèrie de la corrupció urbanistica:




Per més informació sobre l'autor i l'exposició:
http://www.txelografia.com


Em va arribar fa dies (però va quedar tapat per papers i fins aquests dies que estic fent neteja no l'he trobat...)
Un tríptic que envien des de
http://www.typerepublic.com
per presentar la seva última creació...

La lletra Taüll (ja sabeu tot, o qüasi tot ha patit un disseny per arribar a ser com és... o dit d'una altre manera: algú ha pensat les coses abans de fer-les. Fins i tot amb les tipografies i les formes de les lletres...)
Que veu de formes gòtiques i té un aire molt robust, de montanya.
(La S i la R majúscula tenen una forma molt maca)

Al tríptic també s'explica la definició d'un pangrama: és una frase (no necessàriament estrafolària) que conté totes les lletres de l'alfabet com a mínim una vegada.
Per exemple: "El pelós comte Guifré xucla feliç whisky i bon vi, quan escolta jazz sota d'un til·ler."


A Servei Estació de Barcelona tenen a la venta una sèrie de productes excel·lents , que en diuen Voilà!, i que dissenyats per joves creadors i dissenyadors industrials busquen sol·lucions senzilles per alguns problemes qüotidians. A remarcar l'idea de fons del projecte: que és la unió de la creativitat dels joves dissenyadors+la confiança i els fons per la producció i venda dels productes per part de l'empresa Servei Estació.
(A més a més a un preu assequible per tots els públics).
Trobo molt ingeniós l'estri per portar bosses de plàstic... sempre se't queda la mà marcada quan vas molt carregat...

Les torratxes de ràfia reciclada em van agradar molt i la paperera per les bosses de plàstic també és super.





http://servei-8690-1.hostings.nexica.net/voila/inicicat.html

 


DILLUNS 30-7-07 (08:29 h.)
"Sabemos cómo funciona el noventa y nueve por ciento del universo. Todo parte de un mecanismo de relojería, como el que usamos para construir objetos. Pero el uno por ciento restant hace que ese mecanismo se detenga. Es la inercia. Nadie sabe cómo pero funciona. Ese uno por ciento de misterio revela la mano de nuestro creador."
Carter engaña al diablo.
Glen David Gould.

"Cuando se trata de satisfacer al público, vale más un poco de emoción que todos los conocimientos, toda la instrucción y todos los accesorios del mundo."
Ottawa Keyes (Mag).


DIUMENGE 29-7-07 (12:23 h.)
Que em vaig descuidar... (Reconeixem-ho: Estic perdent, a poc a poc, la memòria d'una manera escandalosa.) (Jo crec que
és per culpa de la Coca-Cola. La Natàlia ja m'ho diu. Que si no la vull deixar que per lo menys em passi a la light, que hi ha un estudi científic que diu que si es deixa de cop de beure Coca-Cola t'aprimes 4 quilos. I jo dic que igual que hi ha gent que es morirà per les hamburgueses, o gent per l'exçés d'alcohol, alguns ho faran per culpa de les begudes dolçes... Com va dir una vegada un pessimista sabi: "La mort ens espera, amagada, a qualsevol racó, preparada per dir-nos "Hola, què tal? Vine amb mi que t'ensenyaré coses noves...". "
...vaig quedar impressionat amb la pel·lícula "Los santos inocentes", a partir de la novel·la del mateix títol de Miguel Delibes.
Impressionant les interpretacions de Francisco Rabal i Alfredo Landa.
Memorable la frase: "Milana, bonita" que no para de repetir-li Rabal al seu corb.
Una pel·lícula senzilla i húmil (igual que la vida de la familia protagonista) però de valors universals, anclada en l'Espanya més profunda i seca.

 

 

DISSABTE 28-7-07 (20:44 h.)
Que m'he deixat que de l'exposició del Santa Mònica també hi ha un offset preciós de Félix González-Torres. I que només per poder tenir aquest poster a casa ja val la pena anar-hi.
(N'hem agafat 4 o 5. En plan abuson. És que és molt maco.)

 

 

DISSABTE 28-7-07 (18:43 h.)
Algunes fotos que s'han d'entendre com un petit homenatge per aquestes arquitectures velles en perill d'extinció.







Ahir vam veure "Malas Noches", la primera pel·lícula que va filmar Gus Van Sant, allà per l'any 1985.
Preciosa en blanc i negre molt contrastat (fa pensar en el "New York" de William Klein), és una bella declaració d'amor del protagonista cap el noi jove mexicà; a qui Van Sant es deleita filmant.
És el primer pas de la carrera posterior del director i on ja comença a mostrar algunes de les seves constants: preferència visual cap els teenagers masculins, la búsqueda del desig...

Molt millor els barris baixos en blanc i negre de la pel·lícula que la Barcelona en tecnicolor que ens trobem al sortir... Ja no és la ciutat que ens agrada. Potser li hauriem de treure el satinat d'anunci oficial que té i transformar-la en una cosa més grisa, més anònima , però més emocionant.
FUCK WOODY ALLEN BUT I LIKE SCARLETT!!

Dues exposicions:
1-La col·lecció permanent de'n Tàpes a la Fundació Tàpies.
Això que diré farà caure la poca bona reputació que em queda: En Tàpies juga a una divisió superior, per la qualitat i quantitat de la seva obra.

És una exposició acullunantment bona. Hi han molts quadres excel·lents que no em faria res tenir a casa si tingués un menjador molt gran.
(Amb la Natàlia fèiem broma intentant endevinar davant quin quadre en Woody Allen haurà filmat l'Scarlett passejant per l'exposició: primer hem dit davant l'escultura de l'armari obert, després la Natàlia ha dit que s'haurà assentat al bronze en forma de sofà; però finalment ens hem decidit pel quadre de les dues tifes gegants a la segona planta...)
De totes maneres (posem-ho en majúscules): TÀPIES A TOPE!!

2- "PENSA/ PIENSA/ THINK" al Centre d'Art Santa Mònica.
(Deixeu-me dir una cosa: Mai havia suat tant dins un museu. Suposo que per la calor i també, potser, perquè és una exposició que fa pensar)
Partim de l'idea que l'art sempre fa pensar, que obliga a cert esforç intel·lectual, però aquesta és una exposició que presenta com a nexe en totes les seves obres un tema no evident en cadascuna, que busca la reflexió, el compromís de l'espectador amb les ideas o la intenció de l'autor.

M'ha agradat:
-Guy Ben Ner que té un vídeo molt divertit a partir del "Moby Dick" de Herman Melville. Una barreja de Charlot o Buster Keaton a la cuina de casa seva. Hi ha la seva filla de co-protagonista.



-Lluís Bisbe té la obra visualment més impactant de tota l'exposició: Una rodona de carros de supermercat encaixats uns amb els altres.
Aquesta idea del consum sense sortida, tancat en un carreró...
-Fischli&Weiss amb el famós vídeo (que és el punt de sortida conceptual que fan servir els comissaris per explicar el concepte de l'exposició) on es van veient una cadena de reaccions a la vegada provocada per ella mateixa...
-Michael Elmgreen & Ingar Dragsdet. Una porta insertada en una cantonada.
Ganes d'obrir-la.
(No ho he provat).



-Aneta Grzeszykowska. Potser, per mi, la sorpresa de l'exposició. Presenta el seu àlbum de fotos (des de petita fins l'actualitat) però s'ha borrat de totes les fotografies. Com si negués la seva vida. Hi han fotos precioses on notes que hi falta alguna cosa, i és la figura a qui retraten... Perturbadora i brutal!
-Leopold Kessler té dues màquines de Coca-Cola (una a l'entrada i una altre al segon pis). Si tires una moneda a una màquina, la llauna surt per l'altre màquina...
-Tere Recarens. Una obra que és un calendari de Vinçon convertit en agenda/blog, les sensacions i sentiments que queden d'un passat.
Una obra que és l'inventari (i com es van conèixer) de nòvios i amants que ha tingut l'artista.
Una obra que són fotos de l'artista i Montserrat Soto durant anys. El pas del temps i com es manifesta en les seves cares.
Una exposició en definitiva que és la confirmació del treball del Santa Mònica com un centre d'importància i amb interés. És el signe d'exclamació a la programació dels últims tres, quatre anys.
No us la perdeu! (Fins el 21 d'octubre)

Una mica de miscel·lània:






 

 

DIVENDRES 27-7-07 (08:23 h.)
Títol per un quadre: "Fins que no m'ho digui en majúscules el Telenotícies segona edició, no deixaré d'estimar-te."

 

 

DIJOUS 26-7-07 (20:49 h.)
Una frase de "Factotum", pel·lícula sobre la vida de l'escriptor Charles Bukowski interpretada per en Matt Dillon:
"-Hace seis meses que no me haces el amor!!
-...Mi amor hacia tí se ha vuelto mas sútil..."

Com que estava sol i bastant cansat al final em vaig quedar adormit al sofà.
En Bukowski/Dillon abarca tots els matissos de borratxo en aquest biopic (suposo que és la conjunció de BIOgrafia+éPICa).
Sinònim de borratxo: EMBRIAC.

Demà marxen els Rutabikes...
http://www.rutabike.com
Són uns embriacs de la bicicleta!

 

 

DIMECRES 25-7-07 (20:50 h.)
Fa cinc minuts, després de saltar de blog en blog (he començat pel de la Mireia i he anat rebotant d'un enllaç a un altre), he anat a parar a aquest:
http://www.fotolog.com/noyatan
I diu això:
" Ayer estuve como extra en la peli de Woody Allen y pasó algo que aún ahora me parece increible.
En un momento de descanso del rodaje en La fundació Tapies, Woody Allen está mediopensando medio descansando y me mira por casualidad entre toda la gente y yo, no sé porqué, le miro con una sonrisa y le digo que sí con la cabeza, como si en el fondo él recibiera mis instrucciones y yo le estuviera diciendo que todo va según los planes, fue buenisimo, el tio no supo como reaccionar y yo tampoco.
Como me dijo Mikel:
"Probablemente sea lo mejor que hayas hecho jamás" ".
M'agrada aquesta cosa de l'encreuament de mirades...
És com màgic mirar els ulls d'algú altre... És com si premessis un timbre i la porta s'obrís i et deixessin entrar. No sé.
Els blogs tenen això (suposo que aquest (el meu) també): són aburridots però de tant en tant hi ha coses maques i sorprenents...
Els blogs són com finestretes on mirar, per donar un cop d'ull a les cosetes d'altre gent, la majoria anònimes (i que amb els blogs i myspaces ho sóm una mica menys), com si cridessim en veu baixa....
També com si deixessis una nota a l'atzar sobre un banc de qualsevol parc perquè algú la trobi i la llegeixi.

Suposo que una mica, encara encisat sota els poders dels directors de la Nouvelle Vague francesa, he comprat avui Cahiers du Cinema (edició espanyola). Una revista nova de recent creació que seguint els postulats de l'original francesa, aposten pel cine d'autor...
Aprens a mirar i, sobretot, a veure cine. Bon cine.

Si l'ensumes, fa olor de tinta. Però si l'esnifes en profunditat pot ser que notis, encara l'aura de'n Godard i en Truffaut (sou godards o truffauts??) que recorren les pàgines de la revista.
No he tingut gaire temps per llegir-la, però he trobat una frase que m'ha agradat molt a l'entrevista que li fan a en Tarantino:
"Cuando en el cine se alcanzan tales extremos de violencia, tiene que doler. Un dolor que sólo inflingimos a quien amamos. (...) Adoramos las escenas de este estilo. Es simpático, es gracioso. Porque no conocemos al tipo. Pero si queremos que duela, hay que hacérselo a alguien a quien queremos."
Primer deixa que coneguis el protagonista, després fa que t'enamoris del personatge en qüestió i després li fot una bona tunda. El molt cabron!

Anava pel carrer i m'he trobat amb en Marià Dinarès i diu que té una mostra del seu treball a
http://mariadinares.artportic.com
També hi han coses de'n Jordi Lafon.
http://jordilafon.artportic.com

Per cert, estic tornant a pintar... És que em tantes coses em despisto...
En tenia ganes, ja!!
Us l'ensenyo quan el tingui més avançat...

 

DIMARTS 24-7-07 (21:01 h.)
Que ahir em vaig descuidar de posar que l'altre dia una amiga em va dir que mentres llegeixes no vius... Va ser quan li vaig preguntar si volia un llibre per aquest estiu (li hagués deixat el "Complicada Bondad") i em va contestar això i jo em vaig quedar mirant a Pamplona...

(Jo sóc del parer que la literatura enrriqueix la ment i et permet viure i veure coses que no hauries sabut mai... I és la última oportunitat que tenim els ignorants per aprendre coses noves...)
Potser si que té raó i mentres estàs llegint la vida passa.
No sé.

Parlant de llibres, M'ha arribat avui el diccionari de sinònims!

Un llibre que és una caixa de sorpreses sense fons. Amb una portada molt 70.
(maco Bell, bonic // Agradable, simpàtic.)
(amor Afecció, afeccionament, afecte, capritx, emoció, simpatia, estima, tendresa,amistat, zel, consideració, inclinació, idolatria, predilecció, passió, voluntat, sentiment. <> Odi, desamor. //Amat, amada, estimat, estimada. //Cupido, querubí. //Idil·li, bucòlica, pastorel·la, ègloga.)
Un s'imagina al Sr. Pey (l'autor del diccionari) com un super-heroi disfressat de filòleg, buscant i lluitant enmig de la selva de la llengua i que després de molt lluitar es troba la paraula QUERUBÍ i deu ser un sensació brutal (brutal Bestial, irracional, brut, animal <> Racional. // Salvatge, violent, ferotge <> Plàcid, tranquil.) i va i li diu: "Livingstone... supongo"
Los 4 Fantásticos de la lengua podrien ser: en Santiago Pey, en Joan Coromines, en Pompeu Fabra... me'n falta un... el quart podria ser en Màrius Serra... Membres d'una societat invencible. Gegants, savis i valents.
Un se'ls imagina enfollits tirant ratlles d'una paraula a una altre, creant teranyines inacabables; alienats, dements, amb frenesí... Buscant associacions...
-Santiago!! El sopar és a taula!!!
-10 minuts!... Acabo SIBIL·LÍ i ja vinc... 10 minuts!!

Des del país youtube la Mai informa que:
http://www.youtube.com/watch?v=xfmJ6m97HqQ&eurl=http%3A%2F%2Falittlebitofjoy%2Eblogspot%2Ecom%2F

Eric Rohmer:
"No hay nadie más iconoclasta y peor profeta que un creador."

"El hecho de unir la palabra a la imagen crea un estilo puramente cinematográfico. Por el contrario, hacer que los actores expresen oralmente ciertas cosas, cuando podrían decirse a través del comentario, se convierte en teatral. Me parece mucho menos cinematográfico hacer que un personaje diga algo que informe al espectador sobre un punto determinado de la historia o de la situación, que decirlo a través del comentario. Es menos artificial. Un problema análogo a éste fue el que se planteó para el empleode los rótulos en el cine mudo. Ellos también liberaban a la imagen de una función, la de significar. La imagen no está hecha para significar, sino para mostrar. Su papel no consiste en decir que alguien es algo, sino en mostrar cómo lo es, lo cual es infinitamente más difícil. Para significar existe un instrumento excelente: el lenguaje hablado."

 

 

DILLUNS 23-7-07 (21:06 h.)

Uns experiments gràfics que estic fent... Sense comentaris...

Ja tinc la foto de "Braços de princesa"... Impecable!! Impecable!!
Impecable!!... 100x70 cms. muntada sobre alumini i metacrilat... molt professional...
Però no l'ensenyaré perquè tinc la sensació que explico tots els trucs abans d'hora... Quan fas una exposició hi ha com una part de sorpresa, que de fet no té si la veus una segona vegada, però que és important...
Em reservo el dret de poder-ho ensenyar més endavant.
Deixeu-me dir, però, que anem pel bon camí...

Jean-Luc Godard (sou godards o truffauts??) al llibret d'entrevistes a directors de la Nouvelle Vague francesa:
"Es necesario pensar primero en el decorado. Y a menudo, cuando un tipo escribe "...Entra en una habitación", y está pensando en una habitación que él conoce, la película está realizada por otro que piensa en otra habitación. Eso crea un desfase. No vivimos de la misma manera en decorados diferentes."

"Lo terrible es que resulta muy difícil que podamos hacer en el cine lo que hace naturalmente el pintor. Se para, se aleja, se desanima, vuelve a ello, modifica. Todo vale."

I referint-se als directors de la Nouvelle Vague en conjunt:
"...nosotros tenemos en común el hecho de que buscamos: los que no buscan no mantienen durante mucho tiempo la ilusión, y las cosas terminan siempre por diluirse."

De l'entrevista amb Eric Rohmer (una mica espès, com el seu cine...):
"Moderno es, por lo demás, una palabra un poco trillada. No hay que intentar ser moderno, lo es quien se lo merece. Y no es necesario tampoco tener miedo a no ser moderno. No hay por qué convertir eso en una obsesión."

A la contra de La Vanguardia d'avui hi ha una curiosa entrevista amb Francisco Klauser, que és un especialista i un estudiós (??!?) dels sistemes de vigilància amb càmeres de seguretat.
I ATENCIÓ: Si sou noies (i per extensió porteu una faldilla curta) les càmeres us filmaran sempre, no oblideu que el granhermano us està observant...
(Hi ha una pel·lícula anglesa, no recordo el nom, que tracta d'una noia que treballa a la central de vigilància de cameres de seguretat d'una gran ciutat...)
També els vianants de pell fosca són observats i considerats sospitosos.
L'especialista avisa que no hi ha lleis que defensin al ciutadà d'aquesta amenaça que ens observa des de qualsevol punt...

 

 

DIUMENGE 22-7-07 (21:33 h.)
No us perdeu "Tumbsucker" de Mike Mills (que havia fet clips pels REM...)
Una pel·lícula d'iniciació d'un adolescent americà una mica inadaptat... com la versió simpàtica d'"Elephant" de Gus Van Sant.
Molt cuidada visualment i molt divertida. El germà petit del protagonista ho fa molt bé, igual que en Keanu Reeves que fa de dentista, la mare...

Si. Ja sé que ha sigut un cap de setmana molt cinematogràfic, però és que hem canviat de vídeo-club. Ara som sòcis d'un que es diu "Metropolis" (el nom ja ho diu tot: els hi agrada el cine i tenen moltes pel·lícules indies i d'arte y ensayo) (un homenatge a l'obra mestra de'n Fritz Lang) i a més, està molt a prop de casa...
Objectius d'aquesta setmana: "María Antonieta" (la filla de puta sempre està llogada... jo crec que al final per pesat la podré veure...) i "Factotum" la biografia de'n Bukowski amb Matt Dillon de protagonista.
És que abans erem d'un que es diu "Family" i que té moltes còpies de cada però ni ha molt poques per triar, poca varietat...

 

 

DIUMENGE 22-7-07 (13:12 h.)
Ahir abans de quedant-se adormits al sofà, vàrem mirar "A scanner darkly".
Basada en una història del lisèrgic Phillip K. Dick (hi ha una entrevista amb ell als extres del dvd).
La pel·lícula també és una mica lisèrgica en el sentit que després d'haver-la filmat; 50 dibuixants la resegueixen fotograma a fotograma, deixant-la vectoritzada i amb colors plans... d'una manera molt gràfica.
L'espectador veu dibuixos animats calcats d'imatges reals!
Dibuixats a línia hi ha la Winona Ryder, en Keanu Reeves...
Molt lisèrgica ès la idea dels disfrassos multipersonals que porten els policies... i el final de la pel·lícula també és molt sorprenent.

Ja hi han novetats als NOTS de la Natàlia...
No us ho perdeu!!
http://www.toniferron.com/nots.html

 

 

DISSABTE 21-7-07 (19:51 h.)
Fa una estona que hem vist "El Perfume" la pel·lícula basada en la novel·la homònima de Patrick Süskind.
(CURIOSITAT: A l'escena final de l'orgia, que la van filmar a la plaça del Poble Espanyol de Barcelona, hi hem reconegut en Mikel, que feia d'extra... Hem parat la cinta i hem fet un pause...).

M'han agradat molt les primeres escenes quan neix el protagonista i com representen la sensació de fàstic i de olor horrible de l'ambient i dels carrers.
El protagonista ho fa molt bé i té una cara, i sobretot una mirada que representa molt bé la follia que l'envaeix quan sent les olors.
També el desconcert que sent a les escenes del descobriment de noves olors als carrers de París.
I crec, que és sobretot, una pel·lícula on primen les passions sobre la racionalitat.
Aquesta búsqueda mítica del perfum perfecte i de la màgica manera de reproduïr una olor.
(I del record del protagonista de reproduïr/tornar a sentir l'olor de la primera noia: i la pel·lícula és aquesta recerca.)

 

DISSABTE 21-7-07 (13:36 h.)
Fem vacances per descansar de nosaltres mateixos.

Vivim en una societat que és 50000 logotips lluitant entre ells.

Ens estem desintegrant a poc a poc.

Idea nova per "Buscant anells de compromís".

François Truffaut (Sou godards o truffauts??):
"Es necesario que lo que hacemos sea bello, que sea inteligente, que sea claro, que sea emocionante, que sea interesante; en resumen, debemos, según la frase de Ingmar Bergman, rodar cada uno de nuestros filmes "como si fuera el último", y debemos esforzarnos por hacer progresos."
I, la veritat és que, sempre hem mirat hem intentat que sigui així: maco, clar, emocionant, intel·ligent, interessant, sexy, potent, melancòlic, polític, entremeliat...

 

 

DIMECRES 18-7-07 (22:06 h.)
¿No us passa que per culpa de l'educació catòlica que us van donar de petits feu primer les coses de l'altre gent i deixeu les vostres pel final?

¿I no us passa que quan heu acabat les coses pels/dels altres i podeu començar les vostres ja esteu cansats?

Estic llegint aquests dies un llibret (amb un disseny gràfic en blanc i negre, molt maco de Mario Eskenazi) que són entrevistes de Cahiers du Cinema a diferents directors de la Nouvelle Vague... Chabrol, Godard, Rivette, Rohmer, Truffaut... fetes a principis del 60.
Claude Chabrol:
"En cuanto que hemos rehecho ya una docena de veces uno de estos planos complicados, cuando el director de fotografia está ya harto y cuando hemos conseguido un retraso de tres días en el plan de rodaje, entonces nos damos cuenta de que deberíamos habernos planteado hacerlo de otra manera. Cuando empezamos, siempre pasa lo mismo: la solución más complicada nos parece siempre la mejor."

"No existe relación directa entre la realidad y el rodaje de la realidad. El rodaje de una ficción puede ser más verdadero que el rodaje de una realidad. Es una cuestión que depende del lugar en el que nos situemos. Pero es necesario encontrar el lugar adecuado. Una vez que lo tenemos, sólo entonces nos podemos permitir todo un montón de cosas, podemos desplazarnos con relación a la realidad puramente objetiva, y puede convertirse en algo más bello. Será siempre la realidad, aunque poetizada, si se quiere, sin que para ello se haya cambiado la realidad misma."

I el gran Trufaut (Sou godards o truffauts??)
"Y yo soy de los que piensan que no se puede confiar continuamente en el golpe de suerte. En las películas que han sido fracasos, vemos siempre que existía un gran desfase entre las ambiciones y el resultado: en eso reside todo el problema."

 

 

DIMARTS 17-7-07 (23:28 h.)
Avui estic content perquè he decidit que em compraré un diccionari de sinònims i antònims. M'he adonat que necessito sinònims de maco... que és una paraula que faig servir molt.
I per ser més variat gramaticalment.

La Mai, que és la nostra corresponsal al país youtube (i que és més ràpida que una bala) ens envia un spaghettiwestern dels Arcade Fire:
http://www.youtube.com/watch?v=Pyp34v6Lmcc

"Siempre son buenas las primeras páginas de una novela. ¿O seremos los lectores los que las hacemos así? Luego decae el interés, la novedad, la originalidad, nosotros. Y tantas veces abandonamos libros sin terminar..."
22-12-1990. Diarios. Ignacio Carrión.

Avui m'ha escrit la primera persona que no conec de res, mitjançant el meil de la web.
L'Amparo, una noia que li vaig donar postals (o potser va ser la Mònica, que en va repartir moltíssimes) i que ha entrat a la web i a més també mirava Factor X.
Per cert: Algú sap qui va guanyar? És que s'acabava ahir però CSI estava molt emocionant i no m'ho vaig mirar...

Una foto aterradora que surt a la portada de La Vanguardia d'avui.
Com una pista d'Scalextric deconstruïda...

Els estranys, els diferents, els rars, els freakis, els inusuals, els anòmals, els singulars, els estrambòtics, els sorprenents... són els que amb la seva presència, els seus actes i la seva actitud; fan que el món sigui emocionant (de veure... i de viure).

 

 

DIUMENGE 15-7-07 (23:22 h.)
Un Summercase de primera. (D'organització fatal: no es poden posar carpes tancades de 1000 persones quan has vengut 20000 entrades a 100 euros... vergonyós!).
A partir dels Delorean tot va passar molt ràpid. Suposo que perquè estàvem il·luminats per les bombetes que mai s'apaguen.
Arcade Fire al·lucinants... Recordo la sensació entre la gent de serpentejar tots junts agafats de la mà fins arribar quasi al davant amb la Natàlia, la Mònica, en Guillem i l'Eulàlia.
Mentre vèiem Sr. Chinarro (impecable com sempre) un noi ens va dir que sortia a l'Hola d'aquesta setmana. La Natàlia va dir que era veritat.
La Mònica es va passar tota la nit repartint postals.
(CURA D'HUMILITAT: Quan en Guillem va trobar un parell de postals meves pel terra. Les vaig recollir per tornar-les a donar més tard. MORALEJA: No sóm res.).
De subidón (ara la Natàlia diu que ja ho entén) amb els LCD Soundsystem.
No sé si va ser allà o amb els Two Many djs (tot se'm barreja) que vaig conèixer una noia molt simpàtica i guapa:
ELLA: Oye... ¿Tienes myspace?
JO: ¡No! ¡Tengo puntocom!
ELLA: ¡Pónte un myspace!!
JO: ¡Mola más el puntocom!!... ¿Cómo te llamas?
ELLA: Rubiadebote... ¡Ahora soy morena pero antes era rubia!
http://www.myspace.com/rubiadebote
(Té un fondo de pantalla molt xulo). Molt simpàtica.
Dels Bloc Party l'única cançó que vam veure va ser la bona.
Les barres servien més ràpid que el Primaverasound, tot sigui dit.

Lo més maco del festival va ser la sensació que vaig tenir quan anàvem a buscar el cotxe, tots agafats de la mà (digueu-me fifi si voleu) entremitj d'aquells blocs de pisos tant alts i amb el cel que tenia aquell to que deixa de ser gris per començar a ser blau clar i ens vàrem tirar fotos amb la Mònica perquè se les pugui endur a Pekin.

(Com sempre) L'Albert ens va cuidar molt bé. Ens va fer una barbacoa impressionant!
Per recuperar-nos mica en mica.

Avui a la platja de Castelldefels tot el dia enmig de cent mil persones.
A la pissarra Veleda de la caseta del socorrista posavava Mar Rizada. I la veritat és que el mar estava com si a l'Ulises li haguessin fet la permanent perquè el mar estava molt ondulat.
Cada dos minuts un avió travessava el cel transversalment i una sombra en forma d'avió planejant sobre la platja el precedia. Impressionat visualment m'hagués agradat tirar-li una foto o fer un vídeo.
Allà a la sombra del para-sol he acabat "Complicada Bondad".
"pensé que las cosas que no sabemos de una persona son las cosas que la hacen humana, y pensar eso me hizo sentir muy triste, pero triste de esa manera tranquilizadora que acompaña a cierta tristeza, una tristeza que dice bienvenido a casa en doce lenguas diferentes."
Un llibre amb una portada molt maca (per això me'l vaig comprar, perquè m'agradava la foto...), molt ben escrit i una mica trista... una novel·la d'iniciació... Miriam Toews. Anagrama Editorial.

 

DIVENDRES 13-7-07 (17:50 h.)
Avui també han marxat l'Anna, en Made, la Maica i en Ton.

Esperant en Guillem i l'Eulàlia per anar al Summercase... Sr. Chinarro, Arcade Fire, PJ Harvey, LCD Soundsystem, Scissorsisters, Two Many djs...

 

 

DIJOUS 12-7-07 (23:18 h.)
Avui han marxat en David i l'Iñaki a Mèxic DF. En Gil i en Jordi se'n van el dimarts a Vancouver.
Ens estem quedant sòls com en Casper al castell.

Una sugerència:
Entreu a
http://www.myspace.com/gossipband
i després busqueu el tema "Standing in the way"... Té un estribillo infecciós que no podreu parar de ballaaaaaaaaaaaaaar!!!!!!!!

Un argument per una novel·la:
Una parella de joves, noia i noi (posem uns 30 anys). Van a un festival de concerts. Una mica de tensió perquè ella no volia anar-hi però al final si perquè creu que no surten gaires vegades junts, ella sempre es queda a casa llegint i ell s'envà amb els amics... Ell ha fumat molts porros durant la nit... És un festival que hi ha molta gent. Durant un concert, de cop es separen enpenguts per la inercia de les onades del públic i no es tornen a trobar... Ella tampoc és que busqui gaire... Amb dificultat aconsegueix sortir d'enmig i perduda en l'extensió del festival i els escenaris acaba davant de la barra convidats i vips (ella no ho sap) però que està separada i vallada i amb un guarda jurat que impedeix l'entrada... Però el guarda li diu que passi i ella aburrida i desencantada entra.
Un festival està plè de llops i guineus i no és díficil que se li acostin perquè està sola i és guapa (encara que ella no se'n recordi perquè fa molt temps que no li diuen...)
Després de treure's de sobre a uns quants pesats, de cop i sense saber com està enrraonant amb un noi encantador.
Com que és guapo i no és plasta com els altres, de seguida s'oblida que volia buscar la seva parella perquè la porti a casa. Està cansada i el festival no li agrada.
Però aquest noi la fa riure i té els ulls blaus.
Passa l'estona i es van apilotonant els vasos buits que ells van consumint sense adonar-se...
Quan el negre del cel comença a travestir-se en gris, ell li diu si el vol acompanyar a l'hotel...
Ella recorda que té parella.
(EN AQUEST MOMENT EL RELAT ES CONVERTEIX EN PÀGINES A DUES COLUMNES: UNA AMB TINTA DAURADA I L'ALTRE GRISA.)
Amb tinta grisa:
No sap què fer però li agradaria. Trencar aquella monotonia i aquell aborriment que l'envolta en la seva vida diaria. Fer una bogeria, tenir alguna cosa que recordar...
Però llavors recorda que el seu nòvio deu ser en algun lloc no gaire lluny buscant-la.
Li diu que li hagués agradat però que no pot, però que recordarà aquestes hores que ha rigut i que ha sigut feliça.
Ell li diu que no ha sigut res i que només ha sigut una estona divertida.
Ella li contesta que una estona divertida pots recordar-la tota una vida.
Després hi ha un salt en la història i es veu la vida que porta ella vint anys després. Secretària d'un dentista, amb quatre fills i casada amb el noi que la va portar al festival (que ara té un camió i és transportista i no és gaire a casa...).
No pensa en ella mateixa perquè la seva vida són els fills... però de tant en tant, quan té els nens dormint i els plats nens, i surt al balcó a fumar un cigarret, recorda i pensa el que hagués pogut passar si hagués anat a l'hotel i es pregunta quina vista hagués vist des de la finestra de l'habitació d'aquell hoteli si la seva vida hauria sigut diferent des d'aquell moment...

Amb tinta daurada:
Decideix que l'endemà ja inventarà una excusa que dir-li al seu nòvio.
Li diu que si més per curiositat i cansament, no com a premi.
Ell demana un cotxe a algú. Que acaba sent un cotxe llarg amb conductor (perquè ella no ho sap però ell és una estrella mundial del rock, un dels caps de cartell d'aquell festival...).
Ja de matinada, quan arriben a l'habitació de l'hotel, aquesta té una terrassa molt gran i es veu el mar, i ella se sent, per moments, feliç com una princesa.
Després d'haver mirat el cel mentres bevien xampany françès i de fer l'amor tres vegades i que ella li pregunti com se diu i a què es dedica i que ell li digui la veritat però també li demani si vol anar amb ell a una altre ciutat perquè té una actuació el dia següent.
I ella es diu interiorment que no estaria malament...
Després hi ha un salt en la història i es veu la vida que porta ella vint anys després.
Ella s'ha convertit en la esposa d'una estrella mundial del rock, mil·lionari i famós. Alcohòlic i cocaïnomen.
Ella es queda sola durant mesos quan ell està de gira. Perquè ja no vol anar-hi. Perquè sap la llei no escrita, que una estrella del rock a cada hotel hi ha una noia que l'espera, que vol veure la terrassa de la suite i poder explicar a les seves amigues que ha estat una nit amb la gran estrella del rock...
Sola i aburrida a la mansió de 20 habitacions i piscina i es pregunta quina vida deu tenir aquell nòvio (no recorda el nom) que va tenir vint anys abans i que la va portar a aquell festival...

La moraleja de la novel·la hauria de ser que triis el què triis sempre estàs perdent.

 

 

DIMECRES 11-7-07 (21:00 h.)
Confirmat 2.
L'Spiderman cada cop està pitjor.

S'està desintegrant a poc a poc. Lentament.

Supercontent!
Ja hem fet amb en Carles Vergés les proves del "Quadre Hippie".
S'han de corregir algunes coses de l'original abans de fer la pantalla gran, però animat perquè amb en Carles hem vist que anem bé!
http://www.vergesedicions.com



Ja tenim les entrades pel Summercase!!!!!

 

 

DIMARTS 10-7-07 (21:27 h.)
Confirmat.
En Jofre i l'Emma (sobretot en Jofre) van assassinar el divendres el meu Spiderman inflable que tenia des de fa 3 o 4 anys.

Només entrar ja em va dir que l'Spiderman porta els pantalons blaus (jo hi hagués afegit que el logo també és diferent...)
Durant el sopar vaig veure que no paràven de donar-li d'hòsties, i que l'Spiderman no parava de volar d'una banda a l'altre del menjador...

http://www.myspace.com/carlescarolina
No us perdeu això. Que és molt bò! De veritat!
Futura estrella!!
Necessitem un disc ja!!

"Llevaba tiempo buscando esa pose, reír para fuera y llorar por dentro. Todo tenía que ver con los ojos, la boca y determinadas pausas en la conversación. Es trágico y romántico. No se me daba muy bien, pero me gustaba lo que tenía de estúpida bravuconada, ya me entendéis, el esfuerzo que supone tratar de ocultar algo y enseñarlo al mismo tiempo."
"Complicada Bondad" de Miriam Toews. Anagrama Editorial.

Potser les coses tenen la seva pròpia velocitat (per més que volguem que vagin més ràpid).
Avui he pintat uns cartomats de prova per serigrafiar en Vergés perquè anem tirant endavant el "Quadre Hippie" i ja ho empalmarem amb "D'aquell sentiment d'absència que tinc".
Demà entra, finalment, a Sabaté, la foto de "Braços de Princesa" per fer l'ampliació.

 

 

DILLUNS 9-7-07 (20:42 h.)
Acabo el llibre de l'història de les ratlles i el seu significat a la vestimenta de les persones durant les diferents èpoques.
Com a l'edat mitjana les ratlles eren per marcar la gent (prostitutes, bruixes, indigents...); entra a formar part de l'heraldica dels escuts i va evoluciant fins arribar al romanticisme on les ratlles agafen un significat més selecte i fins i tot s'utilitzen per forrar les parets de les mansions de la classe alta francesa; com les ratlles passen de ser una cosa marinera a ser un símbol selecte... Quan les ratlles arriben als pijames i a la roba interior... Fins als dies d'avui on les ratlles són la síntesis d'un sentiment ciutadà comú quan representa la imatge dels equips de futbol...
"El hombre de la Edad Media parece experimentar una aversión por todas aquellas estructuras de superficie que, al no distinguir claramente entre la figura y el fondo, perturban la visión del espectador."

"Porque la raya es una estructura de superficie tan dinámica que solo se la puede recorrer a uña de caballo. La raya no espera, no se inmoviliza; está en continuo movimiento, y por ello siempre ha fascinado a los artistas: pintores, fotógrafos, cineastas... Anima todo lo que toca, siempre adelante, como movida por el viento."

"Las rayas siempre han jugado un papel de engaño, de ilusión visual. Muestran y esconden al mismo tiempo."

"La música intuye un orden entre el ser humano y el tiempo, mientras que las rayas crean un orden entre el ser humano y el espacio. Un espacio geográfico y social."

"¿La cebra es un animal blanco con rayas negras, como creen los occidentales, o un animel negro que lleva rayas blancas, como afirman los africanos?"

"Demasiadas rayas terminan por hacernos enloquecer."
Totes les frases de "Las vestiduras del diablo. Breve historia de las rayas en la indumentaria." de Michel Pastoureau. Oceano Editorial.

 

 

DIUMENGE 8-7-07 (23:07 h.)
Ahir ens vàrem fer socis d'un videoclub (ara s'hauria de dir dvdclub...) que es diu Metropolis i per començar lloguem "Una historía de violencia", l'última de David Cronenberg. Molt bona amb Viggo Mortensen de protagonista que ho fa impecable quan posa aquella mirada de pillat desquiciat. També està enorme l'actriu que fa de la seva dona, que també és molt guapa.
És una pel·lícula que et demostra que qualsevol acte aleatori inesperat i casual et pot alterar la vida normal, tot engegant una reacció en cadena...
També és una pel·lícula d'aquelles que quan disparen algú la sang esquitxa molt.

Avui hem fet sessió doble.
Primer el documental dels 20 anys de La Trinca que regala aquest mes l'Enderrock.
Molt divertit i refrescant.
Ingeniosos, irònics, contundents... un viatge als primers anys de TV3.

Després hem vist "Honor de Cavalleria" la pel·lícula d'Albert Serra que és una versió empurdanesa del Quixot i Sancho Panza.
Sobretot la relació entre ells dos.
M'ha fet pensar en "Gerry" de Gus Van Sant i com els personatges s'enmarquen en el paisatge.
Boníssims els dos actors.
(És una d'aquelles pel·lícules que dic, en broma, que és molt llarga però que té un guió molt curt... Perquè no passa gaire res i no parlen gens...)

 

 

DIUMENGE 8-7-07 (13:54 h.)
Una frase molt maca i molt real (que fa molts dies que tinc apuntada a un post-it) de Julían Rodríguez en una entrevista que li feia, no recordo qui, que vaig trobar a internet:
"En realidad, quizá todo el mundo empieza escribiendo poemas malos."
Julían Rodríguez és, segurament, un dels millors escriptors desconeguts de l'estat espanyol.

:-)) Gràcies a un transport especial de l'Elisa (ets un sol. Moltíssimes gràcies) que estava a Barcelona i va anar a recollir els scanners i me'ls va portar.

Divendres van venir a sopar a casa la Mònica i en Pau (que viuen a Pekin i que passen uns dies aquí per veure les seves famílies... i que també vindran al Summercase), en Jason amb els nens i l'Eulàlia.
La Natàlia prova la recepta nova que li va donar la Blanca dels xampinyons rellenos... que van quedar boníssims!
També la truita de patates, la xistorra amb formatge fos, el gaspatxo i el pop, el guacamole...


Enrraonem molt i és molt divertit.
Han fundat amb altres compatriotes el Casal Català de Pekin i jo els hi dic que escriguin a l'Estrella perquè els hi envii caixes de cervesa... com que l'Estrella al seu anunci vacila que envia caixes al empresari aquell que treballa a la xina i és del Barça...
En Pau escriu desde Pekin un blog molt interessant i divertit amb curiositats de la vida xina:

http://cuentoschinos.zoomblog.com

Després del sopar anem al Salao a fer unes copes... Totes les noies fan vàries rondes de xupitos de tequila, després cervesa i riuen bastant.

Com que l'Eulàlia va una mica taja (igual que la Natàlia) i té que conduir li diem que es quedi a casa a dormir.
I la deixem tapada i dormint al sofà.
La Natàlia se'n va a dormir i jo (que no he begut) em quedo a treballar amb l'ordinador i a rematar unes postals per repartir l'endemà a la QUAM.
Al cap d'una estona, i de cop, m'apareix a l'habitació l'Eulàlia (que ja li ha baixat una mica el Tequila) i acabem de preparar "Braços de Princesa" a quarts de quatre de la nit.
Ho deixem a punt per enviar a Sabaté que ens facim l'ampliació i el muntatge.

Sembla que ha quedat ben escanejat. Té bona pinta. Haviam si m'ho poden entregar fet abans de l'agost. En tinc moltes ganes!

Dissabte al matí, ens llevem d'hora per anar amb l'Anna i el Ton a les comferències de la QUAM07.
http://www.h-acc.net
Aquest any el tema és "Estructures-Xarxes-Col·lectius" (com a tema no m'interessa gaire perquè jo sempre he treballat amb l'home, com a receptor, i enfrontat amb la societat i amb ell mateix...) i està comissariat per la Fundación Rodriguez
http://www.fundacionrdz.com
Però a nivell teòric les conferències estant molt bé, tot i que alguna és molt densa o molt tècnica a nivell tecnològic amb coses d'internet i programació...
Santiago Eraso (ex-director d'Arteleku).
Santiago Ortiz
http://www.bestiario.org

Maria Mur que té una plataforma per produir projectes artístics:
http://www.consonni.org

Jorge Luís Marzo, tan radical i autèntic com sempre.
http://www.soymenos.net

Rollo pimpam, pimpam, dinar, pimpam, pimpam. De 10 a 8 del matí.
També hi ha en Jordi i en Gil. I en Carlos que es cuida que res falli i tot funcioni.
I més que pendre apunts... ejem... vaig dibuixar una mica...






DIVENDRES 6-7-07 (00:15 h.)
"...La mayoría de los que llevan en esto bastante tiempo se han desgastado: no es que estén físicamente acabados, pero algo se ha apagado en su interior. Incluso cuando hablas con ellos cara a cara transmiten una impresión de ausencia, como si las palabras pasaran a través de ellos. A veces me recuerdan al Hombre Invisible, pero nunca he entendido por qué acaban así."
(de "Sopa de Miso" de Ryu Murakami)
M'agradaria ser capaç de poder convertir aquestes sensacions en imatges... poder abarcar tot un ventall sencer de sensacions. Totes.
Sentir-ho tot. Entendre. Pintar-ho tot.

(Fantàstic) Dia de festa major a la platja.
Sota el cel.

Sota el para-sol.

 

 


DIMARTS 3-7-07 (21:38 h.)
L'art té que ser perillós intel·lectualment... que enrampi, com electricitat.
I que no aburreixi però que sigui emocionant de veure.

Ahir amb la Natàlia per Barcelona, ella entrant a alguna botiga de rebaixes en plan comando i jo esperant-la fora mirant la gent passar.
Després jo provo al Footlocker perquè volia unes Nike que feia dies que em volia comprar... (però no sabia/recordava que el diumenge havien començat les rebaixes i no tenien la meva talla de dos models que m'hauria comprat.
(Ja em diu sempre la Natàlia que sóc un capritxós...)
Ara només em queda el record d'allò que hagués pogut ser...


Rollo 80s bota baixa, de colors fosforitos descolorits, amb un velcro verd sobre els cordons i la sola també verda...
(Només em queda això: el record d'un desig convertit en guixerots...)
Però si us agraden les sneakers, el vostre himne hauria de ser "Botines" de Tote King:
"Me gustan los botines de basket, no hay más que en mi keli
Las botas de base, de alero y las bambas de heavy
Si estás pensando en montar competi, va...
¿ Quién se ha vestido mejor los pies por toda la ciudad?
¿ Quién llevó las Asics Tiger, las Patrick Ewing en blancas?,
si tienes pasta las pagas, sino las mangas
¿ Cómo? - con alicates, el pito se arranca
las metes en la mochila, sales y nunca suena, venga es una ganga
Ese modelo me flipa y nunca están.
Salgo to inflao con las Reebock Pump.
El Hozone y yo cambiando Upper-Decks, los reyes de la estampa
Tu compi con las Kelme Villacampa
Las vendo, las compro, las tengo,
las Converse Weapon o las Air-Force
Te hablo de clásicos como la Alta Escuela
las de Larry Johnson tenían líquido en la suela
Las All-Stars de tela, las J'Hayber punkis
menudo bache, las Yumas y las Nike Huarache
¿ Los llevamos a los mates Jony?
Spud Webb con las Pony y Dominique Wilikins con las Etonics.
Las Golfitos, las Paredes, las Rox, las de los Lakers en lila,
mamá cómprame unas Fila por lo menos,
6000 lo menos que puedes gastar
2 modelos pal pivot las Shaaq-nosis y las Shaaq-Attack
¿ Te acuerdas de las Karhu con un lobo aquí?
¿ El Caja San Fernando con las John Smith?
¿ Las Adidas de Kareem Abdul-Jabbar?
La cosa se complica, las Kangaroo con las lucecitas
Todas estas marcas y más son las que tienen
historias de nosotros y los que vienen
Si mamá se enfada no las pongas en los cojines.
Lo del Canto del Loco son zapatillas, esto son botines..."

Nobel de literatura per Tote King!!... Las vendo, las compro, las tengo... amb estribillo scrath...

Després anem al cine a veure "Takeshis" de Takeshi Kitano.
Deixem-ho en pel·lícula rara. Un experiment que Kitano ha fet amb ell mateix (molt surreal) quan podria haver fet una altre de yakuzes i òsties a mil.
Però té una cara que sense moure-la ja comunica...

En Marçal m'ha passat les plantilles dibuixades a mida real per començar els endolls i l'enciclopèdia.

Ahir quan vaig estar a Sabaté a portar els negatius de "Braços de princesa" perquè me'ls escanejin; a la sala d'scanners hi havia esperant (amb cara d'agobiat)... ...en Carles Pazos! (Que si no era ell, era algú igual... clavat) (M'hagués agradat dir-li alguna cosa però no se'm va ocórrer res...) (I potser tenia cara d'agobiat/aburrit perquè, igual que jo, no tenia ni idea d'scanners i de megues...)

 

 

DIMARTS 3-7-07 (9:07 h.)
Una frase caçada al vol ahir a la tarda per Barcelona:
"Vinieron a España a hacer las américas..."

 

 

DIUMENGE 1-7-07 (20:35 h.)

 

 

DIUMENGE 1-7-07 (15:10 h.)
Versió digital del quadre "Las autopistas de la sangre".
(dic digital perquè és només l'esbós... és que tinc que presentar un quadre per una col·lectiva el setembre i volia presentar el quadre de l'enciclopèdia però no tindré temps de tenir-lo a a punt; i l'Albert em va dir que fes un inkjet i que el presentés... M'havia decidit a fer-ho perquè el quadre és bò i estaria bé ensenyar-lo (i sempre tens ganes d'ensenyar les últimes coses) però al cap d'una estona em vaig donar compte que jo sóc PINTOR i que hauria de presentar alguna cosa pintada... Total, que sinó hi ha un canvi de plans d'última hora presentaré "Pintamos como Picasso, vivimos como cyborgs, comemos como cerdos" que no he ensenyat mai però que també està bé i que funciona amb el tema de l'exposició...)



Me les prometia feliçes perquè havia de fer molt sol per poder anar a la piscina però el cel s'ha posat núvol i m'he quedat a casa a treballar una mica (en diumenge).
Ja tinc a punt per començar el dels endolls i ahir amb l'Eulàlia vàrem estar preparant les fotos de "Braços de princesa" (però com si estiguessim gafes amb aquest projecte haurem de tornar a escanejar els negatius...) (arriba un punt que ja tant és perquè encara que només sigui per tossut l'acabaré bé... espero).

També de "La Ceremonia del porno":
"El actor porno se nos aparece en un lugar en el que no ve, pero desde el que sí mira. Un rasgo típico del cine porno es la mirada del actor a la cámara: es frecuente que en mitad de la acción el actor mire al espectador (sin verlo). Esa mirada rompe con todas las convenciones del cine tradicional -naturalista- en el que el actor finge estar absorbido por su propia realidad de personaje, ignorar que está creando una ficción o que vive provisionalmente instalado en ella. El actor porno no necesita fingir nada de esto."
M'agrada aquesta idea que la imatge miri a l'espectador, com si busqués la mirada d'aquest.
Com aquesta sensació de quan estàs a la discoteca i et mires una noia i de cop, ella nota que la miren i es gira i se't queda mirant... i notes aquella electricitat que t'enrampa... (que és molt millor que un subidón de pastilla...)
Però bàsicament es tracta de mirar i que et tornin la mirada...

Que és aquesta cosa que encara no sé... si l'art i els artistes ens mirem l'espectador (com si nosaltres i l'obra fossim miralls) o l'espectador només mira (i l'obra és com una finestra)...

 

 

DISSABTE 30-6-07 (16:42 h.)
Ray Loriga a una entrevista que li fa El País d'avui:
"A un chaval de 18 años le pones una película de Rohmer y pensaría, no ya que no le gusta, sino que está mal hecha. Estamos expuestos a más imágenes que nunca pero las descodificamos cada día peor."

 

 

DiVENDRES 29-6-07 (19:13 h.)
Politicament incorrecte estic avui:

SEXE:
"En la narración pornográfica la veracidad se sostiene sólo en tanto que la excitación se produce, y abarca sólo hasta que esa excitación se resuelve. En el momento en que lo hace, la veracidad se desploma y el interés (pornográfico) muere. No existe nadie capaz de contemplar con atención una película pornográfica hasta el final después de haberse masturbado (y si lo hace es porque tiene otros intereses que no provienen del compromiso de la excitación: antropológicos, sociales, fílmicos o cualesquiera otros. En cualquier caso ya no estaría asistiendo a un acontecimiento pornográfico)."

"Con el paso del tiempo vamos comprobando que Internet es el museo secreto perfecto: ampliable o reducible a voluntad, portátil, presente y ausente siempre y por doquier. Un clic de distancia puede suponer una lejanía insuperable o una extrema cercanía. Internet está y no está (o estará y no estará muy pronto) en todos los hogares (por lo menos en Occidente): y el porno está-y-no-está gracias a él, convocable y expulsable a voluntad de la intimidad de todas las alcobas."

"...porqué el porno -como a su manera el arte- no es lo que muestra, sino la posición en que obliga a situarse al que mira eso que muestra."
de "La ceremonia del porno" d'Andrés Barba i Javier Montes. Que grans. Quatre orelles i per la porta gran. Mestres!

DROGUES:

Com que no sóm dels G8, ni guanyem mai el mundial de futbol, ni tant sòls arribem a semifinals, ni sóm el país que beu més suc de taronja, ni el que llegeix més...
Ho hem aconseguit!! Ens ha costat esforç i sacrifici...
Ja erem el país del món amb més bars.
Ens va la marxa. Ja tenim una medalla d'or. (Motiu d'orgull) (Portada als diaris).

Un aforisme que he inventat: "Con las drogas todos vamos de listillos, aunque todos somos perdedores..."

ROCK'N ROLL:
De rock ni ha sempre...

 

 

DIJOUS 28-6-07 (10:05 h.)
Res. Que ahir em vaig oblidar de posar que també no paro d'escoltar el tema "No G.D.M." de Gina X. (La cançó és un clàssic dels 80 i té un estribillo acullonant, enganxós i al·lucinant!)
Vaig combinant 2 i 6 de Sr. Chinarro i Gina X, 2 i 6 de Sr. Chinarro i Gina X, 2 i 6 de Sr. Chinarro i Gina X, 2 i 6 de Sr. Chinarro i Gina X...

:-)))) En Gil està aquest dissabte i aquest diumenge punxant al Festus de Torelló!!!
http://www.myspace.com/aurorarecords

http://www.festusfestival.com/

 

 

DIMECRES 27-6-07 (22:54 h.)
Avui. Un dia de sensacions estranyes.

Coses i xuxeries d'aquests últims dies:
-Ahir amb la Natàlia anem en plan comando a Barcelona a veure "Last Days", l'última de'n Gus Van Sant (l'autor de "Gerry", "Elephant", "Todo por un sueño", "Drugstore Cowboy", "El increible Will Hunting"...).
Segueix en plena forma. És una pel·lícula rara però molt bona. Em va agradar molt.
Estava molt cansat i em vaig adormir durant algun troç (La Natàlia diu que em vaig perdre l'estona quan Kurt Cobain es fa els macarrons amb llet per esmorzar...)
Hi ha un moment preciós... quan Kurt Cobain és mort i li surt l'ànima del cos... Brutal de maco! També està molt bé quan en Kurt es passeja pel bosc.
(Gus Van Sant és el director actual que millor filma a nois/es de 18 a 30 anys. Té una manera especial de fer-ho. És molt delicat. A totes les seves pel·licules...)
(Teoria 2: Larry Clark és el director actual que millor filma a nois/es (sobretot nois) de 15 a 20 anys quan es treuen la camiseta. Té molt estil... Aquesta cosa teenager, punk, destroy, skate...)

-En Rafa és cum laude!!

-La Mireia , l'altre dia, em va regalar (gràcies Mireia) el disc dels Cuchillo.

Són molt bons. Rollo postrock... (El nom del grup és boníssim: CUCHILLO)
http://www.myspace.com/cuchillo

-Les últimes fotos del blog de l'Albert (la de l'ull que et mira (del dia 20)... me la quedo mirant llargues estones...)
http://cortar-pegar.blogspot.com

-Una frase molt maca de l'Ignacio Carrión:
"El olvido es menos doloroso que el recuerdo."

-Ja tinc els discos que vaig comprar-me al PrimaveraSound. És que li vaig dir a en Maijel si me'ls podia guardar...



Tots dos són de la discogràfica Producciones Doradas.
http://produccionesdoradas.com
L'stand on estaven era molt divertit. Anaven amb cascos de paleta de color daurat i si compraves una xapa et regalaven un disc... (al revés de lo normal... que és comprar el disc i et regalen una xapa...).
Vaig comprar dues xapes que van ser dos cds... El disc "Arte" del grup Anticonceptivas. Punks i actitud a tope!
http://www.anticonceptivas.net
I el minidisc és un artefacte que es diu DOROPEDIA i és com una revista que, suposo, cada número és un tema. En aquest és "Maternidad" (gran tema!!).
Hi ha cançons de Sibyl Vane (Madre soltera), Tu Madre, Viva Maestro (Enfermera de maternidad), Silvia Coral y Los Arrecifes...
Es pot aconseguir entrant a la web de Producciones Doradas...

-No paro d'escoltar (en plan obsessiu) la cançó 2 i 6 de l'últim disc de Sr. Chinarro.

-Res mola més que obrir la bústia i trobar que dins hi ha el disc dels Tarantula amb portada collage de l'Albert!



Hi ha el tema 2 que la lletra diu així (m'agrada quantitat!): "...la semana pasada asesiné a una roca... lesioné a una piedra... mandé al hospital a un ladrillo...". Poesia.
Es pot descarregar el disc a la web de Producciones Doradas.

-L'Eulàlia ha tingut que comprar més megues per la web perquè amb les visites i les "100 postales 100 verdades" estem superant el límit i amb perill de col·lapsar-la...

-Ja tinc els retoladors tèxtils per fer la camiseta de'n Txelo per la seva exposició al Fad...
http://www.txelografia.com/mafia_E/imatge1.html

 

 

DIMARTS 26-6-07 (14:42 h.)
Ahir fins altes hores de la nit (mentres la Natàlia preparava Nots i al Tele5 feien CSI) vectoritzant, vectoritzant i vectoritzant.



Ja tinc títol pel quadre d'endolls: "Las carreteras de la sangre".
(Un, a vegades té la sensació que si tens títol, tot és més fàcil).

 

 

DIUMENGE 24-6-07 (21:38 h.)
Ja ha passat la revetlla, els petards i tota aquesta explosió de pirotècnia visual... Tots aquests diners cremats, tos aquests ferits amb dits amputats...

Hem estat un parell de dies a la platja.
A la sombra del para-sol, davant del mar i rodejat de noies que fan topless, llegeixo "La ceremonia del porno" (de Javier Montes i Andrés Barba) intentant captar tots els seus significats.
(Em miro una noia que passa pel meu davant només amb la part de baix d'un biquini de topos i em pregunto si això és pornografia o és, unicament, una noia a la platja prenent el sol...)
"...producto cultural importantísimo de las sociedades occidentales"

"Para ser comprendido en toda su intensidad el porno exige -y, servicial, se encarga de proporcionar- un compromiso (en el que entra la excitación) por parte del espectador"

"Ver porno es fácil; quizá no haya nada más llevadero y más fácil entre los estímulos que ofrece nuestra sociedad del espectáculo."

"La pornografía es el único fenómeno social que ha sido acusado de ser simultáneamente peligroso, repugnante y aburrido."

I no deixo de pensar que la pornografia treballa al mateix nivell que la publicitat (buscant a l'espectador), per influir en els seus sentiments "capitals" (el desig, l'enveja, el triomf, la soletat...); les emocions més bàsiques...
Llegeixo 4 o 5 vegades el paràgraf següent i no paro de canviar la paraula pornografia per publicitat (FEU LA PROVA I PENSEU-HI):
"La pornografía nunca es un objeto identificable, sino la relación de un contenido con su contexto y la experiencia individual de su contenido. Nada es pornográfico en sí mismo pero toda la vigencia de la pornografía está basada en el convencimiennto de que para todos existe un tipo de pornografía que no puede ser mirada sin lujuria, sin fascinación, sin inquietud, sin miedo. Es decir, una pornografía a la que yo no puedo ser indiferente, que me revuelve o me excita, pero que sobre todo me interpela y me ofrece a mí mismo como ser a quien descubrir."

Estic a la platja imaginant si Nabokov veuria ninfes i papallones on jo hi veig noies fent topless. On el context i la personalitat de cadascú fa que la imatge (pugui ser pornogràfica, escandalosa, inmoral, indecent, bella...) es converteixi en una cosa més que una visió/imatge per si mateixa, que tingui quelcom més que un significat (perquè és només quan, nosaltres com a espectadors, busquem una excitació física i permetem que aquesta imatge ens influeixi quan és pornografia...).
"En tanto que mi excitación ante el acontecimiento pornográfico no se produzca, ese acontecimiento no es pornográfico, sino cómico, ridículo, inmoral, desagradable, o inocuo."

 


DIVENDRES 22-6-07 (20:05 h.)



De "Sobre la fotografía" de Susan Sontag:

"Más bien la realidad se ha asemejado cada vez más a lo que muestran las cámaras. Es común ya que la gente insista en que su vivencia de un hecho violento en el cual se vio involucrada -un accidente de aviación, un tiroteo, un ataque terrorista- <<parecía un película>>. Esto se dice para dar a entender hasta que punto fue real, porque otras explicaciones parecen insuficientes."

"Una sociedad que impone como norma la aspiración a no vivir nunca privaciones, fracasos, angustias, dolor, pánico y dónde la muerte misma se tiene no por algo natural e inevitable sino por una calamidad cruel e inmerecida, crea una tremenda curiosidad sobre estos acontecimientos; y la fotografía satisface parcialmente esa curiosidad. La sensación de estar a salvo de la calamidad estimula el interés en la contemplación de imágenes dolorosas, y esa contemplación supone y fortalece la sensación de estar a salvo."
Entenem que la Susan Sontag no s'equivoca i que tot el què escrivia el 1973 referent a la fotografia encara segueix sent vàlid en un 90%.
També entem com aquest llibre, en el context de 1973, va arribar a ser tant decisiu.

En un hit parade d'aquests que publiquen periòdicament les revistes especialitzades dels artistes més influents... el que destacava de la llista, perquè era cineasta, és Jean-Luc Godard.
En els primers llocs, els de sempre... Damien Hirst, Jeff Koons, Richard Serra, Maurizio Cattelan...

Uns vídeos molt freakies que ha enviat l'Alexis:
http://www.youtube.com/watch?v=q0xqJ-A4by4

http://www.youtube.com/watch?v=INtffPJNblI

La setman que vé vectoritzar, vectoritzar i vectoritzar!!

 

 

DIMECRES 20-6-07 (23:42 h.)

(Esbós digital del quadre que he preparat avui).
Mentres el feia m'he adonat que no recordo el títol... Alguna cosa així com "D'aquell sentiment d'absència que tinc..."
Com que tinc el quadre quasi acabat no sé si pintar-lo. Ja el tinc fet a l'ordinador.
De si serveix d'alguna cosa pintar. Val, si d'acord, té aquesta aura humana i tal però... no sé... M'aborreixo molt mentres pinto (ahir provava d'explicar-li a la Mireia). El més emocionant és quan tens la idea i prens les decisions i decideixes...
(Els dubtes venen a causa de que aquests dies estic acabant ja "Sobre la fotografía" de Susan Sontag i explica, amb raó, la veritat i el sentit de la fotografia enfront les altres arts, i sobretot la pintura...).

Ahir van venir a sopar la Mireia, en Jordi (que demà fa 30 anys), en David i l'Iñaki. Figues amb pernil, amanida de llenties amb tonyina marinada i un plat libanès que vindria a ser boles de carn picada (i molt cumí) amb ceba i tomàquet. Van cuinar en Jordi i l'Iñaki.
Tot estava boníssim i vàrem riure molt.

Amb la Natàlia ens estem tornant adictes al vi blanc (Blanc Pescador molt fred) que bevem com si fos aigua.

Ganes de veure l'última pel·lícula de Takeshi Kitano.

Objectiu demà vectoritzar els endolls i la cadira de "La tercera mitad..." i "Tengo un grupo de rock..."

DIMARTS 19-6-07 (20:37 h.)
Harold Pinter, del discurs d'acceptació del premi Nobel:
"No hay grandes diferencias entre realidad y ficción, ni entre lo verdadero y lo falso. Una cosa no es necesariamente cierta o falsa; puede ser al mismo tiempo verdad y mentira."

He descobert que Ignacio Carrión té un blog:
http://www.ignaciocarrion.com
És un escriptor i períodista molt precís. Té una economia de llenguatge molt neta i pulida (reduida a l'essencial) i una precisió incisiva.
Però amb un punt de desencant en el què diu.
(Acaba de publicar els seus diaris, de mes de 40 anys, i pesen més de quilo i mig. 1000 i pico pàgines).
(Té 68 anys, que és l'edat que em sembla que té el meu pare.)

 

 

DIMARTS 19-6-07 (01:37 h.)
Ahir a la tarda vaig veure amb la Natàlia "Borat", que és la pel·lícula més freak del món; disfresada de documental, és el viatge d'un reporter de televisió del Kazajistan pels USA. Fascinat i encegat pel way of life americà i que en veritat són les misèries del sistema.
És políticament incorrecta al 100% (amb acudits supertrash de jueus, gitanos, dones, negres, homosexuals... tot el que no és decent i de bon gust). A cada escena acabes rient, perquè traspassen la línia cada vegada.
És una pel·lícula de diumenge a la tarda.

Després el futbol.
I després del futbol vam anar a sopar al McDonald's (no per aixugar les penes sinó per calmar la gana) amb en Jason i la Natàlia.

Fins ara he estat retallant braços de princesa.

De mica en mica anem avançant.
Avui també he anat a veure al meu dealer perquè em vengués dos cartomats de 70 per 100.
Hem acabat parlant de futbol...

 

 

DIUMENGE 17-6-07 (14:51 h.)
Ahir al matí després d'escriure al blog em vaig dedicar a netejar el pis i fer rentadores.
Algunes coses que vaig pensar mentre feia la neteja:
-(Deliri/colocon mental, suposo que provocat per culpa del Tenn Baño): Jo estic a la perifèria (mental, física, intel·lectual i geogràficament) de tot i de tothom.

-L'exposició d'homenatge a Miguel Fisac al Col·legi d'Arquitectes de Barcelona, que vàrem veure fa uns dies.
Feia uns edificis preciosos i (sorpresa) algunes cases seves són aquí a Vic i a la comarca i també algunes fàbriques que ell havia dissenyat encara estan en peu.
(Les cases hem de suposar que d'alguns magnats de l'època i les fàbriques són les pelleteries Colomer, Ernesto Baumann...)
A l'exposició hi havia fotos i plànols de les seves creacions, totes elles propietàries d'una bellesa atemporal.
També era una manera de reconèixer la seva manera personal de construir, junt amb els seus invents i patents de formes de formigó tensat.
(Nota: Avui he buscat una fotografia de Miguel Fisac a la meva col·lecció de fotos retallades de diaris i revistes.
N'he trobat una de molt maca que va sortir junt amb una entrevista que li van fer al dominical del País fa 4 o 5 anys. (No tinc el nom del fotògraf).
S'ha d'entendre aquesta fotografia com un record a la vida i obra d'aquest arquitecte que va morir fa un parell d'anys.

-D'aquí vaig saltar a imaginar-me un argument per una novel·la, si mai vull escriure'n una:
"Un lladre de cases amant de l'arquitectura moderna. Al·lucinat per les construccions contemporànies més atrevides, és un habitual de les exposicions d'arquitectura, d'on es fixa i pren nota dels plànols de les cases per després poder entrar i robar d'una manera silenciosa. La seva manera de retre un homenatge a cada casa que roba.
Però amb el temps evolucina, d'una manera minimalista, robant cada cop menys, per al final entrar a les cases només per sentir-les, per poder-hi caminar, per sentir-se'n habitant...
La policia no entent res.
Però un dia el lladre entre a una casa de les més precioses que ha vist mai. I es troba de cop al propietari de la casa, que també és l'arquitecte... I tenen una conversa... I s'acaba que queden perquè l'arquitecte li dissenyi una casa..."
(Rellegint-ho mentre ho escric crec que és un final massa hollywood...)

-Ganes de començar a fer el quadre "Roda de premsa".

-Em van entrar ganes de comprar-me els cds (tots de rollo elctro+new rave) de Justice, de Digitalism i de Simian Mobile Disco (aquest el tinc encarregat de fa dies al Martulino, suposo que ja arribarà).
El vídeo amb el gran hit de Justice:
http://www.youtube.com/watch?v=6zo1-XlazvY
Brutal!! (El tema i el vídeo!)

-Les coses que he de fer sens falta aquesta setmana:
1-Acabar i enviar la "Criptografia del NO".
2-Preparar el "Braços de Princesa" per intentar tenir-ho imprès a finals de juliol i poder serigrafiar pel setembre.
3-Els quadres que ja tinc decidits i pensats (i que ja veig. Que vol dir que només s'han de fer. Quan ja hi han totes les decisions preses) però que no acabo de trobar el moment de posar-m'hi: "Tengo un grupo de rock que se llama melancolía" i "La tercera mitad de nuestras vidas".
(NOTA: Em conformaria en poder fer l'1 i el 2...).

-Idea i títol per un quadre nou. "Endolls"

Per la tarda ve l'Eulàlia i penjem a la intro de la web la primera meitat de "100 postales 100 verdades", que era una cosa que havia quedat pendent de fa dies.

Tot el dia bastant encantat i lent, em costa arrencar (potser és la calor) però tinc la sensació (bona) que de mica en mica van sortint coses noves (i potser aquesta última setmana que no he fet res, perquè me l'he agafat de descans, m'ha anat bé...)

Avui amb la Natàlia volíem anar a la platja però al final hem anat a rentar el cotxe.

 

 


DISSABTE 16-6-07 (12:51 h.)
Surt avui al País en Robert Hughes. Que és el crític d'art que fa uns anys va dir que en Julian Schnabel era el Sylvester Stallone del món de l'art.
Total, que està en plan quejica abuelocebolleta i es queixa de tot i que no li agrada res de Barcelona (i això que està convidat i amb les despeses pagades...), ni el Macba ni les seves col·leccions, ni la Sagrada Familia (amb això estic amb ell), els turistes (també), carga contra en Ferran Adrià...

I això em porta a fer una defensa de Ferran Adrià i del seu treball (és un bon tema per fer-lo servir en un sopar i fer emprenyar a la gent entaulada) a la Documenta de Kassel.
Ningú pot negar que el seu treball diari (que és el què el fa diferent i que li ha donat fama) són els seus plats i creacions; i que aquestes surten del context d'una cuina i d'un lloc.
Jo trobo molt valent a l'Adrià perquè és capaç de dir que és un cuiner i que tot surt de la cuina (de la seva cuina) i que és allà on s'ha d'anar si es vol veure'l (o s'hauria de dir "sentir").
Dóna la sensació que els que el critiquen són uns pijos que esperessin anar a Kassel i trobar-se a quatre cuiners cuinant plats del Bulli dins d'una sala quadrada i blanca.
Justament a Kassel, que sempre s'ha caracteritzat per ser un lloc que ha trencat els límits de la sala expositiva...
(El què fa la ignorància i el desconeixement...)

Ja que estem amb temes polítics...
Fa dies que penso amb el tema de l'AVE i la seva arribada a Barcelona (un altre bon tema per treure'l a un sopar i arruinar la vetllada a l'anfitrió/na), que va ser utilitzat pels polítics a l'ultima campanya electoral.
La meva opinió és (sempre buscant tres peus al gat) que l'arribada de l'AVE a Barcelona és, en veritat, la renuncia de Barcelona com a ciutat important (en alguna cosa) dins de l'estat en benefici de Madrid.
Es presenta l'arribada d'aquest tren màgic com un Mister Marshall impressionant que ens arreglarà tots els problemes i l'economia però en veritat és una sortida amb catifa vermella perquè els empresaris barcelonins vagin més ràpid a Madrid per fer negocis (i perquè els empresaris madrilenys arribin més ràpid a França) (i Barcelona sigui el lloc on pararan a dinar).
Com sempre s'està fent d'una manera molt chapucera i sense estil (que és el tarannà i la manera que tenen de fer les coses els nostres polítics).
I es pensen que l'AVE és la champions d'aquest país i de moment només és una molèstia (sobretot pel vergonyós servei que ofereix diariament la Renfe de rodalies d'aquest país, i ens diuen que per culpa de les obres de l'AVE, i que quan aquestes acabin tot tornarà a la normalitat...)
Però resulta que l'únic que vol la gent anònima i normal d'aquest país és moure's tranquil i sense ensurts amb els transports públics (els pocs que hi han) d'un lloc a un altre. Per poder arribar puntual a la feina, bàsicament. (Trista vida la nostra, que hem de patir per poder arribar a l'hora a treballar).

 

 


DIJOUS 14-6-07 (23:56 h.)
El què m'agrada més del món, després de les coses evidents, és el moment que aixeco les persianes al matí quan em llevo.
Aquests tres o quatre segons d'incògnita en què no saps com trobaràs el cel i el temps que fa.
(La veritat és que sempre abaixo les persianes abans d'anar a dormir perquè així quan em llevo les hauré d'apujar).

 

 

 

DIJOUS 14-6-07 (12:48 h.)
Avui al matí, quan he aixecat les persianes, a la teulada del davant, una gavina s'estava menjant un colom a cops de bec.
M'ho he mirat una estona.
Després me n'he anat a fer els sucs de taronja.

Ahir com que era el meu sant (Sant Antoni de Pàdua. Patró dels paletes), un altre Toni em va regalar un disc.
(Original. Del nostre cantautor galàctic preferit!)

l al vespre sopar amb els meus pares, la Maria i en Miquel. Estàven molt contents perquè era el sant del meu pare i el meu... i també perquè ja estan instal·lats al pis.

Dos amics meus se'n van a un altre país a fer la guerra.

 

 

DIMARTS 12-6-07 (22:04 h.)
La Mai que és una joia envia una perla de molts quilats
http://www.factoryfilms.net/pop.php?file=FuyijaMiyagi_AnkleInjury.mov
que és un tema que vàrem posar vàries vegades la tarda de la barbacoa.

També està molt bé
http://www.factoryfilms.net
que és una productora de videoclips indies. S'ha d'escollir el director i triar el vídeo...

Vaig estar amb l'Eva, la Marta i la Marta... i els hi vaig ensenyar el cartell.
Els hi va agradar. Estàven contentes.

Amb la Natàlia vàrem veure "La Dàlia negra" de Brian de Palma (És una pel·lícula molt fluixa que ni salva l'Scarlett Johanson, que fa de femme fatale... el mateix paper que feia Kim Basinger a "L.A. Confidental").
Tot és molt forçat, sense emoció. Els actors són sosos, insípids. El protagonista (Josh Harnett), molt guapo. Inútil. Té la mateixa cara durant tota la pel·lícula.
És com un ninot de plastilina...
(Hi ha l'escena , per exemple, que es dóna el lote amb l'Scarlett i es tiren sobre la taula parada amb el sopar; que mai no s'havia vist tant poca gràcia per llençar les estovalles al terra...)

Com que va ser culpa meva que miressim aquell desastre (Brian de Palma sol ser una garantia... fins i tot hi ha una escena amb escales, que sol ser l'especialitat de De Palma) avui he llogat "Salvador" que la Natàlia fa molt temps que volia veure-la.
Per compensar.
Els errors es paguen.
Sempre.

 

 

DILLUNS 11-6-07 (20:33 h.)
Fascinat com sempre pels fenòmens mediàtics, m'he deixat portar per la inèrcia de les modes i he entrat al youtube per buscar vídeos de la Cory Kennedy.
Alguns exemples:
http://www.youtube.com/watch?v=E49c2xjvHho

http://www.youtube.com/watch?v=JTKPX2ctYnk&mode=related&search=

http://www.youtube.com/watch?v=cMmD6gc-ovY&mode=related&search=

Aquesta noia de només 17, està causant sensació i s'ha convertit en un fenòmen de masses a la xarxa. Ni tant sòls és model però ja comença a sortir a les revistes de paper.
Aquest estil yonqui/casual/teenager...
Potser la setmana que vé ja hi haurà una altre noia o potser és el principi d'una llarga carrera. Qui sap. Hem de reconèixer que tè bon gust triant la roba...
Cadascú que decideixi si la noia és un fenòmen...

Com que és la primera setmana del mes, seguint el meu patró, m'he gastat els diners a la llibreria i a la botiga de discos (jo que sóc d'abans de l'itunes... Ahir amb la Natàlia vam comprar per la seva mare un disc a l'itunes perquè li buscàvem una cançó d'en Serrat que no la trobàvem i que no sortia als cds que anàven amb el diari... Es fa estrany comprar coses invisibles que no les pots tocar... Pagues i t'envien uns bits...).

Sóc com els americans... M'agrada comprar en quantitat.
(Com aquells que a la que hi ha el mínim rumor d'un conflicte armat internacional van de seguida al super a buidar les estanteries...)
Imagineu que hi ha una explosició termonuclear i hem d'estar uns mesos amagats a un refugi antinuclear i no tens llibre. Ens morirem d'aborriment!
Et pot venir de cop un grip i t'has de quedar uns dies al llit i sense llibres. Fatal!

De llibres m'he comprat:
-LA CEREMONIA DEL PORNO. D'anagrama. Que és un estudi de la pornografia. M'interessa molt la pornografia com a concepte físic, una persona ensenyant coses davant d'una altre. Aquesta cosa visual.
Promet molt. Els títols dels capítols del llibre són, ja d'entrada, adictius: "Compromiso y ceremonia", "El porno como lugar", "El amateurismo: lo real como utopía"...
Del porno deia Gore Vidal: "Uno, al principio, ve un poco; luego un poco más y al final sólo ve pornografia."
Com diu un dels autors en una entrevista de promoció: "El porno es más la relación con la imagen que actividad sexual."

-EL NADADOR DEL LOWER EAST SIDE d'Arthur Nersesian.
A la portada l'anuncien com "una historia salvaje de amor, arte, drogas y muerte..."
Necessito novel·les per poder-ho anar combinant amb els assajos, per respirar una mica.
Té pinta de ser una cosa fresca. No sé, tinc bones referències de l'autor...
Una història d'un pintor que viu dins d'una furgoneta... todo por el arte... una cosa molt estripada...
(Tinc la obsessió que quan hi han novel·les o pel·lícules d'artistes, m'ho compro tot... Normalment ens pinten (pilleu el xiste??) com uns desquiciats, desequilibrats, alcohòlics, pervertits... La culpa és d'en Van Gogh, que des de l'orella res ha sigut el mateix...)

-LAS VESTIDURAS DEL DIABLO.
És un experiment que pot ser una sorpresa. És la història de les ratlles (les visuals. No les altres). A l'edat antiga les ratlles eren per marcar les prostitutes, els bojos, els presidiaris (recordeu los hermanos Dalton)... Les ratlles eren sinònim de dolent, de diferent.
Ara les ratlles són una cosa fashion, exemple de com canvien les coses amb el temps.
Total, si és un pal, el llibre només té 150 pàgines.

De discos:
-Murmur "Seasize".
Fa tres mesos que el vaig encarregar i no arribava (em passa que sempre demano coses estranyes i díficils de trobar, però quasi sempre acaben arribant).
Molt bons. De Barcelona. Rotllo postrock tranqui amb veus.
(Els vaig descobrir perquè sortien a un recopilatori de Rhonda records)

-Conxita "amb lletra petita".
El packagin és deliciós i per més inri són molt bons. A més canten amb català.
http://www.conxita.org

-El dels Lcd Soundsystem, que el tenia gravat, però quan sóc fan els vull tenir originals.
Aquest és brutal!! La 6 és acullonant!

El pròxim mes més coses!

 

 

 

DISSABTE 9-6-07 (21:08 h.)
Una frase de la novel·la "Falling Man", la pròxima de Don Delillo.
"-No hay después . Esto fué el después. Hace ocho años pusieron una bomba en una de las torres. Nadie dijo entonces qué sucedería después. El momento para tener miedo es cuando no hay razón para tener miedo. Ahora ya es demasiado tarde."
Don Delillo és el millor. Així de senzill. La gent diu que el millor és en Philip Roth (que també) però el millor de veritat és en Delillo.
(XAFARDERIA DE LLIBRETER/MALES LLENGÜES: En Philip Roth no va acceptar l'últim premi Princep d'Asturies de literatura perquè deia que si li donàven aquest no li donarien el nobel. Segurament es quedarà mirant a Pamplona perquè ni un ni l'altre. El molt cregut es quedarà a dos velas. Després Paul Auster va dir que si i de moment té un premi que ja no li treu ningú...)

Títol pel quadre de la cadira (que serà un Superman assegut a una cadira mirant el món...):
"En la tercera mitad de nuestras vidas" (Volia titular-lo en català... "A la tercera meitat de la nostra vida" però no sona tant bé... "meitat de" o "meitat de les nostres"... sembla com una muntanya rusa... De fet tant és perquè el títol és el menys important.
Feia dies que estava perseguint un quadre i avui l'he trobat. Tenia l'imatge i necessitava l'idea.
Llegia avui l'entrevista que fan als Planetas al Rockdelux nou i J, el cantant, en un moment donat diu "estamos empezando a vivir la segunda mitad de nuestras vidas" i és com si hagués trobat la paret que faltava perquè la teulada s'aguantés!
Estic content perquè volia una idea per un quadre nou i feia dies que buscava. La tercera meitat de la nostra vida, aquella on les metes ja s'han aconseguit i tothom es dedica a mirar el cel i veure passar el temps...
Encara ja no sé com serà el quadre però ja tinc la cadira i el títol... ara ja s'anirà fent sol... Tenia ganes d'un quadre emocionant, de sentir coses amb la idea, que fa temps que no em passa...

Dia estrany.
Molta calor . Alguna cosa em volta o encara és ressaca del PrimaveraSound...
Hi ha hagut la familia de la Natàlia a dinar i hem menjat molt! (feia molt temps que no tenia la sensació d'embafat).
La Natàlia ha fet una fideuà impressionant!

Sensació estranya quan la familia ha volgut veure quadres... que mai els havia ensenyat res.
És curiós veure la reacció de gent neutral i no contaminada per l'experiència de l'art.
(Pinto per mi però després la gent participa de l'experiència visual...)

A les 9 de la nit m'he dutxat amb aigua freda perquè tenia molta calor.

 

 

 

DISSABTE 9-6-07 (00:45 h.)
Acabo de tancar la tele quan fan un reportage d'en John Le Carré.

Per qui pinto?
Per algú que no em coneix de res i està veient els quadres des de 200 quilòmetres lluny d'aquí ? Per la gent que em diu que tenen ganes de veure quadres nous?? Pels veïns?
Em sembla que pinto per mi sol.
Sóc el filldeputa egoïsta més gran del món...

Idea nova per un quadre. Un porc enfilat sobre una cadira.

 

 

 

DIJOUS 7-6-07 (00:14 h.)
He acabat un altre quadre.

Es titula: "El infierno es el sitio donde te queman dos veces: primero por dentro y luego por fuera".
Ha quedat una cosa molt geomètrica. Partit amb dos nivells. Ha quedat impecable (no està bé que ho digui jo) però encara no sé si m'agrada. Gràficament ha quedat molt fred, no hi ha emoció...
És un quadre com de cirurgià, d'ingenieria; tot està molt calculat.
No estic acostumat... Tot ho havia dibuixat abans amb l'ordinador: la casa és d'un quadre de Hooper (aquelles atmosferes de casa solitària en plan "Funny Games" de Haneke), el Jeep... (Vic està plè de tot-terrenys) i els arbres crep que els vaig dibuixar jo i després els vaig retocar amb l'ordinador. El què m'agrada més del quadre és el columpio.
Les fotos de la part inferior són de l'Eulàlia. D'un treball molt maco que té d'un combat de lluita.

Ara ja començo a treballar amb "Braços de princesa".

Un s'imagina a Susan Sontag com la nena repelent i empollona de la classe: la nena que no para mai de llegir i sempre treu matrícula d'honor...
Escrit, en diferents capítols pel The New York Review the Books durant el 1973. "Sobre la fotografía" és converteix en un recull d'assajos pioners en la manera de definir la fotografia i els significats que aquesta té. Què suposa per a l'observador i quina informació dóna la fotografia, etc...
Al segon capítol Susan Sontag es para a observar el treball de Diane Arbus (jo molt fan del seu treball. L'antològica que li van fer al Caixafòrum, ha sigut l'última exposició que m'ha fotut una bona castanya de veritat...)
"Buena parte del misterio de las fotgrafías de Arbus reside en lo que insinúan sobre los sentimientos de los modelos después de que accedieron a ser fotgrafiados."

"Arbus jamás habría fotografiado accidentes, acontecimientos que irrumpen en una vida; se especializó en colisiones privadas y lentas la mayoría de las cuales estaban ocurriendo desde el nacimiento del sujeto."

M'agrada molt això: "colisiones privadas" (Avui hi he pensat bastant... els xocs interiors...)
"Las fotografías de Arbus -con su admisión de lo horroroso- evocan una ingenuidad esquiva y siniestra a la vez, pués esta se basa en la distancia, el privilegio, la impresión de que al espectador se invita aver realmente lo otro."

"Arbus tomaba fotografías para mostrar algo más simple: que hay otro mundo."

"Y siempre la vida cotidiana con su inagotable provisión de rarezas, si se tiene ojo para verlas. La cámara tiene el poder de sorprender a la gente presuntamente normal de modo que le haceparecer anormal. El fotógrafo selecciona la rareza , la persigue, la encuadra, la procesa, la titula.
<<Ves a alguien en la calle -escribió Arbus-, y lo que adviertes sobre todo es el defecto>>."

Vaig estar ahir veient les fotos del "Projecte NAS" d'en Jordi Lafon al Casino de Vic.
Una exposició, impressionant en quantitat i excel·lent en el seu muntatge perquè utilitza totes les possibilats del lloc.
Unifica les diferents persones en benefici del nas. Tots acaben convertits en el mateix.
(Crec que és una exposició que en el context de Vic perd conceptualment molta força perquè es converteix en una sopa de lletres per trobar els coneguts. És una mostra que funciona més en l'anonimat dels fotografiats perquè llavors el nas agafa tot el significat que realment hauria de tenir.)

 

 

DIMECRES 6-6-07 (00:50 h)
(AVÍS:Totes les fotos les vàren tirar l'Albert i en Jordi, crec...)
Una vista en prespectiva dels afortunats que vàrem poder gaudir del meravellòs dinar (aquesta barbacoa que l'Albert va organitzar amb tanta il·lusió) i que sempre recordarem com la tarda en què va sonar 5 vegades el "Young Folks", el gran hit de Pete, Bjorn & John...



En Jordi (que va arribar quan tots encara dormiem, ens va donar una lliçó de bones maneres a tots i es va fer ell sol una barbacoa impecable!!):


En Jordi (2) ballant: (o alguna cosa semblant)


Jo (de resaca):


En un moment de la tarda, quan vaig cantar el "My way" de Frank Sinatra amb el "bardolino" de'n Jordi:

Un poema visual, en plan Brossa, que ens va sortir:

En Jordi (3) i la Mireia, a la terrassa, en plan relaxats:

En Made:

Els Locomia a mitja tarda:

En Jordi (2) i la Mireia preparant amanides:



L'esquadra teutona (a una punta de la taula):


Los detectives salvajes (Arturo Belano i Ulises Lima) saludant al respectable:
con cariño para Bolaño...

L'Elena parant taula (ningú es va dignar a a ajudar-la, i a més van i li tiren fotos):

En Jordi fent-li un massatge de taronges a en Jordi (2):

En Guillem i l'Iñaki:



L' X content:


La barbacoa al principi:

La barbacoa al final:


Algunes fotos del festival (totes amb la màquina de'n Jordi (2).
En Jordi (2) en plan antiglobalización abans de començar els The Fall:



Jo en ple The Fall (bastant desenfocat i desencaixat... ja il·luminat per les bombetes):


La Laura , que de cop i volta, va aparèixer, com una fada enmig de milers de monstres, quan els The Fall:

En Maijel:


(Quin ulls!!!!!!!!!!!!!!!!!)
Una noia que de cop, treu una polaroid (enmig d'un festival) i ens tira una foto... i nosaltres ens hi tornem.

En Positive Actitude amb en Pablito:


Unes noies amb postals de la web:
(Jo anava donant postals a les noies que:
A-Eren guapes (No segueixo cap criteri estètic objectiu. M'han d'agradar).
B-Portaven bolso (perquè és la manera que no llençin la postal. Així la guarden i quan arriben a casa troben la postal i potser entren a la web...).


Les sabates blaves d'una noia:
(crec que era la nòvia de'n Pablito... però no n'estic segur...)

LA MILLOR FOTO DEL FESTIVAL!!!:
Una segurata del festival amb un adhesiu del Miedo (que l'Iñaki i en Jordi (2) anaven repartint):


El Sr. Chinarro durant la seva actuació:
(Ens agrada molt la 3 de l'últim disc!).



Jo ballant amb una noia:
(no recordo gaire res d'aquella nit... o sigui que no us puc explicar gaire, ni de la nit ni de les noies...)



Pedazohombre, pedazo foto:
En Gil (qual James Dean):



Estic llegint aquests dies "Sobre la fotografía" de Susan Sontag:
"Al enseñarnos un nuevo código visual, las fotografías alteran y amplían nuestras nociones de lo que merece la pena mirar y de lo que tenemos derecho a observar. Són una gramática y, sobre todo, una ética de la visión. Por último, el resultado más imponente del empeño fotográfico es darnos la impresión de que podemos contener el mundo entero en la cabeza, como una antología de imágenes."

"Coleccionar fotografías es coleccionar el mundo."

"Las fotografías son quizás los objetos más misteriosos que constituyen, y densifican, el ambiente que reconocemos como moderno. Las fotografías son en efecto experiencia capturada y la cámara es el arma ideal de la conciencia en su talante codicioso.
Fotografiar es apropiarse de la fotografía. Significa establecer con el mundo una relación determinada que parece conocimiento, y por lo tanto poder."

 

 

DILLUNS 4-6-07 (20:58 h)
Bueno (bé), podem dir que hem sobreviscut (emocional i físicament) al PrimaveraSound... un any més.

El millor del festival... els Amics! Per ordre alfabètic (faig servir l'agenda del mòbil...): l'Albert (per tot), l'Elena (que no la tinc al mòbil, però que suposo que no va amb H), en Gil (per la música passada, present i futura) (aquest remix que farà!!), en Guillem (que sempre riu), l'Iñaki (per l'inspiració però no li perdonaré la renuncia del dissabte), en Jordi (el més punk i aquella camiseta a ratlles tan maca!), l'altre Jordi (que no sé el cognom però sort que va venir i va fer la barbacoa que havia de fer jo...), l'altre Jordi (que feia molts dies que no ens vèiem i em va explicar què és un "bardolino": el barret que portava en Frank Sinatra i (vermell) l'Al Capone...), en Lluís (poeta maldito a punt de publicar el seu primer recull de poemes...), en Made (impecable i perfecte com sempre), en Maijel (la versió alemana de sempre content), la Mireia (la secció femenina del weekend i que aconseguí que no sembléssim un equip de vikings suats) (que va fer unes amanides boníssimes!) i en Xelo (que debutava amb nosaltres i que el despertàvem per ballar... perdona'ns, quina paciència que tens!) per la pinya...
Vàrem estar il·luminats per milions de bombetes.
Les nostres cares tenien una ratlla permanent en forma de somriure!

El grup del festival (en la meva modesta opinió) van ser els The Fall.
El País d'ahir (Luís Hidalgo) deia:

Altres grups que em van agradar: Justice, Hot Chip, Fumiya&Miyagi, Dj Yoda, Diplo, Luomo, Hell, Ivan Smagghe, People are Germs, Shitdisco, Sr. Chinarro...
La veritat és que ha sigut l'any que he vist menys rock. He vist molta electrònica i djs. He tingut la sensació que estava vivnt una rave de tres dies.

NOTA A LA 01:28 h.: Ara vindrien les fotos del festival, però s'ha fet molt tard i me'n vaig a dormir. Si em queda temps les poso demà.

 

 

DIJOUS 31-5-07 (00:18 h)
Fernando Gutiérrez (dissenyador gràfic): "Hay más revistas que nunca. Más acceso a la información que nunca. Y más información por descifrar que nunca."

Ignacio Carrión (escriptor i períodista): "La vida es interesante aunque no tanto como la literatura."

En Jordi ha enviat un missatge dient que a Barcelona passen sencera la pel·lícula de 15 hores d'en Fassbinder.

He començat una sèrie de... (és massa indecent i politícament incorrecta per poder-ho explicar aquí en el diari de la beca); una cosa molt ràpida amb boli.

Demà PrimaveraSound. Alguns grups que vull veure: The Fall, Diplo, Klaxons, Herman Dunne, Architecture in Helsinki, Hot Chip, Dj Yoda, Veracruz, Hell, White Stripes, Shitdisco, Modest Mouse, Luomo... En tinc ganes però em fa molta mandra... Molta marxa, música, dormir poc... (A veure si aprofitant que estic a Barcelona puc fer un parell de recados...). Albert, Iñaki, Guillem, Mireia, Gil, Txelo, Jordi... Una barreja entre una casa de colònies i Sodoma i Gomorra. Un mix de tres dies entre el cel i l'infern.

Les putes mudances no s'acaben mai. Però va la pena aguantar només per veure la cara de content de la meva mare i el meu pare.

Avui parlava de política (i dels resultats de les eleccions d'aquest cap de setmana) amb un amic al mig del carrer i ha passat una noia i el meu amic ha dit: "Que guapa!!..." i va i jo només se m'acudeix contestar: "Hi ha de tot..."
("Hi ha de tot". És un bon títol per un quadre.)

 

 

DIMECRES 30-5-07 (12:40 h)
Estic disposat a una guerra atòmica contra els gustos estètics de la classe mitja.
Tenen uns plantejaments horrorosos que vorejen el camp i el kitsch; aquesta por a la modernitat representada per la novetat. Qualsevol cosa diferent és entesa com un atac al benestar. La ignorància i la por són els millors aliats de la idiotesa i el desconeixement.
Dimiteixo d'aquesta classe! Presento la meva dimissió formal.
Tiro cap avall.

Tinc dibuixada ja frontalment, tota l'Enciclopèdia Catalana. Volia fer-la tota rosa però ahir vaig pensar que potser la faig de colors diferents. No sé, m'he d'acabar de decidir.

(El del meil amb el miniconte era en Rafa).

 

 

DIMARTS 29-5-07 (13:37 h)
Ortega i Gasset li va dir un dia a Octavio Paz: "Aprenda usted alemán y después póngase a pensar."

 

 

DILLUNS 28-5-07 (21:11 h)
He estat una mica indecís tot el dia i al final m'he abstingut (igual que el 54% de la ciutadania...). Volia anar a Barcelona a veure el showcase de B-Core Records a la Sala 2 però m'ha fet mandra i no hi he anat.

Després volia anar a córrer i he preferit quedar-me a casa i acabar el "Vila-Matas portátil", que em faltàven 20 pàgines.

És com si hagués corregut una estona perquè hi ha llibres que són com una marató (a vegades per llargària, per argument o perquè es dispara en mil direccions...).
Les últimes pàgines han sigut com quan corres amb els braços alçats mentre travesses la meta, tot i que a vegades els finals són com les caigudes d'un precipici.
El llibre és com un "Desmontando a Harry", com un retrat cubista de molts punts de vista.
Explica les seves constants i les seves busquedes i defineix el seu estil.
Molt bò.
M'ha inspirat una mica per la "Cartografia del No", amb tota aquesta idea (sobretot a "Bartleby y compañia") de la gent que abandona per pròpia voluntat.

Ha arribat l'Adicciones nou. Amb un groc matador (contra els punkies) i de regal amb la segona de les "Recetas de Iñaki".

M'han enviat un meil anònim (jo sospito que està enviat des de la Universitat de Vic) amb un miniconte...
Diu així: “Un hombre fue a un lugar. Se sintió bien y se quedó. Yo me quedé aquí y no puedo contar nada. Este cuento es un anticuento, porque aunque sólo cuenta lo que se puede contar, no cuenta nada de lo que pasó. Y aún así, quizás transmite la nostalgia del hombre que se fue y la inquietud mía, que me quedé”.
No sé.

Tinc una altre perfil per les siluetes de tir (que no me'n recordava i ho tinc aparcat a l'escriptori de l'ordinador).

 

 

DIUMENGE 27-5-07 (22:23 h)
Mentres escric això es comencen a saber els resultats de les eleccions locals. Tots pujen i tots baixen com a la borsa (però tots diuen que han guanyat).
La gran derrota dels polítics (tots) és que ha votat només menys de la meitat de l'electorat. Potser la percepció que té l'audiència dels candidats és nefasta.
Tots col·loquen molt ràpid els seus retrats als carrers i ara encara tardaran molts dies a treure'ls; encara haurem de veure les seves cares retocades i maquillades penjades a les faroles, amb aquests somriures de monalisa que tenen tots...

Com a ciutadà tinc el dret de reclamar uns polítics (i candidats) més intel·ligents, amb més classe, més ràpids de reflèxes, més elegants... Més silenciosos però més efectius.

Dia tranquil al Montseny amb la Natàlia, l'Eulàlia, en Jason, la Xixu, en Jofre i l'Emma.
Hem vist plantes medicinals, hem dinat i hem jugat a cuita i amagar.

 

 

DISSABTE 26-5-07 (23:00 h)
Cremem les cursives abans d'anar a dormir!

 

 

DIVENDRES 25-5-07 (21:53 h)
Estem a Pallejà, on avui dormirem i demà dinem a Saragossa amb tota la família de la Natàlia.

No hem pogut anar a l'inauguració del Projecte NAS de'n Jordi Lafon però hem aprofitat que erem a Barcelona per anar a una minifira de llibres il·lustrats a la llibreria La Central del Raval, que ahir la Mireia ens va dir que feien. (S'acaba demà i és una llàstima que no duri més dies perquè ho podria veure molta més gent.
Un fira amb llibres i fanzines al·lucinants. Dibuixos preciosos, virgueries acullonants. La gent treballa molt, i molt bé.
És un d'aquests llocs on et fan venir ganes de fer coses, on admires el treball d'altre gent i t'agafa enveja. Sortim d'allà flipats a tope!
Agrada veure que hi ha tot un món subterrani d'on surten i es produeixen moltes coses increïbles, molt maques.
Editorials molt petites i entusiastes, amb un gust exquisit.

Un parell de webs d'aquestes editorials:

http://www.milimbo.com

http://www.lospapelespintados.com

L'Albert informa que el concert d'ahir dels Tarantula al Sidecar va estar molt bé però que hi ha molt mal rollo entre el cantant (que ja ha tornat de Murcia) i la resta del grup.
Que potser ja no arriben a tocar la setmana que vé al Primavera...

Tinc un parell d'idees per algun quadre nou, però no sé quan fer-los.

 

 

DIJOUS 24-5-07 (21:32 h)
Ahir vaig veure "Zodiac". La nova pel·lícula llarguíssima de David Fincher (El director de "Seven" i "La habitación del pánico".
Sembla que s'hagi fet gran i es passa els 258 minuts que dura fent travellings (molt elegants)... travelling amunt, travelling avall... travelling cap aquí, travelling cap allà.
Ha perdut aquell ritme de vídeoclip que el caracteritzava i tot és supersutil i calmat (només perd el control a l'escena a càmera ràpida de l'edifici en construcció... que pensant-ho ara no li fa cap falta a la pel·lícula perquè no aporta cap informació, només és un vacilada visual...)
Tots (totes) els protagonistes ho fan molt bé (fins i tot la Chloé Sevingy que com sempre està molt guapa!)
.
(Nota: Chloé Sevingy junt amb Kate Moss i Winona Ryder són les muses de la meva generació. Però a mi, la que m'agrada més és la Fairuza Balk, que feia de prostituta enamorada de l'Andy García a "Cosas que hacer en Denver cuando hayamos muerto."...).
He pensat que el cine, entès com experiència i llenguatge és important com a formació per qualsevol persona interessada en l'estètica, per créixer visualment.
S'ha d'anar al cine amb els ulls oberts.

Ha arribat avui l'Adicciones PorquéSí que l'ha fet en Lluís , i la veritat és que està impressionant! M'ha agradat molt!

Us ensenyo el quadre (calculo jo que el devia fer l'any 98 o 99) que vaig trobar a casa dels meus pares fent el trasllat (i que de fet és l'únic que he guardat...) i que ja no recordava i m'ha agradat molt.



Ja feia servir serigrafies (era el temps que tenies que portar l'imatge a mida real i en paper... ara ja es pot preparar amb l'ordinador). Hi ha una pàgina sencera serigrafiada d'un article de Rosa Montero i una foto i el DEMOCRACIA (que hauria de portar accent i que ara no ho hagués fet mai a mà).

Ha enviat un meil l'Albert (és un (igual que jo) freakiefan!!: els veurà dos cops en una setmana!) perquè avui toquen (a hores d'ara) els Tarantula al Sidecar.
L'envejo, avui, (perquè viu a Barcelona) però és que no puc amb tot i tinc que descansar una mica.
Dilluns fan el showcase de B-Core Records a l'Apolo.
Just d'aquí a una setmana, ara, a les 23:15 estaré al Primavera.



DIMARTS 22-5-07 (22:33 h)
Estic començant a treballar físicament en el quadre de l'enciclopèdia catalana i ahir em van trucar que ja està serigrafiat el quadre de l'infierno...
I aquesta setmana hauria de deixar a punt per l'impressió final "Braços de Princesa" per poder-lo portar a imprimir la setmana que vé, que estic uns dies a Barcelona pel PrimaverSound.

L'Albert, en plan freakiefan, m'envia totes les dates de la gira d'estiu dels Tarantula:
"24 may 2007 22:00
CABARET "Fiesta Despedida del Sidecar" Barcelona.

2 jun 2007 18:00
PRIMAVERA SOUND (Mini música) Concierto en la guardería bcn.

7 jul 2007 22:00
Castellar del Vallés El Vallés, Barcelona.

20 jul 2007 22:00
Fiesta Mayor de Sant Vicenç dels Horts Sant Vicenç dels Horts, Barcelona.

28 jul 2007 1:00
Razzmatazz."

A la taula de merchandising venen vinils serigrafiats i xuxeries punk...
No em puc estar de comprar per tres euros un minicd de The Joe K Plan.

Sempre m'enterneix quan algú és capaç de retallar x cartolines per fer uns packagings naïf...
http://www.myspace.com/thejoekplan

Després del concert del dissabte vàrem acabar escrivint poesies d'una sola línia (a la barra d'un bar amb el boli d'un camerer...)
pel davant

i pel darrera

Com que ja arrastràvem massa el boli, ara costa d'entendre...
Alguna frase que em entès (tot i ser la meva lletra):
-Hazme otra cosa.
-Me gustan las montañas nevadas con pezones.
-Mañana si me acuerdo volveré.
-Fresas en el asfalto.
-Ahora le voy a pedir al camarero si en este bar venden cocaina.
-Mirar a lo lejos es como mirarte al espejo.
-A partir de hoy todo empezará por T: Tú, Tú y Tú...

Lliçó d'humilitat: Estic ajudant als meus pares a fer mudances i m'he trobat moltes coses que havia fet quan estudiava i que ja no recordava.
Tot molt dolent i que no aguanta ni un cop d'ull de 5 segons.
He llençat moltes coses.

Enveja sana de la web de l'Iñaki (que és molt maca)...

http://www.txelografia.com
és molt maco gràficament l'apartat de les camisetes.
(També enveja sana!)

El meu germà m'envia fotos de quan s'esperàven a l'aeroport per marxar cap a Glasgow.
(La majoria de fotos són de noies guapes vestides de blanc-i-blau.)
Ni ha una de molt poètica on surt el marcador que anuncia els vols i no hi surt el seu.
Mentre s'esperàven Glasgow s'allunyava.

 

 

DIMARTS 22-5-07 (01:03 h)
Un espabilat deia que qualsevol nit pot sortir el sol.
Les llums del bloc de pisos del davant es van apagant.

Vam veure el grup d'Oscar Abril. Canten i reciten als filòsofs francesos dels 60... Una cosa molt intel·lectual i sèria però també fresca.
(Hi havia en Ramon a la bateria. Tinc que preguntar-li, el dia que el vegi, com ho fa per recordar les cançons i no comfondre's perquè toca a 3 o 4 grups a part dels seus projectes....)

Al sortir, un sopar impecable a un restaurant nou dins el Mercat de Santa Caterina amb bon vi, bona cuina (amanida de formatge de cabra+raviolis de bolets+lassanya de fruits vermells) i bona companyia (no es pot demanar més...).
Un restaurant que acabarà sent conquerit pels turistes més refinats perquè la seva cuina és moderna i cosmopòlita i els seu interiorisme funcional i chic.

El concert dels Tarantula va ser la cosa més punk del món.
No hi havia el cantant perquè el dia abans havien tocat a Múrcia i s'havia quedat allà (se suposa que per culpa d'alguna murciana. No deixes tirats els teus companys sinó és per una noia... suposo.)
Total, que anaven demanant als seus amics que sabien la lletra de les cançons que pugessin a l'escenari a cantar... (un tal Ortiga, molt alt i taquicàrdic (en plan Joy Division) va estar impecable.)
No van tocar "PonyBoy" però si "Policias y secretas".
Un grup amb estil, estètica i actitud. (Si esteu interessats en aquest trinomi no us perdeu "Factor X" cada dia al Cuatro.

L'endemà en un plafó electoral hi ha escrit a mà i amb rotulador "Todos mienten" que funciona més bé com slogan que totes les frases màgiques dels candidats.

Tenia que agafar el Metro i la màquina dels bitllets no anava (tenia 20 euros) i no portava tarjeta de crèdit i vaig saltar per sobre la barrera.
Demano perdó a l'Ajuntament pel delicte que vaig cometre però tenen que fer que les màquines expenedores funcionin bé (Estació Diagonal. Diumenge) perquè ni havia dues d'espatllades i la tercera no volia bitllets.
(És que a vegades la gent comet delictes en contra de la seva voluntat...)

Notícia bomba: Els germans Cohen han estrenat a Cannes aquest cap de setmana la versió filmada del llibre "No és país para viejos" de Cormac McCarthy.
(La millor novel·la que vaig llegir l'any passat, empatada amb "Los Girasoles ciegos".)
Una novel·la brutal on un xerif a punt de jubilar-se (Tom Lee Jones) empaita un assassí despiadat (Javier Bardem) que no es cansa de matar innocents.
Una cosa molt shakespeariana i dura. Frases curtes que tallen igual que el gel o el foc.
Em venen ganes de tornar a obrir-lo i rellegir trossos a l'atzar i olorar l'olor de sang i mosques que desprèn el llibre.
Trobo alguna frase subratllada amb rosa:
"Dijo que sabía que íria al infierno. De sus propios labios lo oí."

"Nadie es invencible.
Alguien lo es."

"Siempre se paga demasiado. Sobre todo por las promesas. No existe promesa que sea una ganga. Ya lo verás. Quizá ya lo has visto."

"Si los mataras a todos tendrias que construir un anexo en el infierno."

"Yo no he apostado nada.
Claro que sí. Lo ha estado haciendo toda su vida. Solo que no se ha enterado."

"Se acabó como se acaba todo. Nada dura para siempre."

 

 

DISSABTE 19-5-07 (15:06 h)
Al País d'avui hi ha una entrevista amb foto a Justo Navarro.

Ho dic perquè fa temps que col·lecciono fotos d'escriptors davant dels seus llibres...
Estanteries plenes de llibres. Els escriptors sempre davant els seus exèrcits de paraules.
Els escriptors són els llibres que han escrit o els llibres que encara no han escrit?
Hi ha en els escriptors aquesta cosa acumulativa dels llibres no escrits per ells, d'històries llegides, de vides somiades.
M'agrada veure'ls impecables, imperials davant les seves estanteries, orgullosos de les seves lectures i del seu llibre present (normalment surten al diari quan guanyen un premi o presenten un llibre nou) com si d'una victòria es tractés; com un país nou conquerit.

La cosa d'acumular vé a compte d'un article de Rosa Montero al dominical del País de diumenge passat en què explica i defineix el Síndrome de Diógenes.
Aquesta obsessió que tenim les persones d'acumular, de recollir frenèticament coses. Estem en una societat què ven productes tridimensionals amb nom pròpi. Les cases s'han convertit en contenidors de coses i no de persones. Sóm esclaus dels productes
(El negoci està en les estanteries.) (De fet, trobo irreals aquestes cases, que surten als dominicals dels diaris i a les revistes de decoració, on no hi ha llibres ni fotos dels ocupants ni records, ni res; com cases mortes per dins....).
Em reconec en la patologia de Diógenes. Tinc aquesta obsessió per acumular, sobretot paper i retalls que a vegades es converteixen idees i a vegades aquestes en quadres... I trastos... I discos, llibres... Intentant conquerir-los tot i que normalment em conquereixen ells.
És una droga.
(Que m'agrada molt: Sóc un yonky de la societat de consum.)

També vé a compte perquè tinc que ajudar als meus pares a fer una mudança i el meu pare deia que no sap que llençar, que si fos per ell no tira res...
Jo els hi he dit que em quedo l'Enciclopèdia Catalana (Segona edició, 24 volums) que sempre m'ha agradat molt, però com que no tinc lloc que me la guardin ells al pis nou.
Si estic de sort potser me la deixen d'herència...
Estic sepultat.

Falten poques hores pel concert dels Tarantula.
El dia T.
Ja s'acosta.
És aquí.

 

 


DISSABTE 19-5-07 (03:34 h)

Ja tinc els monopatins!!



Ara ja puc començar a pensar en les caixes de cartró i tirar les fotos (haviam si podem fer la sessió abans d'agost).

He acabat el quadre "2x1":

Un quadre senzill. És un d'aquests quadres que giren al voltant de la forma dels quadre. 2 idees, 1 quadre.
Separades, totes dues, es complementen.
Meta-pintura. La idea com a tema.

Com que és divendres l'Iñaki ha bombardejat amb un pilot de col·lages digitals.
Però avui ha anunciat l'adreça de la seva web:
http://www.nozap.net
Hi han tots els seus projectes...
(Una web necessària!!)
(Ara només falta la web d'Adicciones PorquéSí, la web de'n Jordi, la web de'n Lluís, la de l'Albert, la de'n Ton, la de'n Made...)

L'Eulàlia ha estat aquí fins les tantes de la nit. Hem estat preparant coses noves de la web. Durant aquesta setmana les anirem penjant i anireu veient novetats...
De postres per sopar li he fet un batut de maduixes (bastant bò, sigui dit amb modèstia!). Ha quedat amb la textura adient (És que era la primera vegada que el feia i no sabia la proporció de llet.)

Quan ella se n'ha anat m'he quedat una estona a treballar. He mirat per la finestra i es veuen finestres d'altres blocs de pisos amb els llum obert. (A les 5 del matí.) (¿Potser també estant fent webs a altes hores de la matinada?)

Me'n vaig a dormir.
És molt tard.
Bona nit.

 

DIJOUS 17-5-07 (20:44 h)
Poca cosa.

El temps va passant. La setmana ja s'acaba.

Ha arribat un meil de Rutabike perquè a la web ja hi ha penjada una ruta que explica com es pot travessar Catalunya sense baixar de la bici...
"una travessa que recorre tot el país. Les quatre capitals, algunes de les ciutats més representatives (Solsona, Ripoll, Olot), pobles amb encant (Prades), les Serralades costaneres, les planes de l’interior, el prepirineu. 12 dies, 750 quilòmetres i tota la informació que necessites. Pots seleccionar trams, adequar-los a les teves disponibilitats, adaptar-los als transports disponibles, escurçar o allargar les etapes. Les fotos de cada etapa us poden donar una idea mes clara del que proposem."
http://www.rutabike.com
Una web pels amants de l'aire lliure i els espais oberts!!

Ha arribat una postal molt xula de'n Maijel

Falten dos dies pel Festival Pegatina (dissabte a les 9 amb els Tarantula, Grabba Grabba Tape i els The Drone) i l'Albert diu que abans passarem per la Sala Castelló (??) per veure el concert de presentació del primer E.P. d'Oscar Abril Ascaso+Sedcontra avec les Autres.
http://www.myspace.com/oscarabrilascasoplussedcontraaveclesautres
O sigui que serà una nit llarga, divertida i mogudeta.
(En tinc ganes)
(De fer l'explorador per Barcelona, taxi amunt, taxi avall; llums de colors, bars nous...)

 

 


DIJOUS 17-5-07 (00:49 h)
Ja sabem que no es pot guanyar sempre. Però és dur perdre quan vols guanyar.

La veritat és que
durant tot el partit (fins i tot quan perdien) jo pensava que guanyaria l'Espanyol.
M'hagués agradat que guanyés l'Espanyol pel meu germà (que és un dels 500 que s'han quedat a l'aeroport sense avió...). Hagués sigut maco per ell, que s'ho mereixia...
(Miquel, no et rendeixis i ànims!!)

Després del partit no tenia ganes d'anar a dormir i m'he quedat a pintar una estona. He fet el verd de "2x1" i ja he acabat el quadre.

Escric això mentres escolto el "Bizarre Love Triangle" dels New Order (una cançó que no saps si és trista o melancòlica, com de despedida...)

 

 

DIMARTS 15-5-07 (23:56 h)
"¿Merece la pena emprender ese viaje tan largo sólo para volver y contar la inacabable serie de sucesos raros que me habrán acontecido? ¿Y si me quedo en casa y simplemente los imagino? ¿Acaso no confío en mi imaginación?"
El mal de Montano.
Enrique Vila-Matas.

Ahir des de la terrassa mirava el cel quan la posta de sol i vaig veure un arco iris.

Que és una sensació estranya per diferent igual que quan estàs mirant papallones i passa per entremig una fada volant. Quan era petit algú em va explicar que els arco iris eren tobogans per on baixaven els àngels cap a la terra...

El meu pare m'ha dit que avui un transportista li ha entregat un paquet (són els dos monopatins que vaig comprar fa un parell de mesos per internet) bastant gros per a mi.
Tot just ha arribat ara perquè vaig trucar la setmana passada per queixar-me que encara no m'havien arribat i resulta que per un error seu; no havien processat la meva comanda.
Ara s'hauran de pintar de negre els dos monopatins (perquè són del Barça; que són els que regalava el diari Sport fa un temps... Només valien 4 o 5 euros... buscava atrezzo barat...)
Per les fotos de les caixes de cartró.

Estic escrivint això mentre escolto el "Blue Lines" de Massive Attack i just ara sona "Unfinished Simpathy" que és la millor cançó de tots els temps! (i no exagero: un altre dia en parlarem...)

 

 

DIMARTS 15-5-07 (13:37 h)
A La Vanguardia d'ahir un reportatge d'estètica, consum i oci.

Un article bastant divertit amb algunes veritats. Ara el punk ja no és una actitud sinó una col·lecció de H&M o Zara. És més fàcil tirar enrera que endavant (que en el fons és tirar endavant però tancant un cercle...); i coses així...
Segurament, ara en temps present, els únics punks de veritat que queden són els inmigrants sense papers... Aquests si que són punks... amb dos collons quan arriben amb patera...

Tots els que anem de punks ja hem estat absorbits pel sistema, pel consum (de coses sòlides i líquides), pel consumisme i per l'edat...
Potser el sentiment punk és un exili interior que no és alleugerit ni per una camiseta dels Ramones...

 

 

 

DIMARTS 15-5-07 (09:11 h)
La èpica de les idees ataca de nou i ahir vaig tenir una idea petita que pot acabar sent gran. Ja veurem. Una cosa sobre l'absència. Amb l'Enciclopèdia Catalana de color rosa.

M'he llevat una mica marejat i el terra dóna voltes...

 

 

 

DIMARTS 15-5-07 (00:17 h)
Acabo de veure "Pequña Miss Sunshine". Pel·lícula indie cosina de Tod Solondtz, Paul Thomas Andersson... on tots els protagonistes són freakies, fracassats i/o traumatitzats...

(Però és d'aquestes pel·lícules que et fan riure els actors i no la miseria dels personatges)
Hi ha una escena molt dura que li diuen a la nena que no pot menjar gelats.

Avui he anat a buscar la serigrafia de "2x1".

Ha quedat bastant ben serigrafiada. La idea del quadre és que són dues idees en un sol quadre. Molt senzill. Ben marcades igual que dins d'un blister. Una cosa molt industrial.
Sempre treballo amb dues o més idees barrejades però aquest cop ho he fet amb dues però en paral·lel.
Falta posar-li el color però en aquest no hi ha gaire feina.
He deixat a serigrafiar el fons de "El infierno es el sitio..."

Fa dies que no tinc aquella sensació indescriptible quan saps que la cosa va bé; quan tens la intuïció que la idea és bona (Si aconsegueixes traduïr la idea en imatges, llavors si que la sensació és la hòstia!).
Enyoro aquest sentiment perquè m'he adonat que fa molt temps que no tinc idees noves. Avui he començat a pensar que potser des que tinc la beca, llegeixo molt i penso tant en el procés en si, que potser he perdut energia i espontaneïtat; que és una cosa que em servia per arrepenjar-me i, a la vegada, aprofitar l'energia de la idea.
Potser he perdut frescura perquè m'he "obligat" a pensar més les coses. Ara potser sóc massa Kubrick o Godard. Potser hauria d'anar endarrere i ser una mica més Tarantino.
No sé si es pot recular.
Però també és emocionant no saber el lloc on estàs (on estic.)
També és perillòs.

"Me quedé solo en casa trabajando, más bien enajenado. Terminé a las diez y media de la noche. Me hice cualquier cosa de cena, pero la cabeza seguía teniéndola en plena revolución, con esa ebriedad que sólo da el acto de inventar, ese momento en el que la experiencia se convierte en ficción."
Días de diario.
Antonio Muñoz Molina.

Avui un amic m'ha dit que acabaré sent escriptor...
(Espero i reso perquè no sigui així!)

 

DIUMENGE 13-5-07 (23:19 h)
El dia ha passat molt ràpid. Amb molta calor i sense idees.
Amb la Natàlia, la Xixu, en Jason, l'Emma i en Jofre hem estat donant voltes (i comprant) al Mercat del Trasto de Torelló.










(Hi ha quilòmetres i quilòmetres de taules plenes de joguines, plàstics, mobles de fusta, neumàtics, roba, revistes, discos, cadires... ). És Babilònia convertit en mercat de segona mà i coses velles on tothom compra o ven.
Coses que a nosaltres ens semblen inútils o inservibles altre gent en paga 1 o 2 euros.
Alguna gent paga per accedir al nivell d'aquestes coses que nosaltres ja no volem.
És com un canvi de valors que tenen els objectes en un o altre moment de la seva vida.
(És tota una lliçó d'antropologia... ).
Jo només m'he comprat dos enganxines:

 

 

 

DISSABTE 12-5-07 (21:34 h)
Tinc que demanar disculpes perquè resulta que hi ha una noia candidata. Candidata a ser alcaldesa d'aquesta ciutat, i el seu partit té uns cartells bastant simpàtics i xulos: grocs i negres.

L'Iñaki no para d'enviar collages...

Avui ha vingut la Guida, la Magalí i en Pedro. Hem fet una barbacoa i la Guida està molt gran i preciosa i ja comença a caminar.
Amb la Guida hem muntat uns potatos:


En Gil avisa que ja funciona el Myspace d'Aurora Records:
http://www.myspace.com/aurorarecords
Bona música a tope!!

En Pep del Gravat envia les bases del concurs de vídeos filmats amb mòvil:
"El premi pel guanyador segons el jurat serà:
1) 1 telèfon mòbil fantàstic
2) 200€ en efectiu per gastar en qualsevol cosa inútil
3) 1 sopar x 2 persones a EL GRAVAT
4) 1 diploma multimedia acreditatiu

El premi pel guanyador del premi del públic serà:
1) 1 caixa de quintos a consumir a EL GRAVAT
2) 1 diploma multimedia acreditatiu

BASES:
1) Els mòbilmetratges tindran una durada màxima de 60 segons i 10 Mb. Poden ser filmats amb mòbil o càmara. S’enviaran en qualsevol format.
2) El jurat estarà composat per representants de l’àmbit de la cultura i la creació audiovisual (és a dir, clients de EL GRAVAT curiosament escollits a dit). La seva decisió és inapel•lable i pot declarar desert algun dels premis citats. La notificació de les obres seleccionades es realitzarà a través de la pàgina web del GRAVAT. El premi del públic serà concedit al mòbilmetratge més votat al YOUTUBE.
3)S’hauran d’enviar els curtmetratges a la web
http://www.elgravat.net a l’apartat CONCURS MÒBILMETRATGES fent constar totes les dades del full d’inscripció.
2) La data límit per la recepció del mòbilmetratge i full d’inscripció és el 15 de Juliol del 2007.
3) La temàtica és lliure.
4)Podrà participar qualsevol curtmetratge de ficció, sempre i quan no tingui una finalitat publicitària. El curtmetratge pot ser produït en qualsevol llengua i fins i tot sense llengua.La recepció del material i la selecció dels curtmetratges del concurs serà comunicada a través de la pàgina web del festival."

Anava per la plaça amb la Guida i el cotxet i m'he parat a veure els llibres de segona mà.
I de cop, enmig de llibres noucentistes i de bestsellers a preu de saldo, he trobat "Carter engaña al diablo" de Glen David Gold (per només 10 euros!!!).



La meva alegria ha sigut considerable perquè és un llibre que el vaig demanar a tres o quatre llibreries i totes em deien que era un llibre que s'havia esgotat i que ja no es podia trobar.

Estic la mar de content!
(És aquesta felicitat inesperada que et dóna a vegades aquest món consumista que vivim).

"Yo no leeré, pero tú lees demasiado."
El viaje vertical.
Enrique Vila-Matas.

Marcos Ordoñez en una entrevista aquesta setmana al País:
"Lo que pasa es que cuando seleccionas, cortas y ordenas el material, intentando además darle el tono o el estilo de cada cuál, empieza a convertirse en ficción."

 

 

 

DIJOUS 10-5-07 (23:32 h)
Falta mitja hora perquè comenci la campanya electoral (ja tinc a punt els meus cartells per fer la meva campanya...).

Reflexió: Crec que a aquesta ciutat li aniria bé una alcaldesa (no vull dir que perquè una dona fos alcalde automàticament seria bona alcaldesa, però si que seria bo que una dona ho fos. És que ni tant sols hi ha cap dona candidata...)

Tinc que reconèixer que aquesta setmana he perdut el fil. És com si hagués estat a la cuneta veient passar els cotxes durant tots aquests dies.
No he fet res.
(Potser formo part de la criptografia del No).

Els lliris han explotat i ara tota la casa desprèn aquesta olor a flor.
Odio les flors. Bueno, no. Odio l'olor d'aquesta flor!

Aquests dies no he fet res. El temps ha passat molt ràpid. Només algunes postals. Zero idees. Zero motivació.
No puc ensenyar res perquè l'exclusiva la té Adicciones PorqueSí (m'han pagat molts diners!!).
Pròximament estaran dins aquesta web...

Ahir vaig veure que una aranya petita travessava el sostre del menjador i li vaig preguntar on anava i em va contestar que cap a Granollers.
(Haig de reconèixer que aquesta setmana he fet bastanta literatura experimental... demano perdó als lectors realistes.)

He mirat, abans de posar-me a escriure, l'episodi d'avui d' "Anatomia de Grey" al Cuatro.
Els fillsdeputa m'han fet plorar tres vegades durant l'episodi... Sóc com una nena. Ha sigut molt intens (quan... quan... i quan...)

Avui ha arribat una postal de l'Albert



perquè no m'oblidi del concert dels Tarantula de la setmana que vé a Barcelona.
No paro d'escoltar el disc...
Hi ha la cançó "Es especial"... amb aquest troç, enmig de la cançó... que és super especial!!
"-Joe, olvídala!
-No es tan fácil de olvidar.
-Pero, si hay muchas chicas...
-Es que ella es especial...
-Llevála al cine.
-Es que prefiere patinar.
-Pues...dile algo...
-Es que se me olvida hablar"

El club de fans de Tarantula, secció Vic, organitza un autobús per tothom que vulgui anar a veure el concert (viatge+entrada+camiseta+entrepà= 2 euros) es pot apuntar a
http://www.tarantulaclubdefansvicspidermanbus.com
i reservar lloc.

Ja tinc les fotos escanejades de "Braços de princesa". 600 megas cada foto. 4 gigues en un dvd.

Com que no paro de retallar coses per les postals. Algunes coses que he trobat:




Una frase (la única) que he escrit aquests dies:
Conforme passa la vida, anem perdent paraules.
I una idea (un títol) per un quadre:
Potser ens estem convertint en sombres de la imatge.


PD: No vaig dir-vos que el dilluns vam estar amb la Natàlia a l'exposició de'n Plensa al Circulo de Lectores de Consell de Cent.
No hi ha res millor que anar d'enamorats a veure una exposició.
(Després vàrem acabar comprant xuxeries al Muji, però això ja us ho explicaré un altre dia...)
És una exposició brutal per anar-la a veure en plan romàntic.
És precios travessar la cortina de lletres i arribar al mig de la sala amb els retrats que es fonen. És com estar al mig del big-bang.

 

 

 

DIMECRES 9-5-07 (00:18 h)
Thelonius Monk en un moment donat va dir que plegava. I no va tocar més el piano.
Ningú va saber mai el perquè. Potser no en tenia prou amb les tecles que tenia (88) i en necessitava més.
Potser si.

I no va tocar més el piano.

 

 

 

DILLUNS 7-5-07 (21:59 h)
Tinc un amic que es pensa que tots els anuncis li parlen a ell. Tots aquells missatges escrits en imperatiu (No te arrepentirás!!, Ven y convéncete, Tu futuro...), tots aquells slogans seductors (Hecho para tí...), tota aquella sensualitat amiga (Una dulce tentación) i tota aquella sexualitat descoberta (Déjate llevar)...
No dóna l'abast perquè creu que tos els anuncis li parlen, està dels nervis perquè no sap on mirar.

A la dreta hi ha una noia que li ensenya una cama amb un model de mitjes noves; a l'esquerra hi ha un polític que li assegura que el futur el decideix ell (el meu amic), Després hi ha un altre polític que diu que ell és decisiu (el polític); més enllà li diuen què és el millor pels seus diners; a dalt d'un edifici el criden per dir-li que hi ha una hipoteca amb un interés super baix... A la cantonada, una noia rossa que només porta un sostenidor i unes calçetes li diu que el conjunt només val 11'95 euros; una ampolla de licor li diu que la millor nit l'ha de passar amb ella (amb l'ampolla). Un avió taronja que Londres val 30 euros i Amsterdam 25'99 euros.
El meu amic no sap què pensar.
Jo li dic que no els escolti però ell diu que el criden, que l'empaiten, que se li fiquen al davant.
El meu amic no entent perquè només li parlen a ell.

Diu que no es mereix tota aquesta atenció, que és excessiva.
Sense anar més lluny, m'explicava, que a una cantonada d'una gran ciutat hi havia una lona que ocupava tota la façana d'un edifici amb una noia aguantant un telèfon mòvil, mirant-lo als ulls i dient-li que s'ha de fer de la mateixa companyia telefònica que ella.
Jo li dic que està de molta sort que una noia així li parli, que es fixi amb ell.

 

 

DISSABTE 5-5-07 (22:28 h)
Segueixo tenint el sistema digestiu super desencaixat... La sensació és com la cançó dels Kortatu: "hay algo aquí queee... va maaaaalllll... pero a mi me da igual!!!"; a mi no més igual, a mi em fa mal!!

Ahir la Mireia li va dir a la Natàlia que hi han veus que diuen que no llegeixen la lletra gris d'aquest blog... (Potser a partir d'ara tot el text serà de color negre...)

Surto a comprar el diari i el Rockdelux i em trobo una entrevista (!!!!!) brutal a Tom Spanbauer (l'autor de "El hombre que se enamoró de la luna" i de "La ciudad de los cazadores tímidos", dues desgarradores novel·les, realisme dur i sec.) a les 10 del matí; la millor manera de començar el dia, un weekend, amb lectures inspiradores.
L'article es titula "Un escritor peligroso"

i s'acompanya de 2 fotos de l'autor. Li miro els ulls (que jo crec que és la millor manera de conèixer algú perquè pots veure l'interior), i, realment són uns ulls que emeten tensió i perill.


Són uns ulls que han vist i han viscut...
Després em miro els meus ulls al mirall i els veig tristos, cansats... (¿com em deu veure la gent quan els mira?).
Propietari d'una biografia tortuosa i gairebé literaria, a Spanbauer se'l considera un escriptor que busca en el seu pròpi dolor per trobar les emocions i la narrativa, convertint aquesta en una explosició de sotracs, aparicions, pors, perills...
"Es que si tuviésemos que enfrentarnos todo el tiempo al dolor que cada uno llevamos no podríamos levantarnos de la cama. Para poder seguir adelante optamos por la negación y por dejarlo a un lado."

"...volver a estos lugares de dolor, volver a la pena y empezar a escuchar el secreto."

"Yo voy a un lugar muy humano, en el que todos estamos solos, sin respuestas. Sólo tenemos la certeza de la muerte. Pero este espacio no excluye a los otros, sino que los incluye."

"...es un poco lo de Francis Bacon: tomas lo representativo, la imagen y la rocías con neurosis."

"Con cada libro te sumerges dentro de ti mismo. Los jóvenes siguen adelante y en su inconsciencia pagan esto con la culpa."

Va arribar el nou Adicciones porquéSí:

Vaig estar ahir a un festival nou de videoart a Vic.
Com que és la primera edició se n'havia fet poca publicitat i tenia un aire una mica amateur i molt underground, però a la vegada això li donava molt encant.
Crec que és necessari que passin aquestes coses, que la gent sigui valenta i organitzi coses.

Hi havien vídeos de'n Xef Vila (molt maco amb poesía de Martí Pol), un de molt trash de'n Jordi Baucells, un de'n Toni Garcia i en Jordi Cases sobre el silenci... i 3 o 4 vídeos més.
Però el que em va agradar més va ser "Cants de Sirena" de Pep Duran i Joana Rañé i que és el moviment d'una sirena molt maca a la platja. Una espècie de vídeo-dansa molt evocadora i a la vegada molt senzilla visualment.
Vaig tenir la sensació, però, que no domino/entenc (que és una cosa que no és la primera vegada que m'hi trobo) el tempo dels vídeos.
Sobretot en els vídeos més artístics, no tan cinematogràfics i/o documentals, se'm fan llargs i excessius quan fan plans fixes i no hi ha acció ni moviment.
És una sensació que tinc, com si sobressin plans o la durada d'aquests fos excesiva; però de totes maneres també sé que no conec el llenguatge de l'imatge en moviment, o sigui que només és una sensació que tinc quan veig treballs en moviment.

Ha vingut en Mikel a dinar i hem parlat molt.
Ha estat molt bé.

Al Rockdelux hi ha una entrevista (brutal) amb una foto (boníssima) a en Quimi Portet.
Sempre heroi que està deixant de ser un supervivent per convertir-se (de fet ja ho és) en un savi.
Quan el trobes al Bar has d'escoltar-lo (amb ironía i surrealisme) perquè sempre aprens alguna cosa per petita que sigui...
"el personaje que canta es el mismo que escribe y el mismo que vive".

Dubte:
Cada cop crec més que la gent (pels comentaris i pel què diuen) s'està prenent aquest diari/blog com un treball en si mateix.
Com si fos una obra.
Jo crec que és l'exemple (el resultat) de com m'influeix, m'afecta, com miro, com interpreto... el món visual que m'envolta.
A la proposta de la beca parlava d'un estudi de com les imatges afecten a la societat i a la gent i, variant uns angles el punt de vista, potser jo mateix m'he convertit en el conillet d'indies, sóc a la vegada l'acció i la reacció...
Però no crec que això sigui una obra.
És el mapa d'un camí on van quedant les petjades marcades però no és una obra.
A no ser que viure (mirar, riure i plorar) cada dia sigui art.
Perquè voldria dir que tota la humanitat és artista.

 

 


DIVENDRES 4-5-07 (19:31 h)
Volia fer una mica de miscelània cultural (el disc nou d'!!! i Arctic Monkeis; algun tros de llibre, webs...).
Però avui tinc el sistema digestiu una mica alterat i no em trobo gaire bé.

El 19 de maig a Barcelona toquen els Tarantula!!! Al festival Pegatina...
http://www.salabecool.com/evento.php?ide=264

http://www.myspace.com/tarantulismo
(Hi ha el seu hit "Empresarios y secretas" i tots els seus èxits!!)

Sobretot no es pot escriure "quarto de bany"... ha de ser "lavabo". Sinó pot ser que us arribi un meil de l'Eulàlia per avisar-vos.

La Laura va enviar uns videos molt macos de Joanna Newson
http://www.youtube.com/watch?v=IYl0uLrXP7U&mode=related&search=
que és com un àngel tocan l'arpa...

L'Iñaki no para d'enviar collages... (tots boníssims)
FES LA WEB JA!!!!!

En Ramon que s'ha fet cantautor amb el nom de LA INCREÏBLE HISTÒRIA DE CARLES CAROLINA i es presenta el Diumenge 13 de Maig a les 19:00 al Bar SIFÓ (c. Espalter núm. 4 - Rambla
del Raval):
"CARLES CAROLINA és el nom d’un mig-home que, sota el pseudònim de Ramon Garriga, passeja els seus ossos amb ulleres pels escenaris des de fa un bon grapat d’anys. Se l'ha vist per la coberta del CaboSanRoque, darrera la bateria en la foscor de l’underground amb els Tuesday Afternoon i ben vestit fent companyia a l’Oscar Abril i en Sedcontra amb Les Autres. Finalment, però, s’ha decidit a explicar-nos la veritat de la seva pròpia història. Com qui diu, ha sortit de l’armari amb una primera col·lecció de cançons pròpies que feia temps que corrien per sobre la seva taula. S’ha armat de valor i ha muntat una banda amb quatre personatges més: l’Alberto (també armador del CaboSanRoque i un altre “Autre”) als teclats, en Pepe (un altre Cabo “sueltu” que passeja pel Carrer Ponent) al baix, en Jordi (que un dia fou el nen de La Carretera) a la bateria i el Martí (enginyer d’infrasons i acompanyamernts únics) a la guitarra.

L’ajut inestimable de l’Alberto i el seu estudi del Guinardó, el material acumulat als grans magatzems CaboSanRoque, el Martí, en Jordi, el Pepe i els padrins del Sifó li han allisat el camí de la
autocomplaença egòlatra.

Us convidem a veure LA INCREÏBLE HISTÒRIA DE CARLES CAROLINA:
¿ rock?, ¿pop?, ¿postrock?, ¿neopop?, ¿ultrarock?, ¿semipop?
Com a màxim, i en el millor dels casos, cançons."

L'Albert que envia una foto de'n Serge i la Jane i al cap d'una estona l'Iñaki envia un remix de la mateixa...

He estat tota la setmana bastant out... per la "Criptografia del No" igual m'atreveixo i llegeixo el Quijote (he demanat en plan emergència a l'Abacus, el "Suicidios Ejemplares" de l'Enrique Vila-Matas, que crec que em pot ajudar).

La Natàlia ha fet NOTS nous molt macos i farem alguna cosa aquí a la web...

M'ha donat per fer postals (moltes) originals...

"Creo que todas las personas encierran una tragedia en su vida, un problema, una incógnita"
Diarios. Ignacio Carrión.

 

 

DIMARTS 1-5-07 (20:22 h)
Dia del treball. No he parat de fer coses: rentadores , posar massilla al sostre del quarto de bany i el minipassadís (perquè la setmana que vé pintaré els sostres...), pintar el fons de "Quadre hippie.", ja tinc 97 postals a punt de "100 POSTALES, 100 VERDADES" i quan estigui d'escriure això faré el fons de "Tengo un grupo de rock..." i aquesta setmana hauria de començar a fer les siluetes de tir...
No sé si se'n diu "Dia del treball" perquè la gent no treballa (una contradicció) o perquè la gent treballa més (el meu cas) que els altres dies...

No ha parat de ploure durant tot el dia (que ja està bé perquè neteja els mals esperits de l'aire i a més s'omplen els pantans, que fa bastanta falta).
Alguns moments, quan passava pel menjador, em sorprenia a mi mateix com em quedava mirant com plovia; com es mullava la terrassa i les teulades de Vic.

Mentrestant he estat fent el fons del "Quadre hippie":

És un color asalmonat claret, el color de les pàgines taronges dels diaris però una mica més pujat.

Perquè després hi té que anar a sobre la serigrafia negre (que és tot lletra) i que quedi equilibrat i el salmó es vegi per sota i que no desaparegui sota el negre (són aquestes teories que tinc jo sobre els colors. Que per cert, la Natàlia avui m'ha dit que en qüestió de colors no se m'ha de fer gaire cas... O sigui que no sé...).
(Jo crec que, de tant en tant, l'encerto; però com que pinto bastant per intuició costa dir-ho. I també perquè no estic gaire estona barrejant els colors... Aprofito bastant el que surt...)
El què m'ha passat avui és que, quan preparava el salmó, se m'ha tombat el pot de taronja i s'ha vessat tot. La taca s'anava escampant com una marabunta de color taronja... sort que tenia draps i aiguarràs (que són com Protecció Civil dels pintors hi han evitat la tragèdia).

Ahir vaig anar a veure "El jefe de todo esto", l'última pel·lícula d'en Lars Von Triers.
Bastant divertida i fa els canvis de pla aleatòriament (crec que vaig llegir a algun lloc que ho feia mitjançant un ordinador... com un dogma high-tech), els actors estant molt bé i la imatge té aquesta textura com descolorida (una característica del cinema nòrdic) que a mi m'agrada molt.

També he vist el dvd que va amb el llibre "Vila-Matas portátil". Una entrevista que li fa en Juan Villoro a l'escriptor barceloní. Molt senzill (per curt) però molt amè i molt divertit.
Aquesta idea que té Vila-Matas de reformar, de reconstruir la realitat a partir de la literatura, de la literatura d'altres escriptors...
(Un dia explicaré l'història de la dedicatòria que em va fer en un llibre... un Sant Jordi de fa 5 o 6 anys...)

L'altre dia vaig anar a l'inauguració de l'exposició de la Sala H. Era l'exposició "Ciutats Platja" de Rogelio López Cuenca i Javier Camarasa (La veritat és que hi vaig anar perquè Rogelio López Cuenca ha fet coses que m'havien agradat bastant però l'exposició la vaig trobar molt sosa. Tota aquesta cosa de la depredació urbanistica a la costa i tal... Nerja, Benidorm... No sé , el vídeo semblava el "30 minuts"... Potser faltava una mica de "garra" o potser una mica de "poesia", o potser les dues coses...)
Però el que em va agradar molt, en plan sorpresa (que sempre està molt bé quan no t'ho esperes) era la miniexposició a l'Espai E de Carles Costa "De l'Ebre al 38".
Unes fotografies molt húmil i senzilles però molt maques. Vaig trobar preciosa la sèrie de la vista del poble amb la boira que va marxant

 

DIUMENGE 29-4-07 (18:30 h)
Estic esgotat però avui he treballat molt. (La veritat és que he fet bastant l'autista: he estat tancat tot el dia a l'habitació, fent coses... només he sortit per dinar.)
-Ja tinc fetes unes 70 postals (també tinc nom per la sèrie: 100 POSTALES, 100 VERDADES) per l'Adicciones Porqué Sí.
Algunes amb collage i altres amb escrits i al final he plegat d'esgotat que estava.
Suposo que la setmana que vé les penjarem a la web... un flash de 100 imatges... 100 veritats!

No és res més que moments creatius molt intensos i molt ràpids (com un laboratori d'ideas) on sempre queda alguna cosa aprofitable.
Serà maco quan la gent obri el sobre i trobi la postal, una de cent, personalitzada i amb missatge (després a la web podrà veure les altres 100 veritats)

-Ja tinc acabat el fons de "El infierno es el sitio...".

La part superior és una cartolina metal·litzada i la inferior és el pintat.
(La veritat és que, ho confesso, no hi ha res més aborrit que pintar senefes.)
Ara ja el tinc a punt per serigrafiar... (avui pensava en la cara que va fer la noia de les serigrafiesquan el vaig treure de la carpeta i vàrem trobar els plàstics bufats... Vaig estar lúcid i li vaig dir que ja li tornaria a portar però sense plàstics.)
Igual que a "El monstruo de la perifería..." ara només s'ha de serigrafiar (amb tinta blanca) però jo ja no hi pintaré res.
Cada vegada pinto menys.
És com si pintés amb l'ordinador, quan prenc les decisions (que és el moment emocionant i decisiu) abans de començar a pintar de veritat (molt aborrit).

-He acabat "Me gustan las chicas guapas de clase media".



Mentres el pintava he pensat que cada vegada m'interessa menys, per no dir gens; com objectiu pròpi, les coses maques (que m'agrada veure-les i mirar, fins i tot ho busco, però que jo com a creador cada vegada m'interessa menys formalment).
Estic fugint de quadres com "Para tí"

que són quadres molt macos però molt fàcils. Estèticament són molt resultons però que no tinc ganes de fer (perquè m'aburreixo).
Tens una imatge, una idea bona i la pintes d'aquesta manera i sembla més del que veritat és.
Després m'he adonat que del quadre de "Me gustan...", la idea és una tonteria d'idea (de fet són d'aquest tipus de quadre que els faig per mi...) i que ho penjes en una sala i que la gent pensar pot pensar que sóc un narcissista perquè ¿què li importa a la gent el què a mi m'agrada??
També crec, que les obres d'art, són miralls... no sé, encara, si de l'autor o de l'espectador.
(Hi ha dies que crec que pintar és l'acte més egoïsta i ridicul del món).
(Perquè és com si et creguessis amb el dret de donar una cosa teva als altres)

 

 


DIUMENGE 29-4-07 (12:26 h)
Deixes oberta la finestra i d'aquesta primavera invisible que vivim, la casa és invaïda. A estones una frescor matinal et pica el timbre. Altres moments una calor petita demana permís per créixer.
Que macos són els dies sense presses.

Ahir a la nit vaig estar llegint una estona (després de retallar diaris per fer una sèrie de 100 postals, originals i úniques, per Adicciones Porqué Sí i abans de quedar-me adormit) el llibre de'n Brieva.
Una pàgina d'antologia (la Natàlia me l'ensenya per dir-me que li agradava molt i resulta que és la mateixa que m'agrada a mi...):

El llibre van combinant definicions amb vinyetes. Igual que un diccionari.
La il·lustració que acompanya la definició de televisió:

Alguna definició boníssima, a tall d'exemple:
"INFIERNO: lugar desagradable, caluroso y mal comunicado para pasar el puente de la Constitución."

"RICO: yonqui del dinero. 2. Enfermedad no de origen genético aunque, sin embargo, a menudo hereditaria."

"IGNORANCIA: puf... ¡a saber!"

"INVENTO: hallazgo novedoso, exponente máximo del ingenio humano, que por lo general contribuye a mejorar la calidad de vida, y que algún día quizá nos hará volar... esperemos que no en pedazos."

"KARMA: fuerza espiritual. Como se suele decir en el sur: La vida hay que tomársela con mucha karma"

Després vaig recordar el dia que l'Albert va amenaçar amb deixar de ser amic meu (després que jo li digués que m'agradava, i em segueix agradant, més en Jordi Labanda que El Roto).
Argumentació: M'agrada més en Labanda perquè:
A- És més positiu. Sempre he trobat El Roto una mica negatiu, cremat i amargat (pots llevar-te un dia pel matí, impecable; llegir el diari mentre et menjes un crossant de xocolata del Masramon i quan arribes a la plana de El Roto, no saps perquè però tota aquesta positivitat que tenies dins s'ha esvaït...) (Digueu-me optimista, però crec que tampoc s'ha d'anar per la vida vomitant mala llet, perdoneu-me l'expressió; seria insoportable viure així.)
B- M'agraden més les seves figures. El Roto fa aquelles figures més expresionistes, més alienades, sense expressió, de mal rollo...
C- Labanda és un colorista impecable, molt fi. (Sóc fan del blanc i negre però El Roto perd amb els colors, fins i tot quan, els diumenges, fa il·lustracions amb color.)
D- Tinc que aclarir que quan m'agrada més en Jordi Labanda és quan fa les il·lustracions amb missatge (els diumenges al dominical de La vanguardia). Sintetitza bé el missatge i dibuixa perfecte els gestos i les expressionsdels personatges.
E- És una bona raó per portar la contrària als amics i un bon tema per parlar en sopar aborrits... ¿T'agrada més El Roto o Jordi Labanda??.

Curiositat d'última hora: Recordo que quan vivia a casa dels meus pares, la meva mare es mirava cada dia la vinyeta del Roto del diari. Només mirava això i la plana de televisió...

 

 

DISSABTE 28-4-07 (17:20 h)
"Alguien dijo una vez que la verdad se encuentra en aguas encrespadas y profundas. El hombre ético y el artista nadan en ellas; el loco se ahoga."

El idioma imposible (El dia del watusi).
Francisco Casavella.

He estat pensant mentre anava amb bici (el millor moment per pensar) que el trinomi sexe, drogues i rock'n roll deu ser l'slogan del dimoni segons el taxista xafarder. Total només parlàvem de noies guapes, molt guapes i de projectes futurs; alguns errors del passat i tal. No sé perquè el taxista ens tenia que escoltar... (Barcelona no és com Madrid on als restaurants tothom escolta el què diuen a la taula del costat perquè no saben mai si el del costat és d'algun ministeri o un peix gros... i tothom escolta i al mateix temps la gent parla baix perquè no els escoltin a ells).

Susan Sontag acabada per K0 (tot i que reconec que algun capítol me l'he saltat...)
Des d'aquí reconec la seva alçada intel·lectual, la seva curiositat estètica i la seva valentia literària.
D'un article (de l'any 1965. Un s'imagina a la Susan Sontag de l'any 65, després d'haver estat tot el dia llegint a Nietzsche, sortir disparada de casa per arribar puntual a la sesió de les 7 del vespre de "Invasores de Marte", igual que un explorador entra a la selva) sobre el cine de ciència ficció:
"El cine de ciencia ficción (como un género contemporáneo muy diferente, el happening) está relacionado con la estética de la destrucción, con las peculiares bellezas que pueden procurarnos los estragos, la confusión. Y lo más importante de una buena película de ciencia ficción radica precisamente en la imaginería de la destrucción. De ahí la desventaja del filme barato, en el que el monstruo aparece o el platillo aterriza en una pequeña ciudad de aspecto aburrido."

"Porque un servicio que la fantasía puede rendirnos es el de elevarnos por encima de la insoportable rutina y distraernos de los terrores -reales o anticipados- mediante una huida a lo exótico, a situaciones peligrosas con finales felices de último minuto. Pero otra de las cosas que la fantasía puede hacer es normalizar lo psicológicamente insoportable, habituándonos así a ello. En un caso, la fantasía embellece al mundo; en el otro lo neutraliza."

Un altre és un assaig sobre una de les pel·lícules pornogràfiques dels anys 60 "Flaming Creatures":
"Si definimos la pornografía como la intención y la capacidad manifiestas de excitar sexualmente."

Tampoc de por, igual que quan defensa alguna cosa, de criticar o dir el què està malament quan així ho creu. Per exemple, de "Murie"l, una pel·lícula d'Alain Resnais:
"Despliega toda la gama de amaneramientos enriquecedores e inoportunos propios de una estrella, en el sentido peculiarmente cinematográfico de la palabra. Esto quiere decir que no se limita a representar un papel (ni hacerlo a la perfección). Se convierte, además, en un objeto estético independiente en sí misma. Cada detalle de su aspecto -su pelo canoso, su andar inclinado y cansino, sus sombreros de anchas alas y sus trajes de una elegancia marchita, su torpeza en el entusiasmo y el pesar- es innecesario e inolvidable"
de Delphine Seyring, l'actriu principal.

"Resnais lo sabe todo sobre la belleza. Pero sus películas carecen de tonicidad y vigor, de claridad de mensaje. Son en cierto modo cautas, sobrecargadas y sintéticas. No van hasta el fin, ni en la idea, ni en la emoción que las inspira, como todo gran arte debe hacer."

També hi ha l'antològic assaig "Notas sobre lo <<camp>>", que amb el temps es convertí en històric; pioner al definir una nova sensibilitat, una estètica sofisticada i moderna. Que fins i tot avui, 40 anys després, encara es manté (l'assaig com a definició) com actual i el camp com estètica contemporània.
"La esencia de lo camp es el amor a lo no natural: al artificio y la exageración."

"Me siento fuertemente atraída por lo camp, y ofendida por ello con intensidad casi igual. Es por eso por lo que quiero hablar sobre el tema, y es por eso por lo que puedo. Porque nadie que comparta decididamente una sensibilidad determinada puede analizarla; sólo puede, cualesquiera fueren sus intenciones, exponerla."

"Tratar con condesciencia la facultad del gusto equivale a tratarse con condesciencia a sí mismo. Pues el gusto gobierna toda respuesta humana libre -en tanto opuesta a maquinal-. No hay nada tan decisivo. Hay gusto en las personas, gusto visual, gusto emocional; y hay gusto en los actos, gusto en la moralidad. La inteligencia es también, de hecho, un tipo de gusto: gusto por las ideas. (Uno de los hechos a tener en cuenta es el de que el gusto tiende a desarrollarse muy desigualmente. Es raro que la misma persona tenga buen gusto visual y buen gusto para la gente y gusto por las ideas.)"

"1- Para comenzar en términos muy generales: lo camp es una cierta manera del esteticismo. Es una manera de mirar el mundo como fenómeno estético. Esta manera, la manera camp, no se establece en términos de belleza, sino de grado de artificio, de estilización"

"10- El camp lo ve todo entre comillas. No será una lámpara, sino una <<lámpara>>; no una mujer, sino una <<mujer>>. Percibir lo camp en los objetos y las personas es comprender el Ser-como-Representación-de-un-Papel. Es la más alta expresión, en la sensibilidad, de la metáfora de la vida como teatro."

"25- El sello de lo camp es el espíritu de extravagancia. Camp es una mujer paseándose con un vestido hecho con tres millones de plumas. (...) En lo camp suele haber algo de désmesuré en la calidad de la ambición, no sólo en el estilo de la obra misma. Los fantásticos y hermosos edificios de Gaudí en Barcelona no sólo son camp por su estilo, sino porque revelan -más notablemente la Sagrada Familia- la ambición de un hombre de hacer la tarea de una generación, de elaborar toda una cultura."

"31- (...) Las cosas son campy no cuando se hacen viejas, sino cuando nos liberamos hasta cierto punto de ellas y somos capaces de deleitarnos por el fracaso del intento, en vez de sentirnos frustados."

"38- Lo camp es la experiencia del mundo constantemente estética. Encarna una victoria del <<estilo>> sobre el <<contenido>>, de la <<estética>> sobre la <<moralidad>>, de la ironía sobre la tragedia."

"45- El distanciamento es prerrogariva de una élite; y así como el dandi es els sustituto decimonónico del aristócrata en cuestiones de cultura, lo camp es el dandismo moderno. Lo camp es la respuesta al problema: cómo ser dandi en la época de la cultura de masas."

"55- El gusto camp es, sobre todo, un modo de deleitarse, de apreciar; no de enjuiciar. Lo camp es generoso. Quiere deleitar. Sólo aparentemente es malicioso, cínico. (Pero si de cinismo se trat, no será un cinismo despiadado, sino delicado.) El gusto camp no propone que serio sea de mal gusto; no menosprecia a quien logra ser seriamente dramático. Lo que hace es encontrar el éxito en ciertos apasionados fracasos."

"58- La definición última de camp: es bueno porque es horrible."

Ja tinc encarregat a l'Abacus una altre compilació d'assajos de la Sontag: "Sobre la fotografía".
Susan Sontag que al cel siguis. Des d'aquí un reconeixement a la teva perspicàcia i agudesa.

 

 


DIVENDRES 27-4-07 (19:48 h)
"Cultura: lo que un hombre conserva una vez ha olvidado cuanto leyera."
Ortega y Gasset.

Del futbol d'ahir, suposo que no val la pena explicar res, perquè ja sabreu per la tele, la premsa o la ràdio que va guanyar l'Espanyol...
Després del partit vam trobar a la Rosa, l'Iñaki i en Maijel a un bar del carrer Avinyó...
Lògicament després d'un parell de cerveses sense alcohol va començar a haver-hi una mica de deliri etil·lic sense alcohol...

O frases com VAMOS A HUNDIRNOS...
A dins el bar vaig practicar un dels meus hobbies favorits (caçar al vol frases de gent que no conec del meu voltant). Vaig anar un moment al lavabo i vaig sentir com una noia li deia a un noi: "Ets un idiota!"
(Són aquestes frases que fan que t'imaginis tota una vida a partir d'una frase: la de la noia i la del noi fins arribar el moment que ella li diu això... o el pilot de possibles motius perquè ella li hagi dit...)

També vaig estar pensant a fer una comparativa (masclista) entre la Susan Sontag i la Joyce Carol Oates (la cosa ve a compte de que vaig llegir a un diari que la Sontag sempre ha estat sobrevalorada per ser dona i, a més, guapa). Pensava en la Joyce Carol perquè és, mes o menys, de la mateixa època, la mateixa edat i també ha fet assaig.
Guanyaria per guapa la Susan Sontag però Joyce Carol Oates és molt millor novelista...

Normalment no sóc així... però la cervesa sense alcohol fa fer aquestes coses...

Anant amb el taxi amb l'Albert anàvem parlant d'amics comuns amb problemes de drogues, divorciats, batallitas i tal... i després d'haver pagat, el taxista ens va donar uns díptics d'una església evangelista (suposo que perquè es pensava que ho necessitàvem per nosaltres, que estàvem desorientats en aquest món de vicis...) (el puto taxista xafarder!!).

Avui al matí he anat a veure l'exposició d'en Campano a la Galeria Carles Taché (una exposició molt fina de pinzellades i llepades molt clares; quasi com boira, que sembla que no hi sigui...)
He entrat, després, en plan impulsiu al Círculo de Lectores a veure l'exposició d'en Jaume Plensa amb les il·lustracions per un llibre de Shakespeare.
És una exposició brutal amb una entrada preciosa i molt poètica a la sala (s'ha de travessar una cortina de lletres... és una sensació màgica passar pel mitj de frases metàl·liques per trobar-te dins de la sala amb els retrats sobre cera). La totalitat de la sala és impecable, molt fosca amb els retrats dels quadres que sembla que es fonguin. M'ha agradat molt.

Avui m'han regalat un llibre acollonant!

Del dibuixant Miguel Brieva. És una barreja freakie molt àcida entre comic, diccionari, El Roto, Robert Crumb (aquesta barreja de gèneres que ara es dóna, molt sovint, en totes les disciplines) i una certa visió negativa/pesimista del món.
Algunes definicions del llibre:
"ARTE: forma refinada de mercancía. De valor de mercado altamente subjetivo, resultaban especialmente adecuados para cuadrar contabilidades complejas y cuantiosas."

"ARTISTA: como advierten historiadores, críticos, estudiosos y psiquiatras, y confirman éstos con su propia conducta, los artistas son a menudo ególatras, caprichosos y en muchos casos desconcertantes a la hora por ejemplo, de calibrar su propia obra..."

"APOCALIPSIS: lo que va sucediendo, lánguidamente, mientras nos entretenemos viendo películas sobre el fin del mundo."

i així de la A a la Z. (acaba amb la frase: "Con toda la garantía de haber sido compilada y elaborada íntegramente por alienígenas"). Brutalment brutal.

 

 

DIMECRES 25-4-07 (20:20 h)
Avui no volia escriure perquè estic molt cansat però es que a la tarda he anat a buscar serigrafies i m'han vingut ganes d'escriure...
tachín tachín a la una...
tachín tachín a les dues...
tachín tachín a les tres...



Tachín tachín.... N'hi ha una d'acabada!! (serigrafia sobre cartomat sense res més). Vaig estar a punt de pintar per sota abans de serigrafiar, però vaig ser valent i només hi ha la serigrafia.
"El monstruo de la perifería buscando victímas inocentes" porta per nom.
Té aquest aire postapocalíptic tipus Mad-Max o en plan "Guerracivilandia en ruinas" de George Saunders que em va impressionar molt (un rollo molt dur en una societat col·lapsada inmersa en el caos).
El què m'agrada més del quadre és el dit de dalt que li dóna el punt de cosa ràpida, en emergència i que ha quedat molt ben serigrafiada. Hi ha com unes aigües de la tinta però no molesten.

També m'han donat aquest:



però encara s'ha d'acabar... (falta pintar coses...)

He anat a buscar a correus el paquet de Rhonda Records. El disco d'Amarillo (l'he escoltat al mig dia, molt ràpid, mentre feia el dinar i, així de passada, fan pensar una mica amb els Planetas i a estones semblen els Weezer... però són bons. La portada és molt maca.), una camiseta i un pilot de xapes (anava a llençar el sobre i encara n'han sortit més!)

Els amics de Rhonda Records han posat dins del sobre posters del FBI, que fan aquest dissabte.
Té molt bona pinta: amb els Tiki Phantoms (surf-punk), Sanjosex (molt bo), Raülmoya (l'últim llançament de Rhonda), Cuchillo (com m'agrada aquest nom!... igual que Tarantula).

Si podeu no us perdeu aquest festival a la Sala 2 de l'Apolo (Bcore i Rhonda records, igual que Bankrobber, són una garantia... Et podries comprar els seus discos amb els ulls tancats perquè no fallen mai... Són com Anagrama Editorial però amb discos!).

NOTA: HI HA DIES QUE EM TROBO GENT PEL CARRER QUE EM DIU QUE AQUEST DIARI/BLOG SEMBLA EL ROCKDELUX PERQUÈ NOMÉS PARLEM DE MÚSICA. (DEMÀ VAIG A VEURE FUTBOL O SIGUI QUE INTENTAREM PARLAR D'ESPORTS...)

Com que demà vaig a veure l'Espanyol (contra el Werder Bremen) l'Albert m'ha enviat aquesta web de periquitos...
http://www.lukestephenson.com/work/budgie1.htm

Piu, piu, piu, piu, piu, piu...

 

 

DIMARTS 24-4-07 (21:26 h)
Va passar el Sant Jordi, que igual que cada any, va matar el drac i es va quedar amb la princesa.
La Natàlia em va regalar un llibre maquíssim (que no estava a la llista però que és millor que tots junts!!!)







És un llibre editat l'any 1978 i que és com un recull dels Patufets originals de 1904 (És tope guai!!).

Té dues tintes sobre un paper de biblia.
Jo vinc de la línia clara d'Hergé però les il·lustracions tenen aquest aire que tenen les coses de principi de segle.

Unes frases del País del diumenge d'un reportatge sobre el noi assassí de la Universitat de Virginia:
"Y de repente, el desengaño. La constatación de la quiebra de la utopía."

"Cuando la realidad duele tanto, la huida hacia la ficción es casi inevitable."
La possibilitat de viure entre dos móns, el real i l'imaginari, pot ser perillós (fins arribar a ser mortal) sinó se n'és conscient d'on s'està a cada moment.

Dos meils:
Un del Centre Cívic Sant Andreu de Barcelona que no m'han seleccionat per la Convocatòria i concurs que feien...
Un altre amb aquest text: "Hola acabo de ver tu anuncio, me gusta mucho, si quieres conocer una mujer endiabladamente cariñosa y pasional, capaz de cumplir con tus maliciosas fantasías, puedes visitarme AQUÍ. Estoy segura de hacerte vivir experiencias inolvidables..."
Amb un enllaç que no sé on m'hagués enviat...

Ha vingut l'Iñaki (que feia molts dies que no ens vèiem) a buscar el xoriço de Leon i hem estat una estona xerrant a la terrassa (que ultimament s'està convertint en el meu despatx perquè el dia que va venir l'Eva vam estar-hi tot l'estona)

 

 

DIUMENGE 22-4-07 (22:37 h)
Demà és Sant Jordi, que és l'únic dia, que (si t'agraden els llibres i en compres de manera regular durant l'any) no es pot comprar cap llibre.

Alguns llibres que m'agradaria que em regalin demà i que ningú em regalarà (i que m'aniré comprant de mica en mica i de manera regular):
-VILA-MATAS PORTÁTIL de Candaya Editorial.
-COMPLICADA BONDAD de Miriam Toews. Anagrama Editorial.
-TENEMOS QUE HABLAR DE KEVIN de Lionel Shriver. Anagrama Editorial.

-SOPA DE MISO de Ryu Murakami. Seix Barral Editorial.
-ESTE LIBRO TE SALVARÁ LA VIDA de A. M. Homes.
Anagrama Editorial.
-ESTA HISTORIA d'Alessandro Baricco. Anagrama Editorial.
-NINGUNA NECESIDAD de Julian Rodriguez. Mondadori Editorial.

-VINIERON COMO GOLONDRINAS de William Maxwell. Asteroide Editorial.
-LA ÚLTIMA NOCHE de James Salter. Salamandra Editorial
-EL QUIOSCO DE LOS HELADOS de Ramon García. Destino Editorial.
-EL SECRETO DEL MAL de Roberto Bolaño. Anagrama Editorial.
-(Si no m'haguessin donat la beca, aquest any m'havia proposat llegir tot Don Delillo i tot Hanuki Murakami, o sigui que qualsevol cosa d'ells... també).
-EL NADADOR DE LOWER EAST SIDE d'Arthur Nersesian. El Aleph Editorial.
-Els dos volums de contes en edició de butxaca de Francis Scott Fitzgerald. Punto de Lectura.
-COSAS QUE DEBES SABER de A. M. Homes. Anagrama Editorial.
-DOS INGLESAS Y EL AMOR de Henri Pierre Roché. Asteroide Editorial.
(És maco tenir projectes futurs però és molt cansat tenir-ne molts.)
(És maco pensar que de cop, demà, algú em regala tots aquests llibres...)

 


DIUMENGE 22-4-07 (18:27 h)
Olot.

M'estic passant tot el cap de setmana escrivint...

Una frase més del llibre de la Susan Sontag (d'una crítica de teatre):
"la concentración sonámbula con que lo hacía. La fuente de su arte es la más profunda y pura de todas: simplemente se entrega, de lleno y sin reservas, a alguna extraña fantasía autista. Nada hay tan atractivo en un individuo, pero es muy infrecuente cumplidos ya los cuatro años..."
(I això potser és allò invisible que tenen els Delorean en directe i que els fa diferents...)
Aquesta precisió en les paraules, per explicar perfectament les idees és el que converteixen a Sontag en una de les pensadores-espectadores clau de la segona meitat del segle XX.

Aquesta precisió en la manera d'explicar també ho té verbalment en Job; certer i exacte amb les paraules i les idees (Un se l'imagina d'aquí uns anys d'erudit i autor d'una basta obra teòrica i catedràtic en alguna universitat de prestigi i pare de quatre o cinc fills, amb una llarga barba blanca...).
Brutal va estar quan ens va explicar la seva teoria dels Antònia Font (dels que són molt fans amb la Tina):
"són molt bons i perfectes en disc però un desastre en directe. 7 de cada 8 directes que fan són fatals... I el vuitè,que és el que fan bò... és una llegenda urbana..."

 


DIUMENGE 22-4-07 (16:07 h)
Olot.

(O de com un dia normal muta en el descobriment d'una veritat invisible inclosa en el llibre "Contra la interpretación" de Susan Sontag):
Hi havia una vegada un dissabte molt tranquil, amb una ressaca tranquileta i ja superada. Amb un passeig pel centre d'Olot i amb un dinar molt bò. Mentres llegeixes esperant que et caigui el llibre a sobre per fer la migdiada; de cop, amb els ulls axinats pel son, una frase s'engrandeix dins la sopa de lletres del llibre. Una certesa es converteix en majúscules. I la frase es transforma en veritat absoluta:
"Vivimos en una época en que la tragedia no es una forma de arte, sino una forma de historia."
i et dónes compte de que ja no seràs mai més el mateix perquè ara ja ho saps, i que res tornarà a ser el igual.
I la frase segueix:
"Los dramaturgos ya no escriben tragedias. Pero poseemos obras de arte (no siempre reconocidas como tales) que reflejan o intentan resolver las grandes tragedias históricas de nuestra época. Entre las formas de arte no reconocidas que han sido ideadas o perfeccionadas en la era moderna con esta intención se hallan la sesión psicoanalítica, el debate parlamentario y el mitin político."
I acabes pensant (t'adones) que potser nosaltres (la humanitat) avancem enmig de grans tragèdies i desgràcies de grans dimensions (físiques i morals). Que no és la tecnologia ni la ciència el que fa avançar la societat sinó l'ímpetu i la fortalesa racional amb què afrontem aquests contratemps majúsculs.

També acabes descobrint (Livingstone? supongo...) que cada tragèdia que ens "ensenyen/mostren" els media, tenen, després, sempre en el seu nucli o desenllaç, un heroi (potser la figura totèmica per poder superar la catàstrofe) destinat a un final tràgic.
La setmana del drama dels estudiants morts a l'Universitat de Virginia l'heroi de la tragèdia era el professor jueu que per salvar la vida dels seus alumnes va negar l'entrada de l'assassí a l'aula impedint-li amb el seu cos. (El seu heroïsme es multipliplica quan els media informen que aquest professor ja havia patit l'holocauste en un camp de concentració i després havia estat perseguit per la repressió de la dictadura comunista hungaresa... i que només es va poder salvar quan va arribar al Nou Continent (aquesta Terra Promesa lliure d'amenaçes perilloses). Però es allà on, destinat a un final terrorífic, troba el seu final.
Una tragèdia que ensenya que, més enllà dels morts, l'objectiu era la presència dins els media del killer convertit en actor (per aconseguir aquesta notorietat mediàtica que no hauria aconseguit mai dins l'anonimat d'un campus d'una universitat qualsevol.)
Canviar el guió per ser "l'actor protagonista" d'un dia qualsevol.
On els media (convertits en jutjes i objectius) converteixen aquest assassí, en benefici del "dret a l'informació", en el campió per KO total quan emeten el vídeo amb la confessió i apologia dels seus actes.

Una frase del País d'avui:
"Reventar un barco cargado de turistas es uno de los pocos sueños que Osama Bin Laden y sus acólitos todavía no han logrado."
I penso que, ho facin o no, res no tindrà valor sinó ho fan davant d'una càmara de televisió.
Quan l'onze de setembre el triomf no eren la quantitat de morts i tombar les dos torres (que també) sinó haver-ho fet davant les càmeres de TV, i com les imatges convertides en bucle eren emeses infinitament pels media. Com una metàfora horrible cada cop que eren "ensenyades", aquestes imatges eren un gol dels rebels contra l'imperi...
El què vull dir és que no té sentit fer explotar un vaixell ple de turistes al mig del mar sinó hi ha una càmera aprop que ho pugui filmar per després ensenyar-ho.
Que estem en un moment de la història en què les batalles es guanyen visualment. Que és en la percepció de la gent on es decideix tot.
Un té la sensació que això ho saben els publicistes (i l'Osama) però que els polítics i polícies no en tenen ni idea.

Canviar, de tant en tant, els decorats de la nostra vida és un plaer.
Ha estat un cap de setmana fantàstic (ja anem en màniga curta. Aquest any que no ha tingut primavera. I durant la setmana, sobredosi a la tele de científics explicant-nos les conseqüències del canvi climàtic com si els "espectadors" fossim cecs!!) on hem descansat de la realitat, hem estat amb la Tina, en Job i en Grau (que gran i simpàtic està!!) hem fet alguna excursió i ens hem relaxat. Olot i els seus voltants està impressionant perquè tot és verd
Una foto del pictograma que té l'Eulàlia al WC de casa seva:

(BSO del week-end: Delorean, Antònia Font i Cocoroise.)

 


DIUMENGE 22-4-07 (09:51 h)
Olot.

Escric això des d'una habitació que m'ha deixat l'Eulàlia del seu pis d'Olot.



"Aquí és perquè puguis escriure"
em va dir ella i jo que havia arribat amb l'ordinador portàtil li dic: "Però si no hi ha res...".
Una sensació estranya (perquè mai m'havia passat) escriure dins una habitació blanca i buida (com si estigués dins el cervell d'un nadó, que s'ha de d'anar formant de coses i d'imatges a mida que les vagi aprenent i vivint.)
Sempre he estat/viscut/dormit en habitacions plenes de coses.

 

 

DISSABTE 21-4-07 (11:50 h)
Olot.
Ahir vàrem veure els Antònia Font i Delorean a Cellera de Ter.

Tocaven al Pavelló Municipal. (Una sensació estranya perquè era tipus amb grada de 3 files només a una banda i havia pintats a les parets pictogrames d'esports, com de les olimpíades de Munich'76 i 3 o 4 vegades el logo de les anelles de colors del COI. No estic acostumat a aquests recintes, sempre Razzmatazz, Apolo... Ja no recordava com són aquests llocs més populars.)
Antònia Font va estar molt bé. A estones semblàven una pandilla d'orangutans cantant, però mai cap pandilla d'orangutans havia fet una música així de perfecte. Van fer un repertori una mica reposat però va ser molt tendre quan van tocar "Batiskafo Katiuskas":
"batiskafo monoplaça
esteu focus de sadisme
de ses aigues insondables
només tu les averigües...

batiskafo socialista
redactant informe tràgic
camarada maquinista
institut oceanogràfic...

batiskafo solitari
tens un rutting planetari...

ratxes de sol atrevessen blaus marins
ses algues tornen verdes
i brillen ses estrelles
que ja s'ha fet de nit
i es plancton s'il·lumina
i canten ses balenes
a trenta mil quilòmetres d'aquí...

ratxes de sol atrevessen blaus marins
ses algues tornen verdes
i brillen ses estrelles
que ja s'ha fet de nit
i es plancton s'il·lumina
i canten set sirenes
aproximadament per no existir...

oooooohhhhh oooooohhhhhh ooooooohhhhhh...

batiskafo socialista
redactant informe tràgic
catedràtic juli puskas
institut oceanogràfic...

batiskafo katiuskas
fas un atles visionari...

ratxes de sol atrevessen blaus marins
ses algues tornen verdes
i brillen ses estrelles
que ja s'ha fet de nit
i es plancton s'il·lumina
i canten set balenes
a trenta mil quilòmetres d'aquí...

ratxes de sol atrevessen blaus marins
ses algues tornen verdes
i brillen ses estrelles
que ja s'ha fet de nit
i es plancton s'il·lumina
i canten set sirenes
aproximadament per no existir..."
i després exploten les guitarres en extàsi i és acollonant...
També m'agrada molt "Wa yeah!" però no la van tocar, però com que en tenen tantes de bones no es va notar.
A un li agradaria tenir aquest nivell de poesia que tenen ells, tan normal i a la vegada tant evocador.

Delorean també van estar molt bé (se'ls notava molt més compactes que al concert de fa un any a Torelló). Començen amb el hit Metropolitan Death2 i ja no van parar fins al final. Quan més bé estan és quan tenen aquest ritme de bateria, guitarra i piano tots junts a una i semblen el ritme dur i sec d'una rave. Quan deixen de ser una banda de rock i es converteixen en una rave amb guitarres, llavors són boníssims. També tenen, però, aquest magnetisme invisible (potser el look, o la combinació de tots ells, la manera de tocar, l'energia o qualsevol altre cosa) que els fa diferents als altres grups i que tenen molt pocs grups, només els bons. Només els hi fa falta un àlbum excel·lent o una cançó que els porti a un nivell superior.
http://www.myspace.com/deloreandanz
http://www.bcoredisc.com/bandasBD.php?id_grupo=12
Durant el concert em vaig estar mirant les bateries dels dos grups (em vaig fixar que els Antònia Font tenien 2 o 3 tambors petits a part del gran i dels plats i Delorean només un. I que el bateria de Delorean feia servir molt els plats...)
.



Faré servir aquesta de model per "Tengo un grupo de rock que se llama melancolía." perquè és mes punk, més freda...

Una foto que hem tirat avui al llevar-nos amb rastres de la nit d'ahir.



Títol: "Cicatrius (Homenatge a Tomás i Iñaki)."

 

 

DIJOUS 19-4-07 (23:38 h)
La vida són aquests petits moments que dónen felicitat absoluta i els grans moments perfectes són per recordar, són els que construeixen la memòria d'un (no ho dic per mi, ho dic per tothom. Suposo.)

 

 

DIJOUS 19-4-07 (20:47 h)
Aquesta nit he somiat que feia l'amor amb la Susan Sontag mentre ella llegia l'Enciclopèdia Catalana en veu alta...

Vivim en present continuo, seguint una línia amb alts i baixos però línia és. El futur si que és un calendari amb dies vermells i negres que ens anem trobant cada dia al despertar.
(Això vé a compte de que m'han dit que aquest blog és massa llarg i que s'hauria d'organitzar en conjunts de dies...)
Però jo crec que la vida és un seguit de dies i de vivències; de persones i de coneixements; de música i de visions; d'idees i de llibres; de punts i ratlles... I així miro de representar-ho.

Cap de setmana a Olot. Megaconcert a no sé on amb Antònia Font i Delorean de caps de cartell.
També m'he de veure amb un noi que té que fer un treball de la meva obra o de mi (ara no n'estic segur...) (de totes maneres tampoc hi ha gaire diferència...)

Estic a punt d'acabar el fons de "El infierno es el sitio...". Només falta el negre!
Van trucar de Graficser que ja tenen serigrafiats el quadre de l'autopista i la de "Me gustan las chicas guapas de clase media". Tinc moltes ganes però fins la setmana que vé no puc anar-les a buscar.

 

 

DIMECRES 18-4-07 (20:51 h)
"Si debo elegir entre The Doors y Dostoievski, entonces -naturalmente- elegiré Dostoievski. Pero ¿tengo que elegir?

Susan Sontag al pròleg de "Contra la interpretación".

Segueixo lluitant, a poc a poc, amb la Susan Sontag. A estones em perdo i a ratos guanyo.

No paro d'escoltar a totes hores els Tarantula (no és un grup que puguis escoltar els matins però funcionen superbé pel migdia, tarda i nit).
Va trucar l'Albert per dir que els The Fall toquen al PrimaveraSound (Algun dia us explicaré el concert dels The Fall on teniem a dos metres a PJ Harvey i com en Gil li va donar dos petons a la galta...).
Ja estem fent el compte enrrere...

Alguns noms (NO-MS) (en castellà també funciona: NO-MBRES) per la cartografia del NO:
Kurtz, Bartleby, Cauldfield...
És més difícil lluitar pel NO que pel Si.

Ha escrit un meil en Ramon dels CaboSanRoque (un dels millors grups catalans junts amb Antònia Font, Manzoni, Astrud...)
http://www.myspace.com/cabosanroque
Hi ha un video preciós on toquen amb una rentadora i fan una jam amb uns mòbils.

Els de Bacco no paren de muntar concerts.
Ara en fan un dels Standstill (que són molt bons però no els he seguit mai gaire) a l'Auditori.
info@artbaco.com
Venen entrades a meitat de preu i amb una mica de sort et toca un disc.

 

 

DIMARTS 17-4-07 (20:02 h)
Segueixo lluitant, a poc a poc, amb la Susan Sontag.

Cada dia em miro (perquè és un llibre de 900 pàgines i no me l'hauria de comprar... me'l miro perquè em passin les ganes però cada cop que ho faig me'n venen més) els diaris de l'Ignacio Carrión (que havia sigut periodista del País i va escriure una novela molt bona "Cruzar el Danubio" on només hi havia dues comes a tot el llibre...)
Un parell de frases dels diaris:

"No necesita uno leerse a uno mismo. Basta con escribirse."

"Propósito: eliminar el mayor número de comas. Que no hagan falta. Que las frases funcionen sin esa muletilla. El pensamiento en línea recta. Veloz. Sin pausas."

 


DILLUNS 16-4-07 (20:17 h)
La Laura ha enviat el vídeo del primer single del nou disc dels Arctic Monkeys
http://www.youtube.com/watch?v=30w8DyEJ__0
Un tema brutal, que segur que serà un hit immediat! Amb unes guitarres que semblen ametralladores...

Estic llegint (molt a poc a poc, perquè és molt dens, i trossos que he de llegir-los 2 o 3 vegades per poder-los entendre...) "Contra la Interpretación" de Susan Sontag (un meteorit intel·lectual que va volar com un terratrèmol durant els 60, 70, 80 i 90... Amb passió, entusiasme i curiositat tots els temes i preguntes noves i velles de les arts, el cine, literatura, fotografia).
"Contra la interpretación" s'ha de llegir conscient que és un llibre de l'any 66 i dins el context d'aquells dies però, és igualment, un llibre revelador; un recull d'opinions i assajos.
Estic ara al capítol de la interpretació de les obres d'art; de les diferents arts (visuals i escrites). Quan els crítics d'art comencen a analitzar (sobretot a partir de Picasso i ja majoritàriament amb els expressionistes-abstractes quan ja no es podia descriure literalment els quadres) les obres d'art a partir de la filosofia, la literatura...
Algunes coses:
"Son las personas superficiales las únicas que no juzgan por las apariencias. El misterio del mundo es lo visible no lo invisible"
Oscar Wilde.

"Ninguno de nosotros podrá recuperar jamás aquella inocencia anterior a toda teoría, cuando el arte no se veía obligado a justificarse, cuando no se le preguntaba a la obra de arte qué decía, pues se sabía (o se creía saber) qué hacía. Desde ahora hasta el final de toda conciencia, tendremos que cargar con la tarea de defender el arte."

"La interpretación, aplicada al arte, supone el desgajar de la totalidad de la obra un conjunto de elementos (el X, el Y, el Z y así sucesivamente). La labor de de interpretación lo es, virtualmente, de traducción. El intérprete dice: <<Fíjate, ¿no ves que X es en realidad, o significa en realidad, A? ¿Que Y es en realidad B? ¿Que Z es en realidad C?>>"

"El moderno estilo de interpretación excava y, en la medida en que excava, destruye; escarba hasta <<más allá del texto>> para descubrir un subtexto que resulte ser el verdadero."

"La interpretación es la venganza que se toma el intelecto sobre el arte.
Y aún más. Es la venganza que se toma el intelecto sobre el mundo. Interpretar es empobrecer, reducir el mundo, para instaurar un mundo sombrío de significados. Es convertir
el mundo en este mundo (¡<<este mundo>>! Como si hubiera otro)"

Ha arribat avui per correu l'últim disc dels The Fall (la millor banda de punk del món)!!

(Algun dia us explicaré el concert dels The Fall on teniem a dos metres a PJ Harvey i com en Gil li va donar dos petons a la galta...)

També ha arribat avui (amb dies així dóna gust obrir la bústia) el primer número de la segona etapa d' ADICCIONES PORQUESÍ.

 

 

DIUMENGE 15-4-07 (23:38 h)
La Natàlia em demana que posi aquest enllaç (no sé què li ha agafat amb els ossets...)

http://www.youtube.com/watch?v=lNm5Hqow78I

 

 

DIUMENGE 15-4-07 (16:01 h)
(Després de tants dies) Moltes coses desordenades:

http://www.youtube.com/watch?v=lw1hsGaEEDo
un video de bona musica funk amb dos Vestax!!

Divendres a la nit passava per sota les voltes de plaça i un pare li ensenyava al seu fill les estrelles del cel (m'enterneixen aquests moments). Tenia el nen a coll i li senyalava les estrelles i anava dient-li el nom de cadascuna.

Dijous amb la Natàlia, l'Eulàlia i la Mireia vàrem veure les Cocoroise!
Balanç: A l'Eulalia i la Natàlia els hi va agradar molt molt molt!
La Mireia va dir que s'esperava més.
Jo, tot i que tenia trossos bons, em vaig aborrir molt (els discos, sobretot el primer, els tenim i m'agraden molt i els posem bastant) però me'n vaig anar al darrera de tot...
La Natàlia diu que per il·lustrar el concert adjunti això:

que conceptualment és el què millor explica la sutilesa i sensibilitat del concert.

Ahir al País hi havien tres pàgines tres dedicades a Roberto Bolaño (ahir em trobo en Made i em confirma, el que jo també penso, que és perillosa aquesta arqueologia literària dels cadàvers il·lustres... de totes maneres ja veurem quan surtin els llibres...) perquè es posa a la venda un llibre pòstum amb relats inèdits que li havien trobat dins una carpeta a l'escriptori de l'ordinador.
Un escrit molt bò de Javier Cercas (l'autor de "Soldados de Salamina" on el Bolaño real era un dels personatges protagonistes) desmitificant el mite Bolaño però qualificant d'excel·lent tota l'obra de l'escriptor xilè resident a Blanes.
Amb en Made i en Rafa fa temps, vam fundar, com un exemple d'admiració i de culte, el club de fans de Roberto Bolaño en plan secta secreta (ens trobem el primer dilluns de cada mes a les dotze de la nit i fem lectures aleatòries de la seva obra, després fem un brindis a la seva salut i tornem a les nostres vides normals i corrents...)
http://www.rafamadeitoniporbolano.com

També amb en Made vàrem fundar el club de fans de Cormac McCarthy, però això és una altre història. Un altre dia...
http://www.mccarthyatope.com

Estic pensant unes altre fotos amb jo embolicat amb cinta d'obres. Fa dies que estic començant a pensar en una cartografia del NO (m'he adonat que m'interessa; inconscientment sempre hi vaig a parar, als elements que se separan individual i lliurement de la majoria). Aquesta necessitat d'afirmació individual i autònoma. No dins la col·lectivitat imperant.
(Ja m'explicaré de manera més clara quan ho tingui més clar...)

Divendres truca l'Eva i em diu que em deixa invitacions a l'entrada del Casino on Bacco organitzava, dins el cicle Sobretaula, el concert de Sanjosex+Roger Mas. Tot i que tenia molta feina (i encara la tinc per fer, perquè durant tot el cap de setmana no he fet res...)i pensava que no m'agradaria vaig anar-hi i va estar molt bé... El mes que vé torna haver-hi un Sobretaula.

Ahir ens trobem amb l'Albert (que feia molts dies que no ens vèiem) i em diu si vull anar a veure en Tremendamente a la nit al Salao.
Al final vaig anar-hi i també va estar molt bé. En la seva línia de "cantautor galàctic", amb les seves rimes impossibles, va estar insuperable i divertit en tot moment, fins i tot quan va presentar la nova cançó dels jedais: (dedicada a l'Iñaki i en Guillem)(fàcilment pot ser un hit alternatiu i convertir-se en un himne) "s'ha de ser valent i estar sempre content, s'ha de ser valent! s'ha de ser valent! s'ha de ser valent!!..."
Al Salao hi havia en Ferran, en Puça i en David; en Dídac, en Moi...(feia molts dies que no els veia)
Em vaig partir de valent amb el què m'explicava en Ferran (històries i batalles nocturnes...). I em va confirmar que no va estar a Londres amb l'Iñaki els dies de setmana santa.
En David va dir-me que si no vé l'Iñaki a buscar el xoriço de Leon que li vam portar vindrà ell i se'l quedarà per fer unes llenties o menjar-lo a mossegades!

L'Iñaki fa dies que no para d'enviar uns collages digitals preciosos! (un d'una ferida amb punts que era brutalment bò!!). Des d'aquí l'animo a que faci una web i els hi posi perquè és un treball excel·lent i que ho vegi tothom.

Avui al dominical del País hi ha un reportage de Jesús Rodríguez amb fotos molt maques i sobre Alberto García-Alix.
Algunes frases del reportatge:
"Una forma de mirar és una forma de ser."

"Cada una de sus imágenes es la huella de un amor, una amistad o un infierno. De miedos o heridas."

"Es el juez de su mirada. Narra la historia. Decide que mira y con qué intención."

"La fotografía es una elección, una fragmentación voluntaria de la realidad." Alberto García-Alix.
Algunes fotos que m'han agradat molt:





Rellegeixo tot el què he escrit avui i m'adono que no paro de canviar de temps verbal, com si estigués dins una màquina del temps...

Avui mentres em dutxava he estat pensant que faré una contra-campanya de publicitat contra jo mateix... Ara que s'acosten les eleccions, és necessari desmitificar tota aquesta cultura del jo mutiplicat al quadrat i aplicat als cartells que tenen els polítics candidats, tota aquesta sobredosi d'ego ... Tota aquesta imatge retocada i maquillada... (Necessitaré un maquillador professional, faré cartells de 100x70, postals, xapes i el dia d'inici de campanya a les 12 de la nit en plantaré pels carrers... pot ser una bona performance!
L'slogan podria ser: NO SÓC RES, NO SÓC NINGÚ.
He fet un esbós ràpid amb l'ordinador del què podria ser la postal:

Potser tot això contra mi mateix em vé inconscientment perquè estic cansat que tothom em digui que m'ha tocat la loteria... (m'han donat una beca i no és el mateix!!!! No tinc premi com es pensa la gent i el què m'han donat és per fer-ho servir pel treball i a més he pagat impostos per la beca... Això no és xauxa, tot i que a vegades pot semblar-ho).

Aquests dies de setmana santa he acabat Nocilla Dream d'Agustín Fernández Mallo (i que la crítica especialitzada ha escollit "Llibre revelació del 2006" i la veritat és que no s'equivoquen perquè és una revelació a tots els nivells.)

L'autor és científic i això es nota en una novel·la que és diferents històries independents unides entre elles igual que neurones. Té un aire molt fresc, novedós i molt ben escrit (d'entrada el títol ja enganxa), acostant-se a la literatura científica en alguns moments, en altres al cine, les matemàtiques o l'art (un xute directe a l'intel·lecte dels lectors) i que prometen continuació en un altre llibre (que esperem amb impaciència).
Algun fragment que he subratllat:
"És pura mística: el ser humano y el punto en que desaparece."

"Si no eres consciente de que te mueres, si un día te acuestas y te duermes y ya no te despiertas, de qué ha valido la vida."

"En qualquier road movie lo más importante es el horizonte; tarde o temprano tiene que verse y significar algo por sí mismo, a fin de empaquetar en aquel punto lejano el espíritu de la película. Está bien estudiado que, en el cine europeo, el horizonte significa pérdida o melancolía; en el cine norteamericano, esperanza, imán de pioneros; y en el cine chino o japonés significa muerte."

"En la ciudad posmoderna por antonomasia, donde, como es obligado en todo lo post, hasta el tiempo flota desprendido de la historia."

"El amor es un trabajo difícil, contesta, amar es lo más difícil que he hecho en toda mi vida."

Avui La Vanguardia regala per un euro un ganivet super afilat de 33 cms (amb mànec inclòs).
Ahir l'Albert deia que potser aquests ganivets seran l'arma d'algun assassinat.

A La Vanguardia del dimecres hi havia un article de Xavier Antich que acaba així:
"La cuestión, como puede imaginarse, es bien sencilla: ¿las imágenes artísticas, como por ejemplo ésta de Picasso, son sólo imágenes? ¿Podemos pensarlas sólo como imágenes? ¿No sucederá que si las pensamos sólo como imágenes ni siquiera como imágenes podremos verlas?"

 

 

DIMECRES 11-4-07 (20:40 h)
Ahir vaig canviar de mòbil i ara en faig servir un que la Natàlia ja no utilitza perquè el meu a vegades quan contestava la gent no em sentia (i la Natàlia, l'Albert i l'Eulàlia que són qui em truquen més sovint sempre em deien que en comprés un de nou.)

(Això dels mòbils és com les nòvies. El compres nou i un espera que duri per sempre. Però a vegades s'espatllen o s'han de canviar...)
Jo m'havia proposat que el mòbil em durés fins els 65 anys, ja feia 3 o 4 anys que el tenia i no tinc ganes de comprar-ne cap que tingui càmera.

La millor pel·lícula on els protagonistes parlen millor pel mòbil i que a la vegada és un manual de com parlar pel mòbil amb estil (quin mal gust que té la gent parlant per telèfon), com s'agafa l'aparell i tal, és el EL DILEMA o THE INSIDER en versió original.
Al Pacino està insuperable i dóna una lliçó de com parlar amb el mòbil amb estil i classe.

Preciosa l'entrevista a Jordi Valls (llibreter de dia i poeta de nit i guanyador dels Jocs Florals de poesia d'aquest any a Barcelona) a la contraportada de la Vanguardia d'avui.
"descubrir lo que antes sólo veíamos es mi trabajo: soy poeta..."

A http://www.txelografia.com han posat aquesta web als links!
Gràcies.



DIMARTS 10-4-07 (21:03 h)
Ahir em vaig trobar un meil de la gent de Rhonda Records dient que ja han processat la meva comanda. Són gent simpàtica que editen els discos de manera exquisita, amb un disseny gràfic preciós i el més important: la música és superbona!
www.rhondarecords.com

Avui he buscat discos que tinc de Rhonda Records i n'he trobat 4:

Si us voleu fer adictes a Rhonda Records una bona manera és començar pel "Singles inéditos", que és un recopilatori amb diferents grups del segell. (Amarillo, Anorak, Skimo, Humo, Cubala... és que d'entrada els noms ja són bons!!)

Al Fnac de Callao vaig comprar (tachín tachín)... el mini cd dels Tarantula!!!! que és una xuxeria deliciosa amb unes ulleres 3d.

Els Tarantula (quin nom més potent!!) són un dels grups nous de l'underground barceloní...
Són molt bons!!!
http://produccionesdoradas.com
Prou de discos, que avui això sembla el discoplay.

La millor exposició d'aquests dies ha sigut "El retrato: el espejo y la máscara" que és la col·lectiva que hi ha al Museu Thyseen.
Hi han tots els bons, els més grans... Picasso, Bacon, Freud, Warhol, Miró, Van Gogh, Schiele... És una cosa supergrossa junta en pocs metres quadrats.
Brutal l'autorretrat de Van Gogh. Tota la tensió visual del quadre surt dels ulls. És com una explosió atòmica. D'ell també hi ha el famós retrat del carter.
D'en Picasso ni havien molts però el que em va agradar més va ser "Retrato de la mujer del Artista" de 1923. D'estil clàssic, un retrat de la seva muller Olga. És supermaco com li queda la cara il·luminada.
En Freud manté el nivell altíssim com sempre. Ni havia un de petit (aproximadament un Din A3) que demostra que també es poden fer coses imponents de mida petita.
Schiele és commovedor sempre.
Commovedor i angoixant a la vegada és l'autorretrat de Frida Kahlo. Et mires el quadre i la corona d'espines que porta de collaret et fa mal de veritat. Era la primera vegada que en veia un d'ella en directe igual que els de Giacometti (molt gestuals i que em va fer pensar amb la pintura de'n Pep Ricart que el trobo molt millor que Giacometti...)
Rousseau, l'aduaner, és naïf i refinat i el qui millor ha pintat els verds de la jungla.
El qui se surt per la tangent i camina sol pel desert és Bacon. BRUTAL amb majúscules són tots els seus tríptics que té a l'exposició (Reflexió Bacon: Bacon manté el misteri perquè no accepta la lògica de l'enteniment. És fidel al seu llenguatge i, en conseqüència, el seu alfabet és indesxifrable per l'observador. Nosaltres que vivim a la realitat enfront Bacon i el seu caos emocional).
De Warhol hi han els autorretrats amb sombra. Preciós el que barreja el seu retrat amb les guixades i la sombra. També és molt maco el de la sombra sola.
A la secció moderna també hi havia coses bones de diferentes èpoques de Hockney i alguns bons de Kitaj.
A tall d'anècdota em vaig fixar que als nens que hi havien a l'exposició el que els hi agradava més (flipaven perquè suposo que l'entenien) eren els retrats de Miró.

Al Reina Sofia (Reflexió Reina Sofía: Un es pregunta que sent el Museu del país, el més gran, el símbol de l'art modern espanyol, pot ser tant lleig. (És el contrari del Macba, però és que aquest no representa a ningú) És que fins i tot les rajoles del terra són lletjes. Tot té un aire anticuat, l'ampliació, m'atreveixo a dir, que és un bunyol molt car. Tot respira un aire una mica carca, com si no es pensessin les coses abans de fer-les. A un li sap greu perquè és una ocasió perduda, com quan falles un penalti...) hi havia la retrospectiva de Darío Villalba: una exposició molt dura i angoixant.

Quadres molt grans serigrafiats amb gent esquelètica que dónen una forta sensació amarga.

No dóna opció a l'alegria (em va fer pensar en El Roto, salvant les distàncies).
Era molt maca, però, l'habitació on hi havien les fotos i els apunts preparatoris. I molt rara era la sala on hi tenia les escultures de metacrilat.

També hi havia una retrospectiva de retrats pintats hiperrealistes de Chuck Close.



Hi havia la primera època que tenia uns quadres impecables tècnicament però que a la segona part de l'exposició l'autor evoluciona cap a una semi abstracció visual que aborreix una mica.

Al Musac (Reflexió Musac: Sentiments contradictoris. Un voldria aquest museu (per la seva arquitectura i pel seu pressupost i els seus mitjans) quan pensa en un museu per la seva ciutat. Un es pregunta si així han de ser els museus del segle XXI on la gent va a veure'l igual que va a veure la catedral de la mateixa ciutat, tirant fotos a la façana i quan l'art es converteix en entreteniment pels turistes... Les sales són tan grans que necessiten obres espectaculars, visualment i grandioses de mida per no desmerèixer enfront l'arquitectura de l'edifici. No sé...)
Hi havia una exposició molt maca dels Sanaa (arquitectes japonesos) que s'han fet famosos perquè han de fer l'ampliació de l'Ivam de València. (Reflexió Sanaa: totes les coses japoneses són maques. Els japonesos tenen el do de la bellesa mutiplicat per la sutilesa. Un es pregunta si només per ser japonés les coses surten maques... Enveja sana!).
Fernando Sánchez Castillo presentava un treball molt polític (amb un troç de l'Azor de Franco) molt bo però no sé si el va entendre el públic acomodat que estava de vacances i de passeig pel museu.
Candice Breitz tenia uns vídeos molt complexes tècnicament i amb molts mitjans: moltes pantalles amb imatges tretes de pel·lícules de cine, barrejades amb ella... La millor obra era una de molt divertida on trenta persones cantàven una cançó de la Madonna. Una cosa molt fresca i gens pretenciosa.




DILLUNS 9-4-07 (22:53 h)
Avui hem tornat de les vacances.
Les vacances són com parèntesis posats enmig d'una frase (tenen vida pròpia amb un principi i un final).
Tot ha anat molt bé. Hem fet tot el què voliem fer i hem vist tot el què voliem veure.
Quasi no he tirat fotos. Només algunes per "Asesinato en el Musac."




També vaig comprar uns posters del museu per fer algunes porqueries...
Gairebé no he llegit i no he anotat idees ni he pres notes per quadres ni res.
Però avui quan tornàvem amb l'Ave (a l'alçada dels Monegros...) he escrit (no sé perquè):
"Paisajes infinitos bañados en verde por los que nunca paseó Quijote."

Demà ja escriuré més (avui estic una mica cansat), però hem vist exposicions de:
-Candice Breitz.
-Fernando Sanchez Castillo.
-Sanaa (arquitectes japonesos).
-Chuck Close.
-Darío Villalba.
-El retrato: el espejo y la máscara (col·lectiva al Museu Thyseen).

També hem menjat morcilla a León (que la serveixen trinxada i no en rodanxes) i Madrid, on vam veure al cine "Diario de un escándalo."

 


DIJOUS 5-4-07 (16:13 h)
Ahir mentres estava pintant (vaig acabar el groc del fons de "El infierno és...") va trucar en Ton (Gràcies) i em va dir que em comprés l'Enderrock (la revista de música en català)

perquè hi va el disc nou (???) dels Mazoni de regal (que primer no entenia perquè m'ho deia però després vaig recordar que jo li vaig gravar (no us alarmeu... després se'l va acabar comprant perquè li va agradar molt) el primer disc quan va sortir.
(Reflexió: ¿¿És un bon negoci que una revista regali un disc al mateix temps que es posa a la venta a les botigues??)

Tinc que triar els cds que ens emportem demà. Potser:
Antònia Font "Batiskafo Katiuskas"
Radio Dept "Pet Grief"
Richard Hawley "Coles Corner"
Arcade Fire "Neon Bible"
Mazoni "Si els dits fossin xilòfons".

Tinc una idea que es titularà "Asesinato en el Musac", així en plan Agatha Cristhie...
A veure si allà a Leon puc tirar fotos davant el museu.
(Aquí tinc que fer un incís: Si algú té alguna màquina de fotos Sony que vagi amb les targetes "Memory Stick" i no són PRO i que no les fagi servir... si m'ho dieu us les compro (mail@toniferron.com). Sony les ha descatalogat i no en trobo a les botigues!
No ho entenc!!! No entenc com és que per exemple fa 40 anys que la Hasselblad no ha canviat i la Sony fa tres anys d'un model i ja no té els complements! ...Són uns fillsdeputa!)

Això de la idea... (també havia pensat amb "Violación en el Macba" i "Robatori al Museu Nacional Reina Sofía" en plan pecats capitals... però al final ho deixaré en "Asesinato en el Musac" que de fet és la primera idea, la original.
Vull tirar alguna foto davant el Museu i després, aquí a casa, amb l'ordinador ja farem el muntatge.

Que tingueu unes bones vacances!

Em descuidava... Avui m'ha arribat aquesta postal d'una amiga

No sé si ho diu per ella o per mi...

Bueno, ara si. Que tingueu unes bones vacances! i Visca Catalunya!!

DIMECRES 4-4-07 (19:52 h)
"Es preciso escribir como si uno fuera comprendido, como si uno fuera amado, y como si uno estuviera muerto."
Henri de Montherlant.

Els dies segueixen sent grisos. Els núvols no paren de plorar.

Avui he estat pensant (tot i que fa uns dies que ja estic de vacances mentals... vull dir que no penso en gaire res...) com l'art pot, si l'art no es pot comparar amb el cine...
A veure si ho sé explicar: o sigui, ¿quin artista amb la seva obra (a decidir) o qualsevol obra (també a decidir) pots posar-la al costat de Matrix (o qualsevol altre film, tant és. Jo he dit Matrix perquè visualment va donar una empenteta al cine... però qualsevol pel·lícula serviria...) i no desmerèixer??
Vull dir que, fins i tot, l'obra més ambiciosa es queda en un no-res al costat de qualsevol pel·lícula.
Si vols parlar amb el mateix llenguatge que el cine fent art potser et quedes curt... Els espectadors poden sortir del cinema i entrar a una galeria d'art i la manera de mirar serà la mateixa...
Hem vist tantes i tantes pel·lícules que el cine ens ha construït una realitat (que no real) diferent i sinó parles amb aquest "llenguatge" "cinematogràfic" et quedes out davant l'espectador.
Potser a nivell visual estem perduts, potser no podem competir amb "l'experiència cinematogràfica" del públic. Potser sóm tous. No sé... tinc que pensar-hi més...

Una frase de La Vanguardia d'avui:



Un fragment d'una notícia de la web del País d'avui sobre Keith Richards (dels Rolling Stones): "escribe otra página en su particular leyenda al asegurar que se esnifó durante una juerga las cenizas de su padre, fallecido en 2002. "¿La cosa más rara que he intentado esnifar? Mi padre. Me esnifé a mi padre", confiesa el rockero en una entrevista que publica este miércoles la revista británica de música juvenil NME y en la que Richards aborda su relación con las drogas."
No es pot competir contra aquestes coses, ni visual ni conceptualment!

 


DIMARTS 3-4-07 (22:44 h)
L'episodi d'ahir del CSI va ser bastant esplèndid... El què estant fent els guionistes és que el pes emocional de la història el porten les víctimes i no els investigadors... (ahir l'argument era acullonant: dos germans que tenien una malaltia que els feia ser peluts com un llop...) La història era molt trista perquè la germana que era superpeluda havia estat tota la vida amagada dins una habitació i a més, la mare els havia deixat abandonats perquè no havia aguantat la pressió de veure'ls peluts de petits...)

No us perdeu aquest video del youtube:
http://www.youtube.com/watch?v=Xe_lNR-F3tY
l'ha filmat en Jordi Bausells que està a punt d'estrenar el seu primer curtmetratge professional i en pocs dies comença a filmar el segon...
El video són 7 minuts de jams de'n Jordi Gimeno (un freakie de la bateria) i que ja és un clàssic del Sónar, on cada any fa alguna ametrallada...
No us perdeu el tros del turista ballant davant del Macba. I quan toca amb els martells...
BRUTAL
Això és música tribal!!

Parlant de música... Amb la Natàlia tenim entrades per veure les Cocoroise!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

 

DILLUNS 2-4-07 (19:51 h)
Un, a vegades, té la sensació que hi han dies grisos deixats a la deriva enmig dels dies negres del calendari.
Un espera amb impaciència l'arribada dels dies normals (els negres).

Dissabte a la tarda estava al metro amb la Natàlia i em moria de gana... No recordo, ara si a l'estació de Universitat o a Plaça Espanya, hi ha un Dunkin Donuts...
Al cap d'una estona la Natàlia em diu: "Què t'has comprat??" i jo li dic "tres: un tot de xoco (fins i tot la farina és negra...), un de normal però banyat amb xocolata rosa (com els Pantera Rosa) i un que no tenia forat (que tècnicament no seria un donut) i que per dalt tenia una capa de xocolata blanca i per dins crema..." i em contesta: "i perquè 3???" i jo li dic: "és que no sabia quin triar..."
Ho dic perquè tots tres estaven boníssims!!! (Potser els donuts s'han de menjar de tres en tres...)

 

DIUMENGE 1-4-07 (17:03 h)
El què recordo més del concert dels Factodelafé el divendres és l'estribillo:
"siento lo mismo por tí...

el mismo sentimiento por tí...
que sí
que sí, que sí, que bien...
que me encanta escucharte
adoro sentirte...
adoro el dia en que me conociste..."
Jo diria que va ser un concert una mica fluix... (des de la meva posició d'espectador aficionat a la música...) potser perquè els hi va fallar el projector (tot i que el concert era a l'Auditori de Barcelona, que teòricament és un lloc amb mitjans tècnics) i va perdre el suport emocional que li dónen les imatges a la seva música... no sé, o potser que la cantant derrapava una mica a les curves de les cançons... tot plegat feia pensar que faltava alguna cosa...

De totes maneres no va ser un mal concert! I van presentar un parell de cançons noves que tenen molt bona pinta i que començen a fer venir ganes d'un nou disc...
Va ser molt maco quan ell li va tirar a ella el confetti per sobre quan cantava... com si fos pluja...

Dissabte al matí, encara per Barcelona, vam anar a veure, amb la Natàlia i l'Eulàlia, l'exposició que té en Ferran García Sevilla a la Galeria Joan Prats.
Ferran García Sevilla és un dels representants genuïns de la pintura dels anys 80, i en aquesta exposició hi han els restos del naufragio d'allò que va ser el seu treball fa uns anys i que ara tant sóls són teles grans que decorativament quedaran molt bé a cases i pisos amb el sostre molt alt (de totes maneres hi havien un parell de teles bones, totes elles marcades per formes rodones (Vuelve el topo) i majoritàriament amb fons de tons grocs i vainilles...)

Després a la Galeria Llucià Homs perquè hi ha una mostra de l'últim treball de Silvia Prada.

Que són uns retrats a llapis sobre tela i un mural que ocupa tota una paret de la Galeria i que també és fet a llapis.
Silvia Prada té una gran tècnica i una enorme capacitat per copsar i reproduïr les mirades (la dels ulls del retrat de la Madonna de l'anunci de H&M és impressionat, et podries enamorar d'aquests ulls...) i expressions dels personatges, però a la vegada crec que hi han dues coses que si ajustés el seu treball seria molt millor (Semblarà que avui estic molt criticón, però s'han d'entendre aquests comentaris des d'una posició de FAN. Fan tant dels Factodelafé, com de la Silvia Prada i seguidor d'ambdós treballs):
-Les mans als dibuixos són una mica desproporcionats... (que no és una cosa gens important perquè suposo que amb una mica de pràctica, tot és ajustable...) comparat amb el treball i el detall dels ulls i de les expressions de cara (Per exemple es nota una mica en el retrat de la Madonna, que la mà ha quedat molt desproporcionada... potser ja és així a les fotos però dins el quadre es veu rara...)
-Els personatges dels retrats, celebrities totes (Madonna, Chloe Sevigny, Terry Richardson...) funcionen molt bé a les revistes de moda i de tendències però en el context d'una galeria d'art, sembla que falti alguna cosa més en el missatge del quadre. Perquè l'unic significat del quadre són el significat, el nom, de cada personatge i el què representen però si no ets seguidor o coneixedor dels personatges o les seves biografies aquests quadres acaben sent només retrats anònims de personatges guapos o interessants i res més.
Per què aquests quadres tenen dos valors: l'estètic que és l'excel·lent manera en què estan reproduïts amb el llapis de grafit (aquesta reproducció manual de fotos de revistes...) i per altre banda el què representa cada persona del quadre i si perds (per què no la saps) la informació que transmet cada personatge perds el 50% del quadre.

Després vàrem trobar-nos amb en Xevi, i després d'esperar 30 minuts, ens van donar taula per dinar al restaurant Romesco, que és cuina húmil de la més tradicional a bon preu.
Com sempre el dinar va ser impressionant (macarrons boníssims i vedella amb bolets...).

Un tros de la crítica (no sé què em passa que d'un temps ençà m'interessen més les crítiques de llibres que les d'art...) que Rodrigo Fresán (excel·lent el seu llibre "Jardines de Kensington") fa de la novel·la "Diario de un escándalo" de Zoë Heller:
"Hay algo siempre deliciosamente inquietante en una novela escrita en primera persona y en la que alguien nos cuenta a nosotros algo que no sabe el resto de aquellos que también habitan esa historia. Tendemos a creer más a los personajes que a las personas, y así es como un buen escritor permite a sus narradores que no mientan mientras que un escritor del montón utilizará a su creación para postular dudosas verdades universales."
Tot i que s'ha de reconèixer que les novel·les de Rodrigo Fresán són una mica espesses (com una espècie de Borges pop, li han dit) i això ja s'ha convertit en el seu estil, les seves crítiques de llibres sempre són molt clares i didàctiques i llegides atentament, s'aprèn molt. (s'haurien de reunir en un llibre, que segur que seria molt celebrat. Jo recordo sobretot una d'un llibre de James Salter que el comparava amb en Hemingway i l'Scott Fitzgerald: La metàfora era impressionant en la seva precisió que descrivia la literatura de Salter. Mentre l'Scott Fitzgerald es barallava amb el cambrer i Hemingway havia caigut del tamboret borratxo com estava, James Salter estava sentat al fons del bar escrivint aquesta escena)
I com ja dic, fa temps que m'interessa molt l'estructura narrativa de les novel·les, com funciona l'arquitectura de l'història, com es presenten les preguntes i com es contesten els misteris...
que de totes maneres encara no sé com puc adaptar tot aquest interés als quadres, però si sé que vull que els quadres expliquin coses. Però no vull fer còmics (amb tot el respecte ho dic) sinó que m'interessa, vull, aconseguir una certa narrativitat en els quadres.

Parlant de narrativa, adjunto algunes adreçes de blogs.:
http://laescuelamoderna.blogspot.com
que és el fanzine que editen en paper Kiko Amat (impecables les seves cròniques a La Vanguardia) i el seu germà.
Atiborrat de soul i rock del bo. Amb esperit situacionista és com l'enciclopèdia punk de l'underground.
Et pots descargar els PDF de les edicions en paper originals.

http://www.austrohungaro.com

és la web de la discogràfica Austrohungaro, que aquests dies estant d'estrena amb els cds nous d'Astrud, Hidrogenesse. També hi són Mano de Santo, Alma-X i el pròxim de Chico y Chica.
D'esperit freak i rebuscat i sempre amb una estètica pròpia, hi han les notícies, promos i novetats de tots els grups del segell.

I d'aquí podeu enllaçar amb:
http://www.austrohungaro.com/esmeraldo
que és la pàgina del fanzine Esmeraldo, fet per Manolo Martínez (que és el cantant dels Astrud, que tot i que jo no en sóc fan, crec que són junt amb els Antònia Font, els millors grup de l'estat...)
De cert estil barroc la literatura de Martínez destaca per la seva imaginació freak i de "mal rollo" com ja demostra en els seus textos per Astrud.

Desbordant, però, en la seva originalitat.
També et pots descargar els PDF de les edicions en paper.

http://www.youtube.com/watch?v=2zIODJsnqXE
un vídeo impecable d'un anunci preciós de Wolksvagen que vaig trobar de casualitat.

http://paleo-future.blogspot.com/

la Mai no para d'enviar adreçes de vídeos superxulos...

http://wellingtongrey.blogspot.com/
en Job em va enviar aquesta adreça del blog d'un artista (?) que fa uns gràfics conceptuals (i polítics) molt interessants.

http://nachovegasaeurovision.blogspot.com/
que és el blog de la campanya per aconseguir que Nacho Vegas representi a Espanya al festival d'Eurovisión... Molt freak però molt convençuts!
Tú eres importante, ¡¡¡tu voto és un voto!!!
I és que, òstia!!, igual que als mundials, sempre ens eliminen a quarts!

Dos coses d'última hora, abans de penjar-ho:
-Anagrama editorial anuncia que, en pocs dies es publica un llibre amb relats inèdits de Roberto Bolaño!!! Després de morir li van trobar una carpeta a l'escriptori del seu ordinador... (fa una mica de por aquesta arqueologia literària) però els fans de Bolaño estem d'enhorabona!!
-Una entrevista a les pàgines taronjes del País d'avui a Shelly Lazarus, la presidenta mundial de l'agència de publicitat Ogilvy:
"Una de las cosas de las que me he dado cuenta sobre la publicidad en España respecto a Estados Unidos es que los anuncios son más visuales, se comunican poco con las palabras y mas con la imagen. En Estados Unidos, la publicidad también se està haciendo más visual porqué la gente joven capta mejor el mensaje de una imagen"

Sobre Zara, que és una marca que no fa publicitat: "yo creo que es su presencia en la ciudad la que crea marca, las tiendas. Es otra forma de construir marcas, de hacer publicidad. No conozco las interioridades de esta compañía, pero estoy segura de que ellos son muy conscientes de cómo construyen la marca. Todas las jovencitas conocen Zara."

 

DIJOUS 29-3-07 (23:24 h)
Avui a la bústia hi havia això:

Un folletó de propaganda d'una agrupació religiosa...
Impacta per la duresa de la imatge (aquest gore pioner, aquesta cosa sado de l'esquena...), tota aquesta iconografia fosca, tota aquesta submissió, tot aquest record del dolor...
I el missatge amb l'enigma...
(L'última vegada que vàrem trobar una cosa curiosa a la bústia, va ser el dia que hi havia un flyer de publicitat d'un bruixot que feia budú... el vam deixar penjat uns dies a la nevera; fins que després de descartar a tots els nostres enemics ens adonàrem que cap d'ells es mereixia una maledicció...)
No entenc gaire aquesta cosa de promoure la creença via postal, de fer servir la propaganda per captar creients com fan els supermercats... (Em sembla que em convertiré en un ateu postal: renuncio a la publicitat del Lidl, a les ofertes del Telepizza, a les cartes de La Caixa... i només vull postals!)
O com ahir, que va arribar un sobre, on a dins hi havia una sorpresa majúscula.



L'últim disc* del nou grup de'n Nick Cave (amb una portada** preciosa i grandiosa de l'Albert!!).
El disc és un bon disc de rock sec i cridaner. L'Albert diu que en Made li va dir que s'ha d'escoltar amb el volum molt alt.

(*: Que ningú s'alarmi perquè hem gravat un disc, perquè no me l'hagués comprat, o sigui que no s'ha perdut cap venda... A més, aquesta portada és molt millor.

**: Alguna editorial valenta li hauria d'encarregar a l'Albert que reinterepretés algunes portades. Un llibre tipus "Els millors discos de l'història segons l'Albert"...) seria un llibre preciós, punk i molt original i modern...)

Demà és el dia del concert dels FactodelaFé a l'Auditori.
I el dissabte volia anar a veure els The Blow a la sala 2 de l'Apolo (però per assumptes familiars ho deixarem per un altre dia).
Volia anar-hi perquè el seu disc no he parat d'escoltar-lo durant tot l'hivern (sobretot la 2 i la 9.)

No són un grup molt conegut, per no dir gens...
Però tenen uns beats diabòlics, les cançons amb un toc naïf i unes melodies enganxoses.
Pop amb un toc electrònic, una mica lo-fi.
I la 2 i la 9 tenen aquesta cosa màgica que fa que algunes cançons es converteixin en innolvidables, que vagis pel carrer xiulant i tal... i que pensis que segueix valent la pena comprar cds perquè de vegades, de tant en tant, quan descobreixes alguna cançó que té aquesta cosa inexplicable però que et forada... és la millor sensació del món: cada cop que escoltes la cançó i saps que la cançó és teva (de fet de teu només és el disc...) és acollonant!

(Però un dia, de cop i volta t'adones que se te'n fot sortir per les nits, i que renuncies a coses que fa un temps hauries donat la mà i tot el braç sencer per poder-ho fer... i que penses amb coses que abans no pensaves, et preocupes per altres coses i que els problemes importants de veritat tenen una altre dimensió...
I un altre dia descobreixes que potser t'has fet, una mica, només una mica més gran, i que ja no ets el que eres.

PD: Avui m'he trobat en Victor i m'ha dit que escric massa. Que s'ha d'escriure menys. Em sembla que, a partir d'ara, escriuré més minimalment

 

 

DIMARTS 27-3-07 (22:30 h)
Estic una mica cansat (suposo que del concert d'ahir...). Em fa una mica de mal el coll... (vaig moure molt el cap... de cantó i amunt i avall...)
Vaig saltar molt però no tinc mal a les cames.

Està clar que "els horaris maten la creativitat" va dir en Calamaro en la seva millor epoca hard.
Quan estic sol, sempre se'm fa tard... Són quarts d'onze i encara no he sopat...
Suposo que aniré a dormir tard com sempre...

M'he entretingut preparant el fons per "El infierno és el sitio dónde te queman dos veces: primero por fuera y luego por dentro" (que és el quadre que el dia que ho portava a serigrafiar em vaig trobar que el plàstic no havia tolerat bé la cola i s'havien fet unes bombolles molt lletjes.) Ara ho repeteixo però pintant el fons a mà. La veritat és que m'hagués agradat més fer-ho amb el plàstic (perquè m'agrada fer servir una bossa de plàstic d'una botiga... que a més és una bossa de Industrial Bolsera, que es fa servir des fa molts anys i s'ha convertit en un clàssic del disseny "Made in Barcelona" i que és molt maca... I que m'agrada molt la botiga perquè hi han moltes xuxeries que sempre compraria... És una bossa que em produeix sensacions: m'agrada fer servir coses amb les que tinc vincles emocionals... Sempre que vaig per Barcelona i veig algú amb aquesta bossa me'l quedo mirant...).

Però aprofitant que la pinto a mà (volia fer-ho a la mateixa mida però per proporcions la faré a una escala més petita...), pintaré amb groc (per produïr més sensació de calor, una cosa més calenta, més infierno...) els blancs que hi han a la bossa (i també per una altre raó: perquè serigrafiaré amb tinta blanca per primera vegada i no m'atreveixo a fer un blanc sobre blanc... Tenia moltes ganes de fer-ho... M'ho guardo per una altre idea.

Estic començant a pensar (ja feia dies que hi donava voltes, però suposo que amb el concert d'ahir em vaig acabar d'animar) amb una imatge per "Tengo un grupo de rock que se llama Melancolía."
que va ser una de les "Frases célebres." i m'agrada molt i tinc ganes de fer alguna cosa.
Vull una cosa molt rock però que sigui neta...

La Vanguardia d'avui diu que l'Institut d'Estudis Catalans ja accepta oficialment (ja surten al seu nou diccionari) paraules com: píxel (sobretot amb accent), pírcing (l'accent de la i podria ser l'arrecada...), aiatol·là, cabró (persona que fa males jugades), sommelier, internauta, xat...
Són paraules que ja no s'han d'escriure en cursiva.
Fem un brindis per en Fabra!!!

 

 

DIMARTS 27-3-07 (01:23 h)
LCD Soundsystem's Day.
Això no és música, això és ritme!! BatuMBatuMBatuMBatuM!!
Hi ha moltes noies amb camiseta de ratlles... BatuMBatuMBatuMBatuM!!
Comencen amb la 8 del disc nou "look at the sun"... BatuMBatuMBatuMBatuM!!
Està una mica gras... BatuMBatuMBatuMBatuM!!
Quan es posen èpics guanyens als U2... BatuMBatuMBatuMBatuM!!
Amb els llums vermells queda molt maco BatuMBatuMBatuMBatuM!!
Van molt accelerats... BatuMBatuMBatuMBatuM!!
"Yeah" és una cançó sense lletra però amb una pujada inacabable... BatuMBatuMBatuMBatuM!!
M'han caigut les ulleres a terra... BatuMBatuMBatuMBatuM!!
No paris de saltar!! BatuMBatuMBatuMBatuM!!
"Yeah" "Yeah" "Yeah" "Yeah" BatuMBatuMBatuMBatuM!!
Que ploguin pastilles!! BatuMBatuMBatuMBatuM!!
Quan es posa romàntic s'encenen els llums liles i la bola de miralls dispara una pluja de llum i una parelleta que tenim al davant es dóna de morreos... "New york I loveyou..." BatuMBatuMBatuMBatuM!!
A les cançons llargues i que van pujant, són imbatibles!! BatuMBatuMBatuMBatuM!!
The Fall... BatuMBatuMBatuMBatuM!!
Van amb el pitch superaccelerat. BatuMBatuMBatuMBatuM!!
Sabeu que escoltaria amb l'ipod el dimoni si baixés a la terra??... BatuMBatuMBatuMBatuM!!
"Daft Puny is playing at my house" l'han tocada super punk!...BatuMBatuMBatuMBatuM!!
Es cepillen per golejada a tots els grups de tecnopunk de segona divisió... BatuMBatuMBatuMBatuM!!
Vols una cervesa? BatuMBatuMBatuMBatuM!!
No paris de saltar!!! BatuMBatuMBatuMBatuM!!
Un instrument: la pandereta. BatuMBatuMBatuMBatuM!!
Em fa mal el coll de tant ballar! BatuMBatuMBatuMBatuM!!
Subidón! Subidón! BatuMBatuMBatuMBatuM!!


Sóm només temps. El temps que hem sigut i el temps que ens falta viure.

 

DIUMENGE 25-3-07 (22:47 h)
Ha sigut un cap de setmana super prolífic en quan a feina feta.

Ahir vàrem estar tot el dia, amb l'Eulàlia, tocant coses de la web (suposo que haureu vist que hi han novetats... Encara hi han coses que falten i que anirem retocant.)
Al principi ens faltàven unes aplicacions i vàrem trucar a l'Eloi i l'Iñaki.

Vaig estar molt content perquè vam solucionar el problema dels interlineats i ara el blog s'entén més bé i és més fàcil de llegir...
Ara ja penjaré diariament, l'escrit de cada dia.
També hem canviat les fotos de la intro (que la gent deia que era un pal) i ara quan s'acaba surt el menú (que properament permetrà entrar al currículum i veure una mostra del meu treball...)

Al vespre, per celebrar-ho amb la Natàlia i l'Eulàlia vàrem sopar al Lisardo (que és un dels millors restaurants de peix de la comarca), a Vinyoles.

Unes frases que he trobat avui mentres ordenava la taula del menjador (que ja començava a semblar la taula de la meva habitació):
"Poeta es asomarse a las puertas del misterio y volver de él con una vislumbre de lo desconocido en los ojos."
Rubén Darío.

He trobat una pàgina amb una entrevista de fa uns dies a la Susy Gómez (que és una de les millors artistes joves espanyoles i que aquests dies té una exposició a la Galeria Soledad Lorenzo a Madrid. En els seus últims treballs barreja pintura i fotografia de gran format; pinta sobre la fotografia amb pinzellades molt expressionistes i també fa escultures de grans dimensions): "la pintura es totalmente confesional y directa, no permite ni intermediarios ni bocetos preparatorios. Es un umbral, se cruza o no se cruza, o como el dolor, o como el amor."
Al final de l'entrevista la periodista li pregunta: "Acabamos de conmemorar el día de la mujer trabajadora: ¿cómo lo celebra?" i Susy Gómez respon: "Como cada día, siendo radical."

Susy Gómez es va convertir en una de les referències principals de l'art espanyol dels noranta quan va fer la seva primera exposició a la Galeria Luís Adelantado a Valencia. Era una mostra que ocupava els quatre pisos de la galeria i que eren unes escultures molt subtils, de roba blanca i que recordaven formalment a figures humanes...
Recordo que era una exposició que produïa unes sensacions molt especials i particulars.
El treball de Susy Gómez sempre és d'una qualitat enorme.

I unes paraules Josep Maria Pou (l'actor de teatre) al dominical del País de diumenge passat:
"Digerimos tanta novela, tanto cine, que nos sorprendemos ante pocas cosas."

"El sarcasmo es la capacidad de encontrar tu propio camino de supervivencia. De tratar de que las cosas te duelan menos y convertir el sufrimiento en algo más llevadero. Cada uno ha elaborado su propia capacidad de sarcasmo. La ironía es sentido del humor afilado e inteligente; el sarcasmo es mucho más. La ironía es algo intelectual, el sarcasmo es visceral."

El divendres vaig comprar el cd de la banda sonora de "María Antonieta", la pel·lícula de Sofia Coppola (que encara no he pogut veure.).
Com que sóc bastant fan del treball d'aquesta directora i ja tenia la banda sonora de "Lost In Translation" (el seu anterior film), m'han vingut ganes de fer una comparació estètica dels dos cds.



Salta a la vista que a Sofia Coppola li agraden els llits, que són una constant a les seves películes, igual que les habitacions que són els refugis dels personatges (aïllats, tancats o amagats).
A la primera, "Las Vírgenes Suicidas" (a partir d'una novel·la excel·lent de Jeffrey Eugenides) les habitacions de les quatre germanes són el món secret de cada una, l'únic lloc on elles són el centre del món. Aquest món construït entre quatre parets i tenyit de tristesa a mida que avança la pel·lícula.

A "Lost in Translation" l'acció passa un hotel de Tokio. Els hotels són petits móns dividits en habitacions. (No hi ha res més trist que passar sol una nit a un hotel quan no en tens ganes i en un país que no és el teu.)

De "María Antonieta" és evident que també és una pel·lícula d'interiors. Dins un palau de la França del segle XV. D'habitació en habitació i aïllada de l'exterior vivia la realesa en aquells temps.

És evident el gust de Coppola per aquests éssers aïllats i solitaris, banyats en melancolia.
(Potser la mateixa directora va passar-se moltes hores sola, durant la seva infantesa, tancada en habitacions. Trista i aburrida veient passar les hores i els dies... Ai, aquests anàlisis freudians!...)
I el llit com a eix central de l'habitació. El centre d'aquest petit món que tant és una barca per banyar-se en passió o la cuirassa per protegir-se de les hores mortes i de les nits en blanc.

També podem comparar les noies de les dues pel·lícules (Ai, aquests anàlisis masclistes, comparant noies...)



Kirsten Dunst contra Scarlett Johansson o Scarlett Johansso contra Kirsten Dunst:
Scarlett va debutar de petita a les ordres de Robert Redford amb "El hombre que susurraba a los caballos", es va fer famosa amb "Lost in Translation" i "La joven de la perla"i remata amb "Match Point" de Woody Allen (a qui li agraden joves!!), que l'ha convertit en la seva musa. Té aquesta bellesa enigmàtica i un cos carnós i exhuberant que l'han convertit per igual en participant de pel·lícules indie com "Ghost World" o "El hombre que nunca estuvo allí" o en coses més mainstream com "La Dalia Negra", "La isla" o "El truco final-El Prestigio."
(Té un físic que tant pot funcionar com a noieta melancòlica "Ghost World" o "Lost in Translation" o com a "vampira" descarada (l'escena del pim-pom a "Match Point"... o a "La Dalia Negra"...).

Kirsten (potser no tant famosa i encara li falta una gran paper en alguna pel·lícula on destacar, tot i que ha sigut la nòvia d'Spiderman a les dues parts que s'han fet recentment).
També apareix a "La hoguera de las Vanidades", "Mujercitas", "Jumanji" "Entrevista con el vampiro", "Cortina de humo", "La sonrisa de Mona Lisa" i "Las Vírgenes Suicidas" que és la pel·lícula on va començar a destacar.
Amb un físic més perfecte, però potser també una mica lànguid i que la defineix i encasella com a prototip d'adolescent amb problemes o problemàtica i fràgil emocionalment.
(Per exemple: un s'imagina més a una Maria Antonieta com Kirsten que és com mantega i és com de cristall però ningú imagina a Kirsten Dunst enamorant a Woody Allen. No sembla que tingui aquesta "cosa perillosa" (i màgica) que potser si té l'Scarlett.).

 

DIVENDRES 23-3-07 (22:09 h)
Avui és un d’aquells dies en que odio viure a Vic i m’agradaria ser de Barcelona.
Avui a la capital feien una trobada de “joves” escriptors amb conferències, debats i taules rodones: (n’hi han de molt bons i que m’agraden molt): Javier Calvo (traductor de la millor literatura americana jove: Foster Wallace, Jonathan Lethem... i que també té ja algunes bones novel·les), Kiko Amat (és molt bo quan fa articles de premsa i té 2 llibres molt recomenables a Anagrama, una editorial que podries comprar-li els llibres amb els ulls tancats perquè sempre són bons), Isaac Rosa (autor de “El vano ayer”. Aquí tinc que confessar una cosa: Normalment, per principis, no em compro llibres de la Guerra Civil, però aquest el vaig comprar perquè l’autor tenia la mateixa edat que jo i perquè a las fotos se m’assembla lleugerament... A part d’això el llibre està bastant bé. i no és ben bé de la guerra civil, sinó de la repressió posterior... Confessió 2: vaig llegir “Los Girasoles Ciegos” que és d’Anagrama i de la Guerra Civil i es BONÍSSIMA!! i es va convertir, per mi en el millor llibre de l’any passat empatat amb l’últim de Cormac McCarthy “Este no es país para viejos.”), Agustín Fernandez Mallo (el de “Nocilla Dream”) i Julián Rodriguez (el de “Unas vacaciones en la miseria de los demás”) entre d’altres...
(Són escriptors que m’agraden perquè les seves històries són més modernes, modernes en el sentit que als protagonistes tenen problemes actuals, els hi passen coses inmersos en l’actualitat. Sembla que hagin aprés a escriure veient la tele i això els ha influït tant en la manera d’escriure (més fresca) com amb les històries (Ni home s’enamora de dona, que a vegades si, ni presentació-nus-desenllaç tradicional...)
En dies com avui envejo els barcelonins!

A l’Albert li vaig enviar l’ultim quadre acabat i li vaig posar “Lo encontraron...” (perquè el títol era molt llarg...) i ell avui m’ha contestat que "Lo encontraron representando una escena de futuro, en el parking de su amante" i ara estic pensant a titular el quadre “Lo encontraron muerto con la tecla ENTER metida entre los huevos+Lo encontraron representando una escena de futuro, en el parking de su amante.” Així tot seguit.
Per cert: el quadre en qüestió:


 

 

 

DIJOUS 22-3-07 (22:56 h)
Estic escrivint això mentres miro “Anatomia de Grey”.
Que és una sèrie que passa en un hospital (Si tens que anar a un hospital, et convindria anar a aquest perquè totes les infermeres són guapíssimes i els metges també...). És supermelodramàtica amb la relació entre els diferents personatges i els protagonistes ho fan molt bé... Al final de cada episodi aconsegueixen uns climax bastant impressionants i aconsegueixen posar a l’espectador al límit de les llàgrimes.

(A les mitja parts no paren de fer anuncis de la col·lecció que la Madonna ha dissenyat per H&M i que s’ha posat avui a la venda.)

Canviem de tema.
“Modos de ver” de John Berger és brutal!!




Observació: No em negareu que és un portada que ha quedat una mica rara amb tanta lletra... El nom de l’autor en minúscula... El títol en diferent tipografia... les quatre parts de la portada sense espai entre elles perquè respirin...)

El llibre, escrit l’any 1972, està dividit en 7 parts que expliquen des de les maneres que influeixen la manera de mirar fins a l’influència de la publicitat en la manera que té la gent de mirar el món...
Està explicat superbé i de manera clarissima.
“ Lo que sabemos o lo que creemos afecta al modo en que vemos las cosas. En la Edad Media, cuando los hombres creían en la existencia física del Infierno, la vista del fuego significaba seguramente algo muy distinto de lo que significa hoy. No obstante, su idea del Infierno debía mucho a la visión del fuego que consume y las cenizas que permanecen, así como a su experiencia de las dolorosas quemaduras.”

“ En la era de la reproducción pictórica la significación de los cuadros ya no está ligadaa ellos; su significación es transmisible, es decir, se convierte en información de cierto tipo, y como toda información no comporta ninguna autoridad especial. Cuando un cuadro se destina al uso, su significación se modifica o cambia totalmente. Y hemos de tener muy claro lo que esto entraña. No se trata de que la reproducción no logre reflejar fielmente ciertos aspectos de una imagen; se trata de que la reproducción hace posible, e incluso inevitable, que una imagen sea utilizada para numerosos fines distintos y que la imagen reproducida, al contrario de la original, se presta a tales usos.”

“ Los cuadros reproducidos, como toda información, han de defender su propia verdad contra la de toda otra información que se transmite continuamente.
En consecuencia, una reproducción, además de hacer sus propias referencias a la imagen de su original se convierte a su vez en punto de referencia para otras imágenes. La significación de una imagen cambia en función de lo que uno ve a su lado o inmediatamente después.”

“ Los adultos y los niños tienen a veces en sus alcobas o cuartos de estar tableros o paneles en los que clavan trozos de papel: cartas, instantáneas, reproducciones de cuadros, recortes de periódicos, dibujos originales, tarjetas postales. Todas las imágenes de cada tablero pertenecen al mismo lenguaje y todas son más o menos iguales porque han sido elegidas de un modo muy personal para ajustarse y expresar la experiencia del habitante del cuarto.”

“ Los cuadros originales son silenciosos e inmóviles en un sentido en el que la información nunca lo es. Ni siquiera una reproducción colgada de una pared es comparable en este aspecto, pues en el original, el silencio y la quietud impregnan el material real, la pintura, en el que es posible seguir el rastro de los gestos inmediatos del pintor. Esto tiene el efecto de acercar en el tiempo el acto de pintar el cuadro y nuestro acto de mirarlo. En este sentido concreto, todos los cuadros son contemporáneos. De ahí la inmediatez de su testimonio. Su momento histórico está literalmente ante nuestros ojos..”

“ Las artes visuales han existido siempre dentro de cierto coto; inicialmente este coto era mágico o sagrado. Pero era también físico: era el lugar, la caverna, el edificio en el que o para el que se hacía la obra. La experiencia del arte, que al principio fue la experiencia del rito, fue colocada al margen del resto de la vida, precisamente para que fuera capaz de ejercer cierto poder sobre ella. Posteriormente, el coto del arte cambió de carácter y se convirtió en coto social. Entró a formar parte de la cultura de la clase dominante y fue físicamente apartado y aislado en sus casas y palacios. A lo largo de toda esta historia, la autoridad del arte fue inseparable de la autoridad del coto.
Lo que han hecho los modernos medios de reproducción ha sido destruir la autoridad del arte y sacarlo –o mejor, sacar las imágenes que reproducen- de cualquier coto. Por primera vez en la historia, las imágenes artísticas son efímeras, ubicuas, carentes de corporeidad, accesibles, sin valor, libres. Nos rodean del mismo modo que nos rodea el lenguaje. Han entrado en la corriente principal de la vida sobre la que no tienen ningún poder por sí mismas.”

“ El arte del pasado ya no existe como existió en otro tiempo. Ha perdido su autoridad. Un lenguaje de imágenes ha ocupado su lugar. Y lo que importa ahora es quién usa ese lenguaje y para qué lo usa. Esto afecta a cuestiones como el copyright de las reproducciones, los derechos de propiedad de las revistas y editores de arte, la política toda de los museos y las galerías de arte.”


L’assaig 3 explica la relació visual entre els homes i les dones.
“ Nacer mujer ha sido nacer para ser mantenida por los hombres dentro de un espacio limitado y previamente asignado. La presencia social de la mujer se ha desarrollado como resultado de su ingenio para vivir sometida a esa tutela y dentro de tan limitado espacio. Pero ello ha sido posible a costa de partir en dos el ser de la mujer. Una mujer debe contemplarse continuamente. Ha de ir acompañada casi constantemente por la imagen que tiene de sí misma.”

“ Puede resumirse diciendo: los hombres actúan y las mujeres aparecen. Los hombres miran a las mujeres. Las mujeres se contemplan a sí mismas mientras son miradas. Esto determina no sólo la mayoría de las relaciones entre hombre y mujeres sino tambi´ñen la relación de las mujeres consigo mismas. El supervisor que lleva la mujer dentro de sí es masculino: la supervisada es femenina. De este modo se convierte a sí misma en un objeto, y particularmente en un objeto visual, en una visión.”

Es parla de l’actitud “masculina” dels pintors dels segles XV i XVI...
“ Tú pintas una mujer desnuda porqué disfrutas mirándola. Si luego le pones un espejo en la mano y titulas el cuadro Vanidad, condenas moralmente a la mujer cuya desnudez has representado para tu propio placer.”

De com les obres representaven el poder i el gustos i aficions dels mecenes que encarregaven els quadres als artistes.
Com les imatges magnificaven, ampliaven la visió que els rics tenien d’ells mateixos.

“ En su libro El desnudo, Keneth Clark, afirma que estar desnudo es simplemente estar sin ropas, mientras que el desnudo es una forma de arte. Según él, un desnudo no es el punto de partida de un cuadro, sino un modo de ver propio del cuadro.”

“¿ Qué significa un desnudo? Para responder cabalmente a estas preguntas no basta con referirse a la forma-arte, pues está muy claro que el desnudo está relacionado también con la sexualidad vivida.
Estar desnudo es ser uno mismo.
Ser un desnudo equivale a ser visto en estado de desnudez por otros, y sin embargo, no ser reconocido por uno mismo. Para que un cuerpo desnudo se convierta en “un desnudo” es preciso que se le vea como un objeto. (y el verlo como un objeto estimula el usarlo como un objeto.) La desnudez se revela a sí misma. El desnudo se exhibe.
Estar desnudo es estar sin disfraces.
Exhibirse desnudo es convertir en un disfraz la superficie de la propia piel, los cabellos del propio cuerpo. El desnudo está condenado a no alcanzar nunca la desnudez.”

“ Casi toda la imaginería sexual europea posterior al Renacimiento es frontal –literal o metafóricamente- porque el protagonista sexual es el espectador-propietario que la mira.”

I així segueix sent avui dia. Aquest tu a tu amb l’espectador. Tutejant-lo descaradament.
Un altre assaig parla de la imatge representada en l’antiga pintura europea, i com aquesta feia ser més al retratat (poder físic, econòmic, polític...), com una projecció cap a fora dels desitjos (a vegades inconscient, a vegades irreal) del protagonista del cuadre. Com un mirall mentider (com Dorian Grays avant la lettre).

“ La pintura al óleo es a las apariencias lo que el capital a las relaciones sociales. Lo reducía todo a la igualdad de los objetos. Todo resultaba intercambiable porque todo se convertía en mercancía.”

“ Suele decirse que un cuadro al óleo en su marco es como una ventana imaginaria abierta al mundo. Esta es aproximadamente la imagen que la tradición tiene de sí misma, por encima de todos los cambios estilísticos que tuvieron lugar durante cuatro siglos (manierismo, barroco, neoclásico, realista, etc...). Pero nosotros afirmamos que si se estudia globalmente la cultura de la pintura europea al óleo, y se dejan a un lado sus pretensiones, la imagen más adecuada no es la de una enmarcada ventana que se abre al mundo, sino la de una caja fuerte empotrada en el muro, una caja fuerte en la que se ha empotrado lo visible.”


I l’últim dels assajos (brutal) és sobre la manera que té la publicitat d’aboradar les persones i com aquestes ho perceben i/o reaccionen.
“ Uno puede olvidar estos mensajes mensajes, pero los capta por breves momentos, y durante un instante estimulan la imaginación, sea por medio del recuerdo o de la expectación. La imagen publicitaria es cosa del momento. La vemos al volver una página, al doblar una esquina, cuando un vehículo pasa ante nosotros. O la vemos en una pantalla de televisión mientras esperamos a que acabe la pausa comercial. Las imágenes son también cosa del momento en el sentido de que deben renovarse continuamente para estar al día. Sin embargo, nunca nos hablan del presente. A menudo se refieren al pasado, y siempre al futuro.
Estamos tan acostumbrados a ser los destinatarios de estas imágenes que apenas si notamos su impacto total. Una persona puede notar una imagen concreta o cierta información porque corresponda a algo que le interese especialmente en ese momento. Pero aceptamos el sistema global de imágenes publicitarias como aceptamos el clima. Por ejemplo, el hecho de que esas imágenes sean cosa del momento pero hablen del futuro producen un efecto extraño que, sin embargo, ha llegado a sernos tan familiar que apenas si lo notamos.”

“ Es cierto que, con la publicidad, una rama de la industria, una empresa, compite con otra; pero es cierto también que toda imagen publicitaria confirma y apoya a las demás. La publicidad no es simplemente un conjunto de mensajes en competencia; es un lenguaje en si misma, que se utiliza siempre para alcanzar el mismo objetivo general. Dentro de la publicidad, se ofrece la posibilidad de elegir entre esta crema y aquella crema, entre este coche y aquel coche, pero la publicidad como sistema hace una sola propuesta.
Nos propone a cada uno de nosotros que nos transformemos, o transformemos nuestras vidas, comprando alguna cosa más.”

“ La publicidad se centra en las relaciones sociales, no en los objetos. No promete el placer, sino la felicidad: la felicidad juzgada tal por otros, desde fuera. La felicidad de que le envidien a uno es fascinante.
Ser envidiado es una forma solitaria de reafirmación, que depende precisamente de que no compartes tu experiencia con los que te envidian.”

“ La publicidad ha comprendido la tradición de la pintura al óleo mucho mejor que la mayoría de los historiadores de arte. Ha captado las implicaciones de la relación existente entre la obra de arte y su espectador-propietario, y procura persuadir y halagar con ellas al espectador-comprador.”

“ La publicidad necesita aprovecharse de la educación tradicional del espectador-comprador medio. Lo que aprendió en la escuela sobre historia, mitología y poesía puede utilizarse para fabricar fascinación.”

Brutal.



DIMECRES 21-3-07 (23:50 h)

Avui he anat a deixar tres cartomats per serigrafiar, però quan he estat allà, d’una que hi havia uns plàstics enganxats per serigrafiar-hi al damunt (la tenia a punt des de fa dies i estava impecable), s’ha bufat (li han sortit unes bombolletes: que deu haver sigut com una mala reacció de l’sprai adhesiu amb el plàstic) i me l’he tornat a endur...
De moment només en serigrafio dues...
Tinc ganes de veure-les.

Estic perfeccionant amb la iogurtera, els iogurts amb melmelada...
He trobat el punt just i la manera de fer-los (faig la barreja del iogurt master i la llet a part i després la tiro al pot que ja té la melmelada). I queden impecables.
És boníssim!!






DIMARTS 20-3-07 (23:47 h)
La Mireia m’ha enviat un video dels Planetas que és al Youtube però des d’allà he anat a parar a aquests... (No us els perdeu!)
http://www.youtube.com/watch?v=O7lU-yvmS80&mode=related&search=

http://www.youtube.com/watch?v=6ec7n1CrdoE&mode=related&search=

http://www.youtube.com/watch?v=D5Bvw9aTxUw&mode=related&search=


I de regal, aquesta que amb justícia s’ha convertit en la cançó de l’any:
http://www.youtube.com/watch?v=51V1VMkuyx0

La millor cosa d’avui ha sigut la notícia que surt a La Vanguardia...



Si t’hi pares a pensar és brutal de concepte!! Mentres li tiren una foto pel darrera que seria l’oficial (els d’Elle), en plan pirata uns altres (els d’Interviú) li tiren pel davant... (És el concepte de tenir dues cares portat al grau màxim...)
Hi he estat pensant molta estona. Amb tot el que significa i com d’una mateixa imatge en poden sortir dues...
És com el cubisme aplicat a la fotografia...

Ahir va arribar una carta de l’Ajuntament de Sagunto (València) per fer una exposició el maig del 2008... Encara queda un any...
Tinc que posar-me en contacte amb un noi de València perquè l’hem de fer junts...

www.txelografia.com

Aquesta és una web molt xula d’un amic, en Marcelí.
Dibuixa molt bé amb els rotuladors i també hi ha algunes fotos freakies...



DISSABTE 17-3-07 (12:15 h)
Vaig anar ahir a Barcelona (en plan comando) a comprar unes làmines de tir al blanc.

Per fer unes proves que fa dies que vaig pensant i que la pròxima setmana començaré a fer.

Altres coses que haig de fer:
-Escanejar els negatius de la sessió de fotos amb l’Ester.
-Provar el vernís i el Titanlux amb les mostres de paper que em va donar en Vergés.
-Recollir els 4 fotolits que ja estan a punt.
-Acabar d’ajustar la web (corregir faltes d’ortografia, posar el menú, canviar les fotos d’entrada...)

“El diario no es una novela. Es el registro cotidiano de la experiencia, antes de que ésta se transfigure en novelas (o poemas, o comedias, o lo que sea).”
César Aira.

He acabat de llegir “Unas vacaciones baratas en la miseria de los demás.”


(Estic llegint aleatòriament diaris, memòries i dietaris de diferent gent per poder veure la manera com escriuen i l’estil que tenen i tal... PER APRENDRE’N, bàsicament. diguem-ho clar i en majúscules.) Que és un llibre una mica estrany en la seva estructura. Com una rotonda on hi va a parar vàries carreteres però al revés: un punt d’on van sortint diferentes històries i vides viscudes (no sabem si reals o inventades) que al mateix temps van construïnt la biografia emocional (quatre noies) de l’autor.
Escrit de manera que es van creuant les històries pròpies amb algunes biografies (no sabem si reals o inventades) tot i que si que algunes persones si sabem que són vives o han existit (Jacob Riis, Josef Koudelka, Kzrystof Gieratowsky, Gillian Wearing...)
La contraportada diu:
“ Este libro no cabe en una frase y eso es mala cosa, me dice la responsable de marketing. Qué le vamos a hacer. Tampoco veo que esté escrito con vocación de llegar a la lista de libros más vendidos. No le falta ambición pero es una ambición más lenta, menos obvia. Es un libro que no tiene prisa por llegar ni esconde ningún as en la manga. Un libro que se juega con todas las cartas encima de la mesa: un paisaje de origen en la raya extremeña con las tierras de Portugal; una curiosidad sin engolamientos hacia el arte de la fotografía y las miradas que se ocultan y desvelan detrás de las cámaras; dos o tres o cuatro nombres de mujer –Acácia, Lucía, Joaquina, Pascale- que trenzan el espacio del encuentro y de la pérdida; la historia que no se quiso escribir sobre el hombre que surgió del exilio; algunas viejas fotografías que giran y giran hacia alguna parte...”

En un moment donat, al llibre, s’explica la diferència entre l’obre de Sophie Calle i la de Gillian Wearing (que segons l’autor és amiga del seu germà) i com Gearing, a les seves obres, la narració és en tercera persona (per boca i en imatge) de les persones retratades i Calle és sempre la protagonista que li passen coses o les provoca essent ella la narradora en les seves obres.

Fa uns dies anava amb tren i mentres llegia aquest llibre (potser en realitat no el llegia...) i de cop tinc una idea (una visió) (un flash)que no té res a veure amb el llibre, d’un Donut i Famobil per un quadre... com que és molt senzill pot ser que el faci.

(No entenc d’on va sortir l’idea... Pots preguntar-te d’on surten aquestes; i tu mateix contestar: “De la vida: la viscuda i/o la desitjada...” però a vegades el “xispasso” surt de vides improbables...)
No sé. S’ha d’estar atent a l’arqueologia mental de les idees. S’ha d’intentar entendre la creativitat de cadascú i saber el lloc d’on surt per poder-la fer servir quan volguem però molt em temo que no és tant fàcil i que ningú té el secret de la creativitat (El què si que s’ha de tenir a mà per quan arriben les idees és una llibreta! per poder anotar-les...)
També vaig anar liant l’idea inicial amb uns miralls i tal, però que ara, vist en prespectiva, val més que em quedi amb la primera idea...

Hi ha al País d’avui una entrevista molt bona amb Carles Pazos.
“Materialmente lleno muchas libretas. Primero intento ser escritor. Cuando tengo la idea transformada en título, en frase, entonces empiezo a construir algo. Veo objetos que me conquistan y los compro. El objeto pasa a formar parte de mi colección de seducciones conquistadas. Pero lo del object trouvé es sólo una parte. Para mí un objeto es como una palabra, si no está acompañado de otro no construye una frase. Puede ser que posea ya otro objeto que acompañe al que me ha desencadenado la idea, pero a veces tengo que buscarlo o construirlo. El proceso de una pieza puede durar años o segundos. Le doy vueltas hasta encontrar la forma que me convenza. Cuando sucede voy al estudio y lo hago. Pero no voy al estudio a inspirarme. Mi trabajo es conceptual, no manual. Es literatura.”

“ Intento que mi trabajo hable del mundo, que tenga que ver con el mundo. Intento construir el drama, evitar que mi trabajo sea una simple representación. La vida es terrible, no es ningún chiste. Pero se puede contar lo que uno siente viviendo.”

“ Detesto el mundo. Pero estoy aquí y me lo paso bien. Intento vivir lo mejor que puedo. Por esto es por lo que el arte en sí no me interesa, lo que busco es la compañía que puede hacerte el arte. Es más, yo vivo porque existe el arte. Pero, en fin, no me interesa. Ya sé que es una contradicción, pero así lo siento.”

“ En ningún momento he pretendido hacer una crítica directa de nada, pero sí manifestar, en mis piezas, que me siento incómodo con casi todo.”


DIVENDRES 16-3-07 (18:44 h)

Ahir al vespre amb la Natàlia vam anar a la gasolinera de Pallejà a comprar pa (en plan emergència a les 10 de la nit) i vàrem veure un Ferrari (!!!) de color gris posant benzina (tothom, jo inclòs, se’l mirava). I se li para un BMW al darrera i li criden: “¡¡Si te sobra algo dámelo!!” (Sembla tret d’una escena de Cars, on els cotxes parlen i tenen sentiments)

Una escena de l’última pel·lícula de David Mamet:
"-Me voy.
-¿Me traes tabaco?
-No voy a volver."

Són frases curtes i fredes que glaçen per la seva simplicitat que abarca tota l’existència.

Pensava que quan ho saps tot, tots els coneixements són certeses (també els errors dels altres i els teus) perquè tot ho saps al tenir i reconèixer l’abecedari i el llenguatge de les coses.
Quan et banyes en l’ignorància tot és fantasia perquè tot ho pot ser en qualsevol moment ja que no tens el poder (els coneixements) i tot arriba transformat en novetat...
(NOTA: No sé perquè perdo el temps pensant en aquestes coses que no serveixen per res...)



DIMECRES 14-3-07 (17:14 h)

Potser morir és, només, canviar de lloc.



DIMARTS 13-3-07 (00:22 h)
Avui sóm dimarts 13...
He penjat el poster de l'exposició de Carles Pazos a la nevera.

He començat a llegir “Modos de ver” de'n John Berger.
(Brutal en la seva simplicitat. ¿Perquè l'evidència de les coses és tant complicada de veure??)

I tachin tachin... tachin a la una... tachin a les dues... tachin a les tres...
HE ACABAT UN QUADRE!

(Ahir la Mireia va enviar un meil amb l'adreça del seu blog-visual...
www.fotolog.com/missmi
La Mireia dibuixa molt bé i és molt treballadora. Casi cada dia penja un dibuix nou. Com l'envejo!)

 


DIUMENGE 11-3-07 (16:27 h)
Els caps de setmana van passant plens d'emocions però buits d'intensitat.

Avui fa tres anys de l'atemptat i els diaris van plens de suplements. Però no tinc ganes de veure-ho i m'ho he saltat..
.


Ahir vaig acabar els “Cuadernos de África” de'n Miquel Barceló (els llibres van passant igual que els caps de setmana... Potser tindria que llegir menys i pintar més... Potser tinc masses imatges als ulls i poques a les mans...).

Algunes frases:
“Cuando la policía me para por conducir sin permiso, les doy 100 francos y me devuelven el cambio. Más que corrupción, es un cierto estado de ánimo.”

 “¿Qué condiciones ha de reunir un artista en Occidente? Justamente las inversas a las que necesita un político: dinamismo, valor, pragmatismo, patriotismo, sentido del Estado, tolerancia; al artista más bien le hace falta inteligencia, imprudencia, obsesión, apatridismo, desconfianza hacia el Estado, intolerancia.
La inteligencia no es exactamente una virtud política. El pueblo desconfía de la inteligencia; no les sirve sino a los secretarios generales.”

 “Espero que las ganas de pintar lleguen solas, como las ganas de mear. Entonces escribo esto. Me apiado de mí mismo.
Sólo después de pasar por terribles tiempos muertos, febriles de aburrimiento, consigo siempre hacer algo.
Aquí afloran todas mis debilidades, pero luego regreso más fuerte.”

 “Mi vida se parece a la superficie de mis cuadros. Aquí y allí.”

 “La edad de la sabiduría debe de llegar, pienso, cuando aceptamos que no tendremos las chicas más guapas del mundo, por ejemplo.”

 “Los muertos vienen de noche a mendigar lo que no les dimos vivos, y ahora no podemos darles nada más que insomnio.”

 “¿Sirven de algo estas semanas en Segu con la impresión de que no pasa nada en mi pintura?... Sí, más tarde, ciertamenteaños más tarde. Justo ahí, en esos tiempos muertos, se aclara lo esencial. Parece tonto, pero es así.”

Miquel Barceló, a Espanya almenys, ha deixat de ser artista i s'ha convertit (molt intel·ligentment per la seva part) en L'Artista. En el mite. L'artista que deixa la civilització que l'incomoda i que se'n va lluny i tot sòl per fer avançar la seva obra i per allunyar-se d'influències externes.
De totes maneres, en la meva modesta opinió, té èpoques molt fluixes... Que contrasten amb la bellesa i força de les seves aquarel·les...

Algunes coses que surten H Magazine, revista de tendències:
-Recomanen a la pàgina “Cosas por las que vale la pena vivir” les pizzes (??¿??????!!!) Tarradellas com aliment fashion i que a més no engreixa

-Tornen els pantalons de cintura alta. S'ha acabat ajupir-te i ensenyar mig cul.

-The Klaxons (que podré veure al PrimaveraSound.)

-Hi ha un reportatge dels “Pink Box” de Tòkio. Que sense arribar a ser “cases de barrets” són llocs on es desenvolupen les fantasies dels clients més agosarats (Per ejemple: dues noies vestides d'asafates dins un decorat que simula l'interior d'un avió... o tres noies dins d'un jacuzzi... o poder dftrencar-li uns pantis, que ha triat la forma i el color el client, a una noia...)

-Es posaran de moda les camisetes amb colors reflectants (com a l'època de la música trance i goa...)

-Una frase molt intel·ligent i divertida que surt en una entrevista que fan a la vegada a les Sybil Vane (grup molt bo de noies de Barcelona. En sóc testimoni) i els Standstill (grup molt bo de nois de Barcelona.):
“SS: lo que está claro que hace más <<pop>> a Sybil Vane son las faldas y las gafas.
SV: No, la verdad es que nosotras somos pop porqué no nos movemos tanto. Ellos se mueven mucho tocando. Eso les hace más rock... ¡y las barbas!
¿Me estáis diciendo entonces que los géneros se definen en base a la estética?
SV: Claro, Estética y actitud en el escenario.
SS: Sí: Todo se basa en el movimiento de la cabeza. En el pop mueves la cabeza de lado a lado y en el rock la mueves de arriba a abajo. Y eso es todo.”

- www.samfox.com

Avui la Natàlia s'estava mirant el suplement “Hombre” que anava amb el País d'avui i ha dit “els homes cada cop són més dones i les dones cada cop són més homes. ”

 

DISSABTE 10-3-07 (10:09 h)
Estic escrivint això anant amb l'autocar cap a Barcelona (volia anar amb el tren, que m'agrada més però com que ultimament funciona així, doncs…) amb el portàtil.

Ahir va ser una mica drama el vespre…
Volia pintar un tros del quadre “Lo encontraron…” però quan vaig arribar a casa després d'anar a córrer, vaig obrir una revista que m'havia donat el meu pare i em trobo amb la critica de l'exposició que els “Aggtelek” fan aquests dies a la Galeria Luís Adelantado de València (les seves obres tenen aquest aire de barreja de materials que també té la Jessica Stockholder i que a mi m'agrada molt..).

He vist que fan el que jo volia fer amb les caixes de cartró. No el mateix però semblant. Em vaig deprimir molt (No és la primera vegada que em trobo que treballo amb les mateixes coordenades que altre gent…)(De fet ells fan que l'escultura, la peça, sigui el centre del seu treball i jo vull que només sigui com un atrezzo per una foto... però tot i així és dur... fot igual que si vas a una festa i trobes algú que porta el mateix jersei que tu... És una putada!)

Doncs m'ha fet replantejar formalment, tot el què tenia pensat per les caixes de cartró. (No era el mateix però potser s'hagués assemblat una mica, i com que tinc la mania de que s'ha de ser diferent, doncs m'ha fet variar-ho. Serà també amb caixes de cartró però amb un altre aire).
Després vaig comprar dos skates per internet a la pàgina que té el diari Sport a internet (són dos monopatins del Barça que es donàven si compraves el diari i com que són restos estàven a 3 (!!!!) euros la unitat. Em valdrà més el transport que els skates. Quan m'arribin els pintaré negres…
Avui aniré a
Servei Estació o a Industrial Bolsera per veure si trobo cinta d'obres vermella i blanca.

Amb tot el lio, no vaig recordar que els divendres al Cuatro, a les 10 de la nit fan “Callejeros” (que és, en la meva opinió, el millor programa que fan actualment per la tele...). Ahir el tema anava d'indigents.

Dijous amb la Natàlia de manera improvisada vàrem anar al cine. No us perdeu “La Vida de los otros” (lla pel·lícula alemana que ha guanyat aquest any l'Oscar a millor film estranger).
No havia disfrutat tant amb una des de “Infiltrados”.

Explica la història d'un policia de l'Stassi (la policia secreta de la Republica democràtica alemana durant els anys del comunisme) mentre espia a una parella d'artistes ideològiment pròxims al règim… Mentre els escolta pels micròfons que tenen amagats al pis, el policia s'enamora de la noia. I llavors és quan comença el climax emocional de la pel·lícula…
Hi ha una escena molt maca en què l'espiat està tocant el piano i diu aquesta frase que va dir Lenin: “Si sigo escuchando esta música no terminaré la revolución” i que vaig trobar preciosa.
La pel·lícula que té una atmosfera super freda, amb els cels sempre nuvolats i els tons i els vestits sempre grisos i tristos pròpis dels països de l'est durant la dictadura comunista em va fer recordar quan era petiti en l'època en que cada setmana vèiem per l'Informe Semanal com s'anàven enfonsant, enduts per la pressió popular de la gent necessitada de llibertat, els governs de cada páis renunciaven al poder… Cada setmana vèiem les mateixes imatges però amb escenaris diferents… manifestacions multitudinàries davant el parlament de torn, com eren contestades per les forces d'ordre i com aquestes es vèien superades en nombre per la gent. A cada reportatge es parlava sempre de les temudes policies de cada país (cada país tenia la seva policia igual que tenien una bandera. I ja se sap: per mentenir un país oprimit s'han de tenir unes forces de l'ordre aterradores, inexpugnables en la seva brutalitat), represives, fanàtiques i terrorífiques; dels presidents i de les fortunes que havien anat acumulant… Com una reacció en cadena, els països van anar alliberant-se després de la perestroika rusa i del suport que la URSS els donava… Tot va caure… els parlaments, les banderes, el mur, les fronteres, els mapes…

El temps ens ha ensenyat que la llibertat, segurament, és poder escollir (tenir més d'un) quin canal de tele vols mirar.

Ser lliure és poder escollir.

(A la pel·licula es veu com el protagonista arriba a casa deprés de treballar, obre la tele, que només té un canal, i passen un reportatge de propaganda comunista per adoctrinar el poble.)

(Moment nostàlgic: De petit m'agrada molt dibuixar banderas. Casi les sabia dibuixar totes… Vist en prespectiva ja hi ha aquest interés meu pel minimalisme i els colors plans. Per què mirat de manera estètica imparcial les banderes són quadres minimalistes… Rotkos pop… no?)

 

DISSABTE 10-3-07 (17:29 h)
“Plora tant com vulguis perquè jo em veuré les teves llàgrimes” li va dir un enamorat a la seva princesa.

He estat a Barcelona tot el matí.
Primer he anat a Industrial Bolsera i no ho tenien i després m'he arribat a Servei Estació (les dues botigues són la meca per qualsevol artista que “se precie”... Hi ha de tot!). Finalment ho he trobat (no he tardat gaire a localitzar-ho dins la inmensitat de la botiga i a la caixa no hi havia cua...).

Tornava a peu cap al centre i m'he parat a veure galeries de Consell de Cent.
He entrat a la Joan Prats: hi havia una exposició de Jonathan Hammer que eren uns dibuixos amb llapissos de grafit de formes orgàniques, molt raros però molt fins.
A la Taché m'ha fet mandra entrar-hi perquè l'exposició era de l'Antonio Saura...
On si que he entrat ha sigut a la Toni Tàpies on Joäo Onofre tenia unes fotos bastant divertides de gent amb ulleres de sol. A l'entrada hi havia un quadre sobre paper fet amb perletes... (molt kitsch).

I després he tornat a veure (la primera vegada va ser amb la Natàlia els dies de nadal) l'exposició d'acuarel·les de la Divina Comedia que va fer en Miquel Barceló per il·lustrar el llibre. No m'hi havia fixat la primera vegada amb una que m'ha agradat molt de la sèrie de l'infern... que tenia molts detalls i estava tot molt perfilat (després al sortir he vist que aquesta l'havien feta servir per la postal de publicitat.)

Mentres caminava he estat mirant vàris indigents que dormien completament tapats amb cartrons a un dels laterals del Macba.

Des del dijous que vaig llegir-ho al diari, que tenia ganes d'anar a veure l'exposició de Carles Pazos al Macba.
(Abans d'escriure això pensava que hi he anat amb la predisposició de que no m'agradés i que al final m'ha agradat. És el què els publicitaris en diuen “guanyar-se el consumidor” ... Carles Pazos m'ha guanyat!!).
L'exposició està muntada d'una manera molt desendresada (no és una d'aquelles exposicions de muntage fred en que tot està alineat) que fa pensar en els gabinets de meravelles i rareses de dos segles enrrera (que estaven plens a vesar) però que casa perfectament amb les obres mateixes i, pel que sembla, amb la personalitat estètica i fetitxista de Carles Pazos. A la vegada tot, des de les obres mateixes i també els títols i videos, estan banyats per una fina ironia barrejada amb aquesta estètica entre kitsch i melancòlica i la fascinació per certa estètica americana dels 50-60.
Hi han moltes coses a destacar:
-La polaroid de 1981 que porta per títol “Mondrian y yo” i que té un marc preciós.

-La taula supergran (aproximadament 4 per 8 metres) tota plena de postals kitsch, retro i amb hologrames (d'aquelles que per exemple hi ha la maja vestida i quan la mous veus la maja desnuda).

-La sèrie de serigrafies del Seven-Up (amb les set titoles empinades.)

-El video del ximpançè amb la mare de Déu (que també el fan servir per il·lustrar el poster de l'exposició) és senzillament d'antologia.

-La sèrie dels collage “Rebajas” era molt maca igual que quan fa els collage barrejant objectes tridimensionals (que és, per mi, on li queda tot més potent i perfecte).

-La vitrina de “Batman mariposeando”.

-Una frase que surt en un video “Hay artistas que sudan la almohada y hay artistas que sudan la camiseta.”

-No sé si és una obra pròpiament dita, però la secció on Carles Pazos ensenya la seva col·lecció de Micky Mouses és senzillament impressionant (tant en quantitat com estèticament).

Ha sigut la primera vegada que he fet servir el carnet de H, i he tingut entrada gratis (QUE PAGUIN ELS TURISTES!!! he pensat) a totes les exposicions del museu, però m'ha fet mandra veure les altres (Manolo Laguillo que tenia bona pinta, i unes instal·lacions de Janet Cardiff+George Bures Miller)
(Anècdota: A l'exposició de'n Pazos hi havia molts turistes, almenys dos duien camisetes Nike del Barça. Un japonés que debia ser una mica encantat la duia amb el Larsson a l'esquena, que li debien haver fet pagar a preu d'or i ell sense saber que aquest any ja no hi juga, també portava una bufanda nike taronja...
Amb la calor que feia... Se m'escapava el riure pel barroquisme de la situació, que de fet no desentonava gaire amb l'exposició.)

Abans de sortir de l'edifici he aprofitat per fer uns esbossos per les caixes de cartró (no paro de pensar-hi!! i tinc moltes ganes de començar a fer-ho).

He pecat i no he pogut estar de comprar-me al Cd-Drome el disc nou dels Arcade Fire i una revista fashion que es diu Metal (fa temps que la buscava i no la trobava mai i que la fan la gent que abans feia l'Abarna.)

El disc està molt molt bé i la revista (l'he mirat molt ràpid) té aquesta cosa fashion de “todo por la imagen y la moda” (que a mi em cansa una mica perquè a totes les revistes hi ha el mateix) però tenia ganes de veure coses fresques i noves i no he pogut estar-me'n.

 

DIMARTS 6-3-07 (22:49 h)
Acabo d'arribar del bar. El Barça ha quedat eliminat de la Champions.
(Diagnòstic: jo em vendria, ja, l'Etoo i en Ronaldiño...)

He acabat “Nadie como Godard”. Algunes coses:
Jean-Luc Godard: “La única película que tengo realmente ganas de hacer no la haré nunca, porque es imposible. Es una película sobre el amor, o del amor, o con el amor. Hablar en la boca, tocar el pecho, para las mujeres imaginar y ver el cuerpo, el sexo del hombre, acariciar una espalda, cosas tan difíciles de mostrar como el horror, y la guerra, y la enfermedad...”

 “En las películas de Godard, el cuerpo de la mujer no conoce más que tres estados bien diferenciados: vestido, ya desnudo, forzado a desnudarse.

Lo más inimaginable en él sería un desnudamiento provocador y sugerente. El teasing , el fuera de campo que va a entrar y al que se hace esperar para aumentar la fuerza del deseo, el desvelamiento progresivo, la sugerencia prometedora, son lo contrariomismo de la ética y de la poética godardianas, en las que un cuerpo no es nunca más que un cuerpo y debe estar vestido o desnudo. Un plano no tiene que prometer nada: debe dar lo que tiene por dar.”

 “Venía a indicarnos, en lugar de la representación imposible del acto sexual, que hay estados en los que debe bajarse el sonido. Puede mostrarse el misterio, pero en ningún caso su representación debe extenuarse en la comunicación.”

 Un diàleg de Nueva Ola:
“-El recuerdo, es el único paraíso del que no podemos ser expulsados.
-No basta siquiera con tener recuerdos, hay que saber olvidarlos cuando son numerosos y hay que tener paciencia de esperar a que regresen. Porque los recuerdos no lo son todavía. Sólo cuando se convierten en nosotros, sangre, mirada, gesto, cuando ya no tienen nombre ni se distinguen de nosotros... sólo entonces puede suceder que en un momento muy raro, de entre ellos...”

 “Cuando se le interroga sobre la selección de los planos que componen sus Histoire(s) du cinéma , Godard responde invariablemente en términos de montaje y pone por delante esa famosa <<tercera imagen>> nacida del encuentro de otras dos, dejando entender que la emoción poética se basaría tan sólo en su diferencia y en su inesperada aproximación.
En el acto de creación cinematográfica, el momento de la selección pone en juego una doble postulación, que determina su impureza, entre <<escoger>> y <<elegir>>. Escoger es obedecer a una lógica deductiva donde la decisión del cineasta se basa en la exclusión de lo que no escoge, según un proceso paradigmático: ¡esto en lugar de aquello! Pero escoger, todos los cineastas lo saben, es también elegir –Pasolini decía <<consagrar>>-un fragmento de realidad (un paisaje, un rostro, un gesto) por razones más íntimas que no deben nada al <<peso>> comparativo de aquellos que resultan fragmentos posibles, sino a una combinación procedente del propio motivo que se impone al cineasta, igual que lo hace la foto de la tumba anónima al transeúnte o el paisaje encuadrado por la ventanilla del tren al pasajero.
Desde hace cuarenta años, lo propio del gesto godardiano de hacer un plano ha sido no ceder jamás a esa debilidad que hace que todos los cineastas, un día u otro, acaben por rodar planos cuya decisión, en términos de selección, obedece sólo a la lógica deductiva y paradigmática. Planos cuya única razón de aparecer es que el guión, la secuencia o la película los necesitan, pero que no responden a ningún sentimiento de elección. Cada plano que se gana el derecho a existir en una película de Godard, manifiesta sin excepción –esto es lo que lo convierte en un cineasta realmente único- la necesidad imperiosa de encontrarse, él mismo, una necesidad primera de filmarlo, más absoluta que la hace de ese plano una pieza necesaria para la cadena de la futura película: el sentimientode que la cosa que va a filmar también lo ha elegidoa él, poniéndose en cierto modo bajo su protección.”

“Pienso en todos esos cuerpos que caen o que se levantan. Pienso en esos gestos y en esas posturas –que Godard exime de su pertenencia a la ficción- en que se hacen visibles todas las formas de <<habitar>> el rectángulo>> del plano en el precioso y emocionante testimonio sobre la especie humana en los tiempos del cine.”

 Jean-Luc Godard : “El cine es la verdad veinticuatro veces por segundo.”

 Jean-Luc Godard : “El arte es lo que permite volverte hacia atrás y ver Sodoma y Gomorra sin morir por ello.”

“Sobre todo no debería suponerse, ante la obra acabada y la autoridad que ésta manifiesta, que Godard ha estado siempre seguro de los planos que buscaba y que sabía en qué películas y en qué lugar de esas películas encontrarlos.Los planos más turbadores son los que encuentra cuando, en su memoria voluntaria, no estaban previstos para la convocatoria. Ha tenido que grabar, comprar, recorrer millares de casetes para llevar a cabo las Historie(s) du cinéma . Y que contar en parte con el azar (o la preconsciencia, aunque a veces es lo mismo) para encontrar el plano que necesitaba, con la sensación de que estaba sin duda ahí, en alguna parte, pero cómo una brizna de oro en un montón de paja. Yo lo he oído contar, ante una estantería llena de documentales históricos, cómo cogía una de esas casetes y lo visionaba en acelerado con la certeza de que había allí un plano-pepita, no dos, que le saltaría a la vista, y que eso se verificaba casi cada vez.En su memoria del cine, como en toda memoria, hay muchas más informaciones virtualmente disponibles que informaciones accesibles.”

I vaig començar a mirar (no sé si és la paraula correcta... estudiar? veure?) les “Historia(s) del cinema”.


No és com les altres pel·licules, no és un documental, ni tan sols un assaig filmat. Potser és totes les coses juntes. També és literatura perquè hi ha molts escrits i frases i paraules.S'ha d'estar molt atent i s'ha de fer un esforç intel·lectual enorme. Té moments molt brillants. Godard treballa com un dj de la imatge i dels conceptes. És com l'Arca de Noé de les imatges reunides per una idea.

Del capítol 1A parlava sobre el cine mateix, de la història i de la memòria…
Algunes frases que van agradar-me i vaig anotar:
“Una película es una chica y una pistola.”

“Sólo los ángeles tienen alas.”

“Quizá sólo esperan eso… vernos hermosos y valientes.”

“Todas las historías de las peliculasque no se hicieron.”

“El cine es el único lugar dónde la memoría es esclava.”

El dissabte en Francesc em va deixar uns cedés de musica funki i disco...
Uns grans èxits de “Earth, Wind & Fire”... Mentre el va posar l'Ignasi no parava de ballar. (Tinc aquesta imatge gravada mentre ell tocava virtualment el baix)

L'Eulàlia va portar els negatius de la sessió amb l'Ester. (Han quedat molt bé.)



Ja tinc les fotos triades i ara les farem escanejar per poder fer la composició gran..

 

DIMARTS 6-3-07 (20:04 h)
Podem donar per finalitzat l' “Afer Pax”.
Ja hi ha l'armari ple de roba (amb la roba penjada i els calaixos omplerts...)

 

DILLUNS 5-3-07 (22:31 h)
Avui ha sigut un dia de webs: (no us perdeu aquestes)

http://cortar-pegar.blogspot.com/
és el blog-visual de l'Albert. (Impressionant!!!!!!!)

www.mikeljaso.com
és la web (molt xula) de'n Mikel, dissenyador gràfic, amic d'amics, que fa il·lustracions per La Vanguardia (es pot seguir el seu treball, molts diumenges al dominical), i que té un estil molt pop i gràfic. Molt bo.

http://www.daniel-ritter.de/strange/sheep.php4?i=336
l'ha enviat la Mai. Una cosa molt divertida i relaxant.

www.artbaco.com
la web de la productora de concerts. (Aquests dies organitzen un cicle de concerts de petit format.)

Una frase que surtia a una entrevista que li feien a Haruki Murakami (autor de “Tokio Blues”, “Kafka a la platja”, “Sputnik, mi amor”...) al País de fa uns dies:
“Soy incapaz de sentir interés en novelas que no causen desconcierto a los lectores. Esto no quiere decir que intente desconcertarles o escribir algo difícil. Lo que quiero decir es que las novelas largas que no hagan cuestionarse a los lectores el sentido de la historia, el flujo de su conciencia o la firmeza de la base de su existencia, no deben escribirse ni leerse.”

M'agrada per aquesta cosa conscient de no fer coses còmodes per l'espectador. Que tampoc ha de tenir-ho fàcil. L'espectador ha de treballar. Els artistes (almenys jo: no fem entreteniment). Tampoc es tracta de putejar l'espectador amb tostons... Però han d'estar disposats a viatjar intel·lectualment. Ha de ser emociant, com una muntanya rusa i a la vegada ha d'estimular.

 Ja estic començant a repartir les postals... M'ha fet bastanta il·lusió... Són molt maques (de totes maneres em fa una mica de vergonya... amb el nom i tal... I la web que encara està a mig fer, però suposo que en pocs dies hauria d'estar.)

 

DISSABTE 3-3-07 (14:14 h)
Bueno, ahir gràcies a la Xixu i en Jason, amb la Natàlia vàrem deixar les portes correderes i els mobles muntats. Ara només falten els prestatges, que a priori, no hauria d'oferir gaires problemes...

Ahir vaig anar a dinar a casa els meus pares. Anava amb la intenció d'explicar els meus problemes; a fer de fill ofegat en les seves dificultats, i amb una frase del meu pare va ser com si la dimensió de la dificultat passés a ser una formiga.
És aquesta cosa moral que tenen els progenitors que ventilen verbalment qualsevol imprevist amb paraules tranquilitzadores...
Al matí la Natàlia ja havia dit la frase (cèlebre des de ja): “Toni.... Només és un moble.”

Estava a punt d'acabar el llibre de'n Godard i de cop a la pàgina 292 trobo

que és un fotograma de la pel·licula “Nueva Ola” de Jean-Luc Godard.

I que m'ha fet pensar molt en “Braços de princesa”. (No és la primera vegada que em passen aquestes casualitats, entre treballs d'altre gent i meus sense que ho sapigués... suposo que li deu passar a tothom, a tots els creadors alguna vegada...)

Ahir van arribar les postals...

Ara tinc 2500 i pico postals per repartir...
Jo n'hagués fet menys però el Compa deia que valen el mateix fer-ne 200 que 400... al final, doncs, dos milers que no sé què valdran... Apuntats a la columna de despeses en publicitat.
De totes maneres, han quedat molt bé (el rosa ha quedat super fosforito). Són molt maques i estic molt content

Segueix-ho pensant el vestit de cartró. I ara, ja me l'imagino com un refugi antiaeri. Com una cosa molt pesada, protectora
(Ara que hem aconseguit buidar el pis dels bultos per muntar el moble, ara tinc una habitació plena de caixes de cartró buides i la Natàlia ja m'ha dit: “això sembla un pis de drapaires...”)

L'Eulàlia em va dir que podem tirar les fotos amb un fons blanc, d'aquí a unes tres setmanes quan jo tingui a punt l'estructura de cartró. També diu que les fotos de la segona sessió han sortit perfectes. Demà les portarà.

Notícia bona: Va trucar l'Eva Vilaró i diu que Baco (la productora-organitzadora de festivals,concerts i obres de teatre que tenen) munta el concert dels Factodelafé a Barcelona (aquesta setmana haguessim comprat les entrades amb la Natàlia ). Ens les vendran ells... El 30 de març a l'Auditori. (Són un grup superbò, en plan rollo tranqui, fan pensar en el primer disc dels Massive Attack però no tant trip-hop, amb melodies meloses que recolzen els cors femenins i que resalten a la veu masculina. No us perdeu el seu primer disc, a la venda des de fa uns mesos, on destaca “Enero en la playa” i sobretot el hit “Mar el poder del mar”, que t'enganxa des del seu principi suau i no et deixa fins després del climax final que és com una explosió dolça de piruletes)

Al País d'avui hi ha una crònica de l'actuació de Nick Hornby (l'escriptor. Autor entre d'altres de “Fiebre en las gradas”, “Alta fidelidad”, “Cómo ser buenos”...) al “Festival Palabra y Música” de Sevilla. A l'article es reprodueix una frase seva de fa tres anys:
“La juventud es una cualidad no muy diferente a la salud: es más abundante entre los jóvenes, pero todos necesitamos de ella. No hablo de las circunstancias que acompañan a la juventud: los rostros sin arrugas, los estómagos marcados como tablas de lavar, el pelo. Hablo de otra cosa. Hablo de la energía, de un inexplicable optimismo, del esporádico sentimiento que nos vuelve invencibles, de la esperanza que se aferra a nosotros como el olor del cloro.”

 

DIJOUS 1-3-07 (19:46 h)
Més hagués valgut que ahir no hagués sigut tant bo a canvi d'un avui no tant dolent...

Muntàvem el puto PAX (es podri haver dit PAU, el tòtil!!) i ens vàrem saltar un pas de les instruccions (en Pedro, el super campeon d'Ikea ja m'ho havia dit. “Si sigues las instrucciones no hay problema”...) i KATACRACK!!!!!!!!!!!!!
Se'ns va trinxar l'estructura.

Demà la Natàlia va amb en Jason i la Xixu a Ikea a buscar-ne una altre... Vindran carregades de coses, perquè les dues noies estan adictes als suecs...
La Natàlia se sap la web d'Ikea de memòria, es com com un peix a l'aigua, obrint finestres i triant coses, prenent mesures, dibuixant planos...; i de la Xixu sabem que té a sota el cuixí el catàleg d'aquest any d'Ikea.
Una cosa bona té això d'Ikea: és que ara tindré uns cartrons molt grans!!!

De l'Orangutan he agafat una caixa cartró de Sanex i una de vins amb el logo Denominació d'Origen Rioja.

Avui estic com agotat. Deuen ser els disgustos.

AVÍS: LECTOR, SI ETS MENOR DE 18 ANYS, ABSTEN'TE DE MIRAR.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Per animar-vos, lectors meus, us ensenyo el grau màxim de bellesa segons san Godard (és un fotograma de la pel·lícula “Yo te saludo, María”, que és la història moderna de dos joves actuals María i Joseph. I a ella se li apareix l'àngel... i com a la història original, li és anunciada que ella és la portadora de crist... I en Joseph vol veure nua a María però ella, que és verge, no es deixa, i en el climax de la pel·lícula ella accedeix a treure's la roba... Aquest vindria a ser “l'argument”.) que està inclòs en el llibre “Nadie como Godard” d'Alain Bergala.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

LECTORS MENORS 18 ANYS: JA PODEU SEGUIR LLEGINT!

Contra la tristesa: bellesa.
Sóc del parer que una de les coses més maques del món són uns ulls de noia...

 

DIMECRES 28-2-07 (19:54 h)
Avui ha sigut un dia bo. Cada dia hauria de ser així.

He tingut un “clic” (que és quan les neurones del cervell fan un “xispasso” y emeten ones i sense saber com es formen les idees.
(Ja feia dies que estava pensant en les manifestacions sense objectius i tal...) I de cop “clic” “clic” he pensat en un homeless que està al carrer amb un rètol que diu “NO VULL RES”


però d'aquí he saltat a un vestit de cartró (amb caixes de cartró de les que llençen les botigues i els supers).
M'agrada aquesta cosa de les caixes que han sigut la funda d'una cosa feta per ser consumida i que passa a a ser una altre cosa; per ser un vestit. També aquesta cosa de les caixes que sobren, que són residus.

(M'ho he anotat de seguida a la llibreta de les ideas: que és on apunto tot el què vaig imaginant, ideas; que el 90% no serveixen perquè són en excés desquiciades. Fotos, frases, retalls de diari, reflexions... Com que tinc la sensació que cada cop tinc menys memòria, em serveix com arxiu per no perdre-les...)
M'agradaria fer un vestit d'home i un de dona, però crec que haurien de ser super anònims, sense identitat sexual. Si ets uns persona que t'amagas, que renuncies a tot, també renuncies a la teva identitat
Renunciar és rendir-se?
Algunes caixes porten la marca del producte impresa. Pot ser maco totes les caixes amb les marques. Serà com un vestit de'n Fernando Alonso.
Pensava amb una estètica de cartró i cinta d'embalar, que podria ser maco, un rollo industrial i povera.

Quan tornava a casa, he recordat haver vist a algun lloc una foto d'una obra amb cinta d'embalar. M'ha semblat que devia ser d'un article d'Arco.
I bingo!! He arribat, l'he buscat i encara tenia la revista.

(L'obra és de AGGTELEK i es titula “Sense Títol”)

Jo m'imagino tota una altre atmosfera, però m'agrada molt la cinta d'embalar marró amb el contrast amb el cartró.
I una cosa molt més senzilla

Una dependenta de l'Schlecker m'ha dit que cada dia tenen caixes per llençar, que si vull que hi passi i me'n donarà.
A l'Orangutan també tenen caixes. N'he agafat una de Dodotis.

La Maria m'ha tornat avui tots els dies corregits i m'ha dit que tampoc hi ha tantes faltes.

 

DIMARTS 27-2-07 (20:23 h)
Més San Godard (del llibre “Nadie como Godard” d'Alain Bergala):
“Porqué no se trata de vencer, sino de salvarse, y de salvaguardar al mismo tiempo –esta vez en el interior de la imagen- la belleza de algunos gestos elementales que participan del amor de hacer imágenes.”

 “En cada película o en cada entrevista vuelve sobre estas pocas frases, como si no acabara nunca con ellas. Esto es lo que yo llamo ralentizar el movimiento de la comunicación, una de las formas de resistencia más ejemplares de hoy, cuando se pide que el cine y las imágenes circulen cada vez más deprisa.”

 “En los años sesenta, la cuestión de ¿cómo hacer un plano? o de ¿qué es un plano? apasionaba a Godard, pero tal pasión no es realmente dolorosa ni se vive con angustia.”

 Jean-Luc Godard : “Cada vez con cada película, me parece que el único problema del cine es: ¿dónde y por dónde empezar un plano y dónde y por qué acabarlo?”

 “Porque Godard, como buen rosselliniano, y por experiencia personal, conoce esta verdad que lo hace sufrir: quien elige, excluye.”

 “Diez años de imágenes godardianas después de la muerte de Hitchcock, quizá estemos más capacitados para comprender lo que quería decir en 1980 al declarar que la época se hallaba en un <<reflujo de lo visual>>, en un momento en el qué, más que nunca, las imágenes estaban abocadas a una inflacción galopante. ¿Qué entendía exactamente por ese <<visual>> al que declaraba <<reprimido>> en y por la mayoría de esas imágenes? Los planos dels stock mundial de imágenes (documentales y ficciones mezclados) que ha seleccionado para sus Historie(s) du Cinéma con una precisión quirúrgica de extrema seguridad, resultan tanto más preciosos para aproximarnos a la noción de lo <<visual>> según Godard por cuanto representan una selección ínfima, que no debe nada a la jerarquía cultural establecida y todo a una fulgurante intuición de <<reconocimiento>> de las imágenes que le conciernen. Primera constatación, evidente: para Godard, lo <<visual>> es una cualidad muy especial de lo visible que no tiene nada que ver con su simple captación-reproducción y que sólo poquísimas imágenes poseen. Tampoco se trata de una vulgar marca en la imagen de la instancia contempladora, que con demasiada frecuencia privilegia la mirada a expensas de la cosa mirada. Lo <<visual>> es un sello cuya marca es mucho más imprevisible, imposible de reproducir, y cuya presencia escapa en gran medida a las maniobras voluntarias.”

 “Lo <<visual>>según Godard podría muy bien ser el nombre de esta imprevisible revelación de la mirada que a la vuelta de un plano nos embarga súbitamente, una vez de cada diez mil, con una doble emoción: la de una frescura y una agudeza de la visión reencontradas; la de una frágil y emocionante superpresencia de los seres y de las cosas que están en la pantalla.”

 L'Albert m'ha enviat la web d'uns dissenyadors finlandesos bastant estripats.
www.non-stops.com

I en Compa també m'ha enviat la web dels Herman Dunne.
www.hermandune.com

Dels links he saltat a la web oficial de'n John Peel (l'excel·lent locutor/dj de ràdio anglès que va morir fa un parell anys).
www.bbc.co.uk/radio1/johnpeel/index.shtml
(Una curiositat: la gran semblança física entre en John Peel, en Bigas Luna i en John Berger...)

Avui amb la Natàlia hem estat discutint sobre el costum de fer servir “m'entens?” o “m'explico?” al final de les frases. M'enteneu?
Ella deia que és com insult al que t'escolta, perquè és com si el tractessis de tonto. M'explico?
Jo li portava la contrària per fer-la empipar. Queda clar?.

He estat pensant que els “pensadors” de i sobre les imatges que m'interessen: Godard, Sontag i Berger ho fan des de punts diferents.
-Jean-Luc Godard com a productor, amb personalitat i un segell estètic pròpi com a fabricant d'imatges .
-Susan Sontag com a observadora i pensadora dels significats dins aquest món global emissor d'imatges.
-John Berger com a teòric davant les diverses maneres de mirar i les conseqüències d'això.

Vaig estar l'altre dia a l'exposició de'n Toni Padrós al Casino de Vic. És tota una col·lecció de fotografies “mogudes” com a tema. Algunes ho estàven tant que la imatge original es perdía del tot i semblàven quadres impressionistes. N'hi havia dues de verdes que eren precioses, però la millor era una que era com una nau de polígon amb un cel blau marí.
El què era molt maca, també, era la tarjeta de l'exposició que era com una tarjeta de visita, petita, impresa a dues cares.

 

DIMARTS 27-2-07 (00:27 h)

Diumenge a la tarda va venir l'Eulàlia aquí a casa i ens vam estar mirant la web. Ja hi han penjats els primers dies (quan llegeixis això, estimat lector, encara ni hauran més). I ara em comença a venir la vergonya de que la gent ho pugui llegir.
Hem d'acabar d'afinar el menú i la gràfica del blog. La Maria (la meva germana) em corregirà els escrits, perquè diu que faig moltes faltes (també ho diu la Natàlia i l'Eulàlia) o sigui que deu ser veritat.
El més important, però, era que la web anés funcionant i de mica en mica anirem perfeccionant totes les anomalies... De totes maneres la gent diu que els hi està agradant.
Sort en tinc que amb això de la beca l'Eulàlia m'ajuda (a més de molta altra gent) perquè tot sol no me n'hagués sortit pas.

L'Eulàlia és super bona fotògrafa (però la gent no ho sap, bàsicament perquè no tira gaires fotos) i també m'està preparant la web perquè després m'ho pugui anant fent jo mateix.Ho anem fent poc a poc, amb l'esperit zen que la caracteritza. Ella és l'autora de la famosa frase “Al color blanc se l'ha d'entendre". A veure si entre tots aconseguim que treballi una mica en serio perquè així tothom veuria del què és capaç, perquè en sap molt.
(Verdad de la buena).

Fa dies que estic pensant que s'hauria de prohibir que els jugadors tirin escopits a terra durant els partits de futbol. (Sobretot quan retransmeten el partit per la tele.)
Just quan els hi fan un zoom en plà americà, sempre es veu el jugador de torn tirant l'escopit.
(Veritat que els jugadors de bàsquet no tiren escopits al terra? Els de futbol sala tampoc; doncs no entenc perquè se'ls hi permet als futbolistes. Són uns guarros).
Pensava això perquè darrerament la tendència és fer butifarres al públic quan els jugadors marquen gol. Com si això els hi donés dret a fer-ho.

També perquè els futbolistes haurien de saber que són observats per milions de persones i això els hauria de donar certa ètica, responsabilitat i bones maneres, però desprenen mala educació.
Necessiten classes de bones maneres perquè no són gens cívics amb els espectadors tot i ser símbols per a mil·lions de persones.

Avui han donat els òscars.
No vaig pensar a fer la travessa.
Jo anava a favor de “Infiltrados” que m'havia agradat més que “Babel.”
-De “Infiltrados” el que, en la meva opinió, es mereixia un Òscar era en Jack Nicholson, que a la pel·licula està fenomenal (fa de capo mafioso super sanguinari, fred i desquiciat. Un padrino dels temps que corren, a l'altura de Marlon Brandon), però ni tant sols estava nominat. La pel·lícula és superviolenta i té aquesta atmósfera que quan hi han cops de puny sembla que te'l dongui a tu, que ets l'espectador. Cada cop i cada bala que disparen, sembla que vagi contra teu. Conec dues noies ( la Natàlia i l'Elisa) que diuen que Leonardo di Caprio a la pel·licula està “boníííssim” i que ho fa molt bé.

- De “Babel” jo volia que guanyés la noia japonesa (no sé el nom) que estava nominada a Millor actriu Secundària (no entenc perquè de secundària si surt més estona que la rossa que fa de dona de'n Brad Pitt). Premi que al final no ha guanyat. El que em va agradar més de “Babel” és el tros que la noia japonesa (que és sorda-muda) entra a la discoteca amb els seus amics (ho vaig trobar super real: la sensació de l'ambient amb la gent apretada i les llums estroboscòpiques, aquesta bogeria col·lectiva...). De la pel·licula es supermelancòlic el tros de Tokio; que és com l'home enfront la megapolis ampliat al grau màxim. Inabarcable en la seva totalitat, la ciutat supera oprimeix als seus habitants tot formant part d'ells i aïllant-los. Preciosa la metàfora de la noia sorda-muda que no es pot comunicar “amb ningú” en una ciutat de 7 mil·lions d'habitants. (S'ha ficat de moda Tokio a les pel·licules per representar aquesta melancolia... Recordeu “Lost in Translation”...)

-  No ha guanyat la Pene.. .

Avui ha arribat una postal super maca de l'Albert (que també fa aquarel·les. Volem una exposició d'aquarel·les!!!!!!!!)

Ja he acabat de pintar l'habitació.

 

DIUMENGE 25-2-07 (23:57 h)
Ha sigut un cap de setmana super intens! He pintat una habitació del pis, ahir vam tirar amb l'Eulàlia les fotos una altre vegada i també he fet neteja del pis (que feia tres setmanes que no ho feia perquè tots els caps de setmana marxem...)

Esperem que aquesta vegada les fotos surtin bé.

L'Ester, la noia que va fer de model ho va fer molt bé i va tenir molta paciència amb nosaltres, que li anàvem fent mou-re el braç. (Quan acabavem de començar l'Ester diu: “Aquell fum que surt del focus, ha de sortir??” i se'ns estava cremant un velcro mal tancat de la funda d'un focus encès! Durant cinc minuts vaig pensar que no ens en sortiriem però quan vam començar a tirar vaig veure que anàvem bé. Ara només hem d'esperar a veure les fotos, que sempre són una sorpresa (que amb el digital ara ja no passa.)

Com que tenia l'habitació que estava pintant, amb el terra tapat de papers de diari, vaig aprofitar per seguir amb el fons de “Me gustan las chicas guapas de clase media.” que fa dies que ho tenia parat.

Vaig fer servir vernís, que és un material que m'agrada molt però que no faig servir gaire. El vernís és com l'aquarel·la dels esmalts sintètics. Vas fent capes i es va enfosquint.
Sempre que faig coses amb vernís recordo una exposició de'n Tàpies que, fa uns anys, em va impressionar molt: “La celebració de la mel.” (El dia que vagi a la Fundació Tàpies haig de mirar si tenen el catàleg i comprar-lo.)
És una exposició d'aquelles que sempre recordes, com aquella noia que conèixes una nit i que des de llavors tens el record d'ella, però que no li vas demanar el telèfon i tampoc el nom.
(En Tàpies és brutal!)

Al vespre va trucar l'Albert i ens vàrem trobar al Gravat.
L'Albert està molt nerviós perquè té moltes ganes de veure els LCD Soundsystem (tenim, ja, les entrades del seu concert a Barcelona del dia 26 de Març) i està contant els dies dies que falten. També em va dir si escoltava el cd que m'havia gravat, que és el nou disc dels LCD que encara no està a la venda (m'agrada molt la cançó 2, 6, 7 i 8). No sé d'on l'ha tret, ni li vaig preguntar; per si de cas estàvem delinquint...) i que ell havia fet la portada (l'Albert té aquests detalls.)

L'Albert estava molt content perquè la seva exposició a la Sala H ha anat molt bé i a la gent els hi ha agradat molt. (Cosa normal perquè l'exposició és una passada.)

Al Gravat també hi havia en Willow (simpàtic com sempre), en Raül (que sempre em parla de webs gores i portals superfriquis i que, igual que jo, és molt fan dels discos friquis que treuen els de Subterfuge Discos) i en Rafa.
Però jo estava molt cansat i vaig marxar d'hora a dormir.

Avui al matí he fet la última capa de l'habitació i com quetenia el rodillo sucat amb pintura blanca li he passat per sobre del fons de “Me gustan las...”

Ara ha quedat com una capa de boira (que m'agrada perquè amaga el darrera, hi és però no hi és). La boira és com cortines visuals que dificulten la vista. Abans amb el vernís ja era maco, però com que les coses em queden maques i no les vull maques perquè sí, doncs tinc aquesta necessitat d'embrotar-ho perquè no sigui maco (és una mania que he agafat ultimament). A més a més, el quadre demana que sigui una cosa bruta i tacada...). Ara ja es pot serigrafiar.

PD: “Mazoni” al seu últim disc té una cançó molt maca que es diu “Perduts en la boira (però agafats de la mà)”

Al País d'avui hi ha un reportatge de l'última fornada de cantants fèmines... d'actitud dura i rebel.

Als homes sempre ens han agradat així les noies, però ara sembla que aquestes siguin les que porten la veu cantant (l'acudit és bo, eh??!!!!)
Amb influències del Hip-Hop canten del sexe al carrer. Són noies enrabiades amb el món, cridaneres i guapes, vestides sexy i amb poca roba. Representen aquesta nova femininitat hereva de Madonna...
Sembla que per sobressortir es necessiti més actitud que qualitat. Quedar bé a les fotos i tenir el recolzament d'una bona companyia de discos.
Són petites papallones que juguen a ser lolitas en aquest món (diuen que en crisis) tan volàtil de la música, buscant l'èxit, que pocs i poques aconsegueixen.

Moraleja: Sembla que ningú sàpiga el final de “Lolita” de Nabokov, però que tothom l'ha començat:
( “Lolita, luz de mi vida, fuego de mis entrañas. Pecado mío, alma mía. Lo-li-ta: la punta de la lengua emprende un viaje de tres pasos desde el borde del paladar para apoyarse, en el tercero, en el borde de los dientes. Lo.Li.Ta.
Era Lo, sencillamente Lo, por la mañana, un metro cuarenta y ocho de estatura con pies descalzos. Era Lola con pantalones. Era Dolly en la escuela. Era Dolores cuando firmaba. Pero en mis brazos era siempre Lolita.”
)

I que ningú se'n recordi del final o pot ser que pocs han acabat el llibre:
Lolita acaba embarassada (ara no recordo si d'un pagès, un mecànic o un camioner).
Com un premi tant gran, un embaràs, pot ser en un moment donat, una derrota?

PD: Estic fatal (volia parlar de que ara ja no es ven música sinó actitud). He acabat parlant d'embarassos adolescents.
Potser val més que me'n vagi a dormir..




DISSABTE 24-2-07 (23:19 h)
La patronal de l’església hauria d’instaurar dins el santoral el dia de San Godard perquè realment s’ho mereix...
Bàsicament pels mèrits demostrats de forma sobrada, pels seus actes estètics.
(Avui dia 24 de febrer és San Modest!!?!)

Algunes fragments del llibre “Nadie como Godard” d’Alain Bergala:
“ Las mujeres a las que Godard ha tenido realmente ganas de filmar, y a las que ha filmado con amor, se caracterizan todas ellas por un ritmo muy personal en su modo de andar, de pronunciar las frases, de escandir las palabras, de mover el cuerpo en el espacio. Y al volver a ver “El Desprecio” no cabe la menor duda de que Godard quedara fascinado por la conmovedora lentitud de Brigitte Bardot, por el genio que posee para <<mantener>> en el mismo tono, monocorde, una larga secuencia hecha de fragmentos de diálogos entrecortados por silencios, y de que, gracias a estas cualidades, la filmó con verdadera admiración.”

“ ...mirar lo que ha ocurrido en una pareja, no durante años (como en el cine de los guionistas), sino durante una décima de segundo, precisamente esa en la que se ha producido el desfase, en la que por primera vez se ha instalado la confusión. Esa décima de segundo, invisible al ojo desnudo, en que las velocidades han dejado de estar sincronizadas.”

“ Que su arte no se contenta con reflejar el ambiente real (lo que no es ya demasiado fácil) sino que encuentra las nuevas formas necesariamente inéditas, sorprendentes, los nuevos moldes sensoriales que nos permiten ver el mundo contemporáneo en lo que tiene de nuevo, de irreductible a las formas ya explotadas. El genio de Godard, como se sabe, ha sido a menudo, el de encontrar esas nuevas formas, esos nuevos ritmos, esos nuevos modos de visión que hacen que, uno se sorprenda un buen día contemplando el mundo desconcertante de este fin de siglo como si hubiese sido mezclado y montado por Godard.”

“ Para el Godard de hoy, resulta evidente que el cine está cercado por imágenes enemigas y que, si en los años sesenta su cine podía <<digerirlo>> todo, fagocitarlo todo –publicidad, porno, tele, imágenes políticas-, hoy necesita atrincherarse en espacios cerrados, aislados, protegidos, para crear imágenes que tengan alguna posibilidad de escapar de un cerco convertido en sofocante, de un bloqueo generalizado. La inocencia que en los años sesenta le venía dada, debe hoy reconquistarla, en el sufrimiento, contra la invasión de imágenes sin fe ni ley. <<En esta guerra moderna entre lo digital y el sufrimiento>>, dice hoy quien hace veinte años filmaba como se respira, <<el cine se ha convertido en el “depositario del sufrimiento”>>. “

“ Como siempre en Godard, debe tomarse al pie de la letra la expresión según la qual uno no quiere ver cuando tiene miedo a perder su puesto, que aquí significa el puesto del espectador. Se trata exactamente de una película de embrague diferencial, en la que la ficción recuperada sólo sirve si se pierde de inmediato, una película a la que se mira y que nos mira, una película entre captación y exclusión, en la que incesamente debe arriesgarse el puesto del espectador.”

“ Es una película entre, es decir, algo forzosamente distinto a una película contra o una película sobre.”

“ Hace bastante tiempo, sin embargo, que embrolla todas las pistas marcadas de la comunicación buena, transparente, sin interferencias, la del cine dialogado, la televisión, la pedagogía generalizada; hace mucho tiempoque rompe los eslóganes y las frases, que no es ya el sentido lo que impera en el sonido de las películas (el sentido es el jefe de una frase), que trata las palabras y las letras como representaciones de cosas, que detiene el flujo de las imágenes.”

“ Godard sabe muy bien que si es capaz de encontrar el racord adecuado entre el ruido y la música, entre el mundo y la pintura, entre lo que él llama <<el mundo y su metáfora>>, el cine está salvado”

“ Godard se negó a dejarse cercar por las demás imágenes, vinieran del cine o de otra parte. Prefería adoptarlas, atravesarlas, criticarlas, digerirlas. Como si ahora la única forma de resistir fuese la de producir una imagen que hiciera olvidar todas las imágenes enemigas.”


I de cop surt entremitg del llibre, aquest fotograma de la pel·lícula “Yo te saludo, María”.
I em quedo pillat amb aquesta imatge. Els últims dies m’he passat moltes estones mirant-la. No sé si es el triangle que fa la cama o el punt de vista casi en escorç o el fet que sigui una noia amb calçetes al llit (evocant una imatge celestial, com de diumenge al matí...), o potser totes les coses juntes... és aquesta màgia que tenen de vegades les imatges. Aquest clic que et fa el cervell i que no saps explicar. La màgia de les coses.
Són les 00:27 i m’ha trucat l’Albert (fa molts dies que no ens veiem) que està al Gravat, o sigui que me’n faig a fer un quintillo amb ell.
Adéu.

 


DIVENDRES 23-2-07 (20:22 h)
“ El riesgo de convertirse uno mismo en espectáculo, a largo plazo, es que también acabes comprando una entrada.”
Panamá. Thomas McGuane.

 

DIMECRES 21-2-07 (23:17 h)
Acabo d’arribar del bar de veure el Barça contra el Liverpool (que han guanyat els anglesos per 1 a 2)
Ha sigut un partit que ha començat l’equip culè marcant primer i jugant de manera brillant fins que a l’últim minut de la primera part els han empatat i després els han marcat el segon gol.
Ara l’eliminatòria està supercomplicada...
(Demà el país es despertarà trist.)

Diumenge em vaig comprar el diari El Punt (que és un diari que no havia comprat, i que de fet, encara no sé com vaig fer-ho, perquè no el miro mai, i al quiosc el vaig veure de casualitat.) perquè a la portada hi havia un reportage dels 10 artistes catalans joves amb més projecció de futur segons una enquesta feta a diferents crítics d’art.
Hi ha l’Ester Partegàs (que sempre sol fer coses molt maques i que aquests dies té una exposició a Barcelona), en Carles Congost... en Job Ramos (que és amic nostre i que ha sigut pare recentment, i que no sol fallar mai quan fa coses, té videos molt bons i conceptualment és molt coherent) i així fins a completar la llista d’escollits.

Personalment, m’ha fet bastanta enveja (sana) no sortir a la llista.
Però la veritat és que jo encara no he fet res (cap exposició o cap obra) que em fagi destacar en algun camp concret (ni em coneix cap dels crítics, cosa important), però no se sap mai; potser a la pròxima llista (si és que en fan.)

Ahir a la nit vaig començar a preparar l’esbós de “Braços de princesa.” per tenir-lo a punt per la sessió (la segona) de fotos que farem aquest dissabte.

Aquest esbós que està fet amb fotos de la primera sessió, ens ha de servir per corregir alguns detalls de la il·luminació i per col·locar els braços quan tirem les fotos.
I també per mi, que ara amb això, ja tinc d’una manera bastant aproximada, la imatge real del quadre i ja puc començar a treballar amb els tatuatges. Un cop tinguem a punt la foto final a mida gran, serà on serigrafiarem.
En tinc moltes ganes. (Confio molt en aquest quadre. Hi tinc moltes esperances, tot i que és la primera vegada que treballo amb fotos reals i revelades després... I la mida: ja que treballarem a uns 100x70 cms. Per això tirarem les fotos amb una Hasselblad i després escanejarem els negatius per tenir molta definició que ens deixi treballar la mida gran sense problemas.)

Una foto preciosa que sortia avui al Culturas de La Vanguardia:

L’autor és Eve Arnold i és Marilyn Monroe llegint l’”Ulises” de James Joyce.
No em direu que no és un foto preciosa... Tant en la imatge (aquestes cames, aquests pits voluptuosos i exhuberants amb el biquini d’Op-Art, i sobretot, contrarrestat amb l’atenció que llegeix el llibre...), com en el simbolisme que representa (Marilyn com un personatge tràgic, ofegada en la seva bellesa i exprimida pel seu entorn (una Lady Di pionera) amb un final definit en la seva tristesa. Que nosaltres sabem quin serà i que li dóna aquesta càrrega d’emoció addicional a la foto.
(Que no seria la mateixa amb una altre noia en la mateixa posició)
Pobreta Marilyn (un àngel sense ales), que al cel sigui.



DILLUNS 19-2-07 (23:18 h)

Enrique Vila-Matas al País d’ahir:
“ Sólo lo nuevo, incomprensible siempre al principio, hace avanzar al arte. Lo nuevo, por otra parte, siempre es noticia”.

En una entrevista de Sergi Pàmies a Juan Villoro (que ha guanyat el Premi Vázquez Montalbán (que és un premi de literartura esportiva) d’aquest any) hi han aquestes perles:
“ Escoger un equipo es una forma de decidir el destino. Hay estoicos que deben su temple a apoyar a un club impredecible y masoquistas que se quejan de que los suyos no pierdan lo suficiente.”

“ Es la fascinación que ejerce la última jugada de Zidane. Para acabar de confundirnos, nos regaló un gesto inexplicable, que podemos contar de mil modos sin descifrarlo.”

Que és aquesta manera que tenen els escriptors bons de convertir les paraules en música i els temes més aborrits en apassionants mirades a la realitat escollida.

Al llibre “Nadie como Godard” d’Alain Bergala:
“ Es ante todo una negativa, el rechazo a elegir entre los dos grandes polos del cine: la ontología o el lenguaje, la pantalla como ventana o la pantalla como marco, la presencia de las cosas o el montaje. Sucede todo como si Godard no se hubiese resignado jamás a aceptar para sí mismo la lección del terrible postulado de André Bazín (del que todo cineasta mide un día su ineluctable crueldad) según el cual, en el cine <<siempre habrá que sacrificar algo de la realidad a la realidad>>.”
El llibre està super bé i ja el tinc tope subratllat. M’estic donant compte de la quantitat de nivells on es mou Godard quan fa una pelicula i la diversitat de conceptes que fa servir.

Tinc a mitg fer el fons de “Quadre Hippie” i ara m’hi falta afegir-hi els anuncis retocats (que en tinc ja 45 d’escanejats i que només falta ajuntar-hi les paraules.
Començo a pensar que pot quedar bé

Per contra, ahir va venir l’Eulàlia (que, normalment, és com un àngel d’esperit zen) a casa a dir-me que les fotos (de paper, les que necessitaven per fer les ampliacions grans) de la sessió no han sortit bé (es va encallar la màquina) i que ho hem de repetir.
Vaig quedar ben desanimat... perquè és com si al Ronaldiño li demanessin que tornés a xutar la falta directe després que hagués fet el gol... (no dic que jo sigui el Ronaldiño sinó que les fotos que vàrem tirar en digital van sortir impecables... Ho dic per la Meri (la noia model) i per l’Eulàlia (fotògrafa) que van estar perfectes... I per tota la feina que suposa haver de repetir una sessió de fotos, tota l’energia...
(Per exemple: A la Meri no li va bé fins d’aquí a tres setmanes i dissabte ho tornarem a fer amb una amiga de la meva germana perquè necessito anar-ho tirant endavant...)
De totes maneres tinc les fotos digitals i podré veure-ho en petit i fer un muntatge real del que necessito.

Em començen a venir ganes, començo a tenir una idea per un quadre nou...
Hi havien unes fotos molt maques, al País dahir, en un reportatge de la nova sexualitat dels espanyols...
Pensava en la silueta de les noies com si fossin turons...
S’ha d’acabar de definir...


DISSABTE 17-2-07 (16:42 h)
Ahir em vaig descuidar d’anotar (em fixo molt en com escric les coses, per no fer faltes perquè la meva germana no em renyi, i després em deixo moltes coses que volia escriure)
que vaig estar un parell de vegades a la ferreteria, i la segona vegada en comptes de mirar el què necessitava anava pensant i fixant-me amb els altres clients de la botiga. Pensava que el bricolatge és, segurament el “azote” de la classe mitja. Tots aquests passadissos d’estanteries plenes d’eines, taladros, tacos i coses i coses per fer més fàcil aquesta necessitat que té la gent de fer-se les coses un mateix, per fer “chapuzas”, arreglar coses o fer “inventillos” vàris. Que no hi hagi cap casa sense caixa d’eines a punt per arreglar qualsevol imprevist, etc...
Després arriba Ikea i transforma aquest concepte del bricolatge en mobles que te’ls has de montar tu.
Per això ha funcionat Ikea (a més del factor preu), perquè ha donat a la classe mitja de tot el món unes instruccions per completar i muntar amb èxit una estètica moderna i funcional que fins llavors només es podia veure a les revistes de decoració.
Ikea ha democratitzat l’estètica en benefici del bricolatge casolà.

Al País d’avui, John Berger (en un article sobre John Pilger, que és un periodista que ha compilat un recull d’articles de periodisme d’investigació de temes varis però sempre crítics amb els poders establerts que miren de silenciar-ho tot) diu:
“ Uno debe intentar escribir de tal forma que lo que escriba, aunque crea que tan sólo lo van a leer unos pocos, hable alto y claro si se lee en cualquier parte o en todas partes”
Que és una mica el què jo he pensat sempre, que els meus quadres han de cridar. Que són fets pensant en el món contemporani en què vivim.

(Em sento més a prop dels escriptors que dels pintors, potser perquè els escriptors tenen més present la realitat del món i com aquesta xoca amb les persones i els artistes visuals (hi ha excepcions, moltes) viuen en un món oníric, dominat per l’estètica. Cosa gens anormal, perquè els escriptors viuen obsessionats amb el llenguatge i la manera de dir les coses.
(Que de totes maneres quan parlen els escriptors, expliquen que tenen problemes creatius que si el comparem, també els tenim nosaltres, els artistes, però que els han de traduïr a un altre tipus de llenguatge...)
En benefici dels artistes diré que els escriptors tenen 300 pàgines per definir, presentar i desenvolupar una idea/argument i els artistes tenen un metre quadrat.
El que una pel·licula fa en un fotograma, en un llibre ho pots fer amb dues pàgines.
Però tampoc hem de deixar de crear imatges i posar-nos a escriure novel·les o assaigs.
No ens hem de rendir perquè una imatge val més que mil paraules. (I això és el que dóna emoció quan construeixes imatges, defineixes ideas i desenvolupes projectes) Perquè de fet, els escriptors el què fan és construir escenes, fer visibles situacions i arguments. Estic una mica envejós dels escriptors...

(Fa dies que tinc la sensació que l’espècie humana estem fets, la memòria que tenim, d’un arxiu d’imatges que ens ha anat donant la vida amb les nostres vivències i sensacions.)

PD: Avui al matí he estat pensant que faré una llista dels escriptors que m’agradin i una altre d’artistes visuals (pintors) que també m’agradin. Per veure quina llista és més llarga.

PD2: Ara, mentre escrivia la PD anterior, m’he adonat que hauré de fer una tercera llista amb els dibuixants de còmic, perquè: On els fico? No són ni escriptors ni pintors, no? Serien un entremitg de les dues. Suposo que es merèixen una fila per ells sols (de totes maneres tampoc he seguit mai gaire el còmic).

PD3: Els dissenyadors gràfics, què? També una llista per ells sols?
Total: que hauré de fer quatre llistes... (un altre dia faré músics...)

 

 

DIVENDRES 16-2-07 (21:30 h)
He estat un parell de dies bastant enfeinat amb feines vàries i no he estat gaire concentrat per escriure.
El dimecres (que era el dia 14, San Valentí, per més inri) va fer 6 anys que vàrem començar a viure junts.
Per celebrar-ho vaig encarregar un sacher al Masramon. (Que estava deliciós. Tot sigui dit.)


Hem començat a preparar l’habitació petita del pis per pintar-la (al final el sostre serà blau cel...).

La Natàlia va portar, ja impresa, la segona fase (que també és la ultima) de les “Frases Célebres”.

Ja estic treballant en els escàners del “Quadre hippie.” Ahir mentre escanejava els anuncis vaig tenir la sensació (feia dies que no tenia) que estava en un punt que les idees van sortint soles... No sé com explicar-ho... (És acollonant, quan tens aquesta sensació) Vaig anar trobant paraules per poder modificar els anuncis (en tenia 10 o 12 però me’n feien falta més)


M’agrada el contrast d’aquestes paraules “positives” amb la rigidesa de l’estructura dels anuncis; aquesta cosa tant freda de “necesitamos”, “se precisa”, “se requiere”...
Tinc 43 anuncis escanejats i ara els estic retocant i preparant. En el moment que els tingui tots a punt és quan (és la millor part de tot el procés, fins i tot més que el pintar) decideixo com acaba sent el quadre (és quan ho veus tot en conjunt i vas descartant o provant i movent-ho tot... Si algú veiés aquests moments, no ho entendria gaire però vindria a ser com si estigués jugant al “cubo de rubik”; quan vas movent fins que aconsegueixo encaixar-ho bé.
De fet ja sé com serà però encara no tinc els detalls.
Avui he començat el llibre “Nadie como Godard.” (el llibre és de Paidós, d’una col·lecció de temes cinematogràfics amb portades i disseny gràfic del sempre impecable Mario Eskenazi) però encara estic al pròleg.

Avui al matí he estat al Taller de Serigrafia “Vergés Edicions” a La Guixa.
É s un taller de recent creació que han muntat en Lluís Vergés i el seu pare (en Carles, que és un artista de llarga trajectòria i que ara es dedica sobretot al gravat i a la serigrafia des d’una vessant d’estètica realista. M’ha ensenyat treballs seus maquíssims i formalment impecables.
Quan tingui a punt el “Quadre hippie” el farem allà.
Tenen ganes de fer-ho i jo també!!

Deixem-ho dir!!!
JA TINC EL DVD DE JEAN-LUC GODARD “HISTORIA(S) DEL CINEMA”!!

(L’he trobat al FNAC, però he hagut d'anar a l’Illa Diagonal perquè al Triangle ja no en quedaven). Al costat de la G de Godard hi havia la H de Haneke i la caixa del dvd de “Cache” era molt maca: era el dvd però com si fos una cinta de video (als protagonistes de la pel·licula no paren d’arribar-los cintes de video anònimes on surten ells filmats d’amagat...)
M’he acabat comprant (en plan compulsiu) el dvd de “Pollock”, la pel·licula del pintor, interpretat per l’Ed Harris perquè només valia 6’95 euros (la volia veure, fa 2 o 3 anys, quan la feien als cines).




DIMARTS 13-2-07 (20:03 h)

(Avui sóm dimarts 13... pels supersticiosos.)
Estic a punt d’acabar el llibre “La tierra herida”

que és una conversa entre Miguel Delibes (l’escriptor, i pare, que fa les preguntes en plan curiós) i Miguel Delibes Jr. (que és el fill, havia sigut el director del Parc Nacional de Doñana i en el llibre fa d’expert contestant al seu pare.)
Té morbo per veure com es parlen pare i fill i perquè té unes fotos molt maques i perquè (no sol ser l’estil de llibre que llegeixo normalment, però de tant en tant també va bé que et donguin un catxete) explica moltes coses del moment actual en què es troba el món.
El fill,sabent del que parla, contesta d’una manera sincera, no alarmant, però si realista, tot avisant de l'estat actual del món, la capa d’ozó, la biosfera... fent servir dades curioses i multitud d’estadístiques i anècdotes.
Sabieu que comparant ara amb 50 anys enrere la primavera s’acaba quinze dies abans i que la tardor comença una setmana més tard?
L’estiu s’està allargant.
Sabieu que papallones que eren típiques de la peninsula ibèrica ara es troben al centre d’Europa?
“ Las bases de datos acumuladas son más que una curiosidad, pues constituyen una herramienta preciosa para estimar los efectos del calentamiento terráqueo a medida que ocurren. Una de las mejores series disponibles en el mundo, en cantidad y calidad, corresponde al pueblecito catalán de Cardedeu, treinta kilómetros al norte de Barcelona, donde durante más de cincuenta años, desde 1952, un mismo observador, el señor Pere Comas, ha anotado cuidadosamente las fechas de aparición y caída de las hojas, salida de las flores y de maduración de los frutos de más de cien especies de plantas cultivadas y silvestres. También ha registrado las primeras fechas de cada año en que veía golondrinas, vencejos y distintas especies de mariposas, o cuando oía cantar los primeros ruiseñores, cucos y codornices.”
I un altre paràgraf, que podria servir com a filosofia de vida...
“ Si pretendemos no hacer nada, es preferible no sentirnos culpables, así que disfrutaremos alimentando las dudas y postulando que esto es lo que hay y por tanto no queda más remedio que asumirlo. Pero si aspiramos a arreglarlo, es mucho más reconfortante saber que conocemos las causas y podemos tomar las medidas oportunas para minimizar los daños, aunque al tiempo resulte penoso tener que aceptar nuestra responsabilidad.”

Al País del diumenge hi ha una conversa entre Juan Marsé (tan radical com sempre) i l’Isabel Coixet.


A la pregunta de què els feria feliços Marsé diu això de l’amor, Isabel Coixet li contesta que tots els amors són impossibles.
L’altre troç que també està molt bé és quan recorden un moment de felicitat i Marsé diu que de petit quan corria despullat pels camps.
Juan Marsé: “A partir de cierta edad, la felicidad es un referente que está en el pasado.”
Isabel Coixet: “Imagino que ir en bolas por un trigal es la hostia.”

He trobat avui una foto molt maca (que quan tingui alguna idea, potser faré servir). M’agrada sobretot la bicicleta amb aquesta roda tan gran i tan rodona.
És la portada d’un llibre de l’Editorial Lunwerg.

 

DIUMENGE 11-2-07 (18:17 h)
Al País d’avui surt un reportatge d’en Joan Fontcuberta (el “fotògraf”).
A mi, el seu treball (que és molt bo) no m’ha agradat mai gaire (perquè el trobo fred, massa tècnic; com un bisturí), qüestió de gustos.
Ell treballa sempre al voltant de la veritat. Creant mentides, escenografies falses per enganyar a l’espectador.
És llegendària la seva obra sobre l’astronauta rus (on ell fa d’astronauta, igual que Cindy Sherman, però no tant artistic i si més real, més tecnificat), que tot està tant documentat i tot sembla tant real que t’ho acabes creient: les fotos, la història i tot el què vulgui...
Ara està preparant una sèrie al voltant de l’Osama Bin Laden.

“ Mi trabajo es muy poliédrico, con un eje común: la crítica a la verosimilitud de la fotografía. Algunas obras son más de investigación de la imagen, de cómo la imagen representa la realidad. Otras son más narrativas, sobre las funciones sociales de la fotografía; el uso de la imagen en la prensa, en la política, en el arte, en los museos. Lo importante para mí no es tanto la foto como su contraste, su diálogo con otros elementos. En ese contexto hago intervenciones paródicas, acciones de intoxicación informativa que sirven para llamar la atención sobre los peligros de la credulidad. Algunas de esas obras quedan como caballos de Troya o bombas de relojería sin estallar, esperando su ocasión.”

“ Mi trabajo tiene mucho que ver con el ilusionismo. La principal técnica del ilusionismo es desviar la atención. Cuando miras a un lado, te la cuela por el otro.”

“ Mi trabajo es siempre una crítica de la información, de los mecanismos autoritarios en ella: por qué creemos más en la palabra escrita que en la dicha, por qué los museos otorgan impresión de certeza a los materiales que exponen y otros lugares no, porqué hay plataformas que tienen más verosimilitud que otras.”

“ Todo cambio tecnológico conlleva pérdidas y ganancias. Estamos renunciando a algunas cosas: la credibilidad, el azar... Nos venden el absoluto control, pero el descontrol a veces favorece el arte; lo inesperado es bueno. La foto digital, sin embargo, previene a la gente sobre lo fácil que es la manipulación, y eso es un efecto positivo.”

“ Cada vez costará más discernir la frontera entre la realidad y la ficción. Esa zona de nadie, donde lo real y lo virtual se funden, se está expandiendo. Como si viviéramos en el sueño de alguien.”

També al País d’avui hi surt un reportatge sobre les condicions de treball a Microsoft Espanya. Sobre l’excel·lent tracte que reben les treballadores...
(Crec que és un altre exemple de màrketing encobert.)
Fa una setmana que es va començar a vendre el Windows Vista, El País regala amb el diari un col·leccionable per apendre el funcionament del nou sistema operatiu i ara ens expliquen les virtuts que té treballar a Microsoft.
Com si estiguessin creant vincles emocionals perquè els lectors s’identifiquin amb l’empresa, com si volguessin que ens enamorem d’ells...
Crec que se’ls hi nota una mica (El País, sent un mitjà seriós, no hauria de participar/fomentar aquestes maneres de fer. Suposo que els deuen haver pagat bé o sinó amb anuncis.)

 

DISSABTE 10-2-07 (18:34 h)
Ahir divendres vaig posar fixador al fons de “Me gustan las chicas guapas de clase media”.

De moment és una mica lleig, però encara falta una capa de vernís marró (que fa molt temps que no faig servir) i pintura plàstica blanca i després hi ha d'anar la serigrafia...
Vull que sigui una cosa molt bruta, proletària. Com una plata de cartró de pastes quan queda buida i bruta després d'acabar-se, tacada.
He d'anar provant maneres diferents de treballar... Sinó és molt aborrit; també perquè tinc la teoria que quan les coses surten bé un parell de vegades s'ha de canviar, per no agafar vicis...
Busco una estètica com de mono tacat d'un mecànic.

Al vespre em passava a buscar l'Eulàlia per anar a sopar a casa de la Xixu (que també es diu Eulàlia, però per no comfondre, d'ara endavant Xixu) i en Jason, i em vaig quedar tancat a l'ascensor entre el primer pis i l'entresòl. (Sort que havia agafat el mòbil.)
Portava els focus per tirar les fotos avui.
Vaig estar-hi 10 minuts i quan ja havia trucat al servei tècnic d'emergències, de cop es va posar en marxa i va acabar de baixar.
(No em venia gens de gust quedar-me tancat en aquell moment, però així és la vida...)

Vam anar a sopar.
En Jason i la Xixu sempre em cuiden molt i volen que hi vagi a sopar cada dia.
(Gairebé sempre els hi dic que no perquè tinc molta feina, però em sento afortunat de tenir amics com ells...)
El sopar va ser molt bo.

Després vaig anar al Gravat a posar discos. (La gent estava molt esverada. Ja m'ho havia dit en Pep.)
Vaig començar amb una dels “Facto de la Fe ” que surt a la banda sonora de “Yo soy la Juani ” que és molt maca i llavors quasi tota la nit amb rock modernillo i una mica d'electro, sempre amb el pitch una mica accelerat.
Cap a les dues el bar es va anar buidant i llavors em vaig passar a una cosa més tranqui...

Avui hem tirat les fotos.


Al final ho hem fet amb la Meri , que ha estat impecable i ha tingut molta paciència. Sobretot quan em demanava com ho havia de fer i jo li deia que no ho sabia... (Sí que ho sabia perquè tinc certa idea del què busco però jo prenc decisions quan tinc tot el material i ho preparo amb l'ordinador. Fins que no tingui les fotos no sabré segur com serà el quadre...)
Vàrem anar provant diferents maneres de posar la mà, els dits i el braç...


Jo crec que n'hi ha alguna que sortirà bé...
(Com que ho vull fer a una mida gran, hem tirat les fotos amb càmera professional per poder revelar a paper i després ho farem escanejar...

Però al treballar amb paper i no ser digital no veurem les fotos fins que les revelem, amb la qual cosa no sabrem si les fotos serveixen fins que les veiem d'aquí a uns dies... Serà una sorpresa!! Tinc ganes de veure-les, ja!)

Però me n'he anat de casa sense les claus i després no he pogut entrar.
Sort que tenia els diners a la butxaca i portava el mòbil.
(Perquè havia quedat amb la Natàlia a Barcelona i ens hem pogut trucar)
Li he demanat a l'Eulàlia algun llibre per poder llegir al tren (jo els tenia a punt, igual que la roba i l'entrepà, però se m'ha quedat tot dins el pis...)
Com que és fotògrafa només tenia llibres de fotografia i m'he emportat una semi-biografia de Robert Mapplethorpe (el polèmic, però boníssim fotògraf) escrita per un ex-amant seu.

A mi, les fotos no-marranes d'en Mapplethorpe sempre m'han agradat. Les fotos de flors són maquíssimes, els blancs i negres són equilibrats i no fallen mai i les composicions que fa són perfectes i d'antologia.

L'autor del llibre s'atribueix cert mèrit en la carrera del fotògraf.

Alguns paràgrafs interessants:
“Nada era lo que parecía. No era Robert un individuo literal.
Todo cuanto él veía era la sombra ambigua de otra cosa.
Era una persona metafórica. Lo paradójico es que fuese fotógrafo, la vía del sujeto perfectamente literal para mostrar la vida en instantáneas, y elevase el encuadre a la categoría de metáfora.
Con Mapplethorpe un lirio no es un lirio.”

 “Robert era un artista serio, lo bastante disciplinado como para dedicar la noche a la diversión y el día al trabajo.”

 “El ojo de Robert era infalible. El ojo de su cámara, aquel tercer Ojo que lo veía todo, era más infalible aún. Al fin llegué a comprender por qué los indios norteamericanos temían tanto a esa lente diabólica que desnuda y roba el alma.”

 

DIVENDRES 9-2-07 (00:28 h

Al final no tiraré les fotos a la Margarida...
Avui l'he trucada. (Si podem fer alguna cosa més endavant.)
Tirarem les fotos a la Meri el dissabte.

He estat tota la setmana bastant apagadot i trist.

A veure si amb això de la sessió surten coses maques i arrenquem ja...

Algú sap qui és el Bonifacio?

 

DIMECRES 7-2-07 (22:12 h)
Estava comprant a la carnisseria i ha entrat una senyora amb un bolso de la marca “MON SCHINO” que suposo que deu ser una falsificació de la “MOSCHINO”. I m'he quedat encantat mirant el bolso... Sort que ningú no ho ha vist perquè potser s'haguessin pensat que volia robar-lo.

Estic llegint aquest dies “Electroshock” la biografia del famós dj francès Laurent Garnier.

Explica la seva història i tot el recorregut que l'ha portat a ser un dels dj de tecno més reconegut i ben pagat del planeta.
M'ha agradat molt quan parla de l'entusiasme que té per la música i l'obsesió per trobar discos nous. La necessitat que té de viure rodejat de ritme i de fer ballar a la gent.

“La necesidad que tenía el dj de seducir a la audiencia, de establecer con ella una relación de confianza.”

 “Al pinchar el tema adecuado en el momento oportuno, al ser generoso con el público, al hacer todo lo posible por llegar a tocarles el corazón.”

 “Hacer soñar a los que bailan, sorprenderlos, seducirlos con la selección de colores musicales. Y despertar en ellos esa necesidad primaria, vital, de bailar y quedarse sin aliento.”

“Da igual que a las siete de la mañana los últimos clubbers se encuentren en un estado lamentable y no me quede más que un disco en la maleta; mi trabajo, repito, es hacerlos bailar y darles una satisfacción. Para conseguirlo, y ésa es la verdadera dificultad de nuestro oficio, hay que establecer una comunicación con ellos, comprenderlos. Hay que saber descifrar sus deseos, sus caprichos, pero también si cabe llevarlos a la fuerza a terrenos desconocidos, sorprenderlos, seducirlos y, finalmente, darles aquello por lo que han venido: felicidad.”

A vegades tinc aquestes mateixes sensacions que descriu però canviant la paraula música per imatges i el ballar canviant-lo per mirar.
En el fons, el què descriu el llibre és la passió per la música i per compartir-ho amb els que paguen per veure'l.
(Fa uns anys, 7 o 8, vaig veure Laurent Garnier a La Sala del Cel a Girona. Puc donar fè que va ser una nit intensa, inolvidable i bestial. Va fer el què va voler amb la gent durant tota la nit. Crec que ha sigut la única vegada que he vist a noies treure's la camiseta de contentes que estaven i que la gent acabava amb els braços alçats demanant més.) (Ballar amb els braços alçats, és com si donéssis la teva ànima a Déu?)

PD: El llibre l'edita “Global Rhythm”. Que és una petita editorial de Barcelona que s'hauria de tenir en cómpte i a la que s'ha d'animar. (Són coneguts perquè sempre tenen un disseny exquisit i han editat les memòries de Bob Dylan.) Tenen un llibre “La otra América”, també molt recomanable, que són entrevistes a vàris intel·lectuals i artistes (d'esquerres) americans (Norman Mailer, Saul Bellow, Robert Rauschenberg...).

 

DILLUNS 5-2-07 (21:25 h)
Avui he anat a deixar un cd amb 4 quadres per fer els fotolits ( “2x1” “El infierno es el sitio dónde te queman dos veces: primero por fuera y después por dentro” “El monstre de la perifèria va buscant víctimes innocents” i “Me gustan las chicas guapas de clase media” i he aprofitat per recollir una serigrafia que em tenien a punt des de fa uns dies.
He preguntat si feien fotolits de 70x100 cms. i no en poden fer.
Estampar sí, però pels fotolits no tenen la màquina que cal per treballar la mida tant gran.

No sé si ha quedat una mica clara...
Ara s'han de pintar les cortines i la figura.
La idea és maca: convertir la imatge en una obra teatral o en una finestra amb cortines (de fet l'art no és això? Representació? Escenografia?)
Doncs fem-ho literalment.
Sempre m'ha agradat pensar que els meus quadres son finestres o televisors davant els ulls de la gent.
M'interessava una atmosfera fosca, de novel·la negra... (A la meva manera.)
Crec que s'em va acodir fa uns quatre mesos (a mi m'agradaria treballar més ràpid...) que devia estar passant per una època una mica trash, perquè d'aquells dies també vaig fer “Pintamos como Picasso, vivímos como cyborgs, comemos como cerdos” i el d'avui es dirà “El van trobar mort amb la tecla ENTER ficada entre els ous.”
Ara ja estic més zen...

Després he anat al super.
Sempre que hi vaig penso que el concepte super és un atràs.

M'explico:
Poses les coses al carro, arribes a la caixa i les treus, després les fiques a la bossa i després les has de tornar a posar al carro. Quan arribes al cotxe les tens has de treure del carro per posar-les al maleter. Ni te cuento que quan arribes a casa les treus del cotxe, seguidament les poses a l'ascensor (si en tens) i, finalment, quan arribes a casa les buides...
Suposo que és un dels càstigs de la societat moderna.
Avui no hi havia gaire cua però és molt normal haver de fer cua.
Ens passem la vida fent cues per tot.

Després he volgut anar a comprar un inalàmbric perquè ahir diumenge (!!!???¿¿!!!) van venir-me a instal·lar l'ADSL. (És fantàstic perquè la vaig demanar el dilluns però van estar de sort perquè no solem ser-hi gaire els diumenges... L'instal·lador era un argentí, que deu anar a preu fet i que ha de treballar els festius. Em va saber greu... Fins d'aquí a uns dies no estarem donats d'alta per poder tenir internet...)
Hi havia una cua superllarga i al final he decidit no fer-la

 

DIUMENGE 4-2-07 (20:10 h)
Ahir al matí vaig estar amb en Daniel veient coses que havia fet fa uns anys (hi havien coses precioses que no m'hagués fet res haver-ho fet jo) i parlant de procediments i tècniques de serigrafia. Algunes estones em perdia una mica, però em va agradar molt i va ser molt interessant.
A tall d'anècdota, una foto d'un parxís per daltònics que havia dissenyat en Daniel (em va encantar i no vaig poder estar-me de tirar-hi una foto)

Ja tinc el disc de la Neko Case !!! ( www.nekocase.com ). Hi ha la cançó “Hold on, Hold on” que a casa s'ha convertit en la cançó de l'any. (Empatada amb “Crazy” dels Gnarls Barkley)

A la nit va inaugurar l'exposició l'Albert. Les postals-collage penjades a la paret eren precioses i havia dues ampliacions supermaques amb una paret pintada negra, que ell deia que era una mica esteticista però que en reaitat feia resaltar-les més.
Abans, a la tarda, l'Albert va venir aquí a casa (feia dies que no ens veiem) i vem fer uns quintos i vàrem riure una estona...
Aquesta setmana ell havia fet 39 (!!!) anys (sembla que en tingui 18, jo sempre li dic) i li vaig regalar un llibre (Agujero Negro de Charles Burns).

Va portar el full de sala de l'exposició que és un text que li havia escrit la Connie Mendoza. Vàrem riure molt perquè vàrem arribar a la conclusió que fèiem el mateix treball però diferent.
“...L'Hipervisual és al visual com a la memòria el personatge de Borges que ho recordava tot. AC rep totes les imatges i ja no pot negar-les. L'hipervisual és un visual crònic. Els altres sóm víctimes de la hipervisualitat que ens envolta i ens cansa, i de vegades ens envaeix certa indignació concentrada en una contorsió del llavi superior i un arrufament de celles. L'Hipervisual agafa el cúter, el diari, i comença desmembrar les verges de Chanel, de decapitar el membres de cimeres i altres reunions i d'esquarterar les frases premsades. L'Hipervisual objectualitza les imatges i els textos per rebentar-los la ingenuïtat, fer-los esclatar a miques, esquinçar-los amb talls menuts i recombinar-los en cossos tolits amb corbata, en dones inflamades de tristesa i en somriures estadístics.”

Després del sopar vaig trobar l'Ignasi, l'Iñaki, en David i en Jordi que feia dies que no veia. Va ser divertit.

 

DIVENDRES 2-2-07 (21:05 h)
He arribat a casa i mentre estenia roba i després en plegava, m'he adonat que tinc la taula de l'estudi i la del menjador super desendresades...
És la metàfora de com tinc l'ànima, que en aquests moments està una mica caos, tot plegat una mica esvalotada, plena de ideas i de dubtes.

Avui he pensat que el “Brazos de princesa” estaria bé revelar-ho sobre paper fotogràfic i després serigrafiar-hi els tatuatges per sobre... (m'agrada aquesta idea de serigrafiar sobre la realitat.)
La setmana que vé hauria de poder tirar les fotos...

Demà inaugura una exposició l'Albert (la postal de la expo és super maca, cosa normal en ell) i després fem un güateque a aquí a casa...
Fa una estona m'ha trucat i diu que demà a la tarda l'entrevisten els del 9Tv...
Estem rodejats de les teles comarcals...

(El pitjor de tot és la multidifusió: que al cap d'uns dies encara et pots veure...)

 

DIVENDRES 2-2-07 (05:20 h)
El dimecres sortia una frase molt maca de'n Ronaldo (el jugador del Madrid), en plan romàntic,a la portada de La Vanguardia.

Ahir, vaig estar al 9Tv al migdia gravant l'entrevista i al vespre va sortir per la tele.
El fet de formar part d'un programa té quelcom d'artificial quan ho veus per dins, quan en formes part. Tot té un guió, has d'enraonar quan et toca. Tot està ple de cables, el text surt pel “telepromter” (em sembla que es diu així...), estàs dins d'un decorat amb un espai marcat, els focus t'il·luminen, t'han de maquillar prèviament... La presentadora era guapa però estava una mica sèria, suposo que perquè el programa demana que sigui així...

I després la sensació de veure't, és molt estranya. Suposo que no estic acostumat (ni a sortir per la tele ni a veure'm-hi) però també suposo que la gent no sóm per fora com creiem que sóm des de dins.
D'entrada, la veu ja te la sents diferent, et veus diferent...
(La Natàlia diu que vaig parlar bé però que semblava que estava una mica nerviós. De fet, durant l'entrevista no ho estava, però si que de vegades em costa trobar la paraula exacte que vull dir i em quedo un segon “eee” fins que la trobo. Em deu faltar vocabulari, hauré de llegir més.)
De totes maneres és estranya aquesta sensació de ser a la vegada l'emissor i el receptor, és una cosa que he de pensar.

He estat pensant amb unes fotos de gent manifestant-se. (Com que s'acosta el carnestoltes em sembla que em compraré uns pits de plàstic i una perruca)
Fotos d'homes i dones (que seria sempre jo) manifestant-se amb cartells. Pensava amb cartells que siguin miralls (m'agrada la idea d'una manifestació, amb tot el que significa el concepte de manifestació, barrejat al fet de ser una manifestació que no demana res. Una mani que ensenya, que mostra però que no crida. (Una manifestacíó sense missatge, una mani que s'abstén)
Pensava en una manifestació perquè és la manera “legal” que ha trobat la societat per fer públic el seu desacord amb el poder (tot i que aquesta vegada no seria cap protesta sinó una manifestació, diguem-ne intima, de manifestar-se però cap endins)
Visualment és una cosa que pot funcionar, suposo.
(És una idea que no descarto...)

Fa dies que tinc una idea, irrealitzable i que no penso fer. (Són aquestes idees que tinc de vegades...).
La plaça de Vic en un dia de mercat, o un lloc molt concurregut (tipus Plaça Catalunya o l'estació de Sants) i entre mig de la gent una noia molt guapa, super guapa (tipus topmodel) es para entre mig de la gent i es comença a treure la roba, a poc a poc, amb elegància... com si renunciés a tot i es queda dreta, nua. Enmig de la gent, i aquesta segueix el seu camí, veient-la però sense parar-se, continuant amb la seva vida; sense que es monti cap aldarull, amb normalitat.
Representaria que ho veiem, que està filmat, des d'un balcó. En plan francotirador.

 

DIMECRES 31-1-07 (22:39 h)
Estic mirant “Cars” (la pelicula de Pixar) amb la Natàlia i la Maria (la meva germana).
Està impecablement ben feta. Els paisatges estan super ben fets, els reflexes brillants de les carroceries són super reals, fins i tot els llums dels cotxes a la nit és com si fos de veritat. Els cotxes de carreres estan plens de publicitat (tot el disseny gràfic de la pel·licula és perfecte i totes les tipografies fan olor a gasolina...).
Hi ha un tros molt emotiu, quan hi ha el flashback del poble que va envellint i abandonant...

El Culturas d'avui és molt complert.
Hi ha una critica de la Mery Cuesta sobre Jordi Mitjà i Kenneth Russo que són els nois que van guanyar la Beca ciutat d'Olot d'arts visuals de l'any passat.
Hi ha un paràgraf molt bo:
“...comparten médula: una perspectiva generacional y local. Estas obras, sin ser su principal objetivo, sacan a colación el perfil de una generación de jovenes que provienen del contexto rural, y que, como equilibristas, conjugan sus raíces con formas de vida urbanas, su atavismo emotivo hacia la tierra con un apego instintivo por la tecnología. Así me imagino yo, poéticamente, a estos artistas: yendo y viniendo desde Figueres o Llambriles hasta Barcelona o Berlín, procurando no perder el equilibrio sobre el hilo de los postes telefónicos de la conexión a internet.”

M'he sentit una mica identificat i definit. He pensat bastanta estona en això que diu i suposo que sí. Que sóm (jo també) una generació, potser la primera, que s'ha pogut aprofitar dels avanços tecnològics tant com ha pogut.
Estem preparats i amb ganes de fer coses encara que estiguem a les comarques de la perifèria.

També hi ha una crònica de Sergio Vila-Sanjuan arran de Mauricio Wiesenthal (que és un senyor que aquests dies presenta un llibre de 1200 pàgines, la continuació d'un de 900 pàgines que de la primera edició va ser de 25 exemplars).
Wiesenthal, que és rodamon i enòleg, seria casi casi com un artista de la literatura.
L'article el presenta com una mica desencantat amb els temps presents però enamorat del passat.
L'ultima frase és una sentència de Wiesenthal contra els fanatismes d'aquesta època que estem vivint: “para defendernos no es suficiente con un sereno ateísmo o racionalismo, se requiere un entusiasmo que podamos transmitir y en Europa el que tenemos es el de la cultura.”

Les persones no només vivim d'idees. També tenim emocions i sentiments.
Xavier Bru de Sala reflexionant sobre l'òpera: “la ópera tiene una regla de oro, compartida con la literatura: la situación como fundamento del drama, los avatares humanos en sus puntos culminantes de duda y resolución. La diferencia es que la ópera cuenta con la música, lo que más se acerca, mucho más que la palabra por si sola, a la expresión de los sentimientos. Internaos previamente en ellos en vez de ridiculizarlos, porqué siempre son humanos, siempre verdaderos por más que muchas situaciones se exageren –y esa exageración tiene un sentido, evidenciar con mayor énfasis lo que aquí se dice-, y os acercaréis a grandes pasos a la experimentación de lo sublime en arte. De otro modo, os quedaréis para siempre en las puertas.”

Ahir feien “House” al Cuatro. Doncs, els fillsdeputa em van fer plorar amb el final (ara feia molts dies que no em passava... M'havia passat un parell de vegades amb “Anatomía de Grey” que són més melodramàtics...).
Quan s'acabava l'episodi, en House es pensa que els pares del nen (que és autista), no estant contents perquè el nen s'ha salvat, però de cop el nen li regala la cònsola a ell i llavors els pares si que estant contents (perquè el nen no s'havia comunicat mai amb ningú) i llavors s'adona que els pares sí que són feliços.

 

DIMARTS 30-1-07 (22:55 h)
Estava super content i em super ganes de començar a treballar, de poder començar a engegar coses...

Volia començar “Brazos de princesa” que ho tinc parat des de fa un any, i que serviria com excusa per començar a treballar i plantejar un 100x70 o així (i veure els problemes que van sortint...).
D'atrezzo tenia uns braçalets que vaig comprar a Madrid fa un any...
Truco a la Margarida que és la noia que li fotografiarem els braços i diu que està embarassada de 7 mesos...
(Com que no surto de nit no ho sabia (suposo que deu ser domini públic) ni m'ho esperava i he estat una mica patós enraonant)
Necessitava uns braços estilitzats i prims, suposo que com els que tenen les princeses...
Hem quedat que ens truquem la setmana que vé i quedarem pel dia. L'Eulàlia tirarà les fotos (hem de mirar si la digital ens dóna prou definició per la mida nova).
“Brazos de princesa” serà uns braços d'àngel (tipus princesa europea que surten a l'Hola amb vestits llargs de nit) retratat en una revista de tatuatges...

He d'ampliar la memòria RAM del portàtil per poder actualitzar-lo (120 euros) + avui ha arribat el disc dur extern (també 120 euros) + ahir l'Eulàlia va comprar el nom per la web (78 euros) www.toniferron.com + ahir vaig donar d'alta l'ADSL a 3 megas de no sé què (90 euros d'entrada + 50 euros de quota mensual + 15 euros de manteniment de linea també mensual + i després la noia em pregunta si vaig amb el Windows, jo li dic que tinc un Mac i després em diu que necessito un router (35 euros)...
És una ruina i encara no he començat a fer res!
(Ni he cobrat ni he pintat)

Crec que mentres no penjem el diari a la web hi posarem “Amb tu estic bé.” o “Estamos en ello”, perquè si algú es conecta que surti alguna cosa. Si la tècnica no falla, des d'ahir, el nom de la web ja és nostra.
Estic començant a pensar en les postals, però no estic gaire inspirat...

El meu pare m'ha dit que amb la meva mare estant fent una cinta de video amb les meves aparicions a la tele... (No sé què pensar...)

 

DILLUNS 29-1-07 (23:58 h)

Avui jo pensava que estaria tranquil, però no.
A la tarda m'he trobat 8 trucades perdudes de Ràdio Manlleu, que al final m'han fet l'entrevista pel mòbil i al carrer.
Després han trucat del 9Tv per fer una entrevista als seus estudis d'un quart d'hora... Quan he penjat m'he adonat del què havia fet, els hi he dit que si... (Veuré un plató de tele des de dins, miraré d'emportar-me la digital i tirar algunes fotos...)

Avui he sortit a tres diaris... Ha trucat gent per felicitar-me...

Fa una mica, en Rafa ha enviat un missatge dient que jo estava sortint al 9Tv (que deu ser la entrevista de divendres) però no em vull veure... No m'agrado gaire...

 “-Y mientras crecen la tele llega a convertirse en su único mundo emocional. Es todo lo que tienen y, en cierto modo, el hecho de que estén fuera del aparato y todo lo demás esté dentro se convierte en la única manera que tienen de definirse a sí mismos como seres con identidad distintiva.
-Quédense dónde están –dice la televisión.
-Y luego te enteras de que a veces uno de ellos sale por alguna razón en la tele. Por accidente. Lo enfocan entre el público de un partido de beisbol o lo entrevistan en la calle sobre un referéndum o algo así. Luego se va a casa, se planta delante del aparato y de pronto mira y se ve dentro de la tele. Y a veces te enteras de que se vuelven locos.
-Tendría que haber un seguro especial para esas cosas.”

Animalitos Inexpresivos. David Foster Wallace.

M'he trobat amb el pare de la Xixu, en Daniel, que havia fet serigrafia fa uns anys i havia tingut un taller.
És molt simpàtic. M'ha fet moltes preguntes tècniques. Li he ensenyat alguns quadres que em sembla que li han agradat.
M'ha donat algunes idees.
Hem quedat pel dissabte al matí. M'ensenyarà màquines que encara té i coses que havia fet.

 

DIUMENGE 28-1-07 (17:20 h)
Ahir mentres miràvem el futbol amb el pare de la Natàlia (el Villarreal va guanyar al Madrid 1 a 0) vaig llegir un llibret petit “Homenaje a Paul Auster” (que va arribar de regal a la botiga) que és com un detall que es marca l'editorial Anagrama per celebrar el seixanta aniversari de l'escriptor alhora que el felicita pel Premi Principe de Asturias de l'any passat. Hi ha un parell d'escrits sobre Auster i una entrevista que li van fer l'any passat. El llibret és com una llaminadura per començar a crear expectació pel pròxim llibre de l'escriptor, que no tardarà gaire a sortir. Com una operació de màrqueting perfectament planejada.

Avui amb la Natàlia hem estat una estona al llit enraonant abans d'aixecar-nos (un dels petits plaers que té el diumenge: que no et lleves quan sona el despertador...). Li he explicat que he tingut una idea per un quadre nou.
Faré servir les còrnies dels ulls que vaig veure al diari d'ahir, barrejat amb anuncis de feina del diari canviant algunes paraules. Es titularà “Quadre hippie”, perquè parlarà de valors una mica retros i una mica hippies.
Probaré de fer-lo amb una mida més gran per veure què passa. Aquesta setmana començaré a demanar pressupostos... fotolits, serigrafia i tal...
El pitjor dels canvis és la logistica.
També he estat pensant que vivim rodejats de plans de màrketing (un bon tema per un quadre) per tots cantons per conquistar-nos i colonitzar-nos sense que ens en donem compte.

Avui dónen els Goya. (No sé si ho mirarem per la tele perquè per la Tv 3 fan “L'exorcista”, però la Natàlia diu que potser fa molta por).

-El títol de pel·lícula que més m'agrada (però no hi ha premi per això) és “Azuloscurocasinegro”. (Que vàrem veure quan la feien i ens va agradar bastant)

-Sóc bastant fan de l'Almodóvar o sigui que estaria bé que li donessin algun premi.

-També ens va agradar “Vete de mí” (el títol és maco), que té els actors nominats.

-Però no hem vist ni “Alatriste”, ni “Salvador”, ni “El laberinto del fauno”; o sigui que tampoc podem dir quina ens ha agradat més.

-Té morbo el premi de “Millor actriu secundària”. Hi ha tres actrius de “Volver” contra l'Ariadna Gil.

Al País d'avui hi surt un reportatge amb fotos molt bones d'en Barceló.
Hi ha un quadre seu molt bo d'unes onades blaves. Barceló és imbatible quan fa aquarel·les. Crec que passarà a l'història per les aquarel·les.
Les fotos de la catedral de Mallorca són molt maques i l'entrevista també està bastant bé.

Ha trucat l'Eulàlia i ha dit que aquesta tarda comprava el domini per la web.

 

DISSABTE 27-1-07 (14:05 h)
Hola.
Volia començar explicant tot el d'ahir, però abans de començar a escriure això, he estat llegint El País i el suplement de viatges porta un sub-suplement de la ciutat de Barcelona (una mica promo perquè porta 2 anuncis a pàgina sencera de l'ajuntament de Barcelona: un de la campanya amb l'anunci dels cors (amb els cors tombats. No entenc la gràcia del cor tombat. Ho trobo una mica forçat. No sé, suposo que algun dia ho entendré...) i un d'unes còrneas d'uns ulls (bastant maco: que el retallaré i me'l guardaré per fer-ho servir algun dia.)
Doncs el suplement porta una foto molt maca de Consuelo Bautista, que és una vista impressionant de la Sagrada Familia de Gaudí que emmarca la Torre Agbar il·luminada perquè és de nit. (Si les empreses de postals la descobreixen es podria convertir en un hit a les botigues de souvenirs per turistes perquè, crec, que la imatge sintetitza perfectament aquest contrast entre allò antic i allò modern i a més a més la imatge es super simètrica i ben centrada.)
M'hagués agradat poder fer-la a mi, aquest contrast d'idees i la torre blava amb el marró de la foto... Pagaria per un quadre així. Quina enveja que tinc!! (Sóc molt envejós amb les coses maques que no he fet jo)

Bé, allò d'ahir...
Vaig tenir la sensació que suposo que tenen els actors a la cerimònia dels Òscars quan diuen el seu nom... ¿Saben els actors guanyadors que guanyaran ells? Vull dir si han estat avisats el dia abans? Mentre feien la presentació de l'acte i parlaven el regidor i els membres del jurat vaig anar mirant (estàvem a la sala de la columna de l'Ajuntament de Vic) els retrats pintats de varis (excepte dos, tot homes) vigatans il·lustres que hi ha a les parets de la sala.
Em va agradar molt el d'una monja (no me'n recordo el nom) vestida de blanc que quedava a la paret dreta d'on estava jo. Al seu costat hi havia el retrat d'un senyor (que tampoc sé el nom) que de fons tenia un cel blau amb unes columnes helèniques en perspectiva i flotant (en plan Dalí surrealista) que era una mica estrany... no sé si volia dir que el senyor del retrat havia sigut una mica surrealista o era el pintor que l'havia pintat que estava en aquell moment influït per l'estètica surrealista...
El que em va agradar més, però, va ser el que vaig veure quan anàvem sortint de la sala i la gent em felicitava... i que està a l'esquerra de la porta de la sala i que crec que és el retrat de Manuel Serra i Moret. És la cara i una mica d'espatlles però acabat amb unes pinzellades de vermell, així en plan expressionista.
M'acompanyaven la Natàlia i el meu pare (la meva mare no va poder venir) i estàven molt contents.
Després que anunciessin el guanyador (que vaig ser jo), em donessin el taló ampliat en plan concurs de tele. (Avui he vist la repetició de la final d'Operación Triunfo, que en sóc molt fan i que s'acabava ahir i no vaig poder veure, i a la Lorena , que ha sigut la guanyadora, li han donat també un taló ampliat però que era de 120.000 euros), em tiressin les fotos els fotògrafs aguantant el taló i tal, vaig haver de quedar-me sol a la taula i explicar el meu treball i el projecte presentat als presents i als periodistes que hi havia. Com que no se'm dóna gairebé això de parlar en públic, suposo que no ho vaig fer gaire bé, però la Natàlia diu que si (li he anat preguntant vàries vegades). Estava una mica nerviós i tenia la boca seca, i quan em va semblar que em repetia vaig dir que ja estava i la gent va aplaudir i vam anar acabant. Em van fer una petita entrevista pel 9Tv que van dir que sortirà a les noticies del dilluns.

Al Gravat hi havia en Ferran Blancafort i em va recomanar els “Cuadernos de África” d'en Miquel Barceló (que també surt demà un reportatge d'ell al País) i jo li vaig dir que no es perdi en Palazuelo al Macba.