DIJOUS 11-02-10 (20:28 h.)
“La lejanía es el momento en que el pistolero se aleja por las montañas o las praderas, se marcha, se va para siempre, desaparece (...). Le pregunté una vez que adónde demonios iba cuando acaba la película y se aleja hacia las montañas.”
Aire Nuestro. Manuel Vilas


Lectores i lectors,
un cop més, teníem el document Dreamweaver© a punt de reventar o sigui que traspassem aquest blog al BLOG4©...
I a partir d'ara serem a:
http://www.toniferron.com/blog4.html

DIMECRES 10-02-10 (11:47 h.)
Jo el volia amb 3d, però a la meva botiga de discos preferida no me’l troben...
Els hi deia: “És de Houston Party Records!! És de Houston Party... D’aquests ja m’has trobat coses moltes vegades!!!” “Ja ja! Però jo el demano i no me’l envien...”
Total, que al final m’he comprat el single “Ayrton Sena Ep” de Delorean al iTunes© per 3’96 eurillos (impostos no inclosos)...
(El què si m’han dit a la meva botiga de discos preferida és que Delorean treuen disc nou pel març (!!!) amb una companyia que es diu BOA...)
Delorean brutal: han anat deixant tot el cantó rock que tenien i s’estan passant molt elegantment cap a un hedonisme bastant dream, una espècie de house amb ritmes finets i arreglos fins i tot disco, banyat tot per la mateixa veu catatònica del cantant...

(Vídeos NO oficials) dels temes del single:
http://www.youtube.com/watch?v=7rj9D3UAf8Y
http://www.youtube.com/watch?v=4FosyBy4390
http://www.youtube.com/watch?v=6F6sSC9wOzE
http://www.youtube.com/watch?v=3CKkLucwM0c

DIMARTS 09-02-10 (13:45 h.)


M’agrada aquell fragment de fotografia on surts tu...
No sé perquè però només veure’t vaig decidir que algun dia sortiries a un quadre...
Potser com tens el braç o com et cauen els cabells o perquè sembla que estiguis esperant alguna cosa amb un cigarret a la mà, o perquè no se sap si ets noi o noia... O aquesta bellesa yonqui que desprens, aquest destí tràgic que porta ímplicit qualsevol final...
Com et mostres i alhora ens fas veure a nosaltres mateixos.
Segurament alguna cosa es perdrà de la imatge si borro el fons i et planto sobre un blanc (a lo Avedon), però això et farà resaltar més i t’acostarà (et posarà) cara a cara davant l’espectador...
És com si aquesta foto ja me l’hagués fet meva, però no sé si ni quan ni com però un dia o altre farem alguna cosa amb tu (amb la teva imatge)...
Mentrestant he aconseguit comprar-me aquella caixa de quatre dvds d’aquell director portuguès que diuen que és tant bò, perquè diuen que tu ets part important i decisiva en tota la seva filmografia i així en aquella mitj pel·lícula/mitj documental filmada a la teva habitació podré buscar-te i mirar si hi ha les coses que he vist en aquesta foto...

És com si anessim creixent amb les imatges que veiem i ja no podem oblidar...
Com quan a “The road” (la pel·lícula) el nen li pregunta al pare com pot fer per oblidar i el pare no sap què contestar-li...

Potser ja hem vist masses coses...

I no podem oblidar el què hem vist o viscut...
(Ni tampoc el què encara no hem vist)
(I el què encara no hem pintat...)

DIMARTS 09-02-10 (13:37 h.)
“Se le escurría por los labios agrietados la mayonesa de la Big Mac, y estaba preciosa...”
Aire Nuestro. Manuel Vilas.

DILLUNS 08-02-10 (10:33 h.)
Per l’autor d’aquest blog, és un honor i un plaer, anunciar que només falten
19 dies!!!!!
Per la inauguració de l’exposició MUECAS
de l’Albert
http://cortar-pegar.blogspot.com/
a la galeria KAVEL
http://galeriakavel.wordpress.com/
(carrer Nàpols 309. Barcelona)

DILLUNS 08-02-10 (10:21 h.)
El 3 de 4 d’una nova manera de publicitar:
http://www.vimeo.com/9212011
( http://jorgecarrion.com ) d’un dels qui ha aconseguit entendre i llegir millor la narrativitat contemporània...

DILLUNS 08-02-10 (10:13 h.)
“(...) Me aburro. Prefiero tirarme a otro desastre. Yo busco siempre la hecatombe.”
Enrique Morente (al Rockdelux d’aquest mes...).

DISSABTE 06-02-10 (20:41 h.)

(Al Rockdelux d'aquest mes...)

DISSABTE 06-02-10 (20:38 h.)
“-Soy un cerebro, Watson. El resto es mero apéndice.”
Sherlock Holmes.

DILLUNS 01-02-10 (20:53 h.)
“Cahiers du cinema” és una revista de cinema súper impecable!!! Però també insubornable i molt exigent!
De fet és LA revista de cinema!! (La llegendària revista de cinema...)
Aquella on el director és l’autor i tal...
(I els seus crítics son són tan apassionats i fanàtics de les pel·lícules que parlen, que després és com si ja les haguessis vistes i això està superbé... Perquè ja no les has de mirar...)
A l’últim número de l’edició espanyola hi ha, a més del lògic “Especial Eric Rohmer”, un anàlisis de l’última dècada (tendències, directors, pel·lícules, cànons, llistes...)
Un dels miniassajos que inclou, és d’Ángel Quintana sobre la formalitat del cinema de la passada dècada i la importància de la narrativitat en l’audiovisual contemporani i la manera que ha tingut d’explicar les coses, i el mitjà com és "consumit":
“(...) El destierro del público adulto de las salas ha provocado la migración hacia las series de televisión. Mientras los blockbusters están protagonizados por cuerpos virtuales sin alma, en las series la complejidad psicológica es un reclamo. El camino que lleva de Los Soprano a The Wire se caracteriza por demostrar que la esfera de lo social es compleja. Incluso una serie de corte fantástico como Perdidos, en la que el relato se encuentra siempre en los límites de lo verosímil, no hace más que buscar la atracción a partir de la torturada psicología de los personajes. Por otra parte la investigación real sobre la temporalidad y sobre los límites del relato no se ha desarrollado en el cine americano que proyectan en las salas, sino en las ficciones americanas para la televisión. El fenómeno nos indica que uno de los grandes cambios de la década no ha sido otro que la fusión del cine en la esfera de consumo audiovisual. Las salas venden atracciones perceptivas, las pequeñas pantallas proponen el retorno al placer del relato interminable.
...A pesar de que las series están pensadas para la televisión, son consumidas en los ordenadores. La década también ha certificado el progresivo envejecimiento de los discursos generalistas. La televisión envejece porque ya no existen públicos homogéneos, sino fragmentarios. Las series han creado nuevas comunidades (los adictos a Perdidos son diferentes de los de Sexo en Nueva York) que han diseminado las formas de ver, pero el fenómeno no sólo ha afectado a la televisión, sino a todos los sistemas de consumo de imágenes. El auge de Internet hace que todas las imágenes puedan ser consumidas...”

DILLUNS 01-02-10 (15:08 h.)

La coleccionista. Eric Rohmer.
(1966).

DIUMENGE 31-01-10 (21:35 h.)
Ahir al Babelia hi havia una conversa bastant canya, a tres bandes sobre l’estat de la literatura actual entre el Javier Cercas (per mi, un dels 4 o 5 millors escriptors castellans vius), l’Agustín Fernández Mallo (per mi, també un dels 4 o 5 millors escriptors castellans vius) i l’Almudena Grandes...
“Agustín Fernández Mallo: (...) Tampoco se puede negar que hay lo que llamaría un “nomadismo estético” en todo. Es decir, desde cómo se viste a cómo se gestionan los productos que compras, lo que ves en la red, lo que lees, es un nomadismo estético que está en todas las artes que ya es un arte como sin raíz. En fin, cada creador va buscando el mundo global y referencias en cualquier parte...”

“Javier Cercas: Ahora ya está en todas partes. No es que queramos no ser pop, es que todos somos inevitablemente pop. No puedes no ser pop. Eso está ahí, vivimos ahí.
Agustín Fernández Mallo: Luego viene el afterpop, es decir, la especialización absoluta dentro del pop de tal manera que para entender y entrar en cierto pop hay que ser un erudito de ese pop.”

DIUMENGE 31-01-10 (20:26 h.)
Acaba de sortir al mercat el primer catàleg antològic de tot el treball d’Adicciones Porquesí ( http://www.adiccionesporquesi.net)!!!!!
(A partir de l’exposició que es va realitzar a Valls durant el febrer del 2009 (mireu DILLUNS 02-03-09 (09:50 h.) del BLOG 2)...)
Tal com explica Albert Martínez Lopez-Amor al catàleg:
“Així, exposades i obertes a la reinterpretació constant, les Adicciones es transformen, d’exercici de comunicació passen a ser una proposta artística consistent i contundent. Crec que la clau de volta d’aquesta mutació és la idea de multitud, de la qual Adicciones Porquesí seria una expressió actualíssima. La multitud segons la línia de pensament que conecta Spinoza,Toni Negri i Paolo Virno, és “una pluralitat que persisteix com a tal en l’escena pública, en l’acció col·lectiva, en l’atenció als afers comuns, però que mai no convergeix en una unitat, mai no s’evapora en un moviment centrípet”. La definició, malgrat es refereixi originalment als subjectes de la política, sembla feta a mida per a Adicciones. Potser perquè la col·lecció també ho és, de política. O millor, micropolítica, en el sentit que li dóna Deleuze: una estratègia de resistència a les convencions dominants que s’esdevé a nivell local i quotidià.”
Tomayá!!

DISSABTE 30-01-10 (21:31 h.)
“-¿Para qué sirve la libertad de expresión si uno no tiene nada que decir? Seamos realistas, la mayoría de las personas no tienen nada que decir, y lo saben. ¿Para qué sirve la intimidad si no es más que una prisión personalizada? El consumismo es una empresa colectiva. Aquí la gente quiere compartir y celebrar, quiere reunirse. Cuando vamos de compras participamos en un ritual colectivo de afirmación.
-Entonces, ¿ser moderno ahora significa ser pasivo?
-Olvídese de que es moderno. Reconozca que el impulso de la modernidad nos enseñó a desconfiar de nosotros y a tenernos aversión. Toda esa conciencia individual, el dolor solitario. La modernidad estuvo alimentada por la neurosis y la alienación. Fíjese en el arte y la arquitectura que produjo. Hay en ellas una profunda frialdad.
-¿Y el consumismo?
-Celebra el acercamiento. Compartir sueños y valores, esperanzas y placeres. El consumismo es optimista y progresista. Naturalmente, nos pide que aceptemos la voluntad de la mayoría. El consumismo es una nueva forma de política de masas. Es muy teatral, pero eso nos gusta. Nace de la emoción, pero sus promesas no son retórica hueca sino algo que está a nuestro alcance. Un nuevo coche, una nueva herramienta automática, un nuevo reproductor de CD.
-¿Y la razón? Parece que no hay sitio para ella.
-Bueno, la razón... Está demasiado cerca de las matemáticas, y la mayoría no somos buenos para la aritmética. En general, aconsejo evitar la razón. El condumismo celebra el lado positivo de la ecuación. Cuando compramos algo, de manera inconsciente creemos que nos han hecho un regalo.
-¿Y la política exige un flujo constante de regalos? ¿Un nuevo hospital, una nueva escuela, una nueva autopista...?
-Exacto. Y ya sabemos lo que sucede con los niños que nunca reciben un juguete. Hoy todos somos niños. Nos guste o no nos guste, sólo el consumismo puede mantener unida a una sociedad moderna. Toca los resortes adecuados.
-Entonces... el liberalismo, la libertad, la razón...
-¡Fracasaron! La gente ya no quiere que apelen a ella mediante la razón. El liberalismo y el humanismo son un freno enorme para la sociedad. Explotan la culpa y el miedo. Las sociedades no son más felices cuando la gente ahorra sino cuando gasta. Lo que necesitamos ahora es un tipo de consumismo delirante, como el que se ve en los salones de automóviles. La gente tiene ganas de autoridad, y sólo el consumismo se la puede dar.”
Bienvenidos a Metro-Centre. J. G. Ballard.

DISSABTE 30-01-10 (21:03 h.)
Un reggaepunk que d’uns dies ençà ballem en plan pogo alentit...
http://www.youtube.com/watch?v=3pA8BfzdEiU

DISSABTE 30-01-10 (00:15 h.)
Passadissos (mentals i estètics) entre dos llibres negres (**):

El ja clàssic i mític assaig de Greil Marcus (molt més teòric i antropològic i amb la teoria que el moviment punk era fill d’una tradició que s’inicia en el medieval va seguint en el temps fins arribar als moviments anarquistes i desenvocar en el dadaísme de principis del segle XX) enfront del “England Dreaming” (Mireu de DILLUNS 04-01-10 (23:38 h.) fins DIUMENGE 24-01-10 (12:52 h.) ) de Jon Savage (**) molt més emocional i amb una prespectiva històrica més ambiciosa que va cartografiant; i al mateix temps estudiant tot el moviment des de tots els punts de vista i on destaca la cronologia des de la infància de Malcom McLaren (que realment va ser el 5è Sex Pistol) i Vivienne Westwood (la inventora i dissenyadora de tota l’estètica punk i de la “roba” que vestirien els Pistols) fins just la mort de Sid Vicious i la desfeta del grup; on es narra mentrestant el context d’Anglaterra d’aquells anys, la música, els altres grups punks contemporanis, etc...
Però sobretot perquè Savage va ser allà enmig des del principi del moviment i pot explicar de primera mà tot el què va succeïnt i, sobretot, tot el què se sent i es veu des de “primera fila” de la batalla...

“<< Debo hablar con un muchacho llamado Elvis Presley –dijo en 1956 la directora de una escuela secundaria de Londres- porque su nombre está grabado en todos los pupitres de mi escuela>>”

"Las Slits hicieron su debut en escena, como teloneras de los Clash, en el Roxy de Londres... Tendrán que soportar el doble handicap de su sexo y de su estilo, que lleva hasta el extremo el concepto del amateurismo iluminado... Las Slits responderán a los cargos de incompetencia al incitar a los miembros del público a subir al escenario para tocar mientras las cuatro mujeres bajan con el público a bailar.”

(Portada del primer i únic disc de les Slits)

“ Un intento colectivo de probar que la representación física de una representación estética podía producir realidad, o al menos sangre verdadera.”
Rastros de carmín. Greil Marcus.

**Un altre passadís amb un altre llibre negre seria el que portaria fins el “No Logo” de la Naomi Klein...
**(2): Un altre passadís amb un altre llibre negre seria el que portaria fins a “La Carretera" de Cormac McCarthy!

**Si sou o voleu ser fans d’en Jon Savage, també hi ha un subpassadís que pot portar-vos fins aquest disc excel·lent (editat per Domino) amb alguns "clàssics" undergrounds dels 80' que ell mateix acaba de compilar...


Una evolució lògica després del col·lapse per esgotament ideològic que va portar al punk l’estancament musical i conceptual com a moviment i que va fer que aquest anés virant musicalment primer cap a una mutació, en certa manera, negra (la seva fusió amb els ritmes dub i reggae (Per ex: http://www.youtube.com/watch?v=9BGi8u8BtaA )) i ja després derivant en una barreja del punk amb el funk que se’n diria pfunk (Ex: http://www.youtube.com/watch?v=xhDwuNIAh2o ) i més tard una altre branca evolucionada que anomenariem afterpunk (Ex: http://www.youtube.com/watch?v=YP-ZUbSmkRM )...
I que va portar a Savage fins al Manchester del Factory© i la millor música de ball dels 80’...
El disc comença així:
http://www.youtube.com/watch?v=G-zKxNGWG04
Segueix amb coses, que semblen r’n’b d’ara:
http://www.youtube.com/watch?v=L3naJFhGeDQ
Italodisco de l’època:
http://www.youtube.com/watch?v=ouCYVhABeTQ
Els principis fifis de l’scratch:
http://www.youtube.com/watch?v=tEp_vkFr9nE
I remata:
http://www.youtube.com/watch?v=bzA6yO7BO10
El què deiem: Jon Savage!!!

DIVENDRES 29-01-10 (23:38 h.)
Aquest és el blog favorit d’en Txelín ( http://www.txelografia.com ), que publica el nostre fotògraf (de diguem-ne: dirtyrealism) preferit:
http://www.terrysdiary.com
Que mira cada dia pel matí, que l’Albert se’l posarà a FAVORITOS, jo ja l’hi tinc i tots vosaltres lectors/es, ja l’hi haurieu de tenir també!

Per cert, que amb el Txelo hem de fer la setmana vinent un minitaller amb els Visual Brothers ( http://www.encaranotenimweb.com ) per la Setmana Cultural de l’Escola d’Art de Vic...
(Estrenarem algun fragment nou... Sobretot de pingüins ( http://www.youtube.com/watch?v=xYV7qMUdsGQ ), que són els animals favorits de la Frida quan mirem coses al youtube...)

DIVENDRES 29-01-10 (23:17 h.)


De "La Contra" de La Vanguardia d'avui.

DIVENDRES 29-01-10 (23:12 h.)
Un drama!!
El temps va i passa tant ràpid, que no tinc ni temps de ser jo mateix...

-------------

“Cuando la gente ve fantasmas, siempre se ve primero a sí misma.”
Stephen King.

DIMARTS 26-01-10 (15:27 h.)
Molt important!! (Participeu-hi d'una manera o altre!!):
http://www.sensesangs.com/haiti

DIMARTS 26-01-10 (00:27 h.)
Noves maneres de publicitat 3.0:
Del programa de ràdio de la Mery Cuesta:
http://www.youtube.com/watch?v=YdmD_eoDyIs

Del llibre, de pròxima aparició, de Jordi Carrión:
http://www.vimeo.com/8737710
http://www.vimeo.com/8952872

DILLUNS 25-01-10 (23:53 h.)
Es va morir la setmana passada, Erich Segal, l’escriptor del gran hit planetari de l’any 1970, “Love Story” i que després va ser portat a la pantalla (un clàssic: segur que l'heu vista!! Si no: Imprescindible veure-la!!) amb Ryan O’Neal i Ali MacGraw de protagonistes (Ex: http://www.youtube.com/watch?v=Ltt5XYThGjY ) i que després van rebentar les guixetes de tots els cines del món.
Llegint la notícia vaig recordar que “Love Story” és un dels llibres (de l'any 1971 (**), editat per Emecé d'Argentina) que li vaig robar a la meva mare quan vaig marxar de casa (**) perquè m’agradava molt la portada; que era un homenatge al famós quadre “Love” de Robert Indiana...


Realment és un llibre súper súper fifi: Amb l’història de l’Oliver, un ric hereu wasp d’una nissaga de tota la vida, que s’enamora de la Jenny, una estudiant “pobre” i guapa... El pare del noi ric no vol que vagi amb la noia i cap al final la noia té una greu malaltia...
Melodramàtic i pastelós a tope!
(Però que funciona súperbé per un aburrit diumenge a la tarda quan no saps gaire què fer...)
Amb quantitat de frases trash que es diuen la parella protagonista: "Jenny, por amor de Dios, ¿cómo quieres que lea a John Stuart Mill si a cada segundo estoy muriéndome por hacer el amor contigo?"
Però sobretot per la famosíssima frase (ja convertida en aforisma pop): "Amar significa nunca tener que decir lo siento...”
I Carles Barba explica a l’obituari que publicà La Vanguardia, els perjudicis que tenien els escriptors “cultes” contra Erich Segal: “Le dolía en cambio el desdén de las élites literarias. En una ocasión, Segal estaba haciendo footing en Central Park cuando se cruzó con Philip Roth. "Admiro vuestra obra", se paró a decirle. "Y yo vuestro estilo corriendo", le replicó Roth."

**Té més anys que jo!!

**Al meu pare li vaig robar tres o quatre llibres d’una col·lecció que editava Radio Televisión Española amb grans clàssics de la literatura: El “Ficciones” de Borges, “1984” de George Orwell, un dels primers de Vargas Llosa...
Que tots tenien un quadrat taronja que ocupava tota la portada i una tipografia molt racional que més que semblar una col·lecció espanyola semblava suïssa...
Hi havia de ser una col·lecció molt popular perquè sempre en veig exemplars a parades de llibres de vell i tal...

DILLUNS 25-01-10 (23:07 h.)
Al primer capítol de la segona temporada (**) de “Mad Men” (**) ( http://www.youtube.com/watch?v=WcRr-Fb5xQo ), hi ha el moment culminant quan al Donald Draper (l’impecable protagonista) el seu cap li exigeix que contracti gent jove pel departament creatiu que dirigeix i li contesta:
-Los ves cómo una versión fresca de nosotros. No lo son... Los jóvenes no saben nada... Ni que son jóvenes...

**La visió de les sèries de televisió americanes, està imposant una nova manera d’entendre el temps narratiu: per temporades (**)... Amb un subprincipi i un subfinal...

**Una de les nostres sèries preferides!

**Per cert: Els quatre o cinc últims episodis de la primera temporada són acullonament bons a tots els nivells!!!

DIUMENGE 24-01-10 (12:52 h.)
“<<Todo ocurrió en, digamos... ¿dos años?>>, dice Paul Cook. Durante ese período, los Sex Pistols arrastraron toda la cultura popular en su estela nihilista, y su desaparición no hizo más que subrayar su poder. Su muerte significó también la del punk, en opinión de mucha gente.
...(...) Los Sex Pistols dijeron <<NO>> de una forma tan rotunda que el mundo no tuvo más remedio que escuchar. Aquellos que eligieron aceptar aquel punto de vista iniciaron un intenso proceso de replanteamiento de sus vidas, un proceso que aún sigue. Dejaron pendiente de veredicto o resolución el asunto de la creación que debía seguir a la destrucción: dado que muy pocos tuvieron el valor de perseverar en la postura nihilista, tal negación se disipó en la descalificación del dogma, del cinismo o la autodestrucción.
(...) Los Sex Pistols reventaron con una gran proporción de fuerza negativa: dentro del mundo del pop, el efecto más inmediato fue dispersar el detalle que había quedado cifrado en los Sex Pistols como esporas en el viento.
(...) Los Sex Pistols lanzaron al aire todos aquellos estilos –ted, mod, zoot, rocker, skinhead- y los juntaron como en un collage, con desgarrones, imperdibles y provocaciones sexuales. Cuando aquellos estilos empezaron a integrarse dentro de la cultura popular, el tiempo lineal del pop quedó truncado para siempre: no habría más <<movimientos>> unificados sino tribus, el tiempo del pop pasaba, para siempre más, a ser múltiple, postmoderno.
...Había un conflicto de símbolos por todas partes. Tal como hizo notar Dick Hebdige en Subculture, el pop tiene ya un pasado y un conjunto de códigos semióticos que, a principios de 1978, se tradujo en un frenético saqueo del pasado, que continuó a lo largo de la década siguiente.”
England’s Dreaming. Jon Savage.

DIUMENGE 24-01-10 (12:19 h.)

DIUMENGE 24-01-10 (09:18 h.)
(L’alcalde de Vic al País d’ahir):

NOTA DE L’AUTOR D’AQUEST BLOG:
Sr. Alcalde de Vic,
és molt hipòcrita i arrogant per part seva, pensar i dir que tota la ciutat està al seu costat. I més veient els resultats de les últimes eleccions i la manera amb la que ha hagut de governar i tots els desgavells que ha fet en aquests 3 anys del seu mandat...
No crec en vostè ni té el meu suport!
Ni el vaig votar a les últimes eleccions ni el penso votar a les eleccions d'enguany.
Atentament.
T.

-------------------------------------------------------

Casualment, un fragment d’angoixants paral·lelismes entre l’Anglaterra punk preThatcher i el moment actual de l'abans, aquesta, citada ciutat (també dins el llibre “England Dreamer” de Jon Savage):
“La nueva política era la división. El 30 de enero, Thatcher dio una entrevista en Granada Televisión, en la que hizo unas observaciones <<espontáneas>> sobre el problema racial. <<Mucha gente siente un temor real de que este país se inunde de gente con otra cultura>>. En el contexto de su época, aquello era poco menos que indecible pero, de repente, decir lo indecible era posible, incluso conveniente. Con toda su alabanza y reafirmación de los peores perjuicios, aquel discurso tocó la fibra sensible de una nación que de ser tolerante había pasado a estar asustada y buscaba un chivo expiatorio. Tal como escribe Philip Whitehead, <<caló hondo entre los votantes de la clase trabajadora>>, lo cual incluía también a los votantes laboristas. El racismo dejaba así de ser exclusiva de extremistas y pasaba a formar parte del orden del día en la política inglesa.”

DISSABTE 23-01-10 (00:56 h.)
“Además del concierto de la noche, los Sex Pistols tocaron –de parias a parias- en una fiesta vespertina para más de quinientos niños menores de catorce años, todos ellos hijos de bomberos en huelga, trabajadores sin empleo y familias monoparentales. Fue un raro momento de solidaridad por parte del grupo (...).
...<<Aquella tarde, todo eran niños>>. Lejos de Londres, Lydon se sentía siempre más relajado y más capaz de tomarse en serio a sí mismo: en la actuación infantil, se tiró de cabeza contra la tarta y originó una batalla con lanzamiento de trozos de pastel. Sid cantó pero no estaba nada entusiamado con el público. <<Sid no sabía como tratarlos –cuenta Jamie Reid-, su personaje no funcionaba delante de niños, que además lo tomaron por tonto>>.”
England’s Dreaming. Jon Savage.

DISSABTE 23-01-10 (00:43 h.)
“Aunque aquellos que quedaron atrapados por la descarga de adrenalina no pudieron verlo, el punk ya era una definición anticuada, propensa al conservadurismo estílistico o social, tanto si se trataba del punk primitivo, del rock realista social o de la new wave. Todo esto ocurrió en menos de un año. El problema estaba en la aceleración. El tiempo y la percepción misma parecían fragmentados como en la distopía de Ballard o Burroughs. No podía durar: los seguidores del realismo social ya habían demostrado que la garantía que ofrecía la dedicación era una opción viable para mentes trastornadas. Había otra salida, brindada por los artificios presentes en los dos discos más vendidos de aquel otoño: <<I feel love>> de Donna Summer, y <<Magic Fly>> de Space."
England’s Dreaming. Jon Savage.

DISSABTE 23-01-10 (00:03 h.)
“<<Era muy importante que tu producto causara impacto. Tenía mucho que ver con la mentalidad del póster, que te atraía desde lejos, y de la serigrafía, por la sencillez derivada de ese medio>>. Además de las chapas que aquel verano empezaron a verse por todas partes, el principal centro de toda esa actividad estaba en las portadas de los singles (...).
...Además de Jamie Reid

hubo otros innovadores importantes, como Barney Bubbles,

aquel tímido maniático que tanto contribuyó (...) con su ingeniosa rotulación y su retratos impasibles y monocromáticos del variopinto personal (...). Igual que Reid, Bubbles ( http://www.barneybubbles.com/blog/ ) era mayor que la mayoría de diseñadores punk. La experiencia acumulada enseguida lo apartó de la ramplonería surrealista para trabajar en lúcidos pastiches que cultivó con un ingenio que desgraciadamente ya no existía cuando el proceso se mecanizó, a mediados de los años ochenta: su portada Music for pleasure de los Damned

debía mucho al Yellow Accompaniment que Kandinsky pintó en 1924, y su diseño para Your Generation de Generation X era puro Rodchenko."

“Los Buzzcocks


- cuenta el diseñador Malcom Garrett- estaban completamente divorciados de la industria musical: era una unidad familiar con Barney Bubbles, los bailarines y las luces. Cuando ibas a verlos era una experiencia global, incluso sin drogas. Durante el tiempo que trabajé con los Buzzcocks, traté de conseguir que todo tuviera un aspecto de unidad: no había nada en los pósters, chapas o portadas que pareciera haber sido hecho por otra persona.”
England’s Dreaming. Jon Savage.

DIJOUS 21-01-10 (00:02 h.)

De La Vanguardia d'ahir dimecres...

DILLUNS 18-01-10 (21:46 h.)
Ja hi ha la sessió sencera dels Visual Brothers + Aurora Crew, pertanyent a la Casigne Christmas Compilation (mireu DIJOUS 31-12-09 (07:20 h.)) comissariada per l’Ed Frank, penjada al Vimeo!!!!!!!
http://www.vimeo.com/8816613
(Ideal per si un dia arribeu a casa enxufats i voleu ballar una estona amb els ulls oberts...)

Visual Brothers: Music for your eyes©

DILLUNS 18-01-10 (21:38 h.)

Escanejat d'un anunci d'aquests dies al diari...

DIUMENGE 17-01-10 (21:10 h.)
“La idea era que el single de “God Save the Queen” saliera sin funda ilustrada, pero se trabajó en una larga serie de imágenes para todo lo relacionado con la campaña: folletos, pósters, anuncios y pegatinas que ya se estaban empezando a repartir. Era la primera campaña integral de Jamie Reid. <<Debí de hacer literalmente cientos de variaciones diferentes en torno al retrato oficial que Cecil Beaton le hizo a la reina. Pasé dos días tomando fotos con el fotógrafo Carol Moss, hasta que tuve la idea de ponerle un imperdible en la boca. No tenía sentido andarse con rodeos. ¿Por qué no usar la misma táctica que sabes que va a funcionar para provocar a gente como los del Mirror o del Sun? La imagen del imperdible no estaba censurada por la compañia, aunque la de la reina con esvásticas sobre los ojos sí lo estaba.>>”
England’s Dreaming. Jon Savage.

DIUMENGE 17-01-10 (20:58 h.)
“En este proceso definitorio había además, otro aspecto a considerar. Todos los movimientos pop han empezado a partir de una élite –y ninguno de ellos, hasta la fecha, de manera más consciente que el punk-, pero siempre llega un momento en que la élite pierde el control. Este momento llega cuando el gran mercado y los mass media se hacen con el control, lo cual es un proceso necesario si tal movimiento aspira a convertirse en un movimiento pop. En esta transacción es inevitable una simplicidad basada en fenómenos complejos, pero también conlleva un arranque de energía fresca que se desata con resultados imprevisibles y liberadores.
...El punk fue un vivo ejemplo del proceso subcultural: los desposeídos obtienen acceso a la cultura, pero hay que pagar un precio.”
England’s Dreaming. Jon Savage.

DIUMENGE 17-01-10 (20:49 h.)
“Los Sex Pistols fueron promocionados con una serie de collages hechos en una cara de folio. Empezaron siendo rudimentarios logotipos hechos a mano encima de fotografías de grupo. Luego estos fueron reemplazados por una secuencia de logos con caracteres tipo <<nota de rescate>>: letras sueltas, recortadas de otras publicaciones y luego ensambladas. <<¿Sabes quién inventó eso? –pregunta McLaren-. Fue Helen: la recuerdo sentada en el suelo de su piso en Bell Street, recortando el Evening Standard.>>
...Los caracteres de las notas de rescate son de uso común entre criminales o guerrilleros porque las letras impresas evitan las <<huellas dactilares>> de la máquina de escribir o de la carta escrita a mano. A manera de comunicados, los panfletos de los Sex Pistols hablan en un código para iniciados, pero también había una fuerte voluntad de implicar a los mass media.”
England’s Dreaming. Jon Savage.

DIUMENGE 17-01-10 (20:39 h.)
“Los Buzzcocks tocaron a toda velocidad (...) Hicieron una versión de los Ramones que duró dos segundos menos que la original.”
England’s Dreaming. Jon Savage.

DIUMENGE 17-01-10 (20:31 h.)
“No me acuerdo de cuando entré en mi dormitorio: toda mi ropa estaba tirada en el suelo, igual que los libros y los discos. Las cortinas estaban abiertas de par en par, así que los vecinos pudieron deleitarse escuchando a Marilyn Monroe cantando “I Wanna Be Loved By You” ( http://www.youtube.com/watch?v=WQIvhotZSUw ), y ver a Johnny Rotten haciéndose rayas de sulfato de anfetamina en las estrías de un disco mientras giraba. Llevaba puesta una camiseta negra de látex, unos pantalones con oropeles estilo años cincuenta, y unas gafas de sol. Era joven, abierto y, obviamente, el más inteligente de la pandilla.
...La fiesta fue un desmadre total y completo. Allí estaba Siouxsie, con un delantal de plástico y unas medias, nada más. Ni bragas ni nada. Y llevaba un látigo de cuero. En la casa de mis padres había unas horribles baldosas de poliestireno y quedaron marcas de látigo por todo el techo. Todo el mundo se puso a follar, y quedaron manchas en cada sábana, de verdad.”
England’s Dreaming. Jon Savage.

DIUMENGE 17-01-10 (20:17 h.)
“Ninguno de los Sex Pistols era un intelectual (ni siquiera McLaren, en realidad), pero no tenían por qué serlo: ya estaban inmersos en aquel discurso sobre la cultura juvenil y de los medios de comunicación, y en la historia misma del pop.
...El grupo, bajo la supervisión de McLaren, fue perfectamente capaz de repetir como un loro aquel discurso cuando le llegó el turno de lidiar con la prensa y la radio. De la misma manera que reflejaban lo que eran los medios de difusión –en sus canciones, sus entrevistas y sus atuendos-, los medios reflejaban lo que eran los Sex Pistols, creando una intensa simbiosis que muy pronto condujo a la tergiversación, pero definió el estilo de la siguiente década. <<Los medios de comunicación fueron nuestro asistente y nuestro amante, y en esto residió, en efecto, el éxito de los Sex Pistols –escribieron McLaren y Jamie Reid en un manifiesto final, poco antes de la disolución del grupo-, ya que hoy en día controlar los medios es lo mismo que tener el poder del gobierno, de Dios, o de ambos.”
England’s Dreaming. Jon Savage.

DIUMENGE 17-01-10 (14:22 h.)
Una de les últimes tendències del cinema actual (més enllà de Hanecke, el 3D i tal...) és aquesta nova comèdia americana que ja arriba regularment a les pantalles de les nostres cases...
“Resacón en Las Vegas” ( http://www.youtube.com/watch?v=TM8cc0gjvxo) o “Hazme reír” ( http://www.youtube.com/watch?v=5mzPzDMAYeA), que al final vàrem poder llogar al vídeoclub...
[NOTA: Jolines!! Les pelis bones al vídeoclub sempre estan llogades!!]
Aquesta tendència destaca per ser cosina-germana d’aquella pel·lícula mítica “Desmadre a la americana” ( http://www.youtube.com/watch?v=m8psQi7ScQQ) de la que suposo que recordareu la festa de la toga i en John Belushi... I aquesta manera desmadrada i passada de voltes d’explicar les coses...
“Resacón en Las Vegas” té un argument delirant i guanyador: Quatre (que són 3) nois es desperten a la seva habitació de l’hotel després d’una nit de despedida de solter i han perdut al noi que s’ha de casar aquell mateix dia, hi ha l’habitació destrossada, un lleó al bany i un bebè dins l’armari... I no recorden res de res... Llavors la pel·lícula va fent flashbacks enrrera...
Molt molt trash... Amb uns protagonistes excel·lents i un guió ben estructurat amb acudits i gags que sempre funcionen!
El moment culminant de la pel·lícula és l’escena on surt Mike Tyson (!!!!!) en persona, cantant un tema d’en Phil Collins ( http://www.youtube.com/watch?v=4TbnXqhHJkk )...
És molt important mirar-se sencers els títols de crèdit perquè allà hi ha la clau de l’esbojarrada nit que passen a Las Vegas.

I “Házme reír” és una revisió en clau irònica d’aquesta tradició de la televisió americana (ara ja importada i convertida en global) dels còmics i els programes de monòlegs (si home!! Aquells del tio parlant amb un micro davant una paret de totxos, explicant acudits intel·ligents sobre els temes més impensats...)
Quan a un dels còmics més importants del país li diagnostiquen una malaltia greu i li diuen que li queden pocs mesos de vida...
Això coincideix en el moment que coneix un jove còmic que li acaba fent d’assistent personal...
Escrita i dirigida pel gran Judd Apattow (mireu DIUMENGE 29-11-09) com en totes les seves pel·lícules aconsegueix barrejar una història “sèria” amb moments trash i un guió banyat d’acudits despiatats (amb la raça jueva, tots els protagonistes són americans de 3 o 4 generació jueva , que reflexionen i repensen amb el seu treball –còmic i desacomplexat- la tradició i la història dels seus...) barrejats amb els desitjos sexuals dels protagonistes...
Si a tot això li sumes que els actors són boníssims, aconsegueixes una pel·lícula rodona.
A destacar el moment meta quan a un dels actors secundaris se li recorden –mitjançant acudits i comentaris- les altres pel·lícules on ha sortit/també l’actriu que ensenya la seva primera escena que va fer a “Sensación de Vivir”; o el moment indie que té un personatge que surt a cada escena amb una camiseta (com si fos en Mortadelo) diferent: una dels Beirut, després els De la Soul, una dels Pixies... I un concert dels Wilco és decisiu en la història romàntica del protagonista jove de la pel·lícula i fins i tot els Wilco són en una escena sencera tocant amb el protagonista...

Total: No us perdeu per res del món aquestes dues pel·lícules imprescindibles...

DIVENDRES 15-01-10 (14:50 h.)
“En el fondo todo lo que quiero
es verte amanecer...”
Verte amanecer. Dorian.

DIMECRES 13-01-10 (22:53 h.)
“En Pixar, cuando nos topamos con un problema aparentemente irresoluble, a menudo cogemos una de las películas de Miyazaki y visionamos una escena en nuestra sala de proyecciones para buscar la inspiración. ¡Y siempre funciona! Salimos maravillados e inspirados”, dijo en una ocasión John Lasseter, director de Toy Story y Cars, y uno de los personajes clave de la animación actual.”
Així comença Mauricio Bach, el seu artícle al Culturas d’avui, dedicat a Hayao Miyazaki (mireu DIVENDRES 01-01-10 (20:40 h.)) titulat: “Todo lo contrario a Disney”.

DIMECRES 13-01-10 (14:35 h.)

“Toni Ferron pintant una ratlla al vent mentres el seu destí punk el mira”
Collage i tècnica mixta amb pòsters © d’Erich Weiss que donàven al MACBA i Titanlux sobre cartomat.
70x100 cms.
2010.
(Mireu DILLUNS 11-01-10 (13:42 h.) ...)

DIMECRES 13-01-10 (14:20 h.)
Aquest dissabte!!!!:

"Un picnic en companyia de Adicciones Porquesí, Apa-apa còmics, Borobiltxo libros i Save As... Publications, els convidats a l'espai de consulta Publicar o morir en exposició al un jardí tropical fins al 7 de febrer..."
http://www.saladestar.com/interferencies09/
http://www.adiccionesporquesi.net/

DILLUNS 11-01-10 (19:48 h.)
“...Había problemas que tardaron años en resolverse. ¿Cómo podías ser al mismo tiempo un tipo duro y un perdedor? ¿Cómo podías juguetear con imaginería fascista y no dejarte atrapar por lo que representaba? ¿Cómo podías coger un texto de Rimbaud y evitar la trayectoria mitológica de la vida de aquel poeta? Desde su mismo principio, el punk estuvo, no solo ligado a una tendencia a la autodestrucción sino también a una muy corta caducidad. A pesar de lo que muchos grupos profesaban, el movimiento glorificaba el fracaso: tener éxito en términos convencionales significaba que según tu propia valoración habías fracasado; fracasar significaba que habías alcanzado el éxito.”
England’s Dreaming. Jon Savage.

I dins el mateix llibre, (momentazo de mitologia punk) quan John explica com va conèixer en Sid:
“ Allí conocí a Sid. Él era un fan de Bowie; hacía todo tipo de tonterías para ponerse el pelo de punta, nunca se le ocurrió usar fijador. Se ponía al revés, con la cabeza metida en el horno. Sid era muy vanidoso...”

DILLUNS 11-01-10 (13:42 h.)
(Mireu DILLUNS 14-12-09)
Al final el quadre es dirà “Toni Ferron pintant una ratlla al vent mentres el seu destí punk el mira” i ja estic a punt d’acabar-lo (El primer des de fa molts mesos...)
Suposo, però, que a vegades, tinc més feina a decidir els títols que no a pintar els quadres.
Tot i que tothom diu que no s’entenen gens... Ni els títols ni els quadres...
Però els quadres d'ara són una mica més autobiogràfics i tal... Jugar amb l’imatge d’un mateix i ficcionar-la... No sé, ja aniré veient com van sortint...

I un altre títol per un quadre (que si que pintarem): “Mis amigos de Facebook®”

DISSABTE 09-01-10 (21:18 h.)
Algunes qüestions (enteses com un miniassaig pop) a partir d’”Avatar” i el color blau...

-El 3D imposa una imatge ficticiament real, sense les capes bidimensionals dels programes informàtics d’imatges i vectorials i amb els objectes que van volant i s'acosten cap a l’espectador que mira mitjançant les ulleres 3D...
Com si la imatge hagués d’atrapar a l’espectador. No ja d’una manera passiva sinó molt activament...
(Paradoxalment, però, les noies blaves passen de ser “sexualment 3D” i despampanants del món real a quasi “noies 2D” (planes) súper anorèxiques i molt masculines... Els dos gèneres blaus són molt iguals i ambigus)

-Torna l’amazonisme (que esperem que no vulgui dir un retorn d' Sting amb els indis de l’Amazones...) i l’exuberància de la jungla (encara que sigui virtual i exagerada) (i amb molts deutes estètics dels fons marins de “Buscando a Nemo” i les meduses lluminoses flotants que representen bellíssims àngels... )
Hi ha en la pel·lícula una clara lluita cromàtica entre el verd i el blau (com a novetat en una pel·lícula d’extraterrestres i que aquests no són de color verd –suposo que obligats visualment perquè sinó no es distingirien del fons...- però que li aporten un to amfibi als éssers que combina bé amb l’humitat de la jungla...)
(També un clar deute amb la primera temporada de “Perdidos” quan el protagonista d'"Avatar" “descobreix” la selva en primera persona i amb els monstres dolents que l’envolten i l'empaiten...)

-“¡Responderemos al terror con más terror!!” crida un moment donat el més dolent de la pel·lícula (molt bona interpretació d’aquest actor!) i sembla que sigui George Bush Jr. endemoniat el que parli...
Quan el maten amb els braços oberts sembla una representació trash del martiri de Sant Sebastià amb les fletxes i Robocop...

-El protagonista bò és un marine (minusvàlid amb cadira de rodes, se suposa que ferit de guerra...) amb tots els clitxés tradicionals del marine mercenari (després del què hem vist milers de vegades d’Irak i Afganistan): musculós, tatuatges, cap quadrat...

-Hi ha una escena on s’ensenya visualment la força màgica dels éssers blaus amb el planeta. Un plà contrapicat quan es veu una gran “xarxa blava” amb l’arbre mare com a centre i com tots els éssers estan agafats entre ells per l’espatlla...
Més endavant quan la doctora científica explica al director general de la base com funciona la força del planeta (però ningú li fa cas) que el planeta Pandora és com una gran xarxa neuronal on éssers blaus es conecten amb la natura...

-En aquesta pel·lícula no lluiten per diners, sinó per recursos naturals...
Una nova consciència narrativa s’imposa...
(Alhora que metàfora de les guerres actuals...)

-La conexió (molt sexual) quan es conecten les cues els éssers blaus amb els cavalls voladors...
“Házle sentir lo que sientes” li diuen al protagonista...

-Dr. Jekill i Mr. Hide:
La dualitat que fa que els protagonistes des de la cambra siguin transmesos dins els éssers blaus, però de tant en tant hagin de “sortir”...
Com creuen les dues realitats paral·leles i hightech...

-L'escena cyberpunk quan a la Sigourney Weaver l’emboliquen les arrels fluorescents...

-Una frase molt bona:
“¡A estos jodidos ecologistas les gusta el filete!” diu la noia pilot d’helicòpter (que havia sortit de protagonista durant una temporada sencera a “Perdidos” –una altre conexió- fent de expolicia desquiciada...)

-El moment (utòpic seria al nostre món) quan es reuneixen els diferents clans per salvar el seu món... Com una espècie de Nacions Unides o de “Cimera de Copenhague” blava (on sí s’entenen i es posen d’acord per salvar el seu món, l’únic món que tenen per viure...)

-Un clar homenatge al “Thriller” de Michael Jackson!!!!
Quan caminen per la selva de nit i s’il·lumina el terra amb cada petjada...

-La reflexió que aquest cine 3D i fabricat amb ordinadors implica:
Que la imatge no és real. O sigui, que una imatge pot valdre més que mil paraules però que una imatge pot ser mentida...
(Ja sabiem que el cinema és una fàbrica d’il·lusions però cada cop que hi ha un avanç d’aquestes dimensions, és reafirma la idea que la imatge, el què veiem, és una creació. Una invenció. I que la realitat que cada dia veiem a la pantalla petita pot ser ficció emessa com a real en qualsevol moment...)

DIVENDRES 08-01-10 (15:25 h.)
Una altre pregunta de les dificils...:
És correcte enviar a l’infern (secció hits) una cançó, realment infecciosa i enganxosa, només perquè l’estribillo sigui un “nanananananananana....” d’entrada i vàries vegades; i que llavors et passes el dia cantant-la o l’estona del pati ballant-la amb el braços alçats; i amb una lletra existencialista/hedonista???????????????

(Abans no contesteu:
PROVA 1:
http://www.youtube.com/watch?v=c4Csio0j3jE
PROVA 2:
“ Nanananananananana... Nanananananananana...
Cuando salías conmigo por el centro
te pasabas cuatro días sin dormir,
y cada vez que trataban de cambiarte,
les enseñabas el dedo cantando:
Nanananananananana... Nanananananananana...
Pasaron los años y eras tan guapa,
siempre hacías lo que querías hacer.
Conociste a lo mejor de cada casa
y juntos tomasteis las flores del mal.
Nanananananananana... Nanananananananana...
Y os bebisteis el tiempo,
y no os dejasteis escapar,
y os perdisteis en la noche
y no supisteis regresar.
Nanananananananana... Nanananananananana...
Nanananananananana... Nanananananananana...”)

DIJOUS 07-01-10 (15:42 h.)
“Hacia 1972, el aspecto refinado de los primeros moteros ya había derivado en el estilo más hirsuto de los Ángeles del Infierno. Los moteros, llamados entonces <<rockers>>, habían simbolizado la quintaesencia del mal gusto desde las batallas campales con los mods, entabladas en diversos centros turísticos a partir de 1964. Este componente de estilo prohibido sedujo instantáneamente a McLaren ya Weestwood, poseedores de una aguda percepción para las mutaciones de la subcultura. Más que con la de los teds, aquella ropa tenía de por sí un gran potencial dramático y con posibilidades de ser acentuado: la indumentaria de los moteros, llena de connotaciones, vincula sexualidad, violencia y muerte en un arquetipo del siglo XX.
... McLaren y Westwood empezaron colocando tachuelas en el dorso de las cazadoras de cuero. Luego se pusieron a explorar las posibilidades de la tecnología textil y encontraron un método para imprimir oropel sobre tela. Había una clase especial de cola que permitía estampar eslóganes sobre una camiseta, así que tomaron el logo que Gene Vincent exhibía en el bombo de la batería de los Blue Caps y la transfirieron a camisetas apretadas y sin mangas. Los destellos azules de las camisetas empezaron a centellear resaltando nombres como Elvis, Eddie y Chuck Berry. <<Entonces se nos ocurrió poner tachuelas en las camisetas –explica McLaren-. Nuestra inventiva fue en aumento y empezamos a tachonar camisetas con nombres de marcas de motocicletas de los cincuenta, que tenían además alguna connotación sexual, como Triumph o la Norton “Dominator”.>>
...Otra idea fue resaltar palabras clave –como “Rock’n’Roll”- usando huesos de pollo cocidos y sujetados a la tela con pequeñas cadenas, como material en bruto para una maldición de hechicero. <<Entonces nos preguntamos: “¿Cómo hacerlo aún más sexy?”. Hicimos dos rajas que cruzaban el pecho de la camiseta, y Vivienne colocó en ellas dos pequeñas cremalleras que en lugar de ser lisas estaban rematadas con cadena y bola para que colgaran. Entonces nos lanzamos a hacer algo realmente disparatado y motero. Se me ocurrió utilizar una rueda de verdad. Tenía en la cabeza la imagen de una rueda rodeando una axila. Las llamábamos camisetas de rueda de moto, y eran muy especiales.>>”
England Dreaming. Jon Savage.
(Rockdelux acaba d’escollir aquest totxaco de 800 pàgines, com a millor llibre de l’any (**) en l’apartat de “no ficció/Assaig”... I no m’estranya gens perquè aquest llibre és un fascinant i apassionant estudi enciclopèdic des de totes les vesants (musical, estètica, política, psicològica, drogues...) que van provocar en certa manera Malcom McLaren i Vivienne Westwood com a “pares” dels Sex Pistols i (també en certa manera) de tot el punk que vindria després...)

** La pregunta correcta que ens hauriem de fer és si: ¿És lícit considerar “Llibre de l’Any 2009" una obra que de fet és la traducció (excel·lent, tot sigui dit, de Marc Viaplana) d’un llibre publicat l’any 1991??
Resposta: n.p.i.

DILLUNS 04-01-10 (23:38 h.)
(Per una (invisible) cartografia del NO):
“La contradicción que hizo zozobrar el punk fue el intento de criticar y cambiar el consumismo y los medios de comunicación desde dentro, un intento condenado al fracaso. En los años noventa, el equivalente norteamericano más cercano a los Sex Pistols, Nirvana, se fue a pique justamente por esa misma contradicción, sumergido en su caso en una economía global –del pop y de los medios de comunicación- de una brutalidad sin precedentes, con unos resultados proporcionalmente más graves. Así, el problema central para aquellos que quieren cuestionar la base de nuestra sociedad es: ¿cómo evitas acabar formando parte de aquello contra lo que protestas? Si todo existe en los medios de comunicación pero tu lo rechazas, ¿cómo existes?”
England’s Dreaming. Jon Savage.

DILLUNS 04-01-10 (23:15 h.)
(Fa 5 o 6 setmanes que) ODIO ELS DILLUNS!

DILLUNS 04-01-10 (00:34 h.)

Em compro la revista Esquire (**) d’aquest mes perquè hi surten fragments del diari de rodatge de la pel·lícula “The road” (“La Carretera” (**) de Cormac McCarthy!!!!) escrits per Javier Aguirresarobe, que és el director de fotografia a la pel·lícula (que s’estrena el 5 de febrer i ja hi ha el trailer: http://www.youtube.com/watch?v=camI8yuoy8U ) il·lustrat amb fotos molt impactants de la pel·lícula i del rodatge...
[NOTA DE L’AUTOR D’AQUEST BLOG: Suposo que sabreu, ja, que “La carretera” és un dels millors llibres que existeixen, i que aquest blog és molt fan del citat llibre... I que si encara no l’heu llegit, ja tardeu a fer-ho!!! Un llibre acullonanment bò!!]
[NOTA DE L’AUTOR D’AQUEST BLOG (i2): Ara en sèrio: Un dels llibres que a nivell personal, més m’han impactat... Com si mentres el llegeixes fa molt fred i estàs molt incòmode però que quan acabes alguna cosa ha canviat dintre teu... (Mireu
DISSABTE 17-11-07 (21:12 h.) del BLOG1]
[NOTA DE L’AUTOR D’AQUEST BLOG (i3): Que fa dies que el busco per les estanteries i no el trobo... Que qui tingui el meu llibre, que m’avisi, que no recordo a qui li vaig deixar... Jolines!!! Una primera edició plena de subratllats...]
[NOTA DE L’AUTOR D’AQUEST BLOG (i4): Que segurament me’l tornaré a comprar amb edició de butxaca pel plaer de tornar-lo a llegir... Però que qui el tingui que me’l torni...]


Un dels trossos més macos d’aquests diaris és quan el mateix Aguirresarobe explica el dia que Cormac McCarthy ( http://www.youtube.com/watch?v=iNuc3sxzlyQ ...al programa de l’Oprah...) va ser al set de rodatge...
Copio:
"Cormac McCarthy nos visitó en ese lugar abierto y ventoso. Vino con su hijo, de edad muy aproximada a la de Kodi. Viendo a aquel chaval junto a su padre, entendí la inspiración de esta historia que desgranamos día a día. Cormac es un hombre de pocas palabras y sumamente respetuoso. No quiere molestar. Se sitúa detrás de todos nosotros y no pierde detalle de cuanto ocurre. Le descubro haciéndome una foto con esas cámaras de cartón y me mira con cara de haber sido sorprendido en falta. Al final nos reímos los dos. Las jornadas son largas. Los días lluviosos. El viento helado.
...Cormac no abandona nunca su punto de observación. Al final del día, me pregunta por la hora de citación para el día siguiente. Tempranísimo como siempre. No es necesario pegarse el madrugón, le digo. Me dice que da igual. A esa hora estará allí como si fuera uno más del equipo...”
També explica l’obsessió de l’equip de rodatge perquè no es veiés mai la llum del sol i així poder ser fidels a l'atmosfera de la novel·la, com se’n van a filmar a la Nova Orleans postKatrina per poder aprofitar els paisatges devastats o filmar les vistes properes i calçinades a un volcà d’una zona al sud de Washington...

** Revista semichunga de paper brillant i fotos maques però molt desordenada i caòtica i molta publicitat...(Igual que el Vanity Fair, Esquire també ha obert una franquicia castellana)... A aquesta revista, però, no li acabo de pillar el punt (tot i que té molta lletra)... A la portada sempre hi ha homes...I a l’interior molts homes de negoci hightechs... Molta roba fashion masculina i rollo casual... També entrevisten al Jack de “Perdidos” (!!!!!!)... Tot i que entremig de molts anuncis hi ha tres pàgines dedicades a una jove actriu prometedora, de cames llargues, que amb només roba interior i un devantal explica un recepta pròpia per fer un pastís...

** Un novel·la inolvidable i conmovedora d’un trajecte que fan un pare i el seu fill per una carretera inacable enmig d’un paisatge gris, i postapocalíptic, intentant arribar al mar...
MOLT IMPORTANT: No confondre “La carretera” amb “A la carretera” de Jack Kerouac... Tot i que totes dues són dues novel·les molt horitzontals i tal narrativament parlant...

DIVENDRES 01-01-10 (21:16 h.)
L’amic Fèlix ha penjat al seu blog ( http://vudutv.blogspot.com ) una selecció molt bona de pintades que es fan a sobre de parets on hi havien pintat graffitis...
(Com una obra sobre d’una altre obra artística –si creieu que els graffitis són art- o si la paret no és vostra...
Perquè de fet és una putada que et pintin (amb l'excusa de la llibertat d'expressió) aquestes guarrades de firmes graffiteres pretencioses a la paret o la porta de casa teva i després només tens l’opció de tapar-la...)

DIVENDRES 01-01-10 (20:40 h.)
Avui hem vist la primera pel·lícula sencera amb la Frida i la Natàlia!!
(Bueno, la veritat és que a partir del minut 20, ja anàvem jugant i fent volteretes per sobre l’alfombra, però parant per mirar la pel·lícula...)
“ Mi vecino Totoro” ( http://www.youtube.com/watch?v=pp9PDj_zb1k ), del gran Hayao Miyazaki, una pel·lícula boníssima!!!
Una de les millors escenes:
http://www.youtube.com/watch?v=iJEeUL_83Qs